Sentencia CIVIL Nº 325/2019, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 556/2018 de 22 de Noviembre de 2019

Encabezamiento

Secció núm. 03 de l'Audiència Provincial de Tarragona. Civil

Avinguda Presid. Lluís Companys, 10 - Tarragona

43005 Tarragona

Tel. 977920103

Fax: 977920113

A/e: aps3.tarragona@xij.gencat.cat

NIG 4312342120168172623

Recurs d'apel·lació 556/2018 D

Matèria: Judici ordinari altres supòsits

Òrgan d'origen: Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Reus

Procediment d'origen: Procediment ordinari 1121/2016

Part recurrent / Sol·licitant: María Rosa

Procurador/a: Juan C. Recuero Madrid

Advocat/ada: ANTONIO MENDÍA MARTÍ

Part contra la qual s'interposa el recurs: Guillermo

Procurador/a: Manel Vicente Ramon Gaspar

Advocat/ada: J.I. PRIETO RODRIGUEZ

SENTÈNCIA NÚM. 325/2019

PRESIDENT

Il·lm. Sr. GUILLERMO ARIAS BOO

MAGISTRATS

Il·lm. Sr. JOAN PERARNAU i MOYA (Ponent)

Il·lm. Sr. MANUEL GALAN SANCHEZ

Tarragona, 22 de novembre de 2019

Vist en aquesta Secció 3a de l'Audiència Provincial recurs d'apel·lació interposat per María Rosa, representada en aquesta instància pel Procurador/a Sr. Recuero Madrid i defensada pel Lletrat/da Sr. Mendía Martí, contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 6 de Reus de data 14-12-2017 (rectificada per Interlocutòria de 9-1-2018), en procediment Ordinari 1121/16, sent part actora la recurrent i part demandada Guillermo.

Antecedentes

PRIMER.- La Sentència d'instància que disposa: 'Estimo parcialment la demanda interposada per María Rosa contra Guillermo, i condemno la part demandada a pagar a l'actora la quantitat de 2.040,50 euros, que meritarà l'interès legal des de la data de la presentació de la demanda, declarant-se extingit dit crèdit per compensació. No procedeix fer expressa condemna en costes a cap de les parts.'

SEGON.-Es va presentar per María Rosa recurs d'apel·lació contra la Sentència d'instància.

TERCER.- Guillermo es va oposar al recurs i va IMPUGNAR la sentència.

QUART.-En la tramitació del present procediment, en aquesta alçada, s'han observat les normes i formalitats legals.

Fundamentos

PRIMER.-Es va interposar demanda en reclamació de 87.102,10 euros en total.

S'al·lega que al juny de 2002 les parts es varen casar i al juliol de 2015 es varen separar; que l'any 2005 el demandat, juntament amb un altre soci, varen constituir la societat Multimarca Vilaseca S.L.; que pel funcionament de tal societat el demandat va demanar dos préstecs, de 30.000 euros cada un; que pel pagament dels préstecs i pel funcionament de la societat, l'actora va anar fent préstecs al demandat durant anys; així, l'actora des del compte de La Caixa ...1571, que es nodria de la nòmina de l'actora, va transmetre al compte de La Caixa ...3348, compte del demandat i per on gestionava la societat, la quantitat total de 29.951,77 euros; igualment, l'actora des del compte de La Caixa ...1571, que es nodria de la nòmina de l'actora, va transmetre al compte de La Caixa ...7000, compte del demandat i on aquest cobrava la seva nòmina, la quantitat de 54.553,18 euros; es reclama, doncs, per aquests préstecs fets per l'actora al demandat, la quantitat de 84.504,95 euros.

La sentència impugnada desestima la petició de pagament dels 84.504,95 euros en considerar que no acredita l'actora els préstec que al·lega, havent per part dels cònjuges una comunitat d'ingressos i despeses, i que inclús la societat Multimarca Vilaseca S.L. va ser un projecte familiar tot i anar tal societat a nom del marit.

SEGON.-Interposa recurs la demandant al·legant error en la valoració de la prova.

