Última revisión
02/02/2010
Sentencia Civil Nº 39/2010, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 1, Rec 649/2008 de 02 de Febrero de 2010
GPT Iberley IA
Copiloto jurídico
Relacionados:
Tiempo de lectura: 13 min
Orden: Civil
Fecha: 02 de Febrero de 2010
Tribunal: AP - Barcelona
Ponente: MONTOLIO SERRA, MARIA DOLORS
Nº de sentencia: 39/2010
Núm. Cendoj: 08019370012010100075
Núm. Ecli: ES:APB:2010:1310
Encabezamiento
AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA
SECCIÓ PRIMERA
SENTÈNCIA NÚM. 39
Rotlle núm. 649/08
Judici Ordinari núm. 17/08
Tramitat pel Jutjat de 1a. Instància núm. 22 de Barcelona
La Secció Primera de l'Audiència Provincial de Barcelona, integrada per els Magistrats Il·lma. Sra. Mª DOLORS PORTELLA LLUCH, Il·lma. Sra.
MARIA DOLORS MONTOLIO SERRA i Il·lm. Sr. ANTONIO RECIO CORDOVA, la primera de les quals ha actuat com a presidenta del Tribunal, ha vist el recurs
d'apel·lació número 649/08, interposat contra la sentència dictada en data 1 de juliol de 2008 en el procediment núm. 17/08, tramitat pel Jutjat de 1a Instància núm. 22 de Barcelona . Ha estat recurrent SRA. Santiaga i apel·lat COMUNIDAD DE PROPIETARIOS DEL EDIFICIO SITO EN LA CALLE
DIRECCION000 Nº NUM000 DE BARCELONA. Un cop feta la deliberació, ha pronunciat, en nom de S.M. el Rei d'Espanya, la següent
S E N T È N C I A
Barcelona, 2 de febrer de 2010
Antecedentes
PRIMER.- La part dispositiva de la sentència objecte d'apel·lació és la següent: "FALLO: Que desestimo la demanda deducida por el Procurador Sr. Bach Ferré en representación de DOÑA Santiaga frente a la COMUNIDAD DE PROPIETARIOS DEL EDIFICIO DE LA DIRECCION000 NUM000 DE BARCELONA y en consecuencia absuelvo a ésta de las pretensioens frente a ella deducidas.
Impongo a la actora las costas del juicio."
SEGON.- Les parts esmentades han manifestat en els escrits respectius d'apel·lació o, si s'escau, d'impugnació les seves peticions i arguments en què les fonamenten, segons consta en les actuacions.
La ponent d'aquesta resolució ha estat la magistrada Il·lma. Sra. MARIA DOLORS MONTOLIO SERRA.
Fundamentos
PRIMER.- La demandant recorre contra la sentència que declara caducada l'acció de impugnació d'acords comunitaris exercida per aquesta litigant. En contra del que es raona en aquesta resolució, sosté l'apel·lant que la falta de convocatòria d'un dels propietaris a una junta suposa una vulneració de l'article 553.21.2 CCCat i determina la nul·litat radical d'aquesta junta i dels acords adoptats, de manera que no està subjecte al termini de caducitat de dos mesos.
SEGON.- La Sra. Santiaga , que es propietària de diversos pisos en aquesta comunitat i resideix a Suïssa, impugna l'acord perquè havent comunicat un nou domicili per notificacions i tenint l'administrador l'adreça del seu correu electrònic, li enviaren la convocatòria en l'anterior domicili i en resultar negatiu, es publicà en el tauler d'anuncis.
