Sentencia CIVIL Nº 508/2022, Audiencia Provincial de Girona, Sección 2, Rec 784/2022 de 21 de Noviembre de 2022

Encabezamiento

Secció núm. 02 Civil de l'Audiència Provincial de Girona (UPSD AP Civil Sec.02)

Plaça Josep Maria Lidón Corbí, 1, pl. 5a - Girona

17001 Girona

Tel. 972942368

Fax: 972942373

A/e: upsd.aps2.girona@xij.gencat.cat

NIG 1707942120218307373

Recurs d'apel·lació 784/2022 2

Matèria: Condicions generals de la contractació

Òrgan d'origen: Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Girona

Procediment d'origen: Procediment ordinari (Contractació - art. 249.1.5) 2205/2021

Entitat bancària: Banc de Santander

Per a ingressos en caixa, concepte: 1647000012078422

Pagaments per transferència bancària: IBAN ES55 0049 3569 9200 0500 1274

Beneficiari: Secció núm. 02 Civil de l'Audiència Provincial de Girona (UPSD AP Civil Sec.02)

Concepte: 1647000012078422

Part recurrent / Sol·licitant: BANCO SABADELL, S.A

Procurador/a: Anna Romaguera Colom

Advocat/ada: Cristian José Bassas Serra

Part contra la qual s'interposa el recurs: Ismael

Procurador/a: Irene Tena Haro

Advocat/ada: JORDI PANELLA I VILARO

SENTÈNCIA NÚM. 508/2022

Il·lms. Srs.:

MAGISTRATS

Sr. JOAQUIM FERNÁNDEZ FONT

Sra. MARIA ISABEL SOLER NAVARRO

Sr. JAUME MASFARRÉ COLL

Girona, 21 de novembre de 2022

Antecedentes

PRIMER.El 19 d'octubre de 2022 es van rebre les actuacions de Procediment ordinari (Contractació - art. 249.1.5) 2205/2021, procedents del Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Girona, a fi de resoldre el recurs d'apel·lació interposat per la procuradora Anna Romaguera Colom, en representació de Banco Sabadell SA, contra la Sentència de data 22 de juliol de 2022, en què consta com a part apel·lada la procuradora Irene Tena Haro, en representació de Ismael.

SEGON.El contingut de la decisió de la Sentència objecte de recurs és el següent:

'ESTIMO la demanda presentada por Ismael contra la entidad BANCO SABADELL, S.A., y por lo tanto,

DECLARO la nulidad dela cláusula de comisión de apertura y reclamación de posiciones deudoras del contrato de préstamo hipotecario suscrito entre las partes y su eliminación del contrato.

CONDENO a la entidad financiera demandada a satisfacer el importe de 1.826,85 € más los intereses legales de dicha cantidad desde el cobro de la comisión.

CONDENO a la entidad demandada a las costas del proceso.'

TERCER.El recurs es va admetre i es va tramitar de conformitat amb la normativa processal per a aquest tipus de recursos.

Es va assenyalar la data per dur a terme la deliberació, votació i decisió, que han tingut lloc el 21/11/2022.

QUART.En la tramitació d'aquest procediment s'han observat les normes processals essencials aplicables al cas.

Es va designar com a ponent el magistrat Joaquim Fernández Font.

Fundamentos

Tema litigiós.

PRIMER.La part demandant va signar un contracte de préstec amb garantia hipotecaria amb Caja de Ahorros del Mediterráneo, actualment Banco de Sabadell.

En aquest procediment reclama la nul·litat per abusives de diverses clàusules incorporades al contracte.

També sol·licita la devolució de les quantitats pagades a causa de l'aplicació de les clàusules que considera nul·les.

SEGON.La sentència de primera instància ha declarat la nul·litat de les clàusules impugnades i ha condemnat al banc demandat a retornar els imports percebuts per la seva aplicació.

En el que ara ens interessa per resoldre el recurs, la resolució impugnada argumenta que la clàusula d'obertura del préstec és nul·la per abusiva.

També explica que la comissió per posicions deutores és igualment abusiva perquè no es justifica cap servei que porti a la seva meritació.

Igualment diu que no s'ha produït la prescripció de l'acció per reclamar la devolució de les quantitats pagades en aplicació de les clàusules declarades nul·les, ni tampoc una situació de retard deslleial.

TERCER.La societat financera demandada no està d'acord amb part d'aquelles decisions.

El seu recurs es fonamenta en la cosa jutjada derivada d'un procés anterior en que la part demandant va instar la nul·litat per abusiva d'una altra clàusula del contracte (despeses), i no va sol·licitar, quan ho podia fer, la nul·litat que ara reclama.

També afirma que la jurisprudència del Tribunal Suprem ha declarat la validesa de la clàusula de comissió d'obertura.

Per altra banda, la de comissió per posicions deutores, també s'ajustaria a les exigències normatives i jurisprudencials.

