Sentencia CIVIL Nº 345/2018, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 559/2017 de 31 de Julio de 2018

Encabezamiento

Secció núm. 02 de l'Audiència Provincial de Lleida. Civil

Carrer Canyeret, 1 - Lleida

25007 Lleida

Tel. 973705820

Fax: 973700281

A/e: aps2.lleida@xij.gencat.cat

NIG 2520742120138198962

Recurs d'apel lació 559/2017 A

Matèria: Procediment Ordinari

Òrgan d'origen: Secció Civil. Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de Solsona

Procediment d'origen: Procediment ordinari 462/2013

Part recurrent / Sol licitant: Amalia

Procurador/a: M.Isabel Perez Martinez, Eva Sapena Soler

Advocat/ada:

Part contra la qual s'interposa el recurs: URBAN CRISTAL SL

Procurador/a: Mªclaustre Segues Pla, Astrid Notario Ruiz

Advocat/ada: Jordi Ferrer Temporal

SENTÈNCIA NÚM. 345/2018

President:

Il lm. Sr. Albert Montell Garcia

Magistrades:

Il lma. Sra. Mª Carmen Bernat Álvarez

Il lma. Sra. Ana Cristina Sainz Pereda

Lleida, 31 de juliol de 2018

Antecedentes

PRIMER. El 29 d'agost de 2017 es van rebre les actuacions de Procediment ordinari 462/2013, procedents del Secció Civil. Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de Solsona, a fi de resoldre el recurs d'apel lació interposat per la procuradoraEva Sapena Soler en representació de Amalia , contra la Sentència de data 10/03/2017 , en què consta com a part apel lada la procuradora Astrid Notario Ruiz, en representació de URBAN CRISTAL SL.

SEGON. El contingut de la decisió de la Sentència objecte de recurs és el següent:

'DECIDEIXO: Desestimarla demanda formulada per la Procuradora Sra. Pérez, en nom i representació de Amalia , contra la mercantil Urban Cristal, S.L., i en conseqüència,haig d'absoldre i absolcla part demandada de totes les peticions adduïdes en contra seva, amb expresa imposició de les costes processals causades a la part demandant. [...]'

TERCER. El recurs es va admetre i es va tramitar de conformitat amb la normativa processal per a aquest tipus de recursos.

Per reorganització de l'agenda d'assenyalaments se suspèn l'acte de deliberació, votació i decisió fixat pel dia 05/12/2018 i s'assenyala per al dia d'avui, 31 de juliol de 2018.

QUART. En la tramitació d'aquest procediment s'han observat les normes processals essencials aplicables al cas.

Es va designar com a ponent el magistrat Albert Montell Garcia .

Fundamentos

PRIMER.Atès que la sentència de primera instància desestima totes les accions exercitades a la demanda, l'actora Sra. Amalia interposa recurs defensant la seva admissió. En primer lloc, torna a plantejar l'acció de nul litat per manca de capacitat de la demandant en relació a l'escriptura de préstec amb garantia hipotecària subscrit el 27-4-10, pel qual hauria rebut com prestatària la quantitat de 34.080 € a tornar en el termini d'un any i amb un interès remuneratori fix del 12 %. No és controvertit que la Sra. Amalia el 2003 va ser diagnosticada de trastorn esquizoafectiu, des de fa anys està amb tractament psiquiàtric i, el 2010 ja estava diagnosticada de trastorn esquizoatípic de la personalitat i trastorn bipolar tipus 1. Aquesta patologia implica fases maníaques en les quals el pacient està descompensat, amb desorganització de conducta i de pensament, durant les quals no connecta amb la realitat i no controla els seus impulsos. Durant aquests períodes es pot afirmar que el malalt no té conservades les seves capacitats cognitives, de manera que no és plenament capaç de voler i entendre.

