Sentencia Civil Nº 343/2012, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 330/2011 de 26 de Septiembre de 2012

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 330/2011

Procediment ordinari núm. 1822/2010

Jutjat Primera Instància 5 Lleida

SENTÈNCIA núm. 343/2012

PRESIDENT

IL·LM. SR. ALBERT GUILANYA FOIX

MAGISTRATS

IL·LMA. SRA. ANA CRISTINA SAINZ PEREDA

IL·LM. SR. ANDRES MIGUEL COSIALLS UBACH, Magistrat suplent

Lleida, vint-i-sis de setembre de dos mil dotze

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 1822/2010, del Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Lleida , en virtut del recurs interposat per Blas , representat per la procuradora MªJosé Echauz Gimenez i assistit pel lletrat Rafael Gil Lemus contra la sentència de data dinou d'abril de dos mil onze dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 330/2011. La part apel·lada és Heraclio , representat pel procurador José Luis Rodrigo Gil i assistit per la lletrada M. Alexandra Cuadrat Capdevila . És ponent d'aquesta resolució l'IL·LM. SR. ANDRES MIGUEL COSIALLS UBACH,Magistrat suplent d'aquesta Audiència Provincial.

Antecedentes

PRIMER .- La transcripció literal de la part dispositiva de la Sentencia dictada pel Jutjat de Primera Instància num. 5 de Lleida en data 19 d'abril de 2011 , és la següent: "FALLO

Que, desestimando la demanda interpuesta por la representación procesal de Blas contra Heraclio , debo absolver y absuelvo a la parte demandada respecto de las pretensiones deducidas en su contra en el presente procedimiento. Todo ello con imposición de costas a la parte actora. [...]".

SEGON .- Contra l'anterior sentència, la representació processal de Blas va interposar un recurs d'apel·lació que el Jutjat va admetre i, seguits els tràmits pertinents, va remetre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCERA .- La Sala va decidir formar rotllo i designar magistrat ponent a qui es van lliurar les actuacions per a que, una vegada deliberada, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 20 de juliol de 2012 per la votació i decisió.

QUART .- En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

Fonament Jurídic Primer

Pretensió relativa a la incongruència "extra petita"

Afirma la part recurrent en la seva al·legació primera que existeix incongruència "extra petita" en la sentència apel·lada perquè entén que s'ha vulnerat el seu dret de defensa al no tractar sobre l'objecte del litigi, és a dir, sobre la certesa o no de la delimitació entre les finques del Sr. Blas i del Sr. Heraclio i, per tant, "altera el objeto del proceso tal y como fue fijado por las partes".

Com diguerem a la nostra sentència de 10 de setembre de 2002 , "es doctrina jurisprudencial reiterada la que señala que para decretar si una sentencia es incongruente o no, ha de atenderse a si concede más de lo pedido ("ultra petita"), o se pronuncia sobre determinados extremos al margen de lo suplicado por las partes ("extra petita") y también si se dejan incontestadas y sin resolver algunas de las pretensiones sostenidas por las partes ("cifra petita"), y también puede apreciarse vicio de incongruencia en aquellas sentencias que prescinden de la causa de pedir y fallan conforme a otra distinta, al causar indudable indefensión, que no ampara el principio "iura novit curia" ( SSTS 18-11-1996 , 29-5 y 26-7-1997 Y 23-9-1998 ). En este sentido, el art. 218-1 de la LEC establece que el tribunal, sin apartarse de la causa de pedir, acudiendo a fundamentos de hecho o de derecho distintos a los que las partes hayan querido hacer valer, resolverá conforme a las normas aplicables al caso, aunque no hayan sido acertadamente citadas o alegadas por los litigantes. Con anterioridad a la entrada en vigor de este precepto, más preciso que el art. 359 de la LEC de 1881 , la jurisprudencia ya había señalado en múltiples resoluciones que el principio de congruencia impone una racional adecuación del fallo a las pretensiones de las partes y a los hechos objeto de las mismas, pero no la absoluta concordancia de manera que, con el debido respeto al componente jurídico de la acción y al soporte fáctico ofrecido por los litigantes, el Juzgador está facultado para establecer su juicio critico de la manera que entienda más ajustada, porque lo perseguido no es otra cosa que el Tribunal se atenga a la sustancia de lo pedido y no a su literalidad, sin que se produzca incongruencia por el cambio de vista del Tribunal respecto al mantenido por los interesados, siempre que se observe absoluto respeto por los hechos, que son los únicos elementos que pertenecen a la exclusiva disposición de las partes y de ahí que, en atención al principio "iura novit curia", en conexión con el de "da mihi factum, dabo tibi ius", pueda aplicar normas distintas e, incluso, no invocadas por los sujetos del pleito, a la situación real establecida por los mismos, siempre respetando el componente fáctico esencial de la acción ejercitada, constituido por los hechos alegados por los litigantes, así como a la inalterabilidad de la "causa petendi", ya que lo contrario vulneraría el principio de contradicción y, por ende, el derecho de defensa ( SSTS 30-6-1983 , 10-5-1986 , 10-2-1988 , 10-6-1992 , 16-6-1994 , 13-5-96 , 15-9-1997 , 11-2 y 24-7-1998 , Y 19-2-2000 , entre otras)".

