Sentencia CIVIL Nº 47/2019, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 175/2018 de 01 de Julio de 2019

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

Recurs de cassació i extraordinari per infracció processal núm. 175/2018

SENTÈNCIA NÚM. 47

President:

Il·lm. Sr. José Francisco Valls Gombau

Magistrats:

Il·lma. Sra. Mª Eugènia Alegret Burgués

Il·lm. Sr. Jordi Seguí Puntas

Barcelona, a 1 de juliol de 2019

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s'esmenten més amunt, ha vist el recurs de cassació interposat per Blanca , representat/da davant aquest Tribunal pel/per la procurador/a MERCEDES PARIS NOGUERA i dirigit/da per l'advocat/da JOAQUIM BAYO DELGADO, contra la Sentència dictada per la Secció 12a de l'Audiència Provincial de Barcelona el 6 de febrer de 2018 en conèixer del recurs d'apel·lació interposat contra la Sentència dictada pel Jutjat VIDO núm. 1 el Barcelona en el procediment ordinari núm. 16/16. Faustino , aquí part contra la qual es recorre, ha estat representat/da en aquest Tribunal pel/per la procurador/a MARTA LUJUA CASABON i dirigit/da per l'advocat/da MARIA JOSÉ VARONA ALABERN. Amb la deguda intervenció de MINISTERI FISCAL.

Antecedentes

Primer. El/La procurador/a MERCEDES PARIS NOGUERA, en representació de Blanca , va formular demanda de procediment ordinari núm. 16/16 davant el Jutjat VIDO núm. 1 de Barcelona. Seguida la tramitació legal, el Jutjat va dictar Sentència amb data 8 de març de 2017 , la part dispositiva de la qual diu el següent:

'FALLO: Que desestimo íntegramente la demanda interpuesta por Doña Blanca contra Don Faustino en la que solicita se declare la nulidad de pleno derecho del acta de reconocimiento y del expediente del registro civil que determina la fijación extramatrimonial del demandado respecto de los hijos de la demandante, declarándose la nulidad del reconocimiento y ordenándose la supresión de apellido paterno en la inscripción e imponiéndose las costas al demandado. Igualmente desestimo ampliación de la demanda en la que solicitaba, con carácter subsidiario, la acción de impugnación de la paternidad no matrimonial. Cada parte abonará sus costas y las comunes por mitad.'

Segon. Contra aquesta Sentència, la part actora va interposar un recurs d'apel·lació, el qual es va admetre i es va substanciar a la Secció 12a de l' Audiència Provincial de Barcelona, la qual va dictar Sentència amb data 6 de febrer de 2018 , amb la següent part dispositiva:

'Se desestima el recurso de apelación interpuesto por la Procuradora Doña MERCEDES PARIS NOGUERA, en nombre y representación de Doña Blanca , contra la sentencia dictada por el Juzgado de Violencia sobre la Mujer 1 de Barcelona, el 8 de marzo de 2017 , en proceso declarativo, número 16/2016, y en consecuencia confirmamos

la indicada resolución en todos sus pronunciamientos, sin efectuar especial declaración de condena de las costas procesales derivadas del recurso de apelación'.

Tercer. Contra la Sentència anterior, Blanca va interposar recurs de cassació i extraordinari per infracció processal. Per interlocutòria de 31 de gener de 2019, aquest Tribunal es va declarar competent i va admetre el recurs a tràmit, i de conformitat amb l' art. 485 de la LEC es va traslladar a la part contra la qual es recorre i al Ministeri Fiscal perquè en un termini de vint dies formalitzessin l'escrit d'oposició. Un cop dut a terme, es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 9 de maig de 2019, en què es va celebrar.

Ha estat ponent l'Il·lm/a. Sr. Jordi Seguí Puntas.

Fundamentos

PRIMER. Resum d'antecedents

La demanda que obre aquest procediment va ser formulada per Blanca amb la pretensió que fos anul·lat el reconeixement dels seus fills, els bessons Josefina i Paulino , nascuts el NUM000 de 2013, per part de Faustino dut a terme davant del Registre Civil el següent dia 5 de desembre i que donà lloc a la corresponent inscripció registral de paternitat no matrimonial. En un escrit posterior la mateixa demandant formulava amb caràcter subsidiari una acció d'impugnació de la paternitat no matrimonial que recull l'esmentat assentament registral.

El demandat es va oposar a totes dues accions. Justificava el seu reconeixement de paternitat en el fet que coneixia la fecundació assistida -amb material genètic de tercera persona- de què va ser objecte la senyora Blanca perquè entre els anys 2010 i 2014 formaven una parella estable, de manera que, un cop succeït el naixement dels fills de la seva parella, va decidir de fer un reconeixement de complaença dels nadons, plenament vàlid.

La sentència de primera instància va desestimar les pretensions de la demandant després de raonar (i) que la inscripció de naixement que es pretén anul·lar és formalment vàlida, atès que es va fer dintre del termini màxim de trenta dies que preveu la regulació del Registre Civil i concorrent la justa causa a què al·ludeix l' article 166 RRC derivada del fet que el naixement dels bessons havia presentat complicacions, (ii) que no hi ha prova que es tractés d'un reconeixement de conveniència del senyor Faustino motivat per raons econòmiques o d'altres igualment espúries, fent esment a la doctrina del Tribunal Suprem, que fa extensiva al dret català, referent a la distinció entre el reconeixement de conveniència, que és qualificat de fraudulent, i el de complaença, que es considera legítim, més si -com és el cas- la mare l'ha consentit, i (iii) que l'acció d'impugnació de la paternitat no matrimonial estava prescrita, de conformitat amb l' article 235-26.1 CCCat , pel transcurs de més de dos anys des del coneixement per la mare impugnant de l'establiment de la paternitat.

Val a dir que aquesta darrera acció d'impugnació no va tornar a ser plantejada en la segona instància, ja que el recurs d'apel·lació de la demandant se centrava exclusivament en la nul·litat per frau de llei del reconeixement de la paternitat, a l'empara de l' article 235-27.4 CCCat , i en la invalidesa del reconeixement i per extensió de la inscripció per vulneració de la normativa registral i substantiva.

