Sentencia Civil Nº 309/2008, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 215/2008 de 25 de Septiembre de 2008

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 215/2008

Procediment ordinari núm. 1290/2006

Jutjat Primera Instància 5 Lleida (ant.CI-5)

SENTÈNCIA núm. 309/08

President/a:

SR ALBERT GUILANYÀ FOIX

Magistrats/ades jutges/esses:

SR ALBERT MONTELL GARCIA

SRA MARIA NEUS CORTADA CORTIJO ( suplent)

Lleida, vint-i-cinc de setembre de dos mil vuit

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau

d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 1290/2006, del Jutjat Primera Instància 5 Lleida (ant.CI-5), en virtut

del recurs interposat pel Fermín , representat/da pel procurador/a PAULINA ROURE VALLES i assistit/da pel/per la

lletrat/da Yasmina González Gil contra sentència de data vint-i-u de novembre de dos mil set dictada en el procediment

esmentat, rotlle de sala núm. 215/2008 . La part demandada TOURIÑO & MARCOS S.L., representat/da pel/per la procurador/a

JOSÉ LUIS RODRIGO GIL i assistit/da pel/per la lletrat/da JOSE MARIA POCINO MOGA s'oposa a l'apel·lació. És ponent

d'aquesta resolució el/la magistrat/ada ALBERT GUILANYÀ FOIX.

Antecedentes

PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data vint-i-u de novembre de dos mil set, és la següent: "DECISIÓ.- Que desestimando la demanda interpuesta por la Procuradora Sra. Roure Vallés , en nombre y representación de D. Fermín , DEBO ABSOLVER Y ABSUELVO a la demandada TOURIÑO & MARCOS SL ", de las pretensiones contenidas en la demanda rectora de este procedimiento.

Todo ello con condena en costas a la parte actora.[...]"

SEGON. Contra l'anterior sentència, Fermín va/n interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 23 de setembre de 2008 per a la votació i decisió.

QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER. La part actora s'alça contra la sentència de primera instància al entendre que és errònia, atès que el jutge a quo, esmerça els seus esforços augmentatius en explicitar la possibilitat d'al·legar compensació sense necessitat de reconvenir, però oblidar que ha d'analitzar els requisits que s'exigeix per tal de que dos deutes siguin compensables, requisits aquests que no concorren en el supòsit present en que no s'acredita la liquiditat del deute ni res es diu respecte de la responsabilitat del defecte constructiu.

La part demandada apel·lada s'oposa al recurs i demana la íntegra confirmació de la sentència de primera instància.

SEGON. Així les coses, discrepem de l'argument de l'apel·lant de que no pot prosperar l'excepció de compensació donat que, segons es diu en l'escrit de recurs, mancaria el caràcter de reciprocitat dels crèdits, la liquiditat o la exigibilitat. Dèiem en referència al institut de la compensació en la nostra Sentència de data 11 de novembre de 2.002 recollint moltes d'altres en el mateix sentit que

"...Como ya ha expuesto esta Sala en otras resoluciones (SS 9-2-2000 y 22-1-2002, rollo 463/99 y 419/2001 y auto de 19-12-2000, rollo 391/2000 ) en las que las que la parte demandada interesaba su absolución sobre la base de la existencia de un crédito compensable, conviene recordar que la compensación (arts. 1.195 a 1.202 del CC ) es una forma de extinguir en la cantidad concurrente las obligaciones de dos personas que por derecho propio sean recíprocamente acreedoras y deudoras la una de la otra. Se trata de un medio de pago abreviado, tácito o por ministerio de la Ley, a lo que no obsta que los créditos que concurran a la compensación nazcan de distintos contratos y consten en diferentes títulos u obedezcan a distintas causas, y se funda en una razón matemática (cantidades iguales pero de signo contrario se destruyen) y una razón jurídica (interesa más no pagar que repetir lo pagado). Esta forma de pago sólo puede surtir efecto desde el momento que se acepta por el acreedor o se declara procedente por decisión judicial; la compensación legal exige que concurran los requisitos señalados en el art. 1.196 del CC exigiéndose que los obligados lo sean de modo principal, que las deudas sean homogéneas y además vencidas, líquidas y exigibles. En cambio, la compensación judicial exige como presupuesto la instancia judicial, haciéndola valer el demandado frente al crédito cuyo pago se le exige, sin que sea necesaria la concurrencia de todos los requisitos establecidos en el Código Civil para que proceda la compensación legal ya que, normalmente, faltará el de la liquidez o la exigibilidad, que serán determinados en la propia sentencia."

Això és precisament el que succeeix en el present cas en que estem enfront d'una compensació judicial, que es fonamenta en que consta acreditada la defectuositat de la feina feta per l'actora, la qual cosa es dedueix no ja solament de les anotacions fetes en el llibre d'obra per la direcció facultativa, sinó de les fotografies acompanyades a l'escrit d'oposició al monitori i que en tot cas no consta derivin d'ordres mal donades a l'actora per tercers, sinó més aviat, d'un evident defecte en la praxis constructiva imputable solament a l'actor. Aquell defecte va obligar a la demandada no solament a desfer el mal fet, sinó a tenir que refer-ho de nou. Així les coses, resulta lògic que la despesa per desfer i refer sigui superior a l'import que reclama l'actora per l'obra mal feta. En tot cas, existeix una valoració a la contestació a la demanda i que la demandada xifra en aproximadament 7.727 € enfront als 6.402 € que l'actora reclama, dades totes elles suficients per tal d'apreciar la compensació judicial i entendre que res es déu, atès que a més, no es reclama la diferencia, cosa que sí que hagués exigit una reconvenció en forma i una determinació de liquiditat del deute.

TERCER. Atès el que disposa l'article 394 de la LEC les costes s'han d'imposar a la part apel·lant.

Fallo

DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat per la procuradora Roure contra la sentència de data 21 de novembre de 2007 del Jutjat de Primera Instància número 5 de Lleida que CONFIRMEM en tots els seus extrems i amb expressa imposició a la part apel·lant de les costes causades en la present instància.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que s'escaiguin.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem,

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.