Sentencia Civil Nº 406/2009, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 430/2009 de 11 de Noviembre de 2009

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE GIRONA

SECCIÓ SEGONA

Rotlle d'apel·lació civil núm. 430/2009

Prové: JUTJAT PRIMERA INSTÀNCIA 1 SANT FELIU DE GUÍXOLS

Procediment núm. 323/2008

Classe: Judici ordinari

SENTÈNCIA 406/ 09

Il·lms. Srs:

PRESIDENT

JOSÉ ISIDRO REY HUIDOBRO

MAGISTRATS

JOAQUIM FERNANDEZ FONT

JAUME MASFARRÉ COLL

Girona, 11 de novembre de dos mil nou

En aquesta segona instància ha comparegut com a part apel·lant Aureliano , representada pel procurador JOAN ROS CORNELL, i defensada pel lletrat Celso , i com a part contra la qual s'apel·la Eladio , Ezequiel , Genaro i Inocencio , representat aquest darrer pel procurador CARLOS CAIRETA RUIZ, i defensat pel lletrat ROBERT BRELL CRESPO.

Antecedentes

PRIMER. Aquest procés es va iniciar arran de la demanda presentada en nom de Aureliano contra Eladio Ezequiel Genaro i Inocencio .

SEGON. La decisió de la Sentència que va posar fi a la primera instància diu així: "Debo desestimar y desestimo la demanda interpuesta por D. Aureliano contra D. Eladio , D. Ezequiel , D. Genaro y D. Inocencio .

Con imposición de costas a D. Aureliano .".

TERCER. En aplicació de les normes de repartiment vigents en aquesta Audiència Provincial, aprovades per la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ha correspost el coneixement d'aquest recurs a la Secció Segona.

QUART. En la seva tramitació s'han observat les normes processals aplicables a aquesta classe de recurs, les parts han efectuat les al·legacions que es poden veure en els respectius escrits presentats en aquesta segona instància, als quals es respon en els fonaments jurídics següents. Per a la deliberació i votació del recurs, s'assenyala el dia 11 de novembre de 2009.

CINQUÈ. Conforme al que estableixen les normes de repartiment indicades, es va designar com a ponent d'aquest recurs l'Il·lm. Sr. JOAQUIM FERNANDEZ FONT, qui expressa en aquesta Sentència el criteri unànim de la Sala.

Fundamentos

PRIMER. La sentència de primera instància ha desestimat l'acció de responsabilitat decennal exercitada pel demandant amb la finalitat de rebre una indemnització que li permeti reparar els defectes existents a l'habitatge de la seva propietat. La demanda la va dirigir contra els arquitectes, l'arquitecte tècnic i la constructora que van intervenir en el procés d'edificació de l'habitatge esmentat.

El Sr. Jutge de primera instància va considerar que els defectes existents no es poden considerar ruinògens i que no tenen transcendència suficient perquè es puguin encabir dins l'article 1.591 del CC comú o de l'article 17 de la LOE . A més ha considerat que, pel que fa als problemes a la zona de la piscina i les seves instal·lacions auxiliars, atesa la data de la petició de la llicència d'obres, és aplicable la LOE, el que fa que l'acció hagi caducat.

El demandant no està d'acord amb aquestes decisions. Des d'una perspectiva jurídica defensa que s'han aplicat incorrectament les dos normes citades. Primer, perquè els defectes tenen suficient importància perquè es pugui entendre que estem davant d'un supòsit de ruïna funcional. Segon, perquè l'acció per a reclamar la indemnització dels defectes a la zona de la piscina no hauria caducat d'acord amb l'article 17 de la LOE , ja que són vicis de caire estructural. Afegeix que tots els demandats són responsables solidaris perquè o bé no s'ha pogut determinar la causa de l'existència dels vicis o bé són atribuïbles a tots ells. Finalment, des d'una perspectiva fàctica, considera que la valoració que s'ha fet de la prova presentada a la primera instància ha estat completament errònia.

SEGON. El primer que hem d'analitzar és si l'acció exercida ha caducat pel que fa als defectes de la zona de la piscina de l'habitatge i instal·lacions auxiliars. Òbviament si hagués caducat, no podríem entrar a valorar l'existència d'aquests defectes ni si mereixen la consideració de ruinògens.

