Sentencia Civil Nº 373/2009, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 407/2009 de 26 de Octubre de 2009

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE GIRONA

SECCIÓ SEGONA

Rotlle d'apel·lació civil núm. 407/2009

Prové: JUTJAT PRIMERA INSTÀNCIA 7 FIGUERES

Procediment núm. 24/2008

Classe: Divorci

SENTÈNCIA 373/ 09

Il·lms. Srs:

PRESIDENT

JOSÉ ISIDRO REY HUIDOBRO

MAGISTRATS

JOAQUIM FERNANDEZ FONT

JAUME MASFARRÉ COLL

Girona,26 d'octubre de dos mil nou

En aquesta segona instància ha comparegut com a part apel·lant Berta , representada per la procuradora ROSA MARIA TRIOLA VILA, i defensada pel lletrat Eutimio , i com a part contra la qual s'apel·la Hermenegildo , representada pel procurador Jenaro .

Antecedentes

PRIMER. Aquest procés es va iniciar arran de la demanda presentada en nom de Berta contra Hermenegildo .

SEGON. La decisió de la Sentència que va posar fi a la primera instància diu així: "Que estimando parcialmente la demanda de divorcio interpuesta por la Procuradora Sra. Martínez en nombre y representación de Doña Berta , contra Don Hermenegildo , debo declarar y declaro la disolución por divorcio del matrimonio habido entre ambos cónyugues.

Asimismo procede acordar, como medidas reguladoras de divorcio, la siguientes:

1.- La atribución del uso de la vivienda familiar, sita en la población de Llers, así como de su ajuar doméstico, al esposo.

Se desestiman el resto de pretensiones de las respectivas demandas principal y reconvencional.

No procede efectuar especial pronunciamiento sobre costas."

TERCER. En aplicació de les normes de repartiment vigents en aquesta Audiència Provincial, aprovades per la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ha correspost el coneixement d'aquest recurs a la Secció Segona.

QUART. En la seva tramitació s'han observat les normes processals aplicables a aquesta classe de recurs, les parts han efectuat les al·legacions que es poden veure en els respectius escrits presentats en aquesta segona instància, als quals es respon en els fonaments jurídics següents. Per a la deliberació i votació del recurs, s'assenyala el dia 26 d'octubre de 2009.

CINQUÈ. Conforme al que estableixen les normes de repartiment indicades, es va designar com a ponent d'aquest recurs l'Il·lm. Sr. JOAQUIM FERNANDEZ FONT, qui expressa en aquesta Sentència el criteri unànim de la Sala.

Fundamentos

PRIMER. La part apel·lant manifesta en el primer motiu del recurs que la sentència de primera instància infringeix el que disposa l'article 208.2 de la LEC perquè no té una motivació suficient de les causes que han portat a la Sra. Magistrada que la va redactar a rebutjar les pretensions que va plantejar a la demanda i a la reconvenció a la demanda interposada per l'altra part, ambdues acumulades en un sol procés. Afegeix que també s'hauria infringit l'article 209.2 de la citada llei processal perquè la sentència no fa una relació de fets provats.

Hem dit moltes vegades, per exemple a la sentència de 9 de maig de 2.005, que pel que fa al deure de motivació de les sentències "se erige en una exigencia constitucional ( artículo 120.3 de la CE ), que permite a las partes conocer las razones que han llevado a un determinado pronunciamiento judicial. El Tribunal Supremo la ha definido y perfilado, por ejemplo, en su sentencia de 30-3-1.999 diciendo que "para entender cumplido el presupuesto de la motivación, no se exige una extensión mínima en el razonamiento (sentencia del TS de 20 diciembre de 1991), ni se requiere una argumentación exhaustiva y pormenorizada de todos los aspectos y perspectivas que las partes puedan tener de la cuestión que se decide (sentencias del TC de 28 de enero de 1991 y 25 de junio de 1992 y sentencia del TS de 12 de noviembre de 1990), sino que basta que la lectura de la resolución permita comprender las reflexiones tenidas en cuenta por el Juzgador para llegar al resultado o solución contenida en la parte dispositiva (sentencia del TS de 15 de febrero de 1989), o a través de los argumentos o razones que contienen sus fundamentos de derecho se evidencie la concurrencia de las citas legales acordes con ellos y con la subsiguiente parte dispositiva (sentencia del TS de 10 de noviembre de 1989), o se expresen las razones de hecho y de derecho que las fundamentan, es decir, el proceso lógico-jurídico que conduce a la decisión o fallo (sentencias del TS de 30 de abril de 1991 y 7 de marzo de 1992) ".

