Sentencia Civil Nº 506/2008, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 11, Rec 909/2007 de 23 de Septiembre de 2008

Encabezamiento

Audiència Provincial

de Barcelona

Secció 11a

Rotlle núm. 909/2007

Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 2

de Mollet del Vallès

Actuacions de procediment ordinari núm. 373/2006

Sentència Núm. 506

Il·lms. Srs.

Josep Mª Bachs i Estany

Francisco Herrando Millán

Ramón Foncillas Sopena

Barcelona, 23 de setembre de 2008

La Secció Onzena de l' Audiència Provincial de Barcelona ha vist les actuacions de recurs d' apel·lació núm. 909/2007,

interposat pel procurador Sr. Rosell i Moratona, en representació del Sr. Luis Carlos , part demandada en aquesta litis,

contra la sentència dictada el 5 de juny de 2007 -i Acte d'aclariment de 9-7-2007- pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 2 de Mollet del Vallès a les

actuacions de procediment ordinari núm. 373/2006, i ha pronunciat la següent Sentència.

Antecedentes

Primer. La part dispositiva de la Sentència apel·lada és la següent: "FALLO.- Estimo íntegramente la demanda presentada por Caixa de Terrassa frente a D. Luis Carlos y en su mérito condeno al Sr. Luis Carlos a pagar a la actora la cantidad de 29.526,55 euros, más intereses de demora pactados desde el cierre de la deuda, más las costas de este pleito".

Segon. La part demandant ha interposat recurs d' apel·lació contra l' anterior Sentència, que ha estat admès, s'han tramès les actuacions a aquesta Audiència, i, seguits els demés tràmits processals, amb la compareixença de la part recurrent a través del/a procurador/a Sr/a. i de l'oponent a través del/a procurador/a Sr/a. , es va assenyalar per a deliberació, votació i decisió del recurs l' audiència del dia 10 de setembre d'enguany, el que va tenir lloc a l' hora prevista.

Ha estat vist, i ha sigut ponent el Magistrat Sr. Josep Mª Bachs i Estany, President de la Secció.

Fundamentos

Primer. La part demandada prepara recurs contra la sentència d'instància (f. 177-179) contra tots els pronunciaments i l'interposa (f. 185 i ss.) pels següents motius: 1er) manifesta indefensió amb vulneració de l' art. 24.1 Const . atès que: a) el préstec fou concedit per a la compra d'un bé de consum -un vehicle- i el llarg temps transcorregut entre la formalització del préstec i la presentació de la demanda li ha impedit al demandat poder presentar documents relatius a dita compravenda en haver-los extraviat i la compareixença de la legal representant de tallers Costa Brava SA, anul·lant la capacitat probatòria de dita part, que sosté que els diners se'ls va quedar dit taller sense arribar a lliurar mai el vehicle al

demandat; b) es va demanar que s'oficiés a Trànsit i al Registre de Béns Mobles per tal que acreditessin si entre els dies 20-11- 1990 i 21-1-1991 s'havia fet alguna transferència o compra de vehicles a favor de l'ara demandat, prova que el Jutjat va denegar injustificadament, i que es reitera a segona instància; c) l'INE va acreditar que no hi havia dades entorn d'empadronament de la legal representant de Talleres Costa Brava SA, quina declaració es va admetre com a prova, davant la qual cosa es va demanar que declarés el seu marit i soci, que va trucar dient que no es trobava a Espanya, però ni es va suspendre la vista en espera de que vingués a Espanya ni es va acordar la seva testifical com a diligència final; es reitera a segona instància; 2on) inexigibilitat per retard deslleial: els diners del préstec van passar des del compte corrent del demandat a mans de Talleres Costa Brava SA el 20-11-1990 en pagament d'una furgoneta que mai li fou lliurada; han passat més de 15 anys i ni el director de l'oficina de la caixa se'n recorda de per a què es va concedir el préstec quan és interrogat, ni conserva l'entitat d'estalvi documentació de cap mena sobre el cas; consta cancel·lat el compte on es va fer efectiu el préstec el 28-10-1995; si no es va declarar vençut anticipadament el crèdit aleshores i no es va reclamar no es pot fer lleialment ara; diu no haver sospitat fins a la demanda que Talleres costa Brava s'havia quedat els diners; també es lamenta que de confirmar-se la sentència la indefensió seria total perquè ja no podria exercitar cap acció civil o penal contra el taller; 3er) prescripció de l'acció: a data 20-3-1991 va vèncer la tercera quota impagada; des d'aquell moment podia haver-se exercitat l'acció; per tant, està prescrita per transcurs de més de 15 anys; la demanda s'ha interposat al domicili del demandat on està empadronat des de fa més de 15 anys, Av. DIRECCION000 NUM000 de Sant Fost de Campcentelles, encara que al contracte constés c/ DIRECCION001 NUM001 de Barcelona; de manera que entén que qualsevol requeriment de pagament adreçat a aquella adreça no interromp la prescripció; 4rt) invoca la Llei de crèdit al consum 7/1995 per a protecció de consumidors i usuaris segons la qual és ineficaç el préstec si no es lliura el bé objecte de finançament.

