Sentencia Civil Nº 371/2013, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 15, Rec 217/2013 de 22 de Octubre de 2013

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

SECCIÓ 15a

rotlle núm. 217/2013-2a

INCIDENT CONCURSAL 242/2012

JUTJAT MERCANTIL 4 BARCELONA

CONCURS 733/2011

SENTÈNCIA núm. 371/2013

Magistrats.:

JUAN F. GARNICA MARTÍN

MARTA RALLO AYEZCUREN

JOSÉ MARÍA RIBELLES ARELLANO

Barcelona, 22 d'octubre de 2013.

Vistes en grau d'apel·lació davant la Secció 15a d'aquesta Audiència Provincial, les actuacions d'incident concursal número 242/2012, seguides davant el Jutjat Mercantil número 4 de Barcelona, en el concurs 733/2011, de FUSTES CLADELLAS, S.L., a instàncies de BANCO DE SANTANDER, S.A., representat pel procurador Sr. Gonzalo Lago Torelló i defensada pel lletrat Sr. Alberto Gil Maristany, contra FUSTES CLADELLAS, S.L. i contra l'ADMINISTRACIÓ CONCURSAL. Aquest tribunal coneix de les actuacions en virtut del recurs d'apel·lació interposat per BANCO DE SANTANDER, S.A. contra la sentencia dictada pel jutjat el 23 d'octubre de 2012 .

Antecedentes

1.La sentència del jutjat diu en la part dispositiva: 'Estimo parcialmente la demanda incidental formulada por Banco de Santander, S.A. y acuerdo que la administración concursal rectifique el importe del crédito del actor incluyendo la última cuota del mismo como especialmente privilegiado, sin hacer especial imposición de las costas.'

2.BANCO DE SANTANDER, S.A. va interposar recurs d'apel·lació contra la sentència. Admès el recurs a ambdós efectes i citades les parts a termini, les actuacions es van remetre a aquest tribunal, que les va rebre el dia 2 de maig de 2013. Comparegudes les parts, es van seguir els tràmits legals i es va assenyalar per votació i decisió el dia 18 de setembre de 2013.

Ponent: la magistrada MARTA RALLO AYEZCUREN.

Fundamentos

1.La sentència objecte d'impugnació estima, en part, la demanda d'incident concursal de BANCO DE SANTANDER, S.A., en el concurs de FUSTES CLADELLAS, S.L., basada en el contracte d'arrendament financer signat entre l'entitat bancària i la concursada el 27 de març de 2006, amb el número 637.563.

El Sr. magistrat acull la petició del demandant de rectificar la quantia del crèdit, però desestima la pretensió que les quotes del leasing meritades després de la declaració de concurs tinguin caràcter de crèdit contra la massa, com sol·licita BANCO DE SANTANDER. La sentència manté la classificació de crèdit concursal efectuada per l'administració concursal (en endavant, AC). Aquest últim pronunciament és objecte d'impugnació per la part demandant en el recurs d'apel·lació que ara es resol.

2.La part apel·lant reitera els arguments adduïts en la primera instància. En síntesi, al·lega que l'arrendament financer o leasing és un contracte bilateral, amb obligacions recíproques pendents de compliment i que, mentre continuï en vigor després de la declaració de concurs, a l'empara del que disposen els articles 84.2.6 è i 7è de la Llei concursal (LC ), el crèdit que se'n deriva ha de tenir la consideració de crèdit contra la massa i haurà d'ésser satisfet conformement amb el que disposa l' article 154 LC (abans de procedir al pagament dels crèdits concursals, l'administració concursal deduirà de la massa activa els béns i drets necessaris per satisfer els crèdits contra aquesta). En suport de la tesi que defensa, la part recurrent invoca opinions doctrinals i sentències dels tribunals, incloses d'aquesta Secció 15a.

3.La part apel·lant, en interposar el recurs, coneix el criteri d'aquest tribunal sobre la qüestió controvertida i les raons en què es fonamenta. Com al·lega el mateix recurs, aquest tribunal, que havia mantingut la tesi que sosté la part apel·lant, va reconsiderar la qüestió en la sentència de 9 de novembre de 2010 (rotlle d'apel·lació 359/2010 ). A partir d'aquella resolució, hem estimat que els crèdits per les quotes de leasing que es meritin després de la declaració de concurs tenen la consideració de crèdits concursals .

