Sentencia Civil Nº 320/2013, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 473/2013 de 28 de Noviembre de 2013

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE GIRONA

SECCIÓ SEGONA

Rotlle d'apel·lació civil núm. 473/2013

Prové: JUTJAT PRIMERA INSTÀNCIA 2 GIRONA (ANT.CI-6)

Procediment núm. 1572/2012

Classe: procediment ordinari

SENTÈNCIA 320/2013

Il·lms. Srs:

PRESIDENT

JOSÉ ISIDRO REY HUIDOBRO

MAGISTRATS

JOAQUIM FERNANDEZ FONT

JAUME MASFARRÉ COLL

Girona, 28 de novembre de dos mil tretze

En aquesta segona instància ha comparegut com a part apel·lant HAMELIN BRANDS, S.A., representada pel procurador CARLOS JAVIER SOBRINO CORTÉS, i defensada pel lletrat LLUIS PAU GRATACOS, i com a part contra la qual s'apel·la ENDESA DISTRIBUCION ELECTRICA, S.L., representada per la procuradora ROSA MARIA TRIOLA VILA, i defensada pel lletrat MIGUEL SOTOMAYOR RODRIGUEZ.

Antecedentes

PRIMER.Aquest procés es va iniciar arran de la demanda presentada en nom de HAMELIN BRANDS, S.A. contra ENDESA DISTRIBUCION ELECTRICA, S.L.

SEGON.La decisió de la Sentència que va posar fi a la primera instància diu així: ' Que desestimando la demanda interpuesta por el Procurador de los Tribunales D. Carlos Javier Sobrino Cortés en nombre y representación de HAMELIN BRANDS S.A. debo absolver y absuelvo al demandado ENDESA DISTRIBUCIÓN ELÉCTRICA S.A. de la pretensión ejercitada, con expresa imposición de costas a la parte actora.'.

TERCER.En aplicació de les normes de repartiment vigents en aquesta Audiència Provincial, aprovades per la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ha correspost el coneixement d'aquest recurs a la Secció Segona.

QUART.En la seva tramitació s'han observat les normes processals aplicables a aquesta classe de recurs, les parts han efectuat les al· legacions que es poden veure en els respectius escrits presentats en aquesta segona instància, als quals es respon en els fonaments jurídics següents. Per a la deliberació i votació del recurs, s'assenyala el dia 27/11/2013.

CINQUÈ.Conforme al que estableixen les normes de repartiment indicades, es va designar com a ponent d'aquest recurs l'Il·lm. Sr. JOAQUIM FERNANDEZ FONT, qui expressa en aquesta Sentència el criteri unànim de la Sala.

Fundamentos

Tema litigiós.

PRIMER.El mes de març de 2.010 les parts litigants restaven vinculades per un contracte de subministrament d'electricitat, en virtut del qual la demandada quedava obligada a subministrar electricitat a les instal lacions de la societat demandant.

Arran de les nevades que es van produir a una gran part de les comarques gironines el dia 8 de març de 2.010, la nau industrial de la demandant, situada al municipi de Flaçà, no va disposar de subministrament elèctric des d'aquell dia fins el dia 13, ambdós inclosos.

En aquest procés reclama a l'empresa subministradora una indemnització pels danys que va patir en el seu negoci per aquesta causa, que valora en 109.291,03 euros.

Dins aquesta quantitat inclou tant el dany emergent com el lucre cessant (pèrdua de beneficis empresarials) que considera que va patir arran de la interrupció del servei.

Aplicant el reiterat criteri de les dues Seccions Civils d'aquesta Audiència quan han resolt les múltiples reclamacions dirigides contra empreses subministradores d'energia elèctrica a conseqüència de l'episodi de nevades esmentat, només reclama per la interrupció del servei a partir del quart dia (11 de març), entenent que respecte dels tres primers la falta de servei queda coberta respecte de la responsabilitat civil de la demandada per l'existència d'una causa de força major.

La societat distribuïdora d'energia elèctrica demandada no qüestiona el fet de la interrupció del servei durant els dies que diu la demandant.

Tanmateix, considera que no té cap responsabilitat perquè la manca de subministrament ha estat provocada per una situació de força major derivada de la intensitat i característiques de la nevada, que va provocar la caiguda de múltiples torres de les línees de transport d'electricitat.