SEGON.La premissa de la què s'ha de començar és la presumpció que tota persona que és major d'edat té plena capacitat d'obrar. Això fa que aquell que pretengui l'anul lació d'un negoci jurídic efectuat per un major d'edat per motiu de la seva falta de capacitat no hagi d'acreditar de forma rotunda i plena. La jurisprudència del Tribunal Suprem recollida, entre altres, a les sentències de 10-2-86 , 10-4-87 , 26-9-88 , 13-10-90 i 19-2-96 , és constant i reiterada a l'indicar que els efectes de la incapacitació només s'inicien quan recau una decisió judicial que declara la incapacitat, sense que existeixi la possibilitat de retrotraure els seus efectes al moment en què s'hagi iniciat la patologia. Ni tan sols és possible retrotraure els efectes de la incapacitació judicialment declarada al moment en què es va interposar la demanda d'incapacitació. Només quan es pugui acreditar que en el moment d'efectuar un determinat negoci jurídic en una data determinada, la persona tenia limitades les seves facultats intel lectuals i, per tant, en aquell moment anterior ja se'l podia considerar incapaç, és quan serà possible apreciar la nul litat del negoci jurídic per manca de capacitat d'obrar. Es planteja, així, veritable un problema de prova que sovint implicarà una certa dificultat, atès que no només cal destruir la presumpció de plena capacitat de la què gaudeix tota persona major d'edat, sinó que, a més, s'ha de destruir en referència a un moment passat. Així, la STS de 13-10-90 ja deia que: 'toda persona debe reputarse en su cabal juicio como atributo normal de su ser y, por su consecuencia, ha de presumirse la capacidad de una persona en tanto no se demuestre inequívoca y concluyentemente que tenía enervadas las potencias anímicas del raciocinio y de querer, con verdadera libertad de elección, al tiempo de suscribir algún acto jurídico, constituyendo una presunción 'iuris tantum' de aptitud que sólo puede destruirse mediante una evidente y completa prueba de contrario, prueba cuya carga corresponde a quien sostiene la existencia de la incapacidad'. La necesidad que exista una prueba directa, clara y contundente de la incapacidad del demandado en el momento de firmar un contrato viene exigida tanto por la presunción de capacidad, como por el hecho que, incluso, la incapacidad es susceptible de graduación, de forma que para la realización de determinados actos puede no ser necesario ninguna complementación de su capacidad. La consecuencia de ello es que, en caso de duda, debe entenderse subsistente la capacidad del contratante ( STS de 24-9-97 )'.

En el mateix sentit es pronuncia la STS de 19-11-04 , que diu: 'Al basarse los dos motivos en la misma argumentación, se da una respuesta conjunta a ambos, la cual debe partir de la distinción entre incapacidad natural, a consecuencia de que el sujeto se encuentre en una situación física o psíquica que elimine su entendimiento y voluntad y le impida entender y querer el acto que realiza, e incapacidad resultante del estado civil de incapacitado. Los artículos 199 y siguientes del Código Civil se refieren a la segunda, esto es, a la reducción de la capacidad de obrar, en la medida que en cada caso se determine ( artículo 210 del Código Civil ), por la concurrencia de alguna de las causas establecidas en la Ley ( artículos 199 y 200 del Código Civil ), mediante una Sentencia judicial que la declare ( artículo 199 del Código Civil ) y constituya, así, un estado civil nuevo, el de incapacitado. Desde ese momento, los contratos que realice el sujeto, si entran en el ámbito de la restricción, serán anulables ( artículos 1263.2 y 1301 del Código Civil ). Sin embargo, el que una persona no haya sido incapacitada no significa que sean válidos los actos que realice sin la capacidad natural precisa en cada caso. En particular, no cabe considerar existente una declaración de voluntad contractual..., cuando falte en el declarante la razón natural, ya que dicha carencia excluye la voluntad negocial e impide que lo hecho valga como declaración (la sentencia de 4 de abril de 1984 precisa que la incapacidad mental determina que el negocio sea radicalmente nulo o inexistente por falta de un requisito esencial y que esa inexistencia es perpetua e insubsanable). Claro está, que al presumirse la capacidad del no incapacitado, la falta de capacidad natural debe probarse cumplidamente. En ese sentido la jurisprudencia ( Sentencias de 17 de diciembre de 1960 , 28 de junio de 1974 , 23 de noviembre de 1981 ) ha destacado de modo reiterado la validez de los actos ejecutados por el incapaz antes de que su incapacidad sea judicialmente declarada (o aunque no lo sea nunca), a menos que, concreta y específicamente, se obtenga la declaración de nulidad del acto de que se trate. También ha precisado que la capacidad de la persona se presume siempre, mientras que su incapacidad, como excepción, no sea probada de modo evidente y completo ( Sentencias de 7 de febrero de 1967 y 10 de abril de 1987 )'.

