Sentencia Civil Nº 340/2014, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 489/2014 de 03 de Diciembre de 2014

Encabezamiento

AUDIENCIA PROVINCIAL DE GIRONA

SECCIÓ SEGONA

Rotlle d'apel-lació civil núm. 489/2014

Prové: JUTJAT PRIMERA INSTANCIA 1 GIRONA (ANT. CI-1)

Procediment núm. 1219/2013

Classe: Procediment Ordinari

SENTENCIA 340/2014

Il-Ilms. Srs.

PRESIDENT

JOSÉ ISIDRO REY HUIDOBRO

MAGISTRATS

JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT

MARIA ISABEL SOLER NAVARRO

Girona, tres de desembre de dos mil catorze

En aquesta segona instancia ha comparegut com a part apel-lant BANCO SANTANDER S.A., representat per la procuradora CARME PEIX ESPIGOL, i defensada pel la lletrat ALEJANDRO FERRERES COMELLA, i com a part contra la qual s'apel-la Dª Pilar , representada per la procuradora GREGORIA TUEBOLS MARTINEZ, i defensada pel lletrat D. MIGUEL ANGEL SARTO MARTI.

Antecedentes

PRIMER. Aquest procés es va iniciar arran de la demanda presentada en nom de Dª Pilar contra BANCO SANTANDER S.A.

SEGON. La decisió de la Sentencia que va posar fi a la primera instancia diu aixi: 'Estimo la demanda interposada per Pilar contra BANCO SANTANDER, SA, per la qual cosa

(a) declaro anul.lats els dos contractes d'adquisició de Valores Santander celbrats entre les parts, les quals s'hauran de restituir recíprocament les prestacions d'aquests contractes, és a dir, per part de BANCO SANTANDER 900.000 l per part de Pilar 215.969,81 euros, així com les 69.444 accions i 5.76 euros que va percebre en el moment de la conversió:

(b) condemno les parts a restituir - se recíprocament els interessos i fruits generats pel contracte Valores Santander, que per part de BANCO SANTANDER són 135.110,32 euros i per part de Pilar són 16.604,02 euro, més els rendiments produït per les 69.444 accions de Banco Santander percebudes en el moment de la conversió ( que en el moment de presentar-se la demanda eren 5.966 accions i 10.768,66 euros) fins el moment de la plena restitució.

(c) condemno ambdues parts al pagament d'interessos legals sobre les quatitats pecunaries des de la presentació de la demanda;

(d) condemno BANCO SANTANDER, SA, al pagament de les costes processals.

TERCER. En aplicació de les normes de repartiment vigents en aquesta Audiencia Provincial, aprobadse per la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, ha correspost el coneixement d'aquest recurs a la Secció Segona.

CUART. En la seva tramitació s'han observant les normes processals aplicables a aquesta classe de recurs, les parts han efectuat les al-legacions que es poden veure en els respectius escrits presentats en aquesta seguna instancia, als quals es respon en els fonaments jurídics següents. Per a la deliberació i votació del recurs, s'assenyala el dia 1 de desembre de 2014.

CINQUÉ.- Conforme al que estableixen les normes de repartiment indicades, es va designar com a ponent d'aquest recurs l'll-lm. Sr. JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT, qui expressa en aquesta Sentencia el criterio unánime de la Sala.

Fundamentos

Tema litigios

PRIMER. La demandant reclamava la declaració de nul-litat per falta de consentiment dels contractes de compra del producte bancari conegut amb el nom de 'Valores Santander' que havia signat amb l'entitat financiera demandada (Banco de Santander SA).

Aquesta pretensió es basa jurídicament en qué l'hauria compart per un error esencial en la representació del producte que adquiria, el que faria que el su consentiment estigués radicalment viciat per l'error esmentat.

Aquest error s'hauria produït per una manca total d'informació verídica i comprensible de la demandada respecte de les característiques essencials d'aquest producte bancari, molt especialment dels riscos de perdre el capital invertit. Aquesta manca d'informació hauria provocat que la demandant creies que estava invertint en un producte que li garantia una rendibilitat fixa i del qual en podría disposar en tot moment, sense que mai arribés a entendre que, en definitiva, esta adquirint acciones del banc demandat.

SEGON. La sentencia de primera instancia ha estimant Integramente la demanda.

Aquesta decisió ese basa en qué hauria quedat demostrat que la demandant va prestar el su consentiment a la compra d'aquest producte sobre la base d'un error esencial provocat per la manca d'informació de la entitat financiera demandada sobre les característiques básiques, el funcionament i els riscos d'aquesta mena de producte financer.