La part actora s'oposa (f. 200 i ss.) pels següents motius: 1er) Caixa Terrassa reclama el préstec com impagat -35 de les 36 quotes pactades, entre 20-1-1991 i 20-11-1993- essent estranyes i irrellevants les circumstàncies invocades pel demandat; 2on) estan acreditats els fets constitutius de l'acció, no es nega el préstec, sí la

remesa de diners, per bé que està acreditat que es va fer efectiva al compte del demandat el mateix dia que es va signar el contracte, i que aquest era l'únic titular del compte; 3er) el termini de prescripció de la reclamació -de capital i interessos de demora, no pas remuneratoris- és de 15 anys en aplicació de l' art. 1964 CC ; aquí es reclamen els 35 darrers rebuts impagats del préstec concedit al demandat i els seus interessos de demora; recorda que el venciment anticipat és una facultat, no una obligació de l'entitat de crèdit; 4rt) mala fe: únicament es va pagar el primer rebut; la diligència en la cancel·lació del crèdit és del deutor; no és aplicable la doctrina del retard deslleial perquè a banda del transcurs d'un temps excessiu es requereix que per accions o omissions el creditor hagi generat una expectativa de veritable manca d'interès en l'exercici del dret a la reclamació (sents. AP Tarragona 30-4-2007, AP Burgos 14-3-2006, AP Lleida 27-2-2006, TS 16-12-1991 i 22-10-2002, AP València 27-10- 2005, AP Huesca 21-3-2006; 5è) no és aplicable la LCC perquè el préstec no anava lligat a l'assoliment de cap concreta finalitat. Postula la confirmació amb costes.

Segon. L'anàlisi de l'actuat revela acreditats els següents antecedents i fets:

a) La part actora (4-7-2006) reclama 29.526,55 euros import de 35 quotes impagades de les 36 del préstec concertat de nominal 1.250.000 pts. (7.358,68 euros) amb el demandat a data 20-11-1990 (aporta solament la simulació d'amortització inicial, f. 12-13, encara que de data 21-9-2005 i un llistat de persones relacionades amb el compte, on només apareix el demandat, f. 14, un extracte del compte del demandat on consta que 1.250.000 pts. fou ingressat a data 20-11-1990, i d'on fou extreta dita suma per reintegrament en compte -f. 15-, un rebut de préstec que no està signat pel prestatari -f. 16-, editat el 29-6-2006, i un altre reconeixent el pagament de la primera quota -f. 17-, editat també el 29-6-2006), segons compte tancat a data 21-9-2005 (f. 12) més els seus interessos de demora pactats al tipus anyal del 23% des de dit tancament (22.211,33 euros).

b) Sosté l'actora que els requeriments de pagament van ser infructuosos, tant els propis com els de l'empresa de cobrament de crèdits Yosvan i del bufet Moner Advocats, per canvi de domicili sense posar-ho en coneixement de l'ara actora incomplint la clàusula 9.3 del contracte, i reconeix que no ha pogut esbrinar el real sinó després d'interposar

un monitori al partit judicial del domicili del contracte (f. 28 i ss., demanda de data 9-1-2006).

c) Consten burofax reclamant el pagament, de data 25-9-2003 (f. 18 i ss.) tramès al c/ DIRECCION001 NUM001 de Barcelona i 21-9-2005 tramès al c/ DIRECCION002 NUM002 de Barcelona (f. 20 i ss.) i a c/ DIRECCION001 NUM001 (f. 22 i ss.), així com a la nova adreça de DIRECCION000 NUM000 de Sant Fost de Campcentelles (f. 24 i ss.) els dies 3-2-2005 i 21-9-2005, sense resultat.

