Sentencia Civil Nº 298/2011, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 566/2010 de 30 de Septiembre de 2011

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 566/2010

Procediment ordinari núm. 1192/2008

Jutjat Primera Instància 6 Lleida

SENTÈNCIA núm. 298/2011

PRESIDENT

IL·LM. SR. ALBERT GUILANYA FOIX

MAGISTRATS

IL·LM. SR. ALBERT MONTELL GARCIA

IL·LMA. SRA. ANA CRISTINA SAINZ PEREDA

Lleida, trenta de setembre de dos mil onze

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 1192/2008, del Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Lleida, en virtut del recurs interposat per Carlos Alberto , representat per la procuradora MªAngels Pons Porta i assistit pel lletrat Josep Solé Farré contra la sentència de data quinze de setembre de dos mil deu dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 566/2010 . La part apel·lada és Juan Antonio i Leonor , representats pel procurador Josñe Luis Rodrigo Gil assistit pel lletrat Ramón Reñé Argilés És ponent d'aquesta resolució l'IL· LM. SR. ALBERT GUILANYA FOIX. Magistrat President d'aquesta Audiència Provincial.

Antecedentes

PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data quinze de setembre de dos mil deu, és la següent: "DECISIÓ.- DESESTIMO la demanda presentada per Carlos Alberto , contra Juan Antonio i Leonor , i en conseqüència, absolc aquests del contingut de la demanda que dóna lloc al procediment de judici ordinari núm. 1192/08, tot amb la expressa imposició a la part demandant de les costes processals causades en el curs d'aquest procediment. `[...]"

SEGON. Contra l'anterior sentència, Carlos Alberto va interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i al que es va oposar la part contrària ; un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 30 de setembre de 2011 per a la votació i decisió.

QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER. La part actora recorre contra la sentència de primera instància i ho fa al·legant el caràcter onerós de l'opció de compra; el caràcter de ganancial del bé objecte de l'opció; l'afirmació de que la manca de consentiment d'un cònjuge respecte de la disposició d'un bé ganancial no constitueix un acte radicalment nul sinó merament anul·lable; que l'acció d'anul·labilitat no la va exercir la persona interessada i subsidiàriament que ha d'entendre's que hi ha consentiment tàcit per part de la difunta Sra. Camino .

La part demandada s'oposa la recurs i demana la íntegra confirmació de la sentència de primera instància tot reproduint la seva postura en primera instància, això és, que l'opció de compra en tot cas no era sobre l'immoble sinó sobre el negoci i que en tot cas el local era en el moment de la signatura del contracte propietat d'ell i de la seva esposa el que li impedia obligar a aquella.

L'altra part demandada cridada a la causa també s'oposa al recurs i continua mantenint que ni ella ni la seva mare varen tenir mai coneixement de l'existència d'aquell dret d'opció.

SEGON . Així plantejats els termes del debat en aquesta segona instància cal començar per examinar si la clàusula en discussió del contracte d'arrendament és o no una opció de compra. Al respecte escau recordar la més que reiterada jurisprudència del TS en relació a quina sigui la naturalesa del contracte d'opció de compra. Així es diu a la STS de 12 de novembre de 1992 que "Sabido es que la opción de compra no aparece regulada suficientemente en el Código Civil, aunque tenga reconocido su aspecto registral en el art. 14 del Reglamento Horizontal , teniendo declarado esta Sala que debe entenderse como tal aquel convenio en virtud del cual una parte concede a otra la facultad exclusiva en decidir la celebración o no de otro contrato principal de compraventa, que habrá de realizarse en un plazo cierto, y en unas determinadas condiciones, pudiendo también ir acompañado del pago de una prima por parte del optante, así pues constituyen sus elementos principales la concesión al optante del derecho a decidir unilateralmente respecto a la realización de una compra; la determinación del objeto, el señalamiento del precio estipulado para la futura adquisición y la concreción de un plazo para el ejercicio de la opción, siendo por el contrario elemento accesorio el pago de la prima, como tiene dicho esta Sala "en el contrato de opción de compra, la compraventa futura está plenamente configurada, y depende del optante únicamente que se perfeccione o no ( Sentencias de 16 de abril de 1979 y de 9 de octubre de 1987, de 24 de octubre de 1990 y de 24 de enero, de 28 de octubre y de 23 de diciembre de 1991 ).

Per tant no és obstacle a la consideració de la clàusula en qüestió com d'una veritable opció de compra el fet de que no contingui estipulada una prima, el que a més tampoc el priva de la condició de contracte de caràcter onerós com tot seguit ens referirem. Efectivament el TS en la seva Sentència de data 18 de juny de 1993 i en un supòsit molt semblant al present acaba dient el següent: " estando referida cláusula incursa dentro del contexto contractual de tal contrato de arrendamiento , es evidente, pues, que, en la valoración del contenido de la prestación ofrecida por el arrendador , no sólo hay que tener en cuenta lo transferido en el objeto del arrendamiento en sí, que era prácticamente al uso de lo arrendado que trasladaba y desplazaba de su patrimonio, a favor de la parte arrendataria , sino que también se incluía como objeto de su prestación todo lo relativo a la opción concedida, esto es, como se dice en los motivos, un plus satisfactorio del que se desprendía con su correspondiente sacrificio u onerosidad la parte arrendadora , por lo que, tratando de encontrar los principios determinantes del llamado "sinalagma" funcional, deviene inconcuso que, en esa idea o esa transferencia no sólo del objeto en sí del arrendamiento , sino también de la concesión de la opción, debía funcionar, en su baremo de equivalencia o en el designio representativo por parte del arrendador , para que así lo tuviese en cuenta el arrendatario a los fines de evaluar su contraprestación por equivalente, esto es, con ello quiere decirse que la renta ofrecida por el mismo, en base de ese contrato de arrendamiento , aspiraría en ese modelo de equivalencia a compensar no sólo la cesión del uso del objeto arrendado , sino también a evaluar la concesión del derecho de opción correspondiente, lo cual, naturalmente, supone concluir que en la renta pactada debe incluirse o embeberse la prima no individualizada, pero implícita al contrato de opción, y de consiguiente entender que esa incorporación económica del valor de la opción, aun cuando no estuviese individualizada, debe encontrarse o coincidir como un sumando en la renta pactada y derivar como corolario o que tenga que calificarse el contrato en cuestión de oneroso...".