I) Segons reiterat criteri jurisprudencial, la valoració probatòria és facultat dels Tribunals sostreta als litigants, els quals encara que evidentment poden aportar les proves que la Llei autoritza, de cap manera poden tractar d'imposar-la als Jutjadors, ja que no pot substituir-se la valoració que el Jutjador fa de tota la prova legalment practicada per la valoració que de la mateixa fa la part recurrent, al correspondre la valoració de la prova única i exclusivament al Jutjador i no a les parts, valoració que ha de fer de manera lliure però mai arbitrària. Mitjançant el recurs d'apel·lació, es transfereix al Tribunal de segona instància o ad quem el coneixement ple de la qüestió, però quedant reduïda la seva funció a verificar si la valoració conjunta del material probatori feta pel Jutge de primera instància és il· lògica, arbitrària, contrària a les màximes d'experiència o a les normes de la sana crítica, o si, pel contrari, l'apreciació conjunta de la prova és la procedent ( SSTS 15-2-1999 i 26-1-1998, entre moltes).

És a la part actora a qui correspon la càrrega de provar els fets en que fonamenta la seva pretensió, conforme la norma general de distribució de la càrrega de la prova de l' art. 217 LEC, en el sentit de que correspon a l'actor la prova dels fets normalment constitutius de la seva pretensió, i al demandat, en general, la dels fets impeditius o extintius que al·legui.

II) Pel que fa al fons del plet, assenyala la Sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona de 8 de juliol de 2016 que, 'una de las características del régimen catalán de separación de bienes estriba no solo en la propiedad privativa de cada cónyuge sobre los bienes con que contaba antes de la celebración del matrimonio y los que adquiera después por cualquier título, sino fundamentalmente en el hecho de que subraya la máxima trascendencia de la titularidad formal del bien de que se trate por encima de la procedencia de la contraprestación, con lo que se presume que las adquisiciones onerosas efectuadas durante el matrimonio por uno de los cónyuges se han hecho con dinero del titular, pero si se demuestra que la contraprestación procede del otro cónyuge, la presunción legal es de donación de éste a aquél; solo en los casos de titularidades dudosas, se opta por establecer que el bien o derecho corresponde a los consortes por mitades indivisas ( artículos 38 a 40 CF , actuales artículos 232-2 a 232-4 CCC ).

Dicho régimen se complementa (i) con la determinación de que los consortes, amén de la aportación personal al trabajo doméstico, deben contribuir a los gastos del mantenimiento familiar con los recursos procedentes de su actividad o de sus bienes en proporción a sus ingresos y, si no fueran suficientes, en proporción a sus respectivos patrimonios, (ii) con la previsión de que cualquiera de ellos puede actuar en interés de la familia para atender los gastos ordinarios, presumiéndose que quien actúa lo hace con el consentimiento del otro, y (iii) con el reconocimiento, en caso de separación, nulidad o divorcio, de una compensación económica en favor de aquel cónyuge que, fruto de haber trabajado para la casa o para su consorte sin remuneración o con remuneración insuficiente, queda en una situación de desigualdad patrimonial respecto del otro cónyuge que implica un enriquecimiento injusto ( artículos 3.2 , 5.1 y 41 CF ).

A diferencia del régimen legal de la sociedad de gananciales, en que son frecuentes los reembolsos entre cónyuges o de éstos con la sociedad dado que prioriza la procedencia del caudal con que se realice la adquisición sobre la titularidad formal del bien o derecho (básicamente, artículos 1354 y 1358 CC ), el régimen legal de separación de bienes intenta evitar al máximo los reintegros basados en esa circunstancia.'

TERCER.-En el present cas, de les proves practicades al judici, òbviament les úniques que es poden tenir en compte a l'hora de dictar la sentència i en base a les quals aquesta s'ha de dictar, no s'aprecia error en la sentència impugnada pel que fa a la quantia reclamada de 84.504,95 euros, al no ser la valoració conjunta del material probatori feta pel Jutge de primera instància il·lògica, arbitrària, contrària a les màximes d'experiència o a les normes de la sana crítica.

