Sentencia Civil Nº 39/2013, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 18/2013 de 30 de Mayo de 2013

Encabezamiento

SENTÈNCIA núm. 39

President:

Excm. Sr. Miguel Angel Gimeno Jubero

Magistrats:

Il·lm. Sr. José Francisco Valls Gombau

Il·lma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués

Barcelona, 30 de maig de 2013

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'indiquen més amunt, ha vist el recurs de cassació i extraordinari per infracció processal núm. 18/2013 contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 13a de l'Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle d'apel·lació núm. 231/11 , arran de les actuacions de procediment ordinari núm. 265/08 seguides davant del Jutjat de 1a Instància núm. 4 de Sabadell. Els Srs. Laura Zaida , Lourdes Zaida i Cipriano Cosme hi han interposat sengles recursos, representats pel procurador Sr. Carlos Turrado Martín-Mora i defensats pel lletrat Sr. Carlos Manzanilla Vela. Els Srs. Armando Severino , Dimas David , Esmeralda Esperanza i Romualdo Javier , part contra la qual es recorre en aquest procediment, han estat representats pel procurador Sr. Ramón Feixó Bergada i defensats per la lletrada Sra. Encarna Linares Jiménez.

Antecedentes

Primer. La procuradora dels tribunals Sra. Roser LLONCH Trias va actuar en representació Don. Gonzalo Jose per formular la demanda de procediment ordinari núm. 265/08 al Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Sabadell. Seguida la tramitació legal, el Jutjat indicat va dictar sentència amb data 23 de juliol de 2010, la part dispositiva de la qual diu el següent:

'Se desestima la demanda presentada por Gonzalo Jose (actualmente Trinidad Teresa ) contra Enriqueta Zaira y Otilia Berta , Esmeralda Esperanza , Romualdo Javier , Dimas David y Armando Severino , absolviendo a los demandados de los pedimentos de la actora.

No ha lugar a especial imposición de las costas, debiendo abonar cada parte las causadas a su instancia, y las comunes por mitad'.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part actora va interposar-hi un recurs d'apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 13a de l' Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència en data 21 de febrer de 2012 , amb la següent part dispositiva:

'Que desestimando el recurso de apelación formulado por Dª Laura Zaida , D. Cipriano Cosme , D. Jeronimo Tomas , Dª Lourdes Zaida y D. Edmundo Bartolome contra la sentencia dictada en los autos de que este rollo dimana, confirmamos dicha resolución, con expresa imposición a los apelantes de las costas de esta alzada'.

Tercer. Contra aquesta Sentència, el procurador Sr. Carlos Turrado Martín Mora, en representació dels Srs. Cipriano Cosme , Lourdes Zaida , Edmundo Bartolome , Laura Zaida i Jeronimo Tomas , va interposar-hi un recurs extraordinari per infracció processal i de cassació del qual va conèixer aquesta mateixa Sala, que va dictar Sentència el 15 d'octubre de 2012 amb la següent part dispositiva:

'ESTIMAMOS el recurso extraordinario por infracción procesal interpuesto por el Procurador D. Carlos Turrado Martín Mora, en nombre y representación de D. Cipriano Cosme , Lourdes Zaida , Edmundo Bartolome , Laura Zaida y Jeronimo Tomas , contra la sentencia dictada por la Sección 13ª de la Audiencia Provincial de Barcelona en fecha de 21 de febrero de 2012 (rollo núm. 231/2011 ), y, en consecuencia, ANULAMOS la referida sentencia y ORDENAMOS reponer las actuaciones al momento procesal adecuado para que, tras el oportuno señalamiento para votación y fallo, proceda a dictarse por la Sección 13ª de la Audiencia Provincial de Barcelona una nueva sentencia con una motivación adecuada y coherente con el fallo cualquiera que fuera éste con arreglo a derecho, y todo ello sin imposición de las costas del presente recurso a la recurrente, con devolución del depósito constituido'.

Quart. El 21 de novembre de 2012 la Secció 13a de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència, amb la següent part dispositiva:

'Que desestimando el recurso de apelación formulado por Dª Laura Zaida , D. Cipriano Cosme , D. Jeronimo Tomas , Dª Lourdes Zaida y D. Edmundo Bartolome contra la sentencia dictada en los autos de que este rollo dimana, confirmamos dicha resolución, con expresa imposición a los apelantes de las costas de esta alzada'.

Cinquè. Contra la resolució anterior s'hi ha interposar un recurs extraordinari per infracció processal i de cassació, que per mitjà de la interlocutòria d'aquesta Sala de data 14 de març de 2013, es va admetre a tràmit i es va traslladar a la part contra la qual es recorre i personada perquè formalitzés la seva oposició per escrit en el termini de vint dies.

Quart. Per mitjà de la provisió de data 22 d'abril de 2013 es va tenir per formulada oposició al recurs de cassació i, d'acord amb l' art. 485 de la Llei d'enjudiciament civil, es va assenyalar data per a la seva votació i decisió, que ha tingut lloc el dia 16 de maig de 2013.

Ha estat ponent la Magistrada Il·lma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués.

