Sentencia Civil Nº 338/2013, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 489/2013 de 18 de Diciembre de 2013

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE GIRONA

SECCIÓ SEGONA

Rotlle d'apel·lació civil núm. 489/2013

Prové: JUTJAT PRIMERA INSTÀNCIA 2 OLOT

Procediment núm. 567/2012

Classe: procediment ordinari

SENTÈNCIA 338 / 2013

Il·lms. Srs:

PRESIDENT

JOSÉ ISIDRO REY HUIDOBRO

MAGISTRATS

JOAQUIM FERNANDEZ FONT

JAUME MASFARRÉ COLL

Girona, divuit de desembre de dos mil tretze

En aquesta segona instància ha comparegut com a part apel·lant CATALUNYA BANC, S.A., representada per la procuradora MERCÈ CANAL PIFERRER, i defensada pel lletrat IGNASI FERNÁNDEZ SENESPLEDA, i com a part contra la qual s'apel·la Leandro I Lorenza , representada per la procuradora JANINA JUANOLA COROMINA, i defensada pel la lletrat JAUME DALMAU RUTLLANT.

Antecedentes

PRIMER. Aquest procés es va iniciar arran de la demanda presentada en nom de CATALUNYA BANC, S.A. contra Leandro I Lorenza .

SEGON. La decisió de la Sentència que va posar fi a la primera instància diu així: ' ESTIMO integramente la demanda presentada por Leandro y Lorenza contra la entidad CATALUNYA BANC, S.A., y DECLARO la nulidad de la totalidad de las 26 compras de participaciones oreferentes de CATALUNYA BANC, S:A (a través de Caixa de Catalunya Preferential Issuance Limited -actualmente Catalunya Caixa Preferents, S.A.-)' y CONDENO a la demandada a la devoluciónb de la suma e 26.118,98 euros, con imposición de costas.

TERCER. En aplicació de les normes de repartiment vigents en aquesta Audiència Provincial, aprovades per la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ha correspost el coneixement d'aquest recurs a la Secció Segona.

QUART. En la seva tramitació s'han observat les normes processals aplicables a aquesta classe de recurs, les parts han efectuat les al·legacions que es poden veure en els respectius escrits presentats en aquesta segona instància, als quals es respon en els fonaments jurídics següents. Per a la deliberació i votació del recurs, s'assenyala el dia 16/12/13.

CINQUÈ.Conforme al que estableixen les normes de repartiment indicades, es va designar com a ponent d'aquest recurs l'Il·lm. Sr. JOAQUIM FERNANDEZ FONT, qui expressa en aquesta Sentència el criteri unànim de la Sala.

Fundamentos

Tema litigiós.

PRIMER. Els demandants reclamaven de manera principal la declaració de nul litat per falta de consentiment i de causa dels successius contractes de compra de participacions preferents que havien pactat amb l'entitat financera demandada.

Subsidiàriament, sol licitaven que es declarés l'anul labilitat dels mateixos contractes perquè haurien comprat les participacions preferents sobre la base d'un error essencial en la representació del producte que adquirien, el que faria que el seu consentiment estigués radicalment viciat per l'error esmentat.

La sentència de primera instància ha desestimat la pretensió de nul litat per falta de consentiment i de causa.

Ha estimat, però, la petició subsidiària en entendre que els demandants van prestar el seu consentiment a les successives compres d'aquests productes sobre la base d'un error essencial, provocat per la manca d'informació de la demandada, sobre les característiques bàsiques de les participacions preferents i sobre el funcionament i conseqüències d'aquesta mena de producte financer.

La conseqüència d'aquesta declaració és la condemna de la demandada a retornar als demandants els imports invertits en la compra de les participacions preferents.

Catalunya Banc SA no està d'acord amb aquesta decisió.

El seu recurs es basa en els arguments que resumim tot seguit.

Primer, planteja l'existència d'un fet nou posterior a l'inici de termini per dictar sentència, que consisteix en què els demandants han venut les accions del banc demandat obtingudes arran del bescanvi obligatori de les participacions preferents per accions del banc.

Aquesta venda seria contradictòria i incompatible amb la seva pretensió de obtenir al declaració de nul litat de les compres de preferents.

Segon, les participacions preferents són títols valors perfectament vàlids, el que fa que s'hagi de distingir la seva nul litat de la dels contractes de compravenda pels quals les van adquirir els demandants.

Tercer, la pretensió d'anul labilitat de les compravendes hauria caducat.

Quart, la sentència impugnada li imposa la càrrega de demostrar que va donar als seus clients demandants tota la informació necessària amb la finalitat que pugessin copsar amb tota claredat la classe de producte que adquirien, però aquesta resolució no ha tingut present que, per la pròpia antiguitat d'alguna de les operacions, no conserva la documentació corresponent.

Cinquè, no se li haurien d'haver imposat les costes de la primera instància a la vista dels dubtes de fet i de dret que es donen en el tractament jurídic del producte bancari que ens ocupa, que hauria motivat decisions contradictòries dels tribunals.

A continuació estudiarem de manera separada els diferents motius del recurs tot i seguint un ordre diferent, que considerem més clar des d'un punt de vista sistemàtic.

Caducitat de la pretensió.

SEGON. El recurs considera que la pretensió de la demandant ha caducat d'acord amb el que preveu l' article 1.301 del CC espanyol, que fixa en quatre anys el termini per reclamar la nul litat d'un contracte en què el consentiment estigui viciat per un error essencial.

L'entitat financera apel lant defensa que no estem en presència d'un contracte del qual es derivin prestacions de tracte successiu, sinó que es perfecciona i consuma des del mateix moment en què es va produir la convergència dels consentiments respectius sobre l'objecte i el preu.

Per donar suport a la seva tesi, fa cita de diferents sentències d'Audiències Provincials.

TERCER. No podem passar per alt que el recurs introdueix una qüestió nova en aquesta segona instància: La petició que es consideri caducada la pretensió respecte de tots i cadascun dels contractes de compravenda que s'han anat succeint en el temps entre les parts des de l'any 2.001.

Quan va contestar la demanda, Catalunya Banc SA va al legar la caducitat de la pretensió, però només respecte d'aquells contractes celebrats més de quatre anys abans de la data de presentació de la demanda.

En aquest sentit és prou clar el fet 'previo' de la contestació, fins el punt que allà al legava que només hauria de subsistir el litigi respecte dels contractes posteriors i per un import de 7.025.03 euros.

Aquest Tribunal ha repetit moltes vegades quina és la conseqüència jurídica d'introduir qüestions fàctiques o jurídiques noves a la segona instància.

