Sentencia Civil Nº 47/2008, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 615/2007 de 11 de Febrero de 2008

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE GIRONA

SECCIÓ SEGONA

Rotlle d'apel·lació civil núm. 615/2007

Prové: JUTJAT PRIMERA INSTÀNCIA 3 FIGUERES

Procediment núm. 91/2007

Classe: procediment ordinari

SENTÈNCIA 47 / 2008

Il·lms. Srs:

PRESIDENT

JOSÉ ISIDRO REY HUIDOBRO

MAGISTRATS

JOAQUIM FERNANDEZ FONT

MANUEL IBARZ CASADEVALL

Girona, onze de febrer de dos mil vuit

En aquesta segona instància ha comparegut com a part apel·lant María , representada pel procurador CARLOS JAVIER SOBRINO CORTES, i defensada pel lletrat JOSEP PI MARQUES, i com a part contra la qual s'apel·la Luis Manuel I David , representats per la procuradora ROSA BOADAS VILLORIA, i defensats pel

Antecedentes

PRIMER. Aquest procés es va iniciar arran de la demanda presentada en nom de María contra Luis Manuel i David .

SEGON. La decisió de la Sentència que va posar fi a la primera instància diu així: "Debo desestimar y desestimo la demanda interpuesta por el Procurador de los Tribunales D.ª Anna Bordas Poch en nombre y representación de D.ª María contra D. Luis Manuel y D. David y en consecuencia debo absolver y absuelvo a los demandados de la acción ejercitada en su contra y de los pedimentos contra ellos dirigidos.

Todo ello con expresa imposición de costas a la parte demandante.".

TERCER. En aplicació de les normes de repartiment vigents en aquesta Audiència Provincial, aprovades per la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ha correspost el coneixement d'aquest recurs a la Secció Segona.

QUART. En la seva tramitació s'han observat les normes processals aplicables a aquesta classe de recurs, les parts han efectuat les al·legacions que es poden veure en els respectius escrits presentats en aquesta segona instància, als quals es respon en els fonaments jurídics següents. Per a la deliberació i votació del recurs, s'assenyala el dia 11 de febrer de 2008.

CINQUÈ. Conforme al que estableixen les normes de repartiment indicades, es va designar com a ponent d'aquest recurs l'Il·lm. Sr. JOAQUIM FERNANDEZ FONT, qui expressa en aquesta Sentència el criteri unànim de la Sala.

Fundamentos

PRIMER. La part apel·lant defensa que els demandats estan passant per la finca de la seva propietat per a arribar a la finca que els pertany, sense que tinguin constituïda a favor dels seus terrenys i en perjudici dels que són propietat de la demandant cap servitud de pas.

Els demandats accepten que no hi ha cap mena de servitud d'aquesta classe, però que poden passar per on ho fan perquè ho estan fent per un camí públic.

La sentència apel·lada ha desestimat la demanda en entendre que, efectivament, per on passen els demandats és un camí públic i no cap propietat de la demandant.

Aquesta no està d'acord amb aquesta decisió i la recorre en atendre que per on passen els demandats forma part de la seva propietat, el que fa que no puguin passar en no existir cap servitud de pas.

SEGON. En els termes que s'ha plantejat el recurs, i al cap i a la fi tot el plet, sura una qüestió bàsica com és la de decidir si els terrenys per on passen els demandats son públics o privats de la demandant.

Aquest caràcter públic del suposat camí no es tracte de una al·legació de part mancada de cap suport probatori. Ans al contrari, de les probes practicades en resulten indicis de la propietat pública del terreny.

Això fa que qualsevol pronunciament d'aquest tribunal sobre la qüestió litigiosa tingui com a necessari precedent esbrinar si el terreny es públic o privat de la demandant. Lògicament, l'estimació de la demanda passaria per entendre acreditat que el terreny no es públic sinó titularitat de la demandant. Això implicaria una decisió que podria afectar a l'Administració Local, que no ha estat demandada ni sentida en aquest plet, per la qual cosa se la deixaria en evident indefensió.