Fundamentos

PRIMER. Aquest recurs extraordinari per infracció processal i de cassació s'interposa contra la Sentència dictada el 21 de novembre de 2012 per la Secció 13a de l'Audiència Provincial de Barcelona . La Sentència objecte de recurs desestima la demanda inicialment interposada pel Don. Gonzalo Jose (posteriorment succeït per la seva hereva, Doña. Trinidad Teresa , i fins i tot més tard pels hereus d'aquesta, els Srs. Laura Zaida , Lourdes Zaida i Cipriano Cosme ), contra els seus cosins, els Srs. Armando Severino , Dimas David , Esmeralda Esperanza i Romualdo Javier i les Sres. Otilia Berta i Enriqueta Zaira .

La demanda pretenia que es declarés que el Sr. Gonzalo Jose havia adquirit per usucapió la totalitat de les finques situades a Sabadell, CALLE000 , núm. NUM000 - NUM001 (abans NUM002 ), i CALLE001 , núm. NUM003 , que es trobaven inscrites en el Registre de la Propietat de Sabadell a nom del difunt avi dels litigants, Don. Angel Raul .

Els recursos extraordinari per infracció processal i de cassació van ser admesos per la Sala, pel fet que la Sentència impugnada prima facie presentava interès cassacional per una presumpta infracció de la jurisprudència de la Sala en relació amb els requisits legals de la usucapió.

D'acord amb el que disposa la disposició final 16a de la LEC 1/2000 , abans d'entrar en l'estudi del recurs de cassació cal examinar si es produeixen les vulneracions processals apreciades pels recurrents en el recurs extraordinari per infracció processal formulat.

Aquest es desenvolupa en cinc motius, encara que els motius primer i el tercer, atès que es basen en els mateixos fets, seran estudiats conjuntament.

SEGON. RECURS EXTRAORDINARI PER INFRACCIÓ PROCESSAL

A l'empara de l' article 469.1.2 i 4 de la LEC 1/2000 , per infracció de les normes processals reguladores de les sentències, es denuncia en el motiu primer i en el tercer del recurs extraordinari la vulneració dels articles 19 , 21 i 218 de la LEC 1/2000 .

El motiu es fonamenta en el fet que la Sentència de primera instància i la de segona no haguessin recollit en la decisió l'assentiment a la demanda que en forma legal van prestar les demandades Sres. Otilia Berta i Enriqueta Zaira mitjançant l'escrit de data 30 de juny 2008 que consta al foli 248 de les actuacions.

Els recurrents afirmen que atès que la demanda per la qual es reclamava la usucapió d'ambdues finques va ser desestimada per la Sala, se suposa que les finques pertanyen per herència del titular registral a les tres branques familiars representades pels actors, per les Sres. Otilia Berta Enriqueta Zaira i pels Srs. Armando Severino Dimas David Romualdo Javier Esmeralda Esperanza , descendents tots ells de les tres filles Don. Angel Raul . Per aquesta causa, es raona, l'assentiment de les Sres. Otilia Berta Enriqueta Zaira a la demanda implicava que havia de reconèixer-se la propietat de dos terços de les finques a favor dels actors, ja que, en realitat, solament discutia la propietat el terç corresponent als Srs. Otilia Berta Armando Severino Romualdo Javier Esmeralda Esperanza .

Els recurrents estimen que s'ha produït per això infracció dels articles 19 i 21 de la LEC i que, a més, la Sentència és incongruent amb les pretensions de les parts amb infracció de l' art. 218 de la mateixa Llei amb trencament, a més, del principi de tutela judicial efectiva de l ' art. 24 de la CE .

El recurs es desestima.

En primer lloc, perquè, en realitat, cap de les dues sentències d'instància es pronuncia sobre l'assentiment realitzat per les Sres. Otilia Berta Enriqueta Zaira i la seva eficàcia processal en aquest cas, per la qual cosa no escau un pronunciament ex novo per part de la Sala de cassació sobre aquest punt.

En el recurs d'apel·lació plantejat per la part actora contra la Sentència de primera instància ja es va denunciar que l'assentiment de les Sres. Otilia Berta Enriqueta Zaira no havia estat acollit en la Sentència de primera instància i sol·licitava que la Sala esmenés tal error estimant, en tot cas, parcialment el recurs (apartat quart del recurs d'apel·lació).

La Sentència de la Sala, encara que es va referir a l'assentiment de les Sres. Otilia Berta Enriqueta Zaira en el fonament jurídic cinquè in fine de la Sentència, ho va fer per valorar la seva conducta en relació amb la usucapió pretesa, però no va entrar en la transcendència processal que tal postura pogués tenir.

La part avui recurrent, lluny d'utilitzar l'incident de l' art. 215 de la LEC que permet a la Sala d'apel·lació corregir les incongruències omissives en què hauria pogut incórrer, sense donar lloc a recursos extraordinaris, va prescindir de tal tràmit, i va pretendre que la sala de cassació es pronunciés per primera vegada sobre un aspecte en realitat no resolt en cap d'ambdues instàncies.

Amb això ja n'hi hauria prou per no tenir per complertes les exigències de l' art. 469.2 de la LEC per a la procedència del recurs ( STS Sala 1a de data 5 de maig de 2009 ), però és que, a més, encara que no fos així, tampoc no s'ha produït una vulneració dels articles 19 i 21 de la LEC i menys encara de l'art. 218.