La sentència d'apel·lació és confirmatòria de la del jutjat, i ho és prèvia declaració com a fets provats (i) que Blanca i Faustino van formar una parella estable des l'any 2010 fins octubre del 2014, (ii) que en el transcurs de la relació de convivència la parella va decidir de tenir descendència i que per aquesta raó ella es va sotmetre els anys 2012 i 2013 a tractaments de fertilitatin vitroamb coneixement d'ell, tot i que sense documentar el seu consentiment per escrit, (iii) que l'embaràs de la senyora Blanca i l'extracció dels infants mitjançant cesària el dia NUM000 de 2013 van ser complicats, per la qual cosa la mare va restar hospitalitzada primer amb els dos nadons i més tard només amb un d'ells fins el següent 14 de desembre, i (iv) que l'anterior dia 5 de desembre el pare havia instat davant la persona encarregada del Registre Civil la inscripció dels nadons amb els cognoms Faustino Blanca , 'con pleno conocimiento y aprobación de la demandante', conclusió extreta d'un seguit d'actes propis de la demandant posteriors a la inscripció del naixement que s'exposen de manera individualitzada.

Pel que fa als raonaments estrictament jurídics la sentència d'apel·lació comença dient que per raó de territorialitat (domicili dels litigants) és aplicable la legislació substantiva catalana relativa a la filiació. Tot seguit expressa que si bé la manca de consentiment formal del demandat a la fecundació assistida de la seva parella fa inviable la determinació de la paternitat no matrimonial per la via específica prevista en l' article 235-13.1 CCCat , això no comporta una oposició del senyor Faustino a l'esmentada fecundació assistida ni impedeix que els nascuts fruit d'aquest tractament puguin ser reconeguts com a fills pel mateix senyor Faustino per la via del reconeixement davant la persona encarregada del Registre Civil prevista en la lletra a/ de l' article 235-9.1 CCCat .

També s'afirma que el reconeixement de la paternitat dut a terme pel demandat fou de complaença i no de conveniència, 'al no haberse acreditado que tuviera por finalidad objetivos espúreos, tales como ayudas económicas, permiso de residencia u obtener determinada nacionalidad', fent esment a la doctrina del Tribunal Suprem segons la qual el reconeixement de complaença de la paternitat no és nul de ple dret per si mateix (s'invoca la STS Ple de 15 de juliol de 2016 , que ja havia fet valer el jutge de primera instància).

En darrer terme, considera que la inscripció del naixement dels menors es va fer dintre del termini legal, ja que si bé no va tenir lloc en el termini ordinari que fixa l' article 42 de la Llei del Registre Civil (vuit dies posteriors al naixement), es va produir en el termini més ampli que preveu l' article 166 del Reglament del Registre Civil (30 dies següents al naixement, concorrent justa causa), 'y así lo entendió el encargado del Registro Civil, que debió apreciar la justa causa, pues de no entenderlo así no hubiese manifestado que la inscripción del nacimiento de los menores se había producido dentro del plazo legal'.

SEGON. Recurs per infracció processal

Motiu primer: errònia presumpció judicial

1.El primer motiu del recurs per infracció processal s'estalona en l' article 469.1 , 4rt de la Llei d'enjudiciament civil ( LEC) en relació amb l'article 386.1 del mateix cos legal i amb la interdicció de la indefensió sancionada per l' article 24 de la Constitució Espanyola, i denuncia l'errònia valoració de la prova que ha conduït al tribunal d'apel·lació a establir una presumpció judicial de reconeixement de complaença per tal com 'entre los hechos probados (actos propios de la recurrente) y el hecho deducido de ellos no hay ligazón lógica'.

A parer de la recurrent, l'error del tribunal l'ha portat a establir la inferència de complaença en el reconeixement, sent així que la inferència correcta és que el demandat va reconèixer el fills per raons espúries, és a dir, per pura conveniència.

2.El mecanisme processal d'adquisició de certesa sobre fets controvertits en que consisteix la presumpció judicial (no és pròpiament un mitjà de prova com ho palesa que la LEC de 2000, a diferència del que feia el Codi civil en el seu article 1215 , retoli el capítol corresponent del llibre segon amb l'enunciat 'de los medios de prueba y de las presunciones'), significa que 'a partir de un hecho admitido o probado, el tribunal podrá presumir la certeza, a los efectos del proceso, de otro hecho, si entre el admitido o demostrado y el presunto existe un enlace preciso y directo según las reglas del criterio humano', segons que estableix l' article 386.1 LEC .

Sobre aquesta institució la sentència del Tribunal Suprem 628/2011, de 27 de setembre , declara que 'las presunciones son operaciones intelectuales que consisten en tener como cierto un hecho, denominado hecho presunto, a partir de la fijación formal de otro hecho denominado hecho base, que debe haber sido probado ( STS de 14 de mayo de 2010 )' i pel que fa en concret a la seva revisió per mitjà del recurs extraordinari sosté 'que las infracciones relativas a la prueba de presunciones solo pueden producirse en los casos en los cuales se ha propuesto esta forma de acreditación de hechos en la instancia o la misma ha sido utilizada por el órgano judicial, o cuando este ha omitido de forma ilógica la relación existente entre los hechos base que declara probados y las consecuencias obtenidas ( STS de 11 de octubre de 2005 ), pero no en aquellos casos, en los cuales el órgano judicial se ha limitado a obtener las conclusiones de hecho que ha estimado más adecuadas con arreglo a los elementos probatorios que le han sido brindados en el proceso sin incurrir en una manifiesta incoherencia lógica ( STS 10 de noviembre de 2005 ). También ha declarado esta Sala que la elaboración de las presunciones judiciales forma parte del procedimiento de valoración de la prueba y del conjunto de operaciones de carácter epistemológico y jurídico-institucional que deben llevarse a cabo para fijar los hechos en los que debe fundarse la decisión. En consecuencia, el carácter ilógico de una presunción no puede ser invocado como vulneración de las garantías del proceso al amparo del artículo 469.1.2º LEC , sino que solo es susceptible de ser invocado para demostrar la existencia de una valoración de la prueba manifiestamente errónea o arbitraria al amparo del artículo 24 CE '.

3.El motiu no pot reeixir, ja que la sentència impugnada no incorre en la manifesta incoherència lògica que exigeix la doctrina legal.

