Sentencia Civil Nº 44/2003, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 73/2003 de 01 de Diciembre de 2003

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

R. de Cassació núm. 73/2003

SENTÈNCIA NÚM. 44

President:

Excm. Sr. Guillem Vidal Andreu

Magistrats:

Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada

Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol

Barcelona, 1 de desembre de 2003

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que

s'esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per la representació del Sr. Agustín , Sr. Daniel , Sra. Nieves , Sra. María Teresa , Sra. Diana , Sr. Jesús , Sra. Margarita ,

Sra. Virginia , Sr. Rosendo , Sr. Jesús María , Sra. Encarna i Sra. Milagros , representats davant aquest Tribunal pel procurador

Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest i dirigits per l'advocat Sr. Alberto Guerra Soldevila, contra la Sentència dictada per la Secció 11a de l'Audiència Provincial de Barcelona el 14 de novembre de 2002 en entendre del recurs d'apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de primera instància núm. 24 de Barcelona el 17 de novembre de 2000 en el procediment de judici de menor quantia núm. 33/00. El Sr. Ignacio , aquí part recorreguda, ha estat representat en aquest Tribunal pel procurador Sr. José Puig Olivet-Serra i dirigit per l'advocat Sr. Ramón Mª Rodón Guinjoan.

Antecedentes

Primer.- El procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu Furest, en nom i representació Don. Agustín i altres, va formular demanda de judici de menor quantia núm. 33/00 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 24 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el jutjat va dictar sentència amb data 17 de novembre de 2000, la part dispositiva de la qual diu el següent:

'DESESTIMO INTEGRAMENTE LA DEMANDA FORMULADA POR EL PROCURADOR SR. DE ANZIZU FUREST en representación de interés de DON Agustín , DON Daniel , DON Jesús María Y DOÑA Encarna , DOÑA Ana María , DOÑA Diana Y DON Jesús , DOÑA Milagros Y DOÑA Nieves , DOÑA Encarna , DOÑA Margarita Y DON Rosendo contra el demandado DON Ignacio y, consecuentemente DECLARO no haber lugar a ordenar la REDENCIÓN FORZOSA del indicado censo a voluntad de los censualistas con cancelación total de las garantías pactadas en su caso que grava la finca NUM000 del Registro de la Propiedad nº 5 de los de esta Ciudad por un precio de redención de 1.665.745 pesetas debiendo condenarse al demandado a satisfacer a los censualistas ese precio de redención y otorgar la oportuna escritura de redención forzosa de dicho censo con advertencia de actuación sustitutiva judicial en su caso y, ABSUELVO de tales pretensiones al demandado SR. Ignacio . No ha lugar a efectuar expresa imposición sobre las costas causadas'.

Segon.- Contra aquesta Sentència, la part actora va interposar recurs d'apel·lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció 11a de l'Audiència Provincial de Barcelona la qual va dictar Sentència amb data 14 de novembre de 2003, amb la següent part dispositiva:

'Que desestimando el recurso de apelación interpuesto por la representación de D. Agustín y otros contra la sentencia dictada el 17 de Noviembre de 2.000 por el Juzgado de Primera Instancia nº 24 de Barcelona en las presentes actuaciones, debemos confirmar y confirmamos la sentencia recurrida; con expresa imposición de las costas causadas en esta alzada a la parte apelante'.

Tercer.- Contra la Sentència anterior, Don. Agustín i altres van interposar aquest recurs de cassació. Per interlocutòria de 26 de juny de 2003, aquest Tribunal es va declarar competent i el va admetre a tràmit, i de conformitat amb l'art. 485 de la LEC se'n donà trasllat a la part recorreguda perquè en un termini de vint dies formalitzés escrit d'oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 6 de novembre de 2003, a les 10.30 hores del matí, en què es varen celebrar.

Ha estat ponent l'Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada.

