Sentencia Civil Nº 30/1999, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 14/1999 de 11 de Octubre de 1999

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

RECURS DE CASSACIÓ NÚM.14/99

S E N T È N C I A N Ú M.30

President:

Il.lm.Sr.Antoni Bruguera i Manté

Magistrats:

Il.lma.Sra.Núria Bassols i Muntada

Il.lm.Sr.Ponç Feliu i Llansa

Barcelona, onze d'octubre de mil nou-cents noranta-nou

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya formada pels Magistrats que

s'esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat per l'entitat LUCHETTI,S.L.,

contra la sentència dictada en grau d'apel.lació per la Secció 17a de l'Audiència Provincial de Barcelona en data 29 de desembre de 1998 , dimanant del judici declaratiu de menor quantia

interposat pel senyor Ramón i d'altres sobre acció de rescissió per lesió 'Ultra-

Dimium'. La part recurrent ha estat representada davant aquest Tribunal per la procuradora

Sra.Carmen Ribas Buyó i defensada pel Lletrat Sr.Antonio Mª Llobet Poal. Han comparegut com a

part recorreguda D. Ramón i d'altres, que han estat representats pel procurador

Sr.Alfredo Martínez Sánchez i defensats pel Lletrat Sr.J.Manuel Cordón Catalán.

Antecedentes

PRIMER.- El procurador dels tribunals Sr.Antonio Cortada García, actuant en nom i representació de D. Ramón i d'altres, va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia que pel torn de repartiment va correspondre al Jutjat de Primera Instància núm.22 de Barcelona, contra l'entitat LUCHETTI,S.L.En la demanda hi va exposar els fets i fonaments de dret corresponents i va acabar sol.licitant es dictés sentència de conformitat amb allò que es sol.licitava en l'esmentada demanda. Que previs els tràmits legals, l'esmentat Jutjat va dictar sentència en data 5 de juny de 1998, que conté la següent part dispositiva: 'FALLO: Que desestimando en todas sus partes la demand interpueta por el Procurador D.Antonio Cotada García, en nombre y representación de los hermanos D. Ramón , Dña. Carla , Dña. Estíbaliz y D. Mauricio contra la entidad LUCHETTI,S.L.,debo absolver y absuelvo a la demandada de las pretensiones contra ella ejercitadas, con expresa condena en costas a los actores'.

SEGON.- Per la representació de D. Ramón i d'altres, es va interposar recurs d'apel.lació contra l'esmentada sentència, que va ser admès i la secció 17a de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència en data 29 de desembre de 1998 , que conté la següent part dispositiva: 'FALLAMOS: Que estimando el recurso de apelación interpuesto por DOÑA Carla , DON Mauricio , DOÑA Estíbaliz y DON Ramón contra la sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia nº 22 de Barcelona en los autos de que este rollo dimana, revocamos dicha resolución, y estimando la demanda interpuesta por aquellos contra LUCHETTI,S.L. declaramos rescindida la compraventa celebrada entre los padres de los actores, Doña Ana y Don Alfonso , y la demandada, sobre la vivienda sita en la calle DIRECCION000 NUM000 , NUM001 NUM002 de Barcelona, que dio lugar a la inscripción nº 6 practicada al Tomo NUM003 , Libro NUM003 del Registro de la Propiedad nº 11 de esta Ciudad, la cual deberá cancelarse, con la obligación de los actores de reintegrar a la demandada la cantidad de 2.270.000 pesetas, más los intereses legales de la misma a contar desde la fecha de la demanda.

La demandada podrá evitar la rescisión si en el plazo de un mes a partir de la firmeza de la Sentencia abona a los vendedores 4.980.000 pesetas con sus intereses a contar desde el día 22 de noviembre de 1995. Todo ello con imposición a la actora de las costas de la primera instancia, y sin hacer pronunciamiento sobre las de la alzada'.

TERCER.- Contra l'esmentada sentència la procuradora Dª Carmen Ribas Buyo, en representació de l'entitat LUCHETTI,S.L., va formular recurs de cassació davant aquesta Sala pels motius següents:1r.- A l'empara del núm.4 de l' article 1692 de la Lei d'Enjudiciament Civil per infracció de l' article 321 de la Compilació;2n .- A l'empara del núm4 de l' article 1692 de la Llei d'Enjudiciament Civil per infracció de l' article 1.214 del Codi Civil en relació amb l' article 323 de la Compilació ; 3r.- A l'empara del núm.4 de l' article 1692 de la Llei d'Enjudiciament Civil per infracció de l' article 1253 del Codi Civil en relació amb l' article 1249 de l'esmentat codi: i 4r.- A l'empara del núm.4 de l' article 1692 de la Llei d'Enjudiciament Civil per infracció dels articles 1218 i 1255 del Codi Civil .

