Sentencia Civil Nº 3/2009, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 38/2008 de 26 de Enero de 2009

Encabezamiento

Tribunal Superior de Justícia de Catalunya

Sala Civil i Penal

R. cassació núm. 38/2008

SENTÈNCIA NÚM. 3

Presidenta:

Excma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués

Magistrats:

Il·lm. Sr. Enric Anglada i Fors

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Barcelona, 26 de gener de 2009

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 38/2008 contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 3a de l'Audiència Provincial de Tarragona en el rotllo d'apel·lació núm. 100/07 com a conseqüència de les actuacions de procediment ordinari núm. 293/06 seguides en el Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Reus. La Sra. Angelina ha interposat aquest recurs representada pel procurador Sr. Octavio Pesqueira Roca i defensada pel lletrat Sr. Pere Rubio Alonso. És part contra la qual es recorre el Sr. Enrique , la Sra. Julia i la Sra. Remedios , representats per la procuradora Sra. Judith Carreras Monfort i defensats pel lletrat Sr. Josep Mª Barrabés.

Antecedentes

Primer. El procurador dels tribunals Sr. Francesc A. Franch Zaragoza, en representació del Sr. Enrique , de Doña. Remedios i de Doña. Julia , va formular la demanda de procediment ordinari núm. 38/2008 en el Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Reus. Seguida la tramitació legal, el Jutjat indicat va dictar Sentència amb data 16 de novembre de 2007, la part dispositiva de la qual diu el següent:

"FALLO.- ESTIMANDO LA DEMANDA formulada por el procurador Sr. FRANCH en representación de D. Enrique , Dª. Julia y Dª. Remedios , contra Dª. Angelina :

a) DEBO DECLARAR Y DECLARO la validez y eficacia del contrato de compraventa privado de 18 de marzo de 1998, cuyo testimonio obra en el documento nº 13 acompañado y cuyo original, se encontraba depositado en la caja de seguridad n 11 del Banco Santander Central Hispano Americano de la Plaza Prim de Reus (ahora obra unido a estos autos).

b) DEBO CONDENAR Y CONDENO a dicha demanda a elevar el referido contrato a escritura pública.

c) DEBO DECLARAR Y DECLARO la procedencia de integrar en la herencia de D. Diego , los bienes a que hace referencia el contrato de compraventa del que se insta su elevación a público, condenado ala demandada a estar y pasar por ello.

d) DEBO DECLARAR Y DECLARO la nulidad del testamento otorgado por D. Diego en fecha 28 de noviembre de 2004, por incapacidad natural del causante en el momento de otorgarlo; con expresa condena en costas a la parte demandada".

Segon. Contra aquesta Sentència la part demandada va interposar un recurs d'apel·lació, que es va admetre i es va substanciar en la Secció 3a de l'Audiència Provincial de Tarragona, la qual va dictar Sentència en data 16 de novembre de 2007 , amb la següent part dispositiva:

"FALLAMOS: Que debemos declarar y declaramos NO HABER LUGAR al recurso de apelación interpuesto por Dª Angelina , contra la sentencia dictada en fecha 1 de diciembre de 2006, por el Juzgado de Primera Instancia núm. 6 de Reus , en los autos de juicio ordinario número 293/2006, CONFIRMAMOS la misma, con imposición a la apelante de las costas de esta alzada".

Tercer. Contra aquesta Sentència el procurador Sr. Octavìo Pesqueira Roca, en representació de Doña. Angelina , va interposar un recurs de cassació que per interlocutòria d'aquesta Sala, de data 16 de juny de 2008, es va admetre a tràmit i es va traslladar a la part contra la qual es recorre i personada per formalitzar la seva oposició per escrit en el termini de vint dies.

Quart. Per provisió de data 4 de setembre de 2008 es va tenir per formulada l'oposició al recurs de cassació i, d'acord amb l' art. 485 de la Llei d'enjudiciament civil , es va assenyalar dia per a la seva votació i decisió, la qual ha tingut lloc el dia 30 d'octubre de 2008.

N'ha estat ponent l'Il·lm. Sr. Enric Anglada i Fors.