Fundamentos

PRIMER. Són antecedents de índole fàctica que resulten d' ndubtable interès per a la resolució del tema litigiós, els següents:

a)La demanda que va originar aquest debat fou presentada pels senyors Agustín , Daniel , Jesús María , Encarna i d' altres; en l' esmentada demanda es deia que el demandat senyor Ignacio era propietari de la finca: 'vivienda puerta única en la planta ático de la casa situada en esta ciudad, barriada de sant Martí de Provensals....', també s'afegia : 'que la anteriormente descrita finca procede de la finca número 5285, por división de la misma en régimen de propiedad horizontal, mediante escritura autorizada por el Notario de Barcelona, Don Bartolomé Masoliver Ródenas, el 11 de marzo de 1997, número 896 de protocolo, y se halla inscrita a favor de D. Ignacio , en virtud de donación otorgada a su favor por su padre, Don Armando , en escritura autorizada ante Notario de esta ciudad, Don José Felix Belloch Julbe, el dia 20 de Octubre de 1996, en sustitución y para el protocolo de su compañero, Don Marcelino ...', i a més es deia: 'que la descrita finca, registral número NUM000 , se halla gravada, entre otras cargas, con un censo con dominio mediano, de pensión anual una pesetas cincuenta céntimos....'.

b)En la demanda es deixava expressa constància del fet que el cens que ara interessa es constituí el 19 d'agost de 1862 davant del Notari senyor Fernando Moragas, i que havien transcorregut més de vint anys des del seu establiment, cosa que comportava la possibilitat de la redempció del cens que exigia el pagament de 1.660.745,33 pessetes.

c)La sentència dictada en Primera Instància desestimà íntegrament la demanda i, consegüentment va denegar la redempció forçosa dels cens, instada pels demandants sense fer expressa imposició de les costes. Contra l'avantdita sentència els demandants varen interposar recurs d'apel·lació que fou rebutjat per nova resolució de 14 de novembre de 2002, que es la que ara es impugnada en aquesta via cassacional.

SEGON. Com a qüestió prioritària cal abordar abans d'entrar en l'estudi del primer motiu de recurs, les al·legacions que fa la part impugnant del recurs de cassació i que fan referència a l'admissibilitat del mateix.

Certament, la part contra la qual es recorre ressalta que aquesta Sala al resoldre el recurs de queixa que comportà l'admissió de la cassació diu: 'és doctrina reiterada d'aquesta Sala, segons resulta de les seves interlocutòries de 18 d' abril, 26 de setembre i 3 d'octubre de 2002, que tant si l' assumpte s'ha tramitat en les instàncies inferiors per raó de la quantia, com si ho ha estat per raó de la matèria o en un procediment especial, si la sentència recaiguda presenta interès cassacional per estar compresa en qualsevol dels supòsits a que fa referència l'article 477.3 de la Llei d'enjudiciament civil, és admissible el recurs de cassació en base a l'interès cassacional segons el precepte esmentat'.

Posa de relleu la part impugnant del recurs de cassació que aquesta doctrina entra en directa contradicció amb la forjada pel Tribunal Suprem, la qual podríem resumir succintament dient que aquest alt Tribunal considera que si el litigi s'ha tramitat per raó de la matèria, només serà recurrible en cassació per la via de l'interès cassacional, i si ho ha sigut per raó de la quantia, només serà admissible el recurs de cassació si la quantia supera la quantitat exigida en l'article 477.2,segon.

Segons criteri del recurrent en tractar-se de normativa processal el tractament hauria d'ésser igual a tot l'estat i insinua el possible plantejament d'un recurs davant del Tribunal Constitucional, possibilitat gens rebutjable ja que suposaria que aquest Tribunal decidís un tema, que a l'entendre d'aquesta Sala és molt transcendent.

Com a conclusió al que ara es tracta s'ha de dir que la doctrina d'aquesta Sala està ja plenament consolidada, i es coneguda per la part contra la qual es recorre, en conseqüència no escau sinó confirmar la vigència de la mateixa en aquesta sentència.

TERCER. En el primer motiu de recurs la part recurrent addueix infracció per inaplicació del article 44 de la Llei de censos de 31 de desembre de 1945 i dels articles 1973 i 1935 del Codi civil sobre interrupció i renuncia de la prescripció, aplicables, segons els recurrents, en aquest cas als censos.