La consequéncia d'aquesta declaració és la condemna a la demandada a retomar a la demandant els imports invertits en la compra, més els seus interssos legals.

Aquesta, al seu torn, haurá de retornar els rendiments rebuts durant la vigencia de contracte i les accions en qué es van convertir els valors que va adquirir, més els corresponents interessos.

TERCER. Banco de Santander no está d'acord amb aquesta decisió.

El seu recurs es basa en els arguments que resumim tot seguit, tot i que en un ordre diferent que com els exposa el recurs.

Primer. La comercialització del producte es va produir per la filla de la demandant, que treballava com agent comercial del Banco de Santander SA. Per aquesta raó, s'ha d'entendre que la filla va asesorar la seva mare i va ponderar si el producte era adequat a lese seves necessitats, recomanat-li la seva compra.

Segon, el banc li va donar un ainformació suficient sobre les característiques del producte. Així, li va lliurar un tríptic explicatiu de l'emissió, que resumia el fulletó informatiu del producte que tenía a la seva disposició tant a qual sevol punt de la xarxa comercial del banc com a la seva página web.

Tercer, el banc no tenia cap mena de contracte d'assessorament amb la demandada del qual se'n derivés una obligació d'assessorar-la, independentment de l'assessorament o els consells que particularment rebés de la seva filla per la relació familiar entre ambdues.

Quart, ens trobem davant d'un producte senzill, que no permet entendre a qui l'adquireix que está fent una imposició a termini.

Cinqué, a quest producte s'ajusta perfectament al perfil inversor de la demandant, que tenia molts productes de renda variable i de risc.

Sisé, la vendano es va produir abans que es registrés l'operació en la CNMV. Amb anterioritat al registre només hi había hagur una declaració de voluntat de la demandant en el sentit d'estar interesada en la compra del producte que properament habia de sortir al mercat,pero mai es va fer la compra.

Per altra banda, aquesta afirmació de la sentencia impugnada seria incongruent amb les respectives al-legacións de les parts perqué la demandant mai ha dit que adquirís el producte abans de l'obertura legal de la seva comercialització.

Seté i subsidiáriament, la sentencia no ha tingut en compte que amb posterioritat a la compra la demandant va fer molts actes confirmatoris del contracte i de la seva voluntat d'adquirir. Per exemple, empenyorar els valors adquirits en garantía del compliment de les obligacions d'una línea de créditi concedida per la demandada a una empresa de la seva filla, optar per rebre els dividens derivats de les accions del banc i no noves accions en compt d'aquells.

Igualment, la continua correspondencia que va rebre del banc des del moment del contracte de compra, deixaba ben clar que el que havia adquirit eren valors.

A continuació estudiarem de manera separada els diferents motius del recurs.

Deure d'informació al client. Normativa aplicable.

QUART. La demanda fonamenta l'error esencial que hauria patit la demandant en una falta d'informació suficient per part de la demandada sobre la naturalesa, característiques i riscos del producte conegut com 'Valores Santander'.

Aixó ens porta a analitzar quines són les obligacions legals imposades a les entitats financeres en materia d'informació als seus clients.

Ens hem pronunciat moltes vegades sobre aquesta qüestió jurídica. Per exemple, a les senténcies de 3 de març de 2.014 , 27 i 20 de novembre 2.013 i a les de 5 de desembre i 26 de novembre de 2.012 , en casos en què els productes adquiritis eren permutes finaceres (swaps), i també quan eren participacions preferents com en els caos resolts per les senténcies de 18 de desembre de 2.013 i de 26 de febrer i 30 d'octubre de 2.014 .

En qualsevol cas, la normativa aplicable per a determinar quin és l'abast del seu deure d'informació és exactament la mateixa en el cas que ara ens ocupa, atés que també ens trobem davant de la compra de productes bancaris per part d'una usuaria dels serveis bancaris.

Als efectes de precisar quina és la normativa aplicable per raons temporals, hem de distinguir entre els productes adquirits abans de l'entrada en vigor de la Llei 47/2.007, de 19 de desembre, de reforma de la llei del mercat de valors, i els posteriors.

Aquesta norma va entrar en vigor el dia 21 de desembre de 2.007, d'acord amb el que preveu la seva disposició final sisena.

Els contractes la nul.litat dels quals reclama la demandant són del mes d'octubre de 2.007, per tant no els hi és aplicable la nova normativa, sinó l'anterior.

