Sentencia Civil Nº 358/2012, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 430/2011 de 02 de Octubre de 2012

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 430/2011

Judici verbal núm. 1504/2010

Jutjat Primera Instància 2 Lleida

SENTÈNCIA núm. 358/2012

Lleida, dos d'octubre de dos mil dotze

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, constituïda per mi, Albert Guilanyà i Foix, magistrat president de la Secció 2 he vist, en grau d'apel·lació, constituït en tribunal unipersonal, les actuacions de judici verbal, per reclamació de quantitat núm.: 1504/2010 del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Lleida i del qual dimana el rotlle de sala núm.: 430/2011 .

Han estat parts, en qualitat d'apel·lant, Jeronimo , representat per la procuradora Antònia Vila Pujol i defensat per la lletrada Teresa Novell Rami i en qualitat d'apel·lats Pio i Víctor , representats per la procuradora Eva Sapena Soler i defensats pel lletrat Jesús Arribas Navarro.

Antecedentes

PRIMER. El Jutjat de Primera Instància núm. va dictar sentència que, en la seva part dispositiva, establia: " FALLO .- Que, debo estimar y estimo la demanda interpuesta por la Procuradora EVA SAPENA SOLER en nombre y representación de Pio y Víctor contra Jeronimo y debo condenar y condeno a éste último a que, una vez firme esta sentencia, satisfaga a los actores la cantidad de 3.159,50 euros y el pago de las costas causadas en la presente instancia."

SEGON. Contra la sentència esmentada es va interposar recurs d'apel·lació mitjançant un escrit, del qual es va donar trasllat a la part contrària, la qual s'hi va oposar .

TERCER. Seguidament es van elevar les actuacions a aquesta Audiència Provincial Secció Segona, que va acordar formar rotlle i designar el magistrat competent per conèixer del recurs, al qual es van passar les actuacions per dictar la resolució corresponent.

Fundamentos

PRIMER. La part demandada recorre contra la sentència de primera instància i ho fa al·legant vulneració del seu dret a oposar-se a la demanda mitjançant l'al·legació de la exceptio non rite adimpleti contractus i error en la valoració de la prova. Pel que fa al primer motiu entén que res impedeix fer valer els motius d'oposició a la demanda que es tinguin per convenients encara que aquells no estiguessin específicament detallats en l'escrit d'oposició al monitori, ja que aquell no és un moment preclusiu per efectuar al·legacions. Pel que fa al segon motiu entén que el jutge s'equivoca al valorar la prova i que no era a la demandada a la que corresponia acreditar el pagament de la factura sinó a l'actora acreditar que els treballs que es pretenen facturar són certs i són extres que van més enllà del pressupost, cosa que no aconsegueix. En definitiva hi ha un contracte amb pressupost tancat, un acord de liquidació, una valoració del treballs finalment acabats, un pagament reconegut de 2000 € i un altre d'acreditat testificalment de 566 € raó per la que res en deu.

La part actora apel·lada s'oposa al recurs i demana la íntegra confirmació de la sentència de primera instància.

SEGON . El primer dels motius de recurs sobre el que cal pronunciar-se és el relatiu a la interpretació que cal donar a l' article 815 de la LEC i sobre si aquell permet o no que hom en la contestació al judici verbal faci servir uns motius d'oposició diferents als fets valer de forma sucinta en l'escrit d'oposició al judici monitori. Al respecte cal dir que és aquesta una qüestió força controvertida en l'àmbit de la jurisprudència de les diferents audiències provincials, i de la mateix manera que en trobem algunes que són favorables a aquella possibilitat, així les SAP de Saragossa 16/3/2009 o Huelva 3/12/2004 , citades en l'escrit de recurs, a les que cal afegir-hi d'altres com ara la de La Corunya de 18/11/2011, Ciutat Real 14/5/2007 o Balears 8/3/2003, gens menys ho és que ni ha altres tantes que són contraries a aquella possibilitat, com ara la de Tarragona de 23/4/2008 posteriorment reiterat en un altra de més recent de 24/5/2011, la de Valencia, Secc 11 de 5/3/2010 o Biscaia de 4/1/2005, a les que podríem afegir-n'hi moltes d'altres. El cas és aquesta audiència també s'ha pronunciat sobre la matèria en la recentíssima Sentència de 10 de maig de 2012 , per bé que de magistrat únic i on arrel d'analitzar el redactat de l' article 815 de la LEC pel que fa al contingut que ha de tenir l'escrit d'oposició al monitori, s'afegeix: " SEGUNDO.- Inmediatamente se comprenderá que la misma doctrina es aplicable para el caso de que se manifieste en el escrito de oposición al monitorio un motivo de oposición y luego en el juicio o en el recurso se quiera hacer valer otro de completamente distinto y que no tiene nada que ver, como es aquí el caso...