Subsidiàriament, impugna la quantitat demanada i argumenta les raons per les quals considera que hauria de ser molt inferior.

La sentència de primera instància ha desestimat la demanda.

Aquesta decisió es fonamenta en què en el nostre cas s'ha de considerar provat que la interrupció del servei respon a una causa de força major que la justifica i n'exclou la responsabilitat de la demandada, no solament durant els tres primers dies, sinó també durant el sis que va tardar en restablir-se el servei.

La demandant no està d'acord amb aquesta decisió.

Sintèticament, el seu recurs es fonamenta en quatre motius diferents.

Primer, la resolució apel lada estima l'existència de força major sobre la base d'uns fets que ni tan sols haurien estat al legats per la demandada.

Segon, la prova presentada no ha estat ben valorada. Tot acceptant que la interrupció del servei queda justificada per una causa de força major, això no explicaria que la demandada hagués trigat tants dies en restablir el subministrament elèctric.

Tercer, la demandada no ha demostrat que en aquest cas concret hi hagi la més mínima diferència amb els altres casos resolts per aquesta Audiència.

Quart, la indemnització que reclama a la demanda és la que s'ajustaria al perjudici real sofert, sens perjudici de les peticions subsidiàries que introdueix en el seu recurs.

Normativa aplicable.

SEGON.L'article 50 de la llei 5471.997, de 27 de novembre, del sector elèctric, preveu la interrupció del subministrament per causes de força major exonerant a les empreses subministradores de responsabilitat.

L' article 6 de la llei 18/2.008, de 23 de desembre , de garantia i qualitat del subministrament elèctric, preveu que el restabliment del servei s'ha de fer en el temps mínim necessari, llevat de la concurrència de circumstàncies excepcionals.

Altres normes jurídiques d'inferior rang fan previsions semblants.

Com hem vist, la demandada accepta la interrupció del servei, però el considera justificat per circumstàncies de força major que exclourien que hagués incomplert les seves obligacions com a distribuïdora d'energia elèctrica.

La sentència de primer instància fa cita de diferents sentències del Tribunal Suprem que defineixen què s'ha d'entendre jurídicament per força major.

Les donem per reproduïdes.

Escau especificar, però, dos característiques que la defineixen: Una des d'una perspectiva substancial i l'altra des de l'òptica estrictament processal.

Des de la primera perspectiva, les sentències de 18 d'abril de 2.000 , 13 de juliol de 1.999 i de 3 d'octubre de 1.994 , diuen que ' la fuerza mayor, requiere la existencia de un obstáculo o suceso que, siendo extraño a la esfera negocial del obligado o deudor, sea totalmente irresistible o inevitable'.

Des de la segona, la sentència del Tribunal esmentat de 31 de juliol de 1.996 diu clarament: ' la fuerza mayor es una cuestión de hecho, cuya existencia corresponde acreditar al demandado'. En el mateix sentit, la sentència de 10 d'octubre de 2.002 .

Decisió d'aquesta Audiència sobre casos similars.

TERCER.Per situar adequadament el tema jurídic que se'ns planteja, escau recordar un cop més que han estat molts els litigis que han arribat a aquest tribunal arran de les nevades de referència.

Les dues Seccions Civils d'aquesta Audiència, conscients de la necessitat d'unificar els criteris aplicables en ares a preservar la seguretat jurídica de manera que casos substancialment iguals rebessin una resposta idèntica, van establir com a línea general un seguit de paràmetres que convé recordar com a punt de partida.

Les sentències d'aquesta mateixa Secció de 16 i 21 de novembre de 2.011 , argumentaven:

' CINQUÈ. La sentència impugnada fonamenta l'existència de força major causant de la interrupció del servei en les conclusions de l'informe final de la Direcció General d'Energia i Mines de la Generalitat fet en el marc dels expedients administratius sancionadors incoats contra FECSA- ENDESA.

El primer que hem de dir és que les conclusions de l'informe esmentat, amb una transcendència purament administrativa, no vinculen als tribunals a l'hora de determinar si, des d'una perspectiva estrictament civil, la interrupció del servei queda justificada per una suposada causa major.

Segon, de la lectura d'aquest informe en resulten certes dades fàctiques que han estat passades per alt en la resolució impugnada.

