Sentencia Civil Nº 426/2015, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 1, Rec 88/2014 de 13 de Octubre de 2015

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

SECCIÓ PRIMERA

ROTLLE NÚM. 88/14

Procedent del procediment ordinari núm. 1296/12

Tramitat pel Jutjat de 1a. Instància núm. 36 de Barcelona

S E N T È N C I A NÚM. 426

Barcelona, a 13 d'octubre de 2015.

La Secció Primera de l'Audiència Provincial de Barcelona, integrada per les Magistrades Il lma. Sra. Mª Dolors PORTELLA LLUCH. Il lma. Sra. Amelia MATEO MARCO i Il lma. Sra. Maria Dolors MONTOLIO SERRA, la primera de les quals ha actuat com a presidenta del Tribunal, ha vist el recurs d'apel lació número 88/14, interposat contra la sentència dictada en data 19 de desembre de 2013 en el procediment núm. 1296/12, tramitat pel Jutjat de 1a Instància núm. 36 de Barcelona . Ha estat recurrent el Sr. Nazario i apel lada la Sra. Adelina . Un cop feta la deliberació, ha pronunciat, en nom de S.M. el Rei d'Espanya, la següent resolució.

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la sentència objecte d'apel lació és la següent: 'Que estimando parcialmente la demanda presentada por la Sra. Mª José Blanchar en representación de Dña. Adelina , asistida por la Sra. Sandra Esquena, frente a D. Nazario , representado por el Sr. Lluch Calvo Soler, y asistido por el Sr. Nazario :

1. Condeno al demandado al pago de 10.500'73€, más los intereses del art. 576 LEC .

2. No se hace expresa imposición de costas.'

SEGON.- Les parts esmentades han manifestat en els escrits respectius d'apel lació o, si s'escau, d'impugnació les seves peticions i arguments en què les fonamenten, segons consta en les actuacions.

La ponent d'aquesta resolució ha estat la Magistrada Il lma. Sra. Maria Dolors MONTOLIO SERRA.

Fundamentos

PRIMER.- Plantejament del litigi.

Doña. Adelina formula demanda contra qui havia estat el seu marit, el Sr. Nazario , a qui reclama 10.850,70€.

Explica que en la resolució que acordava les mesures provisionals ja es va assenyalar que eren ambdós per meitat que havien de fer-se càrrec de la quota de la hipoteca que grava el pis que havia estat conjugal i que és propietat dels dos. Afegeix que el Sr. Nazario , des que va deixar de viure en aquest domicili (febrer del 2011), ha deixat d'atendre la part que li correspon de la hipoteca raó per la qual li reclama la meitat de les quotes que ella ha abonat des d'aquella i fins la data de interposició de la demanda,més els interessos legals.

El demandat oposa, en primer lloc, la prescripció de l'acció pel transcurs d'un any i la litispendència en relació al procediment de divorci. Oposa també 'excés en la petició' pel cas que no quedi acreditat el pagament del que se li reclama. Sosté seguidament el deute que se li reclama s'ha de compensar amb el crèdit de 4.457,85€ que té ell amb la Sra. Adelina per altres immobles que tenen en comú per les despeses i imports que detalla en el seu escrit.

A l'acte de l'audiència prèvia, es va desestimar l'excepció de litispendència.

Un cop practicada la prova, es dictà sentència per la que es desestima l'excepció de prescripció i compensa 350,33€ en atenció al que resulta de la prova aportada,sense fer imposició de les costes.

Contra aquesta resolució recorre només el demandat. Denuncia que la sentència ha incorregut en incongruència perquè, d'una banda, no ha resolt totes les qüestions que li havia plantejat (litispendència i excés en la reclamació) i, d'altra, es refereix a una pretesa acció de regrés que la demandant no havia invocat. Respecte el fons, insisteix que, de la quantitat reclamada per la seva ex-esposa, s'han de deduir els 4.457,85€ al marge de qui faci ús dels immobles, o de si ha acreditat el pagament o de quan s'ha efectuat el pagament o fins i tot, de que s'hagin efectivament satisfet uns impostos que en un moment o altre s'hauran de pagar.

La demandant nega que la sentència hagi incorregut en incongruència i sol licita que es conformi en la seva integritat en haver correctament compensat només el crèdit que el Sr. Nazario ha acreditat.

SEGON.- Incongruència

La congruència d'una sentència es determina per l'ajust o adequació entre la part dispositiva i els termes en què les parts han formulat les seves pretensions en la demanda i en els seus escrits essencials ( STC de 5 de maig de 1982 ). Per tant per poder concloure si una sentència és o no incongruent, s'ha d'examinar si concedeix més del que s'havia sol licitat (ultra petita), s'ha pronunciat sobre qüestions no demanades per les parts, amb alteració de la causa petendi (extra petita) o si s'han deixat sense resposta alguna de les pretensions mantingudes per les parts (citra petita) a no ser que l'omissió es pugui interpretar com a desestimació tàcita ( SSTS de 27 de maig de 1996 , 18 de novembre de 1996 , 29 de maig , 28 d'octubre i 5 de novembre de 1997 , 11 de febrer , 10 de mar ç i 27 d'octubre de 1998 ).