Després de l'anterior invocació es diu en el recurs: 'En primer término es preciso establecer el régimen jurídico aplicable al censo en que esta parte basa su derecho, censo que fué establecido mediante escritura pública de 19 de agosto de 1862, tratándose por tanto de un censo constituído con anterioridad, no solo a la Ley 6/ 1990, sino incluso a la Ley de 31 de diciembre de 1945, que subsiste de acuerdo con la nueva ley, y que por lo tanto se regirá por la normativa anterior tal y como se deduce de la Disposición Final Primera de dicha Ley 6/1990, en relación con la anterior disposición Transitoria Séptima de la Compilación, que refiriéndose a las cuestiones de carácter intertemporal, establecía, que: es resoldran aplicant el criteri que informava les disposicions transitòries del Codi civil'.

Davant de les anteriors consideracions, i en haver-hi doctrina d'aquesta Sala que tracta el tema que ara ens ocupa, escau fer al·lusió a aquesta doctrina, que es plasma en les sentències 48/2001 i 26/2003, a saber: 'al respecte , es cert que el preàmbul de l'actual Llei de Censos fixa com a un dels seus objectius l'afavorir l'alliberament de càrregues de les finques i, subseqüentment, facilitar la cancel·lació d'inscripcions registrals, però tampoc ho és menys que el legislador en la mateixa Exposició de motius proclama que amb aquesta finalitat s'estableix un sistema adequat de disposicions transitòries que persegueixen de fer compatible l'alliberament de càrregues de les finques amb el respecte envers els drets dels titulars, designi, el de màxim alliberament de càrregues que, en definitiva, no fa més que continuar una tendència ja iniciada el segle passat i de la qual en fou destacada capdavantera la Llei de 31 de desembre de 1945, en ser, en l' àmbit del dret català, la primera en regular els principis de redimibilitat i de prescriptibilitat dels censos per mer transcurs del temps'.

Continua dient la doctrina d'aquesta Sala: 'S'esdevé, doncs, fonamental per la resolució de la controvèrsia, dilucidar, per una part, el règim legal aplicable al cas i, per l'altra, d'arribar-se a la conclusió que tal règim era el previst en la normativa anterior a la vigent, examinar si els censalistes actuaren d'acord amb allò previst en tals Lleis anteriors.

Doncs bé; que en casos com el present, o sigui de censos constituïts amb anterioritat a la promulgació de l'actual Llei de Censos, s'aplica en tal matèria prescriptiva l'esmentada legislació anterior és criteri sobre el que, contràriament al que indica la part que recorre, pràcticament no existeix discordància entre les Audiències Provincials de Catalunya. Això s'esdevé de total lògica perquè altrament no s'entendria la pròpia existència d'un dret transitori en la Llei 6/ 1990, de 16 de Març. D'haver estat voluntat del legislador la retroactivitat general de la norma, així hagués hagut de significar-ho i eliminar, en conseqüència, qualsevol sistema transitori. Ni ho ha fet - des del moment que sí crea tal règim transitori i, curiosament, dins el mateix articulat de la Llei, art. 34- ni possiblement ho hagués pogut fer constitucionalment ( art. 9.3 de la C.E.), sota el perill, en cas contrari, de caure en situacions properes a l'expoliació en aquelles supòsits en els quals els titulars de determinats drets haguessin complert escrupolosament tot allò que la legislació anterior els exigia pel manteniments i persistència de tals drets i que veiessin esborrats fulminantment per una nova Llei les seves legítimes seguretats de reconeixement de la seva anterior situació jurídica. En aquestes supòsits, les disposicions transitòries han de tenir sempre una interpretació restrictiva, derivada, d'entrada, del principi general d'irretroactivitat de les Llei (Disposició Transitòria Novena de la Compilació i primera del Codi Civil). Com diu la millor doctrina el legislador actual ha abordat novament la qüestió tot adjuntant a la nova Llei un sistema transitori que no té altre objectiu que afavorir la purga d'aquest vast conjunt de càrregues registrals que coneixem amb el nom genèric de 'censos' i ho ha fet respectant, en la mesura que ha estat possible, els drets dels seus titulars en el marc de les normes constitucionals i estatutàries. No hi ha cap disposició expressa ( en les Transitòries, és clar) respecte dels censos constituïts amb anterioritat a la seva entrada en vigor. Tots aquests censos constituïts amb anterioritat que quedin subsistents un cop transcorreguts els terminis assenyalats a les disposicions transitòries es regiran per la legislació anterior i per les disposicions transitòries de la Llei de 16 de Març de 1990, tal com es dedueix de la Disposició Transitòria 7ª de la Compilació del Dret Civil de Catalunya i de la Disposició Transitòria 1º del Codi Civil.