Per exemple a les sentències de 18 d'abril , 7 de mar ç i 18 de gener de 2.012 , 23 i 4 de maig i 10 de gener de 2.011 , 29 i 22 de setembre , 19 de juliol , 16 de juny i 17 de febrer de 2.010 , 18 de novembre , 28 d'octubre , 14 de setembre , 11 de mar ç i 25 i 19 de febrer de 2.009 , 2 de juny , 14 de maig i 1 de desembre de 2.008 i de 24 de octubre de 2.007 dèiem: 'una cuestión nueva no puede tomarse en consideración como base de la resolución que ponga fin al presente grado jurisdiccional. Y ello por impedirlo el principio 'pendente apellatione nihil innovetur' hoy recogido en el artículo 456.1 de la Ley de Enjuiciamiento Civil , que se refiere al objeto del recurso de apelación identificándolo con el de la primera instancia al señalar que, en virtud del mismo, 'podrá perseguirse con arreglo a los fundamentos de hecho y de derecho de las pretensiones formuladas ante el tribunal de primera instancia, que se revoque un auto o sentencia y que, en su lugar, se dicte otro u otra favorable al recurrente'.

Según la constante jurisprudencia del Tribunal Supremo la apelación, aunque permite al Tribunal conocer en su integridad del proceso, no constituye un nuevo juicio ni autoriza a resolver problemas o cuestiones distintos de los planteados en la primera instancia, dado que a ello se opone el principio general de Derecho 'pendente apellatione, nihil innovetur'. Dicho de otro modo, el órgano competente para conocer del proceso en segunda instancia, en observancia del principio 'tantum devolutum quantum apellatur', debe circunscribir su análisis a los temas que fueron objeto de controversia en el primer grado jurisdiccional, ya que sobrepasar dicho límite implicaría incongruencia y conllevaría indefensión para la parte apelada, que eventualmente podría verse afectada por un pronunciamiento relativo a una cuestión sobre la que no pudo fijar su postura en la fase de alegaciones ni articular los medios de prueba que estimara oportunos en período probatorio. En este sentido sentencias del citado Tribunal de 28 de marzo , 19 de abril , 10 de junio y 4 de diciembre de 2.000 , 12 de febrero , 30 de marzo y 31 de mayo de 2.001 , 22 de octubre y 29 de noviembre de 2.002 , 26 de febrero , 31 de mayo , 25 de junio , 26 de julio , 12 y 31 de diciembre de 2.003 , 19 de febrero de 2.004 y 18de mayo de 2.005.

Por otro lado, el Tribunal Constitucional, en su sentencia de 15 de enero de 1.996 , señala que 'en nuestro sistema procesal, la segunda instancia se configura... como una revisio prioris instantiae en la que el Tribunal Superior u órgano ad quem tiene plena competencia para revisar todo lo actuado por el juzgador de instancia, pero sin que la cognición del tribunal superior pueda extenderse a extremos distintos de los que fueron objeto del litigio en la primera'.

Aquesta conseqüència també és la que preveu l' article 456.1 de la LEC .

Per tot això, aquest motiu del recurs, fins i tot si resultés estimat, mai ho podria ser amb l'abast temporal que planteja, sinó només respecte de les operacions de compra fetes més de quatre anys abans de la data de presentació de la demanda, a la vista d quina era la seva petició quan va contestar la demanda.

QUART. Amb la finalitat d'acabar de precisar els perfils del debat i més exactament dels límits temporals de les vendes qüestionades, també convé recordar que la pretensió subsidiària de la demanda (que és la que ha estimat la sentència de primera instància), cenyia la seva pretensió d'anul labilitat dels contractes de compra de participacions preferents a aquells que s'havien concertat en els darrers quatre anys immediats a la data de presentació de la demanda, tot admetent que respecte dels anteriors hauria caducat la pretensió pel transcurs dels quatre anys previstos per l' article 1.301 del CC espanyol.

Ara bé, a l'audiència prèvia la defensa dels demandants va canviar aquesta pretensió. En aquell acte va precisar que demanava la nul litat per error vici del consentiment no només respecte de les compres fetes en aquell període de temps, sinó en relació a totes.

La entitat financera demandada no s'hi va oposar, com fins i tot s'ha fet constar en el fonament jurídic segons de la sentència de primera instància.

Això ha fet que aquesta resolució, malgrat que ha estimat la pretensió subsidiària (error essencial en el consentiment) i no la principal (nul litat radical per manca de consentiment i de causa en els contractes), ha declarat la nul litat de totes i cadascuna de les compres de preferents sense limitació temporal, no només de les que es van signar en els quatre anys immediatament anteriors a la data de presentació de la demanda.

La demandada no ha qüestionat aquesta decisió, en coherència amb la seva pròpia posició a l'audiència prèvia.

CINQUÈ. Fetes les anteriors precisions, hem de matissar que el termini que preveu l' article 1.301 del CC espanyol, més que de caducitat en realitat ho és de prescripció, segons el criteri majoritari.

En aquest sentit citarem les sentències del Tribunal Suprem de 27 de febrer de 1.997 i de 1 de febrer de 2.002 .

El precepte que acabem d'esmentar disposa que en els casos d'error en el consentiment el termini de quatre anys comença en el moment de la consumació del contracte.

Partint d'aquesta premissa, escau examinar si la consumació del contracte d'adquisició de participacions preferents es produeix en el mateix moment en què es perfecciona (concurrència de voluntats sobre la cosa i el preu), com defensa l'apel lant, o bé en un altre posterior, criteri assumit per la sentència impugnada.

Aquesta segona tesi ens porta a determinar quan s'ha d'entendre produïda la consumació d'aquests contractes.

La sentència del Tribunal suprem d'11 de juny de 2.003 explica:

'En orden a cuando se produce la consumación del contrato (...), es de tener en cuenta que aunque ciertamente el cómputo para el posible ejercicio de la acción de nulidad del contrato de compraventa, con más precisión por anulabilidad pretendida por intimidación, dolo o error se produce a partir de la consumación del contrato, o sea, hasta la realización de todas las obligaciones (...) Este momento de la consumación no puede confundirse con el de la perfección del contrato, sino que sólo tiene lugar, cuando están completamente cumplidas las prestaciones de ambas partes (...) Así en supuestos concretos de contratos de tracto sucesivo se ha manifestado la jurisprudencia de esta Sala, afirmando que el término para impugnar el consentimiento prestado por error en liquidaciones parciales de un préstamo no empieza a correr hasta que aquél ha sido satisfecho por completo (...) y la acción para pedir la nulidad por dolo de un contrato de sociedad no comienza a contarse hasta que transcurra el plazo durante el cual se concertó'.

