Sentencia CIVIL Nº 46/2018, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 54/2017 de 17 de Mayo de 2018

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

Recurs de cassació núm. 54/2017

SENTÈNCIA NÚM. 46

President:

Il lm. Sr. José Francisco Valls Gombau

Magistrats:

Il lma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués

Il lm. Sr. Jordi Seguí Puntas

Barcelona, a disset de maig de dos mil divuit

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s'esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per Juan María , representat davant aquest Tribunal pel/per la procurador/a CARMEN VAZQUEZ-MONJARDIN VAZQUEZ i dirigit/da per l'advocat/da Eva Maria Lucena Soldado, contra la Sentència dictada per la Secció 12a de l'Audiència Provincial de Barcelona el 3 de gener de 2017 en conèixer del recurs d'apel lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 4 de l'Hospitalet de Llobregat el 29 d'abril de 2015 en el procediment de Guarda i custòdia núm. 1447/14. Lorena , aquí part contra la qual es recorre, ha estat representat/da en aquest Tribunal pel/per la procurador/a NOEMI XIPELL LORCA i dirigit/da per l'advocat/da NURIA SALVADOR SALINAS. Amb la deguda intervenció del MINISTERI FISCAL.

Antecedentes

Primer. La procuradora Sra. Noemí Xipell Lorca, en representació de Lorena , va formular demanda de guarda i custòdia núm. 1447/14 davant el Jutjat de 1a Instància núm. 4 de l'Hospitalet de Llobregat. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 29 d'abril de 2015 , la part dispositiva de la qual diu el següent:

'Que estimando en parte la demanda formulada por la representación legal de DÑA. Lorena contra D. Juan María , acuerdo los siguientes efectos:

1º.- Atribuyo la guarda y custodia de las hijas menores a la madre, manteniendo el resto de las funciones de la patria potestad en forma compartida, por lo que ambos progenitores habrán de actuar de consumo en todas aquellas cuestiones relevantes para la formación, desarrollo integral y prevención de la salud del hijo o hijos, absteniéndose de adoptar decisiones unilaterales y sometido a la decisión judicial las controversias que puedan surgir en el ejercicio de las responsabilidades derivadas de la filiación.

2º.- El régimen de comunicación paterno con las menores mientras el padre permanezca en prisión será: todos los domingos de cada semana en que el demandado tenga permiso penitenciario desde las 10 h hasta las 19 h; sin perjuicio de que pueda modificarse este extremo si el padre lo solicita una vez haya salido de la prisión.

3º.- La contribución al levantamiento de las cargas de la familia y a los alimentos de los hijos es proporcional a los ingresos de cada uno de los progenitores. Al tener encomendada la madre la guarda y custodia de las hijas, será quien administre sus necesidades económicas, para lo que el padre contribuirá con la cantidad mensual de 100€/mes, 200€ en total.

Las contribuciones económicas establecidas en el presente punto y en el anterior, deberán ser ingresadas en los cinco primeros días de cada mes en la cuenta bancaria que designe la actora, sin que sea admisible ninguna otra forma de pago. La cantidad consignada deberá ser actualizada, sin necesidad de requerimiento previo, por el obligado al pago, cada primero de año, en la misma proporción que experimente la viaración del IPC del ejercicio anterior.

Los gastos extraordinarios serán satisfechos al 50% entre ambos progenitores.

No se hace especial condena en costas'.

Segon. Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar un recurs d'apel lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció 12a de l' Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 29 d'abril de 2015 , amb la següent part dispositiva:

'Desestimamos el recurso de apelación interpuesto por la representación de DON Juan María , contra la sentencia de fecha 29 de abril de 2.015 , recaída en los autos de guarda y custodia nº 1447/14, del Juzgado de Primera Instancia nº 4 de Hospitalet de Llobregat, seguidos a instancia de DOÑA Lorena .

Desestimamos de igual forma la impugnación formulada por la actora contra la referida resolución.