En definitiva, el cens litigiós va ser constituït, no solament amb anterioritat a l'actual Llei de Censos, sinó també a la promulgació de la Compilació del Dret Civil de Catalunya i també a la Llei de 31 de Desembre de 1945, sobre Inscripció, Divisió i Redempció de Censos de Catalunya. Per tant, encara que la Disposició Final Primera de la vigent Llei de Censos disposa, amb caràcter general, que, entre altres normes, queda derogada la Llei de l'Estat de 31 de Desembre de 1945, això s'ha d'entendre sens perjudici dels drets adquirits segons tal anterior legislació, que no poden ser negligits i que mena a que tal anterior legalitat continuï essent d'aplicació en el repetit supòsit de censos constituïts abans de l'entrada en vigor de la Llei de Censos de 1990, tesi que recolzaria també la Disposició Transitòria novena de la Compilació del Dret Civil de Catalunya, en la seva previsió general de que les altres qüestions de caràcter intertemporal que sorgeixin per raó de les variacions que l'entrada en vigor de la Llei Estatal 40/ 1960, de 21 de Juliol i la Llei Catalana 13/1984, de 20 de Març, pugin implicar pel règim jurídic civil vigent a Catalunya es resoldran aplicant els principis que informen l'ordenament jurídic de Catalunya. Per tant, sempre s'hauria de tenir també en compte la tradició jurídica catalana i més i tot; els principis anterior a la vigència de la legislació derogada que poguessin esdevenir d'aplicació al cas en funció de la data de constitució del cens, que, en el cas, ja s'ha dit que té caràcter multisecular'.

L'aplicació de l'anterior doctrina al supòsit debatut evidència que la Llei aplicable es l'anterior a la Llei de censos 6/1990 de 16 de març, però amb exprés respecte a la normativa transitòria d'aquesta Llei que obeeix als motius suara expressats.

QUART. Fixat doncs, el tema de la legislació aplicable en favor de la legislació anterior a la Llei de 16 de març de 1990 escau ressaltar que aquesta darrera norma determina el respecte que mereixen els drets adquirits en favor dels titulars del dret real de que ara es tracta. És un requisit 'sine qua non' que els censos en qüestió restin vigents per mor de l'aplicació de les disposicions transitòries de l'esmentada Llei, que com s'han dit intenten compaginar la purga del vast conjunt de càrregues registrals que coneixem amb el nom de censos (com ja s'ha dit més amunt) amb els avandits drets adquirits, en tot cas també s'ha fet palès amb la cita jurisprudencial anterior que les disposicions transitòries de la llei de 1990 hauran d'ésser interpretades de forma restrictiva.

És procedent ara abordar la segona al·legació del motiu de recurs esgrimida pels recurrents, que se centra en la infracció de l'article 44 de la Llei de 31 de desembre de 1945 de inscripció, divisió i redempció de censos a Catalunya, que, pel que ara interessa diu: 'els censos emfitèutics inscrits al Registre de la propietat no prescriuran en perjudici del censualista si aquest, durant els últims trenta anys, hagués sol·licitat i obtingut alguna inscripció relativa al seu dret, encara que solament fos als efectes d'acreditar el desig d'interrompre la seva prescripció'.