En aquest litigi, en contra del que sosté l'apel lant, la sentència dictada pel Jutjat de primera instància no ha incorregut en incongruència perquè no ha deixat de resoldre les excepcions o motius d'oposició plantejats per la demandada.

D'una banda, la litispendència oposada pel Sr. Nazario va ser examinada i correctament resolta a l'audiència prèvia tal i com disposa l' article 416 y 421 LEC (als seus raonaments ens hem de remetre pel que sigui menester) i per tant, resultava totalment innecessari que la sentència s'hi tornés a referir com sosté aquesta part. No es pot, per tant, apreciar incongruència en la sentència per aquest motiu.

Per una altra, tampoc s'aprecia que la sentència hagi incorregut en aquest defecte que li imputa l'apel lant per no haver-se referit i resolt 'excés en la petició' que aquesta part havia oposat en el seu escrit de contestació a la demanda.

El Sr. Nazario havia oposat aquesta qüestió, que qualificava d'incidental, 'con carácter supletorio, para el supuesto de que una vez practicada la prueba que se propondrá oportunamente no resultase acreditado del todo el pago de la cantidad que se reclama al demandado'.

Plantejat aquest motiu d'oposició en els termes exposats, no calia que la sentència es referís a aquest suposat 'excés en la petició' quan el mateix demandat a l'acte del judici en respondre les preguntes de la part demandant (prova d'interrogatori) va reconèixer que era cert que els dos cònjuges eren prestataris, que el pis gravat per la hipoteca era dels dos per meitats, que va marxar del domicili conjugal el febrer del 2011 i que des de llavors només la Sra. Adelina s'està fent càrrec del pagament de les quotes per l'amortització d'aquell préstec.

Per tant, si aquell motiu es va plantejar subsidiàriament i el mateix demandat reconeix els fets en els que fonamenta la reclamació la demandant, cap raonament addicional calia efectuar al respecte.

Finalment, també imputa el demandat 'incongruència material en la sentència' pel fet de fonamentar la seva decisió en 'la acción de regreso', en la 'aplicación del artículo 1145 CC ' y 'la creación de un derecho de crédito surgido ex novo' que la demandant no havia invocat com a fonament de la seva pretensió.

Tampoc per aquesta raó es pot apreciar incongruència 'extra petita' en la sentència.

En el present cas, la demandant formulava demanda per reclamar la meitat de les quotes per la devolució d'un préstec que havien subscrit ambdós litigants, vigent el matrimoni. Expressament al legava que eren deutors solidaris i que només ella havia fet front a les obligacions contretes a partir del febrer del 2011. Si bé és cert que a la fonamentació jurídica no invocava expressament l' article 1145 CC ni es referia de forma expressa a l'acció de regrés, sí que transcrivia alguna sentència que aplicava aquell precepte i raonava la procedència d'una reclamació com la que planteja la Sra. Adelina .

Doncs bé, delimitat el litigi en els termes exposats, cap incongruència es pot apreciar a la sentència que resolt la controvèrsia d'acord amb l' article 1145 CC i la jurisprudència dictada en interpretació d'aquest precepte i evidentment en la prova practicada.

S'ha de recordar per desestimar el recurs en aquest punt la reiterada jurisprudència segons la qual es produeix incongruència per excés o extra petitum quan el Jutjat o Tribunal concedeix o es pronuncia sobre una pretensió que no ha estat oportunament deduïda pels litigants de manera que es provoca un desajustament o inadequació entre la part dispositiva de la sentència i els termes en què les parts han formulat les seves respectives pretensions en el procediment (entre d'altres SSTS de 27 de maig de 1996 , 18 de novembre de 1996 , 29 de maig , 28 d'octubre i 5 de novembre de 1997 , 11 de febrer , 10 de mar ç i 27 d'octubre de 1998 ).

Correspon a les parts la delimitació de l'objecte del litigi, fixant els termes del debat judicial, amb la finalitat de què existeixi un exercici correcte del dret del defensa i que l'aplicació del principi 'iura novit curia' queda autoritzat sempre que no se modifiquin les qüestions de fet i de dret que els litigants han sotmès al seu coneixement, o sia, sense alterar la causa petendi ni transformar el problema plantejat en un altre de distint - SSTS. 10 Maig. 1986 , 24 Mar ç i 30 Setembre. 1987 , 26 Maig. 1988 , 24 Juliol. 1990 i 18 Juny. 1992 , entre d'altres. Ni tan sols ,el simple canvi de punt de vista jurídic (da mihi factum, dabo tibi ius), de manera general (que aquí no es produeix), no suposa o determina la incongruència de la sentència.

TERCER.- Prescripció

El Sr. Nazario oposa prescripció de l'acció exercida pel transcurs d'un any d'acord amb l' article 1968 CC .

