Sentencia Civil Nº 43/2015, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 112/2014 de 08 de Junio de 2015

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

R. de cassació núm. 112/2014

SENTÈNCIA núm. 43

President:

Excm. Sr. Miguel Angel Gimeno Jubero

Magistrats:

Il·lm. Sr. José Francisco Valls Gombau

Il·lm. Sr. Joan Manel Abril Campoy

Barcelona, 8 de juny de 2015

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s'esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la Sra. Irene , representada davant aquest Tribunal per la procuradora Sra. Ester García Cortés i dirigida per l'advocat Sr. Miguel Gutiérrez Alberiche, contra la Sentència dictada per la Secció 19a de l'Audiència Provincial de Barcelona el 25 de juny de 2014 en conèixer del recurs d'apel·lació núm. 95/13 interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 27 de Barcelona el 12 de desembre de 2012 en el procediment ordinari núm. 90/2012. El Sr. Obdulio , aquí part contra la qual es recorre, ha estat representat en aquest Tribunal per la procuradora Sra. Francesca Bordell Sarró i dirigida per l'advocada Sra. Teresa Clemente Conte.

Antecedentes

Primer.La procuradora Sra. Ester García Cortés, en representació de Doña. Irene , va formular demanda de judici ordinari núm. 90/12 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 27 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 12 de desembre de 2012 , la part dispositiva de la qual diu el següent:

'Que ESTIMANDO la demanda interpuesta por la Procuradora Sra. Garcia Cortes en nombre y representación de Doña Irene , DEBO CONDENAR Y CONDENO A D. Obdulio al pago de la cantidad de VEINTICINCO MIL OCHOCIENTOS SIETE EUROS CON CINCUENTA Y TRES CENTIMOS (25.807,53 euros) e intereses legales de dicha suma desde la fecha de la interpelación judicial, y DEBO DECLARAR Y DECLARO la obligación del demandado de abonar la mitad de la cuotas de amortización del préstamo hipotecario suscrito con UNNIM que se paguen y devenguen hasta el final de dicho préstamo, así como de abonar el 30· de las cuotas de comunidad e IBI que se paguen y devenguen desde la fecha de la interpelación judicial y mientras ostente la titularidad o porcentaje de participación sobre la vivienda, así como las costas procesales causadas por la demanda.

Asimismo, ESTIMANDO PARCIALMENTE la reconvención formulada por la Procuradora Sra. Bordell Sarro en nombre y representación de D. Obdulio , DEBO CONDENAR Y CONDENO a Dª. Irene a que abone a la actora reconvencional la cantidad de DOS MIL CIENTO SESENTA Y UN EUROS CON SETENTA Y TRES CENTIMOS (2.161,73 euros), con los intereses legales de dicha cantidad desde la fecha de la demanda reconvencional, compensándose ambas cantidades, por lo que deberá abonar D. Obdulio a Dª. Irene la suma de VEINTITRES MIL SEISCIENTOS CUARENTA Y CINCO EUROS CON OCHENTA CENTIMOS (23.645,80 euros). En cuanto a las costas procesales causadas con la reconvención, cada parte abonará las causadas a su instancia y las comunes por mitad'.

Segon.Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar un recurs d'apel·lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció 19a de l' Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 25 de juny de 2014 , amb la següent part dispositiva:

'Estimar parcialmente el recurso de apelación interpuesto por parte de la representación de D. Obdulio contra la Sentencia dictada el día 12 de diciembre de 2012 por el Juzgado de Primera Instancia nº 27 de Barcelona en Juicio ordinario 90/2012 y confirmar la misma excepto en los siguientes extremos:

- En cuanto a las reclamaciones dinerarias, se estima la demanda por importe de 14.832,36 euros y la reconvención por 18.671,88 euros, con lo que la actora deberá abonar al demandado reconviniente la cantidad de 3.839,52 euros más los intereses legales de dicha cantidad desde esta fecha.

- Se establece la obligación del demandado reconviniente de abonar el 30% del préstamo hipotecario (sin perjuicio de su responsabilidad solidaria frente a la entidad prestamista), del IBI y de los gastos comunitarios de la vivienda de autos en tanto dure la situación de indivisión.