En el present supòsit els fets controvertits són si es va modificar l'espona entre ambdues finques, i, per tant, d'haver-se produït quines conseqüències tindria sobre els marges o límits de la finca (és a dir, si hi havia certesa o no en la delimitació en el llindar entre la finca del Sr. Blas i el Sr. Heraclio ), i, finalment, derivat de l'anterior si hi havia alguna tècnica constructiva per conservar i mantenir la terra a la suposada situació anterior.

Així doncs, com es pot comprovar, la sentència no ha realitzat cap incongruència, ja que va examinar si realment va produir-se una modificació en l'espona, element clau per determinar si la delimitació de la finca estava en una situació d'incertesa o no. Així ho deixava clar l'actor a la demanda presentada, on el seu fet tercer estava titulat "Creación de incertidumbre en los linderos por la modificación del talud por el demandado" (fol. 4v). Més endavant, s'afirma que "el linde de las parcelas venía determinado por la base del talud que existía en el momento en que mi mandante adquirió las fincas. Ese talud ha sido alterado por el demandado. La modificación del talud ha implicado una pérdida de superficie de la finca de mi mandante." (fol. 6).

En el supòsit d'entendre que l'espona hagués estat modificada i, per tant, existia incertesa, s'hagués hagut de determinar per on havia de passar el límit o frontera entre les dues finques que són objecte d'anàlisi. No obstant això, com es veurà, no va ser provat que l'espona es modifiqués.

Per altra banda, tal com va assenyalar el jutge "a quo", la part demandada no va realitzar cap reconvenció ni aplanament respecte de la necessitat de realitzar una delimitació de les finques.

Per la qual cosa, cal desestimar la pretensió relativa a la incongruència "extra petita".