També en aquest punt el recurs ha de ser desestimat perquè, com bé raona la sentència, l'acció exercida per la demandant ( art.1145.2 CC ) no és cap de les que contempla el precepte en el que el demandat fonamenta la seva excepció.

L'acció que la llei atorga al deutor solidari que ha pagat per reclamar al codeutor la part que li correspon és una acció personal que, en no tenir fixat un termini especial, prescriu als 10 anys d'acord amb l' article 121- 20 CCCat .

QUART.- Compensació de crèdits

Com s'ha apuntat el demandat ha admès que, des del febrer del 2011, és a dir des de la separació de fet del matrimoni, ha estat la Sra. Adelina qui s'ha fet càrrec del pagament de la totalitat de les quotes per l'amortització del préstec hipotecari. Altrament, cap prova s'ha practicat per acreditar un suposat pacte verbal segons el qual la Sra. Adelina es faria càrrec d'aquest préstec a canvi que el Sr. Nazario afrontés en solidari les despeses generades per la resta d'immobles de les que ambdós litigants són propietaris com referia el demandat en el seu escrit de contestació.

Sent així, la reclamació de la de la demandant havia de prosperar. El demandat, però, oposa que el deute que se li reclama s'ha de compensar amb el crèdit que ell té vers la Sra. Adelina i que xifra en 4.457,85€. La sentència només compensa el crèdit acreditat per l'IBI de la casa i del local de Sant Hilari Sacalm corresponent a l'any 2011 i per tres quotes de la hipoteca que grava aquesta casa. Per aquesta raó compensa 350,33€ que la Sra. Adelina ja no discuteix. Es desestima la compensació per la resta de conceptes i quantitats que relaciona el demandat en el seu escrit de contestació fins a 4.457,85€ perquè s'ha acreditat un crèdit per compensar.

En el recurs, el Sr. Nazario insisteix en la seva pretensió i al lega que, derivant aquells impostos i serveis d'immobles que pertanyen als dos per meitats indivises, també ella està obligada al seu pagament i per tant la compensació ha de ser estimada encara que no s'hagin satisfet els impostos o serveis o que no s'hagi aconseguit acreditar el seu pagament.

Per la resolució del recurs s'ha de partir que, com molt bé raona la sentència que es recorre, no s'ha acreditat que el Sr. Nazario hagi pagat res més que els impostos i quotes que s'han compensat en la primera instància.

Altrament, algunes de les taxes del despatx de Sant Hilari Sacalm corresponen al període anterior a la separació de fet, és a dir vigent el matrimoni.

Sent així, el recurrent podria tenir raó i la sentència possiblement hauria de ser modificada si el que hagués plantejat aquest litigant fos una acció declarativa de les obligacions de la copropietària o fins i tot una acció de condemna dirigida a la seva ex-esposa i copropietària dels immobles per tal que es fes càrrec davant de l'Administració local o de les empreses de serveis de la part que li correspon dels impostos o serveis que estiguin pendent de pagament. Però el Sr. Nazario ni ha exercit accions similars ni la seva pretensió és aquella.

El que pretén és que es redueixi per compensació el crèdit que ell manté amb la Sra. Adelina . I si és així, només és possible aquesta compensació si el demandat acredita un crèdit recíproc i per dret propi front la seva creditora ( SSTS 8 de març de 2000 , 13 de juliol de 2011 , 19 de novembre de 2013 ).

Aquest crèdit del Sr. Nazario front la Sra. Adelina que pretén que es compensi amb el deute que manté amb ella, és el que no s'ha acreditat com resulta de la documental aportada i per tant, no es poden deduir en aquest procediment i per la via pretesa (compensació fins les quantitats concurrents) les majors quantitats relacionades pel demandat sens perjudici evident de les liquidacions econòmiques que s'hagin d'efectuar quan es procedeixi a la venda dels immobles comuns.

QUART.- Costes

La desestimació del recurs comporta que sigui l'apel lant qui s'hagi de fer càrrec de les costes de l'apel lació ( articles 394.1 en relació amb el 398.1 de la Llei d'enjudiciament civil)

Fallo

Desestimar el recurs d'apel lació interposat pel Don. Nazario contra la sentència dictada pel Jutjat de 1a. Instància núm. 36 de Barcelona en data 19 de desembre de 2013 en el procediment del qual deriven aquestes actuacions i confirmar aquesta resolució.

Les costes de l'apel lació són a càrrec de l'apel lant.

Amb pèrdua del dipòsit consignat.

La present sentència es susceptible de recurs de cassació si concorren els requisits legals ( art. 469 - 477-disposició final 16 LEC ), que es interposarà davant d'aquest Tribunal en un termini de vint dies a comptar des de la notificació de la present.

Un cop notificada i ferma aquesta sentència, s'han de tornar les actuacions originals al Jutjat de procedència amb testimoniatge d'aquesta resolució per al seu compliment i deixant-ne una certificació en el present expedient.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ- Barcelona, a ......................, el dia d'avui, i un cop signada pels Magistrats que l'han dictat, es dóna a l'anterior sentència, la publicitat que ordenen la Constitució i les Lleis. En dono fe.