En aquest cas n'hi ha prou amb llegir la sentència impugnada per conèixer sense cap mena de dubtes quines son les raons que han portat a la desestimació de les pretensions de la Sr. Berta . Una cosa és que no hi estigui d'acord, i una altra de molt diferent que pugui afirmar rigorosament que no sap quins són els arguments que han portat a la desestimació de les seves peticions.

Pel que fa a la manca de fets provats a la sentència de referència val a dir, com també varem exposar a la nostre sentència de 9 de maig de 2.005, ja citada que "Por lo que respecta a la ausencia de un específico apartado dedicado a los hechos que se estiman probados, parece necesario, una vez más, recordar que el Tribunal Supremo, por ejemplo en su sentencia de 24 de diciembre de 2.003, dijo que "es reiterada doctrina jurisprudencial la de que en las sentencias del proceso civil, a diferencia de lo que ocurre en los procesos penal y laboral, no es preciso la expresión de una relación de hechos probados, como se deduce de la expresión "en su caso" del artículo 248.3 de la Ley Orgánica del Poder Judicial , que impone una remisión a las leyes procesales aplicables en cada orden jurisdiccional". En este mismo sentido las sentencias de 28 de junio, 18 de julio y 2 de noviembre de 1990, 5 de febrero y 10 de octubre de 1991, 30 de mayo y 17 de julio de 1992, y 1 de febrero de 1993.

Por lo demás, la expresión "en su caso" se reitera en el artículo 209.2 de la LEC .

En conclusión, la expresa constancia en un epígrafe separado de los antecedentes de hecho de una sentencia de aquellos que se estimen probados, no es un requisito de forma de las sentencias dictadas por la Jurisdicción Civil. Esta misma Sección de la Audiencia, entre otras muchas y por citar solo las más recientes, ya mantuvo este criterio en sus sentencias de 20 de marzo y de 25 de abril de 2.005".

A tot això hem d'afegir que no és cert que la resolució impugnada no contingui fets provats. N'hi ha prou, per exemple, amb la lectura del seu fonament de dret tercer per adonar-se'n que hi ha una permanent descripció de fets que es consideren acreditats.

SEGON. Per raons de lògica i sistemàtica abans d'estudiar el segon motiu del recurs (errònia valoració de la prova), entrarem en el tercer i darrer, perquè aquest se centra en la infracció de la normativa i jurisprudència aplicables per resoldre el conflicte entre les parts.

Defensa l'apel·lant que els litigants són una parella de fet i que se'ls ha d'aplicar la normativa que les regula.

Aquest argument és totalment inacceptable, i ho és des de dues perspectives diferents:

Des de la processal, perquè el que ara es defensa topa frontalment amb la normativa que la mateixa part va considerar d'aplicació tant a la demanda com a la reconvenció. A totes dues citava l'article 41 del CF com a fonament jurídic de la compensació econòmica que demanava. L'article 456.1 de la LEC prohibeix canviar a la segona instància els fonaments fàctic o jurídics que fonamentin la pretensió deduïda a la primera. El fet que no sigui el mateix professional que va redactar la demanda qui signi el recurs, no li permet de prescindir d'allò que s'hi va dir i del termes com va quedar plantejat el litigi canviant-los per uns altres de diferents.