A redòs de l'anterior precepte legal afirma la part recurrent: 'En el caso de autos, ha existido actividad registral suficiente y enervadora de la prescripción alegada por el demandado, pues como reiteradamente ha señalado la parte recurrente, obra documentalmente acreditada la utilización del Registro de la Propiedad para mantener la vigencia del censo. Así, en fecha 20 de Enero de 1962, se efectuó la división del primitivo censo por sentencia firme dictada por el Tribunal Arbitral de Censos que provocó la inscripción 24 vigente de fecha 25 de marzo de 1964, obrante al folio 92 del tomo y libbro 625 del archivo, interrumpiéndose el plazo iniciado en 1945, y desde el año 1964 y hasta la actualidad ha existido actividad registral que ha interrumpido el expresado plazo conforme a lo dispuesto en el artículo 1973 del Código Civil, pues se han producido distintas inscripciones sobre la titularidad de los censos en las fechas de 11 de diciembre de 1965 (inscripción 25), 2 de febrero de 1966 (inscripción 26), 11 de febrero de 1966 (inscripción 27), 23 de febrero de 1966 (inscripción 30), 3 de agosto de 1992 (inscripción 33), 10 de mayo de 1993 (inscripción 34), 16 de setiembre de 1993 (inscripción 35), 13 de febrero de 1996 (inscripción 38), según resulta de la certificación registral acompañada con la demanda y reproducida en la pieza de pruebas de esta parte, expresando también la misma que constan distintas notas la primera de 28 de enero de 1993, acreditando la vigencia del censo conforme a la disposición transitoria tercera de la Ley de censos 6/1990 , de 16 de mayo, por lo que se concluye que el último plazo prescriptivo iniciado con fecha 1964, resultó legalmente interrumpido con la inscripción registral de fecha 28 de enero de 1993 y desde esa fecha ninguna de las sucesivas inscripciones realizadas tienen un plazo superior intermedio, por lo cual procede estimar este motivo en cuanto a la interrupción de la prescripción'.

S'ha d'afegir encara que continua la part recurrent dient: 'Pero aún en el negado supuesto de que no se hubiera producido la expresada interrupción de la prescripción, tratándose como se trata de un instituto jurídico renunciable por la parte a quien beneficie, en el caso de autos hay un acto del padre del demandado, anterior censatario, que implica una renuncia clara de la prescripción, en su caso, ganada'.

'Nos referimos en concreto a la actividad de los anteriores censatarios Don Armando y Don Octavio , padre y tío, respectivamente del demandado Don Ignacio , y anteriores propietarios de la total finca de la CALLE000 NUM001 , de la que procede la gravada por el censo de autos. Dichos censatarios, mediante escrituras públicas de 11 de marzo de 1997, dividieron la finca de la CALLE000 número NUM001 en régimen de propiedad horizontal, adjudicándose entre ambos sus distintos apartamentos, procediendo de forma unilateral a dividir el censo que gravaba dicha finca matriz, distribuyendo entre los citados departamentos la pensión de dicho censo, asignándose el departamento de autos señalado con el número seis, la pensión anual de una pesetas cincuenta y cuatro céntimos, su capital al tres por ciento, cincuenta y una pesetas treinta y tres céntimos, al censo de dominio medianod que gravaba dicha total finca matriz'.

CINQUÈ. Des de l'anterior perspectiva s'ha d'abordar el motiu del recurs tenint ben presents les anteriors al·legacions, i no es ociós ressaltar que la sentència de Primera Instància centra el quid de la qüestió en la determinació de si els cens en relació al qual els censualistes en demanen la redempció ha prescrit. La susdita sentència diu que la prescripció dels cens es deriva de l'article 10 de la Llei del 90 i també, per raons obvies, de l'article 344 de la Compilació. Al fil d'aquestes consideracions conclou la Sentència de Primera Instància amb l'afirmació que no hi ha hagut pagament de pensions durant més de trenta anys, i que en cap moment han exercit els censualistes el seu dret de capbrebació. Per altra banda diu la sentència de Primera Instància que els actes dels censataris, consistents en la donació del pare del senyor Ignacio a favor seu del àtic en litigi, que comportà l'escriptura de divisió i corresponent constitució de la propietat horitzontal, no suposa un acte de interrupció de la prescripció.