Segons els documents presentats amb la demanda, la llicència per a la construcció de la piscina es va demanar el 12 de juny de 2.000. A aquesta data ja havia entrat en vigor la Llei d'Ordenació de l'Edificació, de 5 de novembre de 1.999 , segons el que disposa la seva disposició final quarta.

Els seus articles 17 i 18 fixen els terminis de garantia, el primer, i els de prescripció de les accions, el segon.

Segons l'article 17.1 els terminis de garantia són comptadors des de la data de recepció de l'obra sense reserves. No podem acceptar el còmput que defensa la constructora ja que compta el termini de garantia des de la data de concessió de la llicència d'obres. La sentència no diu res dels terminis que ha tingut en compte per arribar a la conclusió que l'acció estava caducada.

Ningú no ha al·legat quan es va produir la recepció de les obres. En qualsevol cas, la declaració d'obra nova és de gener de 2.001. Fins i tot si partíssim d'aquesta data, cosa que no és gens correcta, ens trobaríem que, atesa la transcendència dels danys, podríem defensar perfectament que estem davant de problemes de caire estructural, ja que tot apunta a una fallada del terra ni que sigui conjuntament amb altres causes. Si partim de la data de la certificació de final de les obres (novembre de 2.000) tampoc s'hauria exhaurit el termini de garantia.

El termini aplicable, d'acord amb l'article 17.1.a seria de deu anys, que no s'hauria escolat quan van aparèixer aquests problemes. Això va passar entre el mes d'octubre de 2.006, quan es va redactar el primer informe pericial del pèrit del demandant, i el gener de 2.008, quan es va fer l'ampliació on queden descrits.

Per tot això no ha caducat l'acció per demanar la responsabilitat per ruïna d'acord amb la LOE i el pronunciament en sentit contrari de la sentència impugnada no és correcte i ha de ser revocat.

TERCER. Com hem dit en el primer fonament de dret, el motiu de la desestimació de la demanda és que els defectes existents a la casa del demandant no serien susceptibles de merèixer el qualificatiu de ruïna segons el jutge de primera instància. Cal, doncs, fer unes precisions de què s'ha d'entendre com a ruïna des d'una perspectiva jurídica.

Com ja hem dit moltes vegades, entre d'altres a les sentències de 6 de juliol, 29 i 8 de juny de 2.009, 21 de novembre i 11 de juliol de 2.007, 8 de febrer de 2.006 i 4 de maig de 2.005, el Tribunal Suprem ha definit la ruïna de l'article 1.591 del Codi Civil comú , per exemple a la sentència de 11 de desembre de 2.003 dient que "la definición de ruina ha sido ampliamente elaborada por la jurisprudencia de esta Sala, evolucionando desde el concepto de ruina funcional, al señalar que el término de ruina que utiliza el artículo 1591 no debe quedar reducido al supuesto de derrumbamiento total o parcial de la obra, (ruina física), sino que hay que extenderlo y ampliarlo a aquellos defectos que, por exceder de las imperfecciones corrientes, configuran una violación del contrato, viniendo a significar unos defectos constructivos determinantes del concepto de ruina funcional, al hacerse la edificación inútil para el fin que le es propio, en consecuencia con las exigencias del mundo de la construcción, en el que confluyen intereses y supuestos complejos, de no siempre fácil delimitación de las responsabilidades respectivas, y la Sentencia de 21 de marzo de 1996, considera defectos graves todos aquellos vicios que impidan el disfrute, la normal utilización y habitabilidad, por representar riesgo potencial de llegar a hacer inútil la edificación, que acrecienta el transcurso del tiempo, si no se adoptan las medidas correctoras, necesarias y efectivas (Sentencias de 13 de octubre de 1994 y 7 de febrero y 5 de mayo de 1995 )".

La de 15 d'octubre de 2.003 diu "en materia de vicios ruinógenos incardinable en el art. 1591 del Código Civil la doctrina de esta Sala distingue, junto a las hipótesis de derrumbamiento total o parcial (ruina física) y de peligro de derrumbamiento o deterioro progresivo (ruina potencial), en las que destaca el valor físico de la solidez, la denominada ruina funcional que tiene lugar en aquellos supuestos en que los defectos constructivos inciden en la idoneidad de la cosa para su normal destino, y por consiguiente afecta al factor práctico de la utilidad, como exigencia, junto a la seguridad, de una adecuada construcción. Se aprecia la ruina funcional cuando los defectos tienen una envergadura o gravedad que exceden de las imperfecciones corrientes haciendo inútil o impropia la cosa para su finalidad".

