Sentencia CIVIL Nº 432/2022, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 689/2022 de 25 de Octubre de 2022

Encabezamiento

Secció núm. 02 Civil de l'Audiència Provincial de Girona (UPSD AP Civil Sec.02)

Plaça Josep Maria Lidón Corbí, 1, pl. 5a - Girona

17001 Girona

Tel. 972942368

Fax: 972942373

A/e: upsd.aps2.girona@xij.gencat.cat

NIG 1702242120208267404

Recurs d'apel·lació 689/2022 2

Matèria: Apel·lació civil

Òrgan d'origen: Secció Civil. Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 2 de la Bisbal d'Empordà (UPSD)

Procediment d'origen: Procediment ordinari 531/2020

Entitat bancària: Banc de Santander

Per a ingressos en caixa, concepte: 1647000012068922

Pagaments per transferència bancària: IBAN ES55 0049 3569 9200 0500 1274

Beneficiari: Secció núm. 02 Civil de l'Audiència Provincial de Girona (UPSD AP Civil Sec.02)

Concepte: 1647000012068922

Part recurrent / Sol·licitant: LA VIMETERA, S.L., MURIMAR SEGUROS, S.A.

Procurador/a: Pere Ferrer Ferrer, Anna Maria Puigvert Romaguera

Advocat/ada: RAQUEL MAYO ZARZOSO, Alberto Antonio Penelas Alvarez

Part contra la qual s'interposa el recurs:

Procurador/a:

Advocat/ada:

SENTÈNCIA NÚM. 432/2022

Il·lms. Srs.:

MAGISTRATS

Sr. JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT

Sra. MARIA ISABEL SOLER NAVARRO

Sr. JAUME MASFARRÉ COLL

Girona, 25 d'octubre de 2022

Antecedentes

PRIMER.El 29 de setembre de 2022 es van rebre les actuacions de Procediment ordinari 531/2020, procedents del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 2 de la Bisbal d'Empordà (UPSD), a fi de resoldre els recursos d'apel·lació interposats pel procurador Pere Ferrer Ferrer, en representació de La Vimetera SL, i per la procuradora Anna Maria Puigvert Romaguera, en representació de Murimar Seguros SA, contra la Sentència de data 6 de juny de 2022, aclarida per Interlocutòria de data 16 de juny de 2022.

SEGON.El contingut de la decisió de la Sentència objecte de recurs és el següent:

'FALLO: Que, CON ESTIMACION PARCIAL DE LA DEMANDA interpuesta por el Procurador Don PERE FERRER FERRER en nombre y representación de LA VIMETERA S.L. y dirigida contra MURIMAR SEGUROS, DEBO CONDENAR Y CONDENO a la demandada MURIMAR SEGUROS a que abone al actor en este proceso, la mercantil LA VIMETERA S.L., la cantidad de NOVENTA Y CUATRO MIL SESENTA Y OCHO EUROS Y CATORCE CÉNTIMOS DE EURO (94.068,14 €), por los daños sufridos en el siniestro ocurrido el 30/12/2016,sin hacer imposición de las costas causadas en el presente procedimiento a ninguna de las partes, soportando cada una las que hubieran generado a su instancia.'

TERCER.El recurs es va admetre i es va tramitar de conformitat amb la normativa processal per a aquest tipus de recursos.

Es va assenyalar la data per dur a terme la deliberació, votació i decisió, que han tingut lloc el 24/10/2022.

QUART.En la tramitació d'aquest procediment s'han observat les normes processals essencials aplicables al cas.

Es va designar com a ponent el magistrat Joaquim Fernández Font.

Fundamentos

Tema litigiós.

PRIMER. El dia 22 de març de 2.013, la Vimetera SL va signar un contracte de danys dels coneguts com de multirisc empresarial, amb Murimar Seguros, Mútua de Seguros a Prima Fija.

El 30 de desembre de 2.016 es va produir un incendi en el local assegurat, situat al municipi de La Jonquera, que va causar un seguit de danys en l'objecte assegurat.

