Sentencia Civil Nº 456/2010, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 151/2010 de 14 de Diciembre de 2010

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 151/2010

Procediment ordinari núm. 343/2009

Jutjat Primera Instància i Instrucció de Solsona

SENTÈNCIA núm. 456/2010

PRESIDENT

IL·LM. SR. ALBERT GUILANYA FOIX

MAGISTRATS

IL·LM. SR. ALBERT MONTELL GARCIA

IL·LMA. SRA. ANA CRISTINA SAINZ PEREDA

Lleida,catorze de desembre de dos mil deu

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau

d'apel·lació, les actuacions de procediment ordinari número 343/2009, del Jutjat de Primera Instància i Instrucció de Solsona,

en virtut del recurs interposat per CAPRABO, S.A, representat per la procuradora Natalia Puigdemasa Domenech i assistit pel

lletrat Roberto Valls Gispert contra la sentència de data vint-i-tres de desembre de dos mil nou dictada en el procediment

esmentat, rotlle de sala núm. 151/2010. La part apel·lada és Isabel , representat per la procuradora Belén

Font Gonzalo i assistit pel lletrat Rossend Mujal Alsina. És ponent d'aquesta resolució l'Il·lm. Sr. ALBERT GUILANYA FOIX,

Magistrat President d'aquesta Audiència Provincial.

Antecedentes

PRIMER. La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data vint-i-tres de desembre de dos mil nou, és la següent: " DECISIÓ :Estimo parcialment la demanda presentada per Isabel contra l'entitat Caprabo, SA, i:

1. Condemno Caprabo, SA, a abonar a Isabel la quantitat de 13.191,80 euros, així com els corresponents interessos legals.

2. Condemno a Caprabo, SA, a abonar totes les costes processals que s'han causat en aquestes actuacions. [...]"

SEGON. Contra l'anterior sentència, CAPRABO, S.A va interposar recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre, i al que es va oposar la part contrària ; un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER. La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 14 de desembre de 2010 per a la votació i decisió.

QUART. En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER. La part demandada recorre contra la sentència de primera instància i ho fa per dos motius concrets. Un primer que focalitza en la manca d'acreditació de la concurrència dels requisits de la responsabilitat extracontractual de l' article 1902 del CC i concretament en el fet de que no consta acreditat que la causa de la caiguda fos el fet de que estava el terra moll o lliscós i sense que la rebel·lia sigui prova a aquests efectes. Ningú va veure la caiguda i per tant és aquest un fet no acreditat -conclou la part apel·lant-. Per altra banda aquella acreditació resulta essencial ja que no estem davant d'una activitat de risc i per tant no escau cap inversió de la càrrega de la prova sinó que és a la part actora a la que corresponia acreditar-ho. El segon dels motius de recurs és el relatiu a la imposició de les costes atès que al haver-se estimat parcialment la demanda no esqueia fer declaració de costes.

La part demandant apel·lada s'oposa al recurs i demana la íntegra confirmació de la sentència de primera instància.

SEGON. Pel que fa al primer dels motius de recurs i relatiu a l'acreditació de quina va ser la dinàmica dels fets, certament que no hi ha un testimoni presencial de la caiguda, però sí que hi ha diversos testimonis del moment immediatament posterior i aquests fan avinent una sèrie de dades objectives que cal prendre en consideració. Així tan el testimoni examinat a l'acte de la vista, la Sra. Esther , com posteriorment la treballadora de la demandada, la Sra. Raimunda , que va deposar com a diligència final, afirmen que el terra estava moll pel fet de que s'acabava de fregar. També manifesten que no hi havia cap senyal indicadora d'aquest extrem, sent que Doña. Raimunda va explicar com la Sra. Isabel va manifestar que havia relliscat. Aquest darrer testimoni a més ens explica com, tot i estar girada d'esquena col·locant uns iogurts en el moment de la caiguda, la va poder sentir (estava a 2 o 3 metres) i en cap cas verbalitza o planteja una hipòtesi de cap altra possible dinàmica de la caiguda que no sigui l'haver relliscat, de fet un entrebanc o quelcom semblant s'hagués pogut apreciar i hagués estat manifestat per la part actora en aquell moment. Si tenim en compte tots aquests fets objectius i acreditats, i afegim el que terra és de terratzo (el mateix jutge en té coneixement propi) i per tant susceptible de lliscar quan està moll, és clar que resulta força assenyat tenir per acreditat que la causa de la caiguda va ser una relliscada en un terra moll, per hom que està comprant i per tant mirant als prestatges i no pas al terra. Al entendre-ho la sentència així fa una valoració de la prova acurada i racional que en cap cas pot titllar-se d'il·lògica o d'errònia.

Així mateix estem completament d'acord amb la conseqüència que el jutge a quo n'extreu atès que recull la pròpia jurisprudència d'aquesta Sala i de moltes altres audiències provincials. De fet és el propi apel·lant qui fa cita de jurisprudència que fa descansar la responsabilitat de l'establiment comercial en la manca de senyalització del perill que suposa un terra moll. No insistirem més en aquest extrem atès que el motiu de recurs rau fonamentalment en la manca d'acreditació de que sigui el terra moll la causa de la caiguda i com hem argumentat, aquell motiu el desestimem.

TERCER. El segon dels motius de recurs rau en la imposició de les costes que fa la sentència atès que malgrat haver estimat parcialment la demanda i reduït en 1500 € la pètita de l'actora, condemna a la demandada al pagament de les costes.

Es tractaria doncs de pronunciar-se al respecte de si estem o no davant d'una estimació substancial de la demanda i que autoritzaria al jutge a aplicar, malgrat l'estimació parcial, el criteri el venciment que deriva de l' article 394 de la LEC . Així les coses hem de manifestar també aquí el nostre acord amb la sentència de primera instància atès que per resoldre sobre aquest punt, cal tenir en compte quina ha estat la postura de la demandada que ha romàs en rebel·lia fins ben avançat el procediment, el que ha determinat qui no hagi contestat a la demanda i que hagi estat el jutge qui, en aplicació analògica del barem de trànsit (que no és obligatori ja que no estem davant d'un fet previst en aquell) i per congruència, deixa sense indemnitzar un ròssec que no ve contemplat en les taules del barem (no que no existeixi), però això sí, ratificant la valoració que en fa la part actora de la resta de conceptes que composen la indemnització. Si al dit hi afegim que abans del procediment la part actora ha reclamat en diverses ocasions a la part demandada (Docs. 13 i 14 de la demanda) i aquesta ha fet cas omís obligant-la a acudir als tribunals, és evident que resulta justificat que s'imposin les costes de la primera instància a la part demandada malgrat l'estimació no hagi estat total però sí substancial.

QUART.- Atès el que disposa l' article 394 en relació al 398 de la LEC cal imposar les costes d'aquesta alçada a la part apel·lant.

Fallo

DESESTIMEM el recurs d'apel·lació interposat per la procuradora Natalia Puigdemasa Domenech contra la sentència de data 23 de desembre de 2009 del Jutjat de primera instància i instrucció de Solsona que CONFIRMEM en tots els seus extrems i amb expressa imposició a la part apel·lant de les costes causades en la present instància.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que s'escaiguin.

Així per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem,

PUBLICACIÓ. El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.