No procede hacer especial pronunciamiento sobre las costas originadas en esta alzada, tanto en lo que respecta al recurso de apelación interpuesto por el demandado como respecto a la impugnación formulada por la actora'.

Tercer. Contra la Sentència anterior, Juan María va interposar recurs de cassació. Per interlocutòria de 13. de novembre de 2017, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre el recurs a tràmit, i de conformitat amb l' art. 485 de la LEC es va traslladar a la part contra la qual es recorre i al Ministeri Fiscal perquè en un termini de vint dies formalitzessin l'escrit d'oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 19 d'abril de 2018, en què es va celebrar.

Ha estat ponent l'Il lm/a. Sra. Jordi Seguí Puntas.

Fundamentos

PRIMER. Resum d'antecedents

Aquest litigi gira al voltant de la contribució d' Juan María als aliments de les seves filles María Esther i Adela , fruit de la seva relació estable de parella amb Lorena .

Aquesta darrera va promoure a finals de l'any 2014 una demanda judicial en la què explicava que la seva relació de parella amb Juan María s'havia desenvolupat entre els anys 1993 i 2002 i que havien tingut dues filles, María Esther i Adela , nascudes respectivament el NUM000 de 1999 i el NUM001 de 2002.

També explicava que Juan María romania tancat a un centre penitenciari de Catalunya des l'any 2002, que d'aleshores ençà ella s'havia encarregat de la cura de les filles, raons per les quals demanava (i) el reconeixement formal de l'atribució de la guarda en exclusiva, (ii) l'establiment d'un règim d'estades de les menors amb el pare ajustat als permisos penitenciaris i (iii) la fixació a càrrec d'aquest d'una contribució als aliments de cadascuna de les filles en la quantitat de 150 euros mensuals més el 50% de les despeses extraordinàries.

La sentència de primera instància va acollir les dues primeres pretensions de la demanda, mentre que reduïa la contribució del pare als aliments de les filles a la 'pensió mínima' de 100 euros mensuals per filla, atenent la situació personal del progenitor amb ingressos limitats i despeses mínimes.

La sentència de segona instància dictada per la Secció 12ª de l'Audiència de Barcelona el dia 3 de gener de 2017 va confirmar íntegrament la de primera instància, tot argumentant que la decisió en matèria d'aliments respectava el principi de proporcionalitat, atès que la senyora Lorena tot just percebia una prestació pública d'ajuda -renda mínima d'inserció- de 423,70 €/m i que el senyor Juan María en aquella època ja gaudia de permisos penitenciaris, la quals cosa li permetia treballar fora de la presó, i sobre tot que la seva incorporació al mercat laboral -aleshores comptava 37 anys- es produiria sense restriccions a partir de la llibertat definitiva, prevista pel 25 de juny d'aquell mateix any, afegint a més que en tot cas rebria una renda de reinserció motivada per l'excarceració.

Juan María interposa recurs de cassació contra la sentència d'apel lació mitjançant escrit que només tracta de la contribució als aliments de les filles, que demana que es rebaixi a l'import global de 75 €/m.

SEGON. Recurs de cassació

Motiu únic: infracció dels articles 237-7 i 237-9 del Codi civil de Catalunya

1.El motiu únic del recurs de cassació denuncia la infracció dels articles 237-7 i 237-9 del Codi civil de Catalunya (CCCat ), per contradicció amb la doctrina jurisprudencial continguda a la sentència d'aquest tribunal 17/2016, de 21 de mar ç, que transcriu extensament.

2.Juntament amb els deures de tenir cura dels fills, conviure-hi, educar-los i proporcionar-los una formació integral, es considera que el deure de 'prestar-los aliments en el sentit més ampli' configura el contingut essencial de la progenitura, de manera que subsisteix mentre perdurin les responsabilitats parentals ( articles 236-17.1 i 236-32 CCCat ). Això explica que l' article 237-2.2 CCCat , inserit en el capítol del llibre segon del Codi que tracta dels aliments d'origen familiar en general, disposi que 'els deures d'assistència [...] entre els progenitors i llurs fills es regulen per llurs disposicions específiques i, subsidiàriament, pel que estableix aquest capítol' i que l'article 234-7 remeti, en matèria d'exercici de la guarda dels fills en cas d'extinció de la parella estable, com és el cas, als articles 233-8 a 233-13 del propi Codi.