En la sentència de 26 de gener de 2011 , entre d'altres, citavem les sentències anteriors i dèiem que tot i que sovint s'insisteixi en el caràcter atípic del contracte d'arrendament financer o leasing, en la pràctica no ho és tant, perquè rep certa regulació en la disposició addicional 7a de la Llei de Disciplina i Intervenció de les Entitats de Crèdit , en l' article 1.1.c) del Reial Decret 692/1996, sobre Règim Jurídic dels Establiments Financers de Crèdit, i en la disposició addicional 1a de la Llei de Venda a Terminis de Béns Immobles . La jurisprudència, amb suport en aquesta normativa i tenint en compte el principi d'autonomia de la voluntat aplicat als contractes ( article 1255 del Codi civil ), el concep com un contracte pel qual una empresa especialitzada cedeix l'ús d'un producte -que ella no ha produït, sinó que ha adquirit d'un tercer- en arrendament a l'usuari, amb l'opció de compra, finalitzat l'arrendament, per un preu, normalment molt baix ( Sentències del Tribunal Suprem de 14 de desembre de 2004 i de 4 de desembre de 2007 ).

Manifestàvem que, als efectes concursals que ara ens ocupen, es tracta de determinar quin dels apartats de l' article 61 de la LC , que regula els efectes del concurs sobre els contractes amb obligacions recíproques, és aplicable al contracte de leasing pendent de compliment quan es declara el concurs de creditors. L' article 61.1 LC estableix que, quan al moment de la declaració de concurs una de les parts hagués complert íntegrament les seves obligacions i l'altra tingués pendent el compliment total o parcial de les obligacions recíproques al seu càrrec, el deute del concursat s'inclourà dins la massa passiva del concurs. L'article 61.2 es refereix a les obligacions recíproques pendents de compliment tant a càrrec del concursat com de l'altra part i disposa que les prestacions a les quals estigui obligat el concursat es realitzaran amb càrrec a la massa.

No es discuteix que l'arrendatari financer té pendents de compliment les quotes encara no vençudes. Pel que fa a l'arrendador financer, havíem entès, com la part avui apel·lant, que l'obligació al seu càrrec de mantenir en la possessió del bé a l'arrendatari financer determinava que hi haguessin obligacions recíproques pendents de compliment per a ambdues parts, apreciació que conduïa a aplicar l' article 61.2 LC .

4.En les sentències anteriors, hem considerat significatiu que els béns objecte de leasing són adquirits per l'entitat financera amb l'única finalitat de cedir-ne l'ús a l'arrendatari financer, el qual, prèviament, ha seleccionat aquells béns al seu propi interès (així, l'expositiu III del contracte d'aquest judici, foli 16 de les actuacions). La companyia de leasing s'eximeix de responsabilitat respecte de qualsevol acció derivada dels vicis o defectes dels béns i arriba fins i tot a incorporar una clàusula contractual en aquest sentit (en el cas que examinem, clàusula 1.2, f.16).

Hem entès que d'aquesta previsió resulta que l'entitat financera dóna per complida íntegrament la prestació al seu càrrec amb el lliurament a l'arrendatari dels béns adquirits prèviament al proveïdor, salvada la transmissió de la titularitat del bé en cas d'exercitar l'arrendatari l'opció de compra. Per tant, un cop perfeccionat el contracte mitjançant la posta a disposició del bé a favor de l'arrendatari, s'ha d'estimar que només estan pendents de compliment les obligacions de pagament a càrrec de l'arrendatari financer, en essència, les quotes convingudes per fraccionar el pagament.

Les quotes pactades no responen tant al concepte de renda que compensa la privació temporal del bé al propietari, com a permetre a l'entitat financera recuperar el preu satisfet per l'adquisició del bé, a més de la càrrega financera que constitueix pròpiament el benefici de l'arrendadora financera. Això, dèiem, justifica la previsió legal que, per al cas d'incompliment, no només legitima la resolució amb una clàusula penal que, si més no, compensa la inversió feta per l'arrendador en adquirir el bé, sinó també amb la possibilitat d'exigir el compliment íntegre del contracte i de cobrar el crèdit, amb caràcter preferent a qualsevol altre creditor, amb l'execució del mateix bé.

No constitueix obstacle el fet que, si s'exerceix l'opció de compra, l'arrendadora hagi de complir l'obligació d'entrega a l'arrendatari de la titularitat del bé. Si l'arrendatari, pagades totes les quotes, exerceix l'opció, no serem davant d'un mer acte d'execució del contracte de leasing, sinó d'un negoci jurídic que exigeix noves declaracions de voluntat.