I és que, en efecte, l' art. 21 de la LEC estableix que quan el demandat assenteixi a totes les pretensions de l'actor, el tribunal ha de dictar sentència condemnatòria d'acord amb el que hagi sol·licitat aquest, però a continuació exceptua el cas que l'assentiment es faci en frau de llei, renúncia contra l'interès general o perjudici de tercer. Per la seva banda, el Tribunal Suprem té establert, per totes l' STS, Sala Primera, de 24.2.2009 , amb esment d'altres sentències anteriors, que quan existeixen diversos litisconsorts, l'assentiment formulat per només algun dels demandats és un «acto de disposición procesal carente de eficacia en definitiva por no emanar de la totalidad de los litisconsortes, requisito indispensable cuando la acción que se ejercita contra varios es la misma, idéntica la razón de pedir y análoga su finalidad...', supòsit que es dóna en el cas analitzat, en la mesura que la raó petitòria del dret de propietat no eren els drets hereditaris procedents de l'avi comú dels litigants, sinó la usucapió, per possessió del demandant a títol de propietari, pública, pacífica i ininterrompuda durant el temps que exigeix la llei de dos immobles, per la qual cosa mal podia declarar-se que la possessió de les finques indivisibles, amb els condicionants exigits per la llei, hagués existit respecte dels uns i no respecte dels altres. Una altra cosa suposaria admetre que la mateixa persona pot posseir una mateixa cosa en dos conceptes diferents.

La demanda, en suma, va ser desestimada enfront de tots els demandats perquè es va acollir l'oposició realitzada pels Srs. Armando Severino Dimas David Romualdo Javier Esmeralda Esperanza , que van esgrimir que la possessió per part de l'actor no havia estat com a titular del dret, raó per la qual no va poder incórrer tampoc en incongruència per haver-se donat més el que havia demanat la part demandada.

TERCER. En el motiu segon del recurs extraordinari a l'empara de l' article 469.1.2 es denuncia la infracció de l ' article 218 de la LEC .

En l'esmentat motiu s'explica que la Sentència de la sala d'apel·lació continuava sent incoherent, ja que després de l'anul·lació que va tenir lloc, mitjançant l' STSJC de 15.10.2012 , de l'anterior dictada en el recurs d'apel·lació per la Secció 13a, per estimació del recurs extraordinari interposat per la mateixa part motivat perquè la Sentència afirmava que l'actor havia posseït a títol de propietari, públicament, pacíficament i ininterrompudament les finques durant més de 40 anys i, no obstant això, desestimava la demanda, la nova Sentència s'havia limitat a suprimir la menció a 'títol de propietari' i a afegir algunes sentències, sense que hagués canviat res sobre la seva anterior apreciació. El recurs continua afirmant que la Sala d'apel· lació hauria d'haver modificat la part dispositiva de la Sentència en lloc de canviar els fonaments jurídics, ja que d'aquests en resulta, a més, que va existir una possessió a títol de propietari durant el temps exigit per la llei.

El motiu també ha de ser rebutjat.

En primer lloc, perquè, s'ignora si es denuncia la infracció del paràgraf 1r o la del 2n de l'art. 218 de la LEC , quan el primer es refereix a la congruència i el segon a la motivació.

Les sentències absolutòries, en termes generals i llevat que alterin la raó petitòria o estimin una excepció no adduïda per les parts ni apreciable d'ofici, no poden ser titllades d'incongruents, atès que s'entén que resolen totes les qüestions suscitades en el plet (ITS de 31.7.2001) i tampoc no es pot parlar d'incoherència en la motivació quan l'anterior Sentència, en la qual s'afirmava que la possessió havia tingut lloc a títol de propietari i no obstant això no s'estimava la demanda, havia estat anul·lada per aquesta mateixa Sala.

Cal recordar que és doctrina de la Sala 1a la que estableix que '... el deber de motivación y exhaustividad de las sentencias se impone, ciertamente, sobre la base del respeto a la tutela judicial efectiva, que determina su exigibilidad justificada por los propios fines a cuyo logro se tiende, cuales son el sometimiento del Juez al imperio de la Ley, lograr la convicción de las partes en el proceso sobre la justicia y corrección de una decisión judicial, y facilitar el control de la misma por los tribunales superiores (cf. SSTC 22/44, 28/94 , 13/95 y 32/96 , entre otras); ahora bien, tal exigibilidad se encuentra matizada por la doctrina constitucional indicando que 'no autoriza a exigir un razonamiento judicial exhaustivo y pormenorizado de todos los aspectos y perspectivas que las partes puedan tener de la cuestión que se decide, sino que deben considerarse suficientemente motivadas aquellas resoluciones judiciales que vengan apoyadas en razones que permitan conocer cuáles han sido los criterios jurídicos esenciales fundamentadores de la decisión ( SSTC 14/91 ), es decir, la ratio decidendi que ha determinado aquélla ( SSTC 28/94 , 153/95 y 32/96 ), que puede deducirse del conjunto de los razonamientos de la decisión ( SSTC 91/95 y 1/99 ); criterio éste que la Sala ha recogido, entre otras, en las SSTS 1-6 y 3-6-99 - que cita las de 23-4-90 y 14-1- 91 - al señalar que el deber de motivación ha de cumplir la doble finalidad de exteriorizar el fundamento de la decisión adoptada y permitir su eventual control jurisdiccional, pero no exige un razonamiento exhaustivo y pormenorizado de todos los aspectos y perspectivas que la parte pueda tener sobre la cuestión litigiosa'. (ITS per totes de 8.1.2013).

