Sentencia Civil Nº 360/2014, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 280/2014 de 04 de Noviembre de 2014

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA

SECC. 3a

Apel lació 280/14

Ordinari 493/13 del Jutjat de 1a Instància 6 de Tarragona

S E N T È N C I A

PRESIDENT

Il lm. Sr. GUILLERMO ARIAS BOO

MAGISTRATS

Il lm. Sr. JOAN PERARNAU i MOYA (Ponent)

Il lm. Sr. MANUEL GALAN SANCHEZ

Tarragona, 4 de novembre de 2014

Vist en aquesta Secció 3a de l'Audiència Provincial recurs d'apel lació interposat per Daniel , representat en aquesta instància pel Procurador/a Sr. Sánchez Busquets i defensat pel Lletrat/da Sr. Fernández Rozado, contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 6 de Tarragona de data 14-3-2014 , en procediment Ordinari 493/13, en el que figura com a demandant el recurrent i com a demandat Caixabank S.A.

Antecedentes

PRIMER.-En data 23-4-2014 es va presentar per Daniel recurs d'apel lació contra la Sentència d'instància que disposa: 'Desestimo la demanda interposada per Daniel contra Caixabank S.A., i, en conseqüència, absolc la mateixa de totes les peticions de contrari considerant correcte la compensació legal. Les costes s'imposen a l'actora'.

SEGON.-Caixabank S.A. en data 13-5-2014 es va oposar el recurs.

TERCER.-En la tramitació del present procediment, en aquesta alçada, s'han observat les normes i formalitats legals.

Fundamentos

PRIMER.-Es va interposar demanda reclamant la quantitat de 30.071,40 euros. S'al legava que l'actor va anar a La Caixa per a cobrar dos xecs de 16.500 euros cada un; que La Caixa li va donar 3.000 euros i va retenir 30.071,40 euros, aplicant-los a saldar part d'un deute que l'actor tenia amb La Caixa.

La sentència impugnada desestima la demanda.

SEGON.-Interposa recurs l'actor al legant que no concorren els requisits de la compensació legal de l' art. 1195 CC , estimada a la sentència impugnada, i que hauria retard deslleial per part de la demandada en cobrar el deute per no haver-lo reclamat en els set anys passats.

Com diu l' Audiència Provincial de Madrid, sec. 19ª, S 24-10-2007, núm. 556/2007 , hi ha pròpiament compensació quan, 'como dispone el artículo 1195 del Código Civil , una persona deba en virtud de un determinado título y que, por la existencia de otro título diferente de aquel en que aparece como obligada, sea a su vez acreedora, en igual o distinta cantidad, de su acreedor que se convierte en deudor en virtud de una dualidad de títulos y de créditos recíprocos'.

En el present cas, l'actor va ingressar el dia 19-3-2012 en el seu compte de La Caixa (titularitat d'ell i de la seva germana) els dos xecs de 16.500 euros cada un; l'actor devia a La Caixa, pel procediment d'execució hipotecària 114/2005 del Jutjat de Gandesa 74.688,63 euros (199.626 euros despatxats en l'execució menys 124.938 euros obtinguts per La Caixa amb l'adjudicació de la finca, segons Interlocutòria de 24-10-2006); La Caixa va aplicar els 30.071,40 euros al pagament de tal deute.

Per tant, concorren tots els requisits dels arts. 1195 i 1196 CC , sent les parts deutores recíprocament i sent els deutes vençuts, líquids, exigibles i dineraris: L'actor era propietari dels diners dipositats i compensats; les quantitats degudes recíprocament eren determinades, líquides exigibles i dineràries.

TERCER.-Respecte a que hauria retard deslleial per part de la demandada en cobrar el deute, per no haver-lo reclamat en els set anys passats, com ja analitzàvem detalladament a la nostra sentència de 30 d'abril de 2007 , els requisits necessaris perquè es pugui aplicar l'anomenada doctrina del retard deslleial en l'exercici del dret (verwirkung) són:

-L'omissió en l'exercici del dret, sempre que es conegués l'existència del dret, durant un llarg període de temps.