d) El demandat a l'oposició no nega el préstec, ni que en un determinat temps residís a Barcelona c/ DIRECCION001 NUM001 i a c/ DIRECCION002 NUM002 , per bé que sosté que fa més de 15 anys (a l'audiència prèvia diu que més de 17, vide f. 74) que està empadronat a Sant Fost de Campcentelles; la seva defensa s'ha basat, en primer lloc, en entendre prescrita l'acció per haver començat a córrer el termini de prescripció el dia després del primer incompliment (20-1-1991) i per considerar que els requeriments no han tingut cap efecte interruptiu; en segon lloc, invoca indefensió en negar tenir còpia del préstec; en tercer lloc, diu que no li fou lliurada la suma del préstec per part de l'actora, ni es va pagar cap quota perquè, concedit per a comprar un cotxe, aquesta venda (a l'alçada ha intentat aportar, extemporàniament, el contracte de venda, de 15-10-1990 -f. 26-, on també consta domiciliat a c/ DIRECCION002 NUM002 de Barcelona, junt al recurs de reposició contra l'acte denegatori de prova en segona instància) no es va arribar a tancar i l'operació fou anul·lada.

e) Consta el contracte de compte corrent vinculat, núm. NUM003 , de 17-11-1990, de l'oficina 101 de Passeig Onze de Setembre de Barcelona, on l'adreça del demandat que consta és c/ DIRECCION002 NUM002 de Barcelona (f. 95 i ss.); finalment aporta l'actora el contracte de préstec (f. 108 i ss.), on consta idèntica adreça del prestatari i dels dos pares fiadors, signat per tots ells, on es declara (cond. 1) haver rebut l'import del préstec i l'obligació (cond. 9.3) de comunicar fefaentment a la caixa d'estalvis qualsevol canvi de domicili.

f) Al judici celebrat el 16-5-2007 (f. 158 i ss. i DVD) declara el demandat (min. 9:36 i ss. DVD) que sap que li reclamen un préstec pels documents que li han ensenyat; no ha pagat perquè ignorava que hi hagués concedit cap crèdit; va signar el contracte però va quedar sense efecte perquè la compra de la furgoneta no es va arribar a fer mai; es va signar al seu despatx per part d'un comercial de Tallers Costa Brava i ell i els pares; no hi havia ningú de la caixa; mai se li va lliurar el vehicle; no ha fet ni el

pagament que li imputen; no recorda haver obert cap compte tampoc; no nega que no sigui titular del compte; reconeix el contracte de préstec i el de compte corrent, a la vista dels documents; mai ha estat a Caixa Terrassa; al cap d'un mes li van dir que no es podia vendre la furgoneta; i van trencar uns papers; no es va assegurar a la caixa que el crèdit també estigués anul·lat; a la vista de l'extracte de l'ingrés on consta abonat al seu compte el capital i l'abonament d'una quota, nega haver tocat res d'aquest compte, ni haver pagat res; ja no vivia a DIRECCION002 ; ho haurien agafat del DNI vell dels anys 80; va signar un contracte en blanc, perquè estava condicionat a la concessió del crèdit; li sembla que a sant Fost hi és des de 1987; es fiava totalment del Sr. José Antonio; no recorda si va rebre reclamacions de Moner Advocats i comenta que per desgràcia ha tingut més d'una reclamació; quan va lliurar aquests papers ja vivia a Sant Fost i per això no va notificar res a la caixa; i el Sr. José Antonio sabia que estava a Sant Fost; l'empresa estava a c/ Garellano; mai li van trametre cap reclamació; a c/ Molino de Barcelona hi havia una empresa; no era Mea Domus; és a Sant Fost; és una patrimonial; té dues empreses de les que és administrador; ara ja no signa documents en blanc; aleshores era administrador d'una empresa gràfica; actualment és administrador de Wiener, Agma, etc., de cinc o sis; no sap on havia d'nara a parar aquest capital; no en té ni idea; no recorda si no li concedien el crèdit o si no tenia furgoneta, que no es podia fer l'operació i es trencava tot; així mateix, declara el testimoni Sr. Juan (min. 25:55 i ss. DVD), empleat de La caixa que va signar el contracte, és qui va signar per la caixa de Terrassa; no els signa en presència del client; es signaven després d'haver comprovat DNI i adreça; no es signa res en blanc per part del client; tot es feia a l'oficina; el procediment normal no seria en tot cas signar-ho tot en blanc; a l'oficina; el préstec no sap per què es va concedir; no recorda per a què es va demanar; suposa que per adquirir algun bé de consum; el finançament de vehicles de motor és una activitat de la caixa però nega haver tingut tractes amb Talleres Costa Brava ni amb el Sr. David ; a ells els consta que es va ingressar al seu compte el capital; no sap si a la cartulina de signatures hi han més persones; no la tenen perquè no la conserven més de sis anys; titular només n'hi ha un, que és el demandat; l'extracte on consta solament un titular és el que se li mostra; no consta cap autoritzat tampoc; al contracte haurien d'aparèixer altres cotitulars o

