Sentencia CIVIL Nº 38/2018, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 18/2017 de 23 de Abril de 2018

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

RECURS DE CASSACIÓ I EXTRAORDINARI PER INFRACCIÓ PROCESSAL núm. 18/2017

SENTÈNCIA NÚM. 38

President:

Il lm. Sr. José Francisco Valls Gombau

Magistrats:

Il lma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués

Il lm. Sr. Jordi Seguí Puntas

Barcelona, a 23 d'abril de 2018

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s'esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació i extraordinari per infracció processal interposat per Benito , representat davant aquest Tribunal per la procuradora MARIA JESUS GONZALEZ VIZCAINO i dirigit per l'advocat ANDRES ALMAR AMER, contra la Sentència dictada per la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Girona el 15 de novembre de 2016 en conèixer del recurs d'apel lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Girona el 5 d'octubre de 2015 en el procediment de modificació de mesures núm. 80/13. Lorenza , aquí part contra la qual es recorre, ha estat representada en aquest Tribunal pel procurador JAUME GASSO I ESPINA i dirigida per l'advocat Martin Benitez Jaramillo. Amb la deguda intervenció del MINISTERI FISCAL.

Antecedentes

Primer. El procurador Rosa Llum Fernández, en representació de Lorenza , va formular demanda de judici de modificació de mesures núm. 80/13 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 6 de Girona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 5 d'octubre de 2015 , la part dispositiva de la qual diu el següent:

'Desestimo la demanda de modificació de mesures formulada per la representacció processal de la Sra. Lorenza .

No és procedent efectuar cap pronunciament sobre les costes'.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part actora va interposar un recurs d'apel lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Girona, la qual va dictar Sentència amb data 15 de novembre de 2016, amb la següent part dispositiva:

'Que debemos ESTIMAR parcialmente el recurso de apelación formulado por doña Lorenza contra la sentencia dictada el 5 de octubre de 2015 por el Juzgado de Primera Instancia núm. 6 de Girona en los autos de Modificación de Medidas definitivas núm, 80/2013 y REVOCAR parcialmente la misma, con los siguientes pronunciamientos:

1º Cuando en cumplimiento del régimen de visitas del hijo de los litigantes, Fausto , deba trasladarse desde su residencia a Girona no será necesario que le acompañe ningún adulto. La Sra. Lorenza deberá acompañarlo desde su residencia hasta elaeropuerto de salida. El Sr. Benito será el encargado de recogerlo en el aeropuerto de llegada, sea éste Barcelona o Girona. El coste de los billetes de avión deberá sumirlo la Sra. Lorenza .

2º El Sr. Benito deberá satisfacer el 50% del coste de los gastos extraordinarios del menor Fausto en los términos establecidos en el fundamento tercero de esta sentencia.

Todo ello sin hacer especial pronunciamiento de las costas causadas en esta instancia'.

Tercer. Contra la Sentència anterior, el Sr. Benito va interposar recurs de cassació i extraordinari per infracció processal. Per interlocutòria de 8 de gener de 2018, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre el recurs a tràmit, i de conformitat amb l' art. 485 de la LEC es va traslladar a la part contra la qual es recorre i al Ministeri Fiscal perquè en un termini de vint dies formalitzessin l'escrit d'oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 15 de març de 2018, en què es va celebrar.

Ha estat ponent l'Il lm/a. Sr. Jordi Seguí Puntas.

Fundamentos

PRIMER.- Resum d'antecedents

Contra la sentència d'apel lació dictada el 15 de novembre de 2016 per la Secció 1ª de l'Audiència Provincial de Girona en un litigi de modificació de les mesures del divorci de Lorenza i Benito , aquest darrer hi presenta recurs extraordinari per infracció processal integrat per dos motius (incongruènciaextra petitai manca de motivació) i de cassació amb un sol motiu (infracció de l' article 233-7 del Codi civil de Catalunya ).