L'actora havia de provar complidament que les transferències fetes per ella al marit durant anys, i que aquí reclama, eren préstecs, tenint en compte, a més, que opera la presumpció legal de que eren donacionsex art. 232.3.1 CCC ('Els béns adquirits a títol onerós durant el matrimoni pertanyen al cònjuge que consti com a titular. Si es prova que la contraprestació es va pagar amb béns o diners de l'altre cònjuge, se'n presumeix la donació').

I no acredita l'actora que tals transferències fetes per ella fossin préstecs al marit -aquí demandat-, en base a:

a) És cert que el compte de La Caixa ...1571 es nodria de la nòmina de l'actora i el compte de La Caixa ...7000 es nodria de la nòmina del demandat. Ara bé, tant un com altre servien per pagar les despeses del matrimoni i de les dues filles, de manera que mitjançant el primer compte ...1571 (doc. 14 de la contestació) es pagava el col·legi de les filles, l'assegurança de la llar, el préstec hipotecari, compres en supermercats, etc., mentre que amb el segon compte ...7000 (doc. 13 de la contestació) es pagava la comunitat de propietaris de l'habitatge, el telèfon i l'alarma del mateix, el subministrament elèctric, l'aigua, etc., i inclús despeses exclusives d'ella -com la quota d'afiliada a CCOO i al RACC-. Per tant, amb independència que ambdós comptes es nodrien de les respectives nòmines, que certament no eren iguals, el cert és que servien per pagar ambdós les despeses de la família, de manera que existia una comunitat de d'ingressos i despeses plenament acceptada, tot i guanyar l'actora més diners que el marit.

b) Pel que fa al compte de La Caixa ...3348 (doc. 23 de la contestació), compte del demandat i per on gestionava la societat Multimarca Vilaseca S.L., resulta que des d'aquest compte també es feien nombrosos traspassos al compte ...7000, compte que pagava també, com hem dit, despeses familiars (comunitat de propietaris de l'habitatge, el telèfon i l'alarma del mateix, el subministrament elèctric, l'aigua, etc.). Per tant, hi ha una notable confusió patrimonial a la família, rebent la societat diners tant d'ell com d'ella, i pagant-se mitjançant la societat despeses clarament familiars.

c) Ambdós comptes són titularitat tant de l'actora com del demandat.

d) L'actora, que treballava a La Caixa, tenia un bon coneixement del funcionament de la societat i de les aportacions fetes pels dos socis, com ho demostra la liquidació de tals aportacions que ella va fer (doc. 22 de la contestació).

e) L'actora, tot i els coneixements que té de transaccions econòmiques com a treballadora de La Caixa, mai va anomenar ni formalitzar com a préstecs les aportacions que va anar fent al marit durant els anys del matrimoni, i mai durant el matrimoni va reclamar les aportacions que aquí reclama, tot i els anys passats i el temps que fa que la societat va ser liquidada.

f) El testimoni Sr. Ramón, assessor de la societat, manifesta que el projecte de societat era conjunt del matrimoni.

En conclusió, el bon coneixement de la marxa de la societat per part de l'actora, les aportacions fetes per ella, la inexistència de cap mena de reclamació per tals aportacions fins que es desfà el matrimoni, que des del compte de la societat es paguessin despeses familiars, i la testifical anterior, permeten albirar un projecte societari comú del matrimoni. I, en tot cas, no ha aportat l'actora cap mena de prova per desvirtuar la presumpció legal de donació de les aportacions que va fer al marit, de manera que cap prova hi ha de que tals aportacions fossin préstecs. Que ella guanyés més diners que ell -autèntic fonament de la demanda- en absolut comportaper seque els pugui reclamar acabat el matrimoni quan tals diners varen ser utilitzats a favor de la família durant els 13 anys que va durar el matrimoni, i quan cada un ha de contribuir a la família en proporció als seus ingressos, que, en el present cas, eren superiors els d'ella i, per tant, a ella li corresponia contribuir en més.

