Sentencia Civil Nº 30/2013, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 56/2012 de 15 de Abril de 2013

Encabezamiento

SENTÈNCIA NÚM. 30

President:

Excm. Sr. Miguel Ángel Gimeno Jubero

Magistrats:

Il·lm. Sr. Enric Anglada i Fors

Il·lm. Sr. Carlos Ramos Rubio

Barcelona, 15 d'abril de 2013.

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s'esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 56/2012 interposat per Aurelio , representat davant aquest Tribunal per la procuradora Sra. Margarita Ribas Iglesias i dirigit per l'advocat Sr. Carlos Icart Bassols, contra la Sentència dictada per la Secció 13ª de l'Audiència Provincial de Barcelona el 6 de febrer de 2012 en conèixer del recurs d'apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Barcelona el 8 de juliol de 2009 en el procediment ordinari núm. 78/08.

Antecedentes

PRIMER. La procuradora Sra. Margarita Ribas Iglesias, en representació del Sr. Aurelio , va formular demanda de judici ordinari núm. 78/08 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 5 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 8 de juliol de 2009 , la part dispositiva de la qual diu el següent:

'Que desestimando la demanda interpuesta por la Procuradora MARGARITA RIBAS IGLESIAS en nombre y representación de Aurelio debo absolver y absuelvo de la misma a MARGLOCAR, S.A.'

SEGON. Contra aquesta Sentència, la part actora va interposar un recurs d'apel·lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció 13a de l' Audiència Provincial Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 6 de febrer de 2012 , amb la següent part dispositiva:

'DESESTIMANDO el recurso de apelación formulado por la representación procesal de D. Aurelio contra la sentencia de fecha 8 de julio de 2009 dictada en el procedimiento ordinario núm. 78/08 del Juzgado de 1ª Instancia núm. 5 de Barcelona, SE CONFIRMA íntegramente dicha resolución, con expresa imposición a los recurrentes de las costas de la apelación'.

TERCER. Contra la Sentència anterior, el Sr. Aurelio va interposar aquest recurs de cassació i extraordinari per infracció processal. Per interlocutòria de 17 de desembre de 2012, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre el recurs a tràmit, i de conformitat amb l' art. 485 de la LEC es va traslladar a la part contra la qual es recorre perquè en un termini de vint dies formalitzés l'escrit d'oposició. Un cop transcorregut el termini, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 8 d'abril de 2013, en què es va celebrar.

Ha estat ponent el magistrat Il·lm. Sr. Enric Anglada i Fors.

Fundamentos

PRIMER. Enfront de la Sentència dictada en segona instància que confirma la de primera instància, s'alça la part actora, que hi interposa un recurs extraordinari per infracció processal i de cassació.

D'acord amb el que estableix la disposició final 16a de la LEC 1/2000 , la Sala examinarà, en primer lloc, el recurs extraordinari per infracció processal i després resoldrà d'acord amb el que hagi estat al·legat com a fonament del recurs de cassació.

El procediment es va substanciar pels tràmits del judici ordinari en exercici d'una acció declarativa de domini sobre un immoble i el recurs de cassació ha estat admès per la via de l'interès casacional.

SEGON. RECURS EXTRAORDINARI PER INFRACCIÓ PROCESSAL

1. La qüestió que s'ha de resoldre en aquest supòsit ha quedat centrada fonamentalment en 'l'efectiu transcurs de més de trenta anys en la possessió pública, pacífica, ininterrompuda i en concepte de propietari per part de la recurrent', i en si, tal com aquesta al·lega, la resolució impugnada ha infringit les normes reguladores de la sentència, d'acord amb el que estableix l' article 469.1r.2a de la LEC i, en concret, allò que disposa l' article 217, en relació amb les regles sobre presumpcions que contenen els articles 385 i 386 de la Llei d'enjudiciament civil, i l' article 469.1r.4a de la LEC , en relació amb l' article 24 de la CE , amb vulneració del dret a la tutela judicial efectiva, que li ha generat indefensió, i denuncia un evident error en la valoració de la prova, la qual cosa porta, segons sosté, al fet que la conclusió a què va arribar la Sentència de l'Audiència Provincial sigui del tot il·lògica i arbitrària.