En qualsevol cas, la finalitat tant de l'article 41 del CF com de l'article 13 de la llei d'unions estables de parella és la mateixa, i no hi hauria cap problema especial en aplicar un o l'altre en funció de si la parella és o no matrimonial.

Des d'una òptica substantiva defensar que els litigants constitueixen una parella de fet és indefensable. N'hi hauria prou amb dir que això és totalment contradictori amb el fet que a la demanda presentada per l'ara apel·lant es demani el divorci: Si no estiguessin casats no es podrien divorciar.

Els litigants es van casar l'any 1.971 i es van separar de mutu acord mitjançant la sentència de 21 de novembre de 1.991. Pocs mesos després es van reconciliar i van tornar a viure junts.

L'article 85 del CC comú preveu que, entre d'altres causes, el matrimoni es dissol pel divorci. La separació no produeix l'extinció del vincle conjugal. Si no hi hagut divorci (només separació legal) els litigants continuen casats i els hi és aplicable la normativa reguladora pròpia de la dissolució del matrimoni per aquesta causa. Entre aquestes normes, com estem davant d'un matrimoni en règim de separació de bens del dret català, s'hi troba l'article 41 del CF .

A més, el recurs oblida un dels requisits necessaris per poder reconèixer jurídicament una parella de fet: que cap dels seus integrants tingui impediment de vincle per contraure matrimoni. És a dir, que no estiguin casats. Els litigants estan casats entre ells, el que impediria que se'ls pogués considerar una parella de fet.

En conclusió, la normativa que haurem d'aplicar per analitzar si la Sra. Berta té o no dret a percebre una compensació econòmica del Sr. Hermenegildo no és cap altra que l'article 41 del CF .

TERCER. En el segon motiu del recurs l'apel·lant defensa que la magistrada de primera instància no ha valorat correctament la prova practicada perquè no ha considerat provat l'existència d'un desequilibri patrimonial entre el dos litigants, el que li ha fet denegar la compensació econòmica de l'article 41 del CF . El recurs argumenta que la Sra. Berta , durant la convivència matrimonial, s'ha dedicat a la cura de la llar familiar i ha treballat a les empreses del seu marit i que no ha obtingut una retribució suficient perquè ara hi ha una clara desproporció entre el patrimoni d'un i de l'altra.

La resolució d'aquest motiu del recurs exigeix fixar dues premisses prèvies.

Primera, hem de tenir present que els cònjuges es van separar de mutu acord a finals de 1.991. Amb la finalitat de regular aquesta separació van redactar diferents convenis on decidien les mesures de tota mena que haurien de regir entre ells a partir d'aquell moment. A més del que van presentar al jutjat, i que va ser aprovat a la sentència de 21 de novembre de 1.991, en van signar un altre on regulaven l'atribució a cada cònjuge dels diferents bens que els pertanyien, inclosa la venda de les participacions que la Sra. Berta tenia de la societat Els Hostalets SL al seu marit, conveni que es va elevar a escriptura pública.

Això farà que l'estudi dels respectius patrimonis hagi de limitar-se al que respectivament hagin pogut adquirir a partir del moment que es va reiniciar la convivència, aproximadament uns cinc mesos després de la separació legal. Les relacions econòmiques anteriors entre els litigants, que també inclouen la societat esmentada, ja van resultar liquidades mitjançant els convenis citats. Que ara l'apel·lant pensi que va percebre unes quantitats massa baixes o que els béns en joc fossin valorats a la baixa, no li permet d'endegar novament aquesta qüestió i fer-se enrere d'uns acords que en el seu moment va signar suposem perquè hi estava d'acord.

Segona, a la demanda i a la reconvenció es fonamenta el dret a percebre una compensació de l'article 41 del CF exclusivament en el fet que la Sra. Berta ha treballat a les empreses del marit sense rebre cap retribució. Res no diu d'un possible treball a la llar familiar mancada també de qualsevol retribució suficient. En canvi, al recurs es parla tant del treball a les empreses d'aquell com a la llar familiar, tot i que aquesta última circumstància s'ha tocat pràcticament de passada i el gruix de l'apel·lació se centra en l'altre aspecte.