TERCER.En conseqüència, caldrà acreditar suficientment que la Sra. Amalia , quan va signar l'escriptura pública de préstec amb garantia hipotecaria el dia 24-4-10, no tenia capacitat per voler i entendre aquest tipus d'actes de disposició patrimonial. Ara bé, les proves aportades al respecte són insuficients, atès que no permeten considerar amb tota rotunditat i sense cap mena de dubte, la manca de capacitat de la Sra. Amalia . Encara que la malaltia que tenia diagnosticada de ja feia temps té entitat suficient per afectar la seva capacitat, la prova aportada, en especial la declaració testifical de la psiquiatra que la portava, determina que quedaria afectada la seva capacitat de manera episòdica, en les fases maníaques, en les quals es produeix una descompensació de la pacient. Aquests episodis s'alternen amb d'altres períodes on la seva capacitat està suficientment conservada. De fet, tal i com emfasitza la Sra. Jutge de primera instància, la metgessa forense va emetre informe el dia 26-3-14, en el qual després d'examinar la documentació mèdica aportada i després de realitzar una exploració psicopatològica de la Sra. Amalia , conclou que en aquell moment tenia les seves capacitats cognitives i volitives conservades, sense presentar cap dada indicativa de simptomatologia aguda. I si ens centrem en la data de l'escriptura pública que es pretén invalidar, abril de 2010, trobem, en primer lloc, que el Sr. notari hi fa constar la seva valoració de capacitat de totes les persones atorgants. Encara que el notari no sigui un tècnic en aquest àmbit específic de la ciència mèdica, si ens atenem a la descripció de la simptomatologia que la Sra. Amalia presenta en plena fase maníaca, és molt probable que el Sr. notari hagués pogut adonar-se'n. Però, a més, és rellevant la declaració del testimoni Sr. Eusebio , que coneixia la Sra. Amalia des de 2008 i la va acompanyar en les gestions realitzades amb motiu d'aquell préstec. Aquest testimoni va indicar que mai va notar res d'especial en relació a l'estat cognitiu de la Sra. Amalia i tampoc el dia de la signatura de l'escriptura, acte en el qual ell va estar present. Per tan, encara que la demandant patís una patologia que en fase de brot o de episòdicament pugui afectar de forma significativa la seva capacitat, no ha quedat acreditat que estigués en una fase maníaca el dia que va signar l'escriptura notarial ni tampoc en els dies previs.

