Sentencia Civil Nº 399/2008, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 345/2008 de 25 de Noviembre de 2008

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 345/2008

Judici verbal núm. 1027/2007

Jutjat Primera Instància 2 Lleida (ant.CI-2)

SENTÈNCIA núm. 399/08

President/a:

SR ALBERT GUILANYÀ FOIX

Magistrats/ades jutges/esses:

SR ALBERT MONTELL GARCIA

SR ANTONI VAQUER I ALOY ( SUPLENT)

Lleida, vint-i-cinc de novembre de dos mil vuit

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau

d'apel·lació, les actuacions de judici verbal número 1027/2007, del Jutjat Primera Instància 2 Lleida (ant.CI-2), en virtut del recurs

interposat per la demandada Darío , representat/da pel procurador/a MONICA ARENAS MOR i

assistit/da pel/per la lletrat/da Jaume R. Pujades Novellas contra sentència de data sis de març de dos mil vuit dictada en el

procediment esmentat, rotlle de sala núm. 345/2008. La part actora COMUNIDAD DE PROPIETARIOS DIRECCION000 , Nº NUM000 , representat/da pel/per la procurador/a DIVINA LLUISA DE MUELAS DRUDIS i assistit/da pel/per la lletrat/da

ANNA NADAL BRAQUE s'oposa a l'apel·lació. És ponent d'aquesta resolució el/la magistrat/ada ALBERT GUILANYÀ FOIX.

Antecedentes

PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data sis de març de dos mil vuit, és la següent: "DECISIÓ.- Que estimando la demanda interpuesta por la Procuradora DIVINA LLUISA DE MUELAS DRUDIS en nombre y representación de COMUNIDAD DE PROPIETARIOS DIRECCION000 nº NUM000 contra Darío , debo condenar y condeno a éste último a hacerse cargo de todos los gastos derivados de la reparación de la obra ma ejecutada que ascienden según factura a la cantidad de 1.218 euros que deberá reintegrar a la actora, más los intereses legales de dicha cantidad desde la interpelación judicial y pago de las costas causadas en la presente instancia. [...]"

SEGON. Contra l'anterior sentència, Darío va/n interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat/ada ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 25 de novembre de 2008 per a la votació i decisió.

QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER. La part demandada s'alça contra la sentència de primera instància i ho fa tot posant de manifest un únic motiu de recurs i que és el que la part actora al presentar la demanada actuar contra els propis actes, atès que la factura que ara reclama ja va ser satisfeta en el seu dia per aquella part sense que poses cap inconvenient al seu pagament, raó per la qual ara no pot anar contra els seus propis actes.

La part actora apel·lada s'oposa al recurs i demana la íntegra confirmació de la sentència de primera instància.

SEGON. L'únic motiu que es fa valer és el relatiu a la doctrina de l'acte propi. Al respecte escau recordar que els actes propis venen definits a l' article 111.8 del CCCat que fa " Ningú no pot fer valer un dret o una facultat que contradigui la conducta pròpia observada amb anterioritat si aquesta tenia una significació inequívoca de la qual deriven conseqüències jurídiques incompatibles amb la pretensió actual." . O com indica la jurisprudència del Tribunal Suprem en sentències de 20 de gener i 9 de maig de 2000, i en la de 21 de maig de 2001, que:

"Esta Sala tiene declarado que para la aplicación de la doctrina de los actos propios es preciso que los hechos tengan una significación y eficacia jurídica contraria a la acción ejercitada (SSTS de 6 de abril y 4 de julio de 1962) y como ha señalado la STS de 28 de enero de 2000 "el principio general de derecho que veda ir contra los propios actos (`nemo potest contra proprium actum venire'), como límite al ejercicio de un derecho subjetivo o de una facultad, cuyo apoyo legal se encuentra en el art. 7.1 del Código Civil que acoge la exigencia de la buena fe en el comportamiento jurídico, y con base en el que se impone un deber de coherencia en el tráfico sin que sea dable defraudar la confianza que fundadamente se crea en los demás, precisa para su aplicación la observancia de un comportamiento (hechos, actos) con conciencia de crear, definir, fijar, modificar, extinguir o esclarecer una determinada situación jurídica, para lo cual es insoslayable el carácter concluyente e indubitado, con plena significación inequívoca, del mismo, de tal modo que entre la conducta anterior y la pretensión actual exista una incompatibilidad o contradicción, en el sentido que, de buena fe, hubiera de atribuirse a la conducta anterior, y esta doctrina (recogida en numerosas SSTS como las de 27 de enero i 24 de junio de 1996, 19 de mayo i 23 de julio de 1998, 30 de enero, 3 de febrero, 30 de marzo y 9 de julio de 1999) no es de aplicación cuando la significación de los precedentes fácticos que se invocan tienen carácter ambiguo e inconcreto (SSTS de 23 de julio de 1997 y 9 de julio de 1999), o carecen de la trascendencia que se pretende para producir el cambio jurídico". Por demás, la construcción jurisprudencial respecto a los requisitos para que los actos propios vengan a ser vinculantes exige que los mismos como expresión del consentimiento han de realizarse con el fin de crear, modificar, obrar o extinguir algún derecho, causando estado y definiendo unilateralmente la situación jurídica del mismo y para que tengan naturaleza de sujeción han de ser concluyentes y definitivos (SSTS de 16 de febrero de 1988, 25 de enero de 1989, 6 de noviembre de 1990, 14 de mayo de 1991 y 27 de junio de 1991), con lo que viene a ser del todo necesario que el acto se presente como solemne, preciso, claro, determinante y perfectamente delimitado, no ambiguo ni inconcreto (SSTS de 22 de septiembre y 10 de octubre de 1988 y 4 de junio de 1992)".

Podria pensar-se que el fet d'haver pagat la factura impedeix ara la seva reclamació, però resulta que el pagament no té perquè ser considerat com acte propi sinó com acte degut. Certament que hi ha supòsit en que la llei l'hi atribueix al pagament efectes de conformitat, és el cas de les obres fetes per peces o mesures en que la llei estableix la presumpció de conformitat en la part d'obra rebuda i satisfeta ( art 1592 CC ), però no és el cas d'autos. Per altra banda el propi article 1124 del CC en les obligacions sinal·lagmàtiques o reciproques admet la possibilitat de demanar la resolució de l'obligació a la part que hagi complert respecte de la que no ho ha fet, el que exigeix sempre al deutor, el previ pagament. Per altra banda, pensi's en la multitud de supòsit en que cal pagar per poder reclamar a la Cia d'assegurances, el que no té perquè significar conformitat, i en fi molts dels plets dirigits contra l'administració, en que regeix precisament el principi del "salva et repetere", és a dir paga i desprès reclama. Per tant no cal confondre el pagament com acte degut, amb l'anar contra els propis actes, manifestació aquesta relacionada amb la bona fe en l'exercici dels drets, com recordar la manera exemplar la STS 30.10.1995:

"el principio general de derecho que afirma la inadmisibilidad de venir contra los actos propios, constituye un límite de ejercicio de un derecho subjetivo o de una facultad, como consecuencia del principio de buena fe y, particularmente, de la exigencia de observar, dentro del tráfico jurídico, un comportamiento coherente.

En definitiva escau desestimar el recurs d'apel·lació i confirmar la sentència de primera instància.

TERCER. Atès el que disposa l' article 394 de la LEC les costes s'han d'imposar a la part apel·lant.

Fallo

DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat pel procurador Arenas contra la sentència de data 6 de març de 2008 del Jutjat de Primera Instància número 2 de Lleida que CONFIRMEM en tots els seus extrems i amb expressa imposició a la part apel·lant de les costes causades en la present instància.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que s'escaiguin.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem,

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.