Fundamentos

PRIMER.1. Contra la Sentència dictada en data 16 de novembre de 2007 per la Secció 3a de l'Audiència Provincial de Tarragona la part demandada va interposar un recurs de cassació en què adduïa la infracció de les normes aplicables per resoldre les qüestions concretes objecte del procés, i es va fonamentar en dos motius, un relatiu al contracte privat de compravenda i l'altre referent al testament, els quals -després d'haver estat admès el present recurs en el seu moment, per interlocutòria d'aquest a Sala de data 16 de juny de 2008, per raó de la quantia del litigi- hauran de ser analitzats, òbviament, per separat, si bé, atès que la part demandant i aquí oponent insisteix en la inadmissió del recurs esmentat, ja sigui en la seva integritat, ja pel que fa a alguna de les pretensions de la recurrent, haurà de realitzar-se un estudi previ de les diferents qüestions plantejades pels actors en l'escrit d'oposició al recurs de cassació formulat en el que concerneix a la seva admissibilitat.

2. El fet que, a l'actual estat de tramitació, els motius oposats per la part contrària en relació amb l'admissió del recurs només puguin determinar la seva desestimació (d'entre totes, la STS., Sala 1a, de 27 de març de 2007 i les S TSJC. de 21 de juny de 2007 i 29 de desembre de 2008), no obsta perquè, en aquest cas, hagin de ser examinats amb caràcter previ, sense perjudici de fer esment, en analitzar cada motiu en concret, si fos procedent, a aquells altres obstacles que incideixin també en la qüestió de l'admissibilitat, sense que sigui obstacle l'absència d'al·legació expressa per les parts, ja que és possible la seva apreciació d'ofici atès que afecta normes de contingut imperatiu, d'acord amb el que ha anat proclamant repetidament des de fa temps la Sala Primera del Tribunal Suprem en nombroses sentències (entre moltes altres, les STS de 5 de juny, 20 de setembre i 27 de novembre de 2003), segons ha reiterat també aquesta pròpia Sala Civil i Penal (S TSJC de 21 de desembre de 2006), i segons ha admès el propi Tribunal Constitucional pel que fa al recurs d'empara (S TC 149/1995 de 16 d'octubre).

3. Dit això, cal assenyalar abans que res, com s'acaba d'exposar, que el present recurs de cassació va ser admès per raó de la quantia, en virtut del que estableix l' article 477.2.2n de la LEC , per la qual cosa ara no escau entrar de nou en l'examen i valoració d'aquesta qüestió concreta. Però és més, el recurs que aquí ens ocupa es va preparar i es va interposar així mateix per presentar interès cassacional - art. 477.2.3r i 3. paràgraf segon de la LEC -, i cal indicar, sobre això, que és doctrina d'aquesta Sala Civil, coincident en aquest punt amb la de la Sala Primera del TS, "que no pueden dispensarse, ni dejar de observarse, los requisitos previstos en el art. 479 LEC y, más en concreto los contenidos en su apartado 4." (I TS, Sala 1a, de 18 setembre de 2007). "En efecto, para que se considere adecuadamente preparado el recurso de casación, tanto cuando se pretenda la utilización del cauce del núm. 2º, como la del núm. 3º, del art. 477.2 LEC , es imprescindible, en primer lugar, la cita del precepto o preceptos de derecho sustantivo que se consideren infringidos, sin que puedan aceptarse en su lugar las referencias a normas articuladas sin precisión de preceptos o normas concretas o con referencias imprecisas, tales como "y siguientes" o "y concordantes". De tota manera, la simple citació de la infracció legal no és suficient quan la via impugnatòria escollida sigui la prevista en el núm. 3r de l'art. 477.2 LEC , sinó que és indispensable la descripció de l'interès concret cassacional que justifica el recurs, la qual haurà de fer-se ja en la preparació, sense esperar a la interposició" (I TSJC de 21 i de 28 gener i de 25 de febrer de 2008). En aquest sentit, tant el TS (veg. I TS., Sala 1a, de 30 setembre de 2003, de 25 de maig i 27 de juliol de 2004, de 22 febrer, 1 de març, 24 de maig i 21 de juny de 2005) com aquesta pròpia Sala (veg. d'entre totes la I TSJC de 30 maig 2007 i les ja esmentades de 21 i 28 gener i de 25 febrer 2008, a més dels de 7 gener 2008 -rec. 91/07 i rec. 113/07-), en interpretació dels articles 477.2.3r, 479.4 i 483.1 LEC , ha dit reiteradament, que "es en el escrito de preparación del recurso de casación intentado por dicha vía (interés casacional) donde, además de expresarse clara e inexcusablemente la infracción legal que se pretenda denunciar, debe describirse también el concreto interés casacional -que ha de estar directamente relacionado con la infracción legal denunciada (A TS., Sala 1a, de 30 setembre 2003)-, de manera suficientemente clara y precisa como para poder ejercer adecuadamente el control de la admisión, tanto por la Audiencia Provincial como, fundamentalmente, por el Tribunal de casación, sin que las omisiones o carencias que al respecto se observen en la preparación puedan luego subsanarse en el posterior escrito de interposición o, en su caso, en el escrito de alegaciones previsto en el art. 483.3 LEC , toda vez que los presupuestos y requisitos de recurribilidad han de quedar cumplidos en el preclusivo plazo fijado para la preparación, sin que ello pueda considerarse una exigencia desorbitante o desproporcionada".