Els fets de què hem de partir en la decisió dels recursos són en síntesi els següents:

a) el conveni regulador del divorci de Lorenza i Benito , aprovat per sentència del 15 de gener de 2007 , atribuïa a la mare la guarda del fill comú, Fausto , nascut el NUM000 de 2002, establint a més entre altres mesures un règim d'estades del menor amb el pare comprensiu dels caps de setmana alterns, capvespre del dimecres i meitat de les vacances escolars, l'atribució de l'ús de l'habitatge familiar situat a Girona també a la mare, i la contribució del pare als aliments del menor consistent en el pagament de 200 €/mes que es reduïen a 150 €/m en cas de trobar-se en situació d'atur;

b) pocs mesos després el senyor Benito va promoure un primer procés de modificació de les mesures del divorci en vista que Lorenza -juntament amb el fill de 5 anys- havia traslladat el seu domicili a Astúries, litigi que va concloure amb l'aprovació per sentència de 29 de maig de 2008 de l'acord transaccional a què arribaren els litigants per adaptar a la nova situació el règim d'estades del menor amb el seu pare, que passava a ser d'un mínim de 'cinc caps de setmana llargs (ponts)' anuals a escollir el pare en funció del calendari escolar del fill, havent-se de fer els intercanvis del fill en el domicili gironí del pare fins que el nen pogués viatjar sol i corrent les despeses dels desplaçaments des d'Astúries a càrrec de la mare;

c) un segon procés de modificació de mesures promogut l'any 2010 per la senyora Lorenza va concloure amb sentència del jutjat de 7 d'abril de 2011 , ratificada en segona instància per sentència de 9 de maig de 2012 , que desestimava per manca d'acreditació d'un canvi substancial de circumstàncies la seva pretensió de reduir les estades del pare amb el fill, de distribuir per meitats les despeses dels viatges del menor entre DIRECCION000 i Girona, d'incrementar els aliments a càrrec del pare i de regularex novoles despeses extraordinàries;

d) la tercera demanda de modificació de mesures del divorci, que és la motivadora d'aquest procés, fou promoguda per Lorenza el gener de 2013 i pretenia la supressió del règim d'estades del menor amb el pare llevat de les vacances escolars, la determinació que l'intercanvi del fill -capaç ja de viatjar sol- es dugués a terme a les terminals dels aeroports d'Astúries i Girona, i l'especificació que les despeses extraordinàries -no previstes al conveni originari- havien d'anar a càrrec dels progenitors per meitats;

e) aquesta demanda va ser desestimada en la seva integritat pel jutjat de Girona en sentència de 5 d'octubre de 2015 , també perquè no s'apreciava cap modificació substancial de les circumstàncies;

f) la sentència d'apel lació dictada per l'Audiència en data 15 de novembre de 2016 acull en part el recurs de la senyora Lorenza , puix que considera que el sol fet que el fill dels litigants compti 4 anys més dels que tenia quan la segona sentència de modificació de mesures del divorci -la Sala remarca que havia passat de ser un nen a tot un adolescent de 14 anys-, constitueix per si mateix una alteració substancial de circumstàncies, raó per la qual, mantenint el règim convingut d'estades amb el pare, declara que el menor viatjarà sol de DIRECCION000 a Girona o Barcelona i tornada, i com que no considera provat que la senyora Lorenza hagi empitjorat la seva situació econòmica respecte de la vigent l'any 2012, manté al seu càrrec totes les despeses de trasllat del fill; quant a la distribució de les despeses extraordinàries demanada per l'apel lant, la sentència impugnada, després d'exposar els trets característics d'aquest tipus de despeses -són imprevisibles, no periòdiques i necessàries- i de distingir entre les estrictament imprescindibles i les accessòries o complementàries -el cost d'aquestes només l'ha de satisfer el progenitor que les accepti-, considera que s'han d'abonar per meitats entre els progenitors, no sense indicar prèviament que 'al estar incluidos [los gastos extraordinarios] dentro del concepto de alimentos y tratarse de un menor de edad el Tribunal puede pronunciarse sobre los mismos aunque la sentencia que se modifica no los hubiere contemplado y regulado, pues se trata de una obligación de derecho imperativo, por lo que no es necesario en este caso que concurra una alteración sustancial de circunstancias'.

SEGON.- Recurs per infracció processal

1.El motiu primer del recurs per infracció processal es formula a l'empara de l' article 469.1 , 2n de la Llei d'enjudiciament civil ( LEC) i denúncia la vulneració de l'article 218.1 d 'aquest cos legal per raó de la incongruènciaextra petitaque hauria comès el tribunal d'apel lació, atès que la demanda de modificació de mesures promoguda per la senyora Lorenza només feia referència a la modificació de les de la sentència de 29 de maig de 2008 , que no fa esment a les despeses extraordinàries, apartat només regulat en la primitiva sentència de divorci, de gener de 2007.