La falta de convocatòria d'un dels propietaris o membres de la comunitat pot comportar la nul·litat de la junta però per poder-ho així declarar cal que sigui impugnada en el termini legalment establert ( article 553-31 CCCat ). Reiteradament ha assenyalat el Tribunal Suprem ( SSTS de 26-7-93., 13-10-88, 6- 2-89, 30-4-94, 24-7-95, 19-11-96, 10-3-97,7-6-97, 9-12-97, 7-6-97, 14-10-08 ...) que els acords que comportin infracció d'algun precepte de la norma reguladora de la propietat horitzontal o dels estatuts de la respectiva comunitat, no són radicalment nuls, sinó simplement anul·lables, i per tant són susceptibles de convalidació pel transcurs del termini de caducitat establert si no s'han impugnat en aquell termini. La nul·litat radical o absoluta només procedeix per aquells altres que, pel fet infringir qualsevol altre llei imperativa o prohibitiva que no tinguin establert un efecte distint pel cas de ser contravinguda, o per ser contraris a la moral o a l'ordre públic o per implicar un frau de llei, hagin de ser conceptuats nuls de ple dret, conforme l'apartat 3º de l'article 6 del Codi civil ( STS 22 de desembre del 2008 i en el mateix sentit la de 17 de desembre de 2009 que es remet a la de 18 d'abril de 2007). D'acord amb aquesta jurisprudència, en sentència de 2 de juliol de 2002, el Tribunal Suprem, en un supòsit en què el motiu d'impugnació era també la falta de convocatòria de la junta, va mantenir que "aunque se proclamase que no fuera citado a la referida Junta, la sentencia ha de mantenerse en sus pronunciamientos, aunque sea por otros fundamentos jurídicos -sentencias de 20 de diciembre de 1988, 22 de diciembre de 1989, 9 de septiembre de 1991, 11 de julio de 1992, 9 de mayo de 1994 , 24 de octubre de 1995, 24 de julio de 1998 y 22 de julio de 1999, entre otras muchas-. [...] porque no se ejercitó la acción del art. 16,4 de la Ley de Propiedad Horizontal dentro del plazo de caducidad de 30 días, han quedado válidos los acuerdos de la referida Junta". Evidentment , la sentència es referia als preceptes en la redacció i els termes llavors vigents, que han estat modificats en reformes posteriors. En tot cas, i de conformitat amb aquesta jurisprudència, la falta de notificació de la convocatòria a una junta no determina la seva radical nul·litat, com sosté l'apel·lant, sinó que necessàriament han de ser impugnats en el termini de caducitat legalment establert, de manera que si no s'exercita l'acció en aquell termini, els acord esdevenen vàlids per convalidació.
L'anterior jurisprudència, segons opinió doctrinal dominant, seria perfectament d'aplicació amb el Codi Civil de Catalunya. Considerar que qualsevol acord contrari a les normes de propietat horitzontal puguin ser nul·les de ple dret i per tant no subjecte a termini, suposaria un greu perjudici per la comunitat de propietaris i pels seus membres particularment, així com un atemptat a la seguretat jurídica que és el que es pretenia aconseguir amb aquella doctrina jurisprudencial. Dit això, el conflicte es trasllada al punt de determinar quin és el termini, dels previstos a l'article 553-31 CCCAt , l'aplicable pels acords que resultin contraris a les normes reguladores del règim jurídic de la propietat horitzontal.
Estableix l'article 533-31-1 CCCAt que els acords es poden impugnar judicialment ( a) si són contraris a les lleis, al títol de constitució o als estatuts, o si, ateses les circumstàncies, impliquen un abús de dret, i ( b) si són contraris als interessos de la comunitat o són greument perjudicials per a un propietari. L'acció de impugnació - segons preveu en el seu tercer apartat-- s'ha d'exercir en el termini de dos mesos a comptar de la notificació de l'acord o en el termini d'un any si és contrari al títol de constitució o als estatuts.