- No se hace expresa imposición de las costas en ninguna de las instancias'.

Tercer.Contra la Sentència anterior, Doña. Irene va interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 17 de novembre de 2014, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre el recurs a tràmit, i de conformitat amb l' art. 485 de la LEC es va traslladar a la part contra la qual es recorre perquè en un termini de vint dies formalitzés l'escrit d'oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 11 de maig de 2015, en què es va celebrar.

Ha estat ponent l'Il·lm. Sr. Joan Manel Abril Campoy.

Fundamentos

PRIMER.- Esdevé oportú establir els antecedents fàctics necessaris per a la resolució del present recurs de cassació, els quals resten incòlumes en cassació, tota vegada que la part recurrent no ha interposat recurs d'infracció processal contra la sentència d'apel·lació.

Des d'aquesta òptica, els fets que es consideren rellevants són els que segueixen:

Els Srs. Obdulio i Irene van adquirir, constant matrimoni, l'habitatge de l' AVENIDA000 , NUM000 , sobreàtic a Sant Adrià del Besòs en data 1-12-2004.

En l'escriptura de compravenda de la mateixa data consta que la Sra. Irene adquiria la quota del 70% de l'habitatge i el Sr. Obdulio la quota del 30%. També el mateix dia, i amb número de protocol següent al de l'escriptura de compravenda, van atorgar préstec hipotecari amb UNNIM per un import de 250.000 euros, i es van constituir ambdós consorts en deutors solidaris respecte de l'entitat financera.

La convivència matrimonial es va trencar definitivament el 18 de juliol de 2009 i es va dictar sentència de 7-3-2011 que va declarar la dissolució del matrimoni per divorci i sense atribució de l'ús del domicili familiar.

Des del mes d'octubre de 2008 la Sra. Irene ha abonat íntegrament les quotes del préstec hipotecari, així com l'impost de béns immobles i les quotes de la comunitat de propietaris.

En data 20-09-2005 es va subscriure un dipòsit amb diner privatiu de l'espòs i a nom d'ambdós cònjuges per import de 30.000 euros i amb venciment el dia 30-10-2009. A la data de venciment el dipòsit havia produït amb els interessos un total de 33.505,50 euros, el qual fou abonat en el compte corrent en el qual es trobaven domiciliades les quotes hipotecàries.

SEGON.- El recurs de cassació es fonamenta en dos motius. En el primer al·lega la recurrent la infracció de l' article 39 del Codi de Família i justifica l'interès cassacional en la vulneració de la doctrina del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Addueix que la sentència d'apel·lació va negar que, en relació al dipòsit de 30.000 euros, pogués actuar la presumpció de donació de l' article 39 del Codi de Família , tota vegada que no es tracta d'una adquisició onerosa sinó de la constitució d'un dipòsit amb diner privatiu. En canvi, entén que la constitució, formalització i contractació d'un producte financer, en aquest cas un dipòsit, esdevé una adquisició onerosa d'un bé. La presumpció de donació s'ha d'aplicar i aquesta presumpció no ha estat combatuda ni desvirtuada en cap moment. Així ni s'ha plantejat el dubte que fos una adquisició onerosa ni que no existís animus donandi quan es va adquirir el bé. Assenyala que la interpretació de l'Audiència es contrària a la doctrina establerta pel Tribunal Superior de Justícia a les sentències de 28-5-2007, 11-12-2009 i 7-6-2010, així com a la de 27-6-2002 que transcriu en part.

L' article 39 del Codi de Família determinava que ' Adquisicions oneroses.En les adquisicions fetes a títol onerós per un dels cònjuges durant el matrimoni, si consta la titularitat dels béns, la contraprestació s'entén pagada amb diner de l'adquirent. En el cas que la contraprestació procedeixi de l'altre cònjuge, se'n presumeix la donació'.

En el cas que ara ens ocupa esdevé un fet provat i no qüestionat que en data 20-09-2005 l'espòs va subscriure un dipòsit amb diner privatiu, però que va intestar a nom dels dos consorts, per un import de 30.000 euros, que va produir a la data de venciment (30-10-2009) entre capital i interessos l'import de 33.505,50 euros. La qüestió jurídica que aquí es planteja és si la constitució d'un dipòsit en una entitat bancària pot ésser configurada com una adquisició onerosa efectuada per un consort durant el matrimoni.

