Sentencia Civil Nº 411/2009, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 503/2009 de 16 de Noviembre de 2009

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE GIRONA

SECCIÓ SEGONA

Rotlle d'apel·lació civil núm. 503/2009

Prové: JUTJAT PRIMERA INSTÀNCIA 7 FIGUERES

Procediment núm. 118/2008

Classe: Judici ordinari

SENTÈNCIA 411/2009

Il·lms. Srs:

PRESIDENT

JOSÉ ISIDRO REY HUIDOBRO

MAGISTRATS

JOAQUIM FERNANDEZ FONT

JAUME MASFARRÉ COLL

Girona, 16 de novembre de dos mil nou

En aquesta segona instància ha comparegut com a part apel·lant ALLIANZ COMPAÑIA DE SEGUROS Y REASEGUROS, S.A., representada per la procuradora

MERCÈ CANAL PIFERRER, i defensada per la lletrada VERONICA RODRIGUEZ DE MIGUEL VILAGU, i com a part contra la qual s'apel·la ENDESA DISTRIBUCION ELECTRICA, S.L., representada pel procurador JOAQUIM GARCÉS PADROSA, i defensada pel lletrat FERRAN VALLÈS JUNYENT.

Antecedentes

PRIMER. Aquest procés es va iniciar arran de la demanda presentada en nom de ALLIANZ COMPAÑIA DE SEGUROS Y REASEGUROS, S.A. contra ENDESA DISTRIBUCION ELECTRICA, S.L.

SEGON. La decisió de la Sentència que va posar fi a la primera instància diu així:

"FALLO

Que DESESTIMO la demanda interpuesta por la Procuradora Sra. Bordás Poch , en nombre y representación de la entidad aseguradora ALLIANZ S.A. , y ABSUELVO a la entidad ENDESA DISTRIBUCIÓN ELÉCTRICA , S.L. de las peticiones formuladas en su contra.

Todo ello con expresa imposición de las costas procesales a la parte demandante. ".

TERCER. En aplicació de les normes de repartiment vigents en aquesta Audiència Provincial, aprovades per la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ha correspost el coneixement d'aquest recurs a la Secció Segona.

QUART. En la seva tramitació s'han observat les normes processals aplicables a aquesta classe de recurs, les parts han efectuat les al·legacions que es poden veure en els respectius escrits presentats en aquesta segona instància, als quals es respon en els fonaments jurídics següents. Per a la deliberació i votació del recurs, s'assenyala el dia 16 de novembre de 2009.

CINQUÈ. Conforme al que estableixen les normes de repartiment indicades, es va designar com a ponent d'aquest recurs l'Il·lm. Sr. JOAQUIM FERNANDEZ FONT, qui expressa en aquesta Sentència el criteri unànim de la Sala.

Fundamentos

PRIMER. La societat asseguradora demandant reclama de la societat subministradora d'energia elèctrica demandada el pagament de la quantitat que va haver d'abonar a un assegurat a conseqüència d'uns danys produïts en un seguit d'aparells elèctrics instal·lats a casa seva.

Defensa que els danys es van produir com a conseqüència d'una pujada de tensió en el subministrament d'electricitat.

La demandada va negar que fos aquesta la causa dels danys ja que no va quedar registrada cap incidència, ni la part demandant ha presentat proves que demostrin que els danys s'hagin produït per la raó esmentada.

La sentència de primera instància ha desestimat la demanda.

La demandant impugna aquesta decisió.

Argumenta que a la sentència de primera instància no s'ha valorat correctament la prova practicada ja que el què en resulta és precisament el contrari. Defensa que no s'han valorat les proves testificals dels dos especialistes que van treballar a casa de l'assegurat amb la finalitat de reparar els danys produïts, i tots dos diuen que la causa dels danys en els diferents aparells elèctrics es va produir per un augment de tensió en el subministrament.

SEGON. El problema litigiós plantejat en aquest procediment és fonamentalment fàctic: Es tracta d'esbrinar si ha quedat provat que els danys produïts en els aparells elèctrics de l'assegurat per la demandant han estat causats pel causes imputables a l'empresa subministradora d'electricitat.

Pel que fa a les regles de distribució de la càrrega de la prova en aquesta mena de procediments, on la base de la reclamació és l'existència de defectes en el subministrament d'energia elèctrica, ja ens hi hem pronunciat reiteradament.

Hem de recordar que a la sentencies de 28 de gener, 10 i 29 de juny i 28 de setembre de 2.009 dèiem "En lo que concierne al régimen jurídico aplicable a los daños ocasionados a los consumidores como consecuencia del suministro de energía eléctrica, existen básicamente dos posiciones en las Audiencias Provinciales en función de que se considere aplicable la Ley 26/1984, de 19 de julio, General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios , o tan solo la Ley 22/1994, de 6 de julio , de Responsabilidad Civil por los Daños Causados por Productos Defectuosos.