Quan parla de l'evolució temporal del restabliment del subministrament en les zones afectades, diu ben clarament que al quart dia posterior a l'inici de la interrupció el servei va quedar restablert en un noranta per cent dels casos. Val a dir que el quart dia era l'11 de març.

També diu que al vespre del dia 10 el setanta per cent dels afectats ja tenien subministrament, tot i que accepta que certes poblacions (entre les que no cita Verges) no el van recuperar fins el dia 12.

Quan parla de l'actuació de les diferents empreses distribuïdores amb la finalitat de restablir el servei, fa palès que la resta van aconseguir restablir-lo per a un 68,73 per cent dels seus clients el dia 9 de març (l'endemà de la nevada) i en un 96,43 per cent, el dia 10.

Davant d'aquestes dades, la demandada hauria d'haver demostrat perquè va trigar cinc dies des del 8 de març en restaurar el servei al demandant, tenint en compte que altres empreses, i ella mateixa, en altres casos ho van fer abans.

Cal recordar, un cop més, que és la subministradora qui té la càrrega processal de demostrar d'una manera contundent tots els fets dels quals depenen l'apreciació de la força major com element justificador de la interrupció del servei. I ho ha de fer en el cas concret, no de manera genèrica.

Les proves que presenta ni tant sols intenten justificar les raons que van provocar que a Verges i, més concretament, en el carrer on s'ubica el negoci del demandant, trigués bastant més que en altres llocs a reiniciar el servei. Hauria d'haver justificat, per exemple, perquè no hi va instal lar abans generadors com va fer a molts altres llocs.

Si portéssim a les últimes conseqüències la seva tesi (la nevada va ser tant forta i poc freqüent per les circumstàncies que la van envoltar que justifica que no pogués reiniciar el servei fins que ho va fer), fins i tot si hagués trigat, per exemple, tres setmanes en restablir-lo, també quedaria totalment emparada per la força major.

SISÈ. Per tot el que s'ha exposat, la sola intensitat de la nevada no pot justificar qualsevol durada de la interrupció del servei.

De les dades de l'informe de la Direcció General d'Energia i Mines de la Generalitat, en resulta que dos dies després de la nevada s'havia recuperat el subministrament en un 70 per cent dels casos, i si només tenim en compte el resultat de les altres empreses distribuïdores, resulta que l'havien recuperat en un 96,43 per cent.

Podem considerar justificat per una situació de força major que el servei no es restablís durant els dos dies següents a la nevada (fins el dia 10 inclòs), perquè així va succeir a molts llocs i amb molts clients de diferents empreses subministradores, de manera que ens trobem davant d'una situació bastant generalitzada.

Ara bé, a partir del dia 11, a manca de més proves, ja no es pot considerar justificat el manteniment de la interrupció.

Recurs. Incongruència de la sentència. Errònia valoració de la prova.

QUART.Sobre la base d'aquestes premisses prèvies, podem entrar a analitzar el recurs de l'apel lant.

De fet, els diferents arguments continguts en els ordinals quatre a set del recurs, es poden examinar d'una manera conjunta, atès que tots venen a defensar una errònia valoració de la prova, que ha portat a què la sentència impugnada hagi estimat l'existència de força major que exclouria qualsevol responsabilitat civil de l'empresa demandada.

Convé, però, destacar una al legació prèvia que fa l'apel lant en l'ordinal quatre del seu recurs.

Argumenta que la sentència apel lada seria incongruent, generant-li una situació d'indefensió, perquè bastiria la concurrència de força major sobre la base d'uns fets relatius al cas concret que ni tan sols han estat al legats per la subministradora demandada.

El punt de partida del raonament de la sentència apel lada és, precisament, el criteri que ha reiterat aquesta Audiència i que acabem d'extractar.

Afegeix que l'existència d'aquest criteri general no implica que, en funció de les concretes circumstàncies de cada cas, no es pugui modificar quan es demostra l'existència de fets diferents a aquells que han provocat aquella repetició de resolucions en un mateix sentit.

Aquest raonament és impecable i hi estem completament d'acord: El fet que aquest tribunal tingui un criteri general sobre casos com aquest, no implica que no es pugui modificar quan es demostri d'una manera suficient que les circumstàncies del cas no són les mateixes a les dels que ja hem resolt d'una manera unívoca.

