Sentencia Civil Nº 495/2014, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 395/2013 de 19 de Noviembre de 2014

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

DE LLEIDA

Secció segona

El Canyaret, s/n

Rotlle núm. 395/2013

Procediment ordinari núm. 283/2012

Jutjat Primera Instància 2 La Seu d'Urgell (UPSD 2)

SENTÈNCIA núm. 495/2014

PRESIDENT:

IL·LM. SR. ALBERT GUILANYÀ I FOIX

MAGISTRATS:

IL·LM. SR. ALBERT MONTELL GARCIA

IL·LMA. SRA. ANA CRISTINA SAINZ PEREDA

Lleida, dinou de novembre de dos mil catorze

La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, integrada per les persones que s'esmenten al marge, hem vist, en grau d'apel·lació, les actuacions de Procediment ordinari número 283/2012, del Jutjat de Primera Instància 2 de La Seu d'Urgell (UPSD 2), en virtut del recurs interposat per la part actora Eulalio , representat per la procuradora CRISTINA FARRE PRUNERA i assistit per la lletrada Montserrat Casals Genover contra Sentència de data quinze de març de dos mil tretze dictada en el procediment esmentat, rotlle de sala núm. 395/2013. La part demandada Íñigo , representat per la procuradora CECILIA MOLL MAESTRE i assistit pel lletrat JAUME RIBES PORTA s'oposa a l'apel·lació. És ponent d'aquesta resolució el magistrat ALBERT MONTELL GARCIA.

Antecedentes

PRIMER.La transcripció literal de la part dispositiva de la sentència dictada en data quinze de març de dos mil tretze , és la següent:

'

FALLO

Que debo desestimar y desestimo íntegramente la demanda interpuesta por la procuradora de los tribunales Maria Sanz Barault en nombre y representación de Eulalio contra Íñigo representado por el procurador Teresa Maria Huerta Cardeñes.

Las costas del presente procedimiento se imponen a la parte actora. [...]'

SEGON.Contra l'anterior sentència, Eulalio va interposar un recurs d'apel·lació, que el Jutjat va admetre i traslladar a la part contrària que s'hi va oposar, i un cop seguits els tràmits de rigor va trametre les actuacions a aquesta Audiència, Secció Segona.

TERCER.La Sala va decidir formar rotlle i va designar magistrat ponent, al qual es van lliurar les actuacions perquè, després de deliberar, proposés a la Sala la resolució oportuna. Es va assenyalar el dia 19 de novembre de 2014 per a la votació i decisió.

QUART.En la tramitació d'aquesta segona instància s'han observat les prescripcions legals essencials del procediment.

Fundamentos

PRIMER.-S'accepten els fets declarats provats a la sentència de primera instància. Una part important de l'argumentació exposada al recurs d'apel·lació interposat pel demandant Sr. Eulalio gira reiteradament al voltant d'una mateixa idea: que el demandat Sr. Íñigo no va recórrer la resolució del cadastre per la qual desestimava la seva sol·licitud de revisió del confí de la seva finca amb la del Sr. Eulalio en la forma que ell proposava, de manera que, a parer seu, estaria vinculat pels seus propis actes i, per tant, hauria creat estat.