CINQUÉ. Pel que fa als deures d'informació derivats de la normativa anterior a la reforma esmentada, la sentencia de la Seció Primera d'aquesta Audiencia de 27 de juliol de 2.011 argumentava:

'Dada la fecha de suscripción del contrato -marzo de 2007- la normativa aplicable en lo referente a la información que debía suministrarse al cliente era la exigida por el Real Decreto 529/1993, de 3 de mayo, sobre Normas de actuación en los Mercados de valores y Registros Obligatorios. No era aplicable al caso la Ley 47/2007, de 19 de diciembre que transpuso al ordenamiento jurídico interno la Directiva 2004/39/CE del Parlamento Europeo y del Consejo, de 21 de abril de 2004, relativa a los mercados de instrumentos financieros, por la que se modificaban las directivas 85/611/CEE y 93/6/CEE del Consejo y la Directiva 2000/12/CE del Parlamento Europeo y del Consejo y se deroga la Directiva 96/22/CEE del Consejo. A este respecto el referido decreto establecía como anexo un código de conducta en el que se exigía, entre otras obligaciones:

'Artículo 5. Información a los clientes.

1. Las Entidades ofrecerán y suministrarán a sus clientes toda la información de que dispongan cuando pueda ser relevante para la adopción por ellos de decisiones de inversión y deberán dedicar a cada uno el tiempo y la atención adecuados para encontrar los productos y servicios para apropiados a sus objetivos...

3. La información a la clientela debe ser clara, correcta, precisa, suficiente y entregada a tiempo para evitar su incorrecta interpretación y haciendo hincapié en los riesgos que cada operación conlleva, muy especialmente en los productos financieros de alto riesgo, de forma que el cliente conozca con precisión los efectos de la operación que contrata. Cualquier previsión y predicción debe estar razonablemente justificada y acompañada de las explicaciones necesarias para evitar malentendidos...

5. Las Entidades deberán informar a sus clientes con la máxima celeridad de todas las incidencias relativas a las operaciones contratadas por ellos, recabando de inmediato nuevas instrucciones en caso de ser necesario al interés del cliente. Sólo cuando por razones de rapidez ello no resulte posible, deberán proceder a tomar por si mismas las medidas que, basadas en la prudencia, sean oportunas a los intereses de los clientes'.

SISÉ. La recent sentencia del Ple de la Sala primera del Tribunal Suprem de 20 de gener de 2.014 , s'ocupa específicament de les obligacions legals que la normativa vigent imposa a les entitats financeres en materia d'informació i assessorament als seus clients.

Malgrat que ho feia resolent un cas en qué es plantejava la nul.litat d'una permuta financera o swap contractat dins la vigencia de la nova legislació, aixó no vol dir que no pugui tenir en compte, ni que sigui parcialment, en el nostre cas, perqué algunes de les seve afirmacions són aplicables a la qüestió jurídica de la nul-litat dels contractes bancaris per un error vici en el consentiment prestat pel client amb independencia de la classe de producte contractat i del moment, anterior o posterior a la reforma legal avantdita, en qué es contractés.

Aquesta resolució parteix d'un principi básic:

'Ordinariamente existe una desproporción entre la entidad que comercializa servicios financieros y su cliente, salvo que se trate de un inversor profesional. La complejidad de los productos financieros propicia una asimetría informativa en su contratación, lo que ha provocado la necesidad de proteger al inversor minorista no experimentado en su relación con el proveedor de servicios financieros. Como se ha puesto de manifiesto en la doctrina, esta necesidad de protecciones acentúa porque las entidades financieras al comercializar estos productos, debido a su complejidad y a la reseñada asimetría informativa, no se limitan a su distribución sino que prestan, al cliente un servicio que va más allá de la mera aséptica información sobre los instrumentos financieros, en la medida en que ayudan al cliente, a interpretar esta información y a tomar la decisión de contratar un determinado producto.

En el mateix sentit podem citar les senténcies del Tribunal esmentat de 8 i 7 de juliol (dos de la mateixa data) de 2.014.

El criteri que expressa el Tribunal Suprem ja ha estat reiteradament aplicat per aquesta Audiénci, per exemple, a les senténcies de la Secció Primera de 18 de febrer , de 20 de mar ç i d'1 de setembre de 2.011 , o a les de la Secció Segona de 15 de febrer , 12 de mar ç i 26 de novembre de 2.012 , i de 27 de novembre de 2.013 i 28 de febrer de 2.014 , entre altres, dictades totes elles resepcte de permutes financeres, o les de 18 de desembre de 2.013 i 26 de febrer i 30 d'octubre de 2.014, en casos de participacions preferents.

SETÉ. En definitiva, tant a l'empara de la normativa anterior com de l'actual, el deure d'informació imkposat legalment a lese entitats finacers era i és ben evident, i en tot cas la norma actual encara l'ha reforçat més.