Doncs bé, un cop això establert, n'hi ha prou examinant la resolució impugnada per comprovar que compleix el deure de motivació.

La Sentència anul·lada al seu dia per aquesta mateixa Sala no pot produir cap efecte jurídic, per la qual cosa l'òrgan d'apel·lació per corregir l'anterior error i superar la contradicció per nosaltres apreciada, tant podia acudir a negar que la possessió hagués estat en un concepte determinat com a modificar la decisió. Tot i així, és comprensible l'estranyesa dels recurrents quan, a partir dels mateixos fets provats, l'actual resolució es limita a canviar 'possessió a títol de propietari' per 'detenció' sense més explicacions.

Amb tot, cal recordar que conforme a reiterada doctrina del Tribunal Suprem ( STS Sala 1a de 17 de maig de 2002 o 30 de desembre de 2010 ), la fixació en el procés de la realitat o existència dels actes o circumstàncies que determinen l'apreciació de la possessió 'en concepte de propietari' pertany a la quaestio facti, per la qual cosa l'apreciació correspon al jutjador d'instància i només pot ser discutida combatent els fets provats, però, en canvi, el judici de qualificació mitjançant el qual s'atribueix a les dades fàctiques prèviament fixades una determinada significació jurídica com és la de qualificar si la possessió ha estat 'en concepte de propietari' (concepte jurídic indeterminat) constitueix una quaestio iuris i, per tant, susceptible de revisió en cassació, per la qual cosa ens hi remetem.

QUART. En el motiu quart del recurs extraordinari per infracció processal a l'empara de l' art. 469.1.2 de la LEC es denuncia la infracció de l'art. 376 de la mateixa Llei pel que fa a la valoració de la prova testifical.

S'addueix que el testimoni Don. Moises Teodoro va mentir en la seva declaració, raó per la qual ha estat formulada una denúncia contra ell i que, a més, del seu testimoni no es pot arribar a la conclusió a la qual arriba la Sentència.

El motiu no pot ser acollit en la mesura que no es combat en realitat que el Sr. Moises Teodoro fes les afirmacions recollides en la Sentència -sens perjudici de la significació que s'hi hagi de donar-, sinó que s'addueix que va faltar a la veritat i que no era una persona coneguda de la família sinó un interessat en el plet.

Doncs bé, com diu la Sentència impugnada, el testimoni no va ser rebutjat en cap moment i no va afirmar que fos amic de la família en la seva declaració, sinó interessat, en un moment donat, en la compra de les finques, la qual cosa tampoc implica tenir, 5 anys més tard, interès directe en el procediment.

Tal com indica reiterada doctrina legal que per coneguda eximeix de citar-la, la valoració de la prova testifical segons les regles de la sana crítica, com estableix l'art. 376, correspon al tribunal d'instància i no resulta revisable en el recurs extraordinari excepte en els supòsits en què s'arriba a vulnerar el dret a la tutela judicial efectiva pel fet d'atribuir a un testimoni alguna cosa diferent del que ha dit o interpretar de manera absolutament il·lògica la seva declaració, la qual cosa d'altra banda hauria d'haver estat denunciat per la via de l' art. 469.4 de la LEC i no pas pel núm. 2, ja que no existeix una valoració legal taxada de la prova de testimonis.

CINQUÈ. A l'empara de l' art. 469.1.4 de la LEC , es denuncia la infracció de l' article 342 de la Compilació del dret civil de Catalunya, de l ' art. 531-24 del CCCat en relació amb l' art. 436 del Codi civil .

En el recurs s'afirma que el Sr. Gonzalo Jose no va posseir mai com a cohereu, sinó que sempre ho va fer en concepte de propietari i que disposava de les finques amb el mateix ànim extern enfront de tots, i es va produir la interversió del concepte possessori com a mínim des de l'any 1968, tal com es reconeix en la Sentència, en iniciar la construcció d'una nau en una de les finques.

S'hi afegeix també que la Sentència vulnera la tutela judicial efectiva -perquè excedeix d'un raonament lògic- quan afirma, sense cap prova, que la possessió es va mantenir per tolerància dels demandats, de la qual no existirien proves documentals per l'existència de llaços familiars entre les parts i per la seva avançada edat.

El motiu es desestima pel seu defectuós plantejament.

Sobre això cal remarcar que el recurs extraordinari per infracció processal està destinat al control de les 'qüestions processals' a les quals es refereix l' art. 469 de la LEC , mentre que al recurs de cassació correspon l'estricta funció revisora de l'aplicació de les normes substantives a l'objecte del procés com es desprèn de l' art. 477.1 de la LEC 2000 , i que s'ha d'entendre referit a les pretensions materials deduïdes per les parts, relatives 'al crèdit civil o mercantil i a les situacions personals o familiars' tal com ha declarat reiteradament la doctrina legal (per totes, ITS Sala 1a de 15.7.2008).

No escau, per tant, analitzar la infracció de normes substantives a la seu del recurs extraordinari.

La Sentència tampoc no afirma que la possessió fos merament tolerada reconeixent la propietat en altres (no es diu res sobre això en el fonament jurídic tercer en el qual es recullen els fets provats), sinó que no existeixen proves documentals sobre requeriments de la part demandada per regularitzar la situació de l'herència atribuint aquesta absència de requeriments a les relacions familiars o d'edat dels interessats, sens perjudici, com és lògic, de la significació jurídica que pugui donar-se a aquestes consideracions.