La sentència de la Secció Primera de l'Audiència de Salamanca de 19 de juny de 2.013 , s'ocupa específicament d'aquestes qüestions en relació amb la compra de participacions preferents:

'es irrebatible que en el día de la perfección de los contratos de adquisición de participaciones preferentes, éstos no quedaron consumados, por la elemental razón de que en dicho día o días... ni por asomo podían haber quedado cumplidas completamente las prestaciones u obligaciones asumidas en los mismos, por ambas partes contratantes... porque dicha entidad financiera no se limita, en este supuesto, a realizar o materializar una labor de mera intermediación que viniera agotada en unas órdenes de compra de valores o títulos que le verifica el cliente, a modo de contrato de mandato o comisión mercantil (bursátil, se llega a decir), ex arts. 1726 del CC y 244 , 255 y 264 del Código de Comercio .

No es posible desconocer o ignorar que la relación contractual entre una y otra parte no quedó agotada, ni menos consumada, en sus efectos con la ejecución de ése, repetimos, mandato del cliente, pues no se trata de una vinculación aislada y esporádica para contratar con un tercero, sino que, como esas participaciones preferentes, esos valores objeto de compra, no lo eran de un tercero ajeno a esta relación... tras la ejecución del mandato de compra de tales valores por el Banco, este, de modo simultáneo e inescindible, asumió frente a la contraparte una serie de prestaciones y obligaciones, a cumplir en el tiempo (en mucho tiempo, a priori, pues se destaca su carácter de valores perpetuos), con carácter indefinido, algunas de las cuales lo eran las de la remuneración por la tenencia de este producto financiero y las de su devolución pasados todos los años que uno quiera imaginarse en este momento...

Justamente, hasta que no se devuelve el capital invertido al inversor... o bien hasta que el actor hubiera decidido vender las preferentes adquiridas, es decir, ejercitar su derecho de amortización sobre las mismas, la totalidad de las prestaciones recíprocas pactadas por los contratantes no habrían quedado completamente cumplidas.

En este sentido... estamos en presencia de un contrato de compraventa con efectos de futuro y no de simple comisión o intermediación mercantil y, en especial, a que la consumación del contrato no se produciría hasta el vencimiento del ejercicio del derecho de amortización de la inversión'.

El mateix criteri podem trobar, interpretant-la 'a contrario sensu', a la sentència de la Secció Setena de l'Audiència d'Astúries de 29 de juliol de 2.013 .

SISÈ. Coincidim totalment amb les resolucions que acabem d'esmentar i amb el criteri de la sentència apel lada.

En el nostre cas, els demandants van comprar a la demandada participacions preferents que havia emès, ja sigui directament o a través d'una seva societat filial. És a dir, compraven preferents de la pròpia demandada.

Les obligacions a càrrec de la demandada no finalitzaven amb la transmissió als adquirents de les participacions, sinó que també restava obligada a fer-los partícips dels corresponents beneficis (si n'hi havia).

El cert és que la demandada s'ha ocupat de demostrar amb la documentació que ha presentat que va estar pagant el que anomena interessos o cupons fins el desembre de 2.011.

Per tant, és contradictori al legar que les seves obligacions derivades de la venta de les preferents que havia emès finien en el mateix moment de la venda, atès que durant bastants anys després de cadascuna, va anar pagant quantitats als compradors derivades dels drets que havien adquirit en virtut d'aquelles compres.

SETÈ. No podem passar per alt que la majoria de les sentències citades per la demandada amb la finalitat de donar suport jurídic a la seva tesi, no resolen casos de venda de preferents emeses per la pròpia venedora, sinó de supòsits en què el contracte que lligava a una societat financera amb els compradors de preferents no era de venda, sinó de gestió o intermediació d'una cartera.

És a dir un contracte de mandat o de comissió mercantil, en virtut del qual l'entitat bancària es limitava a gestionar per compte d'un client l'adquisició de preferents emeses per terceres societats, de manera que la seves obligacions s'entenia que acabaven i es consumaven quan s'havia produït la venda ja que la seva tasca intermediadora havia finalitzat.

Res a veure, doncs, amb el cas que ara ens ocupa.

A tot això afegirem que fins i tot en aquests casos no són poques les sentències que consideren que el dia inicial de còmput dels quatre anys no és el del dia de la venda, sinó aquell en què l'adquirent ha pogut tenir coneixement de l'existència del seu error, quan l'entitat emissora de les preferents ha deixat d'actuar com esperava el client del producte que creia que havia contractat: Pagant les quantitats corresponents que aquest darrer pensava que responien a interessos.

En aquest sentit, per exemple, la sentència de la Secció Tercera de l'Audiència de Córdoba de 12 de juliol de 2.013 .

VUITÈ. Per tot el que hem exposat, no és procedent considerar prescrita la pretensió dirigida a obtenir la declaració de nul litat de les compres fetes pels demandants sobre la base del seu error essencial respecte de la classe de producte financer que adquirien, el que fa que es desestimi aquest motiu del recurs.

Deure d'informació al client. Normativa aplicable.

NOVÈ. La demanda fonamenta l'error essencial que haurien patit els demandants en una falta d'informació suficient de la demandada sobre la naturalesa, característiques i riscos de les participacions preferents.

Això ens porta a analitzar quines són les obligacions legals imposades a les entitats financeres en matèria d'informació als seus clients.

Les successives compres d'aquest producte fetes pels demandants s'inicien l'abril de 2.001 i finalitzen al maig de 2.010.

En aquest punt donem per reproduïts els raonaments del fonament jurídic tercer de la sentència impugnada, que reflecteixen d'una manera completa i exhaustiva les diferents operacions de compra i venda de preferents fetes pels demandants.

DESÈ. Ens hem pronunciat moltes vegades respecte de les obligacions legals d'informació que tenen les entitats financeres respecte dels seus clients.

Per exemple, a les sentències de 27 i 20 de novembre de dos mil tretze i a les de 5 de desembre i 26 de novembre de 2.012 .

Ho hem fet en casos en què els productes adquirits eren permutes financeres (swaps). Però la normativa aplicable per determinar quin és l'abast del seu deure d'informació és la mateixa.

Als efectes de precisar aquesta normativa hem de distingir entre les compres que es va fer abans de l'entrada en vigor de la Llei 47/2.007, de 19 de desembre, de reforma de la llei del mercat de valors i les posteriors.

Aquesta norma va entrar en vigor el dia 21 de desembre de 2.007, d'acord amb el que preveu la seva disposició final sisena.

ONZÈ. Pel que fa als deures d'informació derivats de la normativa anterior a la llei esmentada, que era l'aplicable a les tres primeres operacions de compra, la sentència de la Secció Primera d'aquesta Audiència de 27 de juliol de 2.011 argumentava:

'Dada la fecha de suscripción del contrato -marzo de 2007- la normativa aplicable en lo referente a la información que debía suministrarse al cliente era la exigida por el Real Decreto 629/1993, de 3 de mayo, sobre Normas de actuación en los Mercados de Valores y Registros Obligatorios. No era aplicable al caso la Ley 47/2007, de 19 de diciembre que transpuso al ordenamiento jurídico interno la Directiva 2004/39 / CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 21 de abril de 2004, relativa a los mercados de instrumentos financieros, por la que se modificaban las Directivas 85/611/CEE y 93/6/CEE del Consejo y la Directiva 2000/12 /CE del Parlamento Europeo y del Consejo y se deroga la Directiva 93/22/CEE del Consejo.