2. Abans que res cal assenyalar que la utilització de la via del núm. 2n de l'article 469.1 de la LEC requereix inexcusablement la citació expressa d'alguna de les normes reguladores de la sentència contingudes en la secció 2a, capítol VIII, títol V, llibre I de la Llei d'enjudiciament civil (articles 216 i següents de la LEC), sens perjudici de la menció d'altres preceptes - processals- relacionats amb la matèria concretament afectada.

En aquest punt, cal remarcar que, en el cas enjudiciat, la primera citació es fa de manera específica a l' article 217 de la LEC , però no s'arriba a precisar quin apartat concret, dels set que té aquest precepte, pot ser el suposadament vulnerat per la Sentència objecte de recurs, ni tan sols s'indica o es transcriu algun d'ells en l'escrit d'interposició del recurs, la qual cosa per si sola constitueix un defecte substancial mereixedor de la inadmissió o, si escau, de la desestimació ( sentències del TSJC 22/2007, de 17 juliol , i 26/2011, de 9 de juny ).

De tota manera, constitueix un plantejament cassacional erroni pretendre utilitzar la denúncia de vulneració de les regles de la càrrega de la prova per rebatre la valoració probatòria del tribunal d'apel·lació ( sentències del TS 1a 392/2004, de 19 de maig ; 521/2004, de 15 de juny ; 855/2004, d'1 de setembre , i 481/2006, de 18 de maig ), la qual cosa comporta, sense més, la desestimació de la infracció adduïda.

3. Una resposta diferent ha d'obtenir la infracció de l' article 385 de la LEC invocada, ja que la Sentència impugnada, efectivament, obvia l'aplicació d'una presumpció legal, com és la que conté l' article 1.960.2a del CC , que estableix: 'En la computació del temps necessari per a la prescripció s'han d'observar les regles següents: [...] 2a. Es considera que el posseïdor actual, que ho ha estat en època anterior, ha continuat sent-ho durant el temps intermedi, llevat que hi hagi una prova en contra'.

La sentència objecte d'aquest recurs, en el seu fonament de dret tercer, paràgraf sisè in fine, expressa: '..., y así se admite por el actor, que el mismo estaba al tiempo de su fallecimiento en una residencia de Arenys de Munt, sin que se acredite que mantenía en aquél momento la posesión (mediata o inmediata) de la finca. ... Existen, pues, lagunas probatorias respecto de hechos que resultan esenciales para la procedencia de la usucapión y que podrían haberse completado aportando otros hechos que resulten indiciarios y/o a través de la utilización de otros medios probatorios'.

Doncs bé, la indicada presumpció legal, en la seva aplicació al supòsit objecte d'examen, impedia a l'òrgan jurisdiccional d'apel· lació -després d'admetre en el mateix FD3r la realització per part del difunt, el Sr. Víctor , d'actes durant els anys 1978 i 1980 que denoten una possessió en concepte de propietari- considerar com a 'dubtosa' la possessió de la finca de les actuacions en el moment de la seva mort, i n'hauria d'haver declarat la subsistència, d'acord amb la presumpció legal esmentada, en absolut contradita -ans al contrari, ja que de la documentació aportada resulta que l'últim domicili del causant va ser a Barcelona i, concretament, al pis a què s'està fent referència, amb independència que morís en una residència de la localitat d'Arenys de Munt (folis 14 al 25)-, en comptes de sol·licitar i pretendre que l'actor acredités aquest fet, quan aquest estava exempt de prova, perquè tenia la condició de fet presumpte.