La redacció d'aquest apartat planteja el conflicte de determinar quin és el termini de impugnació si el que s'al·lega com a causa de impugnació és la infracció de la llei. Uns autors, partint de la literalitat del precepte sostenen que el termini general per impugnació d'acords comunitaris és el de dos mesos i només en dos casos concrets - si és contrari al títol de constitució o als estatuts- el termini serà el d'un any. Aquest és el criteri que acull la sentència objecte d'apel·lació, i amb el qual no podem mostrar-nos conformes. Entén aquest Tribunal amb la major part dels autors, que resulta absolutament il·lògic que els acords que siguin contraris al títol constitutiu i als estatuts puguin ser impugnats en el termini d'un any i per contra els que siguin contraris a la mateixa llei, estiguin sotmesos a un termini de impugnació més curt que tradicionalment s'havia fixat per altres motius de impugnació considerats de menor entitat. De fet la Llei de propietat Horitzontal equipara la impugnació d'acords contraris a la llei, al títol constituïu i als estatuts i no s'aprecia motiu per establir un sistema distint sobre el qual no s'ha donat cap explicació o justificació per part del legislador, en cas de què hagués optat per aquest nou sistema. El sentit comú ens porta, doncs, a entendre que ens trobem davant d'una simple omissió o oblit del legislador i per tant, a optar per aquest segon criteri que, en el cas que s'examina, comporta mantenir que l'acció de impugnació exercida per la Sra. Santiaga ha estat oportunament exercida, com ja havia considerat la mateixa comunitat demandada.
TERCER.- Les convocatòries, les citacions i les notificacions s'han de trametre al domicili que ha designat cada propietari o si no n'ha designat cap , a l'element privatiu del qual és titular. A més l'anunci de la convocatòria s'ha de penjar al tauler d'anuncis de la comunitat o en un lloc visible habilitat a aquest efecte. Així ho estableix l'article 553-21.2 CCCat .
La Sra. Santiaga , propietària diversos pisos en l'immoble que conforma aquesta comunitat, resideix a Suïssa i el domicili que havia designat a efectes de citacions i notificacions era el d'un pis que tenia llogat a Barcelona on residia en els períodes que, per una o altra raó, es traslladava a aquesta ciutat. A aquest domicili és on el dia 19 de desembre del 2006 l'administradora de la comunitat va remetre el burofax comunicant-li la convocatòria d'una junta extraordinària pel 5 de gener del 2007 ( f. 41 ). A l'hora es va penjar la convocatòria en els llocs habituals de l'escala. Possiblement si es va utilitzar aquell mitjà en contra de l'habitual ( entrega en les bústies pels que viuen a l'immoble i correu ordinari pels altres )fou perquè havien sorgit discrepàncies amb l'administradora ( que no només era administradora de la comunitat sinó que al mateix temps també ho era del patrimoni immobiliari que l'ara demandant posseïa en aquest edifici) i ja mantenia un deute amb la comunitat que l'impedia el vot .
El burofax no va poder ser entregat perquè no es va trobar ningú en aquell domicili ( f. 45). Havent deixat avís el servei de correus, no consta que la destinatària l'anés a recollir. De fet, el nou administrador de la Sra. Santiaga quan se li va remetre l'acta de la nova junta ( f.27), manifestà la seva estranyesa perquè no tenia constància de la convocatòria.
El problema que es planteja rau, no tant en determinar si aquella propietària va arribar a tenir coneixement de la convocatòria sinó si fou correctament convocada a la junta extraordinària de 5 de gener del 2007. Altrament, no es pot confondre la possible falta de convocatòria, com a incompliment de l'article 553-21 CCCat , amb una possible falta de diligència de Basmi SL com a administradora d'aquest patrimoni de la Sra. Santiaga . Basmi SL, tenia unes obligacions coma administradora de la comunitat de propietaris, i unes altres assumides amb la demandant com a administradora dels seus béns. No són aquestes, és dir la possible falta de diligència en el compliment de les obligacions derivades de l'administració del béns de la demandant , el que és objecte d'aquest plet. El que correspon examinar en aquest procediment, és si aquella propietària fou correctament convocada a la junta de la comunitat de propietaris als efectes de determinar o no la seva validesa que és el que s'impugna en aquest procediment.
Doncs bé, delimitats els termes en què s'ha de plantejar la controvèrsia en aquest litigi, la valoració de la prova practicada en relació a la jurisprudència dictada en aquest punt , ens porta a desestimar la demanda. La convocatòria fou enviada al domicili designat per aquesta propietària . El del nou administrador personal no havia de produir efectes fins l'1 de gener del 2007, com expressament s'indicava a la carta datada el 14 de desembre del 2006. Per tant la convocatòria fou enviada al domicili correcte i a més es publicà en els llocs habituals, donant compliment d'aquesta manera a l'article 553-21 CCCAt , en termes similars a com ho fa la LPH. El que no es podia exigir és que Basmi SL, com a administradora de la comunitat de propietaris, hagués d'efectuar més i noves actuacions per assegurar-se que tots els propietaris, no només, la Sra. Santiaga , haguessin tingut efectiu i real coneixement de la convocatòria que se'ls havia enviat pel conducte que era habitual i que lògicament , en situació de normalitat, havia d'arribar al seu coneixement.