Això vol dir que en aquesta segona instància, un cop més, l'apel·lant està introduint una modificació, en aquest cas fàctica, prohibida per l'article 456.1 de la LEC i la jurisprudència que l'interpreta.

Hem dit a les sentències de 14 de setembre,11 de març i 25 i 19 de febrer de 2.009, 2 de juny, 14 de maig i 1 de desembre de 2.008 i de 24 de octubre de 2.007 "una cuestión nueva no puede tomarse en consideración como base de la resolución que ponga fin al presente grado jurisdiccional. Y ello por impedirlo el principio "pendente apellatione nihil innovetur" hoy recogido en el artículo 456.1 de la Ley de Enjuiciamiento Civil , que se refiere al objeto del recurso de apelación identificándolo con el de la primera instancia al señalar que, en virtud del mismo, "podrá perseguirse con arreglo a los fundamentos de hecho y de derecho de las pretensiones formuladas ante el tribunal de primera instancia, que se revoque un auto o sentencia y que, en su lugar, se dicte otro u otra favorable al recurrente".

Según la constante jurisprudencia del Tribunal Supremo la apelación, aunque permite al Tribunal conocer en su integridad del proceso, no constituye un nuevo juicio ni autoriza a resolver problemas o cuestiones distintos de los planteados en la primera instancia, dado que a ello se opone el principio general de Derecho "pendente apellatione, nihil innovetur". Dicho de otro modo, el órgano competente para conocer del proceso en segunda instancia, en observancia del principio "tantum devolutum quantum apellatur", debe circunscribir su análisis a los temas que fueron objeto de controversia en el primer grado jurisdiccional, ya que sobrepasar dicho límite implicaría incongruencia y conllevaría indefensión para la parte apelada, que eventualmente podría verse afectada por un pronunciamiento relativo a una cuestión sobre la que no pudo fijar su postura en la fase de alegaciones ni articular los medios de prueba que estimara oportunos en período probatorio. En este sentido sentencias del citado Tribunal de 28 de marzo, 19 de abril, 10 de junio y 4 de diciembre de 2.000, 12 de febrero, 30 de marzo y 31 de mayo de 2.001, 22 de octubre y 29 de noviembre de 2.002, 26 de febrero, 31 de mayo, 25 de junio, 26 de julio, 12 y 31 de diciembre de 2.003, 19 de febrero de 2.004 y 18 de mayo de 2.005.

Por otro lado, el Tribunal Constitucional, en su sentencia de 15 de enero de 1.996, señala que "en nuestro sistema procesal, la segunda instancia se configura... como una revisio prioris instantiae en la que el Tribunal Superior u órgano ad quem tiene plena competencia para revisar todo lo actuado por el juzgador de instancia, pero sin que la cognición del tribunal superior pueda extenderse a extremos distintos de los que fueron objeto del litigio en la primera".

La conseqüència del que acabem de dir és que aquest tribunal només podrà analitzar si la Sr. Berta ha treballat a les empreses del marit i, cas que ho hagi fet, si ha percebut una retribució suficient que exclogui un enriquiment injust del primer.

QUART. Per situar jurídicament la qüestió litigiosa convé recordar la interpretació que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha fet de la naturalesa i finalitat d'aquesta compensació.

