Sentencia Civil Nº 359/2011, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 185/2011 de 20 de Septiembre de 2011

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA

SECCIÓ TERCERA

APEL·LACIÓ 185/2011

JUDICI VERBAL DE DESNONAMENT

JUTJAT DE PRIMERA INSTÀNCIA I INSTRUCCIÓ NÚM. 3 DE TORTOSA

SENTÈNCIA

PRESIDENT:

GUILLERMO ARIAS BOO

MAGISTRATS

JOAN PERARNAU MOYA

MANUEL GALÁN SÁNCHEZ

Tarragona, vint de setembre de dos mil onze

Vist en aquesta Secció Tercera de l'Audiència Provincial de Tarragona el recurs d'apel·lació que ha interposat la procuradora Concepción de Castro Fontdevila, en representació de la Sra. Emma i del Sr. Damaso , defensats per l'advocat Manel Gurrera Ibo, contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 3 de Tortosa, amb data de vint-i-quatre de gener de dos mil onze, a les seves actuacions 797/10 , en què han estat parts, com a demandant, la Sra. María Rosario , i com a demandats, els propis apel·lants.

Antecedentes

Primer. La resolució impugnada té aquesta part dispositiva: "Se estima la demanda interpuesta por doña María Rosario , representada por el procurador de los tribunales Sr. Audí Angela, y asistida por el letrado Sr. Calvet frente a don Damaso y doña Emma , y debo declarar y declaro resuelto por falta de pago el contrato de arrendamiento suscrito entre las partes en fecha uno de noviembre de dos mil nueve respecto a la vivienda sita en Tortosa, CALLE000 núm. NUM000 - NUM001 , piso NUM002 , puerta NUM003 , (en realitat, el contracte que era objecte del pronunciament judicial havia estat subscrit el dia nou d'abril de dos mil nou i tenia com a objecte l'habitatge del núm. NUM004 del Camí de DIRECCION000 , de la mateixa població) y debo declarar y declaro el desahucio por impago de rentas, y como consecuencia de ello, debo condenar y condeno a los codemandados don Damaso y doña Emma , a desalojar la vivienda objeto del presente procedimiento y todo bajo la advertencia de que de no hacerlo así la actora podrá instar la ejecución de esta resolución judicial en la forma prevista por el artículo 549 de las actual Ley de Enjuiciamiento civil y de este modo el lanzamiento de los demandados de dicha vivienda, en el correspondiente procedimiento de ejecución, con expresa imposición a la parte demandada de las costas procesales causadas en el presente procediniento."

Segon. Els demandants hi van interposar un recurs d'apel·lació pels fonaments que van considerar adients.

Tercer. Se'n va donar trasllat a l'altra part, que s'hi va oposar pels motius que va trobar adequats al cas.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat GUILLERMO ARIAS BOO.

Fundamentos

Primer. BREU HISTÒRIA DEL CAS. Tot i que el contracte d'arrendament que lligava les parts establia de forma expressa que la renda s'havia de pagar a la bestreta el primer dia de cada mes, els arrendataris, de forma sistemàtica, ho feien els darrers dies de cada mes. El catorze de juliol de dos mil deu, l'arrendadora va recordar de manera fefaent als arrendataris que el pagament de la renda s'havia de fer en la forma prevista al contracte, i els avisava que si s'hi demoraven els interposaria una demanda de desnonament. Com que, aquell mateix mes, encara no li havien pagar la renda, va presentar, en efecte, una demanda de desnonament contra els arrendataris, que va entrar al Deganat dels jutjats de Tortosa el dia trenta de juliol de dos mil onze. Aquell mateix dia, però, els demandats li van ingressar a la seva llibreta d'estalvis l'import de la renda del mateix mes de juliol de dos mil onze.

Segon. Tot i així, la jutge de primera instància va estimar la demanda de desnonament, amb el suport de la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem que atribueix a la vulneració de les regles contractuals que estableixen quin ha de ser el termini de pagament de les rendes el caràcter de genuí incompliment, del tipus que habilita els arrendadors per resoldre la relació jurídica. La jutge de primera instància no hi va considerar, a la seva sentència, la possibilitat de considerar enervada l'acció de desnonament.

Tercer. Els demandats hi han interposat un recurs d'apel·lació contra la sentència, en què, en delimitar la seva pretensió principal, hi diuen que volen que es revoqui la sentència de primera instància per substituir-la per una altra que desestimi íntegrament les peticions de l'actora i n'estimi íntegrament les seves en el sentit d'apreciar l'enervació de l'acció de desnonament. Hi afegeixen que, com a conseqüència d'això, pretenen que la demandant sigui condemnada a costes o que es declarin d'ofici.