4. En el supòsit de les actuacions, la competència per resoldre el present recurs de cassació correspon a aquest Tribunal Superior de Justícia i no al Tribunal Suprem, atès que la recurrent, al costat de la majoria de preceptes del Codi civil, invoca així mateix com infringits altres de dret especial d'aquesta Comunitat Autònoma, i, per tant, en funció de la vis atractiva de la normativa del dret propi, prevista en l' article 478.1., paràgraf segon, de la LEC , el recurs de cassació a què es fa referència va ser preparat i interposat correctament en el TSJC, atès que la Sala Civil i Penal del Tribunal esmentat és qui ha d'analitzar i resoldre els diferents motius de cassació formulats per la recurrent.

5. Malgrat això anterior, és de ressenyar, d'acord amb el que indica la part oponent, que la cassació té atribuïda només una funció nomofilàctica, és a dir, contrastar la correcta aplicació de l'ordenament jurídic, però només en el que es refereix al dret substantiu, ja que la matèria processal queda reservada per al recurs extraordinari per infracció processal, i per això, segons una reiterada i pacífica doctrina jurisprudencial "en ningún caso pueda admitirse que se indique como infringida una norma de derecho procesal para fundamentar un recurso de casación en el régimen de la nueva LEC" (I TS., Sala 1a, de 26 de febrer de 2002, de 9 de desembre de 2003, de 7 de juny de 2005, de 17 i de 31 d'octubre de 2006 i de 27 de febrer i de 19 de juny de 2007, entre d'altres, i S TSJC. de 9 de gener de 2006 i I TSJC. d'11 de gener de 2007 i de 25 de febrer, de 27 d'octubre i d'11 de novembre de 2008, per destacar només algunes de les resolucions més recents en tal extrem). "Las cuestiones de índole procesal, entendidas en un sentido amplio, es decir, todas aquellas normas del enjuiciamiento civil que llevan a conformar la base fáctica de la pretensión, entre las que se encuentran los aspectos atinentes a la distribución de la carga de la prueba y la aplicación de las reglas que la disciplinan, el juicio sobre los hechos, en cuanto resultante de la aplicación de esas reglas y principios jurídicos que rigen la valoración de la actividad probatoria, se encuentran dentro de la actividad procesal, cuya corrección debe examinarse en el marco del recurso extraordinario por infracción procesal, dejando el de casación limitado a una estricta función revisora del juicio consistente en la determinación del alcance y significado jurídico de los hechos probados, es decir, la calificación jurídica de tales hechos y la subsunción en el supuesto de hecho previsto en la norma de las resultas de aquel juicio fáctico ... " (Sentència TS, Sala 1a, d'11 de maig de 2004). Per això no és possible convertir la cassació en una tercera instància en la qual puguin reformular-se lliurement totes les qüestions plantejades a la primera i revisades en la segona (S TS, Sala 1a, de 6 març de 2007, A TS, Sala 1a, de 27 febrer 2007, A TSJC de 27 d'octubre de 2008 i S TSJC de 18 de novembre de 2004 i 29 de desembre de 2008, entre moltes altres resolucions en tal particular).

SEGON. 1. Partint del que es descriu en la fonamentació jurídica precedent i entrant en l'anàlisi dels dos motius de cassació interposats es pot constatar, abans que res, que la recurrent a través de la invocació d'infracció de normes substantives del Codi civil, en realitat està al·legant la vulneració de les normes que regeixen la valoració de la prova, cosa que no escau realitzar en el present recurs de cassació, sinó només, com abans s'ha apuntat, en l'extraordinari d'infracció processal, que no ha estat formulat per la recurrent, qui, d'altra banda, pretén sotmetre la prova a una nova i diferent valoració de la realitzada per la jutjadora de primera instància i per la sala d'apel·lació i, fent supòsit de la qüestió, convertir i constituir, en definitiva, a aquest Tribunal de cassació en una tercera instància, cosa que per se ha de comportar a la desestimació de la pretensió revocatòria de la recurrent.