La qualificació jurídica del contracte que va vincular als consorts amb l'entitat financera és la de dipòsit irregular, contemplada a l' article 1.753 CC i als articles 309 , 310 i 312 del Codi de Comer ç. En consonància amb aquesta qualificació s'ha de convenir amb la sentència de la Sala d'apel·lació que no existeix una adquisició onerosa per part dels consorts, sinó que aquests lliuren un numerari a l'entitat financera durant un termini, de manera que aquesta es compromet a retornar als consorts l'import del capital i els interessos pactats. Per tant, els consorts no esdevenen adquirents sinó titulars del pol actiu d'una relació obligatòria front a l'entitat bancària o, en una altra terminologia, creditors envers la mateixa. I aquesta conclusió relativa a la posició merament creditora dels consorts es pot extreure de l'actual article 231-13 CCCat i de l'anterior art. 13 del Codi de Família , en relació a la possibilitat dels cònjuge titular del compte per a sostreure de l'embargament l'import que acrediti que li pertany. En efecte, l'anterior article 13 del Codi de Família determinava que ' Embargament de comptes indistints.En cas d'embargament de comptes indistints per deutes privatius d'un dels cònjuges, el cònjuge no deutor pot sostreure de l'embargament els imports que acrediti que li pertanyen amb caràcter exclusiu, llevat que hagi consentit expressament l'obligació contreta pel cònjuge deutor'.

El precepte indicat permet constatar com la titularitat de comptes corrents i de dipòsits no constitueix una adquisició onerosa sinó que conceptua al cònjuge titular del compte (i ara del dipòsit) no com un adquirent, sinó com un creditor, de manera que se li permet, respecte dels imports que acrediti que li pertanyen sostreure'ls de l'embargament. Encara que la norma, l' article 13 CF i ara l' article 231-13 CCCat , regulen la relació entre els titulars del compte corrent i els tercers, les relacions internes entre els cònjuges s'han de regular, com hem indicat, i articular mitjançant el contracte de dipòsit irregular, de manera que resta clar el seu caire de creditors i no d'adquirents. En sentit similar, la STSJC de 28-10-2004, en relació a les titularitats indistintes dels comptes corrents, va sustentar: 'Y la más moderna de 7 de junio de 1.996 expresa: ' La doctrina de esta Sala, recogida en la sentencia de 6 de febrero de 1991 , establece ... que la titularidad indistinta lo único que atribuye a los titulares frente al Banco depositario son facultades dispositivas del saldo que arroje la cuenta `pero no determina, por sí solo, la existencia de un condominio y menos por partes iguales sobre dicho saldo de los dos (o más) titulares indistintos de la cuenta, ya que esto habrá de venir determinando únicamente por las relaciones internas entre ambos titulares, y más concretamente, por la originaria pertenencia de los fondos o numerario de que se nutre dicha cuentaŽ'.

La titularidad indistinta de la cuenta corriente sólo se compadece con una cotitularidad de base formal, pero no prejuzga, en las relaciones internas de los cuentacorrentistas, la propiedad del dinero ni las cuotas de participación en la cuenta'.

Les anteriors consideracions signifiquen que no es realitza el pressupòsit de la norma del Codi de Família que regulava el règim de les titularitats formals, amb rebuig de la subrogació real, i articulava una presumpció de donació pel cas que la contraprestació procedís de l'altra consort. En efecte, a manca d'adquisició onerosa no esdevé aplicable la regulació de l' article 39 del Codi de família i no es pot aplicar la referida presumpció de donació. Per altra part, fora de la presumpció iuris tantum de donació que s'efectua en aquest precepte, les liberalitats no es presumeixen, de manera que no es pot com pretén la recurrent presumir l'animus donandi en el moment de la contractació del dipòsit ni tampoc es pot considerar que no s'hagi qüestionat que fos una adquisició onerosa, tota vegada que en el seu recurs d'apel·lació, la part, ara recorreguda, exposava literalment que 'Lo cierto es que no se trata de un bien, se trata de un depósito bancario y a tal efecto la jurisprudencia es unànime en considerar en primer lugar que la titularidad indistinta de los depósitos bancarios solo atribuye una disposición del saldo, no acredita una titularidad de los mismos'.