Respecte del contingut dels aliments, cal entendre que comprenen 'tot el que és indispensable per al manteniment, l'habitatge, el vestit i l'assistència mèdica de la persona alimentada, i també les despeses per a la formació si aquesta és menor i per a la continuació de la formació, un cop assolida la majoria d'edat, si no l'ha acabada abans per una causa que no li és imputable, sempre que mantingui un rendiment regular' ( article 237-1 CCCat ).

Si les persones obligades a prestar aliments són més d'una -en aquest cas dues, els progenitors de les persones alimentades-, l' article 237-7.1 CCCat disposa que 'l'obligació s'ha de distribuir entre elles en proporció a llurs recursos econòmics i llurs possibilitats'.

Per acabar, l' article 237-9.1 CCCat especifica que 'la quantia dels aliments es determina en proporció a les necessitats de l'alimentat i als mitjans econòmics i a les possibilitats de la persona o les persones obligades a prestar-los'.

3.Sobre el principi legal de proporcionalitat la nostra sentència 88/2016, de 10 de novembre , amb citació de les sentències 68/2013 , 22/2014 , 69/2014 , 15/2015 , 28/2015 i 88/2015 , va declarar que 'la quantia dels aliments, que ha de fer-se en proporció a les necessitats dels alimentistes i possibilitats de les persones obligades a prestar-los, ha de ser ponderada en cada supòsit concret. La determinació de la quantia, que no ha de ser necessàriament aritmètica o matemàtica, és facultat exclusiva del tribunal d'instància llevat de raonament il lògic, arbitrari o irracional tenint en compte l'esmentada regla de proporcionalitat i el binomi necessitat-possibilitat a què fan referència per a la seva prestació, examinada de conformitat amb les circumstàncies concurrents en els membres de la família que hagi de sufragar-los i de conformitat amb els criteris més conformes amb el seu nivell de vida o estatus actual'.

La sentència d'aquest tribunal 17/2016, de 21 de mar ç, invocada pel recurrent com a demostrativa de l'interès cassacional del recurs i seguida per la STSJ 58/2017, de 23 de noviembre, abordava la solució del conflicte provocat pel fet que la persona obligada per llei a prestar aliments als seus fills menors no pogués fer-ho per mor de la seva situació de pobresa absoluta, transitòria o indefinida. I concloïa afirmant que 'la similitud de los preceptos del Código civil -artículos 93.1 , 145 , 146 y 152.2 º- en que se funda la anterior doctrina del TS, con nuestros artículos 233-4.1 , 237-7.1 , 237-9 y 237-13.1.c/ CCCat , nos permitiría asumirla sin dificultades'.