SISÈ. RECURS DE CASSACIÓ

En el recurs de cassació s'addueix que la Sentència ha infringit els articles 531-24 del CCCat , 342 de la Compilació i l' art. 436 del Codi civil , i és contrària a la doctrina legal sobre la possibilitat de la interversió del fet possessori admesa en les sentències del TSJC 2/96 de 23 de maig , 24/96 de 10 d'octubre , 15/99 de 21 de juliol , 2/01 de 8 de gener , 23/02 de 29 de juliol i 16/03 de 19 de maig , el contingut de les quals s'explicita en el recurs.

Per comprendre millor el que és objecte del recurs cal establir els següents antecedents de caràcter fàctic sobre la base dels quals la Sentència d'apel·lació va declarar provats 'després d'una nova i definitiva revisió de la prova efectivament practicada en les actuacions', encara que en realitat es tractava pràcticament de fets no discutits, fa que els documents presentats pel demandant per fonamentar la usucapió de les finques no van ser impugnats pels demandats i només es va practicar en el litigi la prova testifical del Sr. Moises Teodoro . En tot cas, el TS admet la integració del factum quan calgui establir algun fet omès en la sentència sempre que constin en el procés, siguin rellevants, complementaris i no s'oposin als que la Sentència consideri provats ( STS Sala 1a de 26.11.2010 ).

Es recolliran per ordre cronològic.

Les finques situades a Sabadell, CALLE000 , núm. NUM000 - NUM001 (abans NUM002 ), i CALLE001 , núm. NUM003 , estan inscrites en el Registre de la Propietat a nom Don. Angel Raul , que n'era el titular.

El Sr. Angel Raul va tenir tres filles: Gabriela Tania , mare de l'actor; Eulalia, que va premorir al seu pare el Sr. Angel Raul i era la mare dels demandats Srs. Armando Severino Dimas David Romualdo Javier Esmeralda Esperanza , i Rosa, mare de les també demandades Sres. Otilia Berta Enriqueta Zaira .

La mare de l'actor, Gabriela Tania , i aquest, nascut l'any 1931, vivien a l'immoble situat al CALLE000 , núm. NUM000 - NUM001 , el qual ocupava uns 1.000 metres de terreny en què es trobava edificada una casa d'uns 112 metres quadrats.

El Sr. Angel Raul va morir l'any 1962, en què residia a la mateixa finca.

L'any 1964 Doña. Gabriela Tania va instar la declaració d'hereus abintestat del seu pare, i es va dictar la interlocutòria de 25.3.1964, conforme a la qual van ser declarats hereus universals del Sr. Angel Raul , en dos terços de l'herència, les dues filles que l'havien sobreviscut, Gabriela Tania i Rosa, i en la tercera part restant els quatre fills de la difunta Eulalia, els Srs. Armando Severino Dimas David Romualdo Javier Esmeralda Esperanza .

La cohereva Gabriela Tania va quedar residint amb el seu fill Gonzalo Jose a l'immoble del CALLE000 , núm. NUM000 - NUM001 , mentre mantenien igualment la possessió de la finca del CALLE001 .

L'any 1968 Don. Gonzalo Jose va encarregar com a propietari un projecte per construir una tanca-façana a la finca núm. NUM000 - NUM001 del CALLE000 , i va acabar de construir a la mateixa finca l'any 1978 una nau industrial que va ocupar pràcticament la finca totalment i on va instal·lar a nom seu una indústria de planxisteria industrial (folis 53 i seg.), indústria legalitzada que va regentar en exclusiva des d'aleshores, i va fer igualment modificacions a l'interior de la finca del CALLE001 , que va quedar com un magatzem, tal com consta en el cadastre (foli 74) i es va fer càrrec del pagament de tots els impostos, taxes i contribucions d'ambdues finques, alguns al seu propi nom (l'IBI de l'any 1978 de la finca del CALLE001 ) i altres (IBIS de la finca del CALLE000 ) a nom de 'hereus de Angel Raul ', així com diversos actes i disposicions.

No consta que ni la tia del Sr. Gonzalo Jose ni els seus cosins, els Srs. Armando Severino Dimas David Romualdo Javier Esmeralda Esperanza , s'oposessin en cap moment a la possessió d'aquest, de manera que el gaudi de les finques per part del Sr. Gonzalo Jose , com diu la Sentència, es va mantenir públicament, pacíficament i ininterrompudament fins a la formulació de la demanda.

L'any 2001 va morir Doña. Gabriela Tania , mentre que la Sra. Rosa, que vivia a Terrassa, ho va fer l'any 2002.

) L'any 2005 es van iniciar converses entre el Sr. Gonzalo Jose i els Srs. Armando Severino Dimas David Romualdo Javier Esmeralda Esperanza per vendre les finques que seguien inscrites a nom de l'avi, sense que arribessin a posar-se d'acord atesa la controvèrsia existent sobre la seva titularitat. A les preguntes de la jutgessa d'instància, el Sr. Moises Teodoro , com a interessat en la seva compra, va declarar que el Sr. Gonzalo Jose manifestava que era propietari de tot, si bé va oferir compensar els altres hereus amb la finca petita (la del CALLE001 ).