L'apel.lant afirma que la cárrega de demostrar la insuficiencia de la informació correspon a qui demandan al nul-litat sobre la base, precisament, de l'error patit.

Aquesta asseveració no és exacta.

La cárrega de demostratr que el consentiment contractual estava viclat per un error esencial i excusable, correspon a qui l'al.lega.

Ara bé, és la part demadada qui ha demostrar que ha donat la informació suficient al seu cliente i que ha complert amb les seves obligacions legals en aquesta materia, en aplicació del principi de facilitat probatoria que preveu l0 article 217.7 de la LEC .

En idéntic sentit ens hem pronunciat a les senténcies de 15 de febrer , 12 de mar ç, 12 i 17 de setembre , 26 de novembre i 5 de desembre de 2.012 8 de 20 de novembre de 2.013 i 28 de febre, 3 de mar ç 30 d'octubre de 2.014 , entre altres.

L'error esencial com a vici invalidant del consentiment contractual.

VUITÉ. Tant a la primera com a la segona instancia aquesta ha estat la qüesetió que ha centrat básicament la discussió entre les parts.

Una correcta valoració de la prova paracticada sobre aquest tema litigios exigeix que prèviament, i des d'una perspectiva jurídica , recordem quins són els requisits necessaris segons la jurisprudència per poder declarar la nul.litat d'un contracte per l'existéncia d'un consentiment viciat per error.

Les senténcies del Tribunal Suprem de 17 d'octubre de 1.989 i de 3 de juliol de 2.006 expliquen:

'El error, como vicio que afecta a la formación de la voluntad de uno de los contratantes, significa un falso conocimeitno de la realidad capaz de dirigir la voluntad a la emisión de una declaración no efectivamente querida, pudiendo llegar a esa situación el que la padece por su propia e incorrecta percepción de las cosas o por su defectuosa valoración de las mismas, o conducido a ella por laconsciente e intencionada actuación, activa o pasiva,de la otra parte contratante, de suerte que, en el primer caso se contempla al que padece el error ( artículo 1.266 del Código Civil), y en el segundo al que lo produce, incurriendo en actuación dolosa ( artículo 1.269 del mismo Código Civil), pudiendo incluso coincidir o no en el mismo resultado de originar la desconexión del contratante con la realidad'.

Les senténcies del mateix tribunal d'11 de novembre de 1.997 , 18 de juliol de 2.000 i 20 de març de 2.006 , diuen:

'Para que el error en el consentimiento invalide el contrato, conforme a lo dispuesto en el artículo 1.265 del Código Civil , es indispensable que recaiga sobre la sustancia de la cosa que constituyea su objeto o sobre aquellas condiones de lamisma que principalmente hubieren dado lugar a su celebración ( artículo 1.266 , 1º, del Codigo Civil ), que derive de hechos desconocidos por el obligado voluntariamente a contratar ( SSTS de 1 de julio de 1.915 y de 26 de diciembre de 1.944 ), que no sea imputable a quien lo padece ( SSTS de 21 de octubre de 1.932 y de 14 de diciembre de 1.957 ) y que exista un nexo causal entre el mismo y la finalidad que se prentedía en el negocio jurídico concertado ( SSTS de 14 de junio de 1943 y de 21 de mayo de 1.963 ). En definitiva, como ha señalado la STS de 14 de febrero de 1.994 , para que el error en el objeto,al que se refiere el párrafo primero del artículo 1.266 del Código Civil , pueda ser determinante de la invalidación del respecto contrato (en el aspento de su anulabilidad o nulidad relativa) ha de reunir estos requisitos fundamentales a) que sea esencial, es decir, que recaiga sobre la propia sustancia de la cosa, o que ésta no tenga alguna de las condicones que se le atribuyen, y aquella de la que carece sea, precisamente, la que, de manera primordial y básica,atendida la finalidad del contrato, motivó la celebración del mismo; y b) que aparte de no ser imputable al que lo padece, el referido error no haya podido ser evitado mediante el empleo, por el que lo padeció, de una diligencia media o regular, teniendo en cuenta la condicón de las personas, no sólo del que lo invoca, sino de la otra parte contratante, cuando el error pude ser debido a una confianza provocada por las afirmaciones o la conducta de ésta ( STS. de junio de 1.953, 27 de octubre de 1.964 y 4 de enero de 1.982 ), es decir, que el error sea excusable, entendida esa excusabilidad en el sentido ya dicho de inevitabilidad del mismo por parte del que lo padeció, requisito que el Código Civil no menciona expresamente, pero que se deduce de los llamados principios de auto responsabilidad y buena fe ( artículo 7 del Código Civil )'.