QUART.El segon punt fort de la demanda el constitueix la tesi que la quantitat de diners que la Sra. Amalia va rebre en préstec va ser inferior als 34.080 € que es van fer constar a l'escriptura notarial. No es discuteix que li van ser lliurats 23.500 €, de la següent manera: 20.000 € en un xec bancari nominatiu a favor de la Sra. Amalia ; un altre de 1.500 € a favor de la notaria per pagar les despeses; i un altre de 2.000 € al portador. Sosté la demandant que la resta, 10.580 €, no li va ser entregada. S'ha aportat al procediment certificació de l'entitat bancària on la societat demandada tenia el compte corrent contra el qual es van lliurar els tres talons esmentats, segons el qual el seu saldo, en aquella data, era inferior a 34.080 €. A l'acte del judici, en prova d'interrogatori, el legal representant de la prestamista va afirmar que va entregar els diners objecte de préstec a la Sra. Amalia en la forma que ella li va demanar, és a dir, en tres talons i la resta en metàl lic dintre un sobre. Afirma que li va donar el mateix dia de signar l'escriptura abans d'anar a la notaria. Ara bé, el testimoni Sr. Eusebio va manifestar que quan ell va arribar a la notaria uns vint minuts abans que la Sra. Amalia va coincidir a la sala d'espera amb el prestamista, que no es coneixien mútuament, i que, com ja s'ha dit abans, ell va acompanyar la Sra. Amalia en l'acte de la signatura davant el Sr. notari. Aquest testimoni va ser rotund al afirmar que no va veure en cap moment anterior a la signatura, que ningú entregués cap sobre a la Sra. Amalia ni diners en efectiu ni tampoc la va veure comptar diners. La demandada dona especial importància al fet que 'el mismo Notario ya consignó la existencia de dicha cantidad y la efectiva entrega a la Sra. Amalia como parte del préstamo además del resto de cheques bancarios'. No és veritat, però. Segons fa constar el Sr. notari 'ha recibido la parte prestataria, en cuanto a la cantidad de 10.580,00 euros en efectivo metálico en el día de hoy y con anterioridad a este acto'. Per tan, no fa constar ni dona fe que els diners van ser entregats a presència seva i a la seva vista, si no que van ser entregats abans, en aquell mateix dia, és a dir, el que fa el notari es recollir una mera manifestació de les parts contractants. Però, a més, en relació a l'abast de la fe públic notarial ha declarat reiteradament el Tribunal Suprem (sentències de 30 d'octubre de 1998 , 12 de juliol de 1999 , 26 de gener de 2001 , 4 de febrer de 2002 , entre altres), que només acredita el fet que motiva l'atorgament de l'escriptura pública, la seva data i que els seus atorgants han realitzat determinades manifestacions davant el notari, però no constitueix prova de la certesa o veritat intrínseca d'aquestes declaracions, per la qual cosa poden desvirtuar-se mitjançant prova en contrari. Diu la STS de de 27-2-98 que: 'tiene declarado esta Sala en sentencias de 15 de mayo y 2 de junio de 1983 , 24 de febrero de 1986 , 1 de julio y 5 y 10 de noviembre de 1988 y 23 de septiembre de 1989 'la eficacia de los contratos otorgados ante Notario no alcanza la veracidad intrínseca de las declaraciones de los contratantes, ni a la intención o propósito que oculten o disimulen, porque esto escapa a la apreciación notarial, dado que, evidentemente, el documento público da fe del hecho y de la fecha, es decir, de lo comprendido en la unidad de acto, pero no de su verdad intrínseca''. I la STS 24-6-08 afegeix: 'ahora bien, como expone claramente la reciente sentencia de fecha 5 de diciembre de 2007 , recogiendo la doctrina jurisprudencial al respecto, «la jurisprudencia de esta Sala ha declarado en numerosas ocasiones (Sentencias, entre otras, de 30 de octubre de 1998 , 28 de septiembre de 2006 y 29 de mayo de 2007 ) que «esta prueba (documentos públicos) no es necesariamente superior a otras ( Sentencias de 25 de junio de 1983 , 27 de noviembre de 1985 , 7 de julio de 1986 y 18 de junio de 1992 ) y la veracidad intrínseca de las declaraciones contenidas en ellos puede ser desvirtuada por prueba en contrario ( Sentencias de 8 de mayo de 1973 , 9 de mayo de 1980 , 15 de febrero de 1982 , 14 de febrero y 14 de marzo de 1983 )'. Así , prosigue la Sentencia de 28 de septiembre de 2006 , antes referida, 'el valor o eficacia del documento público no se extiende a su contenido o a las declaraciones que en ellos hagan los otorgantes, pues, aunque en principio hacen prueba contra éstos y sus causahabientes, la veracidad intrínseca de las mismas puede ser desvirtuada por prueba en contrario, sin que tal medio probatorio tenga prevalencia sobre los demás, vinculando al Juez sólo respecto de su otorgamiento y de su fecha, dado que el resto de su contenido puede ser sometido a apreciación con otras pruebas ( Sentencia de este Tribunal de 30 de septiembre de 1995 ). En igual sentido las Sentencias de 26 de enero de 2001 , 30 de octubre de 1998 , 11 de julio de 1996 , 18 de julio de 1992 , 27 de marzo de 1991 , 2 de abril de 1990 y 6 de julio de 1989 ».'