QUART.- Admès el recurs i evacuat el tràmit d'impugnació es va assenyalar l'audiència del dia quatre d'octubre passat, per a la celebració de la votació del present procediment, que va tenir lloc en l'esmentada data.

És Ponent d'aquestes actuacions la Magistrada d'aquesta Sala Il.lma.Sra.Núria Bassols i Muntada.

Fundamentos

PRIMER.-La demanda provocadora dŽaquest debat va ésser entaulada pels germans senyors Ramón , Carla , Estíbaliz i Mauricio , en exercici dŽuna acció de rescissió per lesió o ' ultradimidium' emparant-se la dita acció en els articles 321 i següents de la Compilació de dret Civil de Catalunya .

La sentència dictada en la instància rebutjà lŽacció esgrimida al entendre que el caràcter aleatori o litigiós de la cosa adquirida excloa lŽacció rescissòria. Impugnada la decissió del jutgador de primera instància davant lŽAudiència Provincial va recaure nova resolució la qual estimà íntegrament la demanda principal i declarà rescindida la compravenda celebrada entre els pares dels agents i la demandada Luchetti SL, en relació a lŽhabitatge del carrer DIRECCION000 número NUM000 ,segon, primera de Barcelona.

Contra aquesta resolució sŽalça la demandada Luchetti SL , la qual insta a la Sala a revocar la sentència de lŽAudiència per tal dŽobtenir resolució que lŽexoneri de les pretensions exercides pel contrari.

Abans dŽentrar en lŽexamen dels diferents motius del recus interposat és escaient deixar constància dels antecedents històrics conclosos per lŽAudiència:

a) La mare dels agents en el seu nom i també en nom del seu espòs greument malat va vendre lŽhabitatge dŽambdòs cònjuges a la demandada Luchetti S.L. El susdit habitatge es trobava gravat per un dret real dŽhipoteca atorgada a favor de lŽentitat Moneticia S.A. en garantia de seixanta lletres de venciment mensual amb un total de 2.055.000 pts, també gravava lŽesmentat habitatge una anotació preventiva dŽembargament derivada dŽun judici executiu ( 971/94) del qual nŽera coneixedor el Jutjat de Primera Instància número 26 de Barcelona , incoat per interès del banc Central Hispano per un principal de 455.919 pts. i 100.000 pts, estimades prudencialment en concepte dŽinteressos i despeses judicials.

b) Conseqüència del avantdit embargament fou fixat dia i hora per celebrar la corresponent subhasta i davant aquesta evidència la mare dels demandants va formalitzar contracte de compra- venda en relació a lŽhabitatge dŽella i el seu espòs amb un contracte de caire privat de 10 de Novembre de 1995. En el susdit contracte sŽassenyalava com a preu de lŽhabitatge 3.300.000 pts, deixant constància que dŽaquesta quantitat s 'entregaven a la venedora 1.500.000 al suscriure el contracte , retenint la compradora 1.800.000 pts. per tal de fer front a les càrregues suare descrites.

c) En el document d'índole privada esmentat la compradora es va comprometre a atorgar contracte dŽarrendament en favor de la venedora en relació a lŽhabitatge venut per una durada de cinc anys i una renda de cinquanta mil pessetes al mes.

d) L'avantdit contracte sŽelevà a escriptura pública el 22 de novembre del mateix any havent estat fixat com a preu de la compra-venda els 3.300.000 pts. que la part venedora declarava haver rebut de la compradora.

SEGON.- El primer dels motius de cassació es planteja a redòs de lŽ article 1692.4 de la Llei dŽenjudiciament civil al.ludint la part que recorre a una infracció de les normes de lŽordenament jurídic o de la jurisprudència aplicables al debat. En concret es determina com a infringit lŽ article 312 de la Compilació.

En el cos del motiu del recurs el recurrent mostra una total disconformitat amb la sentència de l'Audiència que conclou amb rebutjar el caràcter aleatori o litigiós de l'habitatge objecte de la compravenda que provocà la contesta.

