Sentencia Civil Nº 31/2015, Audiencia Provincial de Girona, Sección 1, Rec 521/2014 de 13 de Febrero de 2015

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

SECCIÓ PRIMERA

GIRONA

APEL·LACIÓ CIVIL

Rotlle núm. 521/2014

Actuacions: procediment ordinari núm. 373/2011

Jutjat Primera Instància 2 Figueres

SENTÈNCIA NÚM. 31/15

PRESIDENT

Fernando Ferrero Hidalgo

MAGISTRATS

Carles Cruz Moratones

Núria Lefort Ruiz de Aguiar

Girona, tretze de febrer de dos mil quinze

Hem vist el rotlle d'apel·lació núm. 521/2014, en el qual ha estat part apel·lada-impugnant Miriam i Mauricio , representada per la procuradora IRENE GUMÀ TORRAMILANS i dirigida pel lletrat BERNAT FORN ARGIMON, i essent part apel·lant Silvia , representada pel procurador NARCÍS JUCGLÀ SERRA i dirigida pel lletrat IGNACI DE RIBOT I DE BALLE. Ha actuat com a ponent en la vista d'aquest recurs el magistrat Carles Cruz Moratones.

Antecedentes

Primer.El Jutjat Primera Instància 2 Figueres, en les actuacions 373/2011, que se segueixen a instància de Miriam i Mauricio , representat per la procuradora IRENE GUMÀ TORRAMILANS i defensat pel lletrat BERNAT FORN ARGIMON, contra Silvia , representada pel procurador NARCÍS JUCGLÀ SERRA, i defensada pel lletrat IGNACI DE RIBOT I DE BALLE, va dictar Sentència la decisió de la qual, literalment copiada, diu així: ' DECISIÓ:Estimant la demanda interposada per la procuradora Sra. Irene Gumà Torramilans, en nom i representació dels Doña. Miriam i Mauricio contra Doña. Silvia , condemno la demandada a pagar a l'actora la suma de vint-i-nou mil dos-cents seixanta-sis euros i vuitanta-set cèntims (29.266'87 euros), amb imposició de costes a la part demandada.

Segon.La part demandada va recórrer en apel·lació contra la Sentència esmentada i la part demandant va impugnar-la, i per aquest motiu les actuacions es van elevar a aquesta Audiència, i es van seguir els tràmits establerts a la LEC.

Tercer.En la tramitació d'aquest recurs s'han observat les prescripcions legals corresponents.

Fundamentos

Primer.Acceptem els de la Sentència contra la qual s'apel la.

Segon.En el present litigi, la part demandant reclama el pagament dels honoraris derivats de la redacció d'un projecte executiu (2ª Fase, Abril 2008) per a la reforma de la planta segona i l'addició d'una tercera en la finca situada al carrer DIRECCION000 NUM000 de la localitat de Figueres. La part demandada s'oposa al pagament de les dites dues factures (la de l'arquitecte projectista Sra. Miriam i la de l'arquitecte estructurista Sr. Mauricio ). La sentència d'instància estima la demanda i condemna al pagament de les factures però no estima la pretensió de condemnar al pagament dels interessos moratoris previstos en la Llei 3/2004.

Contra tal decisió s'alça la demandada Sra. Silvia i també la part demandant que reclama el pagament dels esmentats interessos i, subsidiàriament, els de l' article 1108 del CC .

Vegem els dos recursos per separat.

Tercer.RECURS DE LA SENYORA Silvia .

El primer dels motius del recurs de la Sra. Silvia consisteix en reiterar la seva excepció de manca de legitimació passiva. Consisteix el seu argument en què ella no era la nua propietària (sinó usufructuaria) perquè ho era el seu fill, Fidel , i que, a més, en tractar-se d'una mandatària d'aquest no ha de respondre del negoci jurídic atès que es tractava d'un assumpte 'personal' del seu fill (en suport al segon paràgraf de l' article 1717 del CC ).

Aquest motiu no pot prosperar tant perquè en matèria de legitimació com per la doctrina dels actes propis, és sobradament conegut que qui ha creat una aparença de personalitat fora del procés no pot després argumentar en el procés que no la tenia. Així en matèria de legitimació dèiem en la nostra sentència de 26.6.00 que: Es pacífica i coneguda sobradament la doctrina jurisprudencial ( STS 20-10-98 , 19-3-92 , 21-7-89 , 5-10-87,22- 6-74 i 17-5-34, entre d' altres) conforme qui ha reconegut la personalitat fora del judici a una persona no pot després negar-la dins el procés perquè aquesta és uns seqüela del que disposa l' article 7-1 del Codi civil ('els drets han d' exercitar-se conforme les exigències de la bona fe').