Ans al contrari, la sentència descriu un seguit d'elements de convicció que condueixen amb tota naturalitat -segons les regles del criteri humà- a concloure que el reconeixement dut a terme pel demandat és de complaença, descartant que fos de conveniència mogut per raons espúries (obtenció d'ajudes econòmiques, de nacionalitat o de permís de residència, entre altres).

D'aquests elements de convicció plurals uns són anteriors al naixement dels nens (els senyors Faustino i Blanca van ser parella de fet entre els anys 2010 i 2014; ell va ser coneixedor en tot moment, tot i que no el consentís formalment, del tractament de fecundacióin vitroa què se sotmetia ella des que l'any 2012 van decidir de tenir descendència) i d'altres posteriors (ella va aprovar la declaració de paternitat dels menors feta pel senyor Faustino amb ocasió de promoure la inscripció del naixement; la mare va demanar ajuts econòmics a diversos organismes públics i privats pels menors amb ple coneixement de la paternitat i la maternitat publicada al Registre; la mare va promoure l'any 2015 un procés de família en el qual reclamava la guarda dels fills amb reconeixement d'un règim d'estades dels menors amb el senyor Faustino i una contribució alimentària d'aquest envers els seus fills).

Cap dels contra-indicis adduïts per la recurrent determinen la manca de lògica de la inferència exposada.

D'una banda, la declaració notarial de la senyora Blanca del gener de 2012 en el sentit que 'ella misma y por sí sola' s'estava sometent a un tractament de fecundació assistida és del tot coherent amb la premissa d'aquesta declaració (nega tota relació de parella de fet o sentimental, ni tan sols amb el senyor Faustino ), però no predetermina la postura que havia d'adoptar quan, produït un eventual naixement del producte de la fecundació, es plantegés el reconeixement dels nadons per la seva parella.

En segon lloc, tan cert és que la inscripció registral fa prova dels fets inscrits ( article 2 LRC ), com que en cap de les múltiples gestions -administratives, judicials- dutes a terme per la mare en interès dels fills en plena època de convivència de parella i fins i tot després de la ruptura hi apareix la més mínima objecció a la paternitat declarada del pare. L'acció d'impugnació de la paternitat no es promou fins a mitjans de l'any 2016, dos anys i mig després del naixement del nens i un any i mig després del cessament de la convivència de parella.

En darrer terme, no s'ha provat ni una sola raó espúria que hauria pogut moure el demandat a reconèixer els fills de la seva parella. Les referències de la sentència del jutjat de violència domèstica dictada el cinc d'octubre de 2017 a una suposada cobdícia del senyor Faustino en el seu comportament envers la senyora Blanca són hipotètiques -el jutge admet que 'no tenemos prueba al respecto'- i a més van referides a la reclamació d'una compensació econòmica per raó de treball en la qual el fet de la paternitat formal esdevé secundari (un dels criteris a ponderar per al seu reconeixement és la dedicació a la casa, incloent la criança de fills o l'atenció a altres membres de la família que hi convisquin).

Motiu segon: manca d'exhaustivitat de la sentència

1.En el motiu segon es denuncia, a l'empara de l' article 469.1 , 2n en relació amb l ' article 218.2 LEC , la manca d'exhaustivitat en què hauria incorregut la sentència per tal com no fa cap menció ni valoració de dos mitjans de prova introduïts vàlidament en el procés, com són l'acta notarial de manifestacions del gener de 2012 aixecada a instància de la senyora Blanca i el contingut de la sentència del jutjat de violència domèstica abans esmentada.

2.L' article 218.2 LEC prescriu que'las sentencias se motivarán expresando los razonamientos fácticos y jurídicos que conducen a la apreciación y valoración de las pruebas, así como a la aplicación e interpretación del derecho. La motivación deberá incidir en los distintos elementos fácticos y jurídicos del pleito, considerados individualmente y en conjunto, ajustándose siempre a las reglas de la lógica y de la razón'.

En la interpretació d'aquesta norma la nostra sentència 9/2017, de 23 de febrer , va dir que 'En cuanto al deber de motivación hemos declarado en la STSJCat de 19 de septiembre de 2016 con cita de la nº 49/2016 de 27 de junio de 2016 y de otras anteriores, que la motivación debe expresar los elementos y las razones del juicio que permitan conocer cuáles han sido los criterios jurídicos esenciales que fundamentan la decisión, o lo que es lo mismo, que su ratio decidendi sea consecuencia de una exégesis racional del ordenamiento jurídico y no fruto de la arbitrariedad, lo que se incumple tanto (a) cuando no se contiene motivación alguna, (b) cuando la efectuada es insuficiente mediante apreciaciones genéricas sin atender al caso concreto, a lo que hemos de añadir, (c) aquellos supuestos en los que la motivación es aparente y confusa.

Téngase presente que el deber de motivación de las sentencias y resoluciones judiciales, tiene una doble finalidad como es la de exteriorizar el fundamento de la decisión, haciendo explícito que responde a una determinada interpretación del derecho, y por otra, la de permitir su eventual control jurisdiccional mediante el efectivo ejercicio de los recursos constituyendo una garantía frente a la arbitrariedad.

De igual forma, hemos dicho (por todas STSJCat 21/2016 de 7 de abril) que la exigencia constitucional de motivar las sentencias ( art. 120.3 CE ) no supone la necesidad de que el Juez o el Tribunal lleven a cabo una exhaustiva descripción del proceso intelectual que les haya conducido a resolver en un determinado sentido, ni les impone una determinada extensión, intensidad o alcance en el razonamiento empleado, como tampoco exige un análisis detallado sobre todos y cada uno de los elementos y alegaciones, de hecho o de derecho, que se hayan introducido en la litis, o sobre todos los aspectos y perspectivas que la parte pudiera tener sobre el objeto litigioso, siendo suficiente con que la resolución ofrezca los razonamientos reveladores de la ratio decidendi, aun cuando pudieran considerase discutibles o escuetos'.

En aquesta mateixa línia, la sentencia del Tribunal Suprem 184/2019, de 26 de març , recorda que 'deben considerarse suficientemente motivadas aquellas resoluciones que vengan apoyadas en razones que permitan invocar cuáles han sido los criterios jurídicos esenciales fundamentadores de la decisión, es decir, la ratio decidendi que ha determinado aquélla( sentencias 294/2012, de 18 de mayo , 95/2014, de 11 de marzo , y 759/2015, de 30 de diciembre )'.