SISÈ.Segons el que s'acaba d'exposar, l'escriptura pública no dona fe i no acredita el fet del lliurament dels diners en metàl lic per tractar-se d'un fet que no es va realitzar a presència del notari. El que constitueix prova de l'entrega és la declaració que realitza la prestatària a l'escriptura notarial segons la qual afirma que ja ha rebut aquests diners en un moment anterior. En conseqüència si ara nega aquest fet és a ella a qui correspon la càrrega d'acreditar-ho, especialment quan s'erigeix com un fet constitutiu de la seva pretensió ( art. 217.2 de la LEC ). La prova que ha aportat, com s'ha dit, és la certificació de l'entitat bancària de la prestamista, de la qual es desprèn que només havia saldo suficient per pagar els tres xecs emesos, és a dir, 23.500 €. La demandada no ha indicat en cap moment que els diners en metàl lic poguessin procedir d'un altre compte bancari, del líquid de caixa o d'un concret cobrament rebut recentment. Per altra banda, en prova d'interrogatori, el legal representant de la demandada no va saber desvirtuar les preguntes efectuades en relació a la mala situació econòmica que en aquella època tenia la societat, segons resulta de la prova documental aportada. A més, atesa la quantitat de què estem parlant (10.580 € en total), el més normal és que pugui haver alguna mena de rastre bancari que doni suport a l'afirmació efectuada per la demandada conforme va entregar aquesta quantitat en metàl lic. Aquest conjunt de proves ens porta a la situació en què la demandant ha realitzat tot allò que estava al seu abast per intentar acreditar en la mesura del possible que no va rebre aquests diners, és a dir, per intentar provar un fet negatiu que, com a tal, és de difícil prova, quan no d'impossible prova (tradicionalment anomenat 'probatio diabolica'). En canvi, la demandada que afirma haver entregat els diners, és a dir, afirma un fet positiu, no aporta cap prova per acreditar la realitat d'aquest desplaçament patrimonial, ni tan sols en dona una mínima explicació, limitant-se a acollir-se al contingut de l'escriptura notarial. En aquestes situacions el Tribunal Constitucional diu a les seves sentències núms. 98/87 i 14/92 , que els Tribunals no poden exigir a cap de les parts d'un procés una prova impossible o diabòlica, si no poden justificar processalment els seus drets i interessos legítims a través de l'exercici dels mitjans de prova pertinents per a la seva defensa, atès que en cas contrari se'ls causaria indefensió prohibida per l' art. 24.1 de la Constitució . D'aquesta forma, els fets que són positius per una part litigant (aquí el lliurament d'uns diners en metàl lic), projecten sobre ella la càrrega de la prova, atès que és aquesta qui té en el seu domini les possibilitats per a provar-ho ( sentències del Tribunal Suprem de 3 de juny i 5 de novembre de 1993 i de 12 de desembre de 1994 ). Les normes sobre distribució de la càrrega de la prova no poden obeir a principis inflexibles, sinó que s'han d'adequar a la naturalesa dels fets que hagin estat afirmats o negats pels litigants i als principis d'elaboració jurisprudencial referents a la facilitat probatòria i de proximitat a la font de la prova, els quals ara estan recollits al darrer apartat de l' art. 217 de la LEC , quan diu que per a l'aplicació del que disposen els apartats anteriors d'aquest article, el tribunal ha de tenir present la disponibilitat i la facilitat probatòria que correspon a cada una de les parts del litigi ( sentències del Tribunal Suprem de 9 de febrer de 1994 , 30 de juliol de 1990 , i 17 d'octubre de 2002 ). Diu el Tribunal Constitucional a la sentència 227/91 , que quan les fonts de la prova estan en poder d'una de les parts litigants, l'obligació constitucional de col laborar amb els Tribunals en el curs del procés ( art. 118 de la CE ), comporta que és aquesta part qui té l'obligació d'aportar les dades requerides a fi que l'òrgan judicial pugui descobrir la veritat. I la ja esmentada STS de 4-2-02 diu que: 'Uno de los instrumentos para aquella finalidad es la averiguación de si el precio que se dice recibido por el vendedor se pagó, no bastando en modo alguno el reconocimiento de su recepción cuando ésta es negada. Ante este hecho negativo, nada impide a la parte compradora demostrar el hecho positivo en contrario, o sea, la entrega. Es una prueba que está a su alcance, no así para el vendedor la negativa de no haberlo recibido. Esta Sala ha declarado reiteradamente que la fe notarial hace prueba, mientras no se ataque por falsedad, de que los otorgantes de la escritura pública hicieron las manifestaciones que constan en el documento, pero no de que ellas correspondan a la verdad'. I afegeix la STS de 24-9-03 que: 'la manifestación hecha en los contratos sobre la entrega del precio no acredita su veracidad por lo que, incluso cuando se trata de contratos documentados en escritura pública, tiene declarado esta Sala que incumbe al demandado la prueba de la existencia del precio de acuerdo con la doctrina jurisprudencial sobre la carga de la prueba en orden a quien tiene que sufrir las consecuencias de no haber agotado su derecho a probar, en cuanto afirma que no se trata de aplicación de unos principios inflexibles, sino dependen de la naturaleza del debate la disponibilidad y la realidad de la prueba'.