SEGON. La Vimetera SL va presentar una demanda contra l'esmentada asseguradora amb la finalitat d'obtenir el cobrament dels danys soferts, que valora en 421.659,34 euros.

Aquesta pretensió es fonamenta en el contracte d'assegurança signat entre les parts.

L'asseguradora demandada s'hi va oposar sobre la base que l'activitat declarada per la prenedora de l'assegurança, hotels i fondes, no era la que realment desenvolupava en el local assegurat, que era un prostíbul.

Aquesta falta de veracitat en la declaració de la seva activitat, infringiria el que preveuen l' article 10 de la Ley de Contrato de Seguro i l'article 3 de les condicions generals del contracte.

De manera subsidiària, al·legava que els danys produïts no eren els que deia la demandant, sinó els que es derivaven de l'informe pericial presentat amb la seva contestació a la demanda.

A més, s'hauria d'excloure l'import corresponent a l'IVA.

TERCER. La sentència de primera instància ha estimat en part la pretensió i ha condemnat a MURIMAR al pagament de 94.068,14 euros, sense imposar sobre aquest capital la meritació de l'interès previst per l' article 20 de la LCS .

Aquestes decisions es basen en què, tot i que és cert que la demandant no va declarar l'autèntica activitat que desenvolupava en el local assegurat, no hauria actuat de manera dolosa o amb culpa greu, el que faria que no es pogués excloure la cobertura del sinistre.

Per que fa a l'import de la indemnització, estima més acreditada la valoració efectuada pel pèrit de l'asseguradora demandada.

QUART. Cap dels litigants està d'acord amb aquestes decisions.

El recurs de Murimar s'articula en tres motius, que tenen una base comú.: Una errònia valoració de la prova presentada perquè l'omissió de la demandant a l'hora de declarar l'activitat que es feia en el local assegurat, ha de determinar, a l'empara de l' article 10 de la LCS i 3 de les condicions generals del contracte, l'exclusió de la cobertura, perquè aquella falta de veracitat recau sobre una circumstància rellevant del contracte.

CINQUÈ. La demandant discrepa amb la valoració dels danys patits que ha fet la jutgessa d'instància.

Considera que la sentència impugnada no té prou motivació sobre aquesta qüestió litigiosa i, a més, s'hauria produït un error en la valoració de la prova presentada.

Segons l'apel·lant, resulta molt més fiable la pericial que va presentar, que demostraria la quantia dels danys que reclama.

Finalment, també qüestiona que sobre la indemnització atorgada, no s'hagin imposat els interessos que preveu l' article 20 de las LCS.

SISÈ. A continuació estudiarem separadament els dos recurs.

Començarem pel de l'asseguradora perquè si s'estimés, deixaria sense cap transcendència pràctica el plantejat per la demandant.

RECURS DE MURIMAR.

Normativa aplicable.

SETÈ. L' article 10 de la LCS disposa:

'El tomador del seguro tiene el deber, antes de la conclusión del contrato, de declarar al asegurador, de acuerdo con el cuestionario que éste le someta, todas las circunstancias por él conocidas que puedan influir en la valoración del riesgo. Quedará exonerado de tal deber si el asegurador no le somete cuestionario o cuando, aun sometiéndoselo, se trate de circunstancias que puedan influir en la valoración del riesgo y que no estén comprendidas en él.

El asegurador podrá rescindir el contrato mediante declaración dirigida al tomador del seguro en el plazo de un mes, a contar del conocimiento de la reserva o inexactitud del tomador del seguro. Corresponderán al asegurador, salvo que concurra dolo o culpa grave por su parte, las primas relativas al período en curso en el momento que haga esta declaración.

Si el siniestro sobreviene antes de que el asegurador haga la declaración a la que se refiere el párrafo anterior, la prestación de éste se reducirá proporcionalmente a la diferencia entre la prima convenida y la que se hubiese aplicado de haberse conocido la verdadera entidad del riesgo. Si medió dolo o culpa grave del tomador del seguro quedará el asegurador liberado del pago de la prestación'.