S'ha de partir de què reiteradament ha assenyalat la jurisprudència que no es pot exigir una comunicació fefaent ( 22 de març de 2006, 19 de setembre de 2007) i que, malgrat la imperativitat de les normes reguladores de la convocatòria, s'han flexibilitzat amb la finalitat de "dinamizar la vida de la comunidad y evitar que la pasividad de los copropietarios no entorpezca el funcionamiento de la institución, propugnando un criterio flexible en esta y en otras cuestiones en armonía con las directrices de la propia Ley, entre ellas el logro de una convivencia normal y pacífica presidida por la idea de justicia y la atención a las necesidades de la colectividad" (STS 5 de maig de 2000, 18 de desembre de 2007).
Qüestió distinta, és si en aquesta ocasió Basmi, SL va complir amb les obligacions que havia contret amb la Sra. Santiaga , com a administrador dels seus béns personals. El que ha explicat aquesta litigant a l'acte del judici és que les convocatòries a les juntes sempre se li enviaven per carta al pis del c/ València ( domicili designat) i a més Basmi, SL li ho comunicava per telèfon o mail. No es dubte que fos així, ara bé, aquesta darrera actuació no era per donar compliment a les normes reguladores de la comunitat de propietaris ( als altres propietaris només se'ls enviava la convocatòria per la via habitual-- bústia) sinó com a administrador personal. A l'hora de resoldre aquest litigi, és a dir a l'hora d'examinar la validesa de la junta impugnada, no es pot deixar de tenir en compte ni confondre aquesta doble condició de Basmi SL. De fet, quan el 15 de febrer del 2007 l'ara demandant respon al mail que se li havia enviat per la devolució d'uns rebuts, després de remetre'l al seu nou administrador ( Fincas Simeón ), el que se li imputa realment és una mala actuació com a administrador seu ( "desde luego que puede tomar contacto conmigo directo por teléfono o por mail o como quiera pero por lo menos no tendré burofax de Basmi en mi buzón sin que nadie los lea ni se me informe de lo que pasa aprovechándose de mis ausencias" .f.21) ) no una falta de convocatòria a la junta, que és el que en aquest procediment procedeix examinar i que d'acord amb els anteriors raonaments no es pot apreciar.
Consegüentment, si bé no es pot apreciar que l'acció exercida estigues caducada com ha mantingut l'apel·lant, la demanda ha de ser desestimada en el fons de la qüestió plantejada.
QUART.- Les costes de la primera instància són a càrrec de la demandant ( article 394. LEC ). Per contra no procedeix fer imposició de les costes derivades de l'apel·lació per disposició de l'article 398.2 de la Llei d'enjudiciament civil , i de conformitat amb la STC 127/08 de 27 d'octubre.
Fallo
Estimar en part el recurs d'apel·lació interposat per Doña. Santiaga contra la sentència dictada pel Jutjat de 1a. Instància núm. 22 de Barcelona en data 1 de juliol del 2008 en el procediment del qual deriven aquestes actuacions, REVOCAR aquesta resolució, DESESTIMAR la caducitat de l'acció de impugnació exercida i, entrant en el seu examen, DESESTIMAR la demanda formulada per Doña. Santiaga i ABSOLDRE la comunitat de les pretensions contra ella exercides en aquest procediment, amb imposició a la demandant de les costes causades en la primera instància i sense fer imposició de les que deriven de l'apel·lació.
Un cop notificada i ferma aquesta sentència, s'han de tornar les actuacions originals al Jutjat de procedència amb testimoniatge d'aquesta resolució per al seu compliment i deixant-ne una certificació en el present expedient.
Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.