Però, a més, la conclusió a què arriba la Sentència objecte de recurs resulta, així mateix, il·lògica i arbitrària, i cal remarcar, seguint una doctrina jurisprudencial reiterada, que tots aquells temes relatius a l'error patent o notori i a la interpretació il·lògica o irraonable dels diversos mitjans de prova legalment previstos, que causin indefensió, poden trobar una via adequada en l' article 469.1.4t de la LEC , per considerar-se com un motiu possible dins de la vulneració dels drets fonamentals de l' article 24 de la CE (Acord de la Junta General de Magistrats de la Sala Primera del Tribunal Suprem de 4 d'abril de 2006), que ha estat recollit per aquest TSJC en constants resolucions - sentències del TSJC 29/2005, de 30 de juny ; 19/2006, de 25 maig ; 34/2007, de 22 novembre ; 22/2008, de 9 de juny ; 17/2009, de 30 d'abril ; 9/2010, de 3 de mar ç; 27/2010, de 19 de juliol , i 32/2011, de 29 de juny -, en què ja es va indicar que, en nom de l'aplicació del principi de tutela judicial efectiva, s'ha d'examinar la prova practicada en supòsits anàlegs al que aquí s'enjudicia. També s'han de destacar les sentències del TS, Sala 1a, de 28 de novembre de 2008 i 30 de juny de 2009 , que diuen: 'que los medios de prueba y en concreto la documental, únicamente cabe someterla al examen del tribunal de casación, al amparo del artículo 469.2 LEC , cuando por ser manifiestamente arbitraria o ilógica la valoración de la prueba, ésta no supera el test de la racionabilidad constitucionalmente exigible para respetar el derecho a la tutela judicial efectiva consagrado en artículo 24 CE '. Així mateix, cal afegir que en el mateix sentit també es pronuncia la Sentència del TS de 10 de març de 2010 , quan sosté que: 'de acuerdo con la jurisprudencia de esta Sala (1ª), partiendo del derecho constitucional a la tutela judicial efectiva concebido como 'el derecho a obtener una resolución fundada en derecho, favorable o adversa, como garantía frente a la arbitrariedad e irracionalidad de los poderes públicos'( STS de 12 mayo 2009 y las sentencias citadas en el FJ cuarto), ha considerado que la existencia de un error, 'que no soporta el canon de racionalidad impuesto por el derecho a la tutela judicial efectiva' obliga a examinar la decisión de la sala de instancia. Por ello, al alegar el recurrente directamente la infracción del Art. 24 CE ., se puede superar el obstáculo formal y entrar a estudiar los motivos del recurso extraordinario por infracción procesal'. Finalment, la interlocutòria de la Sala 1a del TS de 22 de març de 2011 precisa: '... que solamente cuando se conculque el art. 24.1 de la Constitución por incurrirse en error de hecho palmario, irracionalidad o arbitrariedad (la cual puede darse cuando se desconoce una norma de prueba legal o tasada) cabe la posibilidad de un control a través del recurso extraordinario por infracción procesal al amparo del ordinal 4º del art. 469.1 LEC '.

Un cop fixat això, cal analitzar, per tant, si la Sentència objecte de recurs ha incorregut en un error patent i/o ha interpretat de manera il·lògica i irraonable els diferents mitjans de prova practicats. Sobre això cal assenyalar que la doctrina jurisprudencial ha admès l'anomenat error patent en la valoració de la prova: 'a) cuando se ha incurrido en un error patente, ostensible o notorio; b) cuando se extraigan conclusiones contrarias a la racionalidad, absurdas o que conculquen los más elementales criterios de la lógica, o se adopten criterios desorbitados o irracionales; y c) cuando se efectúen apreciaciones contrarias a las reglas de la común experiencia' ( sentències del TSJC, entre d'altres, de 6 de novembre de 2008 , de 6 de juliol de 2009 i 3 de mar ç i 20 de desembre de 2010 ). A més, l'error patent ha d'afectar aspectes de caràcter fàctic o, el que és el mateix, «datos de la realidad condicionantes de la resolución adoptada» ( STC 68/1998, de 30 de mar ç). Així mateix, cal assentar que, conforme al que explicita la Sentència d'aquest TSJC 34/2007, de 22 de novembre : 'para que el error llegue a determinar la vulneración del derecho a la tutela judicial efectiva es preciso que concurran varios requisitos. En primer lugar, se requiere que el error sea determinante de la decisión adoptada, esto es, que constituya el soporte único o básico de la resolución («ratio decidendi»), de modo que, constatada su existencia, la fundamentación jurídica pierda el sentido y alcance que la justificaba. Es necesario, en segundo término, que la equivocación sea atribuible al órgano judicial; es decir, que no sea imputable a la negligencia de la parte, pues en caso contrario no existirá en sentido estricto una vulneración del derecho fundamental ( art. 44.1.b LOTC ). En tercer lugar, el error ha de ser inmediatamente verificable de forma incontrovertible a partir de las actuaciones judiciales, por haberse llegado a una conclusión absurda o contraria a los principios elementales de la lógica y de la experiencia. Y, por último, la equivocación ha de producir efectos negativos en la esfera del ciudadano, de modo que las meras inexactitudes que no produzcan efectos para las partes carecen de relevancia constitucional (por todas, SS TC 96/2000 de 10 abr ., 55/2001 de 26 feb . y 177/2001 de 17 sep .)'.