A este respecto el referido decreto establecía como anexo un código de conducta en el que se exigía, entre otras obligaciones:

'Artículo 5. Información a los clientes.

1. Las Entidades ofrecerán y suministrarán a sus clientes toda la información de que dispongan cuando pueda ser relevante para la adopción por ellos de decisiones de inversión y deberán dedicar a cada uno el tiempo y la atención adecuados para encontrar los productos y servicios más apropiados a sus objetivos...

3. La información a la clientela debe ser clara, correcta, precisa, suficiente y entregada a tiempo para evitar su incorrecta interpretación y haciendo hincapié en los riesgos que cada operación conlleva, muy especialmente en los productos financieros de alto riesgo, de forma que el cliente conozca con precisión los efectos de la operación que contrata. Cualquier previsión o predicción debe estar razonablemente justificada y acompañada de las explicaciones necesarias para evitar malentendidos...

5. Las Entidades deberán informar a sus clientes con la máxima celeridad de todas las incidencias relativas a las operaciones contratadas por ellos, recabando de inmediato nuevas instrucciones en caso de ser necesario al interés del cliente. Sólo cuando por razones de rapidez ello no resulte posible, deberán proceder a tomar por sí mismas las medidas que, basadas en la prudencia, sean oportunas a los intereses de los clientes'.

DOTZÈ. La normativa aplicable a les quatre compres produïdes a partir de l'any 2.007 (Llei 47/2.007, de 19 de desembre, de reforma de la llei del mercat de valors) encara reforça més el deure d'informació als clients segons el seu perfil i tipologia.

El seu article primer disposa:

'La presente Ley tiene por objeto la regulación de los sistemas españoles de negociación de instrumentos financieros, estableciendo a tal fin los principios de su organización y funcionamiento y las normas relativas a los instrumentos financieros objeto de su negociación y a los emisores de esos instrumentos; la prestación en España de servicios de inversión y el establecimiento del régimen de supervisión, inspección y sanción.'.

L'article segon, quan parla dels productes financers inclusos dins el seu àmbit, fa referència a 'Contratos de opciones, futuros, permutas, acuerdos de tipos de interés a plazo y otros contratos de instrumentos financieros derivados relacionados con variables climáticas, gastos de transporte, autorizaciones de emisión o tipos de inflación u otras estadísticas económicas oficiales, que deban liquidarse en efectivo o que puedan liquidarse en efectivo a elección de una de las partes (por motivos distintos al incumplimiento o a otro supuesto que lleve a la rescisión del contrato), así como cualquier otro contrato de instrumentos financieros derivados relacionado con activos, derechos, obligaciones, índices y medidas no mencionados en los anteriores apartados del presente artículo, que presentan las características de otros instrumentos financieros derivados, teniendo en cuenta, entre otras cosas, si se negocian en un mercado regulado o sistema multilateral de negociación, se liquidan a través de cámaras de compensación reconocidas o son objeto de ajustes regulares de los márgenes de garantía'.

Com diu la sentència de la Secció Primera d'aquesta Audiència d'1 de setembre de 2.011 , 'la norma especial citada tiene por objeto modular los principios generales de la contratación civil en relación con la prestación del consentimiento en los contratos sometidos a la misma. La modificación operada en la norma en el año 2007 tuvo por finalidad incorporar al derecho interno español las Directivas comunitarias, concretamente la Directiva 2004/39/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 21 de abril de 2004, relativa a los mercados de instrumentos financieros, la Directiva 2006/73/CE de la Comisión, de 10 de agosto de 2006, por la que se aplica la Directiva 2004/39/CE del Parlamento Europeo y del Consejo en lo relativo a los requisitos organizativos y las condiciones de funcionamiento de las empresas de inversión y términos definidos a efectos de dicha Directiva y la Directiva 2006/49/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 14 de junio de 2006, sobre la adecuación del capital de las empresas de inversión y las entidades de crédito'.

TRETZÈ. La sentència de 18 de febrer de 2.011 , també de la Secció Primera de l'Audiència de Girona, argumenta sobre el deure legal d'informació per part de l'entitat financera i el seu abast:

'estamos ante un producto financiero cuya configuración alcanza un cierto grado de complejidad, que debe ser ofrecido con el soporte informativo necesario, que para su comprensión y correcta valoración se requiere una formación financiera claramente superior a la que posee la clientela bancaria en general, a quien le es lógicamente difícil de comprender el alcance económico que en determinadas circunstancias pueden tener, movimientos bruscos en los mercados o la decisión de cancelar antes del vencimiento. Es por ello que las entidades, que son las que diseñan los productos y las que los ofrecen a su clientela, deben realizar un esfuerzo adicional, tanto mayor cuanto menor sea el nivel de formación financiera de su cliente, a fin de que éste comprenda, con ejemplos sencillos, el alcance de su decisión, y estime si ésta es adecuada, o si le va a poner en una situación de riesgo no deseada. Particularmente, deben cerciorarse de que sus clientes son conscientes de circunstancias tales como: a) el hecho de que, bajo determinados escenarios de evolución de los tipos de interés (bajistas), las periódicas liquidaciones resultantes de las cláusulas del contrato pueden ser negativas, en cuantías relevantes, en función del diferencial entre los tipos a pagar y cobrar en cada mensualidad; y b) en caso de que se pretenda la cancelación anticipada del contrato de permuta, la posibilidad de que, igualmente, bajo escenarios de evolución de los tipos de interés bajistas, se generen pérdidas que pueden llegar a ser importantes, tanto mayores, cuando mayor sea el diferencial medio esperado entre los tipos a pagar y cobrar, para el período residual de vigencia de la permuta financiera . En cualquier caso, la manera específica en que se calculará el coste en esa situación. Y es que tanto el criterio que se usará para determinar el coste asociado a la cancelación anticipada de la permuta como el coste asociado a cada criterio constituyen una información trascendente para la adopción de decisiones de cobertura por parte de los clientes (y, en definitiva, para que valoren la conveniencia o no, de contratar el producto ofrecido)'.

La sentència de 20 de març de 2.011 de la Secció Primera d'aquesta Audiència deia:

'las entidades que presten servicios de inversión deberán asegurarse en todo momento de que disponen de toda la información necesaria sobre sus clientes, por ello, cuando se presten servicios de inversión o se contraten productos financieros, la empresa de servicios de inversión deberá solicitar al cliente que facilite información sobre sus conocimientos y experiencia en el ámbito de inversión correspondiente al tipo concreto de producto o servicio ofrecido o solicitado, con la finalidad de que la entidad pueda evaluar si el servicio o producto de inversión es adecuado para el cliente. Cuando, en base a esa información, la entidad considere que el producto o el servicio de inversión no sean adecuados para el cliente, se lo advertirá. Asimismo, cuando el cliente no proporcione la información indicada en este apartado o ésta sea insuficiente, la entidad le advertirá de que dicha decisión le impide determinar si el servicio de inversión o producto previsto es adecuado para él.