3.El motiu no pot reeixir.

Pel que fa al primer mitjà de prova esmentat, n'hi prou en llegir el tercer paràgraf del fonament jurídic tercer de la sentència per comprovar que l'acta notarial del gener de 2012 va ser expressament apreciada, subratllant el tribunal que la senyora Blanca no digué la veritat al notari sobre la seva situació de convivència de parella, tota vegada que des l'any 2010 convivia amb el senyor Faustino .

Quant a la sentència del jutjat de violència domèstica, dictada amb posterioritat a la sentència de primera instància d'aquest litigi i que va ser aportada a les actuacions en plena segona instància als efectes procedents (la sala la va admetre 'por tener interés para la resolución de las cuestiones litigiosas'), certament no és objecte d'anàlisi per part de la sentència impugnada. Però és que de la seva lectura no se'n desprèn dada o circumstància de cap mena determinant dels raonaments del tribunal d'apel·lació, ja que aquell litigi només tenia per objecte les pretensions formulades pel senyor Faustino arran de la ruptura de la convivència de parella que incloïen mesures relatives a l'exercici de la potestat parental (guarda compartida i atribució de l'ús de l'habitatge familiar) i reclamacions patrimonials (compensació econòmica per raó de treball), i com ja s'ha vist en l'anàlisi del motiu primer l'apreciació del jutge sobre el comportament del senyor Faustino no és concloent (de fet, la reclamació de la compensació econòmica fou desestimada).

Motiu tercer: errònia valoració de la prova

1.El motiu tercer s'articula al voltant de l' article 469.1 , 4rt LEC i denuncia una errada manifesta en la valoració de la prova pel que fa a la presumpció judicial de la sentència respecte de la concurrència de justa causa en el retard en la inscripció del naixement dels fills de la demandant.

La recurrent considera que 'no hay el más mínimo indicio de que el Sr. Faustino no pudiera ir al Registro antes del octavo día', de manera que la presumpció de concurrència de justa causa per no fer la declaració en el termini ordinari de vuit dies posteriors al naixement constituiria una presumpciócontra legem,atès que l' article 166 del Reglament del Registre Civil imposa que la justa causa figuri en la pròpia inscripció.

2.A banda de donar per reproduïdes les consideracions fetes en el primer motiu relatives a la via impugnatòria de les presumpcions judicials, afegirem que, segons expressa la STS 134/2019, de 6 de març , 'no cabe alegar en el recurso por infracción procesal cuestiones sustantivas, que pertenecen al ámbito del recurso de casación ( sentencia 333/2016, de 19 de mayo , entre otras), y los errores en la valoración de la prueba deben afectar a la fijación de hechos y no a la valoración jurídica ( sentencia 613/2015, de 10 de noviembre )'.

3.El motiu ha de ser refusat.

L'errònia valoració de la prova denunciada no fa referència a una qüestió de fet, sinó a una qüestió jurídica, ja que la sentència no entra a examinar si hi havia justa causa per retardar la inscripció de naixement més enllà del dia vuitè, sinó que considera que el fet indiscutible de la pràctica de la inscripció per part de l'encarregat del Registre comporta el compliment de la normativa específica registral.

Bona prova de la naturalesa no adjectiva del motiu que s'examina és que el segon motiu del recurs de cassació tracti precisament de la transcendència sobre la validesa del reconeixement del fet que la inscripció de naixement no faci constar de manera expressa la justificació del retard.

TERCER. Recurs de cassació

Motiu primer: infracció de l' article 235-27.4 CCCat

1.A l'empara de l' article 3, a/ de la llei 4/2012 , aquest primer motiu denuncia la vulneració de l' article 235-27.4 CCCat , tot afirmant que la sentència és contrària a la doctrina d' aquest tribunal conformada per les sentències 31/1997 i 17/1998 , segons la qual en el dret català, a diferència del sistema del Codi civil espanyol, no són vàlids els reconeixements de conveniència però tampoc els de complaença atesa la primacia de la veritat biològica, principi tradicional del dret a Catalunya.

En paraules de la recurrent, 'la realidad biológica siempre ha primado en Cataluña, que solo cede en el supuesto de consentimiento para la reproducción asistida (además de la adopción)', raó per la qual el reconeixement impugnat que parteix de la no-paternitat biològica del reconeixedor ha de ser invalidat.

Amb caràcter subsidiari, el motiu es formula a l'empara de l' article 3, b/ de la Llei 4/2012 , pel cas que s'entengués que no hi ha doctrina d'aquest tribunal sobre la qüestió relativa a la licitud dels reconeixements de complaença des de la perspectiva del vigent article 235-27.4 CCCat .

2.Certament, el preàmbul de la Llei 7/1991, de 27 d'abril, de filiacions, que aborda per primera vegada una regulació autònoma i actualitzada de la filiació en el dret català, proclama com a principi rector de la matèria, juntament amb els defavor filiii de no-discriminació entre la filiació matrimonial i la no matrimonial, 'l'anomenat principi de veracitat o d'adequació de la paternitat i de la maternitat jurídico-formal a la biològica', però ho fa amb el significatiu matís de dir que aquest principi ha de regir 'en la mesura que sigui possible'.

En coherència amb aquests principis generals, la llei regulava unes àmplies accions d'impugnació de la filiació tant matrimonial com no matrimonial (articles 12 i 13) encaminades a fer coincidir la veritat biològica amb la veritat formal publicada al Registre Civil, amb independència de quina hagués estat la via de determinació d'una o altra filiació, en el termes previstos en els articles 1 a 8 de la pròpia llei.

En aquest context legal s'inscriuen les sentències d'aquest tribunal 31/1997, de 16 de desembre , i 17/1998, de 29 de juny , invocades per la recurrent, que acullen sengles accions d'impugnació de paternitat no matrimonial pel simple fet que qui apareixia com a pare no ho era en la realitat biològica. En el primer cas, el pare que impugnava la seva pròpia paternitat ho era en virtut d'un reconeixement de complaença de la filla de sis anys de qui acabava de convertir-se en la seva esposa; en el segon cas era la mare d'una menor qui impugnava la paternitat de qui l'havia reconegut. En els supòsits que donaren peu a aquestes dues sentències la fecundació de la mare havia estat natural, no artificial o assistida.