Es desestima el motiu d'impugnació.

QUART.-Es reclamen també 2.597,15 euros, corresponents a despeses pagades íntegrament per l'actora després de produïda la separació al juliol de 2015, i que serien: 704,76 euros per l'IBI de 2015 i 2016 + 51,51 euros per l'IBI de 2015 dels pàrquings + 185,84 euros per l'assegurança de la llar + 233,04 euros per SERVIAM + 1.422 euros de l'hipoteca.

La sentència impugnada dóna 2.040,50 euros corresponents a: 352,38 euros pel 50% de l'IBI de 2016 + 185,84 euros pel 50% de l'assegurança de la llar + 80,64 euros per SERVIAM + 1.422 euros de l'hipoteca.

I) Impugna l'actora la no concessió dels 233,04 euros per SERVIAM, al·legant que era una assegurança personal del demandat.

La part demandada reconeix que ha de pagar la totalitat del SERVIAM però considera que la quantitat ha de ser de 161,28 euros.

Procedeix estimar el motiu d'impugnació. Havent acord de les part que el demandat ha de pagar la totalitat del SERVIAM al ser una assegurança personal del mateix, la sentència impugnada està errada al respecte. I pel que fa a la quantia aquesta ha de ser la reclamada de 233,04 euros, ja que són els pagaments fets per l'actora des del moment de la separació -juliol de 2015- i fins l'últim pagament fet al maig de 2016 (docs. 5 de la demanda).

II) Impugna la sentència el demandat pel que fa al pagament de 352,38 euros, pel 50% de l'IBI de 2016, al·legant que fet el pagament en data 5-6-2016 regien ja les mesures prèvies a la demanda de divorci des del 23-3-2016, que obligaven a l'actora a haver de pagar els tributs de la casa que ocupava.

Procedeix estimar parcialment el motiu d'impugnació. Sent el període impositiu el de l'any natural, encara que el rebut es pagués en data 5-6-2016, les mesures prèvies a la demanda de divorci varen regir a partir del 23-3-2016, per la qual cosa correspon pagar al demandat la meitat de gener a març de 2016, per la cosa sent el total anual de 704,76 euros li correspondria pagar-ne 88,09 euros.

Per tant, la quantitat a pagar és de 1.928,97 euros (88,09 euros pel 50% de l'IBI + 185,84 euros pel 50% de l'assegurança de la llar + 233,04 euros per SERVIAM + 1.422 euros de l'hipoteca).

III) Impugna, finalment, l'actora la compensació que es fa a la sentència.

Sent la quantitat a compensar de 1.928,97 euros, aquesta compensació s'assoleix amb escreix tant amb les despeses pagades pel demandat després de la separació com amb les quantitats que l'actora va fer seves produïda tal separació, per la qual cosa es desestima el motiu d'impugnació.

CINQUÈ.-Conforme als arts. 394 i 398 LEC, en estimar parcialment el recurs interposat, no es fa imposició de les costes del mateix.

Conforme als arts. 394 i 398 LEC, en estimar parcialment la impugnació interposada, no es fa imposició de les costes de la mateixa.

Fallo

ESTIMEMparcialmentel recurs d'apel·lació interposat per María Rosa i ESTIMEMparcialmentla impugnació feta per Guillermo contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 6 de Reus de data 14-12-2017 (rectificada per Interlocutòria de 9-1-2018), en procediment Ordinari 1121/16, que es REVOCA en l'únic extrem següent:

1.- Fixem la quantitat a pagar pel demandat a l'actora en 1.928,97 euros, declarant-se extingit dit crèdit per compensació, mantenint-se la resta de pronunciaments de la sentència impugnada.

2.- No fem imposició de les costes del recurs, ni de la impugnació.

3.- Retorneu el dipòsit per apel·lar i impugnar.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat de procedència, amb testimoni de la present resolució, i demaneu d'aquell rebut.

Així ho acordem, manem i signem.