Sentencia Civil Nº 422/2012, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 388/2012 de 06 de Noviembre de 2012

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA

SECC. 3a

ROLLO DE APELACIÓN: 388/2012

PROCEDENCIA: PROCEDIMIENTO ORDINARIO 1320/2009 JUZGADO PRIMERA INSTANCIA 4 TARRAGONA (ANTIGUO CI-4)

APELANTE : Constantino Y Valle

PROCURADOR :JUAN C. RECUERO MADRID

LETRADO : FERNANDO ARAUJO LOPERENA

APELADO : TARRACO COMERCIAL BRAVO SL

PROCURADOR : LUIS ALBERTO SUAREZ ARMENGOL

LETRADO : JOSÉ ANTONIO SOLÉ CARCOLÉ

S E N T È N C I A

PRESIDENT

Il lm. Sr. GUILLERMO ARIAS BOO

MAGISTRATS

Il lm. Sr. JOAN PERARNAU i MOYA (Ponent)

Il lm. Sr. MANUEL GALAN SANCHEZ

Tarragona, 6 de novembre de 2012

Vist en aquesta Secció 3a de l'Audiència Provincial recurs d'apel lació interposat per Constantino i Valle , representats en aquesta instància pel Procurador/a Sr. Recuero Madrid i defensats pel Lletrat/da Sr. Araújo Loperena, contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 4 de Tarragona de data 7-3-2012 , rectificada per Interlocutòria de 9-3-2012 , en procediment Ordinari 1320/09, en el que figura com a part demandant la recurrent, i com a demandada Tarraco Comercial Bravo S.L.

Antecedentes

PRIMER.-En data 5-4-2012 es va presentar per Constantino i Valle recurs d'apel lació contra la Sentència d'instància que disposa: 'Desestimo la demanda presentada per Constantino i Valle contra Tarraco Comercial Bravo S.L., i en conseqüència condemno a la part actora al pagament de les costes processals causades'.

SEGON.-Tarraco Comercial Bravo S.L. en data 26-4-2012 es va oposar al recurs.

TERCER.-En la tramitació del present procediment, en aquesta alçada, s'han observat les normes i formalitats legals.

Fundamentos

PRIMER.-Es va presentar demanda sol licitant la resolució d'un contracte de compravenda, pel qual es venia un pis i un pàrking pel preu de 216.216 euros, fet entre les parts en data 23-11-2007 (doc. 1 de la demanda), per incomplir la part venedora el termini d'entrega. Aquest contracte d'arres de data 23-11-2007 preveia que s'entregaven 18.000 euros com a arres penitencials, havent de pagar-se la resta del preu a la firma de l'escriptura; que l'entrega dels immobles es faria a l'abril de 2008, pactant-se, però, que 'el retraso de hasta 6 meses en la entrega no dará derecho al comprador a percibir ninguna indemnización, sin perjuicio del derecho que le asiste de desistir del presente contrato de arras. El retraso superior a los 6 meses en la finalización de la obra y entrega de la finca objeto del presente contrato, por causa de Tarraco Comercial Bravo S.L. (siempre y cuando el aducido retraso no se deba a causas de caso fortuito, fuerza mayor o paralización de la obra por resolución administrativa o judicial por cualquier causa o motivo) dará derecho al comprador a resolver el presente contrato, teniendo derecho en este caso a la devolución de las cantidades entregadas a cuenta, no teniendo derecho a ninguna otra compensación económica para el mencionado supuesto de retraso en la finalización de la obra y entrega de la finca. En caso de que el comprador optase por la resolución del contrato por retraso deberá comunicarlo fehacientemente a la parte vendedora como fecha límite 15 días después de los 6 meses anteriormente aducidos. De no hacerlo así, la parte compradora acepta el retraso'.

La part actora al legava en la seva demanda la nul litat per abusives de la clàusula que faculta a la venedora a retardar fins a 6 mesos l'entrega dels immobles sense compensació econòmica, i la que impedeix reclamar indemnització de danys i perjudicis en cas d'incompliment per la venedora, al legant també incompliment per part de la venedora del termini d'entrega, ja que a l'octubre de 2008 faltava la llicència de primera ocupació, tenir subministrament elèctric propi i fer la vorera i l'asfaltat del carrer, reclamant la devolució dels 18.000 euros entregats com a arres i una indemnització d'uns altres 18.000 euros pels danys i perjudicis causats.