La de 2 d'octubre de 2.003 raona que "la ruina en su modalidad funcional se configura en torno a la utilidad de la cosa construida. Concurre según la jurisprudencia cuando la construcción es inútil para la finalidad que le es propia (SS. 6 noviembre 1996, 29 mayo 1997, 8 mayo 1998, 7 marzo y 5 diciembre 2000, 2 abril 2003), es decir, cuando resulta inservible o inadecuada para el uso al que estaba destinada (SS. 19 octubre 1997 y 6 junio 2002) no apta para la finalidad para la que es adquirida (SS. 13 junio 1987, 4 diciembre 1992, 21 marzo y 24 septiembre 1996). La determina, por consiguiente, la inhabilidad del objeto para su utilización normal o le hace impropio para su habitual destino (S. 8 febrero 2001, siendo suficiente una cierta gravedad obstativa para el normal disfrute de la cosa con arreglo a su destino (S. 28 mayo 2001), o que se convierta el uso en gravemente irritante o molesto (S. 24 enero 2001)".

Hem de recordar que la sentència del Tribunal esmentat de 4 de novembre de 2.002 diu que "no obsta a la congruencia que alguno de los vicios o defectos constructivos denunciados carezca de la gravedad precisa para ser calificado, en su individualidad, de constitutivo de ruina potencial o funcional, pues concurriendo ésta en otros defectos, dichas imperfecciones menores forman con las restantes un conjunto determinante de una apreciación unitaria".

Partint d'aquestes consideracions jurisprudencials sobre el concepte de ruïna, no podem acceptar que els defectes esmentats en el recurs no es puguin qualificar com a constitutius de ruïna.

Primer, perquè no es poden analitzar separadament, sinó que la qualificació s'ha de fer en conjunt. Segon, perquè alguns d'ells, com són les fissures o esquerdes, sempre les hem considerat com a vicis susceptibles de rebre el qualificatiu jurídic de ruinògens, ja que si no s'arrangen poden provocar a la llarga o a la curta filtracions i humitats. Tercer, perquè també hi ha humitats que comprometen directament la salubritat d'un habitatge i el seu ús normal. Quart, és difícil qüestionar que l'estat que presenta la zona adjacent a la piscina no comprometi fins i tot la seguretat de les persones que la fan servir.

No podem entendre cóm és possible que a la sentència impugnada, malgrat resumir correctament la jurisprudència aplicable, es digui que els defectes, no són constitutius de ruïna, infringint tant la interpretació jurisprudencial de l'article 1.591 del CC comú com de l'article 17, en relació amb el 3, tots dos de la LOE .

Dit això, i encara que no tingui transcendència pràctica, tampoc podem entendre que el jutge de primera instància hagi obligat a les parts a fer les seves conclusions finals per escrit i no oralment en el mateix acte del judici, tal i com disposa l'article 443.2 de la LEC , el que suposa desconèixer el contingut de la norma processal esmentada.

QUART. Cal estudiar separadament quins són els defectes i qui o quins els responsables de la seva producció.