Ara és escaient transcriure el que ens diu l' article 321 de la Compilació catalana : 'els contractes de compra-venda, permuta i altres de caràcter onerós, relatius a béns immobles, en què lŽalienant hagi sofert lesió en més de la meitat del preu just, seran rescindibles a instància seva, baldament en el contracte concorrin tots els requisits necessaris per a la seva validesa.

Aquesta acció rescissòria no serà procedent en les compravendes o alienacions fetes mitjançant subhasta pública, ni en aquells contractes en els quals el preu o contraprestació hagi estat decisivament determinat pel caràcter aleatori o litigiós del que sŽadquireix o pel desig de lliberalitat de lŽalienant...'

El recurrent al.ludint al fet que l'habitatge dels pares dels agents estava subjecte a un procediment executiu que havia provocat que s'assenyalés com a dia de la subhasta el 22 de Novembre de 1995 titlla el bé objecte del negoci jurídic en debat com a litigiós, la qual cosa impediria al seu entendre la prosperitat de la rescissió per lesió 'ultradimidium'.

Aquest mateix tribunal en anteriors sentències de les quals en seria un exemple la de 7 de Juny de 1996, ha declarat que contracte aleatori suposa l'existència d'una prestació plenament apreciable però no ben determinada en el moment del contracte i depenent dŽun fet incert, corrent els contractants un risc de guany o pèrdua. En lŽesmentada sentència es fa referència a què el factor sort o aleas ha dŽactuar de forma sinal.lagmàtica de manera que el perjudici per un dels contractants ha de suposar un benefici correlatiu per lŽaltre.Es dŽinterès una sentència del TS de 9 de desembre de 1968 que considera que no existeix aleas quan res es queda a lŽatzar .

Certamen lŽexclusió que fa la norma catalana de la rescissió per lesió ' ultradimidium' quan lŽadquirit és qualificable d'aleatori o litigiós, sŽha de valorar en profunditat en el tema debatut al tractar-se dŽun habitatge que havia de sortir en pública subhasta pocs dies després de la perfecció del contracte de compra-venda.

Però sŽha dŽentendre que no es pot titllar de litigiós lŽimmoble que sortiria a subhasta, en el cas que no es paralitzés la venda pública , ja que aquest fet no evidència cap aleas.

En el moment de la venda no hi havia dubtes en relació a la quantitat que havia provocat lŽembargament i estava determinat el creditor executant. La immobiliària demandada que ara ostenta el caràcter de recurrent, era perfectament coneixedora de com podia actuar per tal de paralitzar la subhasta i evitar que la finca sortís de les seves mans. Baldament lŽ article 1498 de la Llei dŽenjudiciament civil exigeix ostentar la qualitat de deutor per eludir la rematada i lliberar els béns objecte dŽembargament, i encara que la novació per canvi de deutor requereixi el consentiment del creditor, és notori que en el món bancari, cap dificultat havia de sorgir a la compradora per salvaguardar lŽhabitatge objecte del contracte.

No podem parlar dŽaleas o factor sort que determinaria els guanys o pèrdues pel comprador, sinó, senzillament dŽuna compra-venda dŽun immoble afectat per una càrrega que havia produït lŽassenyalament dŽuna suhhasta, però res havia dŽimpedir que, com moltes vegades succeeix en el món contractual la intervenció dŽun tercer adquirent del bé objecte dŽembargament evités la venda pública.

LŽanterior consideració fa decaure el motiu del recurs en estudi i sŽha de valorar el submotiu adduït en el mateix apartat del recurs, si bé immediatament s 'observa un greu defecte en lŽinterposició, ja que la part recurrent es limita a exposar els seus interessos sense respectar les exigències de lŽ article 1707 de la llei processal .

En aquesta al.legació el recurrent combat la sentència de l'Audiència que analitza de manera detallada la qüestió del pagament del preu, quan a lŽentendre de la demandada en la instància al no haver al.legat els agents engany o error en el preu, lŽanterior anàlisi quedaria vedat al tribunal.

Aquí la recurrent aprofita per esmentar una sentència dictada per lŽAudiència de Barcelona que estudià la manca de vinculació entre la lesió per ' ultradimidium' i el preu efectivament pagat , incidint el Tribunal en què aquest fet no era dŽinterès sinó que el decisiu era el preu fixat. També fa al.lusió la part que recorre a una sentència dictada per aquesta mateixa Sala en un cas dŽacció rescissòria per ' ultradimidium'.