El febrer de l'any 2008 el Sr. Gonzalo Jose presenta contra les seves cosines les Sres. Otilia Berta Enriqueta Zaira i els seus cosins els Srs. Armando Severino Dimas David Romualdo Javier Esmeralda Esperanza aquesta demanda perquè es reconegui que va adquirir la propietat de les dues finques per usucapió per possessió en concepte de propietari públicament, pacíficament i ininterrompudament per més dels 30 anys exigits per l'art. 342 de la Compilació del dret civil de Catalunya i que es declarés prescrit el dret dels demandats a acceptar l'herència del Sr. Angel Raul .

Les demandades Sres. Otilia Berta Enriqueta Zaira van assentir a la demanda (foli 248) i van reconèixer que les finques pertanyien a l'actor, tant pel que s'al·lega en la demanda, com per l'exprés acord i reconeixement de totes les parts. Hi afegeix que 'con independencia de lo expuesto, y para el supuesto de que legalmente esta parte pudiese tener algún derecho sobe las fincas a criterio del juzgador, se renuncia desde este momento y en todo caso al mismo a favor Don. Gonzalo Jose por considerar que es el legitimo propietario de las fincas objeto del presente procedimiento'.

Per contra, els Srs. Armando Severino Dimas David Romualdo Javier Esmeralda Esperanza es van oposar a la demanda al·legant que la possessió del Sr. Gonzalo Jose no havia estat en concepte de propietari sinó per la mera condescendència dels legítims propietaris, ja que les finques pertanyien a tots els cohereus Don. Angel Raul i hi van afegir que, de fet, l'actor els havia sol·licitat poder utilitzar les finques, i permís per edificar.

SETÈ. La Sala d'apel·lació, fins i tot donant per provats els fets anteriorment numerats i amb citació de les sentències d'aquesta Sala de 15.7.2008 i de 3.2.2000 , en les quals s'admet la possibilitat de la inversió del concepte possessori, desestima la demanda plantejada amb els següents arguments: a) la mera detenció no suposa possessió i no serveix per a la usucapió; b) els demandats 'van consolidar certs drets hereditaris' en ser declarats hereus sense impugnació per part dels altres, drets hereditaris que forçosament havia de conèixer el Sr. Gonzalo Jose , que no hi havia fet al·lusió en la demanda; c) que no existeixi rastre documental de requeriments per regularitzar la situació de detenció en exclusiva pel Sr. Gonzalo Jose es justifica per la relació familiar existent entre les parts, la seva avançada edat, la convivència de l'actor amb la seva mare, cohereva segons la interlocutòria i perquè era aquest qui es feia càrrec de totes les despeses; d) les demandades Sres. Otilia Berta Enriqueta Zaira , que no van comparèixer a declarar, havien renunciat en l'escrit d'assentiment als seus drets, per la qual cosa la renúncia implica la seva anterior tinença; e) Doña. Gabriela Tania no va poder usucapir perquè no reunia els requisits necessaris per fer-ho, ja que es tracta de la cohereva que insta la declaració d'hereus abintestat.

VUITÈ. Com ja vam indicar en l'STSJC de 23.6.2011,'... el CCCat es manté en la línia clàssica de considerar la usucapió com una manera d'adquirir el domini o altres drets reals i, no obstant això, rebutja la regulació conjunta de la institució amb la prescripció extintiva, tal com, per contra, es manté en el Codi civil (CC) i es va disposar en la Compilació de 1960.

La prescripció adquisitiva o usucapió consisteix en una manera d'adquirir el domini o altres drets reals a partir del comportament possessori dels qui aparenten actuar com a propietaris o titulars del dret real que es tracti durant el temps que determina la Llei. La figura, d'opció legal, es fonamenta en la necessitat de donar fixesa jurídica a situacions de fet mantingudes durant molt de temps, i presumeix un cert abandonament dels seus drets per part dels titulars.

Amb tot, no n'hi ha prou amb la mera possessió o detenció material d'una cosa, sinó que aquesta possessió ha de tenir unes característiques determinades definides ara en l' article 531-23.1, en relació amb l ' article 531-24 del CCCat , conforme al qual, per usucapir, la possessió ha de ser en concepte de titular del dret, pública, pacífica i ininterrompuda, sense necessitat de títol ni de bona fe.

La mera detenció, que és aquell exercici d'un poder de fet sobre la cosa sense la voluntat aparent externa d'actuar com a titular del dret o bé aquella tinença de la cosa per la tolerància dels titulars ( art. 521-1.2 del CCCat ), no és útil per a la usucapió.

El poder de fet o senyoratge sobre la cosa s'ha d'exercir com a titular del dret, sigui el de propietat, si el que es pretén és usucapir aquest dret, o bé d'algun altre dret real de contingut possessori. Per contra, la possessió d'un bé com un dret obligacional, com seria, per exemple, el cas del comodat o de l'arrendament, no dóna lloc a la possessió ad usucapionem.

De la regulació anterior s'infereix que posseir en concepte de titular no és posseir creient-se propietari, sinó que a la tinença de la cosa s'hi ha d'afegir un concret animus domini materialitzat a través d'actes externs. El que és, doncs, més rellevant és com s'exterioritza aquest ànim, és a dir, com es comporta el posseïdor de cara a l'exterior, de manera que, segons l'estàndard o model de comportament dominical, el sentit raonable d'aquesta conducta susciti en els altres la creença que el posseïdor és propietari'.