SEGON.-Front a sentència desestimatòria de la demanda, interposa recurs l'actora al legant error en la valoració de la prova.

Segons reiterat criteri jurisprudencial, la valoració probatòria és facultat dels Tribunals sostreta als litigants, els quals encara que evidentment poden aportar les proves que la Llei autoritza, de cap manera poden tractar d'imposar-la als Jutjadors, ja que no pot substituir-se la valoració que el Jutjador fa de tota la prova legalment practicada per la valoració que de la mateixa fa la part recurrent, al correspondre la valoració de la prova única i exclusivament al Jutjador i no a les parts, valoració que ha de fer de manera lliure però mai arbitrària. Mitjançant el recurs d'apel lació, es transfereix al Tribunal de segona instància o ad quem el coneixement ple de la qüestió, però quedant reduïda la seva funció a verificar si la valoració conjunta del material probatori feta pel Jutge de primera instància és il lògica, arbitrària, contrària a les màximes d'experiència o a les normes de la sana crítica, o si, pel contrari, l'apreciació conjunta de la prova és la procedent ( SSTS 15-2-1999 i 26-1-1998 , entre moltes).

És a la part actora a qui correspon la càrrega de provar els fets en que fonamenta la seva pretensió, conforme la norma general de distribució de la càrrega de la prova de l' art. 217 LEC , en el sentit de que correspon a l'actor la prova dels fets normalment constitutius de la seva pretensió, i al demandat, en general, la dels fets impeditius o extintius que al legui.

TERCER.-Al lega la recurrent la procedència de l'acció de resolució exercitada.

S'ha de recordar la Jurisprudència del Tribunal Suprem al respecte, que trobem, entre moltes, a la STS de 28-6-2012 :

'La jurisprudencia más reciente (de la que es ejemplo la STS de 14 de junio de 2011, RC n.º 369/2008 ) viene interpretando la norma general en materia de resolución de obligaciones recíprocas ( artículo 1124 CC ) en el sentido de entender que el incumplimiento que constituye su presupuesto ha de ser grave o sustancial, lo que no exige una tenaz y persistente resistencia renuente al cumplimiento pero sí que su conducta origine la frustración del fin del contrato, esto es, que se malogren las legítimas aspiraciones de la contraparte ( STS de 9 de julio de 2007, RC n.º 2863/2000 , 18 de noviembre de 1983, 31 de mayo de 1985, 13 de noviembre de 1985, 18 de marzo de 1991, 18 de octubre de 1993, 25 de enero de 1996, 7 de mayo de 2003, 11 de diciembre de 2003, 18 de octubre de 2004, 3 de marzo de 2005, 20 de septiembre de 2006, 31 de octubre de 2006 y 22 de diciembre de 2006), lo que ocurre, en los términos de los Principios de Unidroit (art. 7.3.1 [2.b]), cuando se «priva sustancialmente» al contratante, en este caso, al comprador, «de lo que tenía derecho a esperar en virtud del contrato», encontrándose sin duda, entre las lógicas expectativas del comprador el recibir la cosa en el tiempo, lugar y forma que se hubiera estipulado, en el estado que se hallaba al estipularse el contrato ( artículo 1468 CC ) y en condiciones para ser usada conforme a su naturaleza, pues, no en vano, la de entrega constituye la obligación esencial y más característica de la compraventa para el vendedor ( artículo 1461 CC , en relación con el artículo 1445 CC ).