També en la nostra sentència de 21.5.01 i la interlocutòria de 26.6.01 dèiem que La impugnante pretende aplicar la constante y tradicional doctrina de los actos propios, cuando no concurren los requisitos que vienen siendo exigidos, pues para aplicarse tal doctrina es preciso tener en cuenta que los hechos tengan una significación y eficacia jurídica contraria a la acción ejercitada - sentencias de 6 de abril , 4 de julio de 1962 y 9 de mayo de 2000 -. Como ha señalado la reciente sentencia de la Sala 1ª del TS de 28 de enero de 2000 'el principio general de derecho que veda ir contra los propios actos (nemo potest contra propium actum venire), como límite al ejercicio de un derecho subjetivo o de una facultad, cuyo apoyo legal se encuentra en el art. 7.1 del Código Civil que acoge la exigencia de la buena fe en el comportamiento jurídico, y con base en el que se impone un deber de coherencia en el tráfico sin que sea dable defraudar la confianza que fundadamente se crea en los demás, precisa para su aplicación la observancia de un comportamiento (hechos, actos) con plena conciencia de crear, definir, fijar, modificar, extinguir o esclarecer una determinada situación jurídica, para lo cual es insoslayable el carácter concluyente e indubitado, con plena significación inequívoca, del mismo, de tal modo que entre la conducta anterior y la pretensión actual exista una incompatibilidad o contradicción, en el sentido que, de buena fe, hubiera de atribuirse a la conducta anterior; y esta doctrina (recogida en numerosas sentencias de la Sala, como las de 27 enero y 24 junio 1996 ; 16 febrero , 19 mayo y 23 julio 1998 ; 30 enero , 3 febrero , 30 marzo y 9 julio 1999 ) no es de aplicación cuando la significación de los precedentes fácticos que se invocan tiene carácter ambiguo o inconcreto ( sentencias de 23 julio 1997 y 9 julio 1999 ), o carecen de la trascendencia que se pretende para producir el cambio jurídico. En todo caso, es preciso que envuelvan verdaderas declaraciones de voluntad en orden a crear, modificar o extinguir relación de derecho -10 de abril de 1963-.

Les dues doctrines es fonamenten en l'aplicació de l' article 7.1 del Codi Civil que exigeix que els drets s'exercitin des de la bona fe. I en el cas present no és així. Quan després de nombroses comunicacions telemàtiques entre les parts, peticions a l'Ajuntament, l'encàrrec professional del projecte bàsic primer (1ª Fase) i de l'executiu (2ª Fase) ( denominat 'missió completa', foli 494) i que s'hagi fet menció que 'la propietat' o 'promotora' era la senyora Silvia , ara es digui que no és així sinó el seu fill Fidel , voreja la manca de bona fe. Per contra, aquesta senyora ha actuat sempre en nom propi i mai en nom del seu fill. Per tant, no pot ara -en fase judicial- quan se li reclama una obligació de pagament sobre el projecte executiu manifestar que ella no era la propietària sinó només l'usufructuària i que actuava en nom del seu fill. Altra cosa serà les relacions entre el nu propietari (el fill) i usufructuària (la mare) però que en tot cas d'això n'és aliena la part demandant.

Però també dins l'àmbit del mandat regulat en el Codi Civil en el seu article 1717 , en la interpretació que han vingut oferint els Tribunals en interpretar el seu l''incís 'exceptuáse el caso en que se trate de cosas propias del mandante'la resposta ha de ser la mateixa. Aquest incís que resulta una excepció a la norma general de la responsabilitat del mandatari davant els tercers amb qui ha contractat quan ho fa en nom propi, ha de ser interpretat de manera restrictiva com a tota excepció. I els Tribunals ho han fet en insistir que aquell assumpte personal del mandat ha de quedar perfectament de manifest pel tercer, perquè si es així ja sap al contractar que no està davant una aparença (que el mandatari actua en nom propi) sinó que es tracta d'un mandat representatiu. Si no hi ha tal coneixement manifest de que el mandatari està contractant en nom i interès del seu mandant ( la denominada 'contemplatio nòmine'tàcita), cal donar seguretat jurídica al 'poder d'aparença'' i que el mandatari assumeixi les conseqüències de la seva contractació amb el tercer, sense perjudici de les seves relacions amb el mandant. Així ho podem comprovar en les Sentències del Tribunal Suprem de 22.4.05 , SAP Barcelona de 29.11.13 ; Burgos de 7.1.05 o de Sevilla de 6.6.05 , entre d'altres.

