Sentencia Civil Nº 440/2009, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 461/2009 de 09 de Diciembre de 2009

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE GIRONA

SECCIÓ SEGONA

Rotlle d'apel·lació civil núm. 461/2009

Prové: JUTJAT PRIMERA INSTÀNCIA 7 FIGUERES

Procediment núm. 179/2007

Classe: Judici ordinari

SENTÈNCIA 440/ 09

Il·lms. Srs:

PRESIDENT

JOSÉ ISIDRO REY HUIDOBRO

MAGISTRATS

JOAQUIM FERNANDEZ FONT

JAUME MASFARRÉ COLL

Girona, 9 de desembre de dos mil nou

En aquesta segona instància ha comparegut com a part apel·lant Anton I DIRECCION000 C.B., representades respectivament per la procuradora ROSA MARIA TRIOLA VILA I NÚRIA ORIELL COROMINAS, i defensades pel lletrat JAVIER SORIA ESTERAS I SOLER i

JOSEP MARIA POU, i com a part contra la qual s'apel·la Hipolito , CASER, QUALIBERICA S.L. I MAPFRE EMPRESAS S.A., representades aquestes últimes pels procuradors FRANCESC DE BOLÓS PI I ROSA LLUM FERNANDEZ FELIU respectivament, i defensada la darrera pel lletrat JUAN JOSE SAPENA PEREZ GANDARES.

Antecedentes

PRIMER. Aquest procés es va iniciar arran de la demanda presentada en nom de CASER contra DIRECCION000 C.B., Hipolito , Anton , MAPFRE EMPRESAS S.A. i QUALIBERICA S.L.

SEGON. La decisió de la Sentència que va posar fi a la primera instància diu així: "Que DESESTIMO la demanda interpuesta por la Procuradora Sra. Bordás Poch , en nombre y representación de la entidad CASER , y ABSUELVO a D. Anton y a D. Hipolito de todos los pedimentos efectuados en su contra.

Asimismo, ABSUELVO a la entidad QUALIBERICA , S.L. y a la entidad aseguradora MAPFRE de todos los pedimentos efectuados en su contra , y CONDENO a la demandada DIRECCION000 , C.B. a pagar a la demandante la cantidad de 22.104 euros , con los intereses legales correspondientes.

En cuanto a las costas relativas a la demanda original , procede imponer el pago de las mismas a la parte demandante , la entidad CASER.

Y en relación con las costas derivadas de la llamada al proceso de la entidad QUALIBERICA , S.L. y de la entidad MAPFRE , procede imponer el pago de las mismas a D. Anton ."

TERCER. En aplicació de les normes de repartiment vigents en aquesta Audiència Provincial, aprovades per la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ha correspost el coneixement d'aquest recurs a la Secció Segona.

QUART. En la seva tramitació s'han observat les normes processals aplicables a aquesta classe de recurs, les parts han efectuat les al·legacions que es poden veure en els respectius escrits presentats en aquesta segona instància, als quals es respon en els fonaments jurídics següents. Per a la deliberació i votació del recurs, s'assenyala el dia 9 de desembre de 2009.

CINQUÈ. Conforme al que estableixen les normes de repartiment indicades, es va designar com a ponent d'aquest recurs l'Il·lm. Sr. JOAQUIM FERNANDEZ FONT, qui expressa en aquesta Sentència el criteri unànim de la Sala.

Fundamentos

RECURS DE DIRECCION000 CB.

PRIMER. Impugna la sentència de primera instància que la condemna a pagar a l'asseguradora demandant una quantitat de diners en concepte d'indemnització per la quantitat que la primera va haver de pagar als seus assegurats arran de l'ensorrament d'un mur que hi havia a la propietat d'aquests darrers. La condemna es fonamenta en la mala execució del mur per part de la societat apel·lant.

Aquesta fonamenta el seu recurs sobre diferents motius. Primer, diu que la sentència apel·lada és incongruent perquè la condemna sense que la demandant ho hagi demanat mai, ja que la seva entrada en el procés deriva de la intervenció provocada per un dels demandats (l'arquitecte superior), intervenció a la que es va oposar expressament la demandant. Segon, que està específicament coberta per l'assegurança, el que fa que l'asseguradora no pugui repetir contra ella per la via de l'article 43 de la LCS. Tercer, prescripció de l'acció de repetició. Quart, no té cap responsabilitat en l'ensorrament del mur.

SEGON. Hem de tenir present que la constructora va ser emplaçada per contestar la demanda en la persona del seu legal representat el dia 18 de juliol de 2.007, sense que comparegués al procés fins després que s'hagués escolat el termini per contestar-la.

Lògicament va ser declarada en rebel·lia.

A la vista de d'aquesta rebel·lia voluntària, cal examinar quina serà la seva transcendència a l'hora d'estudiar els motius de recurs que planteja.