Com ja hem dit moltes vegades, per exemple a les sentencies de 17 i 8 de juny de 2.009, 12 de març de 2.008, 26 de setembre i 11 de juliol de 2.007, la sentència del Tribunal Suprem de 24 de maig de 2.006, citant la de 3 d'abril de 2000, recorda que "la responsabilidad de los Arquitectos se centra en la especialidad de sus conocimientos y la garantía técnica y profesional que implica su intervención en la obra" (STS de 27 de junio de 1994); "en la fase de ejecución de la obra le corresponde la dirección de las operaciones y trabajos, garantizando la realización ajustada al proyecto según la lex artis" (STS de 28 enero de 1994); "al no tratarse de simples imperfecciones, sino de vicios que afectan a los elementos esenciales de la construcción, de los mismos no se puede exonerar al Arquitecto en su condición de responsable creador del edificio" (STS de 13 de octubre de 1994); "al Arquitecto le afecta responsabilidad en cuanto le corresponde la ideación de la obra, su planificación y superior inspección, que exige una diligencia desplegada con todo el rigor técnico, por la especialidad de sus conocimientos" (STS de 15 mayo de 1995, con cita de otras); "corresponde al Arquitecto, encargado de la obra por imperativo legal, la superior dirección de la misma y el deber de vigilar su ejecución de acuerdo con lo proyectado, debiendo hacer constar en el libro de órdenes las que hubiere impartido, tanto al constructor como a los demás técnicos intervinientes, que están obligados a su estricto cumplimiento. De suerte que no basta con hacer constar las irregularidades que aprecie, sino que debe comprobar su rectificación o subsanación antes de emitir la certificación final aprobatoria de la obra, único medio de garantizar que los dueños o posteriores adquirentes no resulten sorprendidos o defraudados en sus derechos contractuales" (STS de 19 de noviembre de 1996, con cita de otras); "responde de los vicios de la dirección, es decir, cuando no se vigila que lo construido sea traducción fáctica de lo proyectado; y los defectos del caso son objetivos, obedecen a una falta de control sobre la obra, y su origen se debe a una negligencia en la labor profesional" (STS de 18 de octubre de 1996); "en su función de director de la obra le incumbe inspeccionar y controlar si la ejecución de la misma se ajusta o no al proyecto por él confeccionado y, caso contrario, dar las ordenes correctoras de la labor constructiva" (STS de 24 de febrero de 1997); "responde por culpa in vigilando de las deficiencias fácilmente perceptibles" (STS de 29 de diciembre de 1998); "le incumbe la general y total dirección de la obra y la supervisión de cuanta actividad se desarrolle en la misma" (STS de 19 de octubre de 1998).

Pel que fa als arquitectes tècnics, como hem argumentat a les nostres sentències de 9 de setembre, 29, 17 i 8 de juny de 2.009, 16 de juliol de 2.008 i 21 de novembre de 2.007, entre d'altres moltes, el Tribunal Suprem, per exemple a la sentència de 10 de març de 2.004, deia "los Arquitectos Técnicos asumen la importante función de llevar a cabo actividades de inspeccionar, constatar y ordenar la correcta ejecución de la obra, lo que les impone por ley mantener contactos directos, asiduos e inmediatos con la misma, conservando la necesaria autonomía profesional operativa, de la que pueden derivar las correspondientes responsabilidades (sentencias de 13-2-1984, 18-12-1999 y 18-12-2001)". Y añadía que "entre otras funciones de los Arquitectos Técnicos está la de llevar a cabo las correcciones necesarias para evitar daños (sentencia de 15-5-1995), a fin de conseguir la finalidad del contrato, que no es otra que se alcance la ejecución de una obra bien hecha y segura.

Los Arquitectos Técnicos no son precisamente meros ayudantes del Arquitecto director de la construcción, sino ayudantes técnicos de la obra y sirven al Arquitecto en cuanto sirven a la obra técnicamente considerada (sentencias de 15-7-1987 y 5-12-1998), por lo que han de desempañar correctamente la función que les incumbe, y, entre otras, inspeccionar los materiales, cuidar el cumplimiento correcto de las ejecuciones materiales y llevar a cabo las comprobaciones que se hubieran omitido (sentencias de 18-9-2001)".

La de 26 de febrero de 2.002 decía que "se hace preciso recordar que según ha declarado esta Sala en sentencias de 27 de junio de 2002, 3 de octubre de 1997 y 15 de mayo de 1995, entre otras, corresponde a los aparejadores advertir el posible incumplimiento de las normas tecnológicas de la edificación, vigilando que la realidad constructiva se ajuste a la lex artis, incumbiéndole responsabilidad si la ejecución de las actividades constructivas no es correcta, pues de la observancia de la misma son los primeros encargados, al ser los profesionales que han de mantener los contactos más directos, asiduos e inmediatos con el proceso constructivo".

La de 16 de diciembre de 2.002 añade que "no se puede olvidar que la inspección de los materiales a utilizar en una obra y la idoneidad de los mismos corresponde a los aparejadores o arquitectos técnicos según se determina en el Decreto 265/1971, de 19 de febrero y en el Real Decreto 314/1979 de 19 de enero".

