Última revisión
11/10/2013
Sentencia Civil Nº 33/2013, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 494/2012 de 29 de Enero de 2013
GPT Iberley IA
Copiloto jurídico
Relacionados:
Tiempo de lectura: 14 min
Orden: Civil
Fecha: 29 de Enero de 2013
Tribunal: AP - Tarragona
Nº de sentencia: 33/2013
Núm. Cendoj: 43148370032013100138
Encabezamiento
AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA
SECC. 3a
Apel·lació 494/12
Verbal 8/11 del Jutjat de 1a Instància de Falset
APELANTE : Fulgencio
PROCURADOR :PURIFICACIÓN GARCIA DIAZ
LETRADO : GUILLEM MASDEU BERNAT
APELADO : BANCO SYGMA HISPANIA, SUCURSAL EN ESPAÑA (No Personado)
LETRADO : JOSEP PALLEJA MONNÉ
S E N T È N C I A
MAGISTRAT
Il·lm. Sr. JOAN PERARNAU i MOYA
Tarragona, 29 de gener de 2013
Vist en aquesta Secció 3a de l'Audiència Provincial recurs d'apel lació interposat per Fulgencio , representat en aquesta instància pel Procurador/a Sra. Garcia Díaz i defensat pel Lletrat/da Sr. Masdéu Bernat, contra Sentència del Jutjat de 1a Instància de Falset de data 20- 10-2011, en procediment Verbal 8/11, en el que figura com a demandant Banco Sygma Hipania Sucursal en España i com a demandat el recurrent.
Antecedentes
PRIMER.-En data 22-12-2011 es va presentar per Fulgencio recurs d'apel·lació contra la Sentència d'instància que disposa: 'Estimo parcialment la demanda interposada per Banco Sygma Hipania Sucursal en España, condemno al demandat Fulgencio a pagar a l'actora en la quantitat de 3.668,12 euros en concepte de principal i interessos remuneratoris, més els interessos de demora computats al tipus resultant de multiplicar per 2,5 l'interès legal del diner (13,75%), concepte aquest últim que es determinarà en fase processal d'execució, declarant-se conseqüentment la nul·litat de la clàusula referida a la quantia de l'interès moratori del contracte de préstec de 26-2-2008. No es fa pronunciament exprés sobre les costes del procediment'.
SEGON.-En la tramitació del present procediment, en aquesta alçada, s'han observat les normes i formalitats legals.
Fundamentos
PRIMER.-S'interposa demanda reclamant la devolució del que resta d'un préstec fet el 26-2-2008 per la quantitat de 3.000 euros, amb un interès remuneratori del 22,40 % (24,85 % TAE) anual i un interès moratori del 26,90% anual. Es reclamen 3.879,20 euros (3.668,12 euros en concepte de principal i interessos remuneratoris, més interessos de demora).
Es va oposar el demandat al·legant la inexistència del contracte i ser usuraris els interessos ordinaris o remuneratoris.
La sentència impugnada estima parcialment la demanda, declarant però la nul litat de la clàusula referida a la quantia de l'interès moratori del contracte de préstec, que el redueix a multiplicar per 2,5 l'interès legal de diner (13,75%).
SEGON.-Al·lega el recurrent, en primer lloc, la inexistència del contracte, al·legant que hi ha errors materials i aritmètics en el mateix.
L'al·legació és absurda des del moment que el propi demandat reconeix al judici que va rebre els 3.000 euros i que ha anat pagant algunes quotes del préstec, per la qual cosa reconeix expressament el contracte de préstec i la seva obligació de retornar-lo, sent doncs indiferents els errors materials i aritmètics que pugui haver, més encara quan l'actora ha presentat al judici l'extracte del compte, on es fan constar els pagaments fets pel demandat, encara que era a aquest a qui corresponia acreditar el pagament de les quotes.
TERCER.-Al·lega, en segon lloc, que els interessos pactats serien usuraris, per la qual cosa, aplicant la Llei de 23 de juliol de 1908 ('Llei Azcárate'), solament s'hauria de retornar el capital que resta per a pagar.
