Sentencia Civil Nº 325/2007, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 539/2006 de 19 de Septiembre de 2007

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA

SECC. 3ª

Apel·lació 539/06

Verbal 160/06 del Jutjat de 1ª Instància de Falset

S E N T È N C I A

PRESIDENT

Il·lma. Sra. Mª ANGELES GARCIA MEDINA

MAGISTRATS

Il·lm. Sr. JOAN PERARNAU MOYA

Il·lm. Sr. MANUEL GALAN SANCHEZ

Tarragona, 19 de setembre de 2007.

Vist en aquesta Secció 3ª de la Audiència Provincial recurs d'apel·lació interposat per Blanca , representada

en aquesta instància pel Procurador Sr. Fabregat Ornaque i defensada pel Lletrat Sr. Corbí Verge, contra Sentència del Jutjat de 1ª Instància de Falset de data 13-9-2006 , en procediment Verbal 160/06, en el que figura com a demandant Héctor , i com a demandada la recurrent.

Antecedentes

PRIMER.- En data 7-11-2006 es va presentar per Blanca recurs d'apel·lació contra la Sentència d'instància que disposava: "Desestimo la demanda interposada per Héctor contra Blanca , i es reconeix a la finca propietat de la Sra. Blanca el dret d'ús de l'aigua emmagatzemada a la bassa situada a la propietat de l'actor durant dos dies, havent d'utilitzar l'aigua durant aquests dos dies de sol a sol, havent de tancar la sortida de l'aigua de la canonada que es dirigeix a la seva propietat cada ocàs. Així mateix es reconeix al Sr. Héctor el dret a usar durant quatre dies l'aigua emmagatzemada a la bassa, únicament de sol a sol, amb la mateixa obligació de tancar l'aixeta de la bassa cada ocàs. No procedeix condemna en costes".

SEGON.- Héctor en data 1-12-2006 es va oposar al recurs.

TERCER.- En la tramitació del present procediment, en aquesta alçada, s'han observat les normes i formalitats legals.

VIST i sent el Ponent el Il·lm. Sr. JOAN PERARNAU MOYA,

Fundamentos

PRIMER.- S'impugna la sentència, en primer lloc, al·legant incongruència ultra petitum de la mateixa, per haver establert a favor de l'actor el dret a usar l'aigua de la bassa durant quatre dies, quan la demanda no sol·licitava tal declaració i pot perjudicar la mateixa els drets de tercers no demandats.

Examinant el iter processal, es va interposar demanda pel Sr. Héctor en que es suplicava que es declarés, amb caràcter principal, que la finca del actor no estava gravada amb cap servitud de treure aigües ni d'aqüeducte a favor de la finca de la demandada, ni que aquesta tingués cap dret sobre l'aigua de la mina situada a la propietat del actor, tenint dret l'actor a utilitzar en exclusiva l'aigua de la mina; i, subsidiàriament, pel cas que la demandada demostrés tenir algun dret sobre l'aigua, que es declarés que aquest dret es limitarà al cabal que surt de la mina (no l'aigua emmagatzemada a la bassa) durant dos dies a la setmana. La demandada es va oposar a la demanda, al considerar que tenia dret des de sempre a utilitzar l'aigua de la bassa durant dos dies a la setmana. La sentència desestima totalment la demanda, però fa unes declaracions sobre l'ús de l'aigua per part de l'actor i de la demandada ("es reconeix a la finca propietat de la Sra. Blanca el dret d'ús de l'aigua emmagatzemada a la bassa situada a la propietat de l'actor durant dos dies, havent d'utilitzar l'aigua durant aquests dos dies de sol a sol, havent de tancar la sortida de l'aigua de la canonada que es dirigeix a la seva propietat cada ocàs. Així mateix es reconeix al Sr. Héctor el dret a usar durant quatre dies l'aigua emmagatzemada a la bassa, únicament de sol a sol, amb la mateixa obligació de tancar l'aixeta de la bassa cada ocàs").

SEGON.- S'ha de partir, certament, que la sentència d'instància és incorrecta, doncs desestimant totalment la demanda cap mena de declaració es pot fer, ni procedeix fer, diferent a la desestimatòria, en la part dispositiva de la mateixa.

Ara bé, procedeix examinar primer si el recurrent -demandat en el plet- té legitimació, com a perjudicat per la sentència, per a poder recorre en apel·lació la mateixa.

Com diu la SAP Tarragona, sec. 1ª, S 10-2-2005, nº 81/2005 , "tal y como ya declaramos en la sentencia de 2 de febrero de 2004, el gravamen es lo que legitima al apelante, debiendo tomar como referencia la parte dispositiva de la sentencia, y por ello únicamente están legitimados para apelar quienes sufren el gravamen o perjuicio a consecuencia de la parte dispositiva de la resolución que impugnan, lo que constituye un requisito o presupuesto de admisibilidad del recurso, ya que carece de legitimación para recurrir la parte que no viene gravada ni perjudicada por la resolución dictada".