Quart. En impugnar aquest recurs, la demandant hi al·lega que planteja una qüestió, la de l'eventual enervació, que no ha estat objecte de discussió durant la primera instància del plet, i que, per tant, no pot ser, dins el rigor processal, objecte de l'apel· lació. Hi afegeix que, en qualsevol cas, quan s'esdevingué la vista, el dos de novembre de dos mil deu, encara restava pendent de pagament la renda d'aquell mes.

Cinquè. CONSIDERACIONS TEÒRIQUES.

A.SOBRE LA LITISPENDÈNCIA. De conformitat amb el que estableix l' article 413 de la Llei d'Enjudiciament civil , com a regla general, l'estat de coses que ha de prendre el jutge com a referència per decidir sobre les qüestions objecte de litigi és el que hi ha en el moment de la interposició de la demanda. Així, en el judici de desnonament, el que ha de mirar, en primer terme, el jutge, és si en el moment de la interposició de la demanda hi ha, o no, un deute per rendes.

B.SOBRE LA NATURALESA DE L'ENERVACIÓ. L'enervació és una forma anormal de terminació del procés específica dels judicis de desnonament, els pressupostos i efectes de la qual regulen els articles 22.4 i 5 de la Llei d'Enjudiciament civil . Té com a pressupost la realització d'un pagament -o consignació- realitzat amb posterioritat a la interposició de la demanda i abans de la celebració del judici, i produeix com a efecte l'enervació -privació del nervi, de la força, de l'eficàcia resolutòria- d'una acció de desnonament que, de no haver-se produït tal pagament tardà hauria habilitat l'arrendador per desallotjar l'arrendatari. Pressuposa, doncs, l'exercici d'una acció digna de ser estimada -perquè si, per ser el pagament anterior a la interposició de la demanda, o, per haver impedit l'arrendador de manera fraudulenta l'alliberament de l'arrendatari que havia fet tot el possible per pagar abans d'aquell moment, l'acció hagués de ser rebutjada, ja no s'hauria de produir una terminació anormal del procés per enervació, sinó una terminació normal per sentència desestimatòria- Fins a tal punt és així que l' article 22.5 de la Llei d'Enjudiciament civil preveu com a regla general per als casos d'enervació la condemna a costes de l'arrendatari.

C.SOBRE L'ACTUACIÓ D'OFICI DE L'ÒRGAN JURISDICCIONAL QUE TÉ CONEIXEMENT DEL FET QUE DETERMINA L'ENERVACIÓ. De conformitat amb el que disposa l' article 22.4 de la Llei d'Enjudiciament civil , els processos de desnonament per manca de pagament de les rendes acaben si, en qualsevol moment abans de la celebració de la vista, l'arrendatari paga o consigna el que devia. La Llei no exigeix, com veiem, que l'arrendatari sol·liciti de forma expressa que l'òrgan jurisdiccional declari l'enervació de l'acció. Hem de concloure que el mer fet que el Jutjat conegui l'existència de l'acte determinant de l'enervació permet que la declari. Sí que demana, la Llei, si més no, de forma implícita, que l'òrgan jurisdiccional doni audiència a l'arrendador abans de decidir si declara enervada l'acció, o no. Perquè la Llei distingeix dos casos: si l'arrendador s'hi oposa -i, per tenir l'oportunitat d'oposar-s'hi, li han d'haver donat audiència- ha de decidir el jutge després d'una vista; en canvi, si no s'hi oposa, n'hi ha prou que el secretari dicti un decret.

D.SOBRE L'OBJECTE DEL RECURS D'APEL·LACIÓ. Com hem avançat, els apel·lants hi formulen dues pretensions: una de principal, i una altra de secundària, relativa a les costes processals. La principal, tot i l'embolic amb què ha estat expressada, es redueix a demanar que el Tribunal declari enervada l'acció de desnonament. És cert que la seva formulació inclou la petició que es desestimin de manera íntegra les pretensions de la demandant; ara bé, amb l'afegit que això s'ha de traduir en la declaració que la seva acció resta enervada. I, com ja hem aclarit, això pressuposa l'existència d'una acció digna de ser estimada. Hem de resoldre la contradicció entenent que els apel·lants opten per la petició que han fet d'una manera més específica.

Sisè. APLICACIÓ AL CAS. Aquesta delimitació de l'objecte del procés significa que no podem entrar a valorar si l'acció de desnonament de la demandat era, o no, en el moment de la seva interposició, digna de ser estimada. En no haver estat objecte d'impugnació específica el pronunciament judicial relatiu a aquesta qüestió, ens hem de limitar a decidir, de manera congruent amb la pretensió expressa dels apel·lants, si, en qualsevol cas, hi cabia l'enervació de l'acció.