La sentencia la citada de 20 de gener de 2.014 diu:

'Hay error vicio cuando la voluntad del contratante se forma a partir de una creencia inexacta. Es decir, cuando la representación mental que sirve de presupuesto para la realización del contrato es equivocada o errónea.

Es lógico que un elemental respeto a la palabra dada ('pacta sunt servanda') imponga la concurrencia de ciertos requisitos para que el error invalide el contrato y pueda quien lo sufrió quedar desvinculado. Al fin, el contrato constiye al insturmento jurídico por el que quienes lo celebran, en ejercicio de su libertad -autonomía de la voluntad-, deciden crear una relación jurídica entre ellos y sometería a una 'lex privata' (ley privada) cuyo contenido determinan. La seguridad jurídica, asentada en el respeto a lo pactado, imkpone en esta materia unos criterios razonablemente rigurosos.

En primer término, para que quepa hablar de error vicio es necesario que la representación equivocada merezca esa consideración. Que exige que se muestre, para quien afirma haber errado, como suficientemente segura y no como una mera posibilidad dependiente de la concurrencia de inciertas circunstancias.

El art. 1266 CC dispone que,para invalidar el consentimiento, el error ha de recaer - además de sobre la persona,en determinados casos- sobre la sustancia de la cosa que constituye el objeto del contrato o sobre aquellas condiciones de la cosa principalmente hubieren dado motivo a celebrarlo, esto es, sobre el objeto o materia propia del contrato ( art. 1261.2 CC ). Además el error ha de ser esencial, en el sentido de proyectarse, precisamente, sobre aquellas prsuposiciones -respecto de la sustancia, cualidades o condicones del objeto o materia del contrato - que hubieran sido la causa principal de su celebración, en el sentido de causa concreta o de motivos incorporados a la causa...

El error vicio exige que la representación equivocada se muestre razonablemente cierta, de modo que difícilmente cabrá admitirlo cuando el funcionamiento del contrato se proyecta sobre el futuro con un acusado componente de aleatoriedad, ya que la consiguiente incertidumbre implica la asunción por los contratantes de un riesgo de perdida, correlativo ala esperanza de una ganancia. Aunque conviene apostillar que la representación ha de abarcar tanto al carácter aleatorio del negocio como la entidad de los riesgos asumidos, de tal forma que si el conocimiento de ambas cuestiones era correcto, la representación equivocada de cuál sería el resultado no tendría la aconsideración de error.

Por otro lado, el error ha de ser, además de relevante, excusable. La jurisprudencia valore la conducta del ignorante o equivocado, de tal forma que niega protección a quien, con el empleo de la diligencia que era exigible en las circunstancias concurrentes, habría conocido lo que al contratar ignoraba y, en la situación de conflicto, protege a la otra parte contratante, confiada en la apariencia que genera toda declaración negocial seriamente emitida.'

NOVÉ. La sentencia del Tribunal Suprem de continua referencia, per la seva importancia cabdal en materia de nul.litat dels contractes bancaris per error provocat per manca d'informació de les entitats bancáries, a continuació relaciona l'error del consentiment amb la manca d'informació amb els següments:

'Por sí mismo, el incumplimiento de lso deberes de información no conlleva necesariamente la apreciación de error vicio, pero no cabe duda de que la previsión legal de estos deberes, que se apoya en la asimetría informativa que suele darse en la contratación de estos productos financieros con clientes minoristas, puede incidir en la apreciación del error.

Pero conviene aclarar que lo que vicia el consentimiento por error es la falta de conocimiento del producto contratado y de los concretos riesgos asociados al mismko, que determina en el cliente minorista que lo contrata una representación mental equivocada sobre el objeto del contrato, pero no elincumplineto por parte de la entidad financiera del deber de informar previsto en el art. 73 bis 3 LMV, pues pudiera darse el caso de que ese cliente concreto ya conociera el contenido de esta información.

Al mismo tiempo, la existencia de estos deberes de información que pesan sobre la entidad financiera incide directamente sobre la concurrencia del requisito de la excusabilidad del error, pues si el cliente minorista estaba necesitado de esta información y la entidad financiera estaba obligada a suministrársela de forma comprensible y adeacuada, el conocimiento equivocado sobre los concretos riesgos asociados al producto financiero complejo contratodo en el que consite el error, le es excusable al cliente'.

El mateix criteri trobem a les sentencies també citades del Tribunal esmentat de 8 i 7 de juliol (dos de la mateixa data) de 2.014.

Valoració de la prova.

