Sentencia Civil Nº 303/2014, Audiencia Provincial de Girona, Sección 1, Rec 409/2014 de 04 de Noviembre de 2014

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

SECCIÓ PRIMERA

GIRONA

APEL·LACIÓ CIVIL

Rotlle núm. 409/2014

Actuacions: procediment ordinari núm. 344/2013

Jutjat Primera Instància 2 Olot (UPSD Civil 2)

SENTÈNCIA NÚM. 303/14

PRESIDENT

Fernando Lacaba Sánchez

MAGISTRATS

Fernando Ferrero Hidalgo

Carles Cruz Moratones

Girona, quatre de novembre de dos mil catorze

Hem vist el rotlle d'apel·lació núm. 409/2014, en el qual ha estat part apel·lant ALDI SUPERMERCATS, S.L. i ALLIANZ, CIA. DE SEGUROS Y REASEGUROS, S.A., representada per la procuradora GEMMA GASULL COSTA i dirigida pel lletrat IGNASI SANT BLANCH, i part apel·lada Eloisa , representada per la procuradora JANINA JUANOLA COROMINA i dirigida pel lletrat JOSÉ CAPDEVILA LÓPEZ. Ha actuat com a ponent en la vista d'aquest recurs el magistrat Carles Cruz Moratones.

Antecedentes

Primer.El Jutjat Primera Instància 2 Olot (UPSD Civil 2), en les actuacions 344/2013, que se segueixen a instància de Eloisa , representada per la procuradora JANINA JUANOLA COROMINA i defensada pel lletrat JOSEP CAPDEVILA LÓPEZ, contra les entitats ALDI SUPERMERCATS, S.L. i ALLIANZ CIA. DE SEGUROS Y REASEGUROS, S.A., representades pel procurador JOSEP FERRER PUIGDEMONT, i defensades pel lletrat IGNASI X. SANT BLANCH, va dictar Sentència la decisió de la qual, literalment copiada, diu així: ' FALLO:ESTIMO PARCIALMENTE la demanda presentada por Eloisa contra las entidades ALDI SUPERMERCATS, S.L., y ALLIANZ COMPAÑÍA DE SEGUROS Y REASEGUROS, S.A., y condeno a las codemandadas al pago de 24.413,71 €, más los intereses legales desde la presentación de la demanda, que serán los del art. 20 de la LCS para la entidad aseguradora.

No se hace expresa imposición de costas a ninguna de las partes. Cada una pagará las causadas a su instancia y las comunes por mitad'.

Segon.La part demandada va recórrer en apel·lació contra la Sentència esmentada i per aquest motiu les actuacions es van elevar a aquesta Audiència, i es van seguir els tràmits establerts a la LEC.

Tercer.En la tramitació d'aquest recurs s'han observat les prescripcions legals corresponents.

Fundamentos

Primer.Acceptem els de la Sentència contra la qual s'apel la.

Segon.En el present litigi la part demandant reclama danys i perjudicis per responsabilitat extracontractual contra una cadena de supermercats i la seva asseguradora perquè en el dia 7.7.11 va patir una caiguda com a conseqüència d'una ensopegada en un dels passadissos del supermercat. L'actora de 81 anys aleshores es dirigia envers la línia de caixes de pagament quan al final d'una línia de lleixes li va sortir un transpalet empenyat per una treballadora del supermercat que estava fent tasques de reposició i va ensopegar amb ell i va caure al terra. Com a conseqüència de la caiguda es va produir lesions en l'espatlla dreta (seqüel les valorades en 17 punts) i va restar 85 dies de baixa impeditiva i 20 dies més no impeditius.

La sentència d'instància condemna les dues demandades i contra tal condemna aquests s'alcen contra tal decisió.

Tercer.Les recurrents insisteixen en què no s'havia demostrat per la demandant la negligència de la treballadora del supermercat i denuncien la desidia de la part actora en la pràctica de les proves. Però resulta acreditat que tal el legal representant del supermercat d'aleshores com l'empleada que duia el transpalet havien d'haver estat dutes a judici per les demandades perquè així s'hi van comprometre. No ho van fer amb excuses diverses però sense la més mínima diligència d'advertir amb temps al jutjat de la impossibilitat de fer-ho elles, a fi que fos el Jutjat qui ho intentés. Però encara pitjor, perquè no és que la part demandant renunciés a elles davant del fet consumat de la seva no presència en el judici, sinó que van demanar al jutjat que fossin acordades aquelles testificals per diligència final, que després el jutge no va estimar oportú acordar perquè ja tenia elements de prova suficient per conèixer l'esdevingut.