Hay que señalar que a la fecha de presentación de la demanda una y otra habían sido derogadas por el Real Decreto Legislativo 1 /2.007, de 16 de noviembre de 2.007 , por el que se aprueba el texto refundido de la Ley General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios y otras leyes complementarias, incorporando a su texto en lo que aquí afecta las disposiciones de ambas.

En el sentido de no entender aplicable la Ley para la Defensa de los Consumidores y Usuarios, la sentencia de 17 marzo 2008 de la Audiencia Provincial de Madrid dice que "ha de tenerse presente que en materia de carga de la prueba los artículos 25 y 26 de la Ley 26/1984, de 19 de julio , General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios, preceptúan que "el consumidor y el usuario tienen derecho a ser indemnizados por los daños y perjuicios demostrados que el consumo de bienes o la utilización de productos o servicios les irroguen, salvo que aquellos daños y perjuicios estén causados por su culpa exclusiva o por la de las personas de las que deba responder civilmente", y que "las acciones u omisiones de quienes producen, importan, suministran o facilitan productos o servicios a los consumidores o usuarios, determinantes de daños o perjuicios a los mismos, darán lugar a la responsabilidad de aquéllos, a menos que conste o se acredite que se han cumplido debidamente las exigencias y requisitos reglamentariamente establecidos y los demás cuidados y diligencias que exige la naturaleza del producto, servicio o actividad", pero también se ha de recordar que en la disposición final primera y en los artículos 2 y 5 de la Ley 22/1994, de 6 de julio , de Responsabilidad Civil por los Daños Causados por Productos Defectuosos, se dispone que "los artículos 25 a 28 de la Ley 26/1984, de 19 julio , General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios, no serán de aplicación a la responsabilidad civil por daños causados por productos defectuosos incluidos en el artículo 2 de la presente ley ", que "a los efectos de esta Ley, se entiende por producto todo bien mueble, aun cuando se encuentre unido o incorporado a otro bien mueble o inmueble. También se considerarán productos el gas y la electricidad", y que "el perjudicado que pretenda obtener la reparación de los daños causados tendrá que probar el defecto, el daño y la relación de causalidad entre ambos", norma esta última que está en sintonía con lo que prevé con carácter general el artículo 217.2 de la Ley de Enjuiciamiento Civil respecto a que "corresponde al actor y al demandado reconviniente la carga de probar la certeza de los hechos de los que ordinariamente se desprenda, según las normas jurídicas a ellos aplicables, el efecto jurídico correspondiente a las pretensiones de la demanda y de la reconvención". Del conjunto de los preceptos citados se desprende, pues, que a la parte actora le corresponde en este proceso probar el defecto y el daño afirmados en la demanda, así como la relación de causal entre ambos". En el mismo sentido y entre otras muchas, se pronuncian las sentencias de la Audiencia de Salamanca de 19 de febrero de 2.007, Sevilla de 15 de mayo de 2.006, de Cáceres de 21 de marzo de 2.006, de Baleares de 13 de octubre de 2.005, de Barcelona de 10 de octubre y 6 de abril de 2.005 .

Sostiene la tesis de que sí es aplicable el régimen de responsabilidad previsto en la Ley para la Defensa de los Consumidores y Usuarios, la sentencia de la Audiencia de Vizcaya de 29 de septiembre de 2.006 en la que se dice "los preceptos aplicados por la sentencia ( artículos 25 y ss. de la citada Ley General ) son inaplicables cuando se trata de perjuicios causados por productos defectuosos, pues la disposición final primera de la Ley de 6 de julio de 1994 dice que "los arts. 25 a 28 de la Ley 26/1984 de 19 julio General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios que no serán de aplicación a la responsabilidad civil por daños causados por productos defectuosos incluidos en el art. 2 de la presente ley ".

Ahora bien, que la electricidad esté incluida en la citada Ley, de modo que, cuando pueda ser considerada como producto defectuoso, es decir "aquél que no ofrezca la seguridad que cabría legítimamente esperar, teniendo en cuenta todas las circunstancias" ( art. 3 de la Ley de 1994 ) deba regirse por la misma, no implica que, en los demás casos, le sea inaplicable la Ley 26/84 general para la defensa de los Consumidores y Usuarios , pues no cabe esperar que el legislador haya querido recortar la protección de los consumidores con una Ley que, en su exposición de motivos, afirma que "ni el ámbito subjetivo de tutela ni el objetivo que contempla la Directiva coinciden con los de la Ley 26/1984 de 19 julio, General para la Defensa de los Consumidores y Usuarios ".

Cómo en la citada Ley General para la defensa de los Consumidores y Usuarios se establece un principio general de responsabilidad del suministrador de energía eléctrica ( art. 28 ) respecto de los daños y perjuicios que se produzcan "por el consumo o la utilización" de la misma ( art. 25 ) incluido el uso normal, y, en tal caso, es la entidad suministradora la que debe probar ( art. 26 ) "que se han cumplido debidamente las exigencias y requisitos reglamentariamente establecidos y los demás cuidados y diligencias que exige la naturaleza del producto, servicio o actividad". En parecido sentido cabe citar la sentencia de la Audiencia de Lleida de 18 de diciembre de 2.006 .