A les sentències de 29 de maig de 2.007 i de 5 de setembre de 2.005 podem llegir "Aquest Tribunal té establerta repetida jurisprudència per a la interpretació i aplicació de l' art. 41 del Codi de família . El recurrent es fa ressò de la Sentència d'aquesta Sala de 27 d'abril de 2000, però cal esmentar també l'anterior de 31 d'octubre de 1998 i les dues complementades per les posteriors d'1 de juliol de 2002 (referida a la ruptura d'una convivència estable de parella), 21 d'octubre de 2002, 10 de febrer i 10 de març d'aquest mateix any 2003, la doctrina de totes les quals esvaeix els arguments que fonamenten aquest recurs de cassació. En efecte: la d'1 de juliol de 2002, reiterant la doctrina de les anteriors, confirmada per les posteriors, assenyala que la compensació econòmica per raó de treball neix per a equilibrar en el possible les desigualtats que es puguin generar durant una convivència estable quan un dels convivents es dedica a la cura de la llar i dels fills o ajuda en el negoci percebent en tal cas una remuneració insuficient, mentre que l'altre dirigeix i administra el negoci amb l'estalvi --de tot tipus-- afegit que suposa la dedicació a la llar; que aquesta compensació per raó de treball intenta impedir o limitar que en cessar aquella convivència, qui ha ajudat i propiciat el manteniment i el desenvolupament del negoci quedi sense la capitalització dels esforços mentre que l'altre retingui l'actiu patrimonial íntegre; es tracta d'aconseguir un equilibri patrimonial just mesurat a l'hora de la crisi de convivència però amb la vista posada en la necessitat de retribuir un treball i un esforç col· lateral però convergent no remunerat o remunerat fins llavors insuficientment. La Sentència de 27 d'abril de 2000 ja deia, en termes generals, que sempre que un cònjuge treballi sense retribució generarà un enriquiment a favor de l'altre. La de 21 d'octubre de 2002 afegia que només pel fet de la renúncia d'un dels cònjuges a treballar fora de casa, l'altre ja en resulta enriquit en saber que la casa, i en el seu cas els fills, estan atesos, i que en cap cas es valora si el cònjuge que reivindica la compensació de l' art. 41 ha desenvolupat o no treballs feixucs o penosos. I la de 10 de febrer de 2003 afegeix que als efectes de la compensació econòmica de l' art. 41 no és necessari que la dedicació a la casa hagi estat en règim d'exclusivitat perquè això ni ho expressa l' art. 41 ni s'ajusta a la seva finalitat perquè el que la norma tracta de compensar és el treball desinteressat del cònjuge que opta per dedicar-se a la cura de la llar i dels fills i aquesta opció és precisament la que permet a l'altre cònjuge mantenir, i en el seu cas augmentar, el patrimoni conjugal, i seria de tot punt injust que aquesta opció --que beneficia ambdós consorts-- derivés en l'enriquiment de l'un i en l'empobriment de l'altre; perquè com diu la de 27 d'abril de 2000, no es tracta de comparar la situació actual dels cònjuges, sinó de veure si al moment de la liquidació del patrimoni conjugal es produeix una injustificada desigualtat entre ells, perquè havent contribuït ambdós a l'aixecament de les càrregues del matrimoni (en el cas l'esposa de la forma que preveu l' art. 5,1 del Codi de família , res justifica que després l'un quedi ric, i l'altra resti pobra".

Aquest tribunal també s'ha pronunciat moltes vegades sobre la correcta interpretació d'aquest article. Per exemple a les sentències de 23 de maig de 2.007, 14 de juliol i 8 d'octubre de 2.008 i 18 de març i 14 de setembre de 2.009 dèiem que "como ha señalado de forma reiterada esta Sala, por ejemplo en sus sentencias de 31 de mayo y 5 de noviembre de 2.001, 28 de febrero y 27 de noviembre de 2.002, 7 de julio de 2.004 y 18 de abril de 2.006, la compensación económica prevista en el artículo 41 del Codi de Família , implica una corrección o modulación de las consecuencias derivadas de la estricta aplicación del régimen de separación de bienes en nuestro país en el momento en que se produce la separación judicial, divorcio o nulidad. En este sentido se pronuncian las sentencias de la Sala Civil y Penal del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña de 27 de abril de 2000 y de 30 de junio de 2.005, entre otras muchas. Se trata de evitar el supuesto, hasta no hace tantos años completamente frecuente, de que uno de los cónyuges, normalmente el marido, trabajaba fuera del hogar, percibiendo por ello las correspondientes retribuciones que, en aplicación de los principios rectores de este régimen económico matrimonial, eran de su exclusiva propiedad, y el otro, generalmente la esposa, se dedicaba a la atención de la casa y de los hijos, o incluso a colaborar con el trabajo o el negocio del primero, sin percibir retribución alguna a cambio, de manera que, al extinguirse el régimen económico, todo el patrimonio quedaba en manos de uno, que era su titular. Por esta razón el artículo 41, y el 23 de la Compilació anteriormente, tratan que en estas circunstancias, cuando no ha existido retribución o la misma ha sido insuficiente, el cónyuge desfavorecido obtenga una compensación patrimonial, generalmente en metálico, o en bienes si así lo acuerdan los interesados o se autoriza judicialmente.