-La confiança legítima, derivada d'aquella omissió, que el dret ja no s'exercitarà, creant raonablement en l'altra part l'expectativa que aquell dret ja no serà exercit.

- Un perjudici a l'altra part derivat de l'exercici retardat, desproporcionat en relació al dret que s'exercita.

Ara bé, també la Jurisprudència assenyala límits clars a tal doctrina:

a) És una doctrina que s'ha d'aplicar de forma restrictiva. Així diu, per exemple, la AP Burgos, sec. 3ª, S 14-3-2006, nº 138/2006, rec. 477/2005 que 'debe ser de aplicación restrictiva, y en casos en que el transcurso del plazo haya sido excesivamente dilatado, causando con ello un excesivo perjuicio al obligado, ya que, en caso contrario, se desnaturalizaría la institución de la prescripción, provocando la consiguiente inseguridad jurídica (...) al tratarse de un remedio extraordinario solo puede acudirse a su doctrina en casos patentes'.

b) Exigeix no solament que hagi passat un temps desmesurat, si no també que, per accions o omissions, la part beneficiada pel dret generi objectivament en altra part una confiança seria que el dret ja no serà exercitat. Com diu la AP Lleida, sec. 2ª, S 27-1- 2006, nº 32/2006, rec. 526/2005 , 'el mer transcurs del temps sense exercir els drets no és per se una conducta contrària al principi de la bona fe. El simple transcurs del temps, en els terminis assenyalats pel legislador, desembocarà en la prescripció o caducitat dels drets, però no necessàriament en la Verwirkung'. I com diu la STS de 16 desembre de 1991 , 'no se puede afirmar que ejercita sus derechos de mala fe quien lo hace dentro del plazo legal, sin que previamente existan hechos, actos o conductas suyos que engendren, rectamente entendidos, en el obligado la confianza de que aquellos no se ejercitarán'.

c) Aquesta doctrina verwirkung és de molt difícil aplicació en les obligacions recíproques, quan una part ha complet amb les seves obligacions i el que reclama és el compliment de l'altra. Així diu la AP Huesca, sec. 1ª, S 21-3-2006, nº 74/2006, rec. 350/2005 , que 'el retraso desleal no se puede predicar allí donde ambas partes han de cumplir respectivas pretensiones, y una de ellas ha cumplido, conociendo la otra su obligación de cumplir. En similar sentido se ha pronunciado también, por citar sólo las más recientes, la sección novena de la Audiencia Provincial de Valencia en su sentencia de 27 de octubre de 2005 y la sección tercera de la Audiencia Provincial de Burgos en su sentencia de 29 de noviembre de 2005 '.