Doncs bé, no estem d'acord amb el motiu de recurs esgrimit atès que el que la part apel·lant considera com un acte propi no és tal, en el sentit jurídic en què cal entendre un acte propi. Al respecte escau recordar que els actes propis venen definits a l' article 111.8 del CCCat que fa: 'Ningú no pot fer valer un dret o una facultat que contradigui la conducta pròpia observada amb anterioritat si aquesta tenia una significació inequívoca de la qual deriven conseqüències jurídiques incompatibles amb la pretensió actual' . O com indica la jurisprudència del Tribunal Suprem en sentències de 20 de gener i 9 de maig de 2000 , i en la de 21 de maig de 2001 , que: 'Esta Sala tiene declarado que para la aplicación de la doctrina de los actos propios es preciso que los hechos tengan una significación y eficacia jurídica contraria a la acción ejercitada ( SSTS de 6 de abril y 4 de julio de 1962 ) y como ha señalado la STS de 28 de enero de 2000 'el principio general de derecho que veda ir contra los propios actos (`nemo potest contra proprium actum venire'), como límite al ejercicio de un derecho subjetivo o de una facultad, cuyo apoyo legal se encuentra en el art. 7.1 del Código Civil que acoge la exigencia de la buena fe en el comportamiento jurídico, y con base en el que se impone un deber de coherencia en el tráfico sin que sea dable defraudar la confianza que fundadamente se crea en los demás, precisa para su aplicación la observancia de un comportamiento (hechos, actos) con conciencia de crear, definir, fijar, modificar, extinguir o esclarecer una determinada situación jurídica, para lo cual es insoslayable el carácter concluyente e indubitado, con plena significación inequívoca, del mismo, de tal modo que entre la conducta anterior y la pretensión actual exista una incompatibilidad o contradicción, en el sentido que, de buena fe, hubiera de atribuirse a la conducta anterior, y esta doctrina (recogida en numerosas SSTS como las de 27 de enero i 24 de junio de 1996 , 19 de mayo i 23 de julio de 1998 , 30 de enero , 3 de febrero , 30 de marzo y 9 de julio de 1999 ) no es de aplicación cuando la significación de los precedentes fácticos que se invocan tienen carácter ambiguo e inconcreto ( SSTS de 23 de julio de 1997 y 9 de julio de 1999 ), o carecen de la trascendencia que se pretende para producir el cambio jurídico'. Por demás, la construcción jurisprudencial respecto a los requisitos para que los actos propios vengan a ser vinculantes exige que los mismos como expresión del consentimiento han de realizarse con el fin de crear, modificar, obrar o extinguir algún derecho, causando estado y definiendo unilateralmente la situación jurídica del mismo y para que tengan naturaleza de sujeción han de ser concluyentes y definitivos ( SSTS de 16 de febrero de 1988 , 25 de enero de 1989 , 6 de noviembre de 1990 , 14 de mayo de 1991 y 27 de junio de 1991 ), con lo que viene a ser del todo necesario que el acto se presente como solemne, preciso, claro, determinante y perfectamente delimitado, no ambiguo ni inconcreto ( SSTS de 22 de septiembre y 10 de octubre de 1988 y 4 de junio de 1992 )'. En el mateix sentit la STS 30.10.1995 .

És palès que la conducta a la qual la part apel·lant atribueix el valor jurídic d'acte propi no pot ser considerada com a tal atès que ni es fa amb '... conciencia de crear, definir, fijar, modificar, extinguir o esclarecer una determinada situación jurídica'; ni tampoc el presumpte acte propi es presenta com '... solemne, preciso, claro, determinante y perfectamente delimitado, no ambiguo ni inconcreto'; tota vegada que la no interposició d'un recurs davant una resolució desfavorable del cadastre només té transcendència dintre del seu àmbit, doncs cal recordar que l'arxiu cadastral és estrictament administratiu, amb finalitat exclusivament fiscal, sense que serveixi per declarar i fixar el dret real de propietat i, menys encara, per dirimir els seus confins, que és la controvèrsia que enfronta a totes dues parts litigants. Tot allò que fa referència al dret real de propietat no es discuteix ni es resolt pel cadastre ni pel tribunal econòmic administratiu, més enllà d'allò que és el seu propi i estricte àmbit administratiu i fiscal, per la qual cosa la conducta que hagi pogut adoptar una part davant el cadastre i les seves resolucions, no el poden vincular. Sabut és que, fins i tot, el registre de la propietat (els títols dels litigants hi estan inscrits), tot i acreditar la propietat de la finca, no ho fa respecte de les seves dades físiques, com per exemple la seva cabuda o els seus confins, si no va acompanyat d'altres proves. I si això es així respecte del registre de la propietat, més ho és encara respecte del cadastre, registre aquests que, es reiteradíssima la jurisprudència, que assenyala que és exclusivament fiscal i que no prejutja els drets dels particulars i que, evidentment, pot contenir errors.

