Sentencia Civil Nº 33/2011, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 309/2010 de 25 de Enero de 2011

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA

SECC. 3a

Apel·lació 309/10

Ordinari 51/09 del Jutjat de 1a Instància 4 del Vendrell

S E N T È N C I A

0 PRESIDENT

Il·lm. Sr. JOAN PERARNAU i MOYA

MAGISTRATS

Il·lm. Sr. MANUEL GALAN SANCHEZ

Il·lma. Sra. Mª ANGELES BARCENILLA VISUS (suplent)

Tarragona, 25 de gener de 2011

Vist en aquesta Secció 3a de l'Audiència Provincial recurs d'apel·lació interposat per Nazario , representat en aquesta instància pel

Procurador/a Sra. Garcia Solsona i defensat pel Lletrat/da Sra. Perea Arroyo, contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 4 del Vendrell de data 25-1-2010, en procediment Ordinari 51/09 , en el que figuren com a demandant Agrupación Mutual Aseguradora (AMA), i com a demandat el recurrent.

Antecedentes

PRIMER .- En data 17-5-2010 es va presentar per Nazario recurs d'apel·lació contra la Sentència d'instància que disposava: "Desestimo íntegrament la demanda presentada per Agrupación Mutual Aseguradora (AMA), i en conseqüència absolc Nazario de les peticions d'advers, sense exprés pronunciament respecte a les costes processals de conformitat el que disposa del FJ 6é".

SEGON.- Agrupación Mutual Aseguradora (AMA) en data 26-5-2010 va oposar-se al recurs.

TERCER.- En la tramitació del present procediment, en aquesta alçada, s'han observat les normes i formalitats legals.

VIST i sent el Ponent l'Il·lm. Sr. JOAN PERARNAU i MOYA,

Fundamentos

PRIMER.- S'interposa recurs impugnant la no imposició de costes en primera instància feta per plantejar el cas sèries dubtes de dret.

Respecte a les al·legades sèries dubtes de dret, i com deia la SAP Tarragona de 26 d'octubre de 2006 , " el art. 394.1º de la LEC establece el principio de vencimiento objetivo en materia de costas, salvo que el Juzgador -y de un modo excepcional-, aprecie que el asunto presentaba serias dudas de hecho o de derecho, y para estos casos, el párrafo segundo de dicho precepto, establece que para apreciar si el caso presenta serias dudas de hecho o de derecho, habrá de tenerse en cuenta "la jurisprudencia recaída en casos similares".

A tal respecto debemos recordar que como indicaba la Sentencia del Tribunal Supremo de 4 de noviembre de 1994, la jurisprudencia "ha razonado en numerosas sentencias (entre otras, S 22 junio 1993 ) el alcance del cambio operado por virtud de la modificación que introdujo la reforma del art. 523 LEC por ley 34/1984, de 6 agosto , fundada en el principio ''victus victoris", o criterio del vencimiento objetivo, pero también ha reconocido la posible suavización de la referida condena que se infiere de la propia literalidad del precepto, aunque por la modificación que representa del principio general tenga que razonarla debidamente el juez, apreciando y señalando las circunstancias excepcionales que conducen a aquella ( STS 2 julio 1991 ). Esta libertad de apreciar "justos motivos'' que hagan quebrar el principio general supone una ''discrecionalidad razonada'' que corresponde ser apreciada por el Tribunal ''a quo'' no siendo susceptible de revisión casacional ( STS 30 abril 1991 )."

Ahora, conforme al art. 394 L.E.C. de 2000 , el concepto es más restringido, pues no hay remisión al concepto indeterminado de circunstancias excepcionales, sino que se limita a dos elementos: las serias dudas de hecho o de derecho, o de ambos. Como tales, han de ser serias y razonablemente fundadas, o lo que es lo mismo contrarias al buen hacer profesional de los letrados intervinientes, y han de ser fundadas de acuerdo con la jurisprudencia en torno a la cuestión debatida".

SEGON.- En el present cas, es va interposar demanda per l'actora exercitant acció de repetició del que va pagar a tercers perjudicats per un accident de trànsit causat pel demandat, com a seu assegurat, que anava sota els efectes de les drogues, motiu pel qual va ser condemnat penalment. La sentència impugnada desestima la demanda però no imposa costes, al considerar que és un tema discutit i que no ha estat fins recentment quan el TS ha establert jurisprudència clara al respecte.