Dit això, es pot considerar que l'argumentació de la resolució objecte de recurs incideix en el vici de 'manifesta irraonabilitat', el qual es produeix quan es parteix de premisses inexistents o manifestament errònies o se segueix un desenvolupament argumental que incorre en trencaments lògics de tal magnitud que les conclusions a què s'arriba no poden basar-se en cap de les raons adduïdes ( sentències del TC, entre d'altres, 20/2004, 23 de febrer ; 228/2005, 12 de setembre ; 215/2006, 3 de juliol , i 11/2008, 21 de gener ).

Sobre això cal assenyalar, acudint al cas concret de les actuacions, que, d'una banda, la sala d'apel·lació, després d'haver admès expressament que 'el difunto Sr. Víctor llevó a cabo actos que denotan una posesión en concepto de dueño al efectuar las reclamaciones y denuncias a las que nos hemos referido...', no ha aplicat la presumpció legal esmentada respecte del fet 'que el posseïdor actual, que ho ha estat en època anterior, ha continuat sent-ho durant el temps intermedi' i, d'una altra, tampoc ha pres en consideració i no ha tingut en compte, per al còmput de la prescripció, el temps de possessió de la finca per part de l'únic fill i hereu del causant, l'actor Sr. Aurelio , atès que la Sentència objecte de recurs per al càlcul temporal del termini prescriptiu s'atura en el moment de l'òbit del Sr. Víctor , pare de l'aquí recurrent, com ho evidencia l'asseveració feta en el seu FD3r al·ludit, quan, després de donar per provada la possessió en concepte de propietari per part del progenitor de l'avui demandant, conclou, '..., por lo que al fallecimiento de D. Víctor , en 2002, no habían transcurrido los treinta años legalmente exigidos para ganar la prescripción adquisitiva'.

Això determina, efectivament, una valoració il·lògica i arbitrària de la prova que consta en les actuacions, que afecta dades essencials de la realitat que condicionen la solució adoptada en la resolució impugnada i que, en conseqüència, ha provocat al demandant i aquí recurrent una vulneració del dret fonamental de tutela judicial efectiva denunciat, causant d'indefensió - art. 24 de la CE -.

4. La conseqüència del que s'ha explicat fins aquí és l'estimació del recurs extraordinari per infracció processal, la qual cosa comporta que, quant a la pretensió declarativa de la propietat per usucapió, s'hagi de dictar una nova sentència, tenint en compte per a això el que s'ha al·legat com a fonament del recurs de cassació ( regla 7a de la disposició final 16a de la Llei 1/2000 , d'enjudiciament civil).

TERCER. RECURS DE CASSACIÓ

1. La part recurrent al·lega, com a motius de cassació, els dos següents: 1r) 'Infracción del artículo 342 de la Compilació de Dret Civil de Catalunya y de la doctrina jurisprudencial', i 2n) 'Infracción del artículo 1.960.1ª del Código Civil y de los artículos 5 y 6 del Codi de Successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya, y de la doctrina jurisprudencial'.

2. Els dos motius d'aquest recurs mereixen un estudi conjunt, atesa la íntima relació existent respecte de la questio iuris que s'hi considera infringida i que constitueix el nucli jurídic a l'efecte de determinar si ha transcorregut o no, en el supòsit d'autes, el termini prescriptiu previst a l' article 342 de la Compilació de dret civil de Catalunya -d'aplicació pertinent al cas per raons de vigència temporal-, tenint en compte, així mateix, el que estableix l ' article 1960.1a del Codi civil , que disposa: 'En la computació del temps necessari per a la prescripció s'han d'observar les regles següents: 1a. El posseïdor actual pot completar el temps necessari per a la prescripció, si uneix al seu el del causant'.

La jurisprudència d'aquesta Sala i, en concret, la STSJC núm. 28/2008, de 15 de juliol, s'ha pronunciat en el sentit que:

'... es indudable que la determinación de la posesión continuada durante los treinta años a que hace referencia el art. 342 CDCC es una cuestión de hecho que han de apreciar los tribunales de instancia ( SS TSJC 4/1994 de 14 feb . y 23/2002 de 29 jul .), sin perjuicio de su acceso a la casación en los supuestos de apreciación irracional, ilógica o arbitraria (S TSJC 36/1999 de 23 dic.).