La doctrina del Tribunal Suprem feta nostra proclamava justament que, 'en principio, la obligación legal de prestar los alimentos precisos que pesa sobre los progenitores en relación con sus hijos menores de edad tiene un fundamento constitucional en el art. 39.1 y 3 CE y es la de mayor contenido ético del ordenamiento jurídico; por ello, más que de una obligación propiamente alimenticia, debe hablarse de 'deberes insoslayables inherentes a la filiación, que resultan incondicionales de inicio con independencia de la mayor o menor dificultad que se tenga para darle cumplimiento o del grado de reprochabilidad en su falta de atención'. No obstante, en los supuestos en que el obligado a prestar alimentos al hijo menor de edad carezca de medios para, una vez atendidas sus necesidades más perentorias, cumplir su obligación, lo normal será fijar siempre un mínimo que contribuya a cubrir los gastos repercutibles más imprescindibles para la atención y cuidado del menor; solo 'con carácter muy excepcional y con criterio restrictivo y temporal' será posible decretar la suspensión de la obligación, pues ante la más mínima presunción de ingresos, cualquiera que sea su origen y circunstancias, se habría de acudir a la solución que se predica como normal, aun a costa de un gran sacrificio del progenitor alimentante'; en este sentido, por ejemplo, se justificaría la suspensión de la obligación en los casos de 'pobreza absoluta', como es el de un alimentante absolutamente insolvente, cuyas necesidades son cubiertas por aquellas personas que, por disposición legal, están obligados a hacerlo, conforme a los artículos 142 y siguientes del Código Civil , y en aquellos otros en los que el cumplimiento de la obligación dejaría al alimentante en la 'absoluta indigencia' ( SSTS 55/2015, de 17 de febrer , i 111/2015, de 2 de mar ç).

El Suprem ha revalidat aquesta doctrina per mitjà de la sentència 484/2017, de 20 de juliol , en la qual s'acorda la suspensió de la contribució d'una mare al aliments de la filla menor en vista de la situació d'extrema vulnerabilitat i de total desemparament -econòmic, social, assistencial- en què es troba aquella.

La doctrina jurisprudencial que s'acaba d'exposar però no és aplicable al supòsit litigiós, tota vegada que els fets provats que declara la sentència impugnada -incòlumes a cassació- revelen que Juan María es trobava en condicions d'accedir al mercat laboral sense restriccions a partir de la seva excarceració, prevista pel juny de 2017, sense perjudici dels ingressos derivats de la renda de reinserció que li pertocava, de manera que, com subratlla el Ministeri Fiscal, no ens trobem davant la hipòtesi de 'pobresa absoluta' de cap dels alimentants.

4.Partint dels fets provats de la sentència impugnada el recurs no pot reeixir.

En efecte, la sentència impugnada reconeix al recurrent 'possibilitats' d'accedir plenament al mercat laboral a partir del seu alliberament definitiu, amb la qual cosa obtindria una font d'ingressos amb què satisfer la prestació d'aliments a favor de les filles.

Com ja s'ha indicat també, la sentència impugnada reconeix una font segura d'ingressos al recurrent a partir del moment de la seva sortida de la presó, en forma de renda de reinserció, que segons el mateix recurrent té un import de 426 euros mensuals. Es dóna la circumstància doncs que la capacitat econòmica reconeguda a l'altre alimentant per la sentència impugnada és pràcticament idèntica a la del senyor Juan María , puix que la Sala d'apel lació declara que la senyora Lorena només obté una ajuda pública (RMI) de 423,70 euros mensuals.

En conclusió, tots dos progenitors es troben en una situació econòmica precària similar, de manera que la moderada contribució als aliments de les filles fixada per la sentència recorreguda s'ajusta als criteris de proporcionalitat que sancionen les normes invocades com a infringides, sense perjudici que la transcendència que des de l'òptica dels articles 236-32, c / i 237-1 CCCat hagi de produir en la prestació d'aliments el fet que la filla gran del litigants assolís la majoria d'edat el mes de NUM000 de 2017.

TERCER. Costes del litigi

En matèria de costes processals del recurs, escau imposar les a la part recurrent, per imperatiu del que disposa l' article 398.1 LEC .

Fallo

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya decideix:

DESESTIMARel recurs de cassació interposat per la representació processal del senyor Juan María contra la sentència dictada en data 3 de gener de 2017, en el rotlle d'apel lació 1066/2015, per la Secció 12ª de l'Audiència Provincial de Barcelona, amb confirmació íntegra d'aquesta resolució.

Imposem les costes del recurs a la part recurrent.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i, juntament amb un testimoniatge, remeteu les actuacions i el rotlle a la Secció indicada de l'Audiència.

Així, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ. Aquesta Sentència l'han signat i publicat avui els magistrats que l'han dictat. En dono fe.