Sentencia Civil Nº 295/2011, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 554/2010 de 27 de Septiembre de 2011

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 554/2010

Procediment ordinari núm. 1100/2009

Jutjat Primera Instància 4 Lleida (ant.CI-4)

SENTÈNCIA núm. 295/11

President/a:

SR ALBERT GUILANYÀ FOIX

Magistrats/ades jutges/esses:

SR ALBERT MONTELL GARCIA

SRA ANA CRISTINA SAINZ PEREDA

Lleida, vint-i-set de setembre de dos mil onze

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 1100/2009, del Jutjat Primera Instància 4 Lleida (ant.CI-4), en virtut del recurs interposat per la demandada Sr Abel , representat/da pel procurador/a MªCARMEN RULL CASTELLO i assistit/da pel/per la lletrat/da Josep M. Domingo Nadal contra sentència de data deu de juny de dos mil deu dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 554/2010. La part actora CONSTRUCCIONS MARTIN POCIELLO, SL, representat/da pel/per la procurador/a LAIA MINGUELLA BARALLAT i assistit/da pel/per la lletrat/da MARIA ROSA GOL SABATE no va contestar al recurs. És ponent d'aquesta resolució el/la magistrat/ada ALBERT GUILANYÀ FOIX.

Antecedentes

PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data deu de juny de dos mil deu , és la següent: "DECISIÓ.-

FALLO

I.- ESTIMAR PARCIALMENTE la demanda interpuesta por CONSTRUCCIONS MARTÍN POCIELLO SL contra D. Abel CONDENÁNDOLO al pago a la demandante de la suma de dieciséis mil doscientos treinta y siete euros con veinticinco céntimos de euro ( 16.237,25 € ), más los intereses legales computados sobre dicho principal conforme a lo indicado en el Fundamento de Derecho Quinto de esta Resolución.

II.- Todo ello sin hacer expresa imposición de las costas a ninguna de las partes. [...]"

SEGON. Contra l'anterior sentència, Abel va/n interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 27 de setembre de 2011 per a la votació i decisió.

QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER. La part demandada recorre contra la sentència de primera instància i ho fa al·legant error en la valoració de la exceptio non rite adimpleti contractus que el jutge a quo no hauria pres en consideració i que procediria admetre. Impugna la part apel·lant concretament tot el fonament de dret quart de la sentència i entén que n'hi ha prou amb al·legar l'excepció per tal de que aquella sigui pressa en consideració sense necessitat ni de reconvenir ni de demanar expressament la compensació atès que hi ha un clar incompliment per part de la demandada en el termini de lliurament de l'obra que suposa un incompliment contractual que al· legat per la via de l'excepció faculta clarament al jutge a compensar l'import del retard. Es fa cita de l' article 1154 CC i de la SAP 384/2009 d'aquesta Sala i que segons l'apel·lant seria favorable a les seves tesis. Demana en definitiva la revocació de la sentència i la total desestimació de la demanda.

La part actora apel·lada no ha contestat al recurs malgrat haver comparegut en aquesta segona instància en temps i forma.

SEGON . El recurs d'apel·lació es centra solament en la impugnació del fonament de dret quart de la sentència i més concretament en la desestimació, per part del jutge a quo, de procedir a fixar cap quantitat en concepte de retard pel lliurament de l'obra. L'argumentació del jutge a quo es fonamenta no tant en que la part demandada no tingués dret a aquella indemnització com en el fet de que aquella no consta demanada en forma, i encara que això fos, no està liquidada, el que l'hi impediria al jutge la possibilitat d'apreciar-la. Concretament es diu a la sentència que "... la parte demandada ni formula reconvención ni alega la compensación expresa y debidamente, y en tanto en cuanto solo procede la compensación sobre cantidades liquidas (1196 CC) la demandada no especifica en su contestación cuanto le seria debido por la actora, sino que simplemente se limita a indicar que tendría derecho a reclamar por el retraso pero que no lo hace en este proceso, por lo que no procede ninguna suerte de compensación ".

Així les coses escau recordar la forma en que la part demandada fa avinent en el seu escrit de contestació a la demanda l'existència del retard en l'acabament de l'obra. Així es diu literalment en la pàgina 5 del seu escrit de contestació el següent: "Por último destacar que aun teniendo esta parte derecho a ejercitar una demanda reconvencional contra la parte actora , y ello debido a los graves perjuicios por esta ocasionados, entre otros: incumplimiento sistemático del clausulado del contrato, abandono de la obra sin terminar, vulneración de los plazos de entrega de la obra (...) no se ha considerado conveniente para los intereses de esta parte la interposición de la señalada reconvención, pues aun en el caso de que esta se estimase por el juzgado la posible insolvencia de la adversa devendría ineficaz e inaplicable el fallo de la sentencia ." Més endavant i ja en el fet segon de la demanda a la pàgina 6 del seu escrit de contestació diu també literalment el següent: " Como ya ha quedado acreditado la actora nunca llego a terminar la obra por lo que la penalización seguiría contando semana tras semana, (....) i acaba dient " Sin embargo y por las razones de presunta insolvencia de la actora antes esgrimidas no se efectúa reclamación en este sentido ". Per últim en la pagina 21 de l'escrit de contestació i com a colofó la demandada diu "De todo lo anterior resuelta sobradamente acreditado que nada adeuda mi mandante a la contraparte, sino al contrario, es la actora quien adeuda a mi cliente todos los gastos que se le ha ocasionado por la defectuosa ejecución de las obras y el abandono de las mismas, sin embargo tal y como se ha señalado, mi cliente rechaza la interposición de una demanda reconvencional siendo conocida la situación de insolvencia de la contraparte." .