DESÉ. Sobre la base de les premisses nomatives i jurisprudencials aplicable al cas que ara ens ocupa, estem en condicions d'estudiar si el consentiment que va prestar la demandad estaba viciat per un error esencial i excusable, propiciat per la manca o la insufiència de la informació facilitada per la demandada.

La sentencia impugnada s'ocupa abastament d'estudiar les proves presentades amb la finalitat de determinar si la informació rebuda es pot considerar suficient als efectes de considerar que quan va comprar els 'Valores Santander' ho van fer amb prou coneixement del producte que adquiria i de les seve conseqüéncies.

Dóna una resposta negativa.

A/. Adquisició extemporánia dels valors.

ONZÉ. El recurs argument d'una manera mol extensa que no va comercializar els 'Valores Santander' a la demandada abans de registrar en la CNMV l'operació financera que volia posar en marxa amb la finalitat d'adquirir el banc holandés ABN AMOR.

Mira de respondre aixi a la imputació que li fa la sentencia impugnada, en el sentit que li hauria venut abans del corresponent registre en la comissió esmentada.

És cert que, com diu el recurs, aquest no ha estat un tema discutit entre les parts durant la primera instancia, sinó que ha estat suscritat per la sentencia apel.lada.

També ho és que la mateixa demandant situa la comptra dels valors el mes d'octubre de 2.007, és a dir, quan ja estava restrada en la CNMV la comercialització del producte. Aquest registre es va produir el 19 de setembre del mateix any.

Tanmateix, aquesta posible extemporaneïtat no ha estat un argument decisiu o exclusiu de la sentencia per donar la raó a la demandant. Més aviat el que hauria vingut a confirmar és que el banc demandat no l'hauria informat prou bé abans de decidir adquirir aquest producte.

La resolució impugnada explica que no es pot considerar acreditat que la demandant rebés el triptic informatiu de l'emissió atés que les declaracions que va signar en aquest sentit en els respectius documents mervantils que van solemnitzar les adquisicions de 'Valores Santander', no són prou creïbles perqué no estan redactats per ella.

A tot aixó afegeix que la informació del tríptic, malgrat que fa unes simulacions de rendibilitats futures, no seria suficient per arribar a la conclusió que la informació rebuda habia estat suficient.

No ho seria perqué ni va ser informada de les cotitzacions de les accions del banc demandat, ni de les seves perspectives futures d'evolució. Aquesta informació esdevindría cabdal si tenim en compte que una de les possibilitats de l'operació era que el comprador dels valors, cas que Banco de Santander adquiris ABN AMOR, acabés comprant accions de la primera entitat, ja que la seva conversió en obligacions i després en accions era obligatoria.

També diu que els tríptics ni estan firmats ni tenen cap data.

Respecte de la valoració d'una informació insuficient per part de la demandada que permetés a la demandant conéixer d'una manera suficient les característiques, etapes i riscos del producte que adquiria, estem d'acord amb la sentencia de primera instancia, fins i tot prescindint de qualsevol valoració dùna eventual extemporaneïtat de la compra respecte del resgistre de l`operació en la CNMV.

Peró amb el que no podem esta d'acord, com explicarem a continuació, és en la qualitat amb la qual considera que va intervenir la filla de la Sra. Pilar en tot aquest procés i les seves conseqüencies jurídiques.

B/. Intervenció de la filla de la demandada.

DOTZÉ. Un altre motiu del recurs se centra en la intervenció que va tenir la filla de la demandada en l'assessorament de la seva mare.

La sentencia impugnada considera provat que la Sra. Elvira , filla de la demandada, treballava com agent del Banco de Santander. En aquesta qualitat es dedicava a promoure contractacions a favor de la demandada en una localitat en que aquella no tenia agencia, com ho feien la resta d'agents, peró no era ella qui signava els contractes sinó que ho feia la cap de la xarxa d'agents comercials.

Estem totalment d'acord amb aquestes afirmacions.

Per altra banda, considera demostrat que de diversos productes bancaris dels quals la demandant era titular en el Banco de Santaner quedaria desmentit que fos una persona desconeixedora dels conceptes financers, com retenia la demanda, el que fa pensar que disposava d'un asesor financer en qui confiava les decisions en materia d'inversions.

També hi estem d'acord.

Ara bé, la sentencia impugnada considera que tota l'actuación de la filla de la demandant en el procés de contratació dels productes que ara ens ocupen, en virtut de la relació jurídica (contracte d'agéncia) que la vinculava amb l'entitat financiera demanda, s'han d'imputar a aquesta darrera i no a la seva mare, sens perjudici de les eventuals responsabilitats contractuals en qué hagi pogut incorre davat del banc.