Fonament Jurídic Segon

Qüestió relativa a l'aplicació de l' article 544-11.2 CCCat

L'al·legació segona es refereix a la conseqüència del fet de que l'espona hagués estat realment modificada, però, a l'escrit del recurs d'apel·lació no es refereix a l'anàlisi i exposició fàctica de la pretesa modificació de l'espona fins a la seva tercera al· legació. No obstant això, cal a dir que l' article 544-11 CCCat regula els diferents criteris per delimitar un terreny. Un terreny litigiós perquè hi ha confusió per on discorre la línea divisòria entre dos finques. La demanda fonamentava l'acció d'atermenament i fitació en base a diverses sentències d'aquesta Audiència Provincial, entenent que hi havia incertesa arran d'una modificació de l'espona. Així manifestà: "La propia Audiencia Provincial de Lleida ha señalado como supuesto en el que se produce esta situación de invertidumbre aquél en el que se ha producido una modificación de elementos topográficos (como lo es un talud) que servían de lindero entre dos fincas" (fol. 10). Així, vam dir a la nostra sentència de 16 de juny de 2008 que "Convé recordar que l'acció d'atermenament i fitació, regulada actualment als arts 544-9 a 544-12 del CCCat ., constitueix una facultat derivada del dret de propietat que permet al titular d'un predi individualitzar el polígon sobre el qual exercita les seves facultats dominicals. Per això, constitueixen pressupòsits per a l'exercici d'aquesta acció, primer, que es produeixi una situació de confrontació o contigüitat entre dues o més finques i, segon, que la línia de divisió o separació entre elles sigui confusa. Així, l'acció d'atermenament i fitació es configura com a manifestació de la facultat d'exclusió que comporta el dret de propietat, al individualitzar la finca mitjançant la fixació de la seva línia poligonal. Succeeix, però, que entre els litigants realment no es produeix una situació de confusió del confí comú pel que fa a aquests 100 metres sobre els quals no hi ha controvèrsia, on totes dues parts estan d'acord per on estan delimitades les dues propietats que, a més, estan separades per un element físic com és l'espona o marge, amb la qual cosa desapareix el pressupòsit de l'acció". Així doncs, l'aplicació de l' article 544-12 CCCat , tant en el seu apartat primer, com en el segon, exigeix que existeixi una situació de confusió, que no existeix donat que ambdues finques estan separades per una espona, que, com es veurà, va ser provada durant el judici mitjançant diversos elements de prova que no va ser modificada.

Per la qual cosa, cal desestimar la pretensió relativa a l'aplicació de l'article 544-11.2.

Fonament Jurídic Tercer

Qüestió relativa a la valoració dels mitjans per a practicar la delimitació i de la modificació de l'espona

Es centra la part recurrent, a la seva al·legació tercera, en diverses qüestions relatives a la manera de realitzar la delimitació de la finca, tant, per una banda per les escriptures públiques, com per l'aplicació de l' article 544-11 CCCat . Com ja hem manifestat en el nostre fonament anterior, no es d'aplicació aquest article, doncs, no existia una confusió d'on havia el límit entre les finques. A banda, el recurrent reitera en diverses ocasions que tant l'amo de la finca, com el fill, com els pèrits (fol. 317 v) consideraven l'espona com a límit de la finca. Tot i que, com va dir-se al judici, pot haver-hi excepcions, en general l'espona pertany a la finca superior o més elevada sobre la inferior; com és aquest supòsit. Aquesta presumpció es recull el Codi Civil de Catalunya, al seu article 546-8 CCCat : Hom presumeix que els marges, les ribes i les parets de sustentació entre finques veïnes els sòls de les quals són a cotes diferents són propietat dels titulars de la finca superior. En aquesta al·legació no es formula cap queixa, sinó que únicament es centra en afirmar que no es va provar que l'espona fos del predi inferior.

Veritablement, la qüestió que origina la problemàtica d'aquest procediment és si realment ha existit una modificació de l'espona, tot i que, el recurrent ho exposa a l'al·legació quarta. Al·lega el recurrent que el jutge "a quo" no ha tingut en compte les diferències entre plànols, pel fet de que aquell que estigué unit a l'escriptura d'adquisició de la finca del Sr. Blas no estigués signat, o que les objeccions respecte de l'informe pericial del Sr. Ezequias (respecte a la tècnica fotogramètrica) estava fonamentada en conjetures sense base tècnica, etc. El recurrent pretén rebatre en aquesta instància totes les proves pericials presentades davant el jutge "a quo" per a que tornin a valorar-se, quan és el jutjador de primera instància qui té la responsabilitat i ha de valorar-les pel seu principi d'immediatesa i de sana crítica. Així ho hem deixat dit en diverses ocasions, com la de la nostra sentència de 16 de març de 2012 , que el criteri que manté aquesta Sala quan s'invoca aquest motiu d'apel·lació, en el sentit que la valoració de la prova és una funció privativa del jutjador de instància, que ha de realitzar-se d'acord amb les regles de la sana crítica, sempre amb la possibilitat que la valoració probatòria es practiqui mitjançant una apreciació conjunta per tal d'obtenir una conclusió certa, havent de prevaldre el seu criteri, per imparcial i objectiu, sobre el de les parts, de tal manera que únicament poden estimar-se com incorrectes aquelles conclusions obtingudes pel jutjador a quo quan aquestes resultin absurdes, il· lògiques o irracionals, o quan hagi deixat d'observar-se alguna prova objectiva que les contradigui, però sense que aquest motiu d'apel·lació pugui servir per intentar substituir el criteri objectiu del jutge "a quo" pel subjectiu i propi de l'apel·lant. Amb aquest plantejament, adelantem ja que, una vegada reexaminades les proves practicades, considera la Sala que no pot apreciar-se l'error que denuncia l'apel·lant, ni tampoc extraure conclusions diferents a les obtingudes pel jutge "a quo", ja que la seva decisió compta amb suficient suport probatori.