En cap document relatiu a la contractació dels serveis dels arquitectes ni tampoc en les peticions de llicència i la seva pròrroga (foli 1066), petició de duplicat (foli 1067) a l'Ajuntament de Figueres, ni en els mails intercanviats amb la filla Macarena ni en les factures ja pagades (doc. 11 i 16 i foli 532), hi figura el nom del fill ni cap referència a la seva nua propietat. I la raó era que els interessava que figurés sempre la mare per poder deduir fiscalment les factures pagades del rendiments de l'immoble com arrendadora de la planta baixa i primera, segons va declarar en el judici la seva filla Macarena que va dur tots els tractés de l'obra en nom de la seva mare. Aleshores, no hi havia cap raó perquè els demandants dirigissin la seva demanda contra el fill Fidel del qual desconeixien la seva titularitat dominical, perquè així va interessar a la demandada.

En conseqüència, aquesta excepció ha de ser desestimada i també el motiu.

Quart.L'altre motiu del recurs es centra en negar l'existència de l'encàrrec professional de fer un projecte executiu (2ª Fase) en la reforma de la planta segona i l'addició d'una tercera, malgrat haver encarregat i pagat la primera fase del projecte (projecte bàsic) que consistia en la intervenció dels elements comuns de la finca, cosa imprescindible perquè la 'propietat', o sigui la senyora Silvia , pogués llogar el local de planta baixa i la primera planta a la societat Stradivarius SA (grup Inditex). En efecte, com s'ha acreditat documentalment, l'Ajuntament exigeix per a llogar un local comercial a la zona del carrer Maragall de Figueres que hi hagi a l'edifici dues plantes més per poder destinar a habitatges. D'aquí que calgués addicionar una tercera planta en l'edifici perquè només tenia planta baixa i dues plantes. Es va començar amb un projecte bàsic perquè permetés tenir fetes les instal lacions adients i llogar la planta baixa i la primera a la botiga comercial indicada i, després, ja es farien la reforma de la planta segona i l'addició de la tercera. La Sra. Silvia va demanar la corresponent llicència per fer aquesta fase i, posteriorment, va demanar una pròrroga de la concedida. Això explica que forçosament hagués també encarregat el projecte executiu als demandants, com es comprova en la notificació al COAC de l'encàrrec professional i la sol licitud de visat (foli 494). També explica que aquest projecte executiu no fos visat atès que posteriorment van desistir de fer l'obra. No hi ha encàrrec específic i independent posterior per fer aquell projecte executiu perquè ja venia incorporat en el que es va presentar en el COAC (missió completa', com es veu en el foli 494). A més, es van lliurar correus electrònics on es parlar del mateix i també de la contractació necessària d'un arquitecte estructurista, cosa habitual quan cal addicionar una planta més, a un edifici ja construït i, si aquest és antic, encara amb més motiu. Si va pagar la primera factura de l'arquitecte Sr. Mauricio , difícilment resulta versemblant afirmar ara que no el va contractar i quan la pròpia filla va admetre per mail la proposta de l'estructurista i que els seus honoraris li semblaven correctes (documents 38,39,40) en els quals s'incloïa tot el projecte i així ho va reconèixer en l'interrogatori de part.

Tot això es va desenvolupar en un marc de relació d'especial confiança doncs qui va dur tota la negociació fàctica de la rehabilitació de l'edifici per part de la Sra. Silvia era la seva filla Macarena , la qual era amiga de l'arquitecta demandant Sra. Miriam , a la qual aquesta va correspondre amb significativa rebaixa d'honoraris.

Tampoc pot en el recurs negar la demandada haver rebut els pressupost del document 14 quan Doña. Macarena ha reconegut en mails inclosos en els documents 12 i 15 de la demanda el contrari i el mateix es demostra respecte la contractació del Sr. Mauricio el qual fa una proposta d'honoraris (doc. 6) en cobra una part ja executada (doc. 8) i la factura del document 29 del Sr. Mauricio és plenament coincident amb aquells honoraris proposats.