VUITÈ.L'article 3.7 de les condicions generals del contracte exclou de la cobertura.

'Los daños propios y los causados a terceros con ocasión o a consecuencia de la dedicación u ocupación del local a actividades distintas a las indicadas en la póliza'.

Jurisprudència aplicable.

NOVÈ. La jurisprudència ha recordat de manera reiterada la necessitat que el prenedor de l'assegurança posi en coneixement de l'asseguradora les circumstàncies fonamentals que permetin la determinació del risc que aquesta assumeix en virtut del contracte.

Ho ha de fer, a més, amb una màxima bona fe.

En aquest sentit, la sentència del Tribunal Suprem de 25 d'octubre de 2.021 argumenta:

'El riesgo es el alma o nervio del contrato de seguro. Es la razón que justifica la concertación de relaciones jurídicas de tal naturaleza, dado el indiscutible interés de las personas de neutralizar o diluir los riesgos mediante su transferencia a la compañía aseguradora, que asume la obligación de resarcir las consecuencias negativas que causa al asegurado su conversión en siniestro.

El seguro opera, desde esta perspectiva, como un antídoto del riesgo, que además constituye la conditio legis para que el asegurador pueda exigir del asegurado el pago de la prima; de la misma forma, que el siniestro es la conditio legis, para que el asegurado pueda exigir la contraprestación de la aseguradora.

La celeridad del tráfico jurídico determina que las compañías de seguros no puedan llevar a efecto, en la mayoría de los casos, un estudio previo y detenido de los riesgos, objeto de cobertura, antes de asumir la obligación de garantizarlos, necesitan, para ello, contar con la colaboración de los propios asegurados. Deviene entonces imprescindible la declaración leal de éstos, al responder a los cuestionarios a los que son sometidos, con la finalidad de que las compañías puedan aceptar o rechazar la cobertura y, en el primer caso, calcular la prima procedente, cuya cuantía es proporcional a la entidad, frecuencia y gravedad del riesgo asumido; todo ello, con las consecuencias derivadas de la inexactitud de los datos requeridos, así como con la adicional obligación legal de comunicar la agravación de los mismos durante el desarrollo del iter contractual, salvo en el seguro de personas con respecto a las circunstancias relativas al estado de salud del asegurado ( art. 11.2 LCS y sentencia de 4 de enero de 2008, en recurso 4746/2000 ).

En definitiva, el contrato de seguro es un contrato uberrimae fidei, que exige la buena fe entre las partes contratantes, tanto en la fase precontractual de su concertación como durante su ejecución, y, por consiguiente, en la declaración del riesgo y ulterior comunicación de la agravación del mismo por parte del asegurado, así como en la redacción transparente de las condiciones delimitadoras y limitativas del riesgo, por parte de la aseguradora, para que el tomador adquiera perfecta constancia de los términos en los que los siniestros quedan efectivamente cubiertos'.

DESÈ. Sobre la interpretació de l' article 10 de la LCS , la sentència del mateix Tribunal de 22 de febrer de 2.022 , explica:

'El tercer párrafo, que es el invocado como infringido por la recurrente, se refiere a dos casos distintos: (i) que el siniestro haya ocurrido antes de que la aseguradora haga la declaración rescisoria a que se refiere el párrafo anterior; o (ii) que la aseguradora tome conocimiento de la discordancia entre el riesgo declarado y el real cuando ha ocurrido un siniestro. Es decir, en el primer caso la aseguradora podría haber denunciado el contrato, pero no lo ha hecho; mientras que en el segundo ni siquiera habría tenido ocasión de rescindir el contrato, puesto que desconocía el incumplimiento del deber de declaración del riesgo.

Pero el mencionado tercer párrafo no vincula su aplicación al ejercicio por el asegurador del derecho previsto en el párrafo anterior. El art. 10.2 LCS regula los efectos jurídicos de la reserva o inexactitud en la declaración respecto de la subsistencia del propio contrato. Mientras que el art. 10.3 LCS no regula la suerte del contrato, sino la de la prestación (derecho a la indemnización) a que da lugar el siniestro'.