TRETZÈ. No podem estar d'acord amb aquesta darrera afirmació.

Des d'una perspectiva purament formal, no podem oblidar que cap dels actes del banc han estat fets ni signats per la Sra. Elvira ,sinó kper empleats de la sucursal de Malgrat de Mar, el que ja faria difícil dis que l'actuació de la filla de la demandant ho era en interés del banc, per molt que en el seu papel d'agent comercial no pogués concloure contractes sino que ho feien els empleats.

Des d'una optica material, que és la que realmente esn interessa, l'acceptació de la tesi de la senéncia de primera instancia implicaria admetre que la Sra. Elvira va actuar en tot moment en interés i benefici del banc, prescindint totalmente de la seva condició de filla de la Sra. Pilar , de manera que una eventualmanca d'informació o un error a l'hora de calibrar si el prudcte era el més adequat a les necessitats inversores de la seva mare, seria imputable directament al banc i només al banc.

La demanda presenta la relación de la Sra. Pilar amb el banc ocmo la de qualsevol altra persona que no té cap vincle familiar amb els empleats que l'assessoren o simplement li donen informació sobre els productes que pot contractar, silenciant completament el papel d'assessorament de la seva filla en els contractes que ara es volen anul.lar la demandad ni tan sos fa la més mínima al.lusió a la intervenció de la fill.

No podem menystenir aquesta relació familiar íntima i prescindir de la tasca d'assessorament inversor de la filla respecte de la mare, el que feia que aquesta invertís de mera acrítica en aquells productes que la prmera li aconsellava.

No fer-ho així seria tant com considerar que la filla va actuar amb la seva mare com si fos una estranya i des d'una posició purament profesional.

És a dir, com ho hauria fet amb qualsevol cliente del banc.

Tampoc podem passar per alt que és absolutament raonable pensar que el prmer que buscava la filla era l'interés de la seva mare,no del banc pel quel treballava, el que la portaria a aconsellar-la que invertís una part dels sus diners en un productes que ella coneixia perfectament i que, amb raó o sense i amb una correcta previsión de futur o no, va entender que eren els més convenients per a ella.

CATORZÉ. Per si hagués algun dubte de la relació de confiança de la mare respecte de la seva filla i dels consells que de manera habitual li donava en materia inversora, n'hi ha prou amb fer una ullada al seguit de productes dels quals era titular en el banc demandat.

Hi trobem accions de diverses empreses de diferents sectors económics, fons d'inversió i fins i tot unes assegurances a la inversió sobre la inflació.

Sembla prou clar que una bona part d'aquest productres no responen en absolut al perfil inversor de la demandant que prsenta de la demanda conservador i centrat en el manteniment del capital sense riscos.

Igualmetn hi trobem decisions d'empenyorament dels valors en garantia d'operacions crediticies de l'empresa de la seva filla o decisions sobre la percepció dels dividens derivats de les accions dels Banco de Santander en que es ban convertir els valors o bescanviar-los per més accions.

Tot aixó demostra que la filla d'una manera intensa i continuada, a banda de la seva activitat profesional peró aprofitant el coneixement del mercat que li proorcionava, asesoraba a la seva mere. De cap altra manera es podría explicar el seguit de productes variats i no massa senzills dels quals era titular la segona.

A la vista d'aquestes inversions, fins i toto la sentencia de primera instancia no dubta en afirmar que l'actora disposava d'un assessor financer en qui confiava les decisions inversores i que queda desmentit que fos una client que desconegués els conceptes financers.

Aquestes afirmacions de la sentencia impugnada ja haurien de portar, d'acord amb la jurisprudencia aplicable, a la desestimació de la demanda.

A la vista de les proves practicades, no tenim cap element que ens porti a afirmar qu ela Sra. Pilar era capaç per si sola de comprendre perfectament el producte pel qual s'havia interessat, coneixer el seu funcionament i el seus riscos.

Ara bé, tampoc tenim cap dubte que la filla de la demandant, en virtud de la seva feina comercial per compte del Banco de Santander, coneixisa perfectament el producte que ara ens ocupa i va decidir recomomanar-lo a la seva mare.

QUINZÉ. Arribats a aquest punt convé recordar un cop més que el vici error en el consentiment que pot arribar a fonamentar una declaració de nul.litat del contracte al qual afecta, no es basa exclusivament i al marge de qualsevol altra consideració en una falta d'informació per part de l'altra part contractual quan té una obligació legal de procurar-lo, comés el cas. També s'haurá de ponderar si qui contracta la té, ja sigui per si mateixa o en virtut d'un assessorament d'una altra persona.