2.La sentència del Tribunal Suprem 257/2016, de 19 d'abril , destaca, amb remissió a la seva sentència 41/2015, de 17 de febrer , que «según recuerda, entre las más recientes, la STS de 19 de septiembre de 2014, RC 1189/2012 , el deber de congruencia, consistente en la exigencia derivada de la necesaria conformidad que ha de existir entre la sentencia y las pretensiones que constituyen el objeto del proceso, se cumple cuando la relación entre el fallo y las pretensiones procesales no está sustancialmente alterada en su configuración lógico-jurídica. El juicio sobre congruencia de la resolución judicial precisa, por tanto, de la confrontación entre su parte dispositiva -dictum- y el objeto del proceso, delimitado, a su vez, por los elementos subjetivos del proceso, las partes, y por los elementos objetivos, la -causa de pedir-, entendida como el hecho o conjunto de hechos que producen efectos jurídicos y resultan esenciales para el logro de las pretensiones solicitadas, y el propio -petitum- o pretensión solicitada ( STS de 13 de junio de 2005 ). De esta forma, la congruencia no se mide en relación con los razonamientos o con la argumentación, sino poniendo en relación lo pretendido en la demanda con la parte dispositiva de la sentencia ( SSTS de 30 de marzo de 1988 y 20 de diciembre de 1989 ). En parecidos términos, cabe señalar que esta labor de contraste o comparación no requiere que se realice de un modo estricto, esto es, que se constate una exactitud literal o rígida en la relación establecida, sino que se faculta para que se realice con cierto grado de flexibilidad, bastando que se dé la racionalidad y la lógica jurídica necesarias así como una adecuación sustancial y no absoluta ante lo pedido y lo concedido; de tal modo que se decide sobre el mismo objeto, concediéndolo o denegándolo, en todo o en parte ( STS de 4 de octubre de 1993 )».

Aquest tribunal lògicament també s'ha fet ressò d'aquesta doctrina, i n'és bona mostra la sentència 74/2015, de 22 d'octubre , citada pel recorrent, on es fa una exposició de les exigències comunes de la congruència en relació amb el principi dispositiu, per bé que dita resolució acaba precisant -en paràgrafs que no són objecte de transcripció en el recurs- que 'es cierto que en los procesos de familia los artículos 751 y 774 de la LEC 1/2000 permiten una amplia actuación de oficio modulando el principio de congruencia establecido con carácter general en el artículo 218 antes citado. Sin embargo, ello es debido a que existen intereses superiores que deben sobreponerse a la actuación de las partes cuando estas no los protejan suficientemente como es el de los hijos menores de edad'.En aquell supòsit s'aprecià una vulneració del principi dispositiu atès que la Sala d'apel lació havia adoptat d'ofici una determinada mesura en una matèria (atribució de l'habitatge familiar al cònjuge més necessitat) sotmesa al principi de rogació, per imperatiu de l' article 233-4.2 CCCat .

La també nostra sentència 5/2017, de 6 de febrer , ho reitera quan expressa que 'el principio de justicia rogada -así como los de congruencia y preclusión- no tiene la misma virtualidad en los procedimientos de Derecho de familia en que se hallan empeñados intereses de menores de edad que en el resto, debido a que en aquellos prima el carácter no dispositivo, con el correspondiente ensanchamiento de las facultades del juez para resolver lo que estime más pertinente para su interés, aunque es cierto que no autoriza cualquier modificación'.

A partir d'aquesta doctrina el motiu no pot ser acollit.

Més enllà que la literalitat de l'apartat de la demanda que obre aquest procés faci referència exclusiva a la modificació de 'las medidas dictadas en la sentencia 149/08, fecha 29 de mayo de 2008, de modificación de medidas definitivas, dictada por el Juzgado de Primera Instancia número 3 de Girona ', la lectura íntegra d'aquestpetitumposat en relació amb els fets de la pròpia demanda revela, sense incorre en la rigidesa interpretativa postulada pel recorrent, impròpia del concepte flexible de la congruència assumit per la doctrina legal, que la pretensió de la senyora Lorenza incloïa -pel que ara interessa- tota la matèria relativa als aliments del fill menor d'edat.

