Sentencia Civil Nº 383/2008, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 272/2008 de 21 de Noviembre de 2008

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 272/2008

Judici verbal núm. 198/2007

Jutjat Primera Instància 1 La Seu d'Urgell

SENTÈNCIA núm. 383/2008

PRESIDENT:

Sr. ALBERT GUILANYA I FOIX

MAGISTRATS:

Sr. ALBERT MONTELL GARCIA

Sr. ANTONI VAQUER ALOY (suplent)

Lleida, vint-i-u de novembre de dos mil vuit

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau

d'apel·lació, les actuacions de judici verbal número 198/2007, del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de La Seu d'Urgell, en virtut

del recurs interposat per la demandant Marina , representada per la procuradora BELEN FONT GONZALO i

assistida per la lletrada MARIA JOSÉ PARÉS OLLER contra sentència de data quatre de febrer de dos mil vuit dictada en el

procediment esmentat, rotlle de sala núm. 272/2008. La part demandada, Íñigo I Mariana , representats pel procurador JOSÉ Mª GUARRO CALLIZO i assistits per la lletrada ESTHER AGUT BONSFILLS

impugna l'apel·lació. És ponent d'aquesta resolució el magistrat suplent, ANTONI VAQUER ALOY.

Antecedentes

PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data quatre de febrer de dos mil vuit, és la següent: "FALLO.- Desestimo íntegramente la demanda presentada por la procuradora D.ª María Sanz Baraut, en nombre y representación de D.ª Marina , contra D. Íñigo y contra D.ª Mariana , con imposición de las costas causadas a la actora. [...]"

SEGON. Contra l'anterior sentència, la demandant, Marina va interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 13 de novembre de 2008 per a la votació i decisió.

QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER. La demandant, Doña. Marina , ha interposat recurs d'apel·lació contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 1 de La Seu d'Urgell el dia 4 de febrer de 2008 , que va desestimar la seva demanda contra els Don. Íñigo i Mariana . En la seva demanda deia exercir acció negatòria contra pertorbacions i immissions il· legítimes, amb base en el Llibre V del Codi Civil de Catalunya, i invocava els tràmits de l' art. 250 LEC . Durant l'acte del judici, la representació processal de la Sra. Marina va concretar que exercia l'acció de l' art. 250.1.4t LEC , amb la qual cosa s'ha de suposar, com confirma el recurs, que s'abandonava tota idea d'exercici de l'acció negatòria.

La sentència de primera instància entén que l'acció ha caducat, i desestima la demanda.

El recurs d'apel·lació s'adreça, en primer lloc, a combatre la caducitat de l'acció; primer, perquè entén que d'acord amb el dret civil català, l'acció no caduca, sinó que en tot cas prescriu, per la qual cosa seria susceptible d'interrupció, com entén que ha succeït en el cas que ens ocupa. En segon lloc, centra el recurs d'apel·lació únicament en una qüestió: la reparació del desguàs o baixant de les aigües pluvials de la teulada.

SEGON. De manera molt succinta, cal situar els fets que han donat lloc al plet: la demandant, després de realitzar la segregació oportuna, va vendre als demandats part d'una finca de la seva propietat a la localitat d'Albet, concretament un antic estable i paller i hort, que confrontaven amb una altra edificació, destinada a usos residencials, que segueix essent propietat de la demandant. Els demandats han edificat sobre l'antiga construcció, i el resultat d'aquesta construcció ha desembocat en el plet que ara ens ocupa.

TERCER. La primera qüestió que ha de merèixer la nostra atenció és, per consegüent, la de la caducitat de l'acció. L' art. 439.1 LEC estableix com a causa d'inadmissió de les demandes que pretenguin retenir o recobrar la possessió la seva interposició transcorregut un any des de l'acte de pertorbació o privació, norma que és la que ha aplicat la jutgessa a quo a fi de desestimar la demanda.

Per un altre costat, l' art. 121-22 del Codi Civil de Catalunya estableix que les accions protectores exclusivament de la possessió prescriuen al cap d'un any. El termini que s'estableix, en la via que la demandant ha decidit utilitzar per canalitzar la seva pretensió, és de prescripció i no de caducitat.

D'aquesta manera, és evident la descoordinació entre ambdós textos legals. Cal, doncs, intentar dotar de coherència al sistema, partint de la base que és la normativa processal la que s'ha d'acomodar al dret material, que en aquest cas és el dret civil català, que és d'aplicació preferent a Catalunya tal com estableix l' art. 111-5 del Codi civil de Catalunya .

A més, cal tenir en compte l'art. 522.7, d'acord amb el qual els posseïdors i els detentadors tenen pretensió per a retenir i recuperar-ne la possessió contra qualsevol pertorbació o usurpació, d'acord amb el que estableix la legislació processal, de manera que es produeix una mena de cercle viciós amb remissions entre els distints textos legals.