5.La sentència de la Sala Primera del Tribunal Suprem 44/2013, de 19 de febrer , dictada en el recurs de cassació contra la sentència d'aquesta Secció 15a de 26 de gener de 2011 , declara, en el fonament de dret tercer:

' Para que, conforme al artículo 61, apartado 2, de la Ley 22/2003, de 9 de julio , puedan ser considerados con cargo a la masa los créditos contractuales contra el concursado es necesario que el deber de prestación de éste sea recíproco del asumido en el mismo contrato por el acreedor y que ambos estén pendientes de cumplimiento al declararse el concurso. De la exposición de motivos de la Ley resulta que se trató de poner remedio a la deficiente regulación de la materia en la legislación derogada y de conseguir que la declaración de concurso no afecte a la vigencia -y funcionamiento- de los contratos con prestaciones recíprocas pendientes de cumplimiento por ambas partes.

Como consecuencia de la norma del apartado 2 del artículo 61, la reciprocidad del vínculo contractual se ha convertido en un dato determinante del ámbito de aplicación de dicho artículo, así como de la calificación de los créditos contractuales contra el concursado, de conformidad con el artículo 84, apartado 2, ordinal sexto.

Quan examina la reciprocitat de les obligacions del leasing, el TS declara que ' para identificar el contenido de ese derecho del arrendatario financiero y del correlativo deber de prestación de la entidad de leasing, es necesario estar a lo válidamente pactado y en defecto de pacto al contenido natural del contrato.

Para lo último, puede servir de modelo el arrendamiento de cosas, por su completa regulación. Pero, en general y como regla, cabe decir que el obligado onerosamente a mantener a otro en el uso de su cosa debe abstenerse de actuar en contra de lo pactado -garantía por hecho propio-; debe defender al cesionario frente a las perturbaciones de los terceros -excepto de las de hecho: artículo 1560 del Código Civil -; y debe efectuar las reparaciones necesarias para mantener la cosa en estado de servir al uso para el que fue destinada -artículo 1554, ordinal tercer -.

Para lo primero se impone examinar la validez de las reglas contractuales y precisar el recto sentido de las mismas. Como regla, en nuestro sistema es la reglamentación negocial válida la que marca el contenido de la relación jurídica.

Por ello, si algún reproche hubiera que efectuar a las sentencias de las dos instancias derivaría de que, aparentemente, se han basado en argumentos referidos a un modelo o tipo abstracto de leasing y no al resultante de las cláusulas del que celebraron en Badalona, el uno de julio de dos mil cinco, Caixabank, SA y Centro Mecanizado de Chapa, SA, sobre una máquina Trumabend V50. Si bien, hay que añadir inmediatamente que lo dicho por ambos Tribunales con carácter en general vale también para el caso concreto que estamos enjuiciando.

En efecto, no hay que olvidar que nuestro sistema de contratos reconoce a los interesados una potencialidad normativa creadora -autonomía de la voluntad: artículos 1091 y 1255 del Código Civil -, no solo para contratar, sino también para determinar el contenido de la reglamentación contractual respecto de las obligaciones exigibles a cada parte, siempre con respeto de los límites previamente establecidos.

De ello deriva que, para poder conocer si la relación jurídica nacida del contrato de leasing financiero mobiliario sigue funcionando como sinalagmática después de declarado el concurso, en el sentido antes indicado -por estar pendientes de cumplimiento obligaciones recíprocas a cargo de las dos partes-, habrá que atender a las cláusulas válidamente convenidas, en cada caso, por los contratantes.

Y de las cláusulas contractuales del contrato litigioso interesan, a los efectos que nos ocupan, la segunda, que libera a Caixabank, SA del saneamiento por evicción y por los defectos de la máquina -con cesión de los derechos de la misma contra el proveedor-, y la cuarta, que hace lo propio respecto de las reparaciones necesarias para mantener aquella en perfecto estado de uso, las cuales quedan a cargo de la arrendataria financiera. La validez de una y otra regulación no ha sido discutida y no hay razón para negarla 'apud acta'.