2. Així mateix cal assenyalar que la recurrent, en l'escrit d'interposició del recurs, en primer terme addueix una infracció dels articles 1500 i 1466 del Codi civil i una interpretació incorrecta de l'article 1450 del mateix cos legal, i indica que tals preceptes es van citar com infringits en l'escrit de preparació del recurs, quan en realitat no ho van ser, el que fa decaure, sense més, l'estudi d'aquests. Igual passa amb la vulneració invocada de l' article 321 de la Compilació de dret civil de Catalunya , relativa a la rescissió per lesió ultradimidium i prevista dins del primer motiu del seu recurs, que tampoc va ser citada en el moment de la seva preparació, per la qual cosa en tractar-se d'una qüestió plantejada ex novo, en moment processal inoportú, no escau entrar aquí i ara en el seu examen, d'acord amb el que s'ha indicat en la fonamentació jurídica precedent, i així ho sembla entendre també la pròpia recurrent, quan en l'escrit d'interposició esmentat, va sol·licitar tal declaració rescissòria ("si el digno Tribunal estima que dicho pronunciamiento cabe, por economía procesal, en el seno del presente procedimiento").

TERCER. 1. Un cop establert tot l'anterior, poc resta per afegir. Així, si s'entra a cadascun dels dos concrets motius de cassació formulats, el primer d'ells, concernent al contracte privat de compravenda subscrit en data 18 de març de 1998 entre la Sra. Angelina i Don. Diego , "por vulneración de la doctrina jurisprudencial del Tribunal Supremo y de los artículos 609, 1261, 1274, 1275, 1276 y 1277 y concordantes del Código Civil , por no haberse dado cumplida observación de la teoría del título y el modo que rige nuestro Ordenamiento en materia de transmisión de la titularidad de los bienes y en cuanto a la evidente simulación contractual que plasma el documento viciándolo de nulidad", cal ressenyar i precisar sobre això que ni la simulació, ni la nul·litat va ser, encara que introduïda en la fase al·legatòria de la instància i, per tant, a diferència del que addueix l'Audiència, l'acció de nul·litat del negoci per simulació devia d'haver-se sol·licitat via reconvencional, per centrar el debat en els termes plantejats amb posterioritat, en un moment processal inoportú, ja que, òbviament, devia haver-se traslladat aquesta sol· licitud eventual a la part actora, a fi que pogués al·legar també el que estimés per convenient, si és el cas, sobre aquesta (veg. article 406.3 i 4., 407.2, 408.2, 409 i 427 "a contrario sensu" de la LEC ).

2. Així mateix, ha de puntualitzar-se que, en aquest primer motiu del recurs de cassació, s'invoca de manera totalment genèrica, com abans s'ha indicat, una infracció de la jurisprudència del Tribunal Suprem i dels articles 609, 1261, 1274, 1275, 1276 i 1277 i concordants del Codi civil , sense una mínima anàlisi de quina és la ràtio decidendi que fonamenta el pronunciament impugnatori respecte a la Sentència de l'Audiència, ni en quina mesura aquesta constitueix una vulneració dels preceptes legals de dret substantiu merament citats com infringits, en vista de la jurisprudència que els hauria interpretat reiteradament i uniformement en el sentit pretès pel recurrent i en relació amb supòsits fàctics anàlegs, ja que no pot oblidar-se, ni ignorar-se, i així es reitera, que el que ha de resoldre el tribunal de cassació és una quaestio iuris, la qual cosa comporta, també, al decaïment, per qüestions de forma, del motiu esmentat del recurs de cassació.