ONZÈ. Pel que fa a la transcendència o entitat que han de tenir les declaracions incorrectes, inexactes o mancades de veracitat del prenedor de l'assegurança als efectes d'excloure l'obligació d'indemnitzar per part de l'asseguradora, la sentència del Tribunal Suprem de 19 de juliol de 2.021 , recorda quin és el criteri d'aquest Tribunal:

'La sentencia 611/2020 , con cita de las sentencias 333/2020, de 22 de junio , y 345/2020, de 23 de junio , reitera:

'... en primer lugar, que del art. 10 LCS resulta claramente que lo determinante de la liberación del pago de la prestación a cargo del asegurador no es la mera inexactitud en las respuestas del asegurado sino el dolo o la culpa grave, es decir, 'la inexactitud intencionada o debida a una culpa o negligencia de especial intensidad', y en segundo lugar, en cuanto a la relevancia de la relación causal entre el dato omitido y el riesgo cubierto, que como resulta de la 345/2020, y de las sentencias 562/2018, de 10 de octubre , 307/2004, de 21 de abril , y 119/2004, de 19 de febrero , el incumplimiento del deber de declaración leal del art. 10 LCS precisa que concurran los requisitos siguientes:

'1) que se haya omitido o comunicado incorrectamente un dato relevante; 2) que dicho dato hubiera sido requerido por la aseguradora mediante el correspondiente cuestionario y de manera clara y expresa; 3) que el riesgo declarado sea distinto del real; 4) que el dato omitido o comunicado con inexactitud fuera conocido o debiera haber sido conocido con un mínimo de diligencia por el solicitante en el momento de realizar la declaración; 5) que el dato sea desconocido para la aseguradora en ese mismo momento; y 6) que exista una relación causal entre la circunstancia omitida y el riesgo cubierto'.

DOTZÈ. També ha resolt moltes vegades el Tribunal esmentat, com es concreta l'obligació del prenedor de declarar les circumstàncies rellevants als efectes de ponderar adequadament el risc, específicament respecte del qüestionari que li presenti l'asseguradora amb aquesta finalitat.

La seva sentència de 22 de juny de 2.020 diu:

'De la jurisprudencia de esta sala sobre el art. 10 LCS (por ejemplo, sentencias 572/2019, de 4 de noviembre , 106/2019, de 19 de febrero , 81/2019, de 7 de febrero , 53/2019, de 24 de enero , 37/2019, de 21 de enero , 621/2018, de 8 de noviembre , 562/2018, de 10 de octubre , 563/2018, de 10 de octubre , 528/2018, de 26 de septiembre , 426/2018, de 4 de julio , 323/2018 de 30 de mayo , 273/2018, de 10 de mayo , 542/2017, de 4 de octubre , 222/2017, de 5 de abril , 726/2016, de 12 de diciembre , 157/2016, de 16 de marzo , y 72/2016, de 17 de febrero ) se desprende, en síntesis: (i) que el deber de declaración del riesgo ha de ser entendido como un deber de contestación o respuesta a lo que pregunte el asegurador, sobre el que además recaen las consecuencias que derivan de no presentar un cuestionario o de la presentación de un cuestionario incompleto, demasiado genérico o ambiguo, con preguntas estereotipadas sobre la salud general del asegurado que no permitan a este vincular esas preguntas con la enfermedad causante del siniestro; (ii) que el asegurado no puede justificar el incumplimiento de su deber de respuesta por la sola circunstancia de que el cuestionario sea rellenado o cumplimentado materialmente por el personal de la aseguradora o de la entidad que actúe por cuenta de aquella, si está probado que fue el asegurado quien facilitó las respuestas a las preguntas sobre su salud formuladas por este personal; (iii) que el cuestionario no ha de revestir una forma especial de la que deba depender su eficacia, por lo que también valen como cuestionario las 'declaraciones de salud' que a veces se incorporan a la documentación integrante de la póliza; y (iv) que lo que esta sala debe examinar es si las preguntas formuladas al asegurado eran conducentes a que este pudiera representarse a qué antecedentes de salud conocidos por él o que pudiera conocer se referían, es decir, si las preguntas le permitían ser consciente de que, al no mencionar sus patologías, estaba ocultando datos relevantes para la exacta valoración del riesgo y causalmente relacionados con el siniestro'.