Totes dues sentències subratllen la vigència del principi de veracitat o adequació de la paternitat formal a la biològica, raó per la qual anul·len uns reconeixements de complaença que no es corresponien amb una paternitat real des de l'estricte punt de vista biològic. Els dos reconeixements van ser fets en plena convivència de parella entre el reconeixedor i la mare de la menor reconeguda, i les corresponents accions d'impugnació es formularen un cop trencada aquesta convivència.

En concret, la STSJ 31/1997 expressa que 'l'art. 13 de la Llei catalana de filiacions autoritza impugnar la filiació no matrimonial 'pels qui en resultin afectats' sense més condició que el que figuri com pare, en la realitat no ho sigui; ja que per l'èxit d'aquesta acció l'únic decisiu és la dada objectiva de la realitat biològica, perquè es tracta d'adequar la filiació a aquesta realitat fent desaparèixer tota falsa i inexacta aparença contrària a la veritat, per molt formal que sigui l'aparença; perquè la llei no vol que ningú sigui tingut per fill d'un pare si de veritat no ho és, doncs com diu l'exposició de Motius de la Llei Catalana de Filiacions, és principi general informador de la matèria l'anomenat principi de veracitat o de adequació de la paternitat i de la maternitat jurídico-formal a la biològica; i quan l'art. 13 reconeix legitimació per a impugnar la filiació a tots 'els que en resultin afectats', no fa cap excepció, i no exceptua de la seva aplicació al reconeixedor inveraç no progenitor (reconeixement de complaença), perquè, legalment, no pot reconèixer qui no és pare, ni ser reconegut qui no és fill, per la qual cosa el reconeixement fet en aquestes condicions d'inveracitat, és ineficaç i invàlid, amb nul·litat absoluta'.La STSJ 17/1998 reitera aquesta doctrina tot dient que 'legalment no pot reconèixer qui no és pare ni ser reconegut qui no és fill'.

Ambdues sentències aclareixen que l'acció promoguda era la d'impugnació de la paternitat no matrimonial prevista a l'article 13 de la Llei 7/1991 , i no la d'impugnació del reconeixement fet mitjançant error, violència o intimidació prevista a l'article següent; per això conclouen que 'la nul·litat del reconeixement inveraç és simple conseqüència de la declaració de no-paternitat'.

Aquesta precisió és rellevant, atès que l'article 13 esmentat configurava l'acció d'impugnació amb un termini específic de caducitat (4 anys), comptador de l'inici de l'estat que s'impugna o, si escau, des del moment en què es conegui aquest estat.

El legislador català revelava així que, tot i ser conscient que la filiació ha de correspondre's en la mesura que sigui possible amb la veritat biològica (la Constitució espanyola de 1978 assumeix aquest principi rector de la política social en proclamar en el seu article 39.2 que 'la ley posibilitará la investigación de la paternidad'), i que la relació jurídica jurídico-formal que origina és en principi irrenunciable i imprescriptible, no ignorava els imperatius constitucionals de seguretat jurídica, de protecció integral dels fills amb independència del caràcter de la seva filiació i la dels infants en els termes previstos en els acords internacionals que vetllen pels seus drets ( articles 9.3 i 39.2 i 4 CE ), de manera que configurà una acció d'impugnació sotmesa a caducitat.

Aquest punt d'equilibri del legislador es torna a palesar amb ocasió de l'aprovació l'any 1998 del Codi de família, el qual va escurçar sensiblement -de quatre a dos anys- el termini de caducitat de l'acció d'impugnació de la paternitat no matrimonial. Així ho va establir l' article 109.1 CF i ho manté el vigent article 235-26.1 CCCat .

En definitiva, s'evidencia un afebliment del principi de la veritat biològica en la filiació per naturalesa tradicional del dret civil català en favor dels principis constitucionals abans esmentats de seguretat jurídica i de protecció de la família i dels menors d'edat.

3.Tampoc podem passar per alt que el legislador català de 1991 era plenament conscient que els avenços científics havien fet possible un mecanisme de fecundació artificial, diferent de la fecundació natural fruit de l'acoblament d'un home i una dona, que capgirava els conceptes tradicionals de la filiació, no debades la inseminació artificial de la dona podia tenir lloc amb semen del marit o de la parella estable (IAC) o amb semen de donant (IAD), originant així la distinció entre el pare genètic (qui proporciona l'espermatozoide que en fecundar l'òvul dona lloc al zigot, a partir del qual es desenvolupa el nou esser) i el pare legal (qui assumeix els drets i obligacions de pare).

La postura que adopta la primera llei catalana de filiacions envers aquest nou fenomen va consistir a abordar la regulació de la filiació que deriva de les tècniques modernes de procreació assistida incloent-la dins de la categoria de filiació per naturalesa, en contraposició a la filiació per adopció (regulada específicament en la Llei 37/1991, de 30 de desembre), i 'sense prendre partit en les opcions de política jurídica relatives a les tècniques de procreació assistida i a les persones que hi intervenen' (al·lusió que s'ha d'entendre feta a la Llei de l'Estat 35/1988, de 22 de novembre, sobre tècniques de reproducció assistida, que abordava per primera vegada a Espanya la regulació integral d'aquest fenomen), ja que l'objectiu confés del legislador era el de 'determinar la filiació de l'ésser ja nascut mitjançant aquest procediment, és a dir, qui haurà d'assumir la funció jurídico-social i les responsabilitats de pare o mare, tenint sempre present l'interès del fill'.

Així, l'article 2.1 de la llei advertia que 'no es pot admetre la impugnació basada només en la fecundació assistida de l'esposa, si s'ha fet amb el consentiment exprés del marit, formalitzat en document públic, tant si el dit consentiment s'ha prestat per a la inseminació amb material reproductor del marit com si s'ha prestat per a la inseminació amb material reproductor d'un altre donant'.

L' article 111.2 del Codi de família , aprovat per la Llei 9/1998, va esvair els dubtes que generava la norma precedent sobre la seva extensió a la paternitat no matrimonial refermant la desvinculació entre veritat biològica i filiació paterna en els supòsits de fecundació assistida de la dona, sigui casada o no: 'no s'admet la impugnació que només es basi en la fecundació assistida de la mare, si s'ha practicat d'acord amb els articles 97 i 92, i, per tant, encara que el pare no sigui el progenitor biològic de la persona la filiació de la qual s'impugna'.