En línea con lo anterior, con respecto al plazo de entrega, constituye igualmente jurisprudencia de esta Sala que el mero retraso (en el pago o en la entrega de la cosa) no siempre produce la frustración del fin práctico perseguido por el contrato, porque el retraso no puede equipararse en todos los casos a incumplimiento. Como declara la STS de 12 de abril de 2011, RC n.º 2100/2007 , la situación de retraso en el cumplimiento puede dar lugar a la constitución en mora, cuando se dan los presupuestos que entre otros señala el artículo 1100 CC , con las consecuencias que indican preceptos como los artículos 1101 CC , 1096 CC y 1182 CC del Código civil , pero no necesariamente a la resolución. Su carácter de remedio excepcional, frente al principio de conservación del negocio, se ha traducido en que la jurisprudencia haya venido exigiendo, además de que quien promueve la resolución, haya cumplido las obligaciones que le correspondieran, que se aprecie en el acreedor que insta la resolución un «interés jurídicamente atendible», expresión mediante la cual se expresa la posibilidad de apreciar el carácter abusivo o contrario de buena fe, o incluso doloso, que puede tener la resolución cuando se basa en un incumplimiento más aparente que real, pues no afecta al interés del acreedor en términos sustanciales, o encubre la posibilidad de conseguir un nuevo negocio que determinaría un nuevo beneficio. Reglas parecidas se encuentran en vigor en España a partir de la Convención de las Naciones Unidas sobre los contratos de compraventa internacional de mercaderías, hecha en Viena el 11 de abril de 1980 y ratificada por España en 1991. Así en el artículo 49.1, al tratar del incumplimiento del vendedor, se dice que se podrá resolver cuando esta conducta constituya «un incumplimiento esencial del contrato», pero en el apartado 2 se precisa que si el plazo de entrega no se ha pactado como esencial, el comprador no puede resolver dentro de un plazo razonable ( SSTS 5 abril de 2006 , 22 diciembre 2006 y 3 de diciembre de 2008, RC n.º 2919/2002 ). Para que el retraso del comprador o del vendedor en el cumplimiento de sus recíprocas obligaciones pueda considerarse como supuesto de incumplimiento resolutorio se requiere que sea de tal entidad, grave y esencial, como para que con él se frustre el fin del contrato o la finalidad económica del mismo, esto es, capaz de producir insatisfacción de las expectativas de la parte perjudicada por el mismo ( SSTS de 25 de junio de 2009, RC n.º 2694/2004 y de 12 de abril de 2011, RC n.º 2100/2007 ), lo que hace necesario examinar el valor del plazo en este tipo de contratos y si su inobservancia debe llevar indefectiblemente al incumplimiento definitivo del contrato ( STS de 17 de diciembre de 2008, RC n.º 2241/2003 )'.

En el present cas, procedeix desestimar el recurs. Com bé diu la sentència impugnada, no s'aprecia que hi hagi cap mena d'incompliment del termini d'entrega dels immobles per part de la venedora, ni, en cas d'existir hipotèticament el retard, que aquest frustri la finalitat del negoci concertat entre les parts i permeti la resolució del contracte fet.

El que varen pactar les parts en realitat va ser que els immobles s'entregarien a l'abril de 2008, pactant-se però una pròrroga de 6 mesos per a poder-se fer l'entrega, és a dir, que l'entrega es podia fer fins l'octubre de 2008, si la compradora no optava per a desistir del contracte en aquest entremig. Resulta, però, que ja a l'abril de 2008 s'havia conclòs l'obra i es podia escripturar, ja que a l'abril de 2008 tenia la venedora el certificat final d'obra i la cèdula d'habitabilitat (docs. 19 i 21 de la contestació), per la qual cosa es podien ja sol licitar els subministraments d'aigua i llum; havia demanat els butlletins dels diferents subministraments, entre ells el de llum (tenia ja el certificat d'instal lació elèctrica de baixa tensió), per la qual cosa es podia demanar el comptador propi; així com havia demanat també la llicència de primera ocupació (que va ser concedida per l'Ajuntament a l'octubre de 2008), llicència aquesta, per cert, no necessària per a poder escripturar (l' art. 132 de la Llei del Dret a l'habitatge -Llei 18/2007- estableix que: 'Los notarios, antes de autorizar la suscripción de un acto de transmisión o cesión del uso de viviendas, deben exigir el cumplimiento de las disposiciones de la presente ley, especialmente las siguientes: a) La vivienda debe disponer de cédula de habitabilidad vigente o, en el caso de viviendas de protección oficial, de la calificación definitiva. Estos documentos deben entregarse a los adquirientes', és a dir, la mencionada normativa no exigeix la necessitat de llicencia de primera ocupació per a escripturar, com reiteren els arts. 62.2 i 65 de la mencionada Llei). En definitiva, a l'abril es podia perfectament escripturar a l'estar el pis i el pàrking conclosos i aptes per a poder ser ocupats.