De la mateixa forma hem declarat en l' STSJC de 15-7-2008 , amb citació d'altres anteriors, que cal que es provi un inici possessori en tal concepte, de manera que en els supòsits de qui ja tenia la cosa per algun altre -el del cohereu abans de la partició, el del posseïdor per concessió del propietari- cal la interversió del concepte possessori o la mutació de l'animus, adequadament exterioritzada mitjançant un comportament no clandestí i provada per desfer la presumpció de l' art. 436 CC , sense que l'esmentada mutació pugui entendre's produïda automàticament ( STSJC 16/1996, de 23 maig , i 25/1996, de 10 octubre ) ni presumir-se ( STSJC 23/2002 de 29 juliol ).

En la mateixa línia, l' STSJC de 23-5-1996 o la de 10-10-1996 havien declarat que la interversió unilateral que el dret romà prohibia - eminem sibi ipsum causam possessionis mulare posse (D. 41,2,3.19)- era ara admissible d'acord amb el que disposa l' art. 436 del Codi civil (aplicable llavors al cas per raons temporals), encara que requereix ser provada per qui la invoca.

De la mateixa manera l' STSJC de 29-7-2002 diu que: 'Cal afegir ara que segons l' article 447 del Codi civil sols la possessió que s'adquireix i es frueix en concepte de propietari pot servir de títol per adquirir el dret de propietat, precepte que posa de manifest que si es dóna per acreditat que el senyor Amador Ambrosio no va adquirir inicialment la possessió de la finca en concepte de propietari, si després s'acredita que ha gaudit de la finca en concepte de propietari, aquesta possessió serveix de títol per usucapir segons el precepte esmentat. Ara bé aquest gaudiment de la possessió en concepte d'amo implica no solsament la intenció de posseir la cosa com a propietari, sinó que exigeix també l'objectivació de l'animus'.

Partint de les consideracions anteriors, el motiu de cassació ha de prosperar.

Dels fets declarats provats se n'infereix que si bé en un primer moment la detenció de les finques per part del Sr. Gonzalo Jose , el qual, recordem, no era hereu del seu avi, podia ser derivada de la de la seva mare, amb la qual convivia, i per tant merament tolerada per aquesta, que sí que era hereva del seu pare, en unió de la seva germana i els seus nebots, a partir de l'any 1968 es produeix la inversió o interversió del concepte possessori, en començar el Sr. Gonzalo Jose a actuar externament com a propietari, realitzant actes que en principi solament es reconeixen als titulars d'un dret dominical, com ara encàrrecs de projectes d'obres de tancament, realització de modificacions i edificacions substancials en les finques, instal·lació d'un negoci propi en aquestes, pagament d'impostos, contribucions i taxes, així com altres actes i disposicions, actuacions que segons les sentències d'aquesta Sala de 23-5-1996 ; 21-6-1999 ; 8-1-2001 i 15-7-2008 , són aptes per usucapir en la mesura que no suposen simple detenció material d'una cosa, com diu la Sentència d'apel·lació, sinó que revelen intenció de tenir-la com a pròpia i així es manifesta externament, sense oposició de cap altra persona.

D'aquesta manera, no consta de cap manera que el Sr. Gonzalo Jose hagués posseït en un concepte diferent al del titular del dret amb el qual apareixia externament, ni reconegut la propietat en altres, ni que hagués demanat permís o autoritzacions per construir als seus cosins, ni que hagués retut comptes a tercers, de manera que els arguments de la Sentència impugnada per desestimar la demanda, tot i admetre la realització d'actes de propietari per part de l'actor, l'únic que confirmen és que el Sr. Gonzalo Jose no tenia títol just, que per contra sí podien tenir els seus cosins si haguessin acceptat l'herència del seu avi, la qual cosa no obsta a la usucapió en el dret civil de Catalunya, que no requereix ni títol just ni bona fe ( art. 342 CDCC i art. 531-24 CCCat ), sinó únicament que la possessió sigui en concepte de titular del dret, públicament, pacíficament i ininterrompudament durant el termini legal, en aquest cas de 30 anys en virtut de la disposició transitòria segona de la Llei 5/2006, de 10 de maig , en relació amb l'art. 342 de la Compilació del dret civil de Catalunya.

Fins i tot els demandats diuen en l'escrit d'oposició al recurs de cassació, per justificar que el Sr. Gonzalo Jose va haver de demanar autorització per edificar, que no hauria estat lògic construir sense permís, atès el valor de las inversiones realitzades (foli 10 del recurs). Tanmateix, això no constitueix cap prova de tal fet que, d'altra banda, tampoc no és declarat provat per l'Audiència.

En tot cas, mal podia estimar-se una possessió merament tolerada quan no hi ha cap indici del fet que els recorreguts haguessin actuat en algun moment com a propietaris de les finques o haguessin estat reconeguts com a tals pel posseïdor.

Tampoc no es pot inferir de la declaració del Sr. Moises Teodoro que la possessió s'hagués interromput l'any 2005 ex art. 1948 del CC , actual art. 531-25.1.b CCCat .