Hem dit reiteradament (interlocutòries de 18 de setembre de 2012; 15 de març de 2011; Sentència de 8 de novembre de 2011 , entre moltes) que, 'como tiene establecido la doctrina legal ( STS de 2 de octubre de 2001 y STS de 4 de junio de 2009 ), las prescripciones de la Ley de represión de la usura no son aplicables más que al verdadero interés, que es el remuneratorio, nunca al moratorio, que constituye la sanción del deudor moroso, incumplidor de sus obligaciones, del mismo modo que el juicio de abusividad sólo puede proyectarse sobre el interés moratorio, no sobre el remuneratorio'.
Sent, doncs, d'aplicació la Llei de 23 de juliol de 1908 ('Llei Azcárate') als interessos ordinaris o remuneratoris, s'ha de tenir en compte, per a qualificar com a usurari un préstec, al moment de perfecció del contracte, per ser aquest moment quan s'atorga el consentiment i quan es pot examinar si aquest estava o no viciat en relació a la realitat social en el que s'ha d'emmarcar ( STS de 29 de setembre de 1992 ). En aquest examen, l' art. 319.3 LEC (que substitueix l'art. 2 de la Llei de la usura), permet al Tribunals una gran llibertat de criteri, al permetre que resolguin en cada cas formant lliurament la seva convicció, dient el Tribunal Suprem que el que es tracta de fer és 'un juicio de valor que versa sobre un presupuesto fáctico' ( SSTS 30 desembre 1987 i 17 desembre 1990 ).
Considera la Llei usurari els préstecs 'en que se estipule un interés notablemente superior al normal del dinero y manifiestamente desproporcionado con las circunstancias del caso'. Per tant, per a determinar si un préstec és usurari s'haurà d'agafar com a referència l'interès del diner quan el préstec es va donar, podent-se considerar que tal interès és usurari quan sigui molt superior a tal interès.
En el present cas, l'interès pactat va ser del 22,40 % (24,85 % TAE) anual, sent l'interès legal de l'any 2008 del 5,50%. Estem, per tant, davant d'un interès que quadruplica el legal, el que fa que s'hagi de qualificar d'usurari (en un cas similar AP Pontevedra, sec. 6ª, S 24-5-2012, nº 424/2012 ). Que el préstec fos sense donar el prestatari garanties no és rellevant, ja que els interessos ordinaris o remuneratoris no fan la funció de dissuadir de l'impagament, funció que correspon als interessos moratoris.
Aquesta declaració d'usura comporta que el prestatari solament hagi de retornar el capital que resta per a pagar més les primes de l'assegurança contractada.
QUART.-Respecte als interessos moratoris pactats, el 26,90% anual, igualment s'han de declarar d'ofici nuls per abusius.
Hem dit reiteradament (interlocutòries de 18 de setembre de 2012; 15 de març de 2011; Sentència de 8 de novembre de 2011 , entre moltes) que: 'A los intereses moratorios sí son, en cambio, de aplicación las normas de protección de consumidores y usuarios para examinar si son o no abusivos, y especialmente la Ley de Crédito al Consumo, cuyo art. 19 establece una norma definidora de qué puede considerarse abusivo, cuando dice textualmente: '4. En ningún caso se podrá aplicar a los créditos que se concedan, en forma de descubiertos en cuentas corrientes a los que se refiere este artículo, un tipo de interés que dé lugar a una tasa anual equivalente superior a 2,5 veces el interés legal del dinero'.
En relación con este precepto legal, hay doctrina que entiende que esta norma no es aplicable directamente en materia de contratos de préstamos, porque está prevista para proteger al cuentacorrentista que, de modo expreso o por tácita concesión de la entidad bancaria, dispone de crédito incluso con descubiertos en su cuenta corriente, para la cual impone una tasa de interés, de ese crédito al descubierto, de un 2,5 veces el interés legal del dinero que no puede rebasar; pero no es en ningún caso, un interés vinculado a un incumplimiento. Por tanto no es aplicable esta limitación a los intereses de demora que tengan otra naturaleza y carácter distinto, como podrían ser los de un contrato de préstamo.
Otra doctrina entiende, en cambio, que si bien esta norma no sea aplicable directamente, no impide una aplicación analógica de la misma, como criterio orientativo en caso de aplicar facultades moderadoras. Para ello se hace una utilización analógica (al no ser posible, en muchos casos, una aplicación directa del precepto por la naturaleza del contrato en cuestión) del citado art. 19.4 para establecer los límites no abusivos de una cláusula de intereses moratorios. La consecuencia será declarar en su caso el interés moratorio pactado como manifiestamente abusivo, y reducirlo a 2,5 veces el interés legal vigente en la fecha del contrato.