Como vemos es exigible de la entidad que presta el servicio de gestión de cartera o de inversión un test de conveniencia e idoneidad del cliente con relación a los productos que el cliente quiere contratar o la entidad le ofrece. No consta que por la entidad bancaria recurrente fueran cumplidas dichas obligaciones limitándose a ofrecerle, incluso a imponerle, visto que se suscribió el mismo día que el préstamo hipotecario, un producto financiero complejo y aleatorio. La única prueba practicada a instancias de la recurrente fue la declaración de su empleado, insuficiente para tener por demostrado el cumplimiento de tales obligaciones, a parte de que su imparcialidad y objetividad no está garantizada...

Y es que la entidad bancaria en este caso, debía informar de todos los productos existentes y que de acuerdo con el test de conveniencia e idoneidad la entidad le debe ofrecer aquel producto que más se ajustase a la naturaleza del cliente y a los intereses de éste, sin que ello tenga porque suponer sólo beneficios para el mismo, pues es claro que en todo producto el banco obtiene sus beneficios, sino que es obligación de este y a la vista de la características del cliente ofrecerle el producto que más se ajuste a sus intereses y no a los intereses del banco, que como veremos era esta la intención de la recurrente. Y es que realmente, no se comprende ni se justifica que necesidad tenía la demandante de suscribir un producto financiero de alto riesgo y muy aleatorio, pues no se trata simplemente de un contrato en el que cuando sube el interés por encima de un determinado tipo, paga el Banco y cuando baja paga el cliente... tratándose de un producto complejo como hemos visto y con un resultado altamente aleatorio, pudiéndose utilizarlo como especulativo, aunque no sea tal su finalidad primordial, no se alcanza a comprender que necesidad tenía la demandante de suscribir un producto de tal naturaleza, cuando las dos únicas operaciones crediticias eran dos préstamos hipotecarios, cuya fluctuación en los tipos de interés podían salvarse con establecimiento de un interés fijo o mediante un interés variable, estableciéndose un limite al alza o a la baja de forma igualitaria. Y es que la demandada no ha justificado en absoluto que tal producto fuera el más beneficioso de todos los existentes, ni siquiera acredita otros productos y habérselos ofrecido para garantizar las fluctuaciones de los intereses.

Tampoco la información sobre el producto financiero y las ventajas y riesgos que el mismo le suponía resulta acreditada, ni siquiera del propio contrato. Y aunque de éste ya se desprende que, efectivamente, la suscripción del contrato podría conllevar para el cliente el tener que pagar a la entidad financiara, ello resulta insuficiente. Y es que, debe insistirse, no basta incluso con informar de las consecuencias que el contrato puede conllevar, sino que también el cliente debe ser informado de la evolución de los tipos de interés y de las previsiones que para el futuro puedan conocerse con racionalidad, pues, el tipo fijo y los tipos diferenciales son los elementos más importantes del contrato y lo que supone su tratamiento como un producto complejo, en cuya fijación el cliente debe intervenir activamente y para hacerlo debe estar informado adecuadamente, y tal información por imperativo legal debe ser facilitada por la entidad financiera, la cual evidentemente no consta. Y es que no es lo mismo fijar un tipo de interés de referencia que otro.

Ante todo ello, debe concluirse que el contrato suscrito se hizo sin que la entidad financiera cumpliera debidamente con sus obligaciones legales, lo que conlleva que la prestación del consentimiento por el cliente este viciada y suscribiera el contrato por error en el objeto, lo que confirma la declaración de anulabilidad acordada en la sentencia y si además todos los indicios apuntan a que la entidad financiera ofreció el producto en su interés y no en interés del cliente, la nulidad del contrato resulta indudable.

Coincidim completament amb aquests arguments, que si eren aplicables a litigis en què es demanava la nul litat de permutes financeres, ho són igualment a les adquisicions de participacions preferents, com veurem a continuació en funció de les característiques i riscos d'aquesta classe de productes.

CATORZÈ. En definitiva, tant a l'empara de la normativa anterior com de l'actual, el deure d'informació imposat legalment a les entitats financers era i és ben evident, i en tot cas la norma actual encara l'ha reforçat més.

Pel que fa a la càrrega de demostrar la suficiència de la informació, la sentència de la Secció Primera d'aquesta Audiència de 27 de juliol de 2.011 ja citada diu: 'sosteniendo como así ha sostenido la parte demandada que efectivamente se efectúo dicha información dando todos los detalles de la misma al apoderado de la empresa que firmo el contrato, es evidente que era a la misma a quien incumbía la carga de probar tal hecho, en atención a ello las consecuencias negativas de dicha falta de prueba deben predicarse respecto de la demandada y no de la actora'.

En idèntic sentit ens hem pronunciat a les sentències de 15 de febrer , 12 de mar ç, 12 i 17 de setembre , 26 de novembre i 5 de desembre de 2.012 i de 20 de novembre de dos mil tretze , entre altres.

No és admissible que en un del seus motius del recurs (el sisè) l'apel lant miri de justificar l'escassíssima prova que ha presentat per justificar el compliment d'aquests deures, en el temps que ha passat i en què no tenia l'obligació de guardar la documentació corresponent.

Si tenim en compte que, com veurem més endavant, la documentació que presenta respecte de les darreres compres fa avinent que la informació que va facilitat als seus clients era, a més de totalment incorrecta, completament insuficient, se'ns fa difícil pensar que la que diu que no ha pogut presentar respecte de les operacions més antigues acreditaria una informació més completa i clara.

Les participacions preferents. Concepte i naturalesa jurídica.

QUINZÈ. La sentència de la Secció Cinquena de l'Audiència d'Astúries de 18 de juliol de 2.013 ha fet un acurat i exhaustiu estudi d'aquesta qüestió.

Aquesta resolució explica:

'Las participaciones preferentes se encuentran reguladas en la Ley 13/1985 de 25 de mayo, de Coeficientes de Inversión , Recursos Propios y Obligaciones de Información de los Intermediarios Financieros. En el artículo 7 de dicha Ley 13/1985 se establece que las participaciones preferentes constituyen recursos propios de las entidades de crédito. Las participaciones preferentes cumplen una función financiera de la entidad y computan como recursos propios, por lo que el dinero que se invierte en participaciones preferentes no constituye un pasivo en el balance de la entidad. El valor nominal de la participación preferente no es una deuda del emisor, por lo que el titular de la misma no tiene derecho de crédito frente a la entidad, no pudiendo exigir el pago. La consecuencia de ello es que el riesgo del titular de la participación preferente es semejante, aunque no igual, al del titular de una acción.