La STSJ 44/2008, de 22 de desembre, que resolia una acció d'impugnació de paternitat no matrimonial promoguda sota la vigència del Codi de família, va refermar que 'consecuencia de esta legislación es que existan dos planos de regulación de la filiación: el realista basado en el principio de veracidad que pretende la total correspondencia entre la verdad biológica y la jurídica que posibilita la investigación de la paternidad y el de la ficción legal o voluntarista que basa en la voluntad y en el consentimiento del empleo de técnicas de fecundación artificial y consecuentemente la asunción de una paternidad no biológica resultado de las técnicas, con los mismos efectos jurídicos que la filiación por naturaleza'.

Aquesta sentència, després de constatar que l'acció d'impugnació de la paternitat no estava caducada, no obstant la desestima a l'empara de l' article 111.2 CF atès que la paternitat s'havia determinat per la via del consentiment a la fecundació assistida de la dona (hom fa una interpretació flexible de l'exigència de forma de l' article 97.1 CF encaminada a neutralitzar les accions d'impugnació amb finalitats oportunistes), és a dir, prescindint del vincle genètic entre pare i fill, no per la via del reconeixement posterior al naixement prevista a l' article 93.1, a/ CF .

Actualment, sota la vigència del llibre segon del Codi català, la dualitat esmentada -realitat biològicavsconsentiment- es conté en l'article 235-28, ja que mentre el seu apartat 1 proclama que qualsevol acció d'impugnació de la paternitat exigeix 'provar d'una manera concloent que el presumpte pare no és progenitor de la persona la filiació de la qual s'impugna', l'apartat 2 estableix que 'si la filiació deriva de la fecundació assistida de la mare, l'acció d'impugnació no pot prosperar si la persona la paternitat o maternitat de la qual s'impugna va consentir la fecundació d'acord amb els articles 235-8 o 235-13, i tampoc, en cap cas, si és progenitor biològic del fill'.

En definitiva, el criteri tradicional de la veritat biològica ha esdevingut secundari en la modalitat específica de determinació de la filiació pel consentiment prestat a la fecundació artificial de la mare prevista a l' article 235-13.1 CCCat .

Convé reiterar però que en el cas enjudiciat la paternitat del demandat no es va determinar per aquesta darrera via, sinó per mitjà del reconeixement davant l'encarregat del Registre Civil.

4.El capítol V del llibre segon dedicat a la filiació enumera els mitjans de determinació de la filiació per naturalesa. A banda del mitjans específics de determinació de la filiació materna (naixement) i paterna (matrimoni amb la mare), amb relació al pare i la mare la filiació no matrimonial es determina pel reconeixement, el consentiment a la filiació assistida, l'expedient registral i la sentència civil o penal, segons que preveuen els articles 235-3 i 235-9.1 CCCat .

El reconeixement és un acte jurídic unilateral, personalíssim i irrevocable (ho prova que la revocació del testament no comporta la del reconeixement de fills no matrimonials que pugui contenir, segons l' article 422-8.2 CCCat ), consistent en essència en una declaració de voluntat del reconeixedor per tal que entre ell i la persona reconeguda sorgeixen els efectes jurídics propis de la filiació corresponent. Pot fer-se en testament o codicil, en escriptura pública o davant la persona encarregada del Registre Civil.

Als efectes que ens ocupen (primacia en el dret català de filiació de la veritat biològica), és important distingir entre l'acció d'impugnació de la paternitat determinada mitjançant reconeixement i l'acció d'impugnació del propi reconeixement.

La primera discuteix l'existència del títol de constitució de la filiació paterna per la via d'afirmar la manca de vincle biològic entre pare i fill o filla; exigeix provar de manera concloent -fent servir tota classe de mitjans de prova- que el presumpte pare no és progenitor de la persona la filiació de la qual s'impugna ( articles 235-15.2 , 235-23 a 235-26 i 235-28.1 CCCat ).

Mentre que la impugnació del reconeixement -i també del consentiment donat a la fecundació assistida de la dona- és una acció d'invalidació d'una concreta determinació de la filiació duta a terme de manera irregular, sigui per manca de capacitat o per la concurrència d'un vici del consentiment (error, violència, intimidació o dol), raó per la qual només pot ser exercida per qui l'ha atorgat o els seus representants legals (article 235-27). En aquesta acció no es prejutja si la filiació determinada mitjançant el reconeixement es correspon amb la veritat biològica; tan és així que una hipotètica desestimació de l'acció no ha de ser impediment per a l'exercici ulterior de la corresponent acció d'impugnació de la paternitat basada simplement en la manca de vincle biològic entre el presumpte pare i la persona reconeguda.

Tal com s'ha exposat més amunt, la STSJ 31/1997 ja havia advertit que la nul·litat del reconeixement pot aparèixer en forma de simple conseqüència de l'acolliment d'una acció d'impugnació de la paternitat o constituir una pretensió autònoma. L'enunciat i el contingut actual dels articles 235-26 i 235-27 CCCat fa encara més evident aquesta dualitat d'accions.

En el nostre cas, l'acció d'impugnació de la paternitat no matrimonial promoguda per la demandant a l'empara de l' article 235-26 CCCat va ser refusada en la primera instància i abandonada en el recurs d'apel·lació. Mentre que l'acció d'impugnació del reconeixement promoguda en solitari a la demanda inicial no encaixa en les previsions del punt 1 de l'article 235-27 CCCat , ja que no és promoguda per la persona major d'edat que féu el reconeixement ni està emparada en la manca de capacitat natural d'aquest o en la concurrència d'una voluntat viciada.

5.Tanmateix, el llibre segon del Codi civil català ha introduït un nou apartat a la norma que regula la impugnació del reconeixement de la paternitat, segons el qual 'el reconeixement de la paternitat fet en frau de llei és nul. L'acció de nul·litat és imprescriptible i pot ésser exercida pel ministeri fiscal o per qualsevol altra persona amb un interès directe i legítim' (article 235-27.4).

La recurrent addueix que, tot i qualificar-se de reconeixement de complaença el que va fer el demandat, ha de quedar subjecte a les previsions del punt 4 de l'article 235-27 CCCat atès que el dret català considera fraudulent tot reconeixement de filiació pel sol fet que no es correspongui amb la veritat biològica.