autoritzats; mai es concedeix el préstec abonant-ho directament a un tercer sense les instruccions del prestatari; o dóna autorització de transferència o demana un xec; li consta que a l'arxiu de la caixa consta una comunicació on es diu que telefònicament va dir que durant un trimestre pagaria 900.000 pts. per abonar aquest i altres dos préstecs; l'habitual és intentar fer una gestió amb el client als tres primers mesos i després el departament de recuperació d'actius valora si es demanda o no; el criteri és la valoració de les possibilitats d'èxit; Braulio Advocats van intentar recobrar el préstec sense èxit; no va considerar el Jutjat necessari practicar com a diligència final la testifical del Sr. David , citat ja dues vegades sense èxit, atès que no va intervenir en la signatura del préstec; amb protesta de la demandada.

Tercer. La sentència d'instància, de data 5-6-2007 (f. 160 i ss.) considera dies a quo per al còmput de la prescripció el del venciment del darrer termini o quota, 20-11-1993, de forma que no considera transcorregut el termini de 15 anys en cap cas, atès que no es pot obligar el creditor a declarar anticipadament vençut el préstec tot i poder fer-ho. Tampoc perquè, si bé ha declarat el demandat que quan es va fer el crèdit ja havia canviat d'adreça de Barcelona a Sant Fost, i així li ho va dir al Sr. David , que va gestionar-ho tot, és ben cert que va signar el contracte on consta com domiciliat a Barcelona, entenent com interruptius també els requeriments fets a l'adreça que constava al contracte.

També denega que hi hagi un supòsit de retard deslleial en el cobrament, perquè ni s'ha demostrat inequívocament una condonació tàcita ni una renúncia clara a cobrar el deute, alhora que el deutor sabia perfectament que devia la suma que se li reclama i que només havia pagat una quota.

El primer motiu del demandat recurrent és la indefensió, amb esment directe de l' art. 24 Const .

A banda que aquest motiu és exclusivament processal i no es denuncia cap irregularitat, cap vici de nul·litat de la sentència o del procediment, el recurrent centra dita indefensió en la impossibilitat que té per acreditar els seus motius d'oposició al pagament, amb independència de que aquests siguin atendibles quant al fons.

En primer lloc, ens reconeix que, atès el temps transcorregut i l'extraviament -només a ell imputable- dels documents del suposat contracte de compravenda que invoca,

no els ha pogut presentar; també per la incompareixença de Talleres Costa Brava, testimoni que no ha pogut ésser localitzat. A banda que potser també hauria manifestat la legal representant de dita societat no posseir cap documentació al respecte, degut al temps transcorregut, no es pot dir que el Jutjat no hagi fet tots els esforços processalment exigibles per localitzar dit testimoni.

En segon lloc, es queixa la part recurrent de que no es va estimar procedent que declarés en el seu lloc l' espòs de la legal representant, soci de dita empresa, que no consta sigui administrador solidari ni comparteixi dita qualitat de representant de l'entitat. El Jutjat podia perfectament refusar aquesta pretensió.

Més encara quan la utilitat de dites proves, quant al que es podia demostrar a través d'ella, analitzada la prova, com veurem, era molt minsa per a sostenir la tesi del demandat.

No pot prosperar el motiu.

Quart. Invoca com a segon motiu -usual ja en aquestes reclamacions de crèdits antics- la teoria de la inexigibilitat de l'obligació per retard deslleial (Verwirkung). Aquesta Sala ja s'ha pogut pronunciar sovint sobre l'abús de reclamació del propi Dret (quant menys, per no ser exhaustius, a sentència de 2-7-2007, Rotlle 911/2006, en un cas molt similar a aquest, en la sentència de 15-5-2008 al Rotlle 95/2007 i en la de 16-7-2008, en el Rotlle 976/2007).

No hi ha, en el present cas, cap indici d'abús de Dret ni de retard deslleial. La pròpia demandada reconeix que quan es fa redactar la documentació del préstec va donar un DNI on constava una adreça que ja aleshores no era la real.