No cal insistir més en el tema atès les explicacions que dóna la jutge a quo en la seva sentència i l'examen i cita de jurisprudència que en aquella es fa i que comparteixo, i més a la vista de la recent STS de 23 de juliol de 2010 on declara la Sala "... que la doctrina que aplica la resolución contra la que se dirige la demanda de error judicial, consistente en considerar precluida la posibilidad de formular excepciones en la vista del juicio verbal que no hayan sido hechas valer en el escrito de oposición a la petición de proceso monitorio, ha sido mantenida por diversas audiencias provinciales, por lo que no puede considerarse manifiestamente errónea la sentencia impugnada" , i afegeix ".. que no toda incongruencia o falta de motivación derivada de no haber tenido en cuenta una sentencia los argumentos de una de las partes, reviste el carácter grave y manifiesto que permitiría la declaración de error judicial.". El primer motiu doncs, ha de ser desestimat

TERCER. Pel que fa al segon dels motius de recurs i relatiu a l'error de valoració de la prova, escau recordar que la valoració de la prova correspon als Tribunals de instància que han d'exercitar aquesta facultat atenen al principi de la lliure apreciació i valoració de la prova que regeix el nostre sistema, sempre amb la possibilitat de que la valoració probatòria es practiqui mitjançant apreciació conjunta a fi d'obtenir una conclusió certa, havent de prevaler llur criteri, per imparcial i objectiu, sobre el de les parts, i únicament poden estimar-se incorrectes les deduccions obtingudes pel jutjador quan resulten absurdes, il·lògiques o irracionals o quan hagi deixat d'observar alguna prova objectiva que les contradigui, essent també doctrina reiterada i uniforme ( S.S.T.S. 13-3-99 , 6-3 i 11-10-2000 , entre altres) la que senyala que els resultats de la proba testifical són de lliure apreciació pel jutjador d'instància segons les regles de la sana crítica, no regulades en cap norma legal tota vegada que els arts. 659 L.E.C i 1.248 C.C . (actualment derogats però mantenint-se idèntica regulació en l' art. 376 L.E.C . 1/2000) només contenen una norma admonitiva, no preceptiva ni valorativa de proba, raó per la que la valoració que es faci del resultat de la dita prova, només serà revisable quan l'apreciació dels testimonis es presenti com il·lògica, arbitraria o disbaratada, cosa que aquí no succeeix.

De fet el que la part apel·lant al·lega i anuncia el seu escrit de recurs com error de valoració de prova és més en realitat una denúncia de la infracció del principi de la càrrega de la prova, que són dos coses prou diferents. Efectivament sosté l'apel·lant que "... la sentència a quo comet un greu error en la valoració de la prova practicada. És a l'actora a la que correspon acreditar que el treballs reclamats són certs i que es tracta de treballs extres, i res ha fet al respecte .". Resulta però que si la valoració de la prova, com queda dit, correspon als tribunals d'instància en la forma esmentada en el primer fonament de dret, i la càrrega de la prova és quelcom que solament cal aplicar-ho i entra en joc quan el jutge considera que no hi ha prova suficient en un o altre sentit, és pla que aquí això no succeeix ja que el jutge sí considera acreditat que l'oposició que fa la part demandada no és admissible ja que va referida a altres factures. En definitiva la valoració de la prova que ara es proposa per l'apel·lant, no pot ser admesa per subjectiva i interessada sense que la denuncia d'error de valoració s'apreciï i sense que el jutge hagi alterat el principi de la càrrega de la prova. El recurs ha de ser desestimat.

QUART. Atès el que disposa l' article 394 de la LEC , i ja que es desestima el recurs, les costes d'aquesta alçada s'han d'imposar a la part apel·lant.

Fallo

DESESTIMO el recurs d'apel·lació interposat per la procuradora Antònia Vila Pujol contra la sentència de data 25 de maig de 2011 del Jutjat de primera instància número 2 de Lleida que CONFIRMO en tots els seus extrems i amb imposició a la part apel· lant de les costes d'aquesta alçada.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb una certificació de la sentència als efectes que escaiguin.

Aquesta és la meva sentència, que pronuncio, mano i signo.

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.