Quant al contractista o constructor, la sentència del Tribunal Suprem de 3 de juliol de 2.008 diu "el contratista, como profesional que es en el ramo para el que ha sido contratado, debe indicar las consecuencias perjudiciales que se pueden seguir de determinadas órdenes y direcciones en la ejecución de una obra, salvando su responsabilidad, siempre que por su profesión pueda conocerlas, sin requerirse para ello otros conocimientos; lo que no puede escudarse es en la simple y socorrida excusa de que hizo lo que le mandaron, pues de lo contrario sobraría su mención entre los responsables de los daños que detalla el artículo 1591 , y siempre estaría de su mano huir de la responsabilidad con el pretexto de las ordenes recibidas de los técnicos (STS de 8 de febrero de 1994).

A la nostra sentència de 8 de Febrer de 2.006 dèiem "El constructor debe actuar en todo momento siguiendo la denominada "lex artis ad hoc", es decir, la diligencia exigible a todo profesional.

Pel que fa al contractista o constructor, quan va contestar a la demanda va dir que la seva participació en el procés edificatiu va ser a títol particular i no com empresa, que era la demandada. Res de tot això ha dit a la segona instància, on no s'ha discutit aquesta qüestió. En qualsevol cas, la demanda s'ha dirigit contra la societat i és aquesta la que figura a la certificació final d'obra, això fa que nosaltres entenguem que ha estat la societat demandada i no el Sr. Eladio a títol particular qui ha assumit el paper de constructora.

CINQUÈ. Partint d'aquestes premisses jurídiques podem analitzar l'existència o inexistència de cadascun dels defectes al·legats a la demanda i la possible responsabilitat dels demandants.

Ho farem tot seguint l'ordre de la pericial presentada pel demandant, feta pel pèrit Sr. Norberto , que també segueixen la resta de pèrits que han informat en el decurs d'aquest procediment.

A/. Defectes a les façanes exteriors.

1.Revocat façanes.

El pèrit Don. Norberto diu que el revocat de les façanes no és correcte. A més, hauria empitjorat a conseqüència de les reparacions de les esquerdes, de manera que aquestes reparacions es fan paleses. Considera que estem davant d'un problema d'execució material.

El pèrit Sr. Benjamín , també aprecia problemes en l'arrebossat i mala reparació d'esquerdes, sembla que amb una transcendència i abast més limitat.

Per la seva banda el Sr. Germán , proposat per l'arquitecte tècnic demandat, considera que l'arrebossat és correcta, però que és veritat que quan s'han reparat algunes esquerdes de les façanes no s'ha fet bé i se'n aprecia la reparació.

El pèrit Sr. Leovigildo , proposat per la constructora, defensa que no hi ha cap defecte constructiu i que la proposta econòmica de reparació que fa el pèrit del demandant és molt exagerada.

Considerem que no hi ha prou prova que l'arrebossat de les façanes sigui en general dolent. Sí, en canvi, s'ha demostrat que les reparacions d'algunes esquerdes no s'han executat bé. Això fa que es vegin a simple vista.

Per tant, estem davant d'un problema d'execució material, tot i que no s'ha demostrat que tingui l'abast que diu Don. Norberto .

2. Esquerdes i fissures. Trencament teules de la teulada.

Tots el pèrits fan constar la seva existència.

Discrepen de les causes. Tots, menys Don. Benjamín , defensen que el problema és de projecte, ja que els forjats han fletxat d'una manera excessiva. Ara bé, Don. Leovigildo afegeix a un problema de disseny un problema de control de l'execució material de l'obra. Don. Benjamín considera que és un problema de simple execució.

Com podem veure, no hi ha unanimitat sobre la causa última dels danys, on es barregen defectes de projecció (arquitectes) amb els de direcció material de l'execució (arquitecte tècnic) i de la execució material (constructor).

El problema per a la valoració de les reparacions que cal fer a las façanes de l'edifici és que, com hem dit fa un moment quan hem parlat dels problemes de l'arrebossat, no podem partir de la valoració feta pel Don. Norberto , ja que li dóna un abast exagerat. De la descripció que fa de les feines de reparació i del seu valor, no és possible separar les que corresponen a l'arranjament de les fissures mal reparades i a la reparació de les que han sortit després.

La impossibilitat material de discernir entre el cost d'unes partides i de les altres, afegit a la confusió sobre les responsabilitats en el conjunt dels defectes de les façanes, ens porta a la decisió que tots el demandats paguin les reparacions però d'acord amb la valoració Don. Germán i no la Don. Norberto . És a dir, la quantitat que tots hauran de pagar solidàriament per aquest concepte pujarà a 12.720,42 euros.

B/. Esquerdes i fissures dins l'edifici.