Com ja hem reiterat, l'encàrrec professional als arquitectes no es centrava en el projecte bàsic (i no en el executiu) perquè en la notificació d'encàrrec professional al COAC s'esmenta expressament 'missió completa de rehabilitació de P.2º i Adició (sic) de P 3º'. Afegirem que quan l'Ajuntament de Figueres li concedeix la llicència de la 1ª Fase (27.11.06) ja li imposa unes condicions particulars, entre les quals la lletra i) (inici del foli 1074) que diu 'no es podran iniciar les obres sense haver aportat prèviament el projecte executiu', amb la qual cosa resulta inversemblant sostenir que el projecte executiu no havia estat encarregat.

Per tant, no ens pot quedar cap dubte que hi havia encàrrec de projecte executiu per fer la reforma de la planta 2ª i l'addició d'una 3ª i que existia voluntat de construir, com ho demostra la llicència demanada i la seva pròrroga posterior també demanada a l'Ajuntament de Figueres per la mateixa Sra. Silvia . I que els professionals arquitectes superiors que tenien l'encàrrec eren els demandants. Altra cosa és que després canviés de parer la Sra. Silvia i el seu entorn en quant a construir, però la feina feta pels professionals fins aleshores han de pagar-la. El joc de la confusió que pretén el recurs sobre la prova practicada ha de ser denunciat.

Aleshores, a la vista de tot el que s'ha dit, coincidim en què la decisió de la jutgessa d'instància està plenament raonada i ajustada al resultat de totes les proves practicades i, per tant, que la condemna de la demandada a pagar els honoraris professionals dels arquitectes que varen realitzar el projecte executiu sobre la reforma de la planta segona i de l'addició de la planta tercera (2ª Fase) està plenament ajustada a dret i ha de ser confirmada.

Cinquè.El darrer motiu del recurs de la Sra. Silvia rau en la imposició de les costes causades en la instància. Considera que si la sentència desestima la petició de la demanda d'imposar el pagament dels interessos previstos en la Llei 3/2004 , això ja comporta una estimació parcial de la demanda i no és procedent la imposició de les costes causades.

El motiu tampoc pot prosperar. En primer lloc perquè ja és doctrina pacífica que l'estimació substancial de la demanda, és suficient per imposar les costes a la part vençuda. És a dir, que quan hi ha algun aspecte accessori que no és apreciat (com pot ser el tema dels interessos legals reclamats en la demanda) això no pot suposar que el creditor no hagi de rescabalar-se de les despeses dels professionals als que s'ha vist obligat a contractar per poder accedir al cobrament del seu crèdit, davant l'actitud rebel de la part deutora. Aquest és el criteri recollit en la STS de TS de 7.11.05 que diu: :

'No obstante, la doctrina de esta Sala, recogida entre otras en sentencias de 12 de julio de 1999 ( RJ 1999 , 4773) , 17 de julio de 2003 ( RJ 2003, 4784 ) y 26 de abril de 2005 ( RJ 2005, 4708) , se muestra favorable a la aplicación del principio del vencimiento objetivo en materia de costas a los supuestos en que se opera una estimación sustancial............'

En el mateix sentit la STS 9.3. 06.

En conseqüència, en aplicació d'aquest criteri de justícia, tot i la desestimació d'aquella pretensió accessòria concreta (que a continuació analitzarem), les costes han d'imposar-se a la part vençuda.

A la vista dels tres fonaments jurídics precedents, el recurs de la Sra. Silvia ha de fracassar.

Sisè.RECURS DE LA SENYORA Miriam I DEL SENYOR Mauricio .

Centren el seu únic motiu del recurs en el tema dels interessos legals reclamats . Insisteixen de manera principal en reclamar els interessos moratoris previstos en la Llei 3/2004 i, subsidiàriament, els interessos previstos en l' article 1108 del CC des de la data de la reclamació extrajudicial.

Quant als interessos de la Llei 3/2004 hem de dir que aquesta llei preveu:

Artículo 1. Objeto.

Esta Ley tiene por objeto combatir la morosidad en el pago de deudas dinerarias y el abuso, en perjuicio del acreedor, en la fijación de los plazos de pago en las operaciones comerciales que den lugar a la entrega de bienes o a la prestación de servicios realizadas entre empresas o entre empresas y la Administración.