Llevat de les referències d'aquesta resolució a un qüestionari de salut, que es refereixen òbviament a assegurances de vida o d'accidents, la resta de consideracions són totalment aplicables a una assegurança de danys.

TRETZÈ. Pel que fa a la forma o manera en què s'ha de presentar el qüestionari per part de l'asseguradora, la sentència de 8 de novembre de 2.018 afirma:

''el cuestionario a que se refiere el art. 10 LCS no ha de revestir una forma especial de la que deba depender su eficacia ( sentencias 726/2016, de 12 de diciembre , y 222/2017, de 5 de abril )'.

Al seu torn, la sentència de 14 de juliol de 2.015, en un cas en què no hi havia un qüestionari escrit, deia:

'De acuerdo con la jurisprudencia de esta Sala, el art. 10 LCS concibe el deber de declarar, como un deber de dar respuesta al cuestionario que el asegurador somete al asegurado. Si no existe cuestionario, las partes deben someterse a lo pactado en la póliza, y singularmente a la designación del objeto asegurado y de su situación, la naturaleza del riesgo cubierto y el alcance de la cobertura (ex art. 8 LCS , números 4, 3 y 5 respectivamente)'.

CATORZÈ. Finalment, pel que fa a aquest resum de la jurisprudència aplicable, escau recordar el que la jurisprudència ha reiterat què s'ha d'entendre per dol en la declaració feta a preguntes de l'asseguradora, als efectes d'alliberar-la de l'obligació de pagament de la indemnització prevista.

La sentència de 18 de juliol de 2.012 diu:

'La jurisprudencia de esta Sala, de la que es ejemplo la Sentencia de 11 de mayo de 2007 , con cita de las de 31 de diciembre de 1998 , 26 de julio de 2002 y 31 de mayo de 2004 , define el dolo al que tales preceptos se refieren -en sentido plenamente aplicable al caso enjuiciado- como la 'reticencia en la expresión de las circunstancias conocidas por el tomador del seguro que puedan influir en la valoración del riesgo y que de haberlas conocido el asegurador hubieran influido decisivamente en la voluntad de celebrarlo'. ( Sentencia de 15 noviembre 2007 )'.

En el mateix sentit, sentència de 6 de febrer de 2.001.

La sentència de 30 de gener de 2.003, argumenta que el dol compren el cas de declaracions inexactes o reticents.

És a dir, quan aquestes declaracions tenen la finalitat d'enganyar l'assegurador malgrat que no tinguin la voluntat específica de produir-li un dany ( articles 1260 i 1269 del Codi civil espanyol).

La sentència de 26 de juliol de 2.002 raona:

'el dolo que se aprecia es, evidentemente, de naturaleza negativa, en cuanto supone reticencia en la obligada que silenció los hechos y circunstancias influyentes y determinantes de la conclusión del contrato, que de haberlos sabida la otra parte influirían decididamente en su voluntad de celebrar el contrato y que encuentra encaje en el artículo 1.269 del Código Civil ( sentencia de 26 Oct. 1981 )'.

La sentència del mateix Tribunal de 31 de desembre de 2.001 argumenta:

'para la jurisprudencia de esa Sala resulta acorde imponer al contratante el deber de declarar con la máxima buena fe todas las circunstancias, en este caso su estado de salud, que delimitan el riesgo, por ser datos transcendentales y que pueden resultar influyentes a la hora de concertar el seguro ( sentencias de 9 de julio de 1982 , 6 de noviembre de 1985 , 12 de noviembre de 1987 , 4 de abril de 1988 , 8 de febrero de 1989 , 15 de diciembre de 1989 , y 12 de julio y 25 de noviembre de 1993 )'.