La sentència de l'Audiència confirma la de Primera Instància tot i donant per reproduïts els fets i fonaments de dret de la mateixa. En la sentència de l'Audiència que ara es recorre es fa expressa al·lusió al fet que 'incumbe al censatario probar la extinción del derecho por el transcurso de los treinta años, sin el pago de la pensión lo que consta, dada la fecha de su constitución, 19.8.1896, e incumbe al censualista probar la interrupción de la prescripción extintiva'.

Les anteriors afirmacions fan palès que tant la sentència dictada en Primera Instància com la de l'Audiència que la confirmà íntegrament per tal d'estimar la institució de la prescripció només analitzen la manca de pagaments de les pensions corresponents i els actes propis dels censataris que en entendre dels recurrents suposarien el reconeixement del dret de cens i per tant un acte que interrompria la prescripció guanyada.

En canvi ambdues resolucions obliden l'estudi de les inscripcions a que s'ha fet al·lusió més amunt, amb la transcripció en part del recurs i que son acceptades per les dues parts litigants. Només escau una lectura de la contesta a la demanda i de l'escrit d'impugnació al recurs de cassació per tal de comprovar que els censataris en cap moment fan qüestió del seguit d'inscripcions registrals descrites en la demanda i que suposaren l'evolució jurídica de la titularitat del cens en litigi des de la vessant dels censualistes.

Tal com bé posa en evidència la part recurrent, i no es negat per la part contraria des de l'any 1962 fins al 1996 hi ha hagut una intensa activitat Registral (la descrita més amunt), sempre promoguda pels censualistes per mor d'adaptar el Registre a la realitat jurídica, a causa de disposicions hereditàries, contractes de compra-venda, etc...

Per tal de tenir en compte l'intensa activitat registral descrita en la demanda i en el recurs de cassació i acceptada plenament tant en la contesta a la demanda com en l'impugnació del recurs de cassació, es fa necessari l'integració del factum possibilitat admesa sense fissures en la jurisprudència del TS (SS 9.4.2003,31.3.2003,13.6.2002) poden citar ad exemplum, també la de 17.4.2002 que expressa la necessitat d'integració del factum 'por permitirlo doctrina de esta Sala cuando se da insuficiente explicación o la respuesta no es la adecuada y se trata de hechos de notoria influencia en el fallo (SS 18.3.1987, 8.10.1988, 8.2, 3.10 i 4.11.1991, 8.10 i 21.12.1993, 25.3.1996 i 27.2.1998)'.

En el cas que ara s'analitza la possibilitat d'integrar els fets provats encara esdevé més palesa, pel fet que es tracta de dades de caràcter fàctic incontrovertides.

Corol·lari de l'anterior es que resulta d'aplicació el resolt per aquesta mateixa Sala en sentència de 26 de juny de 2003: 'és evident que tals inscripcions, sempre referides al cens en qüestió, conformen autèntics actes de domini, amb virtualitat interruptiva de qualsevol prescripció. Es més, i com molt bé s'indica en la impugnació del recurs, aquestes inscripcions són més demostratives de l'existència, subsistència i conservació del cens que una simple instància, ja que els negocis subjacents representen actes de disposició per part dels censalistes de més pes i transcendència que la simple instància a la qual l'article 44 de la Llei de 31 de Desembre de 1945 també li atorga força per interrompre una prescripció encara no guanyada. Efectivament, actes relatius a una divisió d'un cens o una acceptació d'una herència porten immanents la proclamació -erga omnes- del principi i mecanisme de publicitat registral, d'uns drets idonis, per descomptat, per interrompre qualsevol prescripció en tant que palesen un -animus conservandi- inequívoc'.