En relación con la posesión en concepto de dueño necesaria para prescribir el dominio, esta Sala casacional autonómica ha tenido ocasión de precisar, siguiendo al TS (S TS 1ª 24 mar. 1983), que es necesario que se pruebe un inicio posesorio en tal concepto, de manera que en los supuestos de quien ya tenía la cosa por algún otro -el del coheredero antes de la partición, el del poseedor por concesión del propietario- será necesaria la interversión del concepto posesorio o la mutación del animus, adecuadamente exteriorizada mediante un comportamiento no clandestino y probada para deshacer la presunción del art. 436 C.C ., sin que dicha mutación pueda entenderse producida automáticamente ( SS TSJC 16/1996 de 23 may . y 25/1996 de 10 oct .) ni presumirse ( S TSJC 23/2002 de 29 jul .).

Desde este punto de vista, siguiendo igualmente al TS (S TS 1ª 17 may. 2002), hemos dicho que la 'possessió a títol d'amo' no es un concepto puramente subjetivo o intencional, por lo que no basta la pura motivación volitiva representada por el ánimo de tener la cosa para sí, sino que es preciso, además, el elemento objetivo o causal consistente en la existencia de 'actos inequívocos, con clara manifestación externa en el tráfico', es decir 'actuar y presentarse en el mundo exterior como efectivo dueño y propietario de la cosa sobre la que se proyectan los actos posesorios' (S TSJC 16/2003 de 19 may.). Así, darse de alta como propietario del inmueble ante organismos oficiales podría considerarse relevante a efectos de justificar la interversión del título posesorio, pero, en cambio, pagar los impuestos contra recibos extendidos a nombre de anteriores propietarios podría no ser concluyente ( S TSJC 25/1996 de 10 oct .); residir en un inmueble podría no ser determinante, puesto que 'no es algo que socialmente sea exclusivo de los propietarios' (S TSJC 16/2003 de 19 may.), como tampoco poseer las llaves (S TSJC 36/1999 de 23 dic.).

En cualquier caso, es perfectamente computable el tiempo de posesión del causante ( SS TSJC 15/1999 de 21 jun ., 28/1997 de 23 sep . y 22/2005 de 19 may .), el del vendedor o transmitente ( S TSJC 23/2002 de 29 jul .) y también el del socio en los supuestos de coposesión (S TSJC 20/1994 de 1 dic.)'.

Així mateix, la Sentència d'aquest TSJC núm. 22/2005, de 19 de maig , disposa que:

'Al·lega el recurrent en relació amb el primer motiu de recurs, que no es pot unir el temps de possessió del Sr... al del seu causant perquè no és aplicable el que disposa l' art. 1960 del CC .

Doncs bé, en relació amb aquesta qüestió escau recordar que la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de 17-7-1995, aplicant la normativa de la Compilació de 1960, que és la procedent en el nostre cas per raons temporals, tenia establert que: 'La prescripción adquisitiva del dominio y demás derechos reales sobre bienes muebles e inmuebles aparece regulada de modo muy sucinto en el art. 342 de la Compilación del Derecho civil de Cataluña. Concretamente, en lo que respecta a la usucapión del dominio sobre cosas inmuebles, tendrá lugar por la posesión en concepto de dueño por el tiempo de treinta años, sin necesidad de título ni de buena fe. Con ello el Derecho catalán se aparta aquí del Derecho romano -que inspira en este punto al Código civil- y sigue fiel a la raíz visigótica del Líber iudiciorum trasladada por Jaime I al Usatge Omnes causae en el año 1251. Conviene destacar que la parquedad del texto compilado en materia de usucapión obliga a su integración tomando en consideración las leyes, las costumbres, la jurisprudencia y la doctrina que constituyen la tradición jurídica catalana, de acuerdo con los principios generales que inspiran el ordenamiento jurídico de Cataluña ( art.1.2 de la Compilación). En defecto de leyes y costumbres específicas, lo mismo la jurisprudencia que la doctrina acuden aquí al articulado del Código civil en todo aquello que no se oponga al art. 342 de la Compilación y que no aparece desarrollado en ella. Concretamente, y por lo que hace a la interrupción de la prescripción del dominio, jurisprudencia y doctrina integran la Compilación con lo dispuesto en los arts. 1943 y siguientes del Código civil '.

La mateixa aplicació de l' art. 1960 del CC s'ha fet també en la Sentència d'aquesta Sala de 21-6-1999 .