Es esta segunda doctrina la que se está progresivamente imponiendo, de manera que se acepta que puedan los Tribunales de oficio examinar si los intereses moratorios pactados son o no abusivos conforme a la normativa de protección de consumidores y usuarios, y, en caso de serlo, la posibilidad de reducirlos entonces al límite fijado por la Ley de Crédito al Consumo (2,5 veces el interés legal vigente en la fecha del contrato).
Por tanto, siendo la finalidad de los intereses moratorios la de indemnizar los daños y perjuicios derivados del incumplimiento contractual, derivando su procedencia del hecho de que el artículo 1108 CC , en el supuesto de obligaciones dinerarias, establece que la indemnización de daños y perjuicios a que se refiere el artículo 1101 del mismo texto legal consistirá en el pago del interés de demora, es posible el control judicial de estos intereses moratorios a los efectos únicamente de determinar su carácter abusivo de acuerdo con las normas de protección de los consumidores.
El actual artículo 85.6 LGDCU , texto refundido aprobado por Decreto Legislativo 1/2007, dispone que 'serán abusivas, en todo caso: 6. Las cláusulas que supongan la imposición de una indemnización desproporcionadamente alta, al consumidor y usuario que no cumpla sus obligaciones'. Por su parte, ya el artículo 10 bis.1 LGDCU 26/1984, de 19 de julio, consideraba como cláusulas abusivas todas aquellas estipulaciones no negociadas individualmente, que en contra de las exigencias de la buena fe causen, en perjuicio del consumidor un desequilibrio importante de los derechos y obligaciones de las partes que se deriven del contrato, fijando una presunción legal de carácter abusivo a ciertas cláusulas a las que se refería la Disposición Adicional Primera de la Ley 26/1984 , entre ellas '...la imposición de una indemnización desproporcionadamente alta, al consumidor que no cumpla con sus obligaciones'; y el último párrafo de este artículo 10 bis 1 concluye recordando la necesidad de determinar el carácter abusivo, no de forma general, sino particularizado en atención a la naturaleza de los bienes o servicio contratados así como las circunstancias concurrentes. La sanción del carácter abusivo de una de estas cláusulas se fija en artículo 10.bis.2 LGDCU , la cual determina la nulidad de las mismas, autorizando la integración judicial del contrato y el uso por parte del juez de facultades moderadoras. Sobre esta base legal debe de analizarse el interés fijado unilateralmente en el contrato por parte de la financiera. Para ello hay que partir de la comparación de los diferentes intereses que pueden ser tomados como punto de referencia para la proporcionalidad del interés de demora pactado.
Es evidente que todo interés de mora, por su propia condición de cláusula indemnizatoria por el incumplimiento del deudor de la obligación, tiene que ser superior al ordinario pactado con carácter remuneratorio, pero en todo caso debe de guardar una cierta proporción, o en palabras de la STS de 17 de marzo de 1998 , con referencia a las cláusulas absolutamente desproporcionadas contenidas en un contrato de leasing para fijar las consecuencias económicas del incumplimiento, añade que 'la cuantificación de estos es posible pactarla, pero ese pacto debe ser acomodado al equilibrio patrimonial, que en el presente caso se manifiesta enormemente desproporcionado...', y continua, 'en definitiva, se puede afirmar que todo lo previsto para el caso de impago tiene la naturaleza de cláusula penal, y el Tribunal está facultado para hacer uso de la moderación que la ley le confiere - art. 1154 CC ...'. Y lógicamente dicha proporción no se da cuando existe una diferencia muy sustancial entre el interés remuneratorio y el de demora. Para determinar tal diferencia habrá de atenderse al interés pactado en el contrato de adhesión por un lado (usualmente entre el 20% y el 30% anual) y al tipo fijado como interés legal del dinero y al interés fijado como de demora para el año que corresponda por otro lado, de manera que cuando tal diferencia sea sustancial la cláusula contractual que fijó el interés podrá ser considerada como abusiva y reducir el Tribunal tal interés al fijado por la Ley de Crédito al Consumo (2,5 veces el interés legal vigente en la fecha del contrato).
