Sentencia CIVIL Nº 472/2019, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 729/2019 de 27 de Noviembre de 2019

Encabezamiento

Secció núm. 02 Civil de l'Audiència Provincial de Girona (UPSD AP Civil Sec.02)

Plaça Josep Maria Lidón Corbí, 1, pl. 5a - Girona

17001 Girona

Tel. 972942368

Fax: 972942373

A/e: upsd.aps2.girona@xij.gencat.cat

NIG 1702242120188125442

Recurs d'apel·lació 729/2019 2

Matèria: Apel·lació civil

Òrgan d'origen: Secció Civil. Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 4 de La Bisbal d'Empordà

Procediment d'origen: Procediment ordinari 502/2018

Part recurrent / Sol·licitant: Casiano

Procurador/a: Lluis Vergara Colomer

Advocat/ada: Xavier Soro Mas

Part contra la qual s'interposa el recurs: Mariana

Procurador/a: Miquel Jornet Bes

Advocat/ada:

SENTÈNCIA NÚM. 472/2019

Il·lms. Srs:

PRESIDENT

JOSÉ ISIDRO REY HUIDOBRO

MAGISTRATS

JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT

MARIA ISABEL SOLER NAVARRO

Girona, 27 de novembre de 2019

Antecedentes

PRIMER.El 14 de novembre de 2019 es van rebre les actuacions de Procediment ordinari 502/2018, procedents del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 4 de La Bisbal d'Empordà, a fi de resoldre el recurs d'apel·lació interposat pel procurador Lluis Vergara Colomer en representació de Casiano, contra la sentència de data 27 de juny de 2019, la qual fou aclarida per mitjà d'interlocutòria de data 18 de juliol de 2019 en què consta com a part apel·lada el procurador Miquel Jornet Bes, en representació de Mariana.

SEGON. El contingut de la decisió de la Sentència objecte de recurs és el següent:

'FALLO

Que ESTIMANDO PARCIALMENTE la demanda formulada por la representación procesal de D. Casiano contra Dª. Mariana, DEBO CONDENAR y condeno a la citada demandada a abonar a la actora la cantidad de TRES MIL SESICIENTOS NOVENTA Y CINCO EUROS CON OCHO CÉNTIMOS (3.695,08€) y desestimo la demanda absolviendo a la demandada en la restante cantidad. La cantidad objeto de condena devengará el interés legal incrementado en dos puntos desde sentencia hasta su completo pago.

No se hace expresa imposición de las costas causadas por el presente procedimiento.'

Així mateix, el contingut de la interlocutòria objecte d'aclariment és el següent:

'Part dispositiva

Es denega la petició d'integració de pronunciaments omesos a la sentència dictada, formulada pel procurador LLUÍS VERGARA COLOMER en representació de Casiano.'

TERCER.El recurs es va admetre i es va tramitar de conformitat amb la normativa processal per a aquest tipus de recursos.

Es va assenyalar la data per dur a terme la deliberació, votació i decisió, que han tingut lloc el 27/11/2019.

QUART.En la tramitació d'aquest procediment s'han observat les normes processals essencials aplicables al cas.

Es va designar com a ponent el magistrat JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT.

Fundamentos

Tema litigiós.

PRIMER.El demandant, lletrat en exercici, reclama el pagament de la part dels seus honoraris professionals que considera que no li han estat pagats (10.986,68 euros) per la seva actuació en defensa dels interessos de la demandada en un procediment declaratiu ordinari anterior.

La seva pretensió es fonamenta en què del full d'encàrrec que van signar els ara litigants, es derivava una retribució d'honoraris per la seva actuació durant la primera instància d'aquell procediment.

Aquest pacte no inclouria els honoraris meritats per la tramitació d'una hipotètica segona instància, que efectivament es va seguir arran de la presentació d'un recurs d'apel·lació per part de la companyia asseguradora demandada en el procediment antecedent.

La demanda explica que el lletrat actor va cobrar els seus honoraris de la segona instància directament de l'esmentada asseguradora, per la via de la taxació de costes.

Quan va lliurar a la seva clienta la factura d'honoraris professionals, descomptant les quantitats que ja li havia pagat, la demandada només en va pagar una part i va excloure la quantitat que tant el lletrat com el procurador havien percebut de l'asseguradora en la segona instància.

SEGON.La sentència impugnada ha estimat en part la seva pretensió.

Aquesta decisió es basa en què el full d'encàrrec que vinculava a les parts era fosc respecte de la inclusió o no en els honoraris pactats dels que poguessin resultar de la tramitació d'una segona instància.

Aquesta foscor no pot afavorir a qui la va propiciar (el lletrat que el va redactar), el que faria que no tingués dret a percebre uns honoraris addicionals derivats del seguiment d'una segona instància.

Per tant, seria correcte que la demandada hagués descomptat de la factura la quantitat que el lletrat va percebre directament de l'asseguradora apel·lant en la segona instància.