3. No obstant això i des del fons de l'assumpte, cal concloure afirmant que la Sentència objecte de recurs és jurídicament correcta i coherent amb el resultant fàctic, i si bé del conjunt de l'operació es trasllueix un negoci jurídic fiduciari ab initio, això no implica que no es tracti formalment d'un negoci vàlid i eficaç, ja que la part aquí recurrent, a qui incumbia l' onus probandi, no ha acreditat en absolut ni que la seva causa fos il·lícita, ni que hi hagués l'al·legada simulació, més quan l'autenticitat del contracte de compravenda esmentat va ser reconeguda per la pròpia demandada, i això sense poder obviar, d'una part, quant a l'adduïda falta de lliurament i inobservança de la teoria del títol i la manera, que el lliurament com a tal no es podia realitzar, atès que el Sr. Diego era posseïdor de la casa en la qual habitava i ho va seguir sent fins a la seva mort i, d'una altra, que ara la recurrent pretén introduir la seva tesi de la simulació del contracte d'al·lusió constant a través d'una narració fàctica diferent de l'adduïda abans, per la qual cosa, partint de la doctrina de la intangibilitat dels fets provats en matèria de cassació, quan no es demostri clarament que hagi existit arbitrarietat en la seva valoració per part del tribunal d'instància, és procedent, sense necessitat de majors consideracions i davant la claredat de la falta de concurrència dels fets impeditius o obstatius a la pretensió actora en tal concret particular, la ratificació dels pronunciaments de la Sentència impugnada, tant els declaratius sobre la validesa del contracte esmentat de compravenda i de la procedència d'integrar en l'herència Don. Diego els béns als quals aquell fa referència, com el de condemna a la demandada a elevar el contracte esmentat a escriptura pública, cosa que determina, per tant, la desestimació d'aquest primer motiu del recurs interposat.

QUART. 1. Igual sort desestimatòria ha de córrer el segon motiu de cassació, referent al testament atorgat pel Don. Diego en data 28 d'octubre de 2004, "per vulneració dels articles 103, 104 i especialment 116 del Codi de successions de Catalunya ", ja que si bé és cert, com proclama una reiterada i pacífica doctrina jurisprudencial, que per molt coneguda és fins i tot ociosa la seva citació, que el notari és el garant de la capacitat del testador en els actes d'última voluntat que s'efectuïn en la seva presència, no ho és menys que aquesta presumpció de capacitat és iuris tantum, i, per tant, pot destruir-se o desvirtuar-se mitjançant prova en contrari. Així ho ha indicat de manera reiterada la doctrina jurisprudencial, de la qual és un fidel exemple, la Sentència d'aquesta mateixa Sala, S TSJC núm. 5/2002, de 4 de febrer, quan disposa que: "la aseveración notarial acerca de la capacidad del testador adquiere especial relevancia de certidumbre y por ella es preciso pasar, mientras no se demuestra `cumplidamente? en via judicial su incapacidad, destruyendo la `enérgica presunción iuris tantum? (SSTS 23-3-84, 22-1-13, 10-4- 44, 16-2-45 ), que revela el acto de otorgamiento en el que se ha llenado el requisito de tamizar la capacidad del testador a través de la apreciación puramente subjetiva que de ella haya formado el Notario ( STS 23-3-44)." No es tracta, en conseqüència, que el judici del notari que autoritza constitueixi una prova absoluta de capacitat del testador, sinó de donar contingut i extensió tant a l' art. 106 del Codi de successions de Catalunya, que diu literalment: "el notari ha d?indenficar el testador i apreciar la seva capacitat legal en la forma i pels mitjans establerts en la legislació notarial" com el 167 del Reglament notarial , segons el qual " el Notario, en vista de la naturaleza del acto o contrato y de las prescripciones del Derecho sustantivo en orden a la capacidad de las personas, hará constar que, a su juicio, los otorgantes, en el concepto con que intervienen, tienen capacidad civil suficiente para otorgar el acto o contrato de que se trate ". Es tracta, doncs, d'un judici de valor amb l'autoritat de qui ho emet, que compleix funció de prima facie de credibilitat, però que, com és obvi, pot ser destruït per proves o evidències de signe contrari (veure, en aquest sentit, la nostra sentència de data 3 de gener de 1994). I la Sentència a la qual aquesta remet, S TSJC 1/1994, de 3 de gener, diu, en el particular que aquí interessa: "Ambas resoluciones de instancia analizan los hechos demostrativos de la incapacidad de la testadora al otorgar su testamento en... y explican las razones por las que llegan a aquella conclusión, razones que están de acuerdo con las normas sobre valoración de la prueba. ... La declaración del Notario autorizante sobre la capacidad del otorgante constituye una presunción "iuris tantum" combatible por pruebas suficientemente convincentes, que son las que se han tenido en cuenta en la instancia para declarar la nulidad del testamento".