En darrer lloc, sustenta la part recurrent que s'hauria infringit la doctrina de la Sala respecte a la interpretació adequada de l' article 39 del Codi de Família . En aquest sentit, transcriu una sentència de la Sala, de data 27-06-2002, relativa a l'aplicació de l'article 21 de la Compilació de dret civil de Catalunya, en la qual el supòsit de fet era l'adquisició d'un immoble i en la que es refusava la subrogació real. I les altres tres sentències solament les cita. Per tant, es pot concloure que la part recurrent no ha donat compliment a les exigències relatives a l'acreditació de l'interès cassacional, atès que no solament s'ha d'indicar la similitud de relats històrics, sinó com, quan i de quina manera, en relació a la ratio decidendi de la sentència recorreguda, s'ha produït la vulneració de la doctrina de la Sala; extrems que la recurrent no ha complert. Consegüentment, amb les consideracions efectuades anteriorment respecte de la manca d'adquisició onerosa i, aleshores, de inexistència del supòsit de l' article 39 CF i les actuals referents a l'acreditació de la vulneració de la doctrina del Tribunal Superior, segons ressurt de l' article 3 de la Llei 4/2012, de 5 de mar ç, del recurs de cassació en matèria de Dret civil de Catalunya i dels criteris d'aquesta Sala de 22 de març de 2012, el motiu ha de ser desestimat.

TERCER.- El segon motiu de cassació es fonamenta en la infracció de l' article 552-8 CCCat i en l'absència de jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia. Afirma la recurrent que va sol·licitar una reclamació de quantitat amb base a l' article 1.145 CC , relativa a les quotes hipotecàries abonades íntegrament per l'esposa. Indica que la sentència d'apel·lació estableix que cada propietari haurà de contribuir en proporció a la seva quota conforme a l' article 552-8 CCCat , quan el precepte únicament preveu la forma de cada cotitular de contribuir a les despeses necessàries per la conservació, l'ús i el rendiment de l'objecte de la comunitat, així com les despeses de reforma i millora acordades per la majoria. No es preveuen les despeses d'adquisició. Per això, considera que l'obligació del pagament de les quotes es va configurar solidàriament, de manera que la decisió modificaria el contingut d'una escriptura pública sense el consentiment del tercer -entitat financera. I tampoc es podria argumentar que es decideix la relació interna, ja que així es deixa buit de contingut l'acció de retorn de l' article 1.145 CC . En aquest sentit, demana que s'estableixi doctrina respecte a si l' article 552-8 CCCat inclou o no les despeses d'adquisició entre les partides a les que s'obliguen els diferents comuners i si dit precepte determina la relació interna entre ambdós copropietaris en relació a les despeses d'adquisició.

Tampoc aquest motiu de cassació pot ésser estimat. La sentència de l'Audiència Provincial estableix que, com assenyala l' article 552-8 CCCat , cada propietari ha de contribuir en proporció a la seva quota. I argumenta, a redós de la lletra del precepte, que en el mateix no es poden incloure les despeses referents a l'adquisició, atès que només es contemplen les necessàries per la conservació, lŽús i el rendiment de l'objecte de la comunitat, així com les de reforma i millora acordades per la majoria. Però aquesta interpretació fonamentada en la interpretació literal ha de cedir front a l'efectuada per la sentència recorreguda per un doble ordre de raons: en primer terme, perquè quan l' article 552-8 CCCat estableix el deure de cada cotitular de contribuir, en proporció a la seva quota, a les despeses necessàries per a la conservació, l'ús i el rendiment del bé, inclou aquelles despeses que de no ser ateses poden comportar l'alienació forçosa del bé, en virtut del ius distrahendi que ostenta el creditor hipotecari com a facultat del seu dret i esdevé clar que el pagament d'aquestes despeses s'ha d'entendre com una partida adreçada a la conservació del bé, del seu ús i del seu rendiment. I, en segon terme, per quant la interpretació sistemàtica de l' article 552-8 amb el 552-1.2 CCCat abona la mateixa solució, tota vegada que en aquest darrer la quota actua com a paràmetre delimitador dels drets i les despeses dels cotitulars, sense que en quant a les despeses s'efectuï en aquest darrer precepte cap limitació en la seva enumeració ('Cadascun dels drets determina la quota de participació en l'ús, el gaudi, els rendiments, les despeses i les responsabilitats de la comunitat'). O, en altres paraules, la interpretació sistemàtica i global d'ambdós preceptes porta a concloure que l'enumeració continguda en l'apartat 8 de l' article 552 CCCat no pot ésser entesa com a una llista tancada o numerus clausus.