Així ho palesa el fet que en el propipetitumes digui que la modificació que es pretén s'ha de fer 'de conformidad con lo peticionado en el Hecho Sexto (plan de parentalidad)', sent així que el pla desenvolupat en el fet sisè de la demanda preveia específicament que les despeses extraordinàries serien satisfetes pels progenitors per meitats, la qual previsió ha de connectar-se amb les consideracions que conté el fet precedent de la demanda relatives a l'oblit sofert pels cònjuges i llurs assessors jurídics en el moment de negociació del conveni regulador del divorci sobre l'estipulació d'un règim específic per a les despeses alimentàries de caràcter extraordinari.

En tot cas, des de la perspectiva del dret de defensa del demandat ( article 24.1 CE ) és també evident la intranscendència de la manca de citació expressa en la demanda de la sentència primitiva de divorci com a objecte de la pretensió modificatòria, puix que el senyor Benito va poder defensar-se sense restriccions respecte de la reclamació d'un específic règim de distribució de les despeses extraordinàries, com ho palesa el fet sisè del seu escrit de contesta, on s'argumenta a bastament sobre la manca d'una variació substancial de les circumstàncies justificativa de la modificació pretesa en matèria de despeses extraordinàries.

3.El motiu segon del recurs per infracció processal també s'empara en l' article 469.1 , 2n LEC per vulneració de les normes reguladores de la sentència, considerant que la sentència impugnada vulnera l' article 218.2 LEC per raó d''incongruència per falta de motivació', amb la conseqüent infracció del dret constitucional de tutela judicial efectiva ( article 24.1 CE ).

Concretament, el recorrent addueix que l'Audiència determina sense cap tipus de motivació que la contribució dels litigants a les despeses extraordinàries de llur fill menor s'ha de fer per parts iguals.

La sentència d'aquest tribunal 46/2016, de 13 de juny -en sentit molt semblant s'expressa també la sentència 43/2013, de l'1 de juliol , totes dues invocades pel recorrent- diu a la lletra que'Hemos declarado - SSTSJC 56/2011, de 19 de diciembre , 58/2012, de 15 de octubre , 19/2014, de 20 de marzo , 32/2015, de 11 de mayo , 69/2015, de 8 de octubre , 79/2015, de 16 de noviembre , y 1/2016, de 21 de enero - que la motivación de las sentencias consiste en la exteriorización del conjunto de razonamientos de hecho y de derecho que justifican un determinado fallo, por lo que la motivación exigible a las decisiones judiciales tiene la doble finalidad de garantizar la ausencia de arbitrariedad y de posibilitar el control de la aplicación razonada de las normas que se consideran adecuadas al caso, a las que suele añadirse la de convencer a las partes de la corrección de la decisión que se adopta.

Asimismo, la motivación debe expresar los elementos y las razones del juicio que permitan conocer cuáles han sido los criterios jurídicos esenciales que fundamentan la decisión, o lo que es lo mismo, que su 'ratio decidendi' sea consecuencia de una exégesis racional del ordenamiento jurídico y no fruto de la arbitrariedad, lo que no se cumple tanto cuando no se contiene motivación alguna como cuando la efectuada es insuficiente mediante apreciaciones genéricas sin atender al caso concreto, dando lugar con tal deficiencia argumentativa a una conclusión arbitraria, caracterizada por la apariencia de ser meramente voluntarista, lo que comporta una denegación del derecho a la tutela judicial efectiva [...]. Téngase presente que tanto el Tribunal Constitucional como el Tribunal Supremo (por todas STS Sala 1ª de 7-6-2011 ) recuerdan que la motivación es lo que permite el eventual control jurisdiccional por medio de los recursos, la crítica de la decisión y su asimilación por quienes integran la cultura jurídica interna y externa, garantizando el cumplimiento del principio de proscripción de la arbitrariedad que se proyecta sobre todos los poderes públicos.

Más concretamente, hemos estimado el recurso extraordinario de infracción procesal por ausencia de motivación:

- Cuando los hechos declarados probados son contradictorios e ininteligibles ( STSJC 58/2012, de 15 de octubre , y 21/2014, de 7 de abril ), por producirse una motivación aparente y confusa que adolece de falta de claridad.

