Sentencia Civil Nº 348/2013, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 44/2013 de 15 de Octubre de 2013

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA

SECC. 3a

Apel lació 44/13

Ordinari 1596/11 del Jutjat de 1a Instància 6 de Tarragona

S E N T È N C I A

PRESIDENT

Il lm. Sr. GUILLERMO ARIAS BOO

MAGISTRATS

Il lm. Sr. JOAN PERARNAU i MOYA (Ponent)

Il lm. Sr. MANUEL GALAN SANCHEZ

Tarragona, 15 d'octubre de 2013

Vist en aquesta Secció 3a de l'Audiència Provincial recurs d'apel lació interposat per SANTANDER CONSUMER, ESTABLECIMIENTO FINANCIERO DE CREDITO S.A., representada en aquesta instància pel Procurador/a Sra. Buñuel Gual i defensada pel Lletrat/da Sr. Mateo Baldrich, contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 6 de Tarragona de data 28-9-2012 , en procediment Ordinari 1596/11, en el que figura com a demandant la recurrent i com a demandada Noemi .

Antecedentes

PRIMER.- En data 9-11-2012 es va presentar per SANTANDER CONSUMER, ESTABLECIMIENTO FINANCIERO DE CREDITO S.A. recurs d'apel lació contra la Sentència d'instància que disposa: 'Desestimo íntegrament la demanda interposada per SANTANDER CONSUMER, ESTABLECIMIENTO FINANCIERO DE CREDITO S.A. contra Noemi , absolent aquesta última de les pretensions formulades per l'actora. S'imposen les costes del procediment a la part actora'.

SEGON.- Noemi en data 13-12-2012 es va oposar al recurs.

TERCER.-En la tramitació del present procediment, en aquesta alçada, s'han observat les normes i formalitats legals.

Fundamentos

PRIMER.-Es va reclamar, primer mitjançant el monitori previ i després mitjançant demanda d'ordinari, el que queda per a retornar d'un préstec fet entre les parts el 24-1-2008; es varen prestar 16.920,88 euros, a retornar en 7 anys a un interès remuneratori del 15% anual i moratori del 24% anual, havent-se de retornar en 84 mensualitats de 329,61 euros cada una; es reclamen a la demanda d'ordinari 14.412,60 euros (2.599,21 euros corresponents a 19 quotes impagades + 11.813,39 euros de les quotes anticipadament vençudes), més interessos de demora corresponents a 2,5 vegades els interessos legals que, però, al recurs es rebaixen als interessos legals. L'actora renuncia en l'ordinari a reclamar els interessos moratoris pactats reclamats al monitori previ (215,24 euros).

SEGON.- Front a sentència que desestima la demanda s'interposa recurs al legant error en la valoració de la prova.

Segons reiterat criteri jurisprudencial, la valoració probatòria és facultat dels Tribunals sostreta als litigants, els quals encara que evidentment poden aportar les proves que la Llei autoritza, de cap manera poden tractar d'imposar-la als Jutjadors, ja que no pot substituir-se la valoració que el Jutjador fa de tota la prova legalment practicada per la valoració que de la mateixa fa la part recurrent, al correspondre la valoració de la prova única i exclusivament al Jutjador i no a les parts, valoració que ha de fer de manera lliure però mai arbitrària. Mitjançant el recurs d'apel lació, es transfereix al Tribunal de segona instància o ad quem el coneixement ple de la qüestió, però quedant reduïda la seva funció a verificar si la valoració conjunta del material probatori feta pel Jutge de primera instància és il lògica, arbitrària, contrària a les màximes d'experiència o a les normes de la sana crítica, o si, pel contrari, l'apreciació conjunta de la prova és la procedent ( SSTS 15-2-1999 i 26-1-1998 , entre moltes).

És a la part actora a qui correspon la càrrega de provar els fets en que fonamenta la seva pretensió, conforme la norma general de distribució de la càrrega de la prova de l' art. 217 LEC , en el sentit de que correspon a l'actor la prova dels fets normalment constitutius de la seva pretensió, i al demandat, en general, la dels fets impeditius o extintius que al legui.

Respecte a la eficàcia o valor probatori dels documents privats unilateralment fets (factures, etc.), la jurisprudència ve dient que, si bé són en principi insuficients per a acreditar el deute, poden ser suficients si en el procés existeixen altres elements probatoris susceptibles de ser valorats juntament amb aquells i que els confirmin, fent l'obligada valoració conjunta de la prova ( Sentències del Tribunal Suprem de 27 de juny de 1981 , 16 de juliol de 1982 , 23 de maig de 1985 , 12 de juny de 1986 , 30 de desembre de 1988 , 1 de febrer de 1989 , 18 de desembre de 1990 i 6 de febrer de 1992 , entre moltes).