Aquest tribunal ja ha dit moltes vegades, per exemple a les sentències de 11 de desembre, 13 de novembre i 17 de juliol de 2.006, 11 de març, 14 de setembre, 28 d'octubre i 11 de novembre de 2.009 que "dicha actitud frente al proceso es plenamente admisible: El llamado a él decide no comparecer. Ello no implica que haya de estimarse la demanda, puesto que la rebeldía del demandado no releva al demandante de probar los hechos constitutivos de su pretensión. Pero lo que no es admisible es que ausente voluntariamente de la primera instancia, puesto que la resolución que le pone fin no le complace, sin que haya opuesto nada a lo pedido en la demanda, se pretenda convertir la segunda instancia en primera, privándola de su función propia, cual es la "segunda lectura" o revisión de lo decidido en la primera, pero con arreglo a los fundamentos jurídicos y los hechos alegados en esta última.

Esta actuación es contraria a lo dispuesto en el artículo 456.1 de la LEC, ya que se efectúan unas alegaciones en segunda instancia que para nada se hicieron durante la primera mediante la contestación a la demanda, cuando perfectamente podrían haberse hecho.

En definitiva, todos los argumentos empleados por el apelante en su escrito de interposición de recurso constituyen cuestión nueva, lo que determina que sin más argumentos se desestime su recurso en todo lo concerniente a hechos que pudieron ser alegados al contestar a la demanda".

Això vol dir que tots els arguments continguts en el recurs s'han de considerar qüestions noves.

Pel que fa a les conseqüències jurídiques del seu plantejament a la segona instancia, hem dit a les sentències de 18 de novembre, 28 d'octubre, 14 de setembre, 11 de març i 25 i 19 de febrer de 2.009, 2 de juny, 14 de maig i 1 de desembre de 2.008 i de 24 de octubre de 2.007 "una cuestión nueva no puede tomarse en consideración como base de la resolución que ponga fin al presente grado jurisdiccional. Y ello por impedirlo el principio "pendente apellatione nihil innovetur" hoy recogido en el artículo 456.1 de la Ley de Enjuiciamiento Civil , que se refiere al objeto del recurso de apelación identificándolo con el de la primera instancia al señalar que, en virtud del mismo, "podrá perseguirse con arreglo a los fundamentos de hecho y de derecho de las pretensiones formuladas ante el tribunal de primera instancia, que se revoque un auto o sentencia y que, en su lugar, se dicte otro u otra favorable al recurrente".

Según la constante jurisprudencia del Tribunal Supremo la apelación, aunque permite al Tribunal conocer en su integridad del proceso, no constituye un nuevo juicio ni autoriza a resolver problemas o cuestiones distintos de los planteados en la primera instancia, dado que a ello se opone el principio general de Derecho "pendente apellatione, nihil innovetur". Dicho de otro modo, el órgano competente para conocer del proceso en segunda instancia, en observancia del principio "tantum devolutum quantum apellatur", debe circunscribir su análisis a los temas que fueron objeto de controversia en el primer grado jurisdiccional, ya que sobrepasar dicho límite implicaría incongruencia y conllevaría indefensión para la parte apelada, que eventualmente podría verse afectada por un pronunciamiento relativo a una cuestión sobre la que no pudo fijar su postura en la fase de alegaciones ni articular los medios de prueba que estimara oportunos en período probatorio. En este sentido sentencias del citado Tribunal de 28 de marzo, 19 de abril, 10 de junio y 4 de diciembre de 2.000, 12 de febrero, 30 de marzo y 31 de mayo de 2.001, 22 de octubre y 29 de noviembre de 2.002, 26 de febrero, 31 de mayo, 25 de junio, 26 de julio, 12 y 31 de diciembre de 2.003, 19 de febrero de 2.004 y 18 de mayo de 2.005 .

Por otro lado, el Tribunal Constitucional, en su sentencia de 15 de enero de 1.996 , señala que "en nuestro sistema procesal, la segunda instancia se configura... como una revisio prioris instantiae en la que el Tribunal Superior u órgano ad quem tiene plena competencia para revisar todo lo actuado por el juzgador de instancia, pero sin que la cognición del tribunal superior pueda extenderse a extremos distintos de los que fueron objeto del litigio en la primera".

TERCER. Específicament pel que fa al primer motiu del recurs, un cas semblant el varem estudiar a la nostre sentència de 29 de juny de 2.009 , on dèiem "El primer motivo de los recursos presentados respectivamente en interés del arquitecto superior, del arquitecto técnico y de la constructora condenados por responsabilidad decenal en la sentencia de primera instancia, es coincidente, lo que permite su estudio conjunto. Todos argumentan que puesto que su intervención en el proceso fue provocada por la única demandada en la demanda, promotora de la vivienda hoy propiedad de los demandantes, no se les puede condenar en modo alguno ya que en la demanda no existe pretensión ninguna dirigida contra cualquiera de ellos.

Esta alegación supone la introducción de una cuestión litigiosa nueva en esta segunda instancia. Si repasamos sus respectivas contestaciones a la demanda, se aprecia sin dificultad que en ellas no solo no se planteó esta alegación, sino que en todas y cada una de ellas se aceptaba sin problemas su respectiva legitimación pasiva y se entraban a analizar los concretos defectos denunciados en la demanda. Parece evidente, por tanto, que todos los demandados cuya intervención en el proceso fue provocada al amparo del artículo 14.2 de la LEC y de la disposición adicional séptima de la Ley de Ordenación de la Edificación (LOE ), no tuvieron duda alguna que la demanda debía entenderse dirigida contra todos ellos y por la totalidad de los vicios o defectos consignados en aquélla, lo que les permitió hacer cuantas alegaciones tuvieron por conveniente en su defensa.