I afegeix:

'el artículo 10 de la Ley de Contrato de Seguro ha sido correctamente aplicado, en cuanto prevé la liberación del asegurador del pago de la prestación en los supuestos de mediar tanto dolo como culpa grave al tomador del seguro, por haber incumplido el deber de anunciar antes de la conclusión del contrato todas las circunstancias conocidas que puedan influir en la valoración del riesgo. El mandato de la norma es imperativo, ya que resulta total, sin admitir exclusión alguna que fuera sabida'.

Valoració de la Sala.

QUINZÈ. El recurs de Murimar es basa tant en la infracció de l' article 10 de la LCS com de l'article 3.7 de les condicions generals del contracte.

La part demandant ha presentat amb la seva demanda exclusivament les condicions particulars.

Les generals, presentades per l'asseguradora demandada, no consten signades pel prenedor, el que fa que es pugui dubtar si en va tenir coneixement.

Aquest dubte queda esvaït des del moment en què la demanda no fa cap mena d'al·lusió a aquest fet.

És a dir, ni qüestiona que li hagin estat lliurades, ni tampoc diu que una eventual manca de lliurament les faria no oposables contra ella, ni planteja el tema de si aquella exclusió es podria considerar com una clàusula hipotèticament limitativa no acceptada de forma expressa, el que impediria la seva aplicació.

Quan la demandant va comunicar a la demandada l'existència del sinistre, aquesta el va rebutjar. Ho va fer sobre la base que l'activitat que en realitat es desenvolupava en el local objecte del contracte, no era la que s'havia declarat en la pòlissa.

A partir d'aquí és evident que la demandant coneixia quin era el motiu del rebuig i podria haver fet qualsevol de les al·legacions que hem dit. No ho va fer.

Per altra banda, la sentència no qüestiona l'aplicació de les condicions generals del contracte, fins el punt que transcriu literalment el supòsit d'exclusió previst en el seu article 3.7.

La demanant no ha impugnat aquesta decisió. El seu recurs es limita a qüestionar l'import de la indemnització i la no aplicació de l' article 20 de la LCS respecte dels interessos moratoris.

En definitiva, l'obligació de la demandant de subministrar informació a l'assegurada, no només es basa en l' article 10 de LCS, sinó també en el contracte.

En definitiva, la falta d'una informació rellevant implicaria un incompliment tant legal com contractual, amb les conseqüències jurídiques inherents.

SETZÈ. De la jurisprudència que hem extractat resulta que el deure d'informar a l'asseguradora de les circumstàncies rellevants que puguin influir en la determinació del risc que assumirà i, correlativament, en el preu de l'assegurança (prima), queda condicionat per la informació que aquella li hagi reclamat mitjançant el corresponent qüestionari, que no cal que tingui cap forma determinada, ni tan sols que sigui escrit.

Cap de les parts al·lega que l'asseguradora plantegés un qüestionari per escrit a la demandant amb la finalitat de determinar el risc.

Tampoc cap l'ha aportat, el que vol dir que no es va plasmar en cap document.

Sobre la base d'aquesta premissa, el que s'haurà de determinar és si l'assegurador, directament o a través de l'agent d'assegurances que va intervenir en la contractació, va requerir informació i quina va ser.

DISSETÈ. De la lectura de les condicions particulars del contracte resulta que s'hi fa constar l'activitat, els materials de construcció, si els emprats a als interiors són o no combustibles, si hi ha protecció a les finestres i a les portes, si hi ha vigilància permanent a l'interior, el tipus d'alarma i la protecció contra incendis.

Igualment, en un correu electrònic enviat per l'agent mediador en la signatura del contracte a l'asseguradora, s'hi fan constar dades com l'activitat i número de plantes de l'immoble i el seu any de construcció, que hi ha personal les 24 hores del dia, alarma, càmeres, reixes, sistemes contra incendis o la facturació de l'empres.

Que l'asseguradora posseís aquestes dades, només pot significar que a través de l'agent, va demanar informació sobre diversos aspectes a la demandant amb la finalitat de determinar circumstàncies essencials de l'objecte a assegurar.

És inversemblant pensar que les podia conèixer sense que li facilités la informació la societat demandant.

