Sentencia CIVIL Nº 346/2019, Audiencia Provincial de Girona, Sección 1, Rec 873/2018 de 08 de Mayo de 2019

Encabezamiento

Secció núm. 01 Civil de l'Audiència Provincial de Girona (UPSD AP Civil Sec.01)

Plaça Josep Maria Lidón Corbí, 1 - Girona

17001 Girona

Tel. 972942368

Fax: 972942373

A/e: upsd.aps1.girona@xij.gencat.cat

NIG 1714742120178124804

Recurs d'apel lació 873/2018 1

Matèria: Apel lació civil

Òrgan d'origen: Secció Civil. Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de Ripoll (UPSD)

Procediment d'origen: Procediment ordinari 440/2017

Part recurrent / Sol licitant: BANCO BILBAO VIZCAYA ARGENTARIA S.A.

Procurador/a: Eduard Rudé Brosa

Advocat/ada: JESSICA CLEMENTE OSUNA

Part contra la qual s'interposa el recurs: Marcial

Procurador/a: Eva Morer Cabré

Advocat/ada: Victor Jose Coch Caparros

SENTÈNCIA NÚM. 346/2019

Magistrats:

Fernando Ferrero Hidalgo

Carles Cruz Moratones

Nuria Lefort Ruiz de Aguiar

Girona, 8 de maig de 2019

Antecedentes

PRIMER.El 6 d'agost de 2018 es van rebre les actuacions de Procediment ordinari 440/2017, procedents del Secció Civil. Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de Ripoll (UPSD), a fi de resoldre el recurs d'apel lació interposat pel procurador Eduard Rudé Brosa en representació de BANCO BILBAO VIZCAYA ARGENTARIA S.A., contra la sentència de data 16/04/2018 , en què consta com a part apel lada la procuradora Eva Morer Cabré, en representació de Marcial .

SEGON.El contingut de la decisió de la Sentència objecte de recurs és el següent:

'FALLO

Que debo desestimar íntegramente la demanda interpuesta por el Procurador de los Tribunales Eduard Rudé Brosa, en nombre y representación de la entidad BBVA, S.A. y en consecuencia absuelvo al demandado Marcial de las pretensiones aducidas en su contra.

Con imposición de costas a la parte actora.'

TERCER.El recurs es va admetre i es va tramitar de conformitat amb la normativa processal per a aquest tipus de recursos. Es va assenyalar la data per dur a terme la deliberació, votació i decisió, que han tingut lloc el 03/04/2019.

QUART.En la tramitació d'aquest procediment s'han observat les normes processals essencials aplicables al cas.

Es va designar com a ponent elmagistrat Carles Cruz Moratones.

Fundamentos

Primer.Acceptem els de la Sentència contra la qual s'apel la.

Segon.En el present procediment, la part demandant BBVA reclama la resolució per incompliment del contracte de préstec hipotecari, com a pretensió principal. Com a subsidiària, reclama el pagament de les quotes vençudes i impagades fins a sentència, més interessos i costes.

La sentència d'instància, després de desestimar l'excepció de manca de legitimació activa aixecada per la demandada, desestima íntegrament la demanda per manca de prova de la suma final derivada de les quotes impagades, amb imposició de costes.

Contra tal decisió, s'alça la part vençuda.

Tercer. Com ja hem dit en altres ocasions, cal recordar els principis processals que regeixen en aquesta matèria de càrrega probatòria. Ens hem de centrar en l' article 217 de la LEC 2000 que té el seu antecedent immediat en l' article 1.214 del Codi civil , actualment ja derogat. L'actual precepte consagra la càrrega de la prova distribuint-la segons es reclami el compliment d'una obligació (en aquest cas li correspon al demandant aquella càrrega relativa als denominats fets 'constitutius' art. 217.2) o es proclami l' extinció d'una obligació (en aquest cas, li correspon al demandat, els denominats fets 'extintius', 'exoneratius' o 'impeditius', article 217.3). Ara bé, l'aplicació d'aquest precepte ha anat adquirint matisos jurisprudencials per tal d'adaptar-lo a les exigències constitucionals i a la flexibilitat necessària en tot anàlisi de les controvèrsies litigioses derivades de les relacions humanes. No s'escapa a ningú que la distribució de la càrrega de la prova té sentit quan no hi ha prova suficient i, aleshores, cal decidir quina part ha de suportar les conseqüències de la manca de prova (apartat 1 de l'article 217). Quan existeix prova suficient, resulta indiferent quina part l'hagi proporcionat al Tribunal. Dit en altres paraules, la càrrega probatòria es transcendental només quan manca la prova perquè, quan aquesta existeix, resulta irrellevant qui l'hagi proporcionada al Tribunal .