Quart.Semblen oblidar les parts recurrents els criteris sobre la càrrega probatòria que regulen el nostre ordenament jurídic. Com ja hem dit en altres ocasions, cal recordar els principis processals que regeixen en aquesta matèria de càrrega probatòria. Ens hem de centrar en l' article 217 de la LEC 2000 que té el seu antecedent immediat en l' article 1.214 del Codi civil , actualment ja derogat. L'actual precepte consagra la càrrega de la prova distribuint-la segons es reclami el compliment d'una obligació (en aquest cas li correspon al demandant aquella càrrega relativa als denominats fets 'constitutius' art. 217.2) o es proclami l' extinció d'una obligació (en aquest cas, li correspon al demandat, els denominats fets 'extintius' o 'impeditius', article 217.3). Ara bé, l'aplicació d'aquest precepte ha anat adquirint matisos jurisprudencials per tal d'adaptar-lo a les exigències constitucionals i a la flexibilitat necessària en tot anàlisi de les controvèrsies litigioses derivades de les relacions humanes. No s'escapa a ningú que la distribució de la càrrega de la prova té sentit quan no hi ha prova suficient i, aleshores, cal decidir quina part ha de suportar les conseqüències de la manca de prova (apartat 1 de l'article 217). Quan existeix prova suficient, resulta indiferent quina part l'hagi proporcionat al Tribunal. Dit en altres paraules, la càrrega probatòria es transcendental només quan manca la prova perquè, quan aquesta existeix, resulta irrellevant qui l'hagi proporcionada al Tribunal.

Així resulta que s'ha vingut interpretant les dues normes (Codi civil i després LEC) sobre càrrega de la prova, tant doctrinalment com jurisprudencial, en el sentit que la tutela judicial efectiva ( art- 24-1 de la CE ), la justícia material i la realitat social han recomanat recórrer als criteris de normalitat (cal demostrar allò que és anormal, i per conseqüent 'impeditiu') i presumir allò que és normal en unes relacions humanes, o bé en l'estat normal o natural de les coses o en situacions de fet o de dret; cal tenir present la facilitat o proximitat (disponibilitat) de cada part als mitjans probatoris per evitar situacions desproporcionades de manca d' igualtat processal o bé que denotin una manca absoluta de bona fe processal en l'establiment de la veritat material; i finalment com a conseqüència de tot això, la necessària flexibilitat en l' aplicació de les normes de distribució de la càrrega probatòria.

En els casos de varis partícips en la producció dels danys, la responsabilitat és solidària entre tots ells davant la víctima i que aquesta pot demandar a qualsevol d'ells i reclamar-los la totalitat de la indemnització si no es pot determinar amb certesa la responsabilitat de cadascun d'ells. Així ho ha vingut interpretant una pacífica jurisprudència del redactat de l' article 1137 del CC que ha suposat la construcció doctrinal de la denominada solidaritat impròpia ( STS 12.12.98 ; 10.11.95 ; 20.10.97 ; 3.3.95 ). Aquesta neix de l'exigència de protegir l'interès social, es a dir, al perjudicat i d'aquí que pugui dirigir-se contra qualsevol dels deutors i reclamar-li el 100 % del deute si no s'ha pogut determinar amb certesa la responsabilitat de cadascun d'ells. Posteriorment queda oberta la via de l' article 1144 del CC perquè el que hagi pagat pugui fer una reclamació ad intra on caldrà anar a la responsabilitat pròpia de cada intervinent i, si és el cas, podrà valorar-ne el repartiment de responsabilitats que ja es va fer entre ells. Però no es acceptable -per raó de l'interès social que obliga a protegir a la víctima- que hagi de ser el perjudicat el que hagi d'efectuar un rosari de plets fins trobar qui es faci càrrec dels danys que se li han ocasionat.

I aquesta doctrina jurisprudencial enllaça perfectament amb la de la culpa virtual. En matèria de responsabilitat extracontractual, en els últim temps s'aplica la doctrina in re ipsa (res ipsa loquitur), que significa 'parla la cosa mateixa', no és necessari que parli l'home. És a dir, es presumeix la culpa i en conseqüència s'inverteix la càrrega de la prova o, fins i tot, per la seva notorietat es fa innecessària la prova. Els seus precedents es troben en dos textos de Ciceró i ha estat recollida en el dret anglosaxó i recentment a França, on se l'anomena faute virtuelle (culpa virtual), i a Itàlia (en relació amb la responsabilitat civil dels sanitaris). En definitiva, tal doctrina opera quan, d'acord amb l'ús ordinari (o normal succeir) de les coses o segons la comuna experiència, el resultat danyós no es pot explicar si no és per incompetència o negligència de l'agent ocasionant. A Espanya s'ha consolidat tal doctrina en aquells supòsits de danys desproporcionats, d'una banda, a través de l' article 28 de la Llei 26/84, de 19 de juliol , de defensa dels consumidors i usuaris i, d'altra banda, a través de la jurisprudència del Tribunal Suprem que amb innombrables antecedents s'ha consolidat a través de les sentències 4-11-1992 , 15-2-1993 , 13-12-1997 . 9-12-1998 , 29-6 i 9-12-1999 , i en les últimes es raona que, quan es produeix un dany desproporcionat, ha de deduir-ne la culpabilitat de l'autor, i s'entén com a tal quan, per la seva desproporció amb el que és usual comparativament, segons les regles de l'experiència i el sentit comú, reveli inductivament la penúria negligent dels mitjans emprats, segons l'estat de la ciència i les circumstàncies de temps i lloc, o el descuit en el seu convenient i temporània utilització.