La sentència impugnada resol el cas en base a la sentència del Tribunal Suprem, Sala 1a, S 25-3-2009, núm. 221/2009 , la qual ja esmenta que hi ha " dos líneas jurisprudenciales en las Audiencias Provinciales en relación con el aseguramiento de daños cometidos en estado de embriaguez o bajo la influencia de sustancias tóxicas o similares", el que és cert, tal i com es pot veure en les sentències d'aquets Tribunal de 22 de setembre de 2008, 30-1-2008 i 11-7-2008, entre altres. Continua dient la STS 25-3-2009, núm. 221/2009 que "esta Sala ya ha tenido ocasión de pronunciarse recientemente sobre esta misma cuestión (así, sentencias de 7 de julio de 2006, y de 13 de noviembre de 2.008 , entre otras), proclamando que la cláusula que excluye en la póliza litigiosa los accidentes producidos en situación de embriaguez manifiesta debe considerarse como limitativa", però resol el tema -i el mateix fa la sentència impugnada- distingint entre l'assegurança obligatòria i la voluntària, de manera que " la solución, por tanto, no está tanto en el seguro obligatorio, en el que la aseguradora tendría facultad de repetición en supuestos de daños ocasionados por embriaguez, sino en el análisis del seguro voluntario concertado que complementa el anterior, de tal forma que, si las partes no pactaron su exclusión, la aseguradora no tendrá facultad de repetición contra el asegurado pues no habría pago indebido de la primera y, por tanto, enriquecimiento injusto del asegurado, sino pago justificado en virtud del principio de autonomía de la voluntad que rige el seguro voluntario. Entender otra cosa haría de la misma condición al asegurado que se limita a contratar el seguro obligatorio y al asegurado que de forma previsora y pagando por ello su correspondiente prima, contrata por encima del seguro obligatorio uno voluntario, confiando en la creencia de haber contratado todo tipo de riesgos salvo los expresamente excluidos".

Per tant, procedeix desestimar el recurs, al ser aquest un tema molt conflictiu entre les Audiències, i no haver el TS establert jurisprudència clara i reiterada al respecte fins pràcticament l'any 2009, després doncs d'interposar-se la demanda que va donar lloc al present plet, ja que si bé cita el recurrent com antecedents jurisprudencials la Sentència del Tribunal Suprem, Sala 1ª, de 7-7-2006, nº 704/2006 , aquesta es refereix a una assegurança individual d'accidents (no de responsabilitat civil en la circulació de vehicles, com en el present cas), on concedeix la indemnització a la viuda d'un conductor que va envair el carril contrari i va col·lidir amb un vehicle, causant-se la mort, detectant-se en la seva sang 2,7 gr/l d'alcohol, al considerar que no s'havia provat que tal conductor mort " pretendiera quitarse la vida o, al menos, se representase como altamente probable el fatal resultado producido y lo asumiese para el caso de que se produjera, pues sólo en estas circunstancias puede hablarse de intencionalidad"; i la del Tribunal Suprem, Sala 1a, S 13-11-2008, núm. 1095/2008 , referida també a una assegurança de vida i a una assegurança individual d'accidents (no de responsabilitat civil en la circulació de vehicles, com en el present cas), tractava fonamentalment de la diferència entre clàusules limitatives/delimitadores i de la " obligación de destacar de modo especial y de aceptar expresamente por escrito las cláusulas limitativas de los derechos de los asegurados. El problema planteado en este recurso de casación es si la firma de las condiciones particulares en la que se dice conocer las cláusulas limitativas del condicionado general que se entrega es suficiente para cumplir estos requisitos". Per tant, si bé aquestes dues sentències anteriors a la demanda (que és de gener de 2009) tracten aspectes que recull la S 25-3-2009, núm. 221/2009 , no són idèntiques a aquesta, el que motiva la no imposició de costes que ha fet el Jutge a quo per haver dubtes de dret.

TERCER.- Conforme als arts. 394 y 398 LEC , al desestimar el recurs, s'imposen les costes d'aquesta instància al recurrent.

Vistos els preceptes citats i demés de general i pertinent aplicació,

Fallo

DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat per Nazario , contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 4 del Vendrell de data 25-1-2010, en procediment Ordinari 51/09 . S'imposen les costes d'aquesta instància al recurrent.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat de procedència, amb testimoni de la present resolució, i demaneu d'aquell rebut.

Així ho acordem, manem i signem.