Diu també la part demandada que aquella opció de compra a l'estar pactada per un termini superior als 4 anys ni tan sols seria inscriptible en el registre de la propietat, la qual cosa és incerta atès que l' article 14 del Reglament Hipotecari excepciona a la regla general de que solament són inscriptible opcions per termini de quatre anys, els casos en que estigui lligada a un arrendament i així fa "En el arriendo con opción de compra, la duración de la opción podrá alcanzar la totalidad del plazo de aquel, pero caducara necesariamente en caso de prorroga ...". I és evident que en el cas present les pròpies parts havien previst la inscripció del contracte en el registre de la propietat.

TERCER. Arribats a aquest punt i partint de la base de l'existència d'un opció de compra i del caràcter onerós d'aquella, el següent pas a contemplar és quina sigui la naturalesa jurídica del local d'autos, i aquí és on cal deixar ben clar que es tracta d'un bé de caràcter ganancial i no d'una propietat indivisa. Efectivament aquesta diferent naturalesa ha de tenir la seva transcendència en la solució del litigi. Recordem que entre els tres tipus de copropietat admesos: la copropietat per quotes o copropietat romana ( condominium iuris romani ), la propietat en mà comú o propietat col·lectiva o copropietat germànica ( condominium iuris germanici ) y la propietat dividida, perquè el contingut del dret es divideix entre els partícips, la societat de ganancials participa del segon concepte, com té admesa la Jurisprudència, no havent-t'hi fixació d'una quota de participació per cadascun dels cònjuges al pertanye'ls els bens que la composen col·lectivament. Aquesta cogestió suposa, com entén la doctrina dominant " que no cabe que se contraigan obligaciones contra la sociedad de gananciales si no actúan los dos cónyuges conjuntamente, o con representación o consentimiento del otro, y que serán anulables los actos de gestión (como los de disposición), sean obligaciones o sean dispositivos, que hayan de tener cumplimiento directo sobre un bien ganancial específico ( arts. 1367, 1375, 1377 y 1301 del Código Civil )" . I aquí és on rau el quid de la qüestió, ja que la jurisprudència dominant considera que un acte de disposició d'un bé ganancial fet per un cònjuge sense el coneixement o consentiment de l'altre, no és un acte nul de ple dret sinó merament anul·lable. En aquest sentit vegis les STS de 6 d'octubre de 1988 o 25 de maig de 1987 . Concretament en aquestes sentències no solament s'estableix aquella doctrina sinó que s'hi afegeix que mentre que l'acció de nul·litat pot fer-se valer per la via de l'exercici de l'acció o de l'oposició de l'excepció, l'acció d'anul·labilitat només pot fer-se valer accionant però no per la via de l'excepció.

I resulta que en el cas present la part demandada, tant pel que fa al espòs com a la filla hereva no han accionat en temps i forma (ni tan sols reconvenint) la nul·litat de la clàusula en qüestió el que ens ha de menar necessariament a declarar actualment la seva validesa i per tant a estimar la demanda.

No es fa necessari indagar al respecte de quina fos la voluntat o el coneixement que la difunta esposa podés tenir de l'existència de la clàusula atès que el cert és que de ser autèntics els arguments de la demandada, la clàusula seria anul·lable (nul·litat relativa) i no nul·la de ple dret (nul·litat radical) i l'acció d'anul·labilitat no ha estat exercitada.

En resum i com a conclusió citarem la part final de l'abans esmentada STS de 18 de juny de 1993 i que en un supòsit molt semblant a aquest fa "... por lo que, ante un acto dispositivo a título oneroso de un bien ganancial, realizado por un solo cónyuge, sin el consentimiento del otro, mientras éste no postule la correspondiente anulación judicial, lo que a diferencia de la nulidad radical, en la mera anulabilidad no puede hacerse por vía de excepción sino exclusivamente a través del ejercicio de la correspondiente acción ( Sentencias de 15 de febrero de 1980, de 25 de mayo de 1987, de 6 de octubre de 1988 y de 7 de junio de 1990 ), el referido acto dispositivo ha de tenerse por válido y vinculante para ambos cónyuges".

QUART. Atès el que disposa l' article 394 de la LEC i al haver-se estimat el recurs no escau fer expressa declaració de les costes d'aquesta alçada tot imposant les de la primera instància a la part demandada.

Fallo

ESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat per la procuradora Maria Angels Pons Porta contra la Sentència de data 15 de setembre de 2010 del Jutjat de primera instància número 6 de Lleida que REVOQUEM i en el seu lloc CONDEMNEM a Juan Antonio i a Leonor a que un cop ferma aquesta sentència atorguin escriptura pública de compravenda a favor de la part actora i en els termes pactats en el contracte de data 6 de setembre de 1999 de les finques situades a Mollerussa de número NUM000 i NUM001 del Registre de la Propietat número 3 de Lleida. Així mateix condemnem a les demandades al pagament de les costes de la primera instància i sense fer expressa declaració de les costes d'aquesta alçada.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que s'escaiguin.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem,

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.