La sentència apel·lada, respecte de l'informe pericial Don. Ezequias afirma que "concluyendo que la técnica por medio de la cual el perito llega a la conclusión que establece es correcta y adecuada para la reconstrucción teóricamente, no puede olvidarse que el mismo se ha basado en el presente caso en una fotografía de 1983 en comparación con fotografías de distintos momentos" afegint que "de conformidad con las cotas que el perito marca en sus planos resultaría que no se podría haber estado regando a manta, por gravedad, todo el campo, como se afirma se hacía en el presente caso". Si bé es cert que la tècnica fotogramètrica, com va dir-se tant pel pèrit Sr. Ezequias , autor de l'informe de restitució fotogramètrica, com pel pèrit enginyer Sr. Anton (minut 22:38 Video 4 del Judici), és una pràctica comuna per obtenir el relleu d'una determinada zona en un determinat moment mitjançant fotografies aèries; no pot obtenir el grau de certesa d'una fotografia a peu de finca. Així, en el present supòsit trobem tres fotografies on es distingeix l'accés als bancals superiors (fol. 191, fol. 193, fol. 196), mitjançant una rampa de terra que els connecta, tal com afirmà el testimoni, senyor Aquilino -fill de l'antic propietari-: "existía exactamente igual el camino respecto del talud" (minut 10:00 Vídeo 3 del Judici) i la corba del camí respecte de l'espona "está exactamente igual que cuando entraba mi padre con el carro" (minut 11:08 Vídeo 3 del Judici). No obstant això, el plànol que realitza el Sr. Ezequias (fol. 41) no introdueix aquest accés i deixa incomunicada la faixa, bancal o terrassa superior de la resta de la finca, accés lògic per conrear els diferents bancals o terrasses mitjançant els tractors i altra maquinaria. Tal com manifesta la part demandada, al seu escrit d'oposició al recurs (fol. 354 i 355).

Una altra errada apreciada per la jutgessa "a quo" és que les diferents cotes que fixa el plànol impedirien en la pràctica que la terrassa, bancal o faixa superior (la directament confrontant amb la parcel·la de la Sra. Noemi ) que no es pogués regar. L'escrit del recurs d'apel·lació diu, respecte d'aquest punt, que " la única que se encuentra a un nivel superior que las reflejadas en relación con la finca de mi patrocinada, es la existente en la parte norte extremo izquierdo de la parcela NUM000 , a la que se le atribuye un valor de 209,83 cuando la finca de mi patrocinado en una zona próxima a donde se encontraba la acequia (en 1983, todavía no se había construido la arqueta) registra una cota de 209,55". No obstant aquesta afirmació, la cota que es referencia al mig del bancal de dalt també és superior, encara que amb una petita diferència: 209,57; i que la cota més propera on actualment es troba l'arqueta de reg, seria de 209,27. Per tant, la faixa o bancal es trobaria totalment inclinada en un desnivell desfavorable per a que es regués, totalment il·lògic. Doncs, el desnivell hauria de ser al revés de l'expressat per a que es pogués regar completament (la cota més alta a l'alçada de la segla o arqueta, la més baixa del bancal a l'extrem contrari). És més, amb aquesta disposició de cotes, l'aigua és precipitaria cap al bancal de baix (amb menor altitud) sense arribar-se a regar ni tan sols la seva meitat del bancal de dalt. No obstant, això s'ha afirmat durant el judici que la finca es regava tota (minut 14:45 Video 3).