La petició no pot ésser estimada pel fet del defectuós plantejament, però això no impedirà lŽestudi de lŽanterior argumentació més endavant al ésser esgrimit de nou per una via processal correcta.

Finalment dintre el mateix motiu del recurs i com a tercera argumentació s'al.ludeix al preu de lŽhabitatge en litigi fent supost de la qüestió ja que es diu que el preu fixat en la compra-venda fou el de 4.042.325 pts, i per tant, al seu entendre no hi ha lesió en més de la meitat. En tractar- se de substituir la conclusió fàctica de lŽAudiència per la qual ell interessa de caire subjectiu i parcial, ha de decaure aquesta pretensió que a més també es torna a plantejar de forma defectuosa.

SEGON.- També sŽencarrila en el número 4 de lŽ article 1692 de la Llei dŽenjudiciament civil el segon motiu del recurs en què la part que recorre denuncia infracció de les normes de lŽordenament jurídic i de la jurisprudència amb expressa al.lusió als articles 1214 del Codi Civil i 323 de la Compilació de Dret Civil de Catalunya .

Els preceptes en què sŽempara el recurrent tenen un caràcter heterogeni que nomès es pot salvar amb un respecte immaculat al principi ' pro actione' tantes vegades invocat pel Tribunal Constitucional, pel Tribunal Suprem i per aquesta mateixa Sala.

Aquesta Sala ja ha deixat constància reiterada que lŽesmentat article 1214 del Codi Civil , té un caire general i no té força per donar base a la cassació, perquè el tribunal dŽinstància pot obtenir la seva convicció , per qualsevol de les proves que sŽaportin als actes, amb indepèndencia de qui les hagi proporcionat a lŽòrgan judicial; a més té declarada la jurisprudència que lŽesmentat article 1214 del Codi Civil no és una norma de valoració de la prova, sinó simplement una distribució de la càrrega entre les parts.

Però és que en realitat el que combat el recurrent en aquest motiu del recurs es el 'preu just' fixat per lŽAudiència amb la finalitat de detectar si sŽha produit la lesió en més de la meitat del dit preu que exigeix la norma catalana per la destrucció del vincle contractual i la tornada del bé immoble al primitiu propietari, o en el seu cas ( art. 325 de la Compilació ) el complement del preu pagat.

La jurisprudència esmentada en el cos del recurs és coneguda per la Sala, i no es revela com a infringida en la resolució en debat. Com declarà aquest Tribunal en sentència de 22 de desembre de 1994 el concepte ' preu just' a què al.ludeix l' article 321 de la Compilació , suposa el valor que tenia el bé al moment d 'ésser atorgat el contracte, en relació a dŽaltres dŽanàlogues circumstàncies, en la mateixa localitat, lŽesmentada sentència ens diu: ' certament el concepte de preu just és el nucli de la rescissió per lesió ' ultradimidium' des que la institució dŽarrel romana incorpora la noció aristotèlica-tomista de justícia commutativa. El legislador de 1960 no només recorre al concepte de preu just, com a paràmetre per apreciar la existència de lesió sinó que defineix el que entén com a preu just que identifica com a preu de mercat o sigui el valor en venda. Davant la clara dicció de lŽ article 323.2 de la Compilació no és factible acudir a criteris distints al valor en venda com podria ésser el valor dŽafecció, el cadastral, el de capitalització de la renda, etc..'.

La part que recorre ataca el preu just fixat per lŽAudiència, dient que és errònia lŽacceptació com a ' preu just' del preu en què es va taxar la finca a efectes de la subhasta assenyalada pel 22 de Novembre de 1995, i al ésser aquest preu (7.525.000) superior a l' interessat pels agents en la demanda, s'havia de reduir - diu l'Audiència - a aquesta última quantitat . (7.250.000 pts.)

La norma catalana si bé ens remet com hem avançat al valor de venda, no determina com es detectarà aquest valor, i aquesta mateixa Sala ha fixat en anteriors resolucions que la valoració de la finca és matèria de fet sostreta al control cassacional.

És coneguda la doctrina jurisprudencial esmentada en el recurs en el sentit que els dictàmens dŽíndole extraprocessal aportats per les parts litigants no tenen caràcter pericial. Però al no existir una norma valoratoria de la prova (prova legal o taxada) res impedia a lŽAudiència fixar el ' preu just' en base al preu de tasació de la finca amb la finalitat de la venda pública que finalment no es cel.lebrà.

