Sentencia Civil Nº 403/2012, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 113/2012 de 06 de Noviembre de 2012

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA

SECC. 3a

Apel lació 113/12

Verbal 340/11 del Jutjat de 1a Instància 4 de Reus

S E N T È N C I A

MAGISTRAT

Il lm. Sr. JOAN PERARNAU i MOYA

Tarragona, 6 de novembre de 2012

Vist en aquesta Secció 3a de l'Audiència Provincial recurs d'apel lació interposat per Alberto , representat en aquesta instància pel Procurador/a Sr. Sánchez Busquets i defensat pel Lletrat/da Sr. Fernández Baliña, contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 4 de Reus de data 7-9-2011 , en procediment Verbal 340/11, en el que figura com a demandant Eva María , i com a demandat el recurrent.

Antecedentes

PRIMER.-La Sentència d'instància disposa: 'Estimo íntegrament la demanda presentada per Eva María contra Alberto , i condemno al demandat a pagar a l'actora la quantitat de 3.403,39 euros, així com al pagament dels interessos corresponents i de les costes causades'.

SEGON.-En data 19-12-2011 es va presentar per Alberto recurs d'apel lació contra la Sentència d'instància.

TERCER.- Eva María en data 25-1-2012 es va oposar al recurs presentat.

QUART.-En la tramitació del present procediment, en aquesta alçada, s'han observat les normes i formalitats legals.

Fundamentos

PRIMER.-Front a sentència que estima la demanda s'interposa recurs al legant, en primer lloc, falta de motivació de la sentència impugnada.

Diu el TC que 'El derecho a la tutela judicial efectiva no sólo requiere que se dé una respuesta expresa a las pretensiones de las partes, sino que, además, dicha respuesta ha de estar suficientemente motivada. Se trata de una exigencia implícita en el propio art. 24.1 CE que se hace patente en una interpretación sistemática de este precepto en relación con el art. 120.3 CE , pues en un Estado de Derecho hay que dar razón del Derecho judicialmente interpretado y aplicado. Sin embargo, el deber de motivación de las resoluciones judiciales no autoriza a exigir un razonamiento jurídico exhaustivo y pormenorizado de todos los aspectos y perspectivas que las partes puedan tener de la cuestión que se decide, sino que deben considerarse suficientemente motivadas aquellas resoluciones judiciales que vengan apoyadas en razones que permitan conocer cuáles hayan sido los criterios jurídicos fundamentadores de la decisión, es decir, la 'ratio decidendi' que ha determinado aquélla. En fin, la suficiencia de la motivación no puede ser apreciada apriorísticamente con criterios generales, requiriendo por el contrario examinar el caso concreto para comprobar si, a la vista de las circunstancias concurrentes, la resolución judicial impugnada ha cumplido o no este requisito'( SSTC 24/1990, de 15 de febrer, FJ 4 ; 154/1995, de 24 d'octubre, FJ 3 ; 66/1996, de 16 d'abril, FJ 5 ; 115/1996, de 25 de juny, FJ 2 ; 116/1998, de 2 de juny, FJ 3 ; 165/1999, de 27 de setembre , FJ 3).

En el present cas, la motivació de la sentència impugnada és certament breu i manifestament millorable però no insuficient, en el sentit que manifesta el Jutge a quo en base a quines proves considera provats els fets fonamentadors de la demanda, que no són altres que la documental aportada per l'actora, fent una relació de tals documents. Es desestima, en conseqüència, el motiu d'impugnació.

SEGON.-Al lega, en segon lloc, error en la valoració de la prova.

Segons reiterat criteri jurisprudencial, la valoració probatòria és facultat dels Tribunals sostreta als litigants, els quals encara que evidentment poden aportar les proves que la Llei autoritza, de cap manera poden tractar d'imposar-la als Jutjadors, ja que no pot substituir-se la valoració que el Jutjador fa de tota la prova legalment practicada per la valoració que de la mateixa fa la part recurrent, al correspondre la valoració de la prova única i exclusivament al Jutjador i no a les parts, valoració que ha de fer de manera lliure però mai arbitrària. Mitjançant el recurs d'apel lació, es transfereix al Tribunal de segona instància o ad quem el coneixement ple de la qüestió, però quedant reduïda la seva funció a verificar si la valoració conjunta del material probatori feta pel Jutge de primera instància és il lògica, arbitrària, contrària a les màximes d'experiència o a les normes de la sana crítica, o si, pel contrari, l'apreciació conjunta de la prova és la procedent ( SSTS 15-2-1999 i 26-1-1998 , entre moltes).

És a la part actora a qui correspon la càrrega de provar els fets en que fonamenta la seva pretensió, conforme la norma general de distribució de la càrrega de la prova de l' art. 217 LEC , en el sentit de que correspon a l'actor la prova dels fets normalment constitutius de la seva pretensió, i al demandat, en general, la dels fets impeditius o extintius que al legui.

En el present cas, de les proves practicades al judici, òbviament les úniques que es poden tenir en compte a l'hora de dictar la sentència i en base a les quals aquesta s'ha de dictar, no s'aprecia error en la valoració de la prova feta pel Jutge a quo.

Corresponia a l'actora provar que les despeses que ha pagat i ara reclama al seu ex company sentimental (de telèfon fix, mòbil, Carrefour, etc.) eren de càrrec d'aquest encara que figuraven a nom de l'actora. Certament la prova no podia ser pràcticament cap altra que la de presumpcions, i de la mateixa queda acreditat el fet fonamentador de la demanda, ja que, en primer lloc, presenta com a doc. 4 de la demanda un escrit del demandat assumint el pagament de les factures del Carrefour; en segon lloc, resulta que les despeses reclamades eren pagades sempre pel demandat mentre va durar la convivència, el que fa pensar lògicament que eren seves; en tercer lloc, algunes de tal despeses (mòbil) les va continuar pagant el demandat inclús finalitzada la convivència des d'un compte corrent de l'entitat ING; i, en quart lloc, l'actora, una vegada pagades les deutes va donar immediatament de baixa el telèfon fix i el mòbil (docs. 8 i 11 de la demanda), el que fa pensar també que no era ella la que gaudia de tals telèfons. Hi ha, doncs, suficients indicis per a considerar que les despeses, encara que figurés com titular dels contractes l'actora, eren en realitat del demandat, el qual està en rebel lia processal.

Es desestima, en conseqüència, el recurs.

TERCER.-Conforme als arts. 394 y 398 LEC , al desestimar el recurs, s'imposen les costes del mateix al recurrent.

Fallo

DESESTIMOel recurs d'apel lació interposat per Alberto contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 4 de Reus de data 7-9-2011 , en procediment Verbal 340/11. S'imposen les costes del mateix al recurrent.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat de procedència, amb testimoni de la present resolució, i demaneu d'aquell rebut.

Així ho acordo, mano i signo.

PUBLICACIÓN.- Leída y publicada ha sido la anterior resolución por quien la dictó estando celebrando Audiencia Pública en el día seis de noviembre de dos mil doce. Doy fe.