Sembla per tant que el jutge a quo no s'equivoca quan diu que "... la parte demandada ni formula reconvención ni alega la compensación expresa y debidamente (...)se limita a indicar que tendría derecho a reclamar por el retraso pero que no lo hace en este proceso". Però és que el jutge a quo afegeix un segon argument per no aplicar aquella compensació, quin és que la possible quantitat a compensar ni tan sols és liquida i per tant no és possible compensar una quantitat liquida amb una il·líquida, art 1196 CC que fa " Perquè sigui procedent la compensació cal: 1r. Que cada un dels obligats ho estigui principalment i sigui alhora creditor principal de l'altre. 2n. Que els dos deutes consisteixin en una quantitat de diners, o, si les coses degudes són fungibles, siguin de la mateixa espècie i també de la mateixa qualitat, si aquesta s'ha designat. 3r. Que els dos deutes hagin vençut. 4t. Que siguin líquids i exigibles.... ".

A tot el dit caldria afegir que el fet de que la part demandada renuncií expressament en el seu escrit de contestació a qualsevol reclamació derivada del retard, fa que la part actora no tingui que defensar-se d'aquella pètita i per tant pretendre ara a aquestes alçades del procediment decidir sobre el retard sense que aquest hagi estat una qüestió litigiosa, sense que s'hagi al·legat per la via de la reconvenció o de la compensació (ambdues donen dret a la contrapart a la contestació a l'excepció) és clar que impedeix decidir sobre aquella i més quan, tot i al·legada en temps i forma continuaria sent un pediment il·líquid que no permetria cap tipus de compensació. Fa l' article 408 de la LEC "Tractament processal de l'al·legació de compensació (...) 1. Si, davant de la pretensió actora de condemna al pagament d'una quantitat de diners, el demandat al·lega l'existència de crèdit compensable, l'al·legació pot ser controvertida per l'actor en la forma prevista per a la contestació a la reconvenció , encara que el demandat només pretengui la seva absolució i no la condemna al saldo que pugui resultar a favor seu ..."

Efectivament, la compensació és una de les formes d'extinció de les obligacions, tal i com resulta dels arts. 1156, 1195 i 1202 del C.c . Es poden distingir tres modalitats: la convencional, que es produeix per un simple acord de voluntats en atenció de la llibertat contractual establerta a l' art. 1255 del C.c .; la legal, que per a ser eficaç cal que reuneixi els requisits establerts als arts. 1195 i 1196 del C.c . i, finalment, la judicial, en la qual no s'exigeix que concorrin tots els requisits establerts pel codi civil, podent-ne faltar algun, normalment el de la liquiditat o el de l'exigibilitat, però que seran determinats a la pròpia sentència atès que aquells han estat objecte de prova. Pel que fa a la forma a través de la qual el demandat pot fer valer eficaçment la compensació davant el creditor que el demanda, el Tribunal Suprem no ha tingut inconvenient en que s'hagi pogut al·legar com a simple excepció o, fins i tot, com a mera al·legació d'un fet extintiu quan es tracta de la compensació legal ( sentències de 6 de febrer de 1985 i 7 de març de 1988 ).

Quan es tracta de la compensació judicial, algunes resolucions ( sentències d'11 d'octubre de 1988 i 20 de desembre de 1994 dictades vigent la ALEC), exigien que s'oposés mitjançant reconvenció, atès que implicava la realització de pronunciaments sobre fets diferents i nous que no havien estat al·legats amb la demanda. Actualment i un cop vigent la nova LEC, aquesta disposa d'un precepte exprés que ho regula, això és l' article 408 de la LEC abans esmentat i que no deixa lloc a dubtes, i tot i que no s'identifica excepció de compensació amb reconvenció (vegis STS Sala 4ª de 17 de setembre de 2004 ), sí que atorga a la part actora un dret a contestar i oposar-s'hi, el que no és possible que faci si ja d'antuvi a la contestació s'està dient que es renuncia expressament a qualsevol reclamació derivada del retard.

En definitiva no procediria la compensació legal ja que les quantitats són il·líquides, ni tampoc la compensació judicial ja que no va estar al·legada en temps i forma sinó expressament negada i la seva apreciació al no haver estat objecte de discussió, causaria una evident indefensió a la contrapart. El recurs doncs, ha de ser desestimat.

TERCER. Atès el que disposa l' article 394 de la LEC i al haver-se desestimat el recurs escau imposar les costes d'aquesta alçada a la part apel·lant.

Fallo

DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat pel procurador Rull contra la sentència de data 10 de juny de 2010 del Jutjat de primera instància número 4 de Lleida que CONFIRMEM en tots els seus extrems i amb expressa imposició a la part apel·lant de les costes causades en la present instància.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que s'escaiguin.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem,

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.