També es d'interès recordar que la sentència d'aquest Tribunal de 12 de juny de 2003 diu: '...els censalistes van tenir sempre cura d'obtenir inscripcions registrals amb uns intervals tots ells inferiors al 30 anys. En conseqüència, per aplicació d'aquell art. 44 ( es refereix, és clar, a la Llei de 31 de Desembre de 1945) i de la seva jurisprudència, aquest cens no va prescriure...' afegint-se que...quan es donen les condicions per a l'aplicació de l'art. 44 ( haver sol.licitat i obtinguts inscripcions registrals del dret de cens durant els últims trenta anys), aquest cens no prescriu, tant si les pensions han estat pagades com si no ho han estat. Per aquest motiu la manca de prova del pagament no pot ser causa, en casos com el present, de la prescripció del cens, contràriament a allò que ha entès l'Audiència; apart que les vuit inscripcions esmentades en el Registre de la Propietat situava els titulars dels cens (als censalistes ) a redós de l'art. 38 de la Llei Hipotecària, la qual cosa suposava que fins i tot si no hi hagués hagut aquell art. 44 per interrompre la prescripció, s'hauria hagut de presumir en mèrits de l'art. 38 esmentat que els censalistes tenen la propietat i la possessió del cens i haurien d'haver estat els censataris els que haurien d'haver provat el contrari, perquè els afavorits per una presumpció legal ( aquí els censalistes per les inscripcions registrals i l'art. 83 de la Llei Hipotecària) estaven dispensats de tota prova, segons l'art. 385.1 de l'actual Llei d'Enjudiciament Civil i de l'antic 1.250 del Codi Civil....'

Les anteriors consideracions posen en evidència que la sentència de l'Audiència que confirmà la dictada en Primera Instància, al obviar les inscripcions registrals al·ludides, en entendre que no tenien cap rellevància jurídica a l'hora d'interrompre la prescripció adduïda, ha vulnerat l'article 44 de la Llei de Censos de 31 de desembre de 1945, segons interpretació donada per aquest Tribunal, i, consegüentment ha d'ésser revocada.

SISÈ. Finalment, és procedent decidir la quantitat a percebre pels demandants en concepte de redempció forçosa del mateix, i el cert és que en la demanda es determina com a preu de redempció de la pensió la quantitat de 51,33 pessetes i la quantitat de 1.660.694 pessetes com a preu de redempció del laudemi, fadiga i demés drets inherents al domini. Aquesta quantitat no és impugnada ni tal sols qüestionada pel demandat ni en la contesta a la demanda ni en la impugnació del recurs de cassació per la qual cosa esdevé intangible i provoca l'íntegra estimació de la demanda principal.

SETÈ. Pel que fa a les costes d'aquest litigi, donat que el cas presentava seriosos dubtes de dret com s'evidencia en els raonaments d'aquesta sentència, no procedeix fer condemna en costes, ni pel que fa a les de primera i segona instància, ni pel que afecta a les causades en aquesta alçada.

Per raó del que resta exposat, la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, decideix:

Fallo

ESTIMAR el recurs de cassació interposat per la representació processal Don. Agustín i altres, contra la sentència dictada per l'Audiència Provincial de Barcelona (Secció 11ª), de 14 de novembre de 2002 en el rotlle d'apel·lació núm. 62/01 i, declarar la redempció forçosa del cens descrit en els fonaments d'aquesta resolució, per voluntat dels censualistes, i declarar així mateix la cancel·lació total de les garanties pactades que graven la finca NUM000 del Registre de la Propietat núm. 5 de Barcelona, pel preu de redempció de 1.660.745,33 pessetes. CONDEMNAR el demandat a satisfer als censualistes el preu de redempció esmentat i a atorgar la oportuna escriptura de redempció forçosa amb l'advertiment d'atorgar-la el Il·lm. Sr. Jutge en cas contrari, amb l'obligació també de pagar les despeses que s'originin pel fet del susdit atorgament a excepció de la plusvàlua que, en el seu cas anirà a càrrec dels censualistes.

No escau fer expressa imposició de costes, ni en relació a les causades en primera ni segona instància, ni pel que fa a les d'aquest grau cassacional.

Així ho acorda la Sala i signen el president i els magistrats esmentats més amunt.

PUBLICACIÓ.- Aquesta Sentència ha estat llegida, signada i publicada el mateix dia de la seva data per la magistrada d'aquesta Sala Il·lma. Sra. Núria Bassols i Muntada, designada ponent d'aquestes actuacions. En dono fe.