DIVUITÈ. Del que acabem de dir resulta que sí hi va haver un qüestionari sobre les circumstàncies del risc que l'asseguradora va considerar d'importància, per molt que aquest qüestionari no es plasmés per escrit, sinó que l'esbrinament d'aquestes dades es va fer verbalment.

En el ara que interessa per a la resolució del litigi, el que acabem d'exposar implica que la demandant va contestar sobre l'activitat que es desenvolupava en l'immoble assegurat, en el sentit que era un hotel o una fonda.

En les condicions particulars de la pòlissa, quan es va descriure l'activitat, s'hi va fer constar un número de codi i l'expressió 'diversos, hoteles y fondes'.

Això ens porta a valorar si es podia incloure l'activitat que realment s'hi feia, com susceptible de ser assegurada.

Aquesta possibilitat queda descartada del document presentat amb la contestació a la demanda, consistent en una captura de pantalla dels conceptes inclosos sota aquesta denominació en el desplegable de la plana web. De la seva lectura resulta que cap es correspon amb l'exercici de la prostitució.

DINOVÈ. Del que acabem de dir resulta que la demandant, quan va informar a la demandada de la seva activitat en immoble que volia assegurar, no va dir quina era (prostitució), sinó que va dir que era un hotel o una fonda, el que per altra banda es correspon amb part del seu objecte social declarat en la seva escriptura de constitució inscrita en el Registre Mercantil, on també s'amagava el seu objecte real, almenys en part.

És irrellevant que quan va demanar la llicència municipal d'activitat o la seva renovació, ho declarés a l'Ajuntament de la Jonquera.

El que sí és transcendent als efectes d'aquest procés, és si ho va comunicar a l'asseguradora.

VINTÈ. Ha quedat absolutament acreditat que l'activitat que es feia en el local era la de prostitució, per molt que també hi pogués haver bars o sales de ball relacionades amb aquell objecte principal.

De fet, la demandant no ho nega.

La sentència de primera instància també ho considera demostrat, i tampoc ha estat impugnada en aquest aspecte per la demandant.

VINT-I-UNÈ. Partint de la base que la demandant va ser requerida per dir quin era l'activitat que es feia en el local i que no va contestar la veritat, resta per determinar si la seva actuació s'ha d'entendre dolosa o greument culposa als efectes d'excloure la prestació de l'asseguradora (pagament de la indemnització procedent).

La jutgessa d'instància ha basat la desestimació de les al·legacions de la demandada, en el sentit d'excloure la cobertura del contracte, en què tot i que és cert que la demandant no va declarar l'activitat real exercida en el local assegurat, no hi hauria una actuació dolosa o greument negligent per part seva.

És inversemblant pensar que la demandant no sabés quina era la seva activitat.

A partir d'aquí, és igualment evident que no només la, va ocultar, sinó que en va dir una que no es corresponia amb la realitat.

L'activitat que es desenvolupa en un local que es vol assegurar, és absolutament rellevant als efectes que l'asseguradora pugui ponderar adequadament el risc que assumeix com a conseqüència del contracte.

No informar-la verídicament d'aquesta circumstància, implica una clara transgressió del principi de bona fe i de veracitat per part del prenedor.

Aquesta forma d'actuar s'ha de considerar civilment dolosa o, com a mínim, greument culposa, el que fa que no puguem estar d'acord amb el criteri de la jutgessa d'instància respecte d'aquesta valoració.

Per tant, produït el sinistre abans que l'asseguradora pogués conèixer l'activitat realitzada, d'acord amb el tercer paràgraf de l' article 10 de la LCS i de l'article 3.7 de les condicions generals del contracte, queda alliberada de la seva obligació de pagar la prestació que li corresponia.

El que acabem de dir, implica l'estimació íntegra del recurs de Murimar i la consegüent desestimació de la demanda.

RECURS DE LA VIMETERA SL.