Per tot l'exposat, la sentència dictada per lŽAudiència no vulnera lŽarticle 323 , ja que aquest article no suposa una norma de valoració de la prova , sinó que determina com a ' preu just' el valor en venda de les coses en el temps dŽésser atorgat el contracte. L'Audiència després dŽun procés inferencial arriba a la conclusió que el valor de taxació de lŽimmoble per la subhasta assenyalada ( reduït per respecte a la congruència exigible a qualsevol sentència) és el que coincideix amb el dit ' preu just', i aquest procés inferencial no es revela com a il.lògic o arbitrari, per tant és obvi que el discurs seguit per la sentència ha de prevaler sobre el de la part que recorre. Per ratificar aquest raonament podríem citar la sentència dictada per aquesta mateixa Sala el 7 dŽabril de 1994 en la qual es deixava clar que lŽ article 323.2 de la Compilació al.ludeix com a terme comparatiu per calcular el valor en venda, a la contemplació del preu d'altres coses iguals o anàlogues, però amb independència que aital previsió constitueixi un simple element orientatiu del qual, donada l'exigència legal, no sŽhauria de prescindir sense almenys una base raonable, en qualsevol cas lŽapreciació de la seva hipotètica conculcació requeriria una base provatòria clara de la qual resultès lŽexistència de finques d'anàlogues característiques i que el seu preu en el mercat fos molt divergent.

Per lŽanterior fonamentació decau el motiu del recurs en estudi.

TERCER.-També amb residència processal en el número 4 de lŽ article 1692 de la Llei dŽenjudiciament civil sŽencarrila el tercer motiu del recurs adduint la part que recorre també de forma genèrica a la infracció de les normes de lŽordenament jurídic o de la jurisprudència aplicables per resoldre les qüestions objecte del debat, però , en concret sŽesmenten com a infringits els articles 1253 i 1249 del Codi Civil .

La part que recorre insisteix ara en què no és llegítim, al seu entendre que lŽAudiència determinés quin fou el preu de venda de lŽimmoble apartant-se del que constava en el document privat i en lŽescriptura pública atorgats.

En realitat el recurrent sota el pretexte dŽuna suposada infracció de les normes esmentades el que vol és revisar el resultat provatori a que arribà lŽAudiència. Certament la jurisprudència admet un cert control de la prova de presumpcions, especialment quan el resultat obtingut pel Tribunal sigui absurd, il.lògic, i sŽarribi a conclusions renyides amb la raó. ( TS SS de 11 de febrer de 1984 i 9 de gener de 1985 ). De tota manera la presumpció és medi supletori de prova, a manca de prova directa, que per la seva especial naturalesa (deducció personal del jutge) no es pot exigir la seva aplicació, essent excepcional la impugnació a la cassació.

LŽ article 1253 del Codi Civil fa referència a les presumpcions ' hominis' o judicials i només es podria violar davant un procés inferencial absurd seguit per lŽAudiència. LŽAudiència en la sentència combatuda arriba a la conclusió que el preu efectivament pactat i pagat a la immobiliaria compradora aquí recurrent fou 2.270.000 pts, basant-se en : a) les quantitats pagades per lŽimmobiliaria per lliberar la finca de lŽhipoteca i lŽembargament que la gravaven, b) la sentència de resolució del contracte dŽarrendament que provocà que la mare dels agents hagués dŽabandonar lŽhabitatge en litigi per impagament de rendes, c) les falsedats que sŽevidencien en el llibre diari aportat per lŽentitat defenent amb la finalitat de provar el pagament del preu que figurava en els contractes atorgats entre les parts (el dŽíndole privada i lŽescriptura pública). El susdit procés deductiu no es pot qualificar dŽarbitrari ni il.lògic i per tant no pot ésser substituït el preu fixat per lŽAudiència pel que interessa a la part que recorre per tal dŽevitar la resolució de la compra-venda.