Tots els pèrits en constaten la seva existència, amb alguna discrepància sobre les concretes esquerdes que hi ha o que aprecia cadascun. Val a dir que Don. Leovigildo n'aprecia encara més que Don. Norberto .

Pel que fa a les causes, aquest darrer parla d'una barreja de factors: D'una banda, l'assentament estructural de l'edifici i, d'una altra, a una incorrecta entrega o unió de materials de diferents característiques constructives.

Don. Benjamín considera que quasi totes són estructurals però en algun cas també s'aprecia una incorrecta unió de materials diferents.

Don. Germán entén que són d'un origen essencialment estructural.

Don. Leovigildo defensa que és un problema de disseny.

També aquí ens trobem amb una discrepància entre les causes que han produït les esquerdes, sense que hi hagi cap motiu de pes per fer més cas a uns pèrits sobre els altres, sobre tot si tenim present que com a mínim dos d'ells parlen de problemes estructurals i de projecte i de problemes d'execució.

Per tot això, també aquí, davant la impossibilitat d'individualitzar i concretar responsabilitats, tots els demandats hauran de pagar les reparacions necessàries.

Quant al cost de reparació, Don. Leovigildo afirma a l'ampliació del seu informe que està d'acord amb els preus fixats a la pericial Don. Norberto . Per tant, concedirem aquest import.

C/ Humitats dins l'edifici.

Don. Norberto descriu humitats tant al sostre del menjador com al passadís de la planta semi subterrània.

La resta de pèrits no van detectar cap humitat al menjador. Per aquesta raó només podem considerar provades les del passadís esmentat i no les del menjador. Cas que aquestes darreres les hagi reparat la propietat, el que hauria d'haver fet és adjuntar a la demanda la corresponent factura de reparació.

Dels informes pericials es detecta una ambigüitat generalitzada sobre la causa de les humitats. Més aviat ens trobem davant de conjectures que de conclusions fermes. Per tant, tampoc en aquest cas s'ha aconseguit provar una individualització de responsabilitats, la qual cosa implica que tots els demandats hauran de ser condemnats de manera solidària.

Quant al cost de la reparació, seguirem el criteri Don. Norberto , molt semblant i una mica més baix que el Don. Germán , en el ben entès que agafem com a referència la quantitat fixada en el dictamen complementari del primer.

D/ Rampa i murs que la tanquen.

El pèrits Don. Norberto , Benjamín i Germán consideren que el paviment del capdamunt de la rampa ha cedit, el que ha provocat esquerdes a les peces del terra i del mur que tanca la rampa.

El primer diu que pot tenir com a causa una mala compactació del terreny, inexistència de material granular o poc gruix de la base. El segon, que és un problema de mala execució i el tercer sembla que també ho dóna a entendre.

Don. Leovigildo més aviat pensa que estem davant d'un problema de desplaçament del mur de contenció de la rampa que no pot aguantar la pressió del terreny.

En la primera hipòtesi la responsabilitat seria de qui ha executat la rampa i de qui n'ha dirigit l'execució. És a dir, del constructor i de l'arquitecte tècnic, respectivament.

En el segon cas, estaríem davant d'un problema de projecte, ja que no s'haurien previst correctament les forces del terreny que el mur hauria d'aguantar.

Ja que tres dels pèrits coincideixen d'una maner substancial i la segona tesi només la defensa un d'ells, ens inclinem per la primera, el que fa que la responsabilitat per aquests defectes i la correlativa obligació d'indemnitzar recaigui sobre l'arquitecte tècnic i el constructor solidàriament. El cost de reparació serà el fixat pel Don. Norberto per les mateixes raons de l'epígraf "B" d'aquest fonament.

E/ Zona de la piscina.

Els pèrits estan d'acord en què una part del paviment que envolta la piscina s'ha esfondrat, que els graons de l'escala d'accés de l'habitacle d'instal·lacions de la piscina s'han separat del mur lateral de tancament i que en els murs d'aquest habitacle hi ha esquerdes.

Don. Norberto opina que l'esfondrament del paviment s'ha produït per manca de compactació del terra on s'ha col·locat i que el forjat i el mur de l'habitació d'instal· lacions de la piscina s'han mogut.

Don. Benjamín defensa que tots aquests problemes són conseqüència d'una mala execució de l'obra.

Don. Germán diu que hi ha una manca d'impermeabilització.