- Cuando nada se argumenta sobre la modificación de circunstancias y la revocación de las pensiones alimenticias para las hijas ( STSJC 32/2015, de 11 de mayo ) o cuando no se habían justificado las razones para la disminución de la cuantía alimenticia partiendo de hechos probados inexistentes ( STSJC 79/2015, de 16 de noviembre )'.

No concorre la manca de motivació denunciada.

Una lectura integrada de la sentència impugnada permet identificar les raons justificatives de la decisió adoptada per l'Audiència en la qüestió esmentada.

En efecte, la sentència recorreguda exposa la situació econòmica dels progenitors justificativa de l'adopció de les diverses mesures de contingut econòmic, ja que tant refusa la tesi de la senyora Lorenza segons la qual es trobaria en situació de manca d'ingressos com dóna per fet que el senyor Benito continua en situació d'atur, tal com havia establert la sentència del jutjat i no es discutia a la segona instància. Sobre aquestes premisses a continuació, d'una banda, manté la contribució exclusiva de la mare a les despeses de trasllat periòdic del fill de DIRECCION000 a Girona i, de l'altra, distribueix per meitats les despeses extraordinàries del fill tenint en compte llur imprevisibilitat i també que en les despeses accessòries - diferents de les estrictament necessàries- la contribució del pare està supeditada a que les hagi consentit.

TERCER.- Recurs de cassació

1.El motiu únic del recurs de cassació denuncia la vulneració de l' article 233-7 del Codi civil de Catalunya (CCCat ) en relació amb els articles 775 LEC i 91 del Codi civil (CC ) i la doctrina d' aquest tribunal que es condensa a la sentència 59/2016, de 14 de juliol .

En el desenvolupament del motiu s'afirma que la modificació de qualsevol mesura ordenada en un procés matrimonial exigeix, per imperatiu de l'apartat 1 de l' article 233-7 CCCat , que s'ha produït un canvi substancial de circumstàncies, exigència legal que en aquest cas el tribunal d'apel lació defuig.

Certament, tal com ja ha quedat exposat en el primer fonament d'aquesta resolució, la sala d'apel lació va acordar en aquest cas la distribució per meitats entre els progenitors de les despeses extraordinàries del fill menor prescindint de que s'hagués produït un canvi de circumstàncies respecte de les concurrents tant en la data de la sentència de divorci (gener de 2007) com en la de la segona sentència de modificació de mesures (maig de 2012).

El motiu no pot reeixir.

2.Segons que ja s'apuntava en l'anàlisi del motiu primer del recurs per infracció processal, amb citació de la sentència d'aquest tribunal 74/2015 , la congruència i la rogació en els processos matrimonials presenta característiques específiques en tot allò que fa referència a les mesures relatives a l'exercici de les responsabilitats parentals, incloent-hi el deure d'aliments.

En aquest sentit, la nostre sentència 14/2016, de 7 de març, oportunament invocada pel Ministeri fiscal, subratlla que, ' como ha declarado el Tribunal Constitucional (por todas, STC 4/2001, de 15 enero), la Sala Primera del Tribunal Supremo (por todas, STS 304/2012, de 21 mayo ) y también esta propia Sala (por todas, STSJCat 9/2010, de 3 marzo), en todo lo relativo a la protección y a la salvaguarda de los intereses de los menores que se hallen comprometidos en los procedimientos de Derecho de familia, como consecuencia inescindible de la obligación impuesta a los órganos judiciales -de cualquier instancia- de velar por ellos de forma prioritaria ( art. 233-8.3 CCCat ), incluso de oficio ( art. 233-4.1 CCCat ), el principio procesal de rogación se aplica en estos casos solo de forma relativa.

Por lo tanto, dicho principio no puede constituir en ningún caso un obstáculo para que, si fuere decidida la modificación de las medidas derivadas de la situación de crisis familiar de que se trate (separación, divorcio, nulidad) y, a consecuencia de ello, llegara a alterarse la necesaria proporción entre la cuantía de las aportaciones de los progenitores a la prestación de alimentos y sus respectivas capacidades de pago ( art. 237-9 CCCat ), el Juzgado o el Tribunal lleve a cabo, en interés del menor afectado, el correspondiente reajuste en su distribución, aunque no hubiere sido solicitado o lo hubiere sido extemporáneamente, sin perjuicio de atender para ello a lo que resulte al respecto de la prueba practicada y de evitar la indefensión de cualquiera de las partes'.