Així resulta que s'ha vingut interpretant les dues normes (Codi civil i després LEC) sobre càrrega de la prova, tant doctrinalment com jurisprudencial, en el sentit que la tutela judicial efectiva ( art- 24-1 de la CE ), la justícia material i la realitat social han recomanat recórrer als criteris de normalitat (cal demostrar allò que és anormal, i per conseqüent 'impeditiu') i presumir allò que és normal en unes relacions humanes, o bé en l'estat normal o natural de les coses o en situacions de fet o de dret; cal tenir present la facilitat o proximitat (disponibilitat) de cada part als mitjans probatoris per evitar situacions desproporcionades de manca d'igualtat processal o bé que denotin una manca absoluta de bona fe processal en l'establiment de la veritat material; i finalment com a conseqüència de tot això, la necessària flexibilitat en l' aplicació de les normes de distribució de la càrrega probatòria.

Quart.Aplicats aquests principis sobre càrrega probatòria resulta evident que la part demandant havia de demostrar l'incompliment contractual i després qualificar- lo de greu per a la primera pretensió de resolució contractual, o bé, les quotes concretes que finalment devia la part demandada, malgrat les imputacions efectuades als diferents pagaments parcials que havia anat fent.

Però si ve ja en el seu breu recurs sembla que ha renunciat a la pretensió principal de resolució contractual que es fonamentava en què d'un total contractat de 360 quotes (de les 360 pactades fins al 2037), el client n'havia deixat de pagar 10 (de novembre 2016 a agost 2017, ambdós incloses), ara en el recurs sembla que opta únicament per la petició subsidiària de reclamació de les quotes impagades però ni ara aconsegueix -en deguda forma- precisar exactament quines quotes són les que es troben pendents de pagament.

Resulta que si la part demandant ha reconegut expressament en l'Audiència Prèvia que és cert que el seu client ha anat fent pagaments puntuals posteriorment a la interposició de la demanda i que el Banc els ha imputat a quotes més antigues, hauria d'haver-ho acreditat amb precisió i detall, però no ha estat així. Cal remarcar que a partir d'un moment determinat el client va obrir un compte en un altre Banc (B de Sabadell) i des d'aquest compte va anar pagant les quotes del préstec, cosa que pel que fa a la quantia del deute per incompliment ha de ser computada igualment.

En conseqüència, coincidim amb la sentència d'instància que a la vista de la documental aportada no tenim la certesa de les quotes que finalment hagi pogut deure la part prestatària i d'aquí que no puguem estimar la demanda per la manca de precisió probatòria que calia esperar de la part prestamista i demandant. Com ja hem dit en denegar la prova documental, que en aquesta alçada volia aportar la part recurrent, aquesta podia haver demanat com a diligència final que es documentés amb certificació el detall de les quotes que en aquell moment es devien, un cop fetes les imputacions de pagament derivades de pagaments parcials que també calia detallar.

Aquest motiu ha de ser rebutjat.

Cinquè.Pel que fa al segon i últim motiu del recurs, la part apel lant impugna el pronunciament de condemna en costes perquè considera que el Tribunal pot fer ús de la 'discrecionalitat raonada' quan existeixen dubtes de fet o de dret, d'acord amb l' article 394.1 de la LEC .

Però no especifica el recurrent si en aquest cas els dubtes eren de fet o de dret, però ens inclinem a deduir que es refereixen a dubtes de fet. Però cal especificar que els dubtes de fet no han de venir provocats per la manca de diligència probatòria de la pròpia part, sinó que els fets presentin per se una dificultat per ser interpretats de manera unívoca i que les diferents interpretacions siguin raonables i acceptables. En el cas present els dubtes de sobre quines han estat les imputacions efectuades per la prestamista per saber quin és el resultat final deficitari pel prestatari són imputables a la part demandant i d'aquí que no haguem de fer una excepció al principi del venciment objectiu, sense necessitat de valorar si ha hagut mala fe per la part vençuda.

El motiu també ha de ser rebutjat i amb ell el recurs.

Sisè.La desestimació del recurs d'apel lació comporta imposar el pagament de les costes d'aquesta alçada a la part apel lant com a conseqüència del seu recurs, en aplicació de l' article 398.1 de la LEC .

Fallo

1. DESESTIMEMel recurs d'apel lació interposat per la representació processal de BANCO BILBAO VIZCAYA ARGENTARIA S.A.

2. CONFIRMEMla Sentència de data 16/04/2018 dictada pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de Ripoll , en les actuacions de procediment ordinari núm. 440/2017 de les quals dimana aquests Rotlle.

Imposem el pagament a la part apel lant de les costes causades en aquesta alçada.

Contra aquesta sentència hi cap recurs de cassació per interès cassacional davant el Tribunal Suprem, en els termes indicats en l' article 476-2-3 ª i 3 de la LEC .

També hi cap recurs extraordinari per infracció processal d'acord amb l' article 469 i la Disposició Final 16 de la LEC .

Ordenem la pèrdua del dipòsit de la part apel lant, en aplicació de la DA 15.9 de la LOPJ .

Aquesta és la nostra Sentència que, jutjant de manera definitiva, pronunciem, manem i signem i que es dipositarà al Llibre de sentències d'apel lació.