En la Disposición Adicional Segunda de esta ley se regulan los requisitos para la computabilidad de las participaciones preferentes como recursos propios. Esta Disposición Adicional Segunda fue redactada por el apartado diez del artículo primero de la Ley 6/2011, de 11 de abril , por la que se transpone a nuestro Derecho la Directiva 2009/111/CE, del Parlamento Europeo y del Consejo, de 16 de septiembre de 2009, por la que se modificó la Ley 13/1985, la Ley 24/1988, de 28 de julio del Mercado de Valores y el R.D. Legislativo 1298/1986, de 28 de junio sobre adaptación del derecho vigente en materia de entidades de crédito al de las Comunidades Europeas.

La Directiva 2009/111/CE del Parlamento Europeo y del Consejo de 16 de septiembre de 2009 no califica la participación preferente como instrumento de deuda, sino como instrumento de capital híbrido al que se ha de aplicar el mismo tratamiento contable y financiero que reciben los recursos propios de la entidad de crédito emisora, de ahí que una primera aproximación a esta figura nos lleva a definirla como un producto financiero que presenta altos niveles de riesgo y complejidad en su estructura y condiciones, como así se reconoce en la exposición de motivos del RDL 24/2012 de reestructuración y resolución de entidades de crédito (BOE de 31 de agosto de 2012).

En la misma línea el Banco de España las define como un instrumento financiero emitido por una sociedad que no otorga derechos políticos al inversor, ofrece una retribución fija (condicionada a la obtención de beneficios) y cuya duración es perpetua, aunque el emisor suele reservarse el derecho a amortizarlas a partir de los cinco años, previa autorización del supervisor (en el caso de las entidades de crédito, el Banco de España)...

En relación a la rentabilidad de la participación preferente se infiere que el pago de la remuneración estará condicionado a la existencia de beneficios o reservas distribuibles en la entidad de crédito emisora o dominante. También ha de mencionarse que la liquidez de la participación preferente sólo puede producirse mediante su venta en el mercado secundario, por lo que en supuestos de ausencia de rentabilidad hace difícil que se produzca la referida liquidez...

Las consideraciones anteriores apuntan sin duda alguna a la consideración del producto participaciones preferentes como un producto complejo, en modo alguno sencillo. Dicha calificación se hace con fundamento en el actual artículo 79 bis 8.a) Ley 24/1988, de 28 de julio, del Mercado de Valores que considera valores no complejos a dos categorías de valores.

En primer lugar, a los valores típicamente desprovistos de riesgo y a las acciones cotizadas como valores ordinarios éstas cuyo riesgo es de «general conocimiento». Así, la norma considera no complejos de forma explícita a las' (i) acciones admitidas a negociación en un mercado regulado o en un mercado equivalente de un tercer país; (ii) a los instrumentos del mercado monetario; (iii) a las obligaciones u otras formas de deuda titulizada, salvo que incorporen un derivado implícito; y (iv) a las participaciones en instituciones de inversión colectiva armonizadas a nivel europeo.'

En segundo lugar, como categoría genérica, el referido precepto considera valores no complejos a aquéllos en los que concurran las siguientes tres condiciones: «(i) Que existan posibilidades frecuentes de venta, reembolso u otro tipo de liquidación de dicho instrumento financiero a precios públicamente disponibles para los miembros en el mercado y que sean precios de mercado o precios ofrecidos, o validados, por sistemas de evaluación independientes del emisor; (ii) que no impliquen pérdidas reales o potenciales para el cliente que excedan del coste de adquisición del instrumento; (iii) que exista a disposición del público información suficiente sobre sus características. Esta información deberá ser comprensible de modo que permita a un cliente minorista medio emitir un juicio fundado para decidir si realiza una operación en ese instrumento...

En su consecuencia, la participación preferente es claramente calificable como valor complejo, porque no aparece en la lista legal explícita de valores no complejos y porque no cumple ninguno de los tres referidos requisitos'.

La sentència de la Audiència Provincial de Córdoba de 30 de gener de 2013 coincideix amb aquesta qualificació del producte:

'las participaciones preferentes constituyen un producto complejo de difícil seguimiento de su rentabilidad y que cotiza en el mercado secundario, lo que implica para el cliente mayores dificultades para conocer el resultado de su inversión y para proceder a su venta, y, correlativamente, incrementa la obligación exigible al banco sobre las vicisitudes que puedan rodear la inversión. La Comisión Nacional del Mercado de Valores ha indicado sobre este producto que 'son valores emitidos por una sociedad que no confieren participación en su capital ni derecho a voto. Tienen carácter perpetuo y su rentabilidad, generalmente de carácter variable, no está garantizada. Se trata de un instrumento complejo y de riesgo elevado que puede generar rentabilidad, pero también pérdidas en el capital invertido.... Las PPR no cotizan en Bolsa. Se negocian en un mercado organizado...No obstante, su liquidez es limitada, por lo que no siempre es fácil deshacer la inversión...'.

Coincidim completament amb aquesta valoració.

Aquesta qualificació de producte complex implica que l'entitat bancària que els comercialitza ha d'extremar el seu deure d'informació al client, de manera que el permeti conèixer els seus trets fonamentals, i així sigui totalment conscient de les seves característiques, decidint lliurament si li convé comprar-les o no.

L'error essencial com a vici invalidant del consentiment contractual.

SETZÈ. Tant a la primera com a la segona instància aquesta ha estat, juntament amb la possible prescripció (o caducitat) de la pretensió, la qüestió que ha centrat essencialment la discussió entre les parts.

Una correcta valoració de la prova practicada sobre aquest tema litigiós exigeix que prèviament, i des d'una perspectiva jurídica, recordem quins són els requisits necessaris segons la jurisprudència per poder declarar la nul litat d'un contracte per l'existència d'un consentiment viciat per error.

Les sentències del Tribunal Suprem de 17 d'octubre de 1.989 i de 3 de juliol de 2.006 expliquen:

'El error, como vicio que afecta a la formación de la voluntad de uno de los contratantes, significa un falso conocimiento de la realidad capaz de dirigir la voluntad a la emisión de una declaración no efectivamente querida, pudiendo llegar a esa situación el que la padece por su propia e incorrecta percepción de las cosas o por su defectuosa valoración de las mismas, o conducido a ella por la consciente e intencionada actuación, activa o pasiva, de la otra parte contratante, de suerte que, en el primer caso se contempla al que padece el error ( artículo 1.266 del Código Civil), y en el segundo al que lo produce, incurriendo en actuación dolosa ( artículo 1.269 del mismo Código Civil), pudiendo incluso coincidir o no en el mismo resultado de originar la desconexión del contratante con la realidad' .