I és que, tal com recull la Sentència impugnada, el Sr. Moises Teodoro va admetre en la seva declaració l'existència d'una controvèrsia entre l'actor i els demandats Srs. Armando Severino Dimas David Romualdo Javier Esmeralda Esperanza i que aquesta sorgia, precisament, perquè el Sr. Gonzalo Jose deia que era propietari de tot, per la qual cosa no va haver-hi reconeixement de la propietat d'altres, fet que no s'altera per la circumstància que, el després demandant, intentés evitar un litigi negociant o intentant arribar a un acord amb els seus cosins cedint- los la propietat de la finca del CALLE001 .

Això ho admet també la defensa dels demandats quan afirma en l'escrit d'oposició al recurs de cassació (foli 5) que l'enfrontament es produeix quan el Sr. Gonzalo Jose , després de morir la seva mare, manifesta la intenció d'apropiar-se de tot.

Tampoc no es pot inferir cap reconeixement de drets de tercers sobre la finca per part del demandant de l'escrit d'assentiment de les Sres. Otilia Berta Enriqueta Zaira , que primer hi assenteixen perquè són certs els fets de la demanda, i només per al cas que el jutjador entengués que no era així, renunciaven a tots els drets sobre les finques.

En suma, la Sentència de la Sala d'apel·lació que dóna prevalença a la delació hereditària dels demandats no posseïdors (no existeix la possessió civilíssima en el dret civil de Catalunya, STSJC de 8-1-2001 , i encara que existís, en la mesura que fictícia, mancaria d'eficàcia legitimadora enfront d'una possessió real i efectiva); o a l'íntima convicció personal d'aquests que la possessió a títol de propietari del Sr. Gonzalo Jose no pertorbaria els seus drets hereditaris, quan no van interrompre en cap moment (per la raó que fos) la pacífica possessió que tenia el seu cosí, ha desconegut els fonaments de la usucapió abans exposats, així com la doctrina de la Sala que admetia a l'empara de l' art. 436 del CC -ara art. 521-6.2 del CCCat - la possibilitat de la inversió o interversió del concepte possessori.

NOVÈ. L'estimació del recurs de cassació comporta que la demanda hagi de ser substancialment estimada, sense que calgui declarar la prescripció de l'acció per acceptar o repudiar l'herència Don. Angel Raul , atès que estimada la usucapió, queda resolta implícitament la pretensió de prescripció extintiva de l'acció hereditària, que a més de no haver estat exercitada, resulta inviable i incompatible amb una usucapió consumada.

No escau tampoc plantejar cap qüestió d'inconstitucionalitat respecte de la Llei 10/2012, de 20 de novembre, per la qual es regulen determinades taxes en l'Administració de justícia, atès que no es donaria en el cas el requisit establert en l' article 35.1 de la Llei orgànica 2/1979, de 3 d'octubre , conforme al qual per al plantejament de la qüestió pels tribunals, l'aplicació de la norma presumptament inconstitucional ha de ser la base o pressupòsit de la decisió, la qual cosa aquí no s'esdevé perquè ha estat admès a tràmit el recurs extraordinari i de cassació interposats.

DESÈ. D'acord amb el que disposen els articles 394 i 398 de la LEC 1/2000 no escau imposar les costes del judici a cap de les parts en cap de les dues instàncies, ni tampoc les d'aquests recursos extraordinaris, atesos els dubtes de fet que podien existir en el cas, dels quals són mostra la diversitat de les sentències que hi han recaigut.

Fallo

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit:

DESESTIMAR el recurs extraordinari per infracció processal interposat pels Srs. Laura Zaida , Lourdes Zaida i Cipriano Cosme contra la Sentència de 21 de novembre de 2012, dictada per la Secció 13a de l'Audiència Provincial de Barcelona .

ESTIMAR el recurs de cassació així mateix formulat contra l'esmentada Sentència i, en conseqüència, la cassem i l'anul·lem i en lloc seu escau:

Estimar substancialment la demanda inicial formulada per Gonzalo Jose , al qual va succeir processalment la seva esposa i hereva, Doña. Trinidad Teresa , i posteriorment els hereus d'aquesta, els Srs. Laura Zaida , Lourdes Zaida i Cipriano Cosme , contra els germans Armando Severino , Dimas David , Esmeralda Esperanza i Romualdo Javier i contra Otilia Berta i Enriqueta Zaira .

Declarar que Don. Gonzalo Jose va adquirir per usucapió les finques situades a la localitat de Sabadell, CALLE000 , núm. NUM000 - NUM001 (abans CALLE000 , núm. NUM002 ), i CALLE001 , núm. NUM003 , inscrita la primera d'aquestes en el Registre de la Propietat núm. 1 de Sabadell, finca NUM004 , secció 02, i la segona en el mateix Registre, finca NUM005 , secció 02, a nom de Angel Raul .

Ordenar les actuacions pertinents per a la inscripció de l'esmentat domini en el Registre de la Propietat en el qual estan inscrites les finques.

No imposar les costes del procediment en cap de les dues instàncies.

No imposar les costes del recurs extraordinari per infracció processal i de cassació.

6) Fer la devolució dels dipòsits constituïts.

Contra aquesta resolució no escau cap recurs.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts personades i, juntament amb un testimoniatge, remeteu el rotlle i les actuacions a la Secció indicada de l'Audiència.

Així, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. Han signat la Sentència tots els magistrats que l'han dictat i s'ha publicat d'acord amb la Constitució i les lleis. En dono fe.