No podemos perder de vista que la compensación del artículo 41 no se justifica tan solo por el hecho de que uno de los cónyuges haya trabajado durante el matrimonio y el otro no, o éste lo haya hecho en favor del primero, sin que en ninguno de estos dos casos haya percibido una remuneración suficiente. Es necesario, además, que esta situación haya generado una desigualdad patrimonial entre ambos que implique un enriquecimiento injusto".

CINQUÈ. De la relació de béns que es fa tant a la demanda presentada per la Sra. Berta com a la reconvenció a la demanda que va presentar el Sr. Hermenegildo , coincidents una amb l'altra, i de les explicacions que dóna de les finques que pertanyen particularment o a través de la Els Hostalets SL al Sr. Hermenegildo , en resulta que totes les finques de Llers van se adquirides abans de la separació matrimonial i, per tant, abans de la reconciliació i nova convivència matrimonial. A les respectives fulles informatives de les diferents finques no hi consta la seva història de titularitats. Només se'n pot deduir que els locals comercials van ser aportats a la societat Els Hostalets SL al desembre de 2.006 i que l'habitatge és a nom del Sr. Hermenegildo .

Quant a les del carrer Canigó de Figueres, de les al·legacions de la Sra. Berta sembla clar que també es van adquirir abans de la separació, malgrat que l'edifici que s'hi va construir es va aixecar després. Aquesta darrera apreciació queda corroborada a l'informe pericial del Sr. Florentino , que diu que la construcció, segons dades cadastrals, és de 1.995.

Finalment, les finques de Roses diu que van ser comprades pel Sr. Hermenegildo als darrers anys. Segons les certificacions del Registre, l'adquisició d'aquestes dues finques es va produir al juliol de 1.998.

Per tant, dins de la comparació de patrimonis només es podrien incloure els immobles que han estat construïts després de la reconciliació (edifici del carrer Canigó de Figueres) i els comprats també després (dos habitatges a Roses).

SISÈ. Ara cal analitzar si ha quedat demostrat que la Sra. Berta hagi treballat a les empreses del seu marit i, cas que ho hagi fet, si ha percebut una retribució suficient.

Estem completament d'acord amb la valoració de la prova feta al fonament jurídic tercer de la sentència de primera instància: Les declaracions testificals sobre el fet de treballar o no a les empreses del marit són completament contradictòries en funció de qui les hagi proposat.

La història de vida laboral de la apel·lant demostra que des del febrer de 1.995 fins al desembre de 2.006 va estar donada d'alta al règim d'autònoms. Aquestes dates coincideixen substancialment amb les al·legacions de la demanda on s'explica que l'any 1.995 la Sra. Berta , amb els seus diners, va muntar un negoci de perruqueria i perfumeria i que s'hi va dedicar fins al 2.006.

Durant uns mesos del 2.007 va treballar a l'empresa del marit, com consta al full d'història laboral, i va percebre la corresponent retribució. No ha al·legat que el que cobrava no fos el que li corresponia en funció de la seva feina en comparació amb les percepcions d'altres treballadors de la mateixa categoria.