En relació als principis de disponibilitat i facilitat probatòria indica la STS de 13-5-16 el següent: 'Los referidos principios permiten hacer recaer las consecuencias de la falta de prueba sobre la parte que tenía más facilidad o se hallaba en una posición mejor o más favorable por la disponibilidad o proximidad a su fuente para su aportación; pero la mera imposibilidad probatoria de un hecho no puede traducirse, sin más, en un desplazamiento de la carga de la prueba, pues ello requiere que sea factible para la parte a la que tal desplazamiento habría de perjudicar: así lo han declarado, entre otras, las Sentencias de esta Sala 949/2004, de 8 de octubre (Rec. 2651/1998 ), 133/2010, de 9 de marzo (Rec. 1988/2005 ), 859/2010, de 31 de diciembre (Rec. 1886/2006 ) y 400/2012, de 12 de junio (Rec. 703/2009 ).'

En aplicació d'aquests principis, qui es troba en millor posició per poder provar el fet del lliurament dels diners és la demandada, cosa que ni tan sols ha intentat, per la qual cosa, atesa la prova que ha aportat la demandant, unida a l'escassa consistència de les al legacions de la demandada per intentar explicar la realitat de l'entrega i, a més, unit al fet de la manca de prova intentada aportar per acreditar aquest fet positiu, cal concloure que és la demandada a qui ha de perjudicar aquesta falta de prova i, en conseqüència, s'ha de considerar provat que els 10.580 € no van ser entregats.

SETÈ. L'anteriorment exposat condueix també a estimar l'acció de nul litat del préstec per usurari. Al respecte, hem dit a la nostra Interlocutòria de 27-11-17 el següent: 'en relación al carácter usurario hay que tener en cuenta la Sentencia del Pleno del TS de fecha 25 de noviembre de 2015 . En ella el TS nos recuerda que 'la Ley de Represión de la Usura se configura como un límite a la autonomía negocial del art. 1255 del Código Civil aplicable a los préstamos, y, en general, a cualesquiera operación de crédito «sustancialmente equivalente» al préstamo. Así lo ha declarado esta Sala en anteriores sentencias, como las núm. 406/2012, de 18 de junio , 113/2013, de 22 de febrero , y 677/2014, de 2 de diciembre '. Para a continuación y en relación a los requisitos para poder considerar un préstamo usurario señala 'A partir de los primeros años cuarenta, la jurisprudencia de esta Sala volvió a la línea jurisprudencial inmediatamente posterior a la promulgación de la Ley de Represión de la Usura, en el sentido de no exigir que, para que un préstamo pudiera considerarse usurario, concurrieran todos los requisitos objetivos y subjetivos previstos en el art. 1 de la ley. Por tanto, y en lo que al caso objeto del recurso interesa, para que la operación crediticia pueda ser considerada usuraria, basta con que se den los requisitos previstos en el primer inciso del art. 1 de la ley, esto es, «que se estipule un interés notablemente superior al normal del dinero y manifiestamente desproporcionado con las circunstancias del caso», sin que sea exigible que, acumuladamente, se exija « que ha sido aceptado por el prestatario a causa de su situación angustiosa, de su inexperiencia o de lo limitado de sus facultades mentales».

Cuando en las sentencias núm. 406/2012, de 18 de junio , y 677/2014 de 2 de diciembre , exponíamos los criterios de 'unidad' y 'sistematización' que debían informar la aplicación de la Ley de Represión de la Usura, nos referíamos a que la ineficacia a que daba lugar el carácter usurario del préstamo tenía el mismo alcance y naturaleza en cualquiera de los supuestos en que el préstamo puede ser calificado de usurario, que se proyecta unitariamente sobre la validez misma del contrato celebrado. Pero no se retornaba a una jurisprudencia dejada atrás hace más de setenta años, que exigía, para que el préstamo pudiera ser considerado usurario, la concurrencia de todos los requisitos objetivos y subjetivos previstos en el párrafo primero del art. 1 de la Ley.'.

Así pues es claro que con la jurisprudencia que emana de esta Sentencia del Pleno queda claro que cuando el artículo 1 de la Ley de Represión de la Usura añade al requisito de que en el préstamo se estipule un interés notablemente superior al normal del dinero y manifiestamente desproporcionado con las circunstancias del caso o en condiciones tales que resulte aquél leonino, no será preciso acreditar además que hay motivos para estimar que ha sido aceptado por el prestatario a causa de su situación angustiosa, de su inexperiencia o de lo limitado de sus facultades mentales'. No cal dir que això darrer bé aquí especialment a tomb atesa la malaltia que pateix la Sra. Amalia .