Però no ho estem amb què s'hagi demostrat per la demandada que en aquest cas concret s'hagin produït aquestes circumstàncies diferencials que haurien de portar a entendre que la totalitat de la interrupció del servei resta emparada per una causa de força major.

CINQUÈ.La demandada, com és obvi perquè era part en moltes d'elles, té coneixement del reiterat criteri d'aquesta Audiència sobre les múltiples reclamacions derivades de la nevada que ara ens ocupa.

Partint d'aquesta premissa, sobta que de la lectura de la seva contestació no trobem cap dada, element o fet concret relatiu a les causes per les quals no es va reiniciar la prestació del servei a les instal lacions de l'empresa demandant fins passats set dies de la nevada.

Com diu el recurs, la contestació es basa en fets genèrics i abstractes, aplicables al tall de subministrament a qualsevol abonat de qualsevol indret de les comarques més afectades.

Des d'aquesta perspectiva, és cert que la sentència incorre en incongruència, atès que aprecia l'existència de força major sobre la base d'uns fets que la demandada no va al legar quan va contestar la demanda, sinó que més aviat els van introduir els seus treballadors, o els d'empreses que va subcontractar, en el judici oral quan van declarar com a testimonis.

Fins i tot si prescindim hipotèticament del que acabem de dir, la sentència apel lada conté prous dades fàctiques per arribar a la conclusió que la demandada no ha justificat que la força major que li va impedir restaurar el servei sigui aplicable a tots els dies de la interrupció, més enllà del que ha decidit aquesta Audiència en casos semblants.

El fonament de dret segon de la sentència impugnada explica que, d'acord amb l'informe de la Direcció General d'Energia i Mines de la Generalitat, el municipi de Flaçà no es trobava entre les zones més afectades.

En el fonament jurídic tercer també es fa esment a què finques veïnes a on es troben les instal lacions industrials de la demandant van recuperar el subministrament abans que ella.

Coincidim plenament amb la valoració probatòria que permet arribar a aquestes conclusions.

Discrepem, però, de la conseqüència jurídica que se'n deriva (exoneració de responsabilitat), perquè aquestes dades fan molt difícil d'entendre que tota la interrupció del servei quedi coberta per una situació de força major.

Tampoc podem passar per alt que per qualsevol coneixedor de la zona es fa avinent que la planta de la demandant es troba a tocar d'una de les vies de comunicació més importants entre Girona i la costa (la comarcal C-66).

Per altra banda, aquest fet s'evidencia per la pròpia direcció de l'empresa que consta de manera reiterada en aquest procés.

Aquesta circumstància fa difícil d'entendre, fins i tot si per l'estat en què van quedar les instal lacions elèctriques en aquell punt era més difícil arranjar-les, quina dificultat addicional hi havia per dotar-la de generadors elèctrics (amb el corresponent combustible) abans del moment en què es va fer.

Tothom sap que la carretera de referència no va restar tallada més de tres dies.

Finalment, les declaracions dels testimonis, insistim que sobre fets que ni tan sols s'havien plantejat per la contestació a la demanda, no demostren perquè l'accés al punt on es troba la industria ha de ser més difícil que a qualsevol altra a prop de boscos (sobre tot si tenim en compte que pel costat hi passa una carretera principal).

SISÈ.Per tot el que hem exposat, considerem que no ha quedat demostrat cap fet que ens permeti modificar en aquest cas el criteri general que varem establir sobre la durada de la concurrència de la força major, de manera que permeti exonerar de responsabilitat a la demandada per la interrupció del servei.

En definitiva, no s'ha demostrat la concurrència de cap circumstància que provoqués una especial complexitat tècnica o humana per no restablir el servei passats els tres primers dies, com va passar amb un percentatge molt elevat (un noranta per cent) dels usuaris, prova que, d'acord amb el que preveu l' article 217.3 de la LEC , corresponia a la demandada.

Indemnització de perjudicis.

SETÈ.Com a regla general, la demanda quantifica els danys totals que segons la seva apreciació li va provocar la interrupció del servei i la divideix per dos, atès que va durar sis dies.

Accepta, doncs, que respecte dels tres primers la interrupció es va produir per concurrència d'una causa de força major.

Tot i que en algun concret punt de la demanda hi podria haver alguna foscor sobre quins són els dies pels quals es demana una reparació econòmica, tampoc és cert, com diu la contestació, que es reclami una indemnització per quatre dies.