Setè. No podem compartir, pel que fa a aquesta qüestió, la tesi de la part actora, quan hi al·lega que, en no haver-se plantejat la qüestió a la primera instància d'aquest plet, no en pot ser objecte de la segona. Això passa quan una de les parts formula de manera extemporània, en ocasió d'un recurs d'apel·lació, pretensions que tenia la càrrega d'introduir com a objecte del procés, si volia que el jutge les prengués en consideració, a la primera instància. En aquest cas, però, el que s'ha plantejat és si l'òrgan jurisdiccional havia d'haver declarat acabat el procés, per enervació de l'acció principal, tot i que aquesta fos digna de estimada, com a conseqüència d'un fet posterior a la seva interposició. Com hem explicat, aquesta decisió l'havia de prendre l'òrgan jurisdiccional, si s'esqueia, d'ofici, sense necessitat que la part afectada ho demanés. Així, si, en virtut del recurs d'apel·lació, entrem a valorar si el Jutjat havia d'haver declarat enervada l'acció, o no, no resolem una qüestió sobre la qual no s'hi podia pronunciar, i no vulnerem el principi que postula la naturalesa purament revisora de l'actuació dels tribunals d'apel·lació.

Vuitè. I és clar que si, en el moment de la interposició de la demanda, el trenta de juliol de dos mil deu, els arrendataris ja havien pagat totes les rendes que devien, l'òrgan jurisdiccional que va conèixer de la primera instància havia de declarar, si més no, que l'acció de desnonament havia quedat enervada. Era obligat emetre ja, tan bon punt en tingués la constància, i observats els tràmits legals, aquest pronunciament. Per tant, si, amb posterioritat, s'ha produït, com al·lega la demandant, una altra demora en el pagament de la renda, ja no ha de ser presa en consideració, en aquest mateix procés, per denegar una enervació que ja s'havia d'haver declarat de bon començament. La pretensió principal dels apel·lants, que es declari enervada l'acció, ha de ser, doncs, estimada. Es podia queixar la demandant que a la primera instància no li van donar audiència sobre aquesta qüestió. Ara bé, ni ha demanat la nul·litat del judici per aquest motiu, ni, d'haver-ho fet, l'hi podríem concedir. No ha sofert cap efectiva vulneració del seu dret de defensa, com podem constatar amb la revisió de l'acte de judici verbal, en què al seu darrer torn de paraula argumenta les raons que, al seu entendre, exclouen la viabilitat de l'enervació de l'acció.

Novè. Podríem pensar que, si hem declarat enervada l'acció, la conclusió, pel que fa a els costes de la primera instància, era que se n'havia de mantenir el pronunciament de condemna de la sentència, de conformitat amb la regla general de l' article 22.5 de la Llei d'Enjudiciament civil . Ara bé, una cosa és que, per congruència, no puguem entrar a valorar, a l'efecte de decidir si l'acció de desnonament, tal i com s'havia plantejat en un primer moment, havia de ser estimada, o no; i una altra que no ho podem prendre en consideració a l'efecte de decidir sobre les costes de la primera instància, el pronunciament relatiu a les quals ha estat objecte exprés del recurs d'apel·lació. I el cert és que abans que no sonés el primer quart de l'una del migdia del trenta de juliol de dos mil deu -veieu el doc. núm. 1 dels que van presentar els demandats el dia de la vista- la renda en la manca d'efectivitat de la qual es basava la demanda de desnonament, registrada a Deganat el mateix dia trenta de juliol, ja era pagada. No podem condemnar a costes als demandats per una demanda que, en rigor, no havia de reeixir. Ara bé, tampoc no podem condemnar a costes la demandant, que, probablement, desconeixia, en el moment de la interposició de la demanda, que aquell mateix dia li havien ingressat l'import de la renda. En qualsevol cas, el recurs també ha de ser estimat en aquest punt.

Desè. COSTES DE LA SEGONA INSTÀNCIA. De conformitat amb el que disposa l' article 398.2 de la Llei d'Enjudiciament civil , cap de les parts no ha de pagar les costes de la segona instància.

Fallo

Amb estimació del recurs d'apel·lació que ha interposat la procuradora Concepción de Castro Fontdevila, en representació de Doña. Emma i Don. Damaso , contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 3 de Tortosa,

1)REVOQUEM aquesta sentència, en el sentit de declarar enervada l'acció de desnonament formulada per Doña. María Rosario contra Don. Damaso i Doña. Emma en relació amb el contracte d'arrendament subscrit per les parts amb data de nou d'abril de dos mil nou, que tenia com a objecte l'habitatge del núm. NUM004 del Camí de DIRECCION000 , a Tortosa, i de no imposar a cap de les parts les costes de la primera instància del plet, i

2) No condemnem cap de les parts a pagar les costes de la segona instància.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat del qual provenen, amb testimoni d'aquesta resolució, i demaneu-ne rebut.

Lliureu a la part apel·lant el dipòsit que ha constituït per recórrer contra la sentència de primera instància.

Aquesta és la nostra resolució, que manem i signem.