És més, encara que consideréssim hipotèticament que a l'abril de 2008 no estigués tot conclòs, no acredita la part actora que el retard hagués frustrat la finalitat del negoci concertat entre les parts, requisit aquest que és el que permet la resolució del contracte de compravenda fet. I bona prova d'això és, per una banda, que va ser la venedora, i no els compradors-actors, la que va requerir-los a l'octubre de 2008 per a fer l'escriptura, i, per altra banda, que els compradors varen contestar el requeriment negant-se a escripturar i dient que entendrien resolt el contracte si el dia 1-11-2008 no tenia l'immoble la llicència de primera ocupació i la possibilitat de contractar el comptador de llum, el que demostra que el termini contractual, ja sigui el d'abril ja sigui el d'octubre, no tenia caràcter essencial, ni, per tant, el seu incompliment suposava per se la possibilitat de resolució del contracte.

En definitiva, varen ser els compradors actors, i no la venedora demandada, els que varen incomplir el contracte, no fent l'escriptura, amb la consegüent obligació de pagament de la resta del preu i de recepció de la cosa venuda, quan varen ser requerits a tal efecte.

QUART.-Insisteixen els recurrents en demanar la nul litat per abusives de la clàusula que faculta a la venedora a retardar fins a 6 mesos l'entrega dels immobles sense compensació econòmica, i la que impedeix reclamar indemnització de danys i perjudicis en cas d'incompliment per la venedora.

Tals peticions no tenen objecte a l'haver estat ells els incomplidors del contracte, per la qual cosa no té objecte peticionar res respecte els efectes contractuals de l'incompliment de la venedora quan aquest no s'ha produït.

Així ho declara l' AP Madrid, sec. 19, S 6-7-2012, núm. 380/2012 : 'Ninguna duda cabe que los compradores ostentan la condición de consumidores por cuanto son los destinatarios del bien y se trata de una relación de consumo con fines privados. Tampoco existe duda acerca de que el contrato de compraventa suscrito por las partes es un contrato de adhesión por cuanto en ciertos sectores de la contratación, como venta de viviendas en construcción, seguros o contratos bancarios, los contratos de adhesión son la regla general y debe presumirse que no han sido negociados individualmente, y si lo han sido, el profesional debe acreditar el hecho excepcional ( sentencias de las Audiencias Provinciales de Albacete de 6 de mayo de 2003 , Málaga de 2 de febrero de 2005 o Alicante de 14 de febrero de 2008 ), lo que aquí ni siquiera se ha intentado acreditar.

Ahora bien, la posible nulidad o ineficacia de alguna de las cláusulas que refiere el demandante, caso de producirse algún desequilibrio en los términos de la legislación protectora de consumidores y usuarios (desequilibrio que no consta), ninguna incidencia podía tener en el presente supuesto en que, frente a la pretendida resolución del contrato a instancia de la parte compradora, se ha declarado que no existe causa legal o contractual que autorice a la compradora para resolverlo ya que la vendedora ha cumplido con sus obligaciones contractuales esenciales y la compradora ha incumplido las suyas, lo que priva a ésta de la facultad de exigir la resolución del contrato y la devolución de las cantidades anticipadas.

En cualquier caso, la declaración de nulidad de las cláusulas duodécima y vigésima que refiere el demandante (...) en cuanto no llevan consigo la de las obligaciones principales ( artículo 1.155 del Código civil y concordantes de la Ley General para la Defensa de Consumidores y Usuarios), haría entrar en juego las previsiones de los artículos 1.124 , 1455 y demás aplicables del Código civil y jurisprudencia que los interpreta, de modo que la compradora incumplidora no podría exigir a la vendedora cumplidora la resolución del contrato'.

CINQUÈ.-Conforme als arts. 394 i 398 LEC , al desestimar el recurs, s'imposen les costes del mateix als recurrents.

Fallo

DESESTIMEMel recurs d'apel lació interposat per Constantino i Valle contra la Sentència del Jutjat de 1a Instància 4 de Tarragona de data 7-3-2012 , rectificada per Interlocutòria de 9-3-2012 , en procediment Ordinari 1320/09.

S'imposen les costes del mateix als recurrents.

S'acorda la pèrdua del dipòsit fet per a recórrer.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat de procedència, amb testimoni de la present resolució, i demaneu d'aquell rebut.

Així ho acordem, manem i signem.

PUBLICACIÓN.- Leída y publicada ha sido la anterior resolución por quien la dictó estando celebrando Audiencia Pública en el día quince de noviembre de dos mil doce. Doy fe.