El rescabalament reclamat es diferencia entre els conceptes inclosos dins del dany emergent i el benefici deixat d'obtenir (lucre cessant).

Com a punt de partida, escau recordar la continua i reiterada jurisprudència que exigeix que els perjudicis quedin completament demostrats.

D'acord amb el que preveu l' article 217.2 de la LEC , la càrrega processal d'acreditar-los recau sobre la demandant.

A continuació estudiarem les diferents partides integrants de la indemnització sol licitada de manera separada.

Dany emergent.

VUITÈ.Nòmines del personal habitual.

La demandant reclama el pagament de la quantitat a què van pujar les nòmines dels seus treballadors durant els tres dies en què no es va donar servei.

És evident que els seus treballadors van cobrar els seus havers.

Com també ho és que els haguessin cobrat igualment si no s'hagués aturat la producció.

El que volem dir és que estem dins d'un cost normal de l'empresa independent de la interrupció del servei. Que posteriorment l'empresa decidís recuperar la producció perduda, va provocar, com veurem, el pagament d'unes pagues extraordinàries i la contractació temporal de treballadors. Aquest sí que va ser un cost afegit indemnitzable.

No ho és, però el que ara ens ocupa.

Per altra banda, la pericial presentada per la demanda té raó quan afirma que d'alguna manera aquesta reclamació, unida a la de la pèrdua de vendes per manca de producció, implica una duplicitat de la mateixa partida, atès que en el benefici esperat i no obtingut ja queda inclòs el cost de personal, així com la resta de costos de l'empresa.

Per tant, no és procedent atorgar cap indemnització per aquest concepte.

NOVÈ.Pagues extres, treball temporal i transport de personal.

Es van meritar amb la finalitat de mirar de recuperar la producció perduda per la interrupció del subministrament.

La contestació a la demanda accepta les quantitats reclamades en aquest concepte, totalment pel que fa a les pagues extres i parcialment (la meitat) pel que fa als costos de la contractació temporal.

La xifra sol licitada en el primer concepte puja a 1.366,85 euros.

La reclamada en el segon, a 38.208,84 euros. La meitat d'aquesta quantitat és de 19.104, 42 euros.

Pel que fa al trasllat en autobús del personal de la planta, la demandada no s'oposa obertament a aquesta indemnització. La seva pericial la considera justificada.

El seu cost puja a 693,70 euros. La seva meitat ho fa a 346,85 euros, que serà la indemnització reconeguda per aquest concepte.

La indemnització total que haurà de rebre la demandant en concepte de danys emergents serà de 20.818,12 euros.

DESÈ.Pericials i assessorament jurídic.

Cap d'aquestes despeses, directament derivades de l'existència d'aquest litigi, pot tenir cap altra via de rescabalament que la d'una hipotètica condemna al pagament de les costes del procés que, com veurem més endavant, no haurà de suportar cap de les parts a la vista de la parcial estimació de la demanda.

Lucre cessant.

ONZÈ.La demandant pretén una indemnització per la disminució de la seva producció derivada del tall del subministrament elèctric, el que hauria provocat que no pogués atendre comandes que havia rebut.

La quantifica, per una banda, sobre la base de la pericial del Sr. Pablo Jesús adjuntada a la demanda. Per una altra, amb una certificació d'una altra empresa del grup al qual pertany.

El pèrit xifra la pèrdua de benefici en 139.257,41 euros.

La certificació esmentada quantifica les comandes que va cancel lar a la demandant en 141.300.

El fet que aquesta darrera quantificació hagi estat feta per una empresa del mateix grup que la demandant, la priva d'objectivitat i de credibilitat. Si seguim el que diu, resultaria que les cancel lacions de comandes internes, és a dir d'una empresa de mateix grup, seria superior a tot el benefici deixat d'obtenir segons la pericial presentada per la mateixa demandant.

El pèrit esmentat, per quantificar la producció perduda, compara quina hauria d'haver estat en tones la producció durant el mes de març i quina va ser realment.

Situa la diferència en 318 tones.

Aquesta quantitat la redueix en funció de l'augment de la producció en els mesos posteriors que va decidir l'empresa per mirar de disminuir l'impacte de la interrupció del servei elèctric, el que va fer que recuperés, sempre segons el pèrit, 188 tones de producció.