Superat aquest primer escull, tampoc la resta d'argumentari de la part recurrent pot ésser acollit. Resulta de les actuacions que els consorts es van vincular amb l'entitat financera mitjançant la perfecció d'un contracte de préstec, en el qual els consorts s'obligaven solidàriament. La relació obligatòria solidària s'extingeix quan un dels deutors solidaris porta a terme el pagament (arg. Art. 1.145.1 CC ). Així, en el cas que ens ocupa, les quotes abonades en la seva integritat per la recurrent foren un pagament que extingia la relació obligatòria solidària quant a les quotes vençudes i abonades, de manera que front a l'entitat financera creditora aquest pagament generava l'efecte extintiu, alliberador i satisfactiu del pagament. Quant després del pagament, el consort cotitular que amb el seu pagament ha extingit aquells venciments parcials, s'adreça a l'altre cotitular, en la seva qualitat de deutor per a reclamar-li allò que li corresponia, no ens trobem ja en la relació externa de la solidaritat, sinó en l'esfera interna. És a dir, produïda l'extinció pel pagament d'un deutor solidari, es tracta d'anivellar econòmicament la situació entre els diferents deutors que integren el pol passiu de la relació obligatòria. I a aquesta situació dóna resposta l' article 1.145.2 del Codi civil , que preveu una acció de repetició del deutor que ha abonat el deute respecte dels seus deutors per la part que els hi correspon, amb els interessos de l'avançament. I aquesta part que correspon a cada deutor en la relació interna solidària es trobava perfectament determinada, atès que corresponia a la part recorreguda el 30% de les quotes hipotecàries en atenció a la quota que ostentava sobre el bé. I a aquesta mateixa resposta s'arribaria en virtut del dictat de l'apartat segon de l' article 552-8 CCCat , quan estableix que els cotitulars que han avançat despeses poden exigir als altres el reemborsament de la part que els correspon més els interessos meritats des del moment en què es reclamen fefaentment.

Aleshores, extingida la relació obligatòria solidària en la seva vessant externa, cap necessitat requereix la intervenció del creditor en l'acció d'anivellament econòmic que, a l'empara de l' article 1.145 CC , es produeix entre codeutors solidaris, els quals resten obligats a contribuir segons allò previst a la relació interna, en el nostre cas la relació interna subjacent, l'existència d'una comunitat indivisa entre els consorts, establia una quota del 30% per la part recorreguda i una del 70% per la recurrent, de manera que l'abonament del 30% de les quotes hipotecàries esdevé la resposta correcta i, consegüentment, el motiu ha de ser desestimat.

QUART.- La desestimació del recurs de cassació interposat per comporta la imposició de les costes processals derivades de la desestimació del mateix ( art. 398 LEC ).

Fallo

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix:

DESESTIMAR el recurs de cassació interposat per Doña. Irene contra la sentència, de data 25-06-2014 , dictada per la secció 19 de l'Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle 95/13 i confirmar la sentència dictada. Procedeix imposar a la part recurrent les costes processals d'aquesta alçada, amb la pèrdua del dipòsit constituït pel recurs.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts personades, i juntament amb un testimoniatge remeteu el rotlle i les actuacions a la Secció indicada de l'Audiència Provincial.

Així, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.La sentència ha estat signada per tots els magistrats que l'han dictat i publicada de conformitat amb la Constitució i les Lleis. En dono fe.