Pel que fa al plànol realitzat pel senyor Prudencio , com diu la sentència apel·lada "el mismo perito manifiesta que la diferencia es muy escasa, sin precisarla ni identificarla, así como que el plano realizado lo confeccionó de acuerdo con la escritura de 1977 sin basarse en la realidad sino únicamente en este documento, lo cual aporta un elevado grado de error, reconociendo al serle exhibida la fotografía acompañada como documento nº 11 de la contestación que el talud se encuentra en la fotografía como en la actualidad". Certament, el senyor Justribó va afirmar que "el talud está como ahora" (minut 18:20 Video 2 del Judici) quan li van ensenyar la fotografia antiga prèvia al moviment de terres (fol. 141) i que al seu estudi únicament "ha plasmado la escritura y el plano que la acompaña" (minut 21:34 Vídeo 2 del Judici), constituint un element de prova feble, primer perquè es fonamenta en un plànol que no té autoria, i, ni tan sols pot afirmar-se que es va realitzar per un tècnic expert; en segon lloc, perquè no plasma la realitat actual ni utilitza cap tècnica o dada empírica fiable anterior; i, en tercer lloc, perquè, d'acord amb l' article 340 LEC no concorria en ell els requisits necessaris per ser considerat com pèrit al mancar-li, al temps de realitzar el seu dictamen, el títol oficial per poder-lo efectuar.

Així doncs, no s'aprecia un judici valoratiu il·lògic o irracional per part de la jutgessa "a quo", amb qui compartim la manifestació de que "del examen del informe y aclaraciones del perito aportado por la demandada, Anton , ingeniero técnico en topografía, se desprende que las conclusiones del mismo revisten mayor rigor técnico que los anteriores, a la vista de las técnicas empleadas para su realización: manifestó de forma detallada que acudió al lugar para medir la finca, citando a los colindantes y consultando información previa de la situación del terreno antes de la construcción del pantano, concluyendo que el límite entre las fincas de las partes se sitúa al pie del talud, incluyendo el camino en la finca del Sr. Heraclio ".

Pel la qual cosa, cal desestimar la pretensió referent a una errònia valoració per la jutjadora dels dictàmens pericials i altres elements de prova.

Fonament Jurídic Quart

Qüestió relativa a l'acció reivindicatòria

Al·lega, finalment, la part recorrent en el seu motiu cinquè, que la "Juez incurre en una nueva contradicción. Efecto, si con parcela NUM001 , la Juez se está refiriendo, y no se nos ocurre a que otra puede hacerlo, a la parcela catastral NUM001 del polígono NUM002 del término municipal de Alcoletge [...] entonces no se entiende primero, que se haya negado al ejercicio de la acción de deslinde ni segundo a la acción reivindicatoria ejercitada, pues la delimitación que el catastro hace de la zona de colindancia de las parcelas NUM001 y NUM000 se corresponde prácticamente en su totalidad con la propuesta por esta parte". La part apel·lant únicament dedica tota aquesta al·legació a defensar la personal interpretació de l'expressió que realitza la jutgessa "a quo" sobre "su derecho sobre la finca NUM001 ", sense combatre cap dels arguments jurídics que exposa la sentència sobre els requisits per poder prosperar una acció reivindicatòria.