Don. Leovigildo considera que s'ha produït un desplaçament lateral del mur de contenció de la piscina que és la causa de tots aquests problemes. Diu que tot prové de deficiències en el projecte.

Un cop més hi ha versions per tots els gustos, sense que tinguem cap prova concloent que permeti establir amb un mínim de seguretat les causes i extraure'n les responsabilitats. Això fa que tots els demandats hagin de respondre solidàriament.

També aquí i pels mateixos motius que abans, seguirem l'informe Don. Norberto , corroborat pel Don. Leovigildo .

SISÈ. Del que acabem d'argumentar en el fonament jurídic anterior en resulta que la indemnització total a pagar pujarà a 57.790,75 euros.

De la totalitat d'aquesta xifra respondran solidàriament l'arquitecte tècnic i la constructora. Els arquitectes superiors respondran només fins a 51.742,55 euros també solidàriament amb els demés condemnats.

Per arribar a aquesta xifra hem pres com a base els informes Don. Norberto , excepte pel que fa a les fissures exteriors de l'edifici, on hem seguit la pericial Don. Germán pels motius ja exposats.

No hem aplicat a les quantitats especificades pel Don. Norberto al seu primer informe (octubre de 2.006) l'increment percentual sol·licitat a la demanda perquè el nou per cent reclamat no queda gens clar del document adjuntat a la demanda amb aquesta finalitat.

Del cost total de reparació fixat pel Don. Norberto (63.393,53 euros) hem deduït el valor de la primera partida segons el seu informe (18.523,20 euros que inclou la part corresponen del percentatges d'increment per benefici industrial, IVA i honoraris i llicències d'obres) i hem sumat el valor que ha donat a aquesta partida Don. Germán (12.720,42 euros).

SETÈ. També reclama el demandant que es condemni a la direcció facultativa a entregar una certificació d'habitabilitat per a poder demanar la cèdula d'habitabilitat.

Entre els documents adjuntats a la demanda hi ha el certificat de fi d'obra signada pels facultatius que la van dirigir. Aquest certificat es va expedir el 21 de novembre de 2.000 i té el contingut exigit per la normativa de l'època.

El demandant va trigar molt en demanar la cèdula d'habitabilitat a l'ajuntament i ara es troba que li demanen una certificació on es facin constar els requisits exigits per la normativa actual. La demora en la presentació del document esmentat no es pot imputar a la direcció facultativa, per tant no els pot exigir que expedeixin una nova certificació, sens perjudici dels pactes a que puguin arribar.

VUITÈ. Malgrat que la demanda no ha quedat estimada totalment en aquest recurs, és evident que sí ho ha estat d'una manera molt substancial (quantitativament en un 85 per cent aproximadament).

Això fa que d'acord amb el criteri habitual d'aquest tribunal, interpretant l'article 394.1 de la LEC , tots el demandats hauran de pagar les costes de la primera instància.

De conformitat amb l'article 398.2 de la LEC no imposem les costes de la segona instància.

Fallo

PRIMER. Estimem en part el recurs d'apel·lació presentat en nom de Aureliano contra la sentència de primera instància, la revoquem i condemnem a tots el demandats a pagar solidàriament al demandant la quantitat de 51.742,55 euros. A més, Construcciones Peláez SL i el Sr. Inocencio hauran d'indemnitzar-lo solidàriament amb la quantitat de 5.748,20 euros.

Totes dues quantitats produiran un interès igual al del diner des de la data de presentació de la demanda, que augmentarà en dos punts des de la data de la sentència de primera instància.

SEGON. Imposem les costes de la primera instància a tots els demandats.

No imposem les d'aquesta segona.

Contra aquesta resolució no es por interposar cap recurs extraordinari atès que el procediment s'ha tramitat per raó de la quantia litigiosa, que no excedeix de 150.000 euros.

Notifiqueu aquesta Sentència a les parts i deixeu-ne un testimoniatge en aquest rotlle i en les actuacions originals, que es retornaran al Jutjat de Primera Instància i Instrucció del qual procedeixen.

Així ho decideix la Sala, integrada pels magistrats esmentats a l'encapçalament, que signen a continuació.

PUBLICACIÓ. Avui, s'ha publicat aquesta Sentència, d'acord amb el que s'estableix legalment. En dono fe com a secretària judicial d'aquesta Secció.