Examinant ja la Jurisprudència del TS, certament diu aquest que 'actúa contra la buena fe el que ejercita un derecho en contradicción con su anterior conducta en la que hizo confiar a otro (prohibición de ir contra los actos propios) y, especialmente, infringe el mismo principio el que ejercita su derecho tan tardíamente que la otra parte pudo efectivamente pensar que no iba a actuarlo (retraso desleal), vulnerando, tanto la contradicción con los actos propios, como el retraso desleal, las normas éticas que deben informar el ejercicio del derecho, las que determinan que el derecho se torne inadmisible, con la consiguiente posibilidad de impugnarlo por antijurídico al amparo de la preceptiva contenida en el art. 7.1 del Código Civil ' ( TS Sala 1ª, S 19- 12-2005, nº 1018/2005 ). Ara bé, en els contractes recíprocs, assenyala que 'El derecho pierde la acción para ser reclamado cuando se produce la prescripción, institución contraria a la justicia, pero conforme con la seguridad jurídica. Pero mientras no haya prescripción, el derecho de crédito puede exigirse su cumplimiento, sin que pueda atribuirse deslealtad a un simple retraso' ( TS Sala 1ª, S 18-10-2004, nº 992/2004 ); que 'Para la aplicación de la doctrina del retraso desleal es necesario que la conducta de una parte pueda ser valorada como permisiva de la actuación de la otra parte, o clara e inequívoca de renuncia, pues el mero transcurso del tiempo, vigente la acción, no es suficiente para deducir una conformidad que entrañe una renuncia, nunca presumible (S. 4 febrero 1994)' ( TS Sala 1ª, S 22-10-2002, nº 994/2002 ); i que 'Ha de recordarse, sin embargo, que la doctrina del enriquecimiento injusto debe ser aplicada con extraordinaria cautela, ya que de otro modo, es decir, si todas las atribuciones patrimoniales debiesen ser sometidas a revisión, se generaría una inseguridad realmente perturbadora e inconveniente para el tráfico jurídico. Por ello, según reiteradamente ha declarado esta Sala no cabe aplicar dicha doctrina cuando el beneficio patrimonial de una de las partes es consecuencia de pactos libremente asumidos ( sentencia de 26 de junio de 2002 ) o existe una expresa disposición legal que lo autoriza (sentencia de 31 de julio del mismo año), debiendo exigirse para considerar un enriquecimiento como ilícito e improcedente que el mismo carezca absolutamente de toda razón jurídica, es decir, que no concurra justa causa, entendiéndose por tal una situación que autorice el beneficio obtenido, sea porque existe una norma que lo legitima, sea porque ha mediado un negocio jurídico válido y eficaz ( sentencia de 18 de febrero de 2003)' (TS Sala 1 ª, S 8-7- 2003, nº 681/2003 , i en el mateix sentit STS 16-2-2006, nº 128/2006 ).

En base a aquesta Jurisprudència, aquesta Audiència ve reiterant (SAP TARRAGONA, secc. 3a, de 30 de abril de 2007 ) la no aplicació de la doctrina del retard deslleial en l'exercici del dret (verwirkung) en aquests casos, perquè, com diu la S 24-1-2003 'los demandados eran perfectamente conocedores de que no habían satisfecho la totalidad de la deuda que tenían contraída con la entidad crediticia, y que ésta se incrementaba con los intereses moratorios que habían expresamente pactado, sin que le hecho de que por la actora, que se trata de una entidad de crédito, hubiera dejado pasar más de cuatro años (...) permita presumir que por aquella se hubiese procedido graciosamente a la condonación de la deuda, sino todo lo contrario, que conociendo que no habían satisfecho la totalidad de la deuda y aceptando el clausulado de la escritura del crédito hipotecario sabían que cuanto más tiempo dejaran transcurrir sin hacer frente a aquélla mayor sería la cantidad adeudada'. I en el mateix sentit la SAP Tarragona de 11-1-2005 (en un supòsit de 12 anys de retard en l'exercici de l'acció) i la SAP Tarragona de 12-1- 2007.

En el present cas, no han passat tants anys (6 anys), el deutor era perfectament coneixedor del deute que tenia amb la Caixa, i aquesta no ha fet cap mena d'actuació que permetés donar a l'actor confiança legítima de que el dret ja no s'exercitaria, creant-li raonablement l'expectativa que aquell dret de crèdit ja no seria exercit, i, finalment, cap perjudici a l'actor derivat de l'exercici retardat, desproporcionat en relació al dret que s'exercita, se li ha causat, no havent-se pogut ni tant sols pagar la totalitat del deute.

Es desestima, en conseqüència, el recurs.

QUART.-Conforme als arts. 394 i 398 LEC , al desestimar el recurs, s'imposen les costes del mateix al recurrent.

Fallo

DESESTIMEMel recurs d'apel lació interposat per Daniel contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 6 de Tarragona de data 14-3-2014 , en procediment Ordinari 493/13. S'imposen les costes del mateix al recurrent. S'acorda la pèrdua del dipòsit necessari per apel lar.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat de procedència, amb testimoni de la present resolució, i demaneu d'aquell rebut.

Així ho acordem, manem i signem.

PUBLICACIÓN.- Leída y publicada ha sido la anterior resolución por quien la dictó estando celebrando Audiencia Pública en el día cinco de noviembre de dos mil catorce. Doy fe.