És cert, com s'insinua en el recurs, que des del moment que el Sr... adquireix la part indivisa de... i comença a posseir a títol d'amo fins al moment que es formula la demanda no havien transcorregut els 30 anys que preveu l'Usatge omnes causae.

Per aquesta raó precisament es fa ús de l' article 1960 del CC que permet unir la possessió actual de l'usucapient a la del seu causant'.

I, finalment, la Sentència d'aquest mateix TSJC núm. 23/2002, de 29 de juliol , proclama:

'Precisem, finalment, la inconsistència de l'al·legació que fa la part recurrent a l'apartat darrer del motiu de cassació que ara s'examina, on afirma que si s'admet que el senyor ... va posseir la finca en concepte de propietari des de l'any 1960 i va vendre la finca a la part ara recorreguda l'any 1986, no va usucapir mai per no haver transcorregut el termini dels trenta anys que exigeix l'article 342 de la Compilació catalana per a la usucapió immobiliària. En aquest punt oblida la part recurrent que entre el senyor ... i la part recorreguda existeix un vincle jurídic, el que es deriva de l'escriptura pública de compra- venda; amb la conseqüència que segons el principi de l' 'accessio possessionis' que estableix l' article 1960, 1r del Codi civil , si es suma la possessió en concepte d'amo a favor del senyor ... des de l'any 1960 al 1986 i la possessió en el mateix concepte de les compradores, i ara part recorreguda, des de l'any 1986 fins a l'any 2000, que és quan s'hauria interromput la possessió que porta a la usucapió per demanda interposada per la part ara recurrent ( article 1945 del Codi civil ), la causa d'interrupció hauria estat imperant per haver-se produït quan ja s'havia escolat sobradament el termini per a usucapir de l'article 342 del text compilat català'.

3. Doncs bé, partint del context normatiu jurisprudencial exposat abans en funció de la prova practicada en les actuacions i singularment del factum de la Sentència objecte de recurs, i en concret en el fonament de dret tercer, paràgraf sisè, en el qual assevera i recull de manera textual: '... que el difunto Sr. Víctor llevó a cabo actos que denotan una posesión en concepto de dueño al efectuar las reclamaciones y denuncias a las que nos hemos referido más arriba (con las matizaciones indicadas), pero, en todo caso, tales reclamaciones datan de los años 1978 y 1980, por lo que al fallecimiento de D. Víctor en 2002, no habían transcurrido los treinta años legalmente exigidos para ganar prescripción adquisitiva...'.

Les reclamacions a què fa referència la Sentència de l'Audiència Provincial es corresponen amb les instàncies presentades pel difunt Sr. Víctor a l'Ajuntament de Barcelona, en dates 4 i 11 de gener de 1978 (veg. folis 86 i 87), complementades amb la denúncia presentada al Jutjat de Guàrdia de Barcelona, en data 7 de maig de 1980 (foli 88), i la demanda presentada en la mateixa data, en reclamació pels danys irrogats per la construcció d'edificis adjacents a la finca de les actuacions (foli 89).

Tot i que el Sr. Víctor estava empadronat a la finca d'autes des de l'any 1970, respecte de la qual, a més, tenia la cèdula d'habitabilitat, expedida en data 23 de maig de 1970, així com un rebut de la promotora de l'immoble de data 24 de novembre de 1970, a compte de la seva lletra de venciment 23-11-1970 per un import de 22.000 ptes. (folis 82, 84 i 85), en els actes reclamadors esmentats va actuar com autèntic dominus enfront de l'Ajuntament de Barcelona i de la pròpia entitat promotora i aquí demandada MARGLOCAR, SL, la qual va tenir ple coneixement a través d'aquests del fet que el Sr. Víctor s'oposava a la seva 'titularitat registral' sobre la finca de constant al·lusió.

Es pot, doncs, afirmar que en les dates 4 i 11 de gener de 1978 i 7 de maig de 1980 es produeix 'l'objectivació' de l'animus i, en l'àmbit del tràfic mercantil, mitjançant actes evidents i concloents, que la possessió que es té ho és en concepte d'amo.