Sobre la base d'aquests arguments, estima la demanda per la part descomptada unilateralment per la demandada que no es corresponia amb els honoraris percebuts en la segona instància pel lletrat de l'asseguradora allà demandada, sinó que responien als drets del procurador que hi va intervenir.

Finalment i sobre aquella quantitat, només reconeix els interessos previstos per l' article 576 de la LEC, denegant la concessió de l'interès legal des de la data de presentació de la demanda.

TERCER.El demandant no està d'acord amb aquestes decisions.

El seu recurs, en síntesi, es basa en dos motius diferents.

Primer, la interpretació que fa el jutge de primera instància del full d'encàrrec seria incorrecta.

Segons l'apel·lant, el seu redactat és clar, de manera que l'import pactat no incloïa els honoraris de lletrat derivats de l'eventual tramitació d'una segona instància.

Per altra banda, no calia signar un nou full d'encàrrec per pactar els honoraris de la segona instància perquè qui va presentar el recurs va ser la societat allà demandada.

A més, la demandada no va pagar cap honorari al demandant per la segona instància, el que faria que no pogués descomptar l'import que l'asseguradora condemnada va pagar al lletrat aquí apel·lant.

Segon, la meritació d'interessos legals s'ha de produir des de la data de presentació de la demanda i no només des de la de la sentència.

Interpretació del full d'encàrrec. No inclusió dels honoraris de la segona instància.

QUART.Les parts ara litigants, el dia 26 de novembre de 2.010, van signar un full d'encàrrec professional en virtut del qual la demandada encarregava al lletrat demandant la seva defensa en el procediment declaratiu ordinari en què volia reclamar una indemnització addicional (abans ja havia estat indemnitzada en un altre procediment) per les seqüeles que havien anat apareixent amb posterioritat a la percepció d'aquella primera indemnització a causa d'un accident de circulació.

Van convenir que els honoraris a percebre es calcularien en funció de dues alternatives.

Primera, en el cas que la demanda fos estimada en tot o en part, el lletrat percebria els seus honoraris en funció dels criteris orientadors del Consell dels Il·lustres Col·legis d'Advocats de Catalunya, amb un màxim del 10 per cent de la quantitat obtinguda.

Segona, de manera subsidiària, pactaven que la retribució no podria ser inferior a 2.400 euros.

La primera alternativa, que és la que es va produir, no especificava res sobre l'eventual tramitació d'una segona instància.

La segona, només al·ludia a les tasques professionals durant la primera instància sense incloure en la retribució mínima pactada la que pogués resultar d'una hipotètica segona instància.

Tanmateix, dos paràgrafs més avall, el contracte estipulava de manera específica que sense incloure entre altres conceptes els recursos, els honoraris professionals es pressupostaven de manera provisional en 2.400 euros.

Finalment, el contracte també contemplava que finalitzada la primera instància, en el cas que es plantegés recurs, es pactaria un nou full d'encàrrec.

CINQUÈ.L' article 1.285 del Codi civil espanyol disposa que les clàusules dels contractes s'han d'interpretar de manera conjunta, atribuint a les que puguin resultar dubtoses el sentit que resulti del conjunt.

Per tant, la interpretació del contracte discutit no es pot aturar simplement en l'estudi de l'alternativa primera prevista per la meritació honoraris, ni tampoc només en el redactat de les dues alternatives, sinó que ha de tenir en compte la totalitat del contracte amb la finalitat d'esbrinar quina va ser la voluntat de les parts.

SISÈ.Certament que la primera de les alternatives retributives no feia cap esment específic a si els honoraris pactats s'havia d'entendre que abastaven tant a la primera com a la segona instància, a diferència de l'explícita exclusió d'aquesta darrera en el cas de l'alternativa segona.

Tanmateix, si estem al contingut de les altres dos clàusules que hem resumit, sembla clar que la voluntat de les parts contractants va ser la de pactar només els honoraris de la primera instància, sense incloure els de la segona.

Aquesta interpretació no és aplicable només a la segona alternativa, sinó també a la primera, perquè la tercera estipulació estudiada només preveia de manera provisional el pagament de l'import mínim contemplat en l'alternativa segona, el que no vol dir que aquesta exclusió dels honoraris de la segona instància no s'hagués d'aplicar igualment en el cas d'estimació parcial o total de la demanda (quota litis)

L'al·lusió del contracte a un específic full d'encàrrec per regular els honoraris de la segona instància, fa avinent que la voluntat de les parts era no incloure entre els honoraris pactats els que es meritessin per la seva hipotètica tramitació.

El fet que aquesta es tramités i no es pactés cap full d'encàrrec, resulta irrellevant si tenim en compte que el lletrat demandant va cobrar la retribució derivada de la seva tasca professional en aquella instància directament de la part condemnada en el declaratiu anterior, el que fa que no reclami absolutament res a la seva clienta per aquest concepte.

El que convé destacar és que a efectes d'honoraris, el contracte contemplava una distinció entre els de la primera instància, inclosos en el full d'encàrrec, i els de la segona, que no ho estaven.