Es cierto que, pese a dichas cláusulas Caixabank, SA sigue obligada a abstenerse de perturbar, con sus propios actos, la posesión de Centro Mecanizado de Chapa, SA sobre la máquina Trumabend V50, incluso después de declarado el concurso de la arrendataria. Pero ello no impide considerar correctamente calificado por el Tribunal de apelación, como concursal, el crédito de Caixabank, SA contra Centro Mecanizado de Chapa, SA, incluso en cuanto a las cuotas exigibles después de declarado el concurso, dado que la indicada y desnuda garantía por hecho propio, no constituye, a los efectos del artículo 61, más que un deber de conducta general, implícito en el 'pacta sunt servanda', en su contenido sustancial ya cumplido con la propia entrega y, en todo caso, insuficiente, por sí solo, para atribuir al crédito de la arrendadora el tratamiento en el concurso que la recurrente pretende.

En el mateix sentit es pronuncien les SSTS 34/2013, de 12 de febrer , i 492/2013, d'11 de juliol , en recursos de cassació dels quals ha estat part l'avui apel·lant.

6.Pel que fa a les clàusules concretes del contracte de leasing en examen, res no s'al·lega en la demanda incidental ni en el recurs d'apel·lació.

La lectura de la còpia del contracte que es va unir a la demanda de BANCO DE SANTANDER no permet establir una conclusió diferent a la que hem mantingut en casos anteriors. Ben al contrari, la referma per a aquest cas concret. Així, quan la clàusula 1.2 diu, literalment: ' Dado que la elección de los Bienes y de el/los proveedor/es de los mismos ha sido realizada por el Usuario, este declara indemne al Arrendador Financiero de toda responsabilidad por causa de la idoneidad, rendimiento, diseño, calidad, durabilidad, posibles vicios de fabricación o funcionamiento y resultados de los Bienes. Asimismo, el usuario declara indemne al Arrendador Financiero en relación a la entrega de los Bienes ya que se efectúa directamente por el/los Proveedor/es al Usuario, según lo acordado previamente por éstos. El Arrendador Financiero cede en favor del Usuario -que acepta- las acciones que a estos efectos, como propietario, le pudieran corresponder frente a el/los proveedores o frente terceros, incluyendo -pero sin limitación- las relacionadas con la falta de entrega o condiciones de entrega de los Bienes, las derivadas de la garantía, asistencia técnica o servicio posventa. En consecuencia no podrá el Usuario, incumplir diferir, o reducir sus obligaciones de pago, o intentar la resolución de este contrato, ni reclamar daños y perjuicios frente al Acreedor Financiero, basándose en las causas anteriormente mencionadas.'

Per tant, com en les sentències anteriors, hem de concloure en el sentit que, quan es va declarar el concurs, el contracte de leasing estava pendent de compliment només per la societat concursada. L'obligació de pagar les quotes no vençudes havia nascut al moment de signar el contracte, encara que no fossin exigibles fins als venciments pactats. Era procedent aplicar, com van entendre l'AC i el jutge, l' article 61.1 LC i considerar el crèdit com a concursal. Això determina la desestimació del recurs.

7.Malgrat la desestimació del recurs, tampoc no considerem procedent imposar a la part apel·lant les costes de la segona instància, pels seriosos dubtes que ha plantejat la normativa aplicada i l'absència, en el moment de l'apel·lació, de criteris jurisprudencials consolidats ( articles 398.1 i 394.1 de la Llei d'enjudiciament civil i 196.2 de la LC ).

Fallo

Desestimem el recurs d'apel·lació interposat per BANCO DE SANTANDER, S.A., contra la sentencia dictada pel Jutjat Mercantil número 4 de Barcelona, el 23 d'octubre de 2012 , en les actuacions d'incident concursal número 242/2012, seguides a instàncies de BANCO DE SANTANDER, S.A., contra FUSTES CLADELLAS, S.L. i contra l'ADMINISTRACIÓ CONCURSAL.

Confirmem íntegrament la sentència del jutjat.

No imposem les costes de la segona instància.

Contra aquesta resolució les parts legitimades podran interposar recurs de cassació i/o extraordinari per infracció processal, davant d'aquest tribunal, en el termini de 20 dies, de conformitat amb els criteris legals i jurisprudencials d'aplicació.

Ferma aquesta resolució, es tornaran les actuacions originals al jutjat de procedència, amb testimoni per compliment.

Així per aquesta sentència, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.-L'anterior sentència ha estat llegida i publicada per la Sra. magistrada ponent el dia de la seva data i en audiència pública; en dono fe.