Evidentment que la referència que realitza la jutgessa "a quo" a la parcel·la NUM001 és refereix a la finca registral NUM003 , del volum NUM004 , del llibre NUM005 d'Alcoletge (fol. 150) i no a la concreta descripció física de la parcel·la NUM001 , polígon NUM002 del Cadastre rústic. La utilització d'aquesta xifra és clarament per facilitar la seva identificació als plànols que s'han utilitzat durant el procediment. Així, tant, les cites a l'informe pericial que realitza el Sr. Ezequias (a les que es refereix l'al·legació cinquena de l'escrit del recurs d'apel· lació de la part recorrent), com els plànols que realitza el pèrit de la part demandada (fol. 214), Sr. Anton , utilitzen per identificar la finca del Sr. Blas l'expressió "parcel·la NUM001 " i no la numeració del Registre de la Propietat. Aquests dos plànols posseeixen, com s'ha dit, diferents configuracions de la dita "parcel·la NUM001 ". Per tant, l'expressió que realitza la jutgessa "a quo" ha d'interpretar-se d'aquesta manera, amb consonància amb la resta de fonaments jurídics de la sentència, i, no ha de donar-se la interpretació interessada que pretén ara la part apel·lant.

Trobem del tot acurada l'aplicació dels articles 544-1 a 544-3 que realitza la sentència apel·lada. Així, com diguerem a la nostra sentència de 26 d'abril de 2012 : "Sabido es que tratándose del ejercicio de una acción reivindicatoria resulta fundamental para su prosperabilidad la concurrencia de tres requisitos fundamentales, a saber: la prueba del título que acredite la adquisición de la cosa por el actor; la identificación inequívoca de la cosa objeto de reivindicación, y que el demandado esté poseyendo de hecho la finca o porción reivindicada. El requisito de la identificación opera en un doble plano exigiendo, por un lado, que se fije con claridad y precisión la situación, cabida y linderos de la finca o terreno discutido, y por otro lado, que se acredite de modo práctico, sobre el terreno, que el terreno cuya declaración de propiedad se postula es aquel a que se refieren los documentos aportados y demás medios de prueba en que la parte actora funde su derecho, lo que en definitiva implica efectuar un juicio comparativo entre la descripción real de la finca sobre el terreno y aquella a que se refieren los títulos, que lleve a la convicción del Juzgador de que ambas son la misma. Así se deriva de la reiterada doctrina jurisprudencial sobre la materia (por todas, STSS de 10 de julio de 2002 y de 17 de marzo de 2005, y las que en ella se citan) a tenor de la cual incumbe al demandante la carga de probar que aquél bien inmueble del que dice ostentar su dominio se corresponde, en perfecta identidad, con el descrito en el título legitimador. De acuerdo con esta misma doctrina jurisprudencial la identificación de la finca ha de hacerse de forma inequívoca, que no ofrezca duda alguna cual sea la que se reclama, fijando con precisión su cabida, situación y linderos, y demostrando en cumplida probanza que el predio reclamado es aquél al que se refieren los títulos y demás medios probatorios en los que el actor funda su derecho, lo que exige un juicio comparativo entre la finca real contemplada y la que conste en los títulos, incumbiendo al demandante la carga de probar que aquél bien inmueble del que dice ostentar su dominio se corresponde, en perfecta identidad, con el descrito en el título legitimador ( SSTS 15-1990, 25-11-1991 , 26-11-1992 , 6-5-1994, 1-54-1996 y 22-11-2002 )".

En el present supòsit, no concorren els requisits necessaris, ja que com s'ha provat, no hi hagut una modificació de la delimitació ni de la espona entre les finques i la porció de terreny que es reclama amb l'acció reivindicatòria és propietat del Sr. Heraclio .

Per la qual cosa, cal desestimar la pretensió relativa a l'acció de reivindicació.

Fonament Jurídic Cinquè

Costes.

Al desestimar totes les pretensions del recurs d'apel·lació, les costes d'aquesta alçada han d'imposar-se a la part apel·lant ( arts. 398-1 i 394-1 de la LEC ).

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat per la representació processal de Blas contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Lleida i CONFIRMEM la mateixa en tots els seus extrems i amb expressa condemna a la part apel·lant a pagar les costes d'aquesta segona instància.

Tornin-se les actuacions al Jutjat de procedència, amb certificació d'aquesta sentència, als efectes oportuns.

Així per la nostra sentència, la pronunciem, manem i firmem.

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.