De manera que durant tots aquests anys simplement no ha pagat i no se li ha reclamat perquè la caixa ignorava el domicili real del deutor.

Efectivament, no cal recordar que no s'interposa cap demanda, sempre dintre del termini disponible, si el deutor és conegut però no està ubicat, o encara que ho sigui si no se li coneixen béns.

I aquesta actitud, en sí mateixa, no entranya cap abús de dret ni retard injustificat en l'exercici de l'acció.

Ans al contrari, és perfectament legítim intentar recuperar els deutes dintre del termini hàbil de 15 anys que disposa la Llei comuna -no l'afectaria el termini de 10, segons la legislació catalana per obligacions civils, ni tractant-se de préstec posterior a 1- 1-2004 per tractar-se d'operació mercantil, tot sigui dit de passada- i és del

tot assenyat no interposar una demanda fins que no es disposi de dades que permetin suposar que no serà infructuosa.

Altra cosa seria si per actes concloents, propis i directes, inequívocs i perfectament acreditats del creditor, s'hagués donat peu a crear la raonable creença en el deutor de que s'havia abandonat definitivament tota intenció de reclamar el deute, el qual s'haurà de provar normalment de forma indirecta -p. ex. quan, tot i haver-hi indicis més que clars de solvència, continuadament ignorats en el temps, l'exercici de l'acció es retarda solament amb la torçada intenció de fer créixer el màxim possible els interessos de demora reclamats- perquè, tot altre acte més directe que doni a entendre una renúncia abdicativa del dret de crèdit es podrà interpretar ja com una condonació. En aquests casos estaríem davant un abús de Dret no emparable ( art. 7 CC, art. 11 LOPJ ) o bé davant allò que la jurisprudència alemanya entén com retard deslleial no emparable o Verwirkung.

No és el cas. Aquí el que succeeix que el deutor ha procurat passar inadvertit el major temps possible. La caixa no ha reclamat mentre no ha pogut assolir-lo; no ha estat passiva, sinó vigilant.

No sembla perseguir l'entitat creditícia altra cosa que allò que se li deu. I encara menys, car es reclamen solament el capital pendent més els interessos de demora, i les costes del procés. Què menys.

D'altre banda, no es nega el deute, finalment, davant la impossibilitat de sostenir arguments inicialment emprats com negar el lliurament del diner i la manca de disponibilitat per la seva part, ambdues dades perfectament acreditades per l'actora i no rebatudes eficaçment per prova en contra per la demandada, sinó que tota la defensa s'empara en un suposat abús de dret consistent en un retard maliciós en la reclamació, que no té cap fonament.

Cinquè. Com a tercer motiu invoca prescripció, en funció de situar el dies a quo en un moment en que l'entitat d'estalvi podia (20-3-1991, en vèncer el tercer pagament fraccionat) però no estava obligada a declarar vençut anticipadament el préstec. No pot prosperar, evidentment, aquest motiu, atès que el termini de prescripció assenyalat per a reclamar aquest crèdit, de 15 anys, s'inicia obligatòriament en vèncer la darrera quota o fraccionament a no ser -facultat exclusiva i no condicionada del creditor- que aquest declari el venciment anticipat -que per això se'n diu antiipat-.

Tot el que ens ha de dur a desestimar íntegrament el recurs i a confirmar plenament la sentència d'instància.

Sisè. La plena confirmació de la sentència d'instància imposa les costes del recurs a la part recurrent ( art. 398 en relació al 394 de la LEC ).

Fallo

Desestimem íntegrament el recurs d' apel·lació interposat pel procurador Sr. Rosell i Moratona, en nom i representació de la part demandada, contra la Sentència dictada a data 5 de juny de 2007 pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 2 de Mollet del Vallès a les actuacions del procediment ordinari núm. 373/2006 (Rotlle núm. 373/2006) que confirmem íntegrament, amb imposició de les costes de l' alçada al recurrent.

I, un cop ferma aquesta sentència, siguin retornades les actuacions originals al jutjat de la seva procedència, amb testimoniatge de la mateixa per al seu compliment.

Així, per aquesta Sentència, jutjant definitivament, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.- Barcelona, vint-i-nou de setembre de dos mil vuit; un cop ha estat signada per tots els Magistrats que l' han dictat, es dóna a l' anterior sentència la publicitat ordenada per la Constitució i les lleis. EN DONO FE.