Aquesta tesi no pot reeixir.

La distinció entre els anomenats reconeixements de complaença i de conveniència és ja una convenció en el dret modern de filiació. Segons que diu la sentència del Tribunal Suprem 494/2016, de 15 de juliol , 'lo que caracteriza a los reconocimientos que se trata[de complacencia] es que el autor del reconocimiento, sabiendo o teniendo la convicción de que no es el padre biológico del reconocido, declara su voluntad de reconocerlo con el propósito práctico de tenerlo por hijo biológico suyo: con la finalidad jurídica de constituir entre ambos una relación jurídica de filiación paterna como la que es propia de la paternidad por naturaleza. Eso diferencia radicalmente los reconocimientos de complacencia de los denominados reconocimientos 'de conveniencia': con la finalidad de crear una mera apariencia de que existe dicha relación de filiación, en orden a conseguir la consecuencia jurídica favorable de una norma (sobre nacionalidad, permisos de residencia, beneficios sociales, etc.) cuyo supuesto de hecho la requiere'.

Aquesta configuració jurisprudencial del reconeixement de complaença coincideix amb la que proposa la recurrent; es tracta d'una figura que parteix de la no-paternitat biològica conscient del reconeixedor i exigeix el beneplàcit de l'altre progenitor.

És molt revelador el fet que el legislador català hagi inserit en un precepte destinat a regular justament la impugnació del reconeixement de la paternitat, qüestió en l'anàlisi de la qual hom prescindeix de la correspondència del reconeixement amb la realitat biològica, una previsió destinada a combatre només els reconeixements fets en 'frau de llei'.

Aquesta darrera expressió jurídica remet directament a l' article 6.4 del Codi civil espanyol, segons el qual 'los actos ejecutados al amparo del texto de una norma que persigan un resultado prohibido por el ordenamiento jurídico, o contrario a él, se consideran ejecutados en fraude de ley'. A més, la conseqüència jurídica dels actes en frau de llei no és la nul·litat radical de l'acte en qüestió, sinó únicament que no s'impedirà la deguda aplicació de la norma que s'hagi tractat d'eludir.

En paraules del Tribunal Suprem (sentència 966/2011, del 29 de desembre ),'el fraude de ley requiere como elemento esencial un acto o serie de actos que, pese a su apariencia de legalidad, violan el contenido ético de los preceptos en que se amparan, ya se tenga o no conciencia de burlar la Ley ( sentencias, entre otras, de 17 de abril de 1997 , 3 de febrero de 1998 , 21 de diciembre de 2000 ). Se caracteriza ( sentencias, entre otras, de 4 de noviembre de 1994 , 23 de enero de 1999 , 27 de mayo de 2001 , 13 de junio de 2003 ) por la presencia de dos normas: la conocida, denominada 'de cobertura', que es a la que se acoge quien intenta el fraude, y la que a través de ésta se pretende eludir, que es la norma denominada 'eludible o soslayable', amén que ha de perseguir un resultado contrario a lo ordenado o prohibido imperativamente ( sentencia de 27 de marzo de 2001 y 30 de septiembre de 2002 ). Es claro, que no se requiere la intención, o conciencia, o idea dirigida a burlar la ley ( sentencias de 17 de abril de 1997 , 3 de febrero de 1998 y otras), pero es preciso que la Ley en que se ampara el acto presuntamente fraudulento no le proteja suficientemente ( sentencia de 23 de febrero de 1993 ) y que la actuación se encamine a la producción de un resultado contrario o prohibido por una norma tenida como fundamental en la materia, y tal resultado se manifieste de forma notoria e inequívocamente ( sentencias de 4 de noviembre de 1982 y 30 de junio de 1993 )'.

La STS 222/2016, de 7 d'abril , ha refermat que la simple vulneració d'un precepte legal no comporta sense més la concurrència d'un frau de llei.

De la interrelació entre els articles 235-3 , 235-9.1 , a/, 235-27.4 i 235-28 CCCat , i del fet que l'eina processal creada per a combatre el frau de llei en els reconeixements de la paternitat sigui una acció de nul·litat imprescriptible i exercible pel ministeri fiscal o per qualsevol altra persona amb un interès directe i legítim, se'n pot extreure que el legislador català ha volgut barrar el pas únicament a l'anomenatreconeixement de conveniència, entenent per tal aquell que persegueix una finalitat il·legítima, contrària a l'ordenament jurídic (usualment, l'obtenció indeguda de beneficis econòmics o socials, la consecució fraudulenta de la nacionalitat o l'elusió de la regulació de l'adopció o de la prohibició dels contractes de gestació per substitució), i que és ineficaç en ser considerat comès en frau de llei, mentre que considera no-impugnable l'acte jurídic de reconeixement fet amb posterioritat al naixement i amb coneixement de la manca de vincle biològic amb la persona reconeguda, sempre però que aquest reconeixement sigui considerat de complaença, és a dir, motivat per una raó legítima (per regla general, el desig d'ajudar o agradar la mare amb qui el reconeixedor manté una relació estable de parella) i que compti amb el recolzament exprés o tàcit de la mare.

Altra cosa és que la filiació paterna determinada per aquesta darrera via pugui ser impugnada per falta de vincle biològic entre el reconeixedor i la persona reconeguda, en el termes dels articles 235-26 i 235-28.1 CCCat .

Aquesta interpretació de la norma palesa la solució de compromís del legislador català entre les exigències de la veritat biològica vinculades a la tradició jurídica catalana i les de la seguretat jurídica en les relacions familiars amb la seva derivada de protecció específica dels menors de base netament constitucional, contraposades en aquest cas a les de l'ordre públic integrat per les normes imperatives i prohibitives, que en cap cas poden eludides mitjançant frau.

Les conclusions exposades es recolzen inexcusablement en l'ordenament jurídic civil català vigent, per bé que en aquesta matèria hom coincideixi amb la doctrina actualment vigent establerta pel Tribunal Suprem en aplicació del règim previst al Codi civil espanyol. La ja esmentada STS de Ple 494/2016, de 15 de juliol , declara que el reconeixement de la paternitat fet per complaença és vàlid i que el reconeixement de conveniència integra un supòsit de frau de llei (invoca com a criteri d'autoritat en aquest sentit precisament l' article 235-27.4 CCCat ), però també diu que el propi reconeixedor o terceres persones poden impugnar la filiació determinada pel reconeixement al·legant la manca de correspondència amb la veritat biològica, en els termes del articles 136 i 140 del Codi civil que preveuen accions d'impugnació de la filiació matrimonial o no matrimonial sotmeses a terminis estrictes de caducitat.