Les sentències del mateix tribunal d'11 de novembre de 1.997 , 18 de juliol de 2.000 i 20 de març de 2.006 , diuen:

'Para que el error en el consentimiento invalide el contrato, conforme a lo dispuesto en el artículo 1.265 del Código Civil , es indispensable que recaiga sobre la sustancia de la cosa que constituya su objeto o sobre aquellas condiciones de la misma que principalmente hubieren dado lugar a su celebración ( artículo 1.266. 1º, del Código Civil ), que derive de hechos desconocidos por el obligado voluntariamente a contratar ( SSTS de 1 de julio de 1.915 y de 26 de diciembre de 1.944 ), que no sea imputable a quien lo padece ( SSTS. de 21 de octubre de 1.932 y de 14 de diciembre de 1.957 ) y que exista un nexo causal entre el mismo y la finalidad que se pretendía en el negocio jurídico concertado ( SSTS de 14 de junio de 1.943 y de 21 de mayo de 1.963 ). En definitiva, como ha señalado la STS. de 14 de febrero de 1.994 , para que el error en el objeto, al que se refiere el párrafo primero del artículo 1.266 del Código Civil , pueda ser determinante de la invalidación del respectivo contrato (en el aspecto de su anulabilidad o nulidad relativa) ha de reunir estos requisitos fundamentales: a) que sea esencial, es decir, que recaiga sobre la propia sustancia de la cosa, o que ésta no tenga alguna de las condiciones que se le atribuyen, y aquella de la que carece sea, precisamente, la que, de manera primordial y básica, atendida la finalidad del contrato, motivó la celebración del mismo; y b) que, aparte de no ser imputable al que lo padece, el referido error no haya podido ser evitado mediante el empleo, por el que lo padeció, de una diligencia media o regular, teniendo en cuenta la condición de las personas, no sólo del que lo invoca, sino de la otra parte contratante, cuando el error pueda ser debido a la confianza provocada por las afirmaciones o la conducta de ésta ( STS. de 6 de junio de 1.953 , 27 de octubre de 1.964 y 4 de enero de 1.982 ), es decir, que el error sea excusable, entendida esa excusabilidad en el sentido ya dicho de inevitabilidad del mismo por parte del que lo padeció, requisito que el Código Civil no menciona expresamente, pero que se deduce de los llamados principios de autorresponsabilidad y buena fe ( artículo 7 del Código Civil )'.

DISSETÈ. La sentència impugnada s'ocupa abastament, en el seu fonament jurídic vuitè, d'estudiar les proves presentades amb la finalitat de determinar si la informació rebuda pels demandants es pot considerar suficient als efectes de considerar que quan van comprar les preferents ho van fer amb prou coneixement del producte que adquirien i de les seves conseqüències.

Dóna una resposta negativa.

Coincidim essencialment amb els seus arguments i en la valoració que fa de la prova practicada i els donem per reproduïts.

Volem, però, remarcar encara més el següent.

Primer, les tres úniques ordres de compra que consten documentades defineixen el producte com a 'conservador' i que està indicat 'per a inversors que volen assumir pocs riscos o amb un termini d'inversió molt curt'.

Com podem apreciar fàcilment, aquesta definició del producte és completament errònia i no es correspon amb la caracterització que en fan ni el Banc d'Espanya ni la Comisión Nacional del Mercado de Valores.

Segon, l'únic test de conveniència que es va fer al Sr. Leandro (a la seva esposa no se li en va fer cap), fa avinent que és una persona amb estudis primaris, que mai ha treballat en el sector financer, i dóna a entendre que el risc de perdre el capital és inexistent i que només afectaria a la seva rendibilitat.

Òbviament aquesta informació no es correspon en absolut a les característiques d'una participació preferent.

Tercer, no consta per enlloc que els densos fulletons informatius que la demandada adjunta a la seva contestació mai els hi haguessin estat lliurats.

Quart, no podem passar per alt que dels pocs documents presentats queda clar que ens trobem davant d'uns contractes d'adhesió, amb unes clàusules tipus estereotipades, exactament iguals per a cada ordre de compra, òbviament redactades pel banc demandat.

DIVUITÈ. Del que acabem d'exposar, queda demostrat que ens trobem davant d'uns productes d'una evident complexitat.

Per aquesta raó, la seva contractació requereix d'una exhaustiva informació, que pot provenir o dels coneixements en matèria econòmica i financera que el client tingui per sí mateix o de la informació que li procuri l'entitat financera complint amb la normativa aplicable.

Com ja hem dit, la informació que el banc estava obligat a proporcionar als seus clients ha estat escassíssima i essencialment errònia en trets fonamentals dels contractes.

Per tot això, considerem provada l'existència d'un error essencial en el consentiment donat pels demandants quan va subscriure els diversos contractes impugnats.

De les proves practicades queda clar que el que consideraven que estaven contractant era alguna modalitat de dipòsit a termini, en els quals no hi havia la més mínima possibilitat de perdre el capital invertit i que, a més, produirien una rendibilitat periòdica fins que decidissin recuperar el capital.

En cap cas van arribar a entendre, per falta d'una suficient informació per part del banc demandat, que existia el risc de poder perdre en tot o en part el capital invertit, ni que el producte que contractaven s'acostava molt més a una acció que a un dipòsit a termini.

En definitiva, l'error recau en un element essencial del contracte, com és la representació del seu objecte i funcionament, fins el punt que aquest tribunal considera demostrat que no haurien expressat el seu consentiment si haguessin arribat a entendre la seva real operativitat i els riscos que comportava.

A més és un error excusable, atès que els demandants no tenien cap formació ni informació econòmica o financera que els permetés entendre l'estructura i funcionament de les participacions preferents sense una informació acurada i extensa per part del banc demandat, que ha incomplert les seves obligacions legals de procurar-los una informació veraç i completa sobre el funcionament, finalitat, riscos i conseqüències dels successius contractes.

No afecta a l'existència d'aquest error essencial i excusable el fet que durant anys els demandants percebessin uns rendiments periòdics derivats de les seves preferents.

Aquesta circumstància no feia res més que confirmar la seva creença en què els dipòsits que havien constituït generaven uns interessos o qualsevol altra classe de rendiments, sense que d'aquesta circumstància, ni de la informació que se'ls hi havia facilitat per la demandada, poguessin arribar a entendre que en realitat el que se'ls estava pagant era una participació en els beneficis de la demandada subordinats a la seva existència.

DINOVÈ. El que acabem de dir implica la confirmació de la nul litat de les compravendes declarada per la sentència de primera instància.

En aquest sentit, no té cap transcendència pràctica la distinció teòrica que introdueix el recurs en els seus motius tercer i quart entre la validesa i eficàcia del les participacions preferents i la nul litat dels contractes de venda.