Las primeras manifestaciones en el sentido contenido ahora en sus respectivos recursos se produjeron en el trámite de conclusiones presentadas por escrito tras la práctica de diligencias finales (artículo 435 LEC ).

Es preciso recordar que el artículo 405 de la LEC establece que en la contestación a la demanda, el demandado expondrá los fundamentos de su oposición, alegando las excepciones que tenga por conveniente. El artículo 412 añade que, "establecido lo que sea objeto del proceso en la demanda, en la contestación y, en su caso, en la reconvención, las partes no podrán alterarlo posteriormente", precisando su número segundo que ello es sin perjuicio de la posibilidad de "formular alegaciones complementarias en los términos previstos en la presente ley". En relación con éstas el artículo 426.1 , al regular la audiencia previa, prevé que en ella "los litigantes, sin alterar sustancialmente sus pretensiones ni los fundamentos de éstas expuestos en sus escritos, podrán efectuar alegaciones complementarias en relación con lo expuesto de contrario".

Obvio es decir, que si es improcedente efectuar esta mutación en la audiencia previa, mucho más lo es en el trámite de conclusiones tras la práctica de diligencias finales.

En consecuencia, estamos ante una cuestión nueva alegada cuando ya había precluido la posibilidad para hacerlo".

Per tant, el recurs ha de ser desestimat.

RECURS DEL SR. Anton .

QUART. Impugna que se li hagin imposat les costes de l'asseguradora Mapfre, que tenia una relació jurídica de contracte d'assegurança de responsabilitat civil amb la societat "Qualibérica SL" quina intervenció en el procés va ser provocada pel Sr. Anton . Al·lega que ell mai va demanar que intervingués l'asseguradora esmentada i que si ho va fer va ser perquè va voler, el que justifica que no hagi de suportar les costes que se li han produït per aquesta intervenció.

L'entrada en el procés de Mapfre es va fonamentar en allò que disposa l'article 13 de la LEC. Aquest article es limita a dir que qualsevol persona que durant la tramitació d'un procés acrediti un interès en allò que es resolgui, hi pot intervenir. Un cop acceptada la seva intervenció, passa a ser una part més amb les mateixes facultats processals que les demés, sempre que no s'hagi produït la preclusió.

Ara bé, això no explica quin ha de ser el tractament de les costes derivades de la seva intervenció voluntària. Cal recordar que el fonament últim de tota imposició de costes és que la part que ha perdut un litigi i ha cridat a una altra, l'ha de rescabalar de les despeses que hagi tingut per la seva intervenció processal.

En aquest cas el Sr. Anton va cridar al procés a "Qualibérica SL", però no a Mapfre. Que aquesta decidís personar-se i intervenir en el litigi perquè era la seva asseguradora, no pot amagar que aquesta intervenció va ser totalment voluntària i en funció dels seus interessos i conveniències. Això no pot repercutir en una part que mai no va demanar la seva intervenció. Conseqüentment, és improcedent la condemna en costes al Sr. Anton , que ha de ser revocada.

CINQUÈ. " DIRECCION000 SB" haurà de pagar les costes produïdes en aquesta segona instància a la part demandant, d'acord amb el que disposa l'article 398.1 de la LEC, ja que el seu recurs només afectava a aquesta darrera i no a les demés parts perquè, en la hipòtesi que hagués tingut raó, això només hagués suposat la desestimació de la demanda, mai cap mena de condemna o de qualsevol altra afectació als demés litigants.

No imposem la resta de les costes d'aquesta segona instància de conformitat amb l'article 398.2 de la citada llei processal.

Fallo

PRIMER. Desestimem el recurs d'apel·lació presentat en nom de" DIRECCION000 SB" contra la sentència de primera instància.

SEGON. Estimem el recurs d'apel·lació presentat contra la mateixa resolució pel Don. Anton i la revoquem només en el sentit de no imposar-li les costes produïdes a la primera instància a MAPFRE.

TERCER. " DIRECCION000 SB" haurà de pagar les costes produïdes en aquesta segona instància a CASER.

No imposem la resta de les costes d'aquesta segona instància.

Contra aquesta resolució no es por interposar cap recurs extraordinari atès que el procediment s'ha tramitat per raó de la quantia litigiosa, que no excedeix de 150.000 euros.

Notifiqueu aquesta Sentència a les parts i deixeu-ne un testimoniatge en aquest rotlle i en les actuacions originals, que es retornaran al Jutjat de Primera Instància i Instrucció del qual procedeixen.

Així ho decideix la Sala, integrada pels magistrats esmentats a l'encapçalament, que signen a continuació.

PUBLICACIÓ. Avui, s'ha publicat aquesta Sentència, d'acord amb el que s'estableix legalment. En dono fe com a secretària judicial d'aquesta Secció.