VUITÈ.Pel que fa a la consignació d'una quantitat superior a la què realment és objecte de préstec, diu al respecte la STS de 14-7-09 que: 'Tales convenciones integraban efectivamente un préstamo usurario según el concepto que del mismo se contiene en el artículo 1 de la Ley sobre Represión de la Usura de 23 de julio de 1908 , según el cual merece tal calificación 'el contrato en que se suponga recibida mayor cantidad que la verdaderamente entregada, cualesquiera que sean su entidad y circunstancias', com és aquí ara el cas. Pel que fa a les conseqüències d'aquesta declaració, continua dient aquests sentència del TS: 'El artículo 3 de la Ley sobre Represión de la Usura de 23 de julio de 1908 establece que «declarada con arreglo a esta ley la nulidad de un contrato, el prestatario estará obligado a entregar tan solo la suma recibida; y si hubiera satisfecho parte de aquélla y los intereses vencidos, el prestamista devolverá al prestatario lo que, tomando en cuenta el total de lo percibido, exceda del capital prestado» , precepto que se ha de poner en relación con el artículo 6.3 del Código Civil en cuanto establece que «los actos contrarios a las normas imperativas y a las prohibitivas son nulos de pleno derecho, salvo que en ellas se establezca un efecto distinto para el caso de contravención» , como es en este caso la fijación legal de la obligación del prestatario de devolver la suma realmente recibida. En consecuencia, la declaración de nulidad del contrato de préstamo usurario produce como efecto fundamental el de que el prestatario está obligado a entregar tan solo lo recibido de tal modo que queda dispensado de pagar cualquier clase de intereses, usurarios o legítimos '. Atès que la Sra. Amalia ja va tornar tot el préstec, interessos remuneratoris inclosos, la demandada només haurà de tornar la quantitat percebuda que excedeix del capital prestat i a la qual es limita la pretensió formulada a la demanda, és a dir, 17.625,26 €.

NOVÈ.L'estimació del recurs comporta que no escaigui efectuar condemna pel que fa a les costes causades en segona instància, mentre que les de primera instància han de ser imposades a la demandada ( arts. 394 i 398 de la LEC ).

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Estimem el recurs d'apel lació interposat per la representació processal de la Sra. Amalia , contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància de Solsona, en procediment de judici ordinari núm. 462/14, que revoquem i, en el seu lloc, estimem la demanda interposada per la Sra. Amalia i, en conseqüència, declarem nul el contracte de préstec concedit per Urban Cristal SL a la Sra. Amalia en escriptura pública de 24-4-10, i condemnem Urban Cristal SL a tornar a la Sra. Amalia la quantitat de 17.625,26 €, més els interessos legals des de la data d'aquesta resolució, així com declarem que la Sra. Amalia va pagar tot el préstec a l'haver entregat la quantitat de 23.500 €. Condemnem Urban Cristal SL a pagar les costes de primera instància, sense que escaigui efectuar pronunciament pel que fa a les causades en segona instància.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que escaiguin.

Finalment, respecte del dipòsit constituït per la part recurrent, cal disposar el que escaigui de conformitat amb el que estableix la disposició addicional 15a de la Llei orgànica del poder judicial (LOPJ ).

Contra aquesta resolució es pot interposar unrecurs de cassacióen els supòsits de l' article 477.2 de la LEC i unrecurs extraordinariper infracció processal ( regla 1.3 de la disposició final 16a de la LEC ) davant del Tribunal Suprem ( article 466 de la LEC ), sempre que es compleixin els requisits legals establerts jurisprudencialment.

També s'hi pot interposar unrecurs de cassacióen relació amb el dret civil català, en els supòsits de l' article 3 de la Llei 4/2012, de 5 de mar ç, del recurs de cassació en matèria de dret civil a Catalunya.

Els recursos s'han d'interposar per mitjà d'un escrit que s'ha de presentar en aquest òrgan judicial en el termini devint diesa partir de l'endemà de la notificació. Així mateix, s'ha de constituir al compte de dipòsits i consignacions d'aquest òrgan judicial el dipòsit a què es refereix la disposició addicional addicional 15a de la Llei orgànica del poder judicial , reformada per la Llei orgànica 1/2009, de 3 de novembre.

Així ho manem i ho signem.

Els magistrats