Per tant, des que es va produir la reconciliació del matrimoni, no s'ha acreditat res més que cadascun es dedicava al seu negoci, sense que consti cap col· laboració de la Sra. Berta durant aquests anys a l'empresa del marit fora de la que ja va ser retribuïda via nòmina.

Això fa que no s'hagi demostrat el fet fonamental on es basa la petició d'una compensació econòmica de l'article 41 del CF , com és que la Sra. Berta hagi treballat per al marit sense retribució o amb una d'insuficient.

SETÈ. Fins i tot si de manera hipotètica penséssim que la retribució a la col·laboració de l'esposa no ha estat suficient, podríem dir que aquesta no és l'única que ha rebut.

Segons la demanda, els habitatges de Roses van ser comprats pel Sr. Hermenegildo . Un va al seu nom, però l'altre és titularitat per meitats indivises de tots dos, precisament el que té més valor segons la pericial Don. Florentino .

Si ella accepta que no n'ha pagat el preu, hem d'entendre que el marit li ha fet una atribució patrimonial, la qual cosa impediria d'afirmar tan categòricament que la hipotètica feina o col·laboració de la Sra. Berta al treball del seu marit no ha tingut cap contraprestació i que només ha servit per a enriquir-lo a ell.

Per tot el que hem exposat, no és procedent atorgar cap compensació econòmica d'acord amb l'article 41 del CF a l'apel·lant, el què fa que s'hagi de confirmar la sentència impugnada.

VUITÈ. A la súplica del recurs l'apel·lant demana, a més de la compensació econòmica que acabem d'examinar, una pensió compensatòria per import de 2.000 euros mensuals, l'atribució de l'ús de l'habitatge de Roses que li pertany en una meitat indivisa i la meitat de l'aixovar del que va ser domicili familiar.

Al recurs no hi ha cap argument que fonamenti aquestes peticions i contradigui les decisions incloses a la resolució de referència.

Els arguments del recurs no tenen cap altra finalitat que defensar que els litigants són una parella de fet, que la dóna ha treballat a les empreses del home, que no ha percebut una retribució suficient i que això ha permès a aquest darrer generar un patrimoni privatiu que suposa un enriquiment injust cap a la Sra. Berta . Res no es diu dels motius que haurien de portar a donar-li una pensió compensatòria o qualsevol de les altres peticions.

Per tot això, davant la manca de qualsevol motivació o argumentació suficient que discuteixi les decisions preses a la sentència impugnada, és procedent confirmar-la, perquè a aquest tribunal no li correspon fer suposicions o imaginar-se de quina part del recurs se'n poden deduir arguments a favor de les pretensions esmentades. Això trencaria el principi de congruència i, a més produiria indefensió a l'altra part.

NOVÈ. De conformitat amb l'article 398.1 de la LEC imposem les costes de la segona instància a la part apel·lant.

Fallo

PRIMER. Desestimem el recurs d'apel·lació presentat en nom de Berta contra la sentència de primera instància i la confirmem íntegrament.

SEGON. Imposem les costes de la segona instància a la part apel·lant.

Contra aquesta resolució es pot presentar recurs de cassació d'acord, amb allò que estableix l'article 477.2.3º de la LEC , i per infracció processal, de conformitat al que disposa la seva disposició final setzena. Serà competent per la seva resolució el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i s'haurà de preparar davant d'aquesta Secció de l'Audiència.

Notifiqueu aquesta Sentència a les parts i deixeu-ne un testimoniatge en aquest rotlle i en les actuacions originals, que es retornaran al Jutjat de Primera Instància i Instrucció del qual procedeixen.

Així ho decideix la Sala, integrada pels magistrats esmentats a l'encapçalament, que signen a continuació.

PUBLICACIÓ. Avui, s'ha publicat aquesta Sentència, d'acord amb el que s'estableix legalment. En dono fe com a secretària judicial d'aquesta Secció.