La sentència d'aquest tribunal 59/2016, de 14 de juliol , esmentada pel recurrent en defensa de la seva tesi, no contradiu en absolut la doctrina que s'acaba d'exposar, tota vegada que es limita a declarar que les mesures de tota mena acordades pels cònjuges en un procés de separació subsisteixen en un ulterior procés de divorci llevat que s'acrediti un canvi substancial de circumstàncies, sobre tot si es tracta de mesures relatives als aliments dels fills menors perquè tenen el seu fonament no en el vincle matrimonial sinó en la filiació o progenitura.

Hipòtesi ben diferent de la que és objecte d'aquest litigi, on la raó decisòria de l'Audiència per introduir una regulació de les despeses extraordinàries del fill menor sense atendre a si s'ha produït o no un canvi substancial de circumstàncies, rau en el fet que les sentències anteriors reguladores del divorci no es pronunciaven sobre aquest apartat concret dels aliments, fet que considera perjudicial per l'interès del menor fill dels litigants.

3.La decisió recorreguda s'ajusta per complet a la doctrina legal que tutela el superior interès del menor, atès que en el supòsit examinat ni la sentència primitiva de divorci ni les dictades posteriorment en resposta a les acciones de modificació de mesures promogudes successivament pel senyor Benito i per la senyora Lorenza regulaven de cap manera la qüestió relativa a les despeses extraordinàries del menor.

Convé recordar, respecte del règim vigent en la data de les dues primeres sentències, que tota crisi matrimonial obligava a establir una quantitat en concepte d'aliments 'en el sentit més ampli' a favor dels fills menors ( articles 76.1, c / i 143.1 del Codi de família ). Al seu torn, les sentències de primera i segona instància pronunciades en el primer procediment de modificació de mesures promogut per Lorenza van ser dictades sota la vigència del llibre segon del CCCat, aprovat per la Llei 10/2010, de manera que havien de donar resposta a l'enunciat legal segons el qual els aliments a prestar als fills sota potestat comprenen tant les necessitats ordinàries com les extraordinàries ( articles 233-2.4,b /, 233-4.1 i 237-1 CCCat ).

En la tesi del recorrent, no és admissible la introducció en un moment posterior a la primera sentència de divorci de la regulació de les despeses extraordinàries sense variació substancial de les circumstàncies. Aquesta tesi no atén al superior interès del menor i desconeix la imperativitat d'aquells mandats legals, i més quan les sentències d'instància recaigudes en el segon procediment de modificació de mesures s'havien limitat a dir que ni el conveni de divorci ni el primer procés de modificació de mesures havien previst res sobre la contribució a les despeses extraordinàries del menor (el recorrent introdueix extemporàniament i sense suport probatori la tesi segons la qual la determinació en el conveni de divorci de la pensió d'aliments a càrrec del pare es va fer seguint un còmput que 'no excloïa' les despeses extraordinàries), i que la situació econòmica dels progenitors no havia variat substancialment (tots dos es trobaven en situació d'atur l'any 2008 i l'any 2012 amb ocupacions intermitents entre mitges), raons que feien més necessari que mai l'establiment -si més no, aclariment- del règim de contribució a les despeses extraordinàries del fill.

En conseqüència, el recurs de cassació ha de ser desestimat.

QUART.- Costes dels recursos

La desestimació dels recursos comporta la imposició de les costes al recorrent per imperatiu de l' article 398.1 LEC .

Fallo

DESESTIMEMels recursos per infracció processal i de cassació interposats per la representació processal del senyor Benito contra la sentència de data 15 de novembre de 2016, dictada per la Secció 1a de l'Audiència Provincial de Girona, en el rotlle d'apel lació núm. 275/2016, que CONFIRMEM en tots els seus pronunciaments; amb imposició al recorrent de les costes dels recursos extraordinaris.

Notifiqueu aquesta Sentència a les parts, uniu-ne una testimoniança al rotlle i retorneu les actuacions a la Secció indicada de l'Audiència.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. La sentència ha estat signada per tots els magistrats que l'han dictat i publicada de conformitat amb la Constitució i les Lleis. En dono fe.