En qualsevol cas, no és sobrer significar que el Tribunal Suprem fa servir en la seva presa de posició argumentacions d'indubtable aplicació en el nostre cas ja que provenen de textos legals vigents a Catalunya, com ara la constatació que la Constitució espanyola no imposa una primacia absoluta de la veritat biològica en matèria de filiació (així es desprèn de la STC 138/2005 ), sinó que aquest principi s'ha de conjuminar amb les exigències de la seguretat jurídica en les relacions familiars i de l'estabilitat dels estats civils, particularment en interès dels menors d'edat ( articles 9.3 i 39 CE ).

6.La sentència impugnada no ha vulnerat l' article 235-27.4 CCCat , ja que aquesta norma declara només la nul·litat del reconeixement de la paternitat fet en frau de llei, i el que va dur a terme el demandat era un reconeixement de complaença, segons que declara la sentència en proclamar que el va fer 'con pleno conocimiento y aprobación de la demandante', en coherència amb el fet que la decisió de tenir descendència i de sotmetre la senyora Blanca al corresponent tractament de fertilitat va ser comuna ' en el curso de la relación extramatrimonial', sense que la part demandant hagi ni tan sols adduït quina seria la norma imperativa que hauria mirat d'eludir el senyor Faustino amb el reconeixement dels bessons.

Motiu segon: aplicació indeguda de l' article 235-9.1,a/ i correlativa inaplicació de l ' article 235-9.1,b/ CCCat

1.Emparat en la lletra b/ de l' article 3 de la Llei 4/2012 , el motiu segon denuncia l'aplicació indeguda del supòsit lletra a/ de l' article 235-9.1, a/ CCCat i la correlativa inaplicació del supòsit lletra b/ del mateix precepte, en relació amb la legislació registral civil i l' article 235-12.3 CCCat .

En concret, la recurrent exposa que és un fet provat que la inscripció en el Registre Civil dels fills nascuts de la senyora Blanca va tenir lloc 23 dies després del naixement, de manera que, per imperatiu de l' article 166 del Reglament del Registre Civil , era obligat fer constar en la inscripció la causa justa justificativa del retard en la inscripció, i com que aquesta constància no apareix en l'assentament corresponent, s'ha de concloure que l'establiment de la filiació paterna dels nascuts no va tenir lloc vàlidament per la via del primer supòsit de l' article 235-9.1 CCCat (reconeixement fet davant la persona encarregada del Registre Civil) sinó que s'havia d'haver fet per la del segon supòsit (resolució dictada en un expedient tramitat d'acord amb la legislació del Registre Civil), en relació amb l' article 235-12.3 CCCat .

2.El motiu no pot reeixir.

L' article 42 de la Llei del Registre Civil de 8 de juny de 1957 encara vigent estableix que la inscripció del naixement es practica en virtut de declaració de qui tingui coneixement cert del naixement, i que la declaració s'ha de formular 'entre las veinticuatro horas y los ocho días siguientes al nacimiento, salvo los casos en que el Reglamento señale un plazo superior'. La redacció vigent de l' article 166 del Reglament del Registre Civil disposa que 'el plazo de declaración será de 30 días cuando se acredite justa causa, que constará en la inscripción'.

Per tant, el termini màxim per a la inscripció del naixement mitjançant simple declaració és el dia trentè següent al naixement. Més enllà d'aquest termini, l'eficàcia del reconeixement d'una persona menor o incapacitada requereix d'aprovació judicial, amb audiència del ministeri fiscal, del representant del menor i, si és conegut, de l'altre progenitor, segons que preveuen els concordants articles 235-9.1, b / i 235-12.3 CCCat .

En el nostre cas, aquestes darreres previsions no són aplicables tota vegada que la inscripció del naixement va produir-se dintre del termini legal.

D'altra banda, partint de la base que l'encarregat del Registre Civil qualifica els fets la inscripció dels quals es sol·licita seguint el que resulta de les declaracions, dels documents presentats i del propi Registre i que el contingut del Registre es troba sota la salvaguarda del tribunals ( articles 27 i 92 LRC ), la correlació establerta en el motiu entre la manca d'expressió de la justa causa explicativa del retard en la inscripció del naixement i la ineficàcia del reconeixement i la conseqüent nul·litat de la inscripció, no s'empara en cap norma de la pròpia legislació del registre civil, i més encara si tenim en compte que dita normativa permet la simple rectificació dels assentaments amb la finalitat, entre altres, de corregir els defectes purament formals sempre que s'acreditin degudament els fets de què donen fe ( article 95, 3r LRC ).

QUART. Costes dels recursos

La desestimació del recurs per infracció processal comportarà la imposició de les costes a la recurrent, per imperatiu de l' article 394.1 en relació amb l ' article 398.1 LEC , però no així de les ocasionades pel recurs de cassació, atès que el seu motiu primer podia generar seriosos dubtes de dret en la mesura que gira al voltant d'una norma sobre la que aquest tribunal encara no s'havia pronunciat de manera expressa.

Conformement estableix la disposició addicional 15ª LOPJ , la desestimació dels recursos comporta la pèrdua dels dipòsits constituïts per a recórrer.

Fallo

DESESTIMEMels recursos d'infracció processal i de cassació interposats per la representació processal de la senyora Blanca contra la sentència del 6 de febrer de 2018, dictada per la Secció 12a de l'Audiència Provincial de Barcelona, en el rotlle d'apel·lació núm. 719/2017 , que CONFIRMEM en tots els seus pronunciaments; amb imposició a la recurrent de les costes del recurs per infracció processal i pèrdua dels dipòsits constituïts per a recórrer.

Notifiqueu aquesta Sentència a les parts, uniu-ne una testimoniança al rotlle i retorneu les actuacions a la Secció indicada de l'Audiència.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. La sentència ha estat signada per tots els magistrats que l'han dictat i publicada de conformitat amb la Constitució i les Lleis. En dono fe.