I l'AP Madrid, sec. 10ª, S 24-4-2006, nº 271/2006 : "como viene sosteniendo reiterada jurisprudencia, de la que es un ejemplo la Sentencia de 29 de octubre de 1990, "el pronunciamiento absolutorio de una sentencia recurrida, plantea ineludiblemente la cuestión de su legitimación en orden al ejercicio de la presente impugnación, toda vez que, como ya declaró la S.T.S 10 noviembre 1981 , en cuanto aspecto que es de la legitimación de las partes y manifestación del interés en obrar, ya se le conceptúe como presupuesto procesal, bien como elemento subjetivo del derecho sustancial o como condición de la acción, la posibilidad de interponer recursos y de combatir una concreta resolución, corresponde únicamente a quien ocupe la posición de parte agraviada, o, siendo tercero, alcancen los efectos de cosa juzgada, por lo que es manifiesto que sin gravamen no existe legitimación para recurrir, y así el derecho histórico exigía a los contendientes la "summa graviminis" como requisito indispensable para que "tomar puedan alzada", siendo doctrina reiterada de esta Sala que, por virtud de ese presupuesto subjetivo, su obligada consecuencia, es que las acciones procesales y los recursos derivados de ellos, solamente se otorgan para defender derechos e intereses propios por norma general, que es, en definitiva, lo proclamado por el art. 24.1 CE al utilizar el pronombre posesivo "sus", refiriéndose a la protección jurisdiccional de los derechos, por cuya razón, sólo la parte a la que resulte desfavorable una resolución puede, como perjudicada, acudir a los medios de impugnación que el ordenamiento concede, para que se revoque o reforme, siendo exponentes de la doctrina acabada de exponer, entre otros, además de la antes citada, las SS 21 junio 1943, 23 mayo y 4 noviembre 1957, 9 marzo 1961, 8 junio 1965, 28 octubre 1971, 18 abril 1975, 7 julio y 5 y 11 noviembre 1983 y 15 octubre 1984. Por consiguiente, la sentencia absolutoria que obtuvo en primera instancia le vino a privar, de manera absoluta, de toda legitimación o interés procesal en punto a recurrir contra la misma, a lo que debe añadirse que "los motivos legales en que pueda fundarse la inadmisión de un recurso son pertinentes al resolver en el fondo, para desestimarle, aún cuando se haya admitido, pues las razones de inadmisión son suficientes, si resulta demostrada su existencia, para que los recursos a que se contraen, deban ser desestimados" (doctrina que figura recogida, entre otras, en las SS.T.S. de 17 junio 1.919, 19 febrero 1.921, 27 noviembre 1.922, 3 enero y 5 febrero 1.934, 21 febrero 1.942, 14 diciembre 1.946, 4 junio 1.947, 14 junio 1.955, 30 septiembre 1.985, 20 febrero 1.986 y 5 octubre 1.987, 1 febrero, 12 de marzo y 23 de octubre de 1.990, 11 mayo y 28 julio 1.992). Así se desprende hoy del contenido de los arts. 448.1 de la L.E.C que en su numero 1 dispone que "Contra las resoluciones judiciales que les afecten desfavorablemente, las partes podrán interponer los recursos previstos en la ley..." y del art. 461 de la misma a tenor del cual la parte que haga uso de la impugnación, podrá perseguir mediante ella la revocación de la resolución "en lo que le resulte desfavorable" es decir en todo aquello que le cause algún gravamen".

I l'AP Vizcaya, sec. 4ª, S 26-5-2004, nº 415/2004: "las sentencias del Tribunal Supremo de fecha 21-6-43, 29-6-1983 y 29-10-1990, estableciendo aquella que "el interés legítimo en el obrar, causa común de los actos procesales, cuando de la interposición de recursos se trata se traduce en la necesidad de un presupuesto -ligado con la legitimación- consistente en la existencia de una gravamen o perjuicio sufrido por el recurrente consecuencia de la parte dispositiva de la resolución que se impugna, indispensable elemento que tiene el valor de un requisito de admisibilidad del recurso, este Tribunal tiene declarado que siendo el recurso un medio que el ordenamiento conceda para impugnar una resolución judicial a la parte que se estime por ella perjudicada, claro está que constituyendo el interés jurídico el móvil de la acción procesal, carece de legitimación para interponerlo la parte a quien la decisión no le haya ocasionado perjuicio alguno, por lo que resulta inadmisible la apelación de una sentencia por el litigante absuelto cuando lo haya sido por argumentos distintos a los aducidos por el interesado."

En el present cas, s'ha de concloure que no té legitimació el recurrent per a impugnar la sentència, ja que cap mena de perjudici li causa aquesta. El apel·lant és el demandat en un plet que conclou per sentència que desestima totalment la demanda. I si bé és cert que la sentència, incorrectament, fa a continuació de la desestimació de la demanda determinats pronunciaments, cap d'aquests perjudica al recurrent, doncs la sentència li reconeix dos dies en l'ús de l'aigua de la bassa, que era precisament el que el demandat sol·licitava i era el status quo existent des de feia molts anys. Que la sentència reconegui també al actor quatre dies en l'ús de l'aigua -declaració aquesta objecte del present recurs- en res perjudica al demandat-recurrent, si no en tot cas a l'actor, no tenint tampoc el recurrent legitimació per a impugnar en defensa de suposats drets sobre l'aigua de tercers no demandats. Procedeix doncs desestimar el present motiu d'impugnació.

TERCER.- S'impugna, en segon lloc, la no imposició de costes al actor, al haver-se desestimat la demanda sense que es faci referència a dubtes de fet o dret que justifiquin la no imposició de les mateixes.

El motiu s'ha de desestimar, doncs en hi prou en llegir el FJ 5é de la sentència per veure que es motiva la no imposició de les costes en dubtes de fet. Qüestió diferent és la correcció d'aquesta motivació per a no imposar les costes, però això no és objecte d'impugnació, ni cap argument es dóna al respecte.

QUART.- Conforme als arts. 394 y 398 LEC , al desestimar el recurs, s'imposen les costes del recurs al recurrent.

Vistos els preceptes citats i demés de general y pertinent aplicació,

Fallo

DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat per Blanca , contra Sentència del Jutjat de 1ª Instància de Falset de data 13-9-2006, en procediment Verbal 160/06 . S'imposen les costes del recurs al recurrent.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat de procedència, amb testimoni de la present resolució, i demaneu d'aquell rebut.

Així ho acordem, manem y signem.