Finalment, per acabar aquest quadre esquemàtic relatiu a la prova i la seva càrrega convé en aquest cas fer esment dels casos en què s'utilitza alguna maquinària que pugui ser susceptible de risc. Aleshores qui resulta beneficiari del risc és el que té la càrrega probatòria de demostrar que va actuar de diligent per evitar el dany perquè es qui s'ha beneficiat de la utilització de l'enginy mecànic.

Cinquè.Dit això, resulta inexplicable la palesa passivitat de la part recurrent en ordre a demostrar que havia actuat amb total diligència. Ni s'ha demostrat que hagués advertit en general al públic del seu establiment de la presència de maquinària movent-se pels passadissos de venda al públic. Ni que el transpalet dugués alguna senyal acústica que advertís la seva presència i totes aquelles d'altres que poguessin fer compatibles l'obertura al públic i la reposició simultània de gènere a les lleixes. A ningú mitjanament prudent se li escapa que cal fer-ho adoptant totes les precaucions possibles per part dels empleats per evitar causar dany al públic que deambula absort amb les seves necessitats de compra i que no pot preveure que en acabar-se una filera de lleixes es trobarà de sobte amb una maquinària pel terra que el podrà fer ensopegar. Era un obstacle imprevist per a una zona de deambulació de la clientela. Està absolutament encertada la decisió del jutge d'instància perquè ha valorat el conjunt probatori per arribar a la conclusió de que els empleats de la demandada van incorre en negligència que va causar els danys a la senyora demandant.

Sisè.Pel que fa a l'altre motiu del recurs consistent en que el jutge d'instància ha infringit la prohibició de puntuar el conjunt de seqüel les sofertes en l'espatlla dreta per damunt del que preveu el propi barem en cas de pèrdua del membre. El jutge li atorga al conjunt una puntuació de 17 punts quan la pèrdua arriba fins a un total de 20 a 25 p. Per la qual cosa resulta evident que no arriben els 17 punts atorgats a aquesta xifra màxima que imposa com a límit la Nota existent a l'inici del capítol IV del barem. Pel que fa a la puntuació de les seqüel les, la sentència d'instància coincideix plenament amb el dictamen forense que figura en el foli 45 revers que figura a les actuacions, sense que sigui acceptable fer altres valoracions purament teòriques o valoratives quan consta expressament la puntuació suggerida pel propi metge forense en el seu dictamen.

En conseqüència, aquest motiu també ha de fracassar.

Setè.La desestimació del recurs d'apel lació comporta imposar el pagament de les costes d'aquesta alçada a la part apel lant com a conseqüència del seu recurs en aplicació de l' article 398.1 de la LEC .

Fallo

1. DESESTIMEMel recurs d'apel lació interposat per la procuradora GEMMA GASULL COSTA.

2. CONFIRMEMla Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància 2 d'Olot, en les actuacions de Procediment ordinari núm. 344/13 de les quals dimana aquests Rotlle.

Imposem el pagament a la part apel lant de les costes causades en aquesta alçada.

Contra aquesta sentència hi cap recurs de cassació per interès cassacional davant el Tribunal Suprem, en els termes indicats en l' article 476-2-3 ª i 3 de la LEC .

També hi cap recurs extraordinari per infracció processal d'acord amb l' article 469 i la Disposició Final 16 de la LEC .

Ordenem la pèrdua del dipòsit de la part demandant, en aplicació de la DA 15.9 de la LOPJ .

Expediu testimoniatges d'aquesta resolució, uniu-los al rotlle corresponent i trameteu-los al Jutjat de procedència, juntament amb les actuacions originals.

Aquesta és la nostra Sentència que, jutjant de manera definitiva, pronunciem, manem i signem i que es dipositarà al Llibre de sentències d'apel·lació.

PUBLICACIÓ.En data d'avui, el magistrat ponent, Carles Cruz Moratones, ha llegit i publicat la Sentència anterior en audiència pública. En dono fe.