Per tant, un cop ha quedat fixat per la pròpia Sentència objecte de recurs el dies a quo del concepte possessori públic, pacífic, ininterromput i en concepte de propietari del pis de les actuacions en les dates 4 i 11 de gener de 1978, i atès que consta que el fill del Sr. Víctor , el Sr. Aurelio , és hereu únic abintestat del seu difunt pare (folis 14 al 45), el qual, a més, després de morir el seu progenitor, va acabar d'abonar el préstec hipotecari que gravava la finca esmentada, ja que va aportar a les actuacions l'escriptura de cancel·lació de la hipoteca atorgada a favor seu per l'entitat creditícia que la va constituir (folis 190 al 201), i, per tant, és el continuador en la possessió d'aquell -continuatio possessionis, d'acord amb el que estableixen els articles 5 i 6 del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya-, de manera que es pot completar, tal com abans s'ha expressat, la possessió del causant amb la possessió del successor a l'efecte del còmput de la prescripció adquisitiva o usucapió -accessio possessionis, conforme a l' article 1960.1a del Codi civil -, el dies ad quem no pot ser un altre que el de la data de la presentació de la demanda rectora d'aquest litigi a l'oficina de repartiment del Jutjat Degà de Barcelona, la qual cosa es produir el dia 22 de gener de 2008 (veg. foli 2).

En definitiva, si comptem el període de temps transcorregut entre les dues dates -4 de gener de 1978 i 22 de gener de 1978-, queda plenament acreditada, per la suma de les possessions guanyades pel finat Sr. Víctor i el seu únic fill i hereu, el Sr. Aurelio , la realitat i existència d'una possessió pública, pacífica, ininterrompuda i en concepte d'amo superior als 30 anys que estableix l'esmentat article 342 de la Compilació de dret civil de Catalunya.

4. El corol·lari del que s'ha raonat, i partint del mateix factum de la Sentència impugnada, la qual ha infringit, per inaplicació del que disposen els articles 5 i 6 del Codi de Successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya i els articles 1960.1a i 2a CC , com també la norma prevista a l'article 342 de la Compilació, és l'estimació del recurs de cassació interposat, quant a la pretensió declarativa de domini formulada amb caràcter subsidiari, i d'acord amb això, s'ha de declarar que el Sr. Aurelio és propietari de la finca de les actuacions -registral NUM000 -, per haver-la adquirit per prescripció adquisitiva o usucapió.

QUART. Consegüentment amb tot el que s'ha exposat fins aquí, és procedent estimar tant el recurs extraordinari per infracció processal com el recurs de cassació interposats pel demandant, la qual cosa comporta que s'hagi de casar la Sentència dictada per l'Audiència i, en el seu lloc, s'ha d'estimar la petició subsidiària d'aquell, en els termes explicitats en les fonamentacions jurídiques precedents.

CINQUÈ. En matèria de costes processals, no és procedent fer una declaració especial ni de les causades pel recurs extraordinari per infracció processal ni de les de cassació, atesa la seva estimació, i això per imperatiu del que disposa l' article 398.2 de la LEC . Tampoc s'ha de fer un pronunciament específic sobre les costes de la primera i de la segona instància, per haver-ho demanat així expressament la part demandant, atesa la situació de rebel·lia processal en què es troba l'entitat demandada. Amb devolució del dipòsit constituït per recórrer, d'acord amb la DA 15 LOPJ .

Fallo

LA SALA CIVIL I PENAL DEL Tribunal Superior de Justícia DE CATALUNYA, DECIDEIX:

ESTIMAR tant el recurs extraordinari per infracció processal com el recurs de cassació interposats per la representació processal del Sr. Aurelio , contra la Sentència dictada en data 6 de febrer de 2012, en el rotllo d'apel·lació 855/2010, per la Secció Tretzena de l'Audiència Provincial de Barcelona , i, en conseqüència, la CASEM, de manera que, com la de primera instància, queda sense valor i efecte, i en el seu lloc, ACORDEM:

ESTIMAR la pretensió subsidiària de la demanda promoguda pel Sr. Aurelio contra MARGLOCAR, SA, i d'acord amb això DECLAREM el domini per part de l'actor, el Sr. Aurelio , de la finca de les actuacions (registral NUM000 ) per haver-ne adquirit la propietat per prescripció adquisitiva o usucapió.

Tot això sense imposar les costes de les dues instàncies i dels recursos de cassació i extraordinari per infracció processal a cap dels litigants, amb devolució dels dipòsits en el seu dia constituïts.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts personades i, amb el seu testimoniatge, trameteu les actuacions i el rotlle a la Secció indicada de l'Audiència.

Així, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. Avui s'ha publicat aquesta Sentència, que han signat tots els magistrats que l'han dictada. En dono fe.