Esta doctrina parece ser aceptada por la reciente Sentencia del TS, Civil, sección 1, de 23 de septiembre de 2010 , que declara abusivo el interés moratorio pactado del 29% anual en base al aplicable, por la fecha del contrato en cuestión, artículo 10 de la Ley de Consumidores y Usuarios de 1984 , interpretando y aplicando dicha norma a la luz de la legislación posterior adaptada a la realidad social, conforme al artículo 3.1 del Código Civil .
Es también la doctrina seguida reiteradamente y desde hace años por este Tribunal, que ya se ha pronunciado sobre la posibilidad que tienen de oficio los Tribunales para examinar si los intereses pactados son, o no, abusivos, y la posibilidad de reducirlos de oficio en este último caso.
Así nuestra Sentencia de 14-7-2008 y Autos AP Tarragona, Secc. 3ª, de 30 de junio de 2009 y 9 de diciembre de 2009 , entre otros.
En conclusión, la reducción hecha de oficio por el Juez a quo de los intereses moratorios a multiplicar por 2,5 el interés legal del dinero al considerar abusivos los pactados del 27% anual es ajustada a derecho'.
L'anterior doctrina, però, ha de ser corregida per imperatiu de la Sentència del Tribunal de Justícia de la UE de 14-6-2012 .
Aquesta sentència ratifica que puguin els Tribunals examinar d'ofici i en qualsevol moment processal la validesa o no de les clàusules que puguin ser abusives en els contractes d'adhesió fets entre professionals i consumidors.
Ara bé, i a diferència del que era la nostra doctrina, tal sentència no permet als Tribunals integrar el contracte modificant el contingut de la clàusula abusiva, sinó simplement declarar nul·litat de la mateixa i eliminar-la, no aplicant-la doncs al consumidor en absolut. Tal conseqüència deriva -diu- tant de l'interès públic en que descansa la protecció dels consumidors, com d'una qüestió d'eficàcia en tal protecció, ja que si els Tribunals podessin modificar el contingut de les clàusules abusives dels contractes, aquesta facultat contribuiria a eliminar l'efecte dissuasori que exerceix sobre els professionals el fet que, pura i simplement, tals clàusules abusives no s'apliquin als consumidors, en la mesura que els professionals podrien veure's temptats a utilitzar clàusules abusives al saber que, encara que fossin declarades nul les, el contracte seria integrat pel Tribunal en el que fos necessari, garantint així l'interés de tals professionals.
En el present cas, els interessos moratoris vençuts i reclamats a la demanda han estat declarats per la resolució impugnada com abusius, per la qual cosa els redueix a 2,5 vegades l'interès legal.
Ara bé, com ja em dit, per imperatiu de la Sentència del Tribunal de Justícia de la UE de 14-6-2012 , no és procedent fer pels Tribunals tal reducció dels interessos, és a dir, integrar el contracte modificant el contingut de la clàusula declarada abusiva relativa als interessos, sinó simplement declarar nul·litat de la mateixa i eliminar-la, no aplicant-la en absolut al consumidor, el que suposa que no s'hagin de pagar tampoc interessos de demora.
CINQUÈ.-Conforme als arts. 394 i 398 LEC , a l'estimar-se parcialment el recurs, no es fa imposició de les costes d'aquesta instància.
Fallo
ESTIMOparcialment el recurs d'apel·lació interposat per Fulgencio contra Sentència del Jutjat de 1a Instància de Falset de data 20- 10-2011, en procediment Verbal 8/11, que es REVOCA en el sentit de:
1.- Fixar la quantitat a pagar com a principal pel demandat a l'actora en el capital que resta per a pagar més les primes de l'assegurança contractada, a determinar en execució de sentència en base a l'extracte presentat al judici, quantitat que meritarà únicament els interessos de l' art. 576 LEC .
2.- No es fa imposició de les costes d'aquesta instància.
Retorneu les actuacions originals al Jutjat de procedència, amb testimoni de la present resolució, i demaneu d'aquell rebut.
Així ho acordo, mano i signo.
PUBLICACIÓN.- Leída y publicada ha sido la anterior resolución por quien la dictó estando celebrando Audiencia Pública en el día veintinueve de enero de dos mil trece. Doy fe.