SEGON.-La Sra. Jutge de primera instància desestima la pretensió del demandant tot tenint en compte tant la prova documental aportada per totes dues parts litigants, com la testifical practicada a l'acte del judici i, especialment, les proves pericials i els aclariments efectuats pels perits a l'acte de la vista, amb criteri que ha de ser acceptat per no haver estat desvirtuat pel recorrent. Així, té en compte la declaració testifical del Sr. Cipriano . Subtilment afirma el recorrent que no és l'antic propietari de l'actual finca del demandat Sr. Íñigo , sinó que és el seu fill, amb un intent de desvirtuar les seves manifestacions i el seu possible coneixement del lloc. En canvi, silencia que el propi Sr. Íñigo va ser prou descriptiu i explicatiu de la seva coneixença del lloc, de com ell hi havia jugat de petit (utilitzant el barranc de tobogan), i com ell mateix hi havia efectuat tasques agrícoles amb el seu pare i hi havia passat sovint. Va ser clar quan va indicar que el barranc i el seu aiguavessant eren el límit entre la finca de la seva família i la del Sr. Eulalio , i que mai hi havia hagut conflicte al respecte; que el barranc no s'ha modificat des d'aleshores i que ell hi havia vist baixar aigua (tot i que des de fa anys ja no en baixa 'perquè la climatologia ha canviat molt', va dir); que el mur de pedra seca que arriba fins al barranc separa les finques i que al davant seu, s'hi ha aixecat el mur de formigó que actualment s'hi aprecia de forma més visible. En aquest mateix sentit es pronuncien els altres testimonis en la forma que es descriu a la sentència apel·lada, a la qual cosa cal afegir que el perit del demandant, Sr. Landelino , va indicar a l'acte del judici que ell no havia vist aquest mur de pedra seca que hi ha davant el mur de formigó, i que si l'hagués vist l'hauria tingut en compte alhora de fer el seu dictamen. En el seu dictamen, el que fa es corregir el traçat de les coordenades UTM del cadastre, atès que són errònies fins el punt de col·locar la línia de confrontació entre les dues finques a l'interior de la finca del Sr. Íñigo . Per tant, admet que el cadastre és erroni, i per ubicar el traçat de la línia de separació entre finques es basa en uns elements físics (un fanal, la paret esbiaixada de l'edificació del Sr. Íñigo , un talús natural...), que per a ell en són indicadors. Ara bé, això comporta ignorar l'element natural del barranc i el seu aiguavessant com element de separació de finques, que és el criteri que acull el perit Sr. Tomás , per ser el que s'ajusta més al costum i a la lògica. Però, a més, s'ajusta a les manifestacions dels testimonis, en especial Don. Cipriano , i de la realitat innegable d'un mur de pedra d'uns cent metres de longitud, que no va ser vist ni valorat pel Don. Landelino alhora d'efectuar el seu informe, el qual va preferir basar-se en altres elements físics que va trobar sobre el terreny, però sense tenir en compte la possible incidència d'un accident natural com és un barranc i un mur de pedra seca que hi arriba a tocar, sense introduir-s'hi, i que separa la finca matriu de la família Cipriano de la part segregada i venuda al Sr. Íñigo . El recurs, dons, no pot prosperar.

TERCER.-Atès el que disposen els arts. 398.1 i 394 de la LEC , escau condemnar a l'apel·lant a pagar les costes de segona instància, sense que es pugui apreciar l'existència de dubtes de fet ni de dret.

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Desestimemel recurs d'apel·lació interposat per la representació processal Don. Eulalio contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 2 de La Seu d'Urgell, en procediment de judici ordinari núm. 283/12, que confirmem, i condemnem l'apel·lant a pagar les costes causades amb el seu recurs.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que s'escaiguin.

Així la pronunciem, manem i signem.

MODE D'IMPUGNACIÓ: Contra aquesta resolució caben els recursos extraordinaris de cassació i d'infracció processal si es donen els requisits que estableixen els articles 466 i següents de la Llei d'enjudiciament civil, havent d'acompanyar amb l'escrit d'interposició els dipòsits (mitjançant ingrés en el compte de dipòsits i consignacions d'aquest Tribunal) i taxes corresponents, en el supòsit d'estar obligat a això.

PUBLICACIÓ.El/La magistrat/ada jutge/essa ha llegit i publicat la Sentència anterior, en audiència pública, en el dia d'avui. En dono fe.