No infringí lŽAudiència la jurisprudència invocada en el cos del motiu en el sentit que la prova de presumpcions és de caràcter subsidiari o supletori per la qual cosa no es pot acudir a ella quan no siguin suficients els demés medis a què fa referència lŽ article 1215 del Codi Civil . LŽanterior perquè lŽAudiència considera irreal el preu que es fa figurar en els dos contractes formalitzats entre les parts ( el privat i el públic) i aquesta premisa fàctica no pot ésser destruïda en cassació al no poder ésser titllada dŽarbitrària, per tant si, superat aquest primer pas en la resolució impugnada sŽacudeix a la prova presumptiva per tal de fixar el preu real de la finca, i no és tampoc arbitrari aquest procés inferencial, no hi ha possibilitats que els interessos de la recurrent siguin acollits en aquest recurs extraordinari.

QUART.-LŽúltim motiu del recurs sŽarticula com els precedents en el número 4 de lŽarticle 1692 de la Llei dŽenjudiciament i sŽal.ludeix a la infracció de les normes de lŽordenament jurídic o la jurisprudència aplicables per a resoldre les qüestions objecte del debat. Concretant ja, es denuncia infracció dels articles 1218 i 1255 del Codi Civil .

Una altra vegada estem davant de preceptes heterogenis , però una anàlisi del cos del recurs permet endevinar que en realitat la part que recorre estima la infracció de la valoració de la prova documental pública.

SŽha de fer notar que tornem a incidir en el mateix, o sia en la queixa de la part recurrent pel fet que la resolució atacada sŽaparti del preu que figura en lŽescriptura pública i aculli un preu diferent, fruit de lŽavaluació dŽuna serie de presumpcions que , com ja sŽha avançat , la defenent en la instància les titlla dŽerrònies.

LŽ article 1218 del Codi civil suposa una norma de prova legal o taxada. LŽanterior afirmació implica que lŽeficàcia provatòria del document públic sŽestén al seu contingut o a les declaracions que dŽaquest en facin els contractants, però això no ha dŽimpedir que la seva veracitat intrínseca no pugui ésser desvirtuada per prova en contrari ( SS 14.2i 14.3 1983 ), ja que aquesta prova no és necessàriament superior a les altres ( SS 25.3, 8.7, 10.10, 1988 i 23 i 30.7 1993, 4.2.1994 ).

El document públic, com ha declarat de forma reiterada la jurisprudència no ha de prevaler sobre les altres proves, i per tant no pot enervar una valoració provatòria conjunta , al vincular al jutge només respecte al seu atorgament i a la data dŽaquest, ja que la resta del seu contingut , pot ésser sotmés a apreciació amb les altres proves.( TS SS 7.7.86,10.10.88 ).

LŽaplicació de l'esmentada jurisprudència al tema discutit fa decaure el motiu de cassació, al no endevinar-se ni infracció de la norma valorativa de prova analitzada ni tampoc de les cites jurisprudencials que fa el recurrent. Com hem avançat lŽAudiència valorant un conjunt indiciari arriba a la conclusió que el preu de lŽhabitatge en relació al qual sŽaccionà per lesió ' ultradimidium' divergeix del que es va fer constar en el document privat i en lŽescriptura atorgada. Detectat per l ŽAudiència el preu real per complir les exigències de lŽ article 321 de la norma catalana es procedeix a la seva comparació o confrontació amb el ' preu just' que correspondria a lŽhabitatge que fou dels pares dels agents, i dŽaquesta confrontació sŽarriba a la conclusió que hi ha hagut lesió en més de la meitat del dit preu just.

Per tot aquest procés de lŽAudiència de fixació de la premissa fàctica de manera lògica i raonada i posterior aplicació de la normativa jurídica també amb correcció, s'hi imposa també el rebuig de lŽúltim motiu del recurs.

CINQUÈ.-De conformitat amb l' article 1715.3 de la Lei d'Enjudiciament Civil , la desestimació total del recurs comporta la imposició de les costes al recurrent..

Per tot l'anterior,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el present recurs de cassació interposat per la procuradora Dª Carmen Ribas Buyo, en nom i representació de l'entitat LUCHETTI,S.L., contra la sentència dictada en grau d'apel.lació per la Secció 17a de l'Audiència Provincial de Barcelona en data 29 de desembre de 1998, i condemnem la part que recorre al pagament de les costas causades en el recurs de cassació.

S'ha de notificar la present resolució a les parts personades i lliurar la certificació corresponent al president del Tribunal esmentat i s'han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.-Aquesta sentència ha estat llegida, signada i publicada el mateix dia de la seva data i en acte d'audiència pública per la Magistrada d'aquesta Sala, Il.lma.Sra.Núria Bassols i Muntada, Ponent d'aquestes actuacions.En dono fe.