TERCER. Aquest mateix tribunal ha dit moltes vegades, per exemple a les sentencies de 17 de maig de 2.004, 24 de setembre de 2.003, 15 d' abril i 7 de març de 2.002 i 13 de desembre, 15 i 14 de març de 2.001. que "el llamado litisconsorcio pasivo ha sido desarrollado por la jurisprudencia en una doctrina muy consolidada ya que, con anterioridad a la LEC de 7 de enero de 2.000, carecía de regulación legal, siendo así que dicha norma ha venido a cubrir esa laguna en sus artículos 12.2 y 416.1.3º y 420 . Este desarrollo jurisprudencial de la figura que nos ocupa, se ha efectuado, por ejemplo, en las sentencias del Tribunal Supremo de 30 de junio de 1998, 18 de septiembre de 1998, 24 de noviembre de 1998, 28 de diciembre de 1998, 4 de enero de 1999, 15 de febrero de 1999, y 28 de julio de 1999 , por citar algunas de las más actuales. La primera de ellas expone tal doctrina, basándose en sentencias anteriores, y ha sido reproducida en posteriores y dice literalmente "la doctrina de esta Sala es muy reiterada y uniforme y la resume la sentencia de 25 de junio de 1997 recordando que es una figura de creación jurisprudencial, que ha sido definida por la doctrina de esta Sala, en las sentencias, entre otras muchas, de 11 de diciembre de 1990, 7 de enero de 1992, 30 de enero de 1993 y 6 de abril de 1996 : la exigencia de traer al proceso a todos los interesados en la relación jurídica litigiosa, con el fin de evitar, por un lado, que puedan resultar afectados por la resolución judicial quienes no fueron oídos y vencidos en el juicio y de impedir, por otro, la posibilidad de sentencias contradictorias. Y la de 12 de marzo de 1997 añade que se evita que a las personas que no han sido parte en el proceso les alcancen los efectos que puedan derivarse de la sentencia que se dicte en el mismo. Con ello, se preserva el principio de audiencia, se proscribe la indefensión y, en definitiva, se respeta el derecho a la tutela judicial efectiva, que proclama el artículo 24 de la Constitución. La sentencia de 12 de abril de 1996 y la citada de 12 de marzo de 1997 , resumen la doctrina jurisprudencial, plasmada en sentencias de 3 de mayo de 1977, 16 de diciembre de 1986, 24 de abril de 1990 y 23 de octubre de 1990 , en los siguientes términos: lo característico del litisconsorcio pasivo necesario, y lo que provoca la extensión de cosa juzgada, es que se trate de la misma relación jurídico material sobre la que se produce la declaración, pues si no es así, si los efectos hacia un tercero se producen con carácter reflejo, por una simple conexión, o porque la relación material sobre la que se produce la declaración le afecta simplemente con carácter perjudicial, su posible intervención en el litigio no es de carácter necesario.

Por lo demás, esta figura procesal es susceptible de ser apreciada de oficio aún cuando no la haya alegado la parte demandada, ya que afecta a una cuestión de orden público, como se desprende de una continua y reiterada jurisprudencia".

QUART. L'aplicació de la jurisprudència que s'acaba de resumir al present cas fa que necessàriament haguem d'apreciar la manca de litisconsorci passiu necessari, doncs és completament impossible resoldre el plet sense decidir si el terreny per on passen els demandats és de propietat privada o pública, cosa que no es pot fer sense que a l'Administració que podria quedar afectada per aquest pronunciament (l'Ajuntament d'Ordis) se li doni la possibilitat de ser escoltada i dir la seva sobre la discutida titularitat.

Per tant, s'haurà de procedir de conformitat amb allò que disposen els números 2 i 3 de l'article 420 de la LEC, la qual cosa suposa la revocació de la sentència de primera instància i la nul·litat de tots els actes processals fets des de l'audiència prèvia inclosa, a no ser que totes les parts de comú acord entenguin que no cal repetir totes aquestes actuacions un cop l'Administració Local hagi contestat a la demanda, si així ho decideix.

CINQUÈ. No imposem les costes de la segona instància.

Fallo

PRIMER. Estimem d'ofici la manca de litisconsorci passiu necessari perquè no s'ha demandat també a l'Ajuntament d'Ordis, a qui s'haurà de donar trasllat de la demanda per si la vol contestar i personar-se en el procediment.

SEGON. Revoquem la sentència de primera instància. El jutjat haurà de procedir d'acord amb el que es disposa al fonament jurídic quart d'aquesta resolució.

TERCER. No imposem les costes de la segona instància.

Contra aquesta resolució no es por interposar cap recurs extraordinari atès que el procediment s'ha tramitat per raó de la quantia litigiosa, que no excedeix de 150.000 euros.

Notifiqueu aquesta Sentència a les parts i deixeu-ne un testimoniatge en aquest rotlle i en les actuacions originals, que es retornaran al Jutjat de Primera Instància i Instrucció del qual procedeixen.

Així ho decideix la Sala, integrada pels magistrats esmentats a l'encapçalament, que signen a continuació.

PUBLICACIÓ. Avui, s'ha publicat aquesta Sentència, d'acord amb el que s'estableix legalment. En dono fe com a secretària judicial d'aquesta Secció.