Per la seva banda, la STSJC 30.3.2006 ha dit que "la acción interdictal para la tutela sumaria de la posesión tiene un destacado carácter provisional, y su finalidad no es otra que amparar y proteger no sólo la posesión acreditada, sino todo género de posesión, hasta comprender la simple tenencia ( art. 446 C.c .), pretendiendo el legislador con todo ello, evitar el desorden social que generaría el que los ciudadanos restaurasen por sí mismos su derecho, reponiendo sin contar con el auxilio de la autoridad situaciones arbitrarias y unilateralmente alteradas por los particulares", i que "la acción interdictal ( art. 446 C.c .) debe tramitarse por el procedimiento sumario previsto especialmente para ello ( art. 250.1.4º LEC ). En la nueva LEC ( Ley 1/2000 de 7 de enero ) no han cambiado los planteamientos, ni los requisitos, ni tampoco los efectos de esta clase de acciones, de forma que respecto de las interdictales el art. 250.1.4º LEC establece que en juicio verbal se decidirán las demandas que pretendan la tutela sumaria de la posesión; el art. 439.1 LEC señala el plazo de un año para interponer la demanda a contar desde el acto de perturbación; el art. 447.2 LEC concreta el efecto de cosa juzgada, que no se producirá en sentencias que resuelvan situaciones posesorias; y, consecuentemente, los arts. 406.2 y 438.1 LEC prohíben formular reconvención en tales procedimientos". El TSJ de Catalunya, doncs, entén que l' art. 439.1 LEC és aplicable a pretensions basades en dret civil català, per la qual cosa caldrà buscar la manera de compatibilitzar aquest precepte processal amb l' art. 121-22 CC Catalunya.

Lamarca i Marquès, en els Comentaris a la nova regulació de la prescripció i la caducitat en el dret civil de Catalunya, quan s'ocupa de l'art. 121-22, entén que és possible conjuminar aquest precepte amb l' art. 439.1 LEC , sobre la base de les següents premisses:

a) la possessió es perd si transcorre un any de possessió per una altra persona ( art. 521-8.e CC Catalunya ), la qual cosa pressuposa que no hi ha hagut cap acte de reclamació judicial interruptiu de la possessió per altri;

b) no s'ha de tractar d'actes clandestins o violents, que no impliquen la pèrdua de la possessió ja que no són idonis pe tal que un altre adquireixi la possessió de la cosa (art. 521-2.2);

c) és raonable que si la pèrdua de la possessió de la cosa resta explícita a l'inici del plet, no tingui sentit continuar-lo i la demanda es pugui rebutjar a limine.

En definitiva, si acceptem aquesta interpretació dels textos legals, hauríem de concloure que només la reclamació judicial tindria efectes interruptius de la prescripció, per mandat de l' art. 439.1 LEC , com a excepció a l'eficàcia general interruptiva de la reclamació extrajudicial ( art. 121-11.c CC Catalunya ). Aquesta seria una especialitat de les accions protectores exclusivament de la possessió, per la necessitat, com dèiem, de trobar la coherència entre la normativa catalana i l' art. 439.1 LEC .

Doncs bé, aquesta interpretació no només és l'única possible si volem aplicar harmònicament aquests preceptes emanats de legisladors diversos, sinó que, a més, ve confirmada per un altre article del Llibre V del Codi Civil de Catalunya, l'art. 531-25 , que igualment reconeix eficàcia interruptiva de la possessió hàbil per a usucapir exclusivament

a) a l'exercici judicial de la pretensió, atès que en la lleva lletra c) indica que la possessió per a usucapir s'interromp "quan els titulars del bé o una tercera persona interessada s'oposen judicialment a la usucapió en curs" i acorden sotmetre la controvèrsia a arbitratge, de manera que no és suficient la reclamació extrajudicial.

b) a la reclamació extrajudicial en una forma concreta, el requeriment notarial, segons la lleva lletra d): "Quan els titulars del bé requereixen notarialment als posseïdors que els reconeguin el títol de la possessió", per la qual cosa no qualsevol reclamació extrajudicial gaudeix d'eficàcia interruptiva de la prescripció.

La Sala entén que aquesta és l'única manera de coordinar els textos legals emanats de legisladors distints, cadascun dels quals ha regulat la matèria des del punt de vista de la seva competència (processal l'Estat, civil la Comunitat Autònoma), però sense buscar la necessària coherència del sistema.

Per consegüent, un cop que la demandant, d'entre les diverses opcions que podia utilitzar per obtenir un pronunciament favorable a la seva pretensió, s'ha decantat per les accions possessòries, s'exposa que la demanda sigui desestimada per la prescripció de l'acció si en el termini d'un any des que va tenir lloc la pertorbació -i aquí s'ha de tenir en compte que la sentència dóna per provat que les pertorbacions van tenir lloc amb la finalització de les obres l'any 2005 o, en el millor dels casos, la primavera de 2006 quan es va realitzar una reclamació extrajudicial, mentre que la demanda no s'interposa fins al mes de juliol de 2007- no es reclama judicialment, com aquí ha succeït, per la qual cosa, i en atenció als raonaments que es contenen en aquest fonament de dret, s'ha d'entendre que, efectivament, l'acció possessòria intentada estava prescrita ja que no s'havia exercit judicialment la pretensió en el termini d'un any des de la realització de l'acte pertorbador de la possessió.

Per consegüent, encara que per fonaments jurídics distints, hem de confirmar la desestimació de la demanda que es conté en la sentència de primera instància.

QUART. La desestimació del recurs perquè s'estima l'excepció de prescripció al·legada pels demandats hauria de suposar la imposició de les costes a la part apel·lant. No obstant, atesos els raonaments jurídics que hem expressat al fonament de dret anterior, sembla evident que els dubtes de dret són presents en aquest cas, per la qual cosa, i d'acord amb l'excepció que permet l' art. 394 LEC , no imposem a cap de les parts les costes de cap de les dues instàncies.

Fallo

DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat per Doña. Marina contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 1 de La Seu d'Urgell el dia 4 de febrer de 2008 , que CONFIRMEM en el sentit de DESESTIMAR LA DEMANDA, sense imposar les costes no de la primera instància noi de l'alçada a cap de les parts.

Així per aquesta la nostra sentència ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.