Artículo 2. Definiciones.

A los efectos regulados en esta Ley, se considerará como:

a) Empresa, a cualquier persona física o jurídica que actúe en el ejercicio de su actividad independiente económica o profesional.

En el cas present en el qual una usufructuària pretén obtenir el rendiment econòmic màxim del patrimoni del que gaudeix en benefici exclusiu d'ella mateixa i sense que consti cap destinació del producte amb ànim de ser mercantilitzat, considerem que no encaixa en el concepte d'empresa de la Llei 3/2004, tal i com també conclou la jutgessa d'instància.

Ara bé, la petició subsidiària dels recurrents i demandants conforme s'apliquin els interessos legals de l' article 1108 del CC ha de ser atesa, tota vegada que ja és jurisprudència pacífica que no cal una petició expressa del creditor en la seva demanda. En paraules del Tribunal Suprem en la seva sentència 16.11.07 : ' ... tanto más si se tiene en cuenta que éstos no requieren petición de parte y nacen 'ipso iure' determinando su apreciación de oficio...'. Doctrina que ja ha vingut sostenint en altres anteriors com la de 14.12.01; 10.3.99; 31.12.98 i en la sentència posterior de 23.11.11.

En el cas present es van demanar els interessos legals que corresponguin calculats de la forma indicada en el fet sisè de la demanda. En conseqüència, els interessos legals han de ser els previstos en l' article 1108 del CC i amb efectes inicials de la interpel lació extrajudicial ( article 110 del CC ) que va tenir lloc el 27 de març de 2009 quan va rebre la demandada la carta certificada de l'advocat dels arquitectes reclamant el pagament dels honoraris de cadascun (folis 281 i 283).

En conseqüència, el recurs ha de ser estimat en la seva petició subsidiària.

Setè.L'estimació del recurs dels arquitectes demandants, Sra. Miriam i Sr. Mauricio , comporta no fer cap pronunciament de condemna respecte la imposició de les costes d' aquesta alçada derivades del seu recurs, en aplicació de l' article 398.2 de la LEC .

La desestimació del recurs d'apel lació de la part demandada Sra. Silvia comporta imposar el pagament de les costes d'aquesta alçada a la part apel lant com a conseqüència del seu recurs, en aplicació de l' article 398.1 de la LEC .

Fallo

1. ESTIMEMel recurs d'apel lació interposat per la procuradora Sra. GUMÀ.

2. DESESTIMEMel recurs d'apel lació interposat pel procurador Sr. JUCGLÀ.

3. CONFIRMEMla Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància 2 Figueres, en les actuacions Procediment ordinari núm. 373/11, de les quals dimana aquests Rotlle i AFEGIM que la suma de principal haurà de meritar els interessos legals des del dia 27 de març de 2009 i fins la data de la sentència d'instància, a partir de la qual ja meritaran els interessos processals de l' article 576.1 de la LEC .

Imposem el pagament a la part apel lant Sra. Silvia de les costes causades en aquesta alçada.

No fem especial pronunciament sobre les costes causades en aquesta alçada pel recurs interposat per la Sra. Miriam i el Sr. Mauricio .

Contra aquesta sentència hi cap recurs de cassació per interès cassacional davant el Tribunal Suprem, en els termes indicats en l' article 476-2-3 ª i 3 de la LEC .

També hi cap recurs extraordinari per infracció processal d'acord amb l' article 469 i la Disposició Final 16 de la LEC .

Ordenem la pèrdua del dipòsit de la part demandada, en aplicació de la DA 15.9 de la LOPJ .

Procediu a la devolució del dipòsit constituït per la part demandant, en aplicació de l'apartat 8 de la de la DA 15.9 de la LOPJ .

Expediu testimoniatges d'aquesta resolució, uniu-los al rotlle corresponent i trameteu-los al Jutjat de procedència, juntament amb les actuacions originals.

Aquesta és la nostra Sentència que, jutjant de manera definitiva, pronunciem, manem i signem i que es dipositarà al Llibre de sentències d'apel· lació.

PUBLICACIÓ.En data d'avui, el magistrat ponent, Carles Cruz Moratones, ha llegit i publicat la Sentència anterior en audiència pública. En dono fe.