Respecte a la prova del pagament del deute, es configura com un fet extintiu i, per tant, la càrrega de la prova correspon a la part demandada. No procedeix alterar la situació probatòria de les parts i carregar a la part actora amb la prova de l'impagament, fet negatiu amb el que no es pot gravar a la part actora quan és el seu revers, el pagament, el fet positiu que ha d'acreditar-se per la part demandada, encara que el Tribunal haurà de tenir sempre present la disponibilitat i facilitat probatòria que correspon a cada una de les parts del litigi segons els cas concret. Però no hi ha dubte que, en general, el pagament d'un deute és més fàcil d'acreditar a qui diu haver realitzat dit pagament que a qui solament pot tenir una actitud passiva i d'espera de la realització de dit pagament pel obligat a fer-lo.

TERCER.-En el present cas, de les proves practicades al judici, òbviament les úniques que es poden tenir en compte a l'hora de dictar la sentència i en base a les quals aquesta s'ha de dictar, s'aprecia error en la sentència impugnada.

La sentència impugnada desestima la demanda al considerar que qui ha d'acreditar el deute, és a dir, la quantitat impagada, és l'actora, i que aquesta solament ha aportat una liquidació del deute feta per ella.

Ignora la sentència impugnada les normes relatives a la càrrega de la prova. En el present cas, no es qüestiona per les parts l'existència d'un préstec entre elles, ni les condicions de devolució del mateix. Per aquest motiu no correspon al banc acreditar no haver cobrat part del que se li déu, sinó a la deutora acreditar haver pagat el que li corresponia retornar. Era, doncs, la deutora la que, coneixedora del que havia de pagar i del que havia ja pagat, havia d'acreditar que la liquidació del deute feta pel banc era incorrecte, és a dir, que havia pagat el que se li reclamava, cosa que en absolut ha fet.

Respecte als interessos remuneratoris pactats, hem dit reiteradament (interlocutòries de 18 de setembre de 2012; 15 de març de 2011; Sentència de 8 de novembre de 2011 , entre moltes) que, 'como tiene establecido la doctrina legal ( STS de 2 de octubre de 2001 y STS de 4 de junio de 2009 ), las prescripciones de la Ley de represión de la usura no son aplicables más que al verdadero interés, que es el remuneratorio, nunca al moratorio, que constituye la sanción del deudor moroso, incumplidor de sus obligaciones, del mismo modo que el juicio de abusividad sólo puede proyectarse sobre el interés moratorio, no sobre el remuneratorio'. En el present cas, els interessos remuneratoris pactats (15% anual) no es consideren usuraris, al ser ja els interessos legals de l'any del contracte del 5,5 %.

Procedeix, en conseqüència, estimar el recurs, revocar la sentència impugnada, estimar substancialment la demanda i condemnar la demandada a pagar a l'actora la quantitat de 14.412,60 euros, més els interessos legals des de la demanda de monitori (13-4-2011), imposant a la demandada les costes de primera instància conforme l' art. 394 LEC .

QUART.-Conforme als arts. 394 i 398 LEC , a l'estimar-se el recurs, no es fa imposició de les costes d'aquesta instància.

Fallo

ESTIMEMel recurs d'apel lació interposat per SANTANDER CONSUMER, ESTABLECIMIENTO FINANCIERO DE CREDITO S.A. contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 6 de Tarragona de data 28-9-2012 , en procediment Ordinari 1596/11, que es REVOCA, fent els següents pronunciaments:

1.- Estimem substancialment la demanda i condemnem la demandada a pagar a l'actora la quantitat de 14.412,60 euros, més els interessos legals des de la demanda de monitori (13-4-2011), imposant a la demandada les costes de primera instància.

2.- No es fa imposició de les costes d'aquesta instància.

3.- Retorneu el dipòsit necessari per apel lar.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat de procedència, amb testimoni de la present resolució, i demaneu d'aquell rebut.

Així ho acordem, manem i signem.

PUBLICACIÓN.- Leída y publicada ha sido la anterior resolución por quien la dictó estando celebrando Audiencia Pública en el día quince de octubre de dos mil trece. Doy fe.