Per altra banda, no sembla massa lògic entendre que els honoraris del lletrat es fixaven amb total independència de la seva dedicació professional, com succeiria si no percebés una retribució addicional en el cas que s'hagués de tramitat una segona instància.

SETÈ.Del que acabem d'argumentar resulta que la interpretació del contracte que va fer la demandada no s'ajusta al sentit que resulta del seu conjunt.

Per tant, pel fet que el seu advocat cobrés els honoraris derivats de la seva feina en la segona instància directament de l'asseguradora condemnada, no permetia que descomptés aquest import dels honoraris de la primera, senzillament perquè les quantitats pactades no incorporaven també la tasca professional en la segona instància.

VUITÈ.Per tot el que hem argumentat, és procedent estimar aquest motiu del recurs i condemnar la demandada al pagament de la quantitat de 10.968,68 euros.

Interessos.

NOVÈ.La sentència de primera instància ha imposat els interessos sobre el capital només des de la seva data.

Aquesta decisió es justifica en què l'estimació de la demanda ha estat parcial.

L'apel·lant considera que aquest criteri infringeix el de la jurisprudència pel que fa la imposició d'interessos en casos d'estimació parcial d'una demanda.

DESÈ.Les sentències del Tribunal Suprem de 22 de maig, 11 i 5 d'abril de 2.019, entre altres moltes, s'han ocupat del problema de la liquiditat del deute i la seva relació amb la imposició d'interessos derivats de la mora.

Aquestes resolucions recorden:

'tras la eliminación del automatismo del brocardo 'in iliquidisnon fitmora' [la deuda no liquida no genera mora] la iliquidez no es incompatible con la imposición de intereses y la discrepancia de las partes sobre la cuantía de la deuda no convierte en necesario el proceso para liquidarla, en la medida que la sentencia que fija el importe debido no tiene carácter constitutivo, y se limita a declarar un derecho que ya entonces pertenecía al perjudicado. En este sentido conviene recordar que esta sala ha seguido el criterio con arreglo al cual se atiende al canon de razonabilidad en la oposición a la reclamación del actor para decidir la procedencia o no de condenar al pago de intereses y para la concreción del 'dies a quo' del devengo. Este criterio, según precisan las sentencias de 16 de noviembre de 2007 - que cita las de 4 de junio de 2006 , 9 de febrero , 14 de junio y 2 de julio de 2007 - y de 19 de mayo de 2008 , da mejor respuesta a la naturaleza de la obligación y al justo equilibrio de los intereses en juego y, en definitiva, a la plenitud de la tutela judicial, ya que toma como pautas de la razonabilidad el fundamento de la reclamación, las razones de la oposición, la conducta de la parte demandada en orden a la liquidación y pago de lo adeudado, y demás circunstancias concurrentes. Lo decisivo a estos efectos es, pues -como precisa la Sentencia de 20 de febrero de 2008 - la certeza de la deuda u obligación, aunque se desconozca su cuantía'.

ONZÈ.Sobre la base d'aquest criteri, s'han d'imposar els interessos legals des de la data de la presentació de la demanda.

Com hem argumentat més amunt, la decisió unilateral de la demandada de no pagar una part de la factura d'honoraris que li va enviar el demandant, no s'ajusta al contingut conjunt del contracte d'arrendament de serveis, el que fa que no es pugui considerar raonable als efectes de limitar la meritació d'interessos fixant com a dia inicial el de la sentència impugnada.

Costes.

DOTZÈ.D'acord amb el que preveu l' article 394.1 de la LEC, és procedent imposar les costes de la primera instància a la part demandada.

TRETZÈ.De conformitat amb l' article 398.2 de la mateixa llei processal, no imposem les costes de la segona instància.

Fallo

PRIMER.Estimem el recurs d'apel·lació presentat en nom de Casiano contra la sentencia de primera instància i la revoquem en el sentit d'estimar íntegrament la demanda i de condemnar a la demandada al pagament de 10.968,68 euros.

Aquesta quantitat meritarà l'interès legal del diner des de la data de presentació de la demanda, incrementat en dos punts des de la sentència de primera instància.

SEGON.Imposem les costes de la primera instància a la part demandada.

TERCER.No imposem les costes de la segona instància.

És procedent retornar a la part apel·lant el dipòsit que va constituir amb la finalitat de recórrer la resolució de primera instància.

Contra aquesta resolució es pot presentar recurs de cassació, d'acord amb allò que estableix l' article 477.2.3º de la LEC si s'acredita el seu interès cassacional, i per infracció processal, de conformitat al que disposa la seva disposició final setzena.

Serà competent per a la seva resolució el Tribunal Suprem i s'haurà d'interposar davant d'aquesta Secció de l'Audiència en el termini de vint dies des de la seva notificació.

En el moment d'interposar-los s'haurà de fer el pagament del dipòsit preceptiu, si escau.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i, una vegada ferma, retorneu les actuacions originals al Jutjat de Primera Instància i Instrucció d'on procedeix.

Així ho ha decidit la Sala, integrada pels Il·lms. Srs. Magistrats indicats, els quals, a continuació, signen.