VINT-I-DOSÈ. L'estimació del recurs de l'asseguradora demandada fa que perdi qualsevol transcendència pràctica entrar a valorar aquest segons recurs, la viabilitat del qual quedava condicionada a que es considerés que l'asseguradora havia de fer front a l'obligació de cobrir el sinistre,

Només a partir d'aquest fet era possible ponderar si la indemnització que establerta per la sentència impugnada era o no correcta, o si ho era l'exclusió del pagament dels interessos de demora que preveu l' article 20 de la LCS, el que fa que el seu recurs hagi de ser desestimat.

Costes.

VINT-I-TRESÈ. La íntegra desestimació de la demanda comporta, a l'empara de l' article 394.1 de la LEC , la imposició de les costes d ela primera instància a la part demandant.

VINT-I-QUATRÈ.De conformitat amb l' article 398.2 de la LEC no imposem les costes de la segona instància derivades del recurs de Murimar.

VINT-I-CINQUÈ. D'acord amb l' article 398.1 de la mateixa llei processal , imposem a La Vimetera SL les costes que resultin del seu recurs.

Fallo

PRIMER.Estimem íntegrament el recurs d'apel·lació presentat en nom de Murimar, Mútua de Seguros a Prima Fija contra la sentencia de primera instància i la revoquem en el sentit de desestimar íntegrament la demanda presentada contra ella.

SEGON. Desestimem el recurs d'apel·lació presentat per La Vimetera SL contra la mateixa resolució.

TERCER.No imposem les costes de la segona instància derivades del recurs de Murimar, Mútua de Seguros a Prima Fija.

QUART. Imposem a La Vimetera SL les costes del seu recurs.

És procedent retornar a Murimar, Mútua de Seguros a Prima Fija el dipòsit que va constituir amb la finalitat de recórrer la resolució de primera instància.

Contra aquesta resolució es pot presentar recurs de cassació, d'acord amb allò que estableix l' article 477.2.3º de la LEC si s'acredita el seu interès cassacional, i per infracció processal, de conformitat al que disposa la seva disposició final setzena.

Serà competent per a la seva resolució el Tribunal Suprem i s'haurà d'interposar davant d'aquesta Secció de l'Audiència en el termini de vint dies des de la seva notificació.

En el moment d'interposar-los s'haurà de fer el pagament del dipòsit preceptiu, si escau.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i, una vegada ferma, retorneu les actuacions originals al Jutjat de Primera Instància i Instrucció d'on procedeix.

Així ho ha decidit la Sala, integrada pels Il·lms. Srs. Magistrats indicats, els quals, a continuació, signen.

Podeu consultar l'estat del vostre expedient a l'àrea privada de seujudicial.gencat.cat.

Les persones interessades queden informades que les seves dades personals s'han incorporat al fitxer d'assumptes de l'oficina judicial, sota la custòdia i responsabilitat d'aquesta, on es conservaran amb caràcter confidencial i es tractaran amb la màxima diligència.

Així mateix, queden informades que les dades que conté aquesta documentació són reservades o confidencials i que el tractament que se'n pugui fer queda sotmès a la legalitat vigent.

Les parts han de tractar les dades personals que coneguin a través del procés de conformitat amb la normativa general de protecció de dades. Aquesta obligació incumbeix als professionals que representen i assisteixen les parts, així com a qualsevol altra persona que intervingui en el procediment.

L'ús il·legítim de les dades pot donar lloc a les responsabilitats establertes legalment.

Amb relació al tractament de les dades amb finalitat jurisdiccional, els drets d'informació, accés, rectificació, supressió, oposició i limitació s'han de tramitar conforme a les normes que siguin aplicables en el procés en què s'obtinguin les dades. Aquests drets s'han d'exercir a l'òrgan o oficina judicial en què es tramita el procediment i n'ha de resoldre la petició qui en tingui la competència atribuïda en la normativa orgànica i processal.

Tot això de conformitat amb el Reglament EU 2016/679 del Parlament Europeu i del Consell, la Llei orgànica 3/2018, de 6 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals i el capítol I bis del títol III del llibre III de la Llei orgànica 6/1985, de l'1 de juliol, del poder judicial.