La sentència impugnada no confon ambdós aspectes, sinó que es limita a declarar la nul litat de les vendes, no la dels títols (preferents) venuts.

Per altra banda, i com reconeix el recurs, mai els demandants ha pretès la nul litat dels títols.

Fet nou. Canvi de les participacions per accions. Venda de les accions.

VINTÈ. En el primer motiu del seu recurs l'apel lant al lega que amb posterioritat a l'inici del termini per dictar la sentència de primera instància, s'han produït uns fets essencials que condicionen la resolució del litigi.

Aquests fets serien la conversió forçosa de les participacions preferents emeses per Catalunya Banc SA en accions de la mateixa entitat i, posteriorment, en la venda d'aquestes accions pels demandants.

Segons el recurs aquesta venda implicaria una confirmació del contracte, d'acord amb l' article 1.309 del CC espanyol, i implicaria una clara contradicció amb la pretensió de nul litat.

VINT-I-UNÈ. El dia 7 de juny de 2.013, quan ja havia començat el termini per dictar sentència des de feia gairebé sis mesos, la Comisión Rectora del Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria, dins del pla corresponent a la demandada, va decidir imposar a l'emissora de les preferents (la demandada) la recompra vinculant de les seves participacions preferents i el seus bescanvi per accions de la mateixa societat.

En virtut d'aquesta resolució, els demandants van rebre en pagament de les seves participacions, que tornava a adquirir el banc demandat, un total de 5.541 accions de Catalunya Banc SA.

L'apel lant no troba cap problema en aquest canvi, sinó en el fet que després els demandants venguessin aquestes accions.

Efectivament, els demandants les van vendre al Fons de Garantía de Dipòsits el dia 11 de juliol de 2.013, percebent un preu de 8.652,91 euros.

De la documentació presentada pels demandants amb el seu escrit d'oposició al recurs, queda clar que l'apel lant informava als seus clients que es trobaven en la mateixa situació que podien vendre les accions que havien rebut a canvi de les seves preferents de manera voluntària però, cas que no ho fessin, els advertia de la gran dificultat de venda posterior, atès que aquestes accions no cotitzaven en borsa.

Els demandants es van acollir a la recomanació de la demandada.

Aquesta informació per enlloc deia que si es produïa la venda de les accions això podria implicar qualsevol mena de conseqüència negativa respecte de les reclamacions que els preferentistes haguessin pogut formular contra ella per via judicial o extrajudicial, com ara pretén.

Per altra banda, quan els demandants van vendre les accions, van especificar clarament que en absolut implicava que donessin validesa a l'adquisició de les preferents ni que renunciessin a les accions que havien exercit. Igualment deien que la venda la feien amb l'única finalitat de mirar de recuperar el màxim de les quantitats invertides.

Amb aquestes premisses es fa difícil sostenir que la venda de les accions implica la convalidació del vici d'anul labilitat dels contractes de compra de preferents per error essencial.

El que suposa és una clara intenció de mirar de salvar de la crema, sin se'ns permet l'ús d'aquesta expressió col loquial, una part dels diners que havien invertit en l'adquisició de preferents desconeixent els trets essencials d'aquest producte per manca d'informació de la demandada.

En definitiva, la venda de les seves accions al Fons de Garantía de Dipòsits no implica cap mena de convalidació del contracte.

VINT-I-DOSÈ. Ara bé, dit això, no podem desconèixer que la finalitat última d'aquest procés ha estat la recuperació d'aquests diners.

Si la intervenció pública en el banc demandat els hi ha permès de recuperar una part, per la via del seu canvi per accions i la seva compra ulterior per una entitat pública, sembla lògic concloure que de la quantitat reclamada s'haurà de restar la rebuda.

Curiosament, el recurs no fa aquesta petició ni tan sols de manera subsidiària.

Tanmateix, entenem que la pretensió última de l'apel lant, desestimació de la demanda, que implica no haver de retornar cap quantitat, inclou d'una manera implícita retornar-los una quantitat inferior a la sol licitada.

Per tant, la declaració de la nul litat dels contractes implicarà, com molt bé diu la sentència impugnada, que la demandada hagi de tornar els diners que va rebre per la compra de les preferents, descomptant les quantitats que ja han rebut.

Aquesta solució és preferible que la que proposen els apel lants (que no es modifiqui la sentència i es tingui en compte la suma rebuda en el moment de la seva execució) perquè dóna més claredat i seguretat i evita possibles problemes interpretatius en la fase d'execució.

Per tot això, la condemna quedarà reduïda a 17.466,07 euros (26.118,98 menys 8.652,91).

Costes.

VINT-I-TRESÈ. El que acabem d'exposar no implica una estimació parcial de la demanda ni tampoc del recurs.

Els demandants tenien tota la raó en la seva pretensió i la demandada s'hi va oposar frontalment.

El fet que hagin recuperat una part dels seus diners, a més de tractar-se d'un fer sobrevingut i completament aliè a l'actuació de les parts, no respon a cap actuació de la demandada sinó a la dels organismes públics.

Per altra banda, considerem que no hi ha cap dubte sobre els fets discutits o sobre la seva valoració jurídica que ens porti a no imposar les costes sobre la base del que disposa el darrer paràgraf de l' article 394.1 de la LEC .

Per tot això, d'acord amb el que preveuen els articles 394.1 i 398.1 de la LEC imposem les costes de la segona instància a la part apel lant, mantenint el pronunciament en costes de la primera instància.

Fallo

PRIMER. Estimem en part el recurs d'apel lació presentat en nom de contra la sentencia de primera instància i la revoquem només en el sentit que, a la vista del fet nou produït mentre s'esperava la seva redacció, és procedent reduir la quantitat que la demandada haurà de pagar als demandants a la de 17.466,07 euros.

SEGON. Imposem les costes de la segona instància a la part apel lant.

Contra aquesta resolució es pot presentar recurs de cassació, d'acord amb allò que estableix l' article 477.2.3º de la LEC si s'acredita el seu interès cassacional, i per infracció processal, de conformitat al que disposa la seva disposició final setzena.

Serà competent per a la seva resolució el Tribunal Suprem i s'haurà d'interposar davant d'aquesta Secció de l'Audiència en el termini de vint dies des de la seva notificació.

En el moment d'interposar-los s'haurà de fer el pagament de les taxes i dipòsit preceptius, si escau.

Notifiqueu aquesta Sentència a les parts i deixeu-ne un testimoniatge en aquest rotlle i en les actuacions originals, que es retornaran al Jutjat de Primera Instància i Instrucció del qual procedeixen.

Així ho decideix la Sala, integrada pels magistrats esmentats a l'encapçalament, que signen a continuació.

PUBLICACIÓ. Avui, s'ha publicat aquesta Sentència, d'acord amb el que s'estableix legalment. En dono fe com a secretària judicial d'aquesta Secció.