I afegíem " TERCERO. En cualquier caso, sea cual sea la tesis que se acoja será preciso que el demandante pruebe que los daños que reclama provienen del suministro eléctrico. Lo que variará será si le exigirá que además demuestre que el suministro ha sido ha sido defectuoso o, por el contrario, deberá ser la suministradora quien demuestre la corrección del servicio".

TERCER. Partint d'aquestes premisses, hem de dir que al règim de responsabilitat pels danys ocasionats pel subministrament elèctric no és d'aplicació un sistema d'inversió de la càrrega probatòria, de manera que sigui l'empresa subministradora qui demostri que el dany produït no prové de problemes en el subministrament. És qui ha patit el dany qui l'ha de demostrar i, a més, també ha de provar que la seva causa ha estat un defecte en el subministrament elèctric.

Per tant, cal analitzar si de les proves practicades podem considerar demostrat que els danys els va produir un problema de subministrament, partint de la base que aquesta demostració correspon a qui els ha patit (en aquest cas l'asseguradora subrogada pel pagament en el lloc del propietari dels aparells sinistrats).

Essencialment ens trobem amb dues proves pericials, una feta a petició de la asseguradora demandant i l'altra a instàncies de l'empresa subministradora d'electricitat demandada. A més, tenim les declaracions testificals dels treballadors que va fer les reparacions dels aparells i de la instal·lació elèctrica de la casa de l'assegurat de la demandant.

Estem d'acord que les conclusions de l'informe pericial presentat per la demandada són bastant més rigoroses que les de la pericial presentada a la demanda. El mateix podríem dir de les explicacions que ambdós pèrits van donar al judici.

Però no podem estar d'acord amb el fet que a la sentència impugnada no es doni cap importància a les declaracions completament coincidents de dos tècnics especialistes que van ser els que van fer les reparacions dels danys.

Tots dos manifesten el seu desacord amb allò que informa el pèrit de la subministradora. Diuen que estan totalment convençuts que l'origen de la sobretensió elèctrica prové d'un augment sobtat de la tensió en el subministrament. Que això ja havia passat i ha tornat a passar diverses vegades al mateix immoble i que no hi ha cap motiu per pensar que té res a veure amb la instal·lació interior o amb el funcionament dels aparells.

Un cop sentides les explicacions del pèrit de la demandada i dels dos testimonis presentats per la demandant, trobem molt més raonables i convincents les explicacions d'aquests darrers.

Cal afegir que el pèrit té una evident vinculació amb la part que l'ha proposat i que l'ha contractat per fer el dictamen. En canvi els dos tècnics que van declarar com a testimonis, primer, no consta que tinguin cap vinculació o relació entre ells i, segon, tampoc hi ha cap motiu per pensar que tinguin cap mena d'interès especial en aquest cas: son tècnics reparadors que treballen lliurement i que no consta que tinguin cap mena de relació amb l'asseguradora o amb l'altra part. A més, van fer una sèrie de reparacions, tenen un coneixement directe dels problemes que es van produir i expliquen les raons que els porten a descartar cap altra raó que no sigui un defectuós subministrament elèctric, que, a més, es produeix sovint a la casa assegurada.

Per tot això entenem que la prova no ha estat correctament valorada, que ha quedat acreditat quina ha estat la causa dels danys i que aquesta no ha estat cap altra que un problema en el subministrament .

D'acord amb el que disposen els articles 1.902 del CC comú i 43 de la Llei de contracte d'assegurança , és procedent estimar la demanda i condemnar a la demandada al pagament de les quantitats en el seu dia satisfetes per l'asseguradora demandant.

QUART. De conformitat amb els articles 394.1 i 398.2 de la LEC imposem a la demandada les costes de la primera instància i no imposem les d'aquesta segona.

Fallo

PRIMER. Estimem el recurs d'apel·lació presentat en nom d'Allianz Compañia de Seguros y Reaseguros, S.A. contra la sentència de primera instància, la revoquem i condemnem a la demandada a pagar a la demandant la quantitat de 4.545,90 euros, més els seus interessos legals des de la data de reclamació extrajudicial (28 de novembre de 2.006), que augmentaran en dos punts des de la data de la sentència de primera instància.

SEGON. Imposem a la demandada les costes de la primera instància.

No imposem les de la segona.

Contra aquesta resolució no es por interposar cap recurs extraordinari atès que el procediment s'ha tramitat per raó de la quantia litigiosa, que no excedeix de 150.000 euros.

Notifiqueu aquesta Sentència a les parts i deixeu-ne un testimoniatge en aquest rotlle i en les actuacions originals, que es retornaran al Jutjat de Primera Instància i Instrucció del qual procedeixen.

Així ho decideix la Sala, integrada pels magistrats esmentats a l'encapçalament, que signen a continuació.

PUBLICACIÓ. Avui, s'ha publicat aquesta Sentència, d'acord amb el que s'estableix legalment. En dono fe com a secretària judicial d'aquesta Secció.