2. Doncs bé, la Sentència de l'Audiència, confirmatòria de la de la jutjadora de primera instància sobre la base de l'anàlisi de les proves que consten en les actuacions, declara la nul·litat del testament atorgat per Diego , en data 28 de novembre de 2004, per incapacitat natural del causant en el moment d' atorgar-ho. Tal conclusió a què arriba la Sentència objecte de recurs resulta perfectament coherent amb el material probatori practicat, i és per això que aquella no pugui reputar-se, ni il·lògica, ni absurda, ni menys arbitrària.

3. Si, no obstant això, s'entra a l'examen dels preceptes que la recurrent cita com a infringits, cal puntualitzar, de manera succinta, que la Sentència no contravé en absolut el que disposen els articles 103 i 104 del Codi de successions, ans al contrari, ja que en haver expressat que el testador era incapaç per testar, la conseqüència lògica de tal premissa era precisament la declaració de nul·litat del testament que aquell va atorgar -poc temps abans del seu òbit-, i cal afegir, únicament, que el que subjau en aquest motiu del recurs de cassació interposat és sotmetre a nova valoració la prova practicada sobre això, i substituir el criteri mantingut en la Sentència impugnada pel de la pròpia recurrent. Tanmateix, com abans s'ha indicat, les conclusions sobre la valoració de la prova obtingudes per l'òrgan jurisdiccional d'instància són plenament acords amb el resultat de les portades a terme, tant amb els informes psiquiàtrics realitzats, com amb les deposicions dels metges que van atendre al Sr. Diego en els seus últims dies de vida, després de diagnosticar el seu crític estat de salut i seguir la seva evolució fins a la seva mort, ocorreguda només 42 hores després d'haver atorgat el testament esmentat. En un supòsit anàleg al qual aquí ens ocupa es pronuncia la recent Sentència del Tribunal Suprem, S TS 289/2008, de 26 d'abril, en dir que: "La sentencia de la A.P. ha declarado categóricamente, que en la testadora concurría incapacidad para otorgar testamento y que el testamento fue otorgado, por quien, en aquel momento, no se hallaba en su cabal juicio y esta declaración de estado mental, como cuestión fáctica es inamovible en casación. Esta no es una tercera instancia (sentencia 31 de mayo 2000), no cabe hacer supuesto de la cuestión (sentencia 19 junio 2007), no revisa el soporte fáctico (sentencia 3 de noviembre 2007) y su función es controlar la correcta aplicación del derecho (sentencia 10 abril 2003) sin alterar la quesito facti (sentencia 27 octubre 2005)".

4. Finalment i pel que fa a l'altre article citat com a infringit, és a dir, el 116 del Codi de successions , tampoc pot estimar-se que hagi estat vulnerat per la Sentència objecte de recurs, màximament quan, en regular-se en el precepte esmentat el testament notarial realitzat en un interval lúcid, no consta l'emissió de cap dictamen mèdic que certifiqui el supòsit moment de lucidesa del testador, tal com disposa el precepte esmentat: "..., pot atorgar testament notarial obert en interval lúcid si dos facultatius acceptats pel notari certifiquen que el testador té, en el moment de testar, proa lucidesa i capacitat per a fer-ho. Els facultatius han de fer constar el seu dictamen en el mateix testament i l'han de signar amb el notari i, si s'escau, amb els testimonis".

5. Corol·lari del que s'ha raonat és la desestimació d'aquest segon motiu del recurs interposat.

CINQUÈ. Consegüentment amb tot el que s'ha explicitat fins aquí, és procedent desestimar la cassació formulada i confirmar la Sentència impugnada en tots els seus pronunciaments.

SISÈ. Les costes processals del present recurs de cassació han de ser imposades a la part recurrent per imperatiu legal - art. 398.1 en relació amb el 394.1 de la LEC .

Fallo

DESESTIMEM el recurs de cassació interposat pel procurador Sr. Octavio Pesqueira Roca, en representació de la Sra. Angelina , contra la Sentència de data 16 de novembre de 2007, dictada per la Secció 3a de l'Audiència Provincial de Tarragona, en el rotllo d'apel·lació núm. 100/07 , que CONFIRMEM en tots els seus pronunciaments; això amb expressa imposició de les costes del recurs de cassació a la nomenada recurrent.

Notifiqueu aquesta Sentència a les parts personades, uniu-ne una testimoniança al rotlle i retorneu les actuacions a la Secció indicada de l'Audiència.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Aquesta Sentència ha estat signada i publicada el mateix dia de la seva data pels magistrats d'aquesta Sala que l'han dictada. En dono fe.