Per tant, fixa la producció perduda en 130 tones.

La pericial de la demandada considera completament irreal que el pèrit de la demandant parteixi d'un augment de la producció d'un vint-i-cinc per cent respecte de la de l'any 2.009. Segons els seus càlculs, la pèrdua de producció va ser de gairebé 131 tones, el que vol dir que tota va ser recuperada.

Si observem la comparativa entre la producció dels mesos de gener i febrer de l'any 2.009 i l'any 2.010, resulta que tant si estem a la diferència entre els mateixos mesos de cada any com a la producció acumulada a finals de febrer també de cada any, l'augment que s'havia produït a finals de febrer de 2.010 respecte del mateix període de l'any anterior va ser, aproximadament, d'un vint-i-cinc per cent, com diu la pericial de la demandant.

Ara bé, si tenim en compte la producció del mes de març no afectada pel tall del subministrament elèctric (512 tones), resultaria que, aproximadament, cadascuna de les setmanes en què es va produir normalment, s'haurien manipulat unes 150 tones de paper.

Si a la quantitat de 512 tones hi afegim la que acaben de dir, el total seria d'unes 662 tones. És a dir, una quantitat una mica inferior a la del mateix mes de l'any anterior.

Ni l'informe pericial de la demandant ni cap altra prova explica per quina raó el mes de març de 2.010 no es va augmentar la producció en un percentatge similar a la dels altres dos mesos del mateix any.

Tampoc tenim cap prova que demostri que, per qualsevol raó, la setmana en què es va tallar l'electricitat precisament s'havia planificat produir més que la resta de dies o setmanes del mateix mes.

El cert és que l'augment de producció en què es basa la pericial de la demandant no es correspon ni amb la producció real ni amb la que es podia esperar el mes de març.

En definitiva, si mantenint el mateix ritme de producció que les altres setmanes del mes de març s'hauria arribat a produir 662 tones i només se'n van manipular 512, la diferència és de 150 tones.

Si el dictamen pericial de la demandant diu que va recuperar la producció d'unes 188 tones, és clar que tot el que es va deixar de produir la setmana en què es va tallar el subministrament elèctric, va ser recuperat.

Per tot el que hem argumentat, no és procedent atorgar cap indemnització per aquest concepte, atès que la producció que no es va poder fer per aquesta causa, es va recuperar amb escreix posteriorment.

DOTZÈ.Recapitulant el que hem dit en els quatre fonaments jurídics anteriors, la indemnització total que haurà de rebre la demandant serà la de 20.818,12 euros.

Costes.

TRETZÈ.D'acord amb el que disposa l' article 394.1 de la LEC , no és procedent imposar les costes de la primera instància a cap de les parts, atès que la demanda ha estat estimada en part.

De conformitat amb l' article 398.2 de la LEC no imposem tampoc les costes de la segona instància.

Fallo

PRIMER.Estimem en part el recurs d'apel lació presentat en nom de HAMELIN BRANDS, S.A. contra la sentencia de primera instància, la revoquem i condemnem a la demandada a pagar a la demandant la quantitat de 20.818,12 euros, més el seu interès legal anual des de la data de presentació de la demanda, que augmentarà en dos punts des de la data d'aquesta resolució.

SEGON.No imposem les costes de cap de les dues instàncies.

Contra aquesta resolució es pot presentar recurs de cassació, d'acord amb allò que estableix l' article 477.2.3º de la LEC si s'acredita el seu interès cassacional, i per infracció processal, de conformitat al que disposa la seva disposició final setzena.

Serà competent per a la seva resolució el Tribunal Suprem i s'haurà d'interposar davant d'aquesta Secció de l'Audiència en el termini de vint dies des de la seva notificació.

En el moment d'interposar-los s'haurà de fer el pagament de les taxes i dipòsit preceptius, si escau.

Notifiqueu aquesta Sentència a les parts i deixeu-ne un testimoniatge en aquest rotlle i en les actuacions originals, que es retornaran al Jutjat de Primera Instància i Instrucció del qual procedeixen.

Així ho decideix la Sala, integrada pels magistrats esmentats a l'encapçalament, que signen a continuació.

PUBLICACIÓ.Avui, s'ha publicat aquesta Sentència, d'acord amb el que s'estableix legalment. En dono fe com a secretària judicial d'aquesta Secció.