En aquest sentit les sentencies del Tribunal Suprem de 8 i 7 de juliol (dos de mateixa data) de 2.014 , resumint els extensos arguments de la de 20 de gener de 2.014 diuen:

'El incumplimiento de los deberes de informació no conlleva necesariamente la existencia del error vicio pero puede incidir en la apreciación del mismo... bien entendido qu elo que vicia el conentimiento por error es la falta del conocimiento del lproducto y de sus riesgos asociados, pero no el incumplimiento del deber de información.

El deber de información que pesa sobre la entidad fonanciera incide directamente en la concurrencia del requisito de excusabilidad del error, pues si el cliente minorista estaba necesitado de esa información y la entidad financiera estaba obligada a suministrársela de forma comprensible y adecuada, el conocimiento equivocado sobre los concretos riesgos asociados al producto financiero complejo contratado en que consiste el error, le es excusable al cliente'.

En definitiva, dificilment es podrá aprecriar l'existéncia d'un error excusable si malgrat la manca d'una informació suficient per part del banc, el client no la ncessitava perqué ja estaba assessorat i, en virtut d'aquest assessorament, havía arribat a entendre les característiques essencials del producte, especialment per que fa als seus riscos, o bé fins i tot si no els havia arribat a entendre, havia decidit invertir confiant en alló que li recomanava el seu asesor.

SETZÉ. Aquesta darrera és la situació que considerem demostrada la mare seguia els consells inversors de la seva filla confiadada en el seu coneixement del mercat derivat de la seva ocupació profesional.

Aixó fa que un efentual error sobre les característiques del prudcte no es pugui considerar excusable perqué la filla ha assessorat la seva mare sobre la conveniencia de comprar els 'Valores Santander·

No podem passar per alt aquesta realitat per moit qu ela filla de la Sra Pilar fos agent de l'entitat demandada, perqué és evident que la seva intervenció no va ser, com a mínim essencialment, com asesora de la seva mare i no com agent del banc.

Aquesta apreció és totalment compatible amb dir qu eel banc tampoc no va a complir els seus deures d'informació, probablement perqué els empleats van considerar que no esa necesaria perqué la Sra. Pilar ja havia rebut assessorament personal de la seva filla, que s'ocupava de dirigir lese sevese inversions.

El que convé destacar és que aquesta manca d'informació per part del banc en aquest cas no pot fonamentar l'existéncia d'un error en la prestació del consentiment de la demandada, atés que aquesta estava asesorada per la seva filla.

Per tot el que hem exposat és procedent estimar el recurs i desestimar la demanda.

Costes.

DISSETÉ. Aquesta decisió hauria de comportar la imposició de les costes de la primera instancia a la par demandant d'acord amb el que preveu l' article 394.1 de la LEC .

Ara bé, com acaben de veure, no podem passar per alt que el banc demandat no va acomplir les seves obligacions d'informació, que tot i que no siguin un motiu suficient per anul.lar els contractes per error en el consentiment a la vista de l'assessoria que va rebre la demandant de la seva filla, si considerem que aconsellen no imposar les costes de la primera instancia.

DIVUITÉ. De conformitat amb l'artivle 398.2 de la LEC no imposem les costes de la segona instancia.

Fallo

PRIMER. Estimem el recurs d'apel.lació presentat en nom de BANCO SANTANDER S.A. contra la sentencia de primera instancia i la revoquem en el sentit de desestimar la demanda.

SEGON. No Imposem les costes de cap de les dues instáncies.

Contra aquesta resolució es pot presentar recurs de cassació, d'acord amb alló que estableix l' article 477.2.3º de la LEC si s'acredita el seu interés cassacional, i per infracció processal, de conformitat al que disposa la seva disposició final setzena.

Será competent per a la seva resolució el Tribunal Suprem i s'haurá d'interposar davat d'aquesta Secció de l'Audiéncia en el termini de vint dies des de la seva notificació.

En el moment d'interposar-los s'haurá de fer el pagament de les taxes i dipósit preceptius, si escau.

Ès procedent retornar a la part apel.lant el dipósiti que va constituir amb la finalitat de recorrer la resolució de primera instancia.

Notifique aquesta Sentencia a les parts i deixeu-ne un testimoniatge en aquest rotle i en les actuacions originals, que es retornaran al Jutjat de Primera Instancia i Instrucción del qual procedixen.

Així ho decideix la Sala, integrada pels magistrats esmentats a l'encapçalament, que signen a continuació.

PUBLICACIÓ. Avui, s'ha publicat aquesta Sentencia, d'acord amb el que s'estableix legalment. En dono fe com a secretária judicial d'aquesta Secció.