Pel que fa a la prescripció, es basa en la distinció entre la pretensió de nul·litat de determinades clàusules i la de devolució de les quantitats pagades per la seva aplicació.

Considera que aquesta darrera acció està prescrita, perquè el dia inicial del còmput s'ha de fixar en el moment en què el client va fer els diversos pagaments derivats de les clàusules nul·les.

Finalment, considera que s'ha produït un retard deslleial pel temps que ha trigat la part demandat a presentar la seva demanda.

Cosa jutjada.

QUART.Ha quedat demostrat que el mateix demandant, amb anterioritat a la tramitació d'aquest procés, sobre la base del mateix contracte, va instar un procediment (1049/2020) amb la finalitat d'obtenir la declaració de nul·litat per abusiva de la clàusula de despeses.

Aquell primer procés va finir per la sentència de 21 d'abril de 2.021.

El que es tracta de determinar és si la presentació d'una primera demanda en què es sol·licitava la nul·litat d'aquela clàusula contractual, ara pot excloure la tramitació d'un segon procés on s'impugnen clàusules diferents.

CINQUÈ.L' article 400 de la LEC disposa:

'1. Cuando lo que se pida en la demanda pueda fundarse en diferentes hechos o en distintos fundamentos o títulos jurídicos, habrán de aducirse en ella cuantos resulten conocidos o puedan invocarse al tiempo de interponerla, sin que sea admisible reservar su alegación para un proceso ulterior.

La carga de la alegación a que se refiere el párrafo anterior se entenderá sin perjuicio de las alegaciones complementarias o de hechos nuevos o de nueva noticia permitidas en esta Ley en momentos posteriores a la demanda y a la contestación.

2. De conformidad con lo dispuesto en al apartado anterior, a efectos de litispendencia y de cosa juzgada, los hechos y los fundamentos jurídicos aducidos en un litigio se considerarán los mismos que los alegados en otro juicio anterior si hubiesen podido alegarse en éste.'

SISÈ.La sentència del Tribunal Constitucional de 6 de maig de 2.013 argumenta.

'El art. 400 LEC se refiere nítidamente a la carga que pesa sobre el demandante de alegar todos los 'hechos, fundamentos y títulos jurídicos' en los que pueda basar 'lo que se pida' en la demanda, sin que sea admisible reservar su alegación para un proceso ulterior'.

SETÈ.La sentència del Tribunal Suprem de 19 de novembre de 2.014 explica:

'El art. 400 LEC permite tener por aducidos todos los hechos y fundamentos o títulos jurídicos en que el demandante pudiera haber fundado lo pretendido en su demanda, hayan sido alegados efectivamente en la demanda o no lo hayan sido, pero no permite tener por formulado un pedimento, a efectos de litigios posteriores, que efectivamente no lo haya sido en el litigio anterior. La preclusión alcanza solamente a las causas de pedir deducibles pero no deducidas, no a las pretensiones deducibles pero no deducidas'.

En el mateix sentit, la sentència del mateix Tribunal de 21 de juliol de 2.016 diu:

'Extiende por ello la cosa juzgada material a todas las posibles 'causas de pedir' con que pudiera contar el demandante en el momento de formular su demanda pero únicamente respecto de la concreta pretensión que formula. Si no fuera así, carecería de sentido la norma del artículo 219.3 LEC que permite al demandante formular exclusivamente una pretensión de condena al pago de cantidad de dinero, frutos, rentas, utilidades o productos, dejando para un proceso posterior los problemas de liquidación concreta de las cantidades'.

VUITÈ.Sobre la base d'aquestes premisses legals i jurisprudencials, no podem acceptar que el procediment anterior sobre la nul·litat de la clàusula de despeses, impedeixi ara la tramitació d'un altre procés sobre la possible nul·litat per abusives d'altres clàusules diferents del mateix contracte.

El que impediria l' article 400 de la LEC és que si l'anterior procés hagués acabat amb una sentència desestimatòria de la pretensió de nul·litat, ara s'iniciés un altre amb la mateixa finalitat però sobre unes bases fàctiques i jurídiques que no es van al·legar en el primer.

Per tant, ens trobem davant de peticions completament diferents, que fan que el primer procés no tingui força de cosa jutjada sobre el segon.

Finalment, pel que fa a aquest motiu del recurs, no podem passar per alt que les decisions judicials sobre les clàusules abusives estan evolucionant.

És perfectament possible que quan es presenta una demanda, hi hagi criteris clars sobre la nul·litat de determinades clàusules d'un contracte entre un professional i un consumidor, però que encara no siguin suficientment segurs sobre altres clàusules.

Això pot motivar que en el primer procediment no s'hagi produït la seva impugnació, que només es materialitza quan es considera que la pretensió sobre noves clàusules està suficientment assentada en la jurisprudència que abans no existia.

És el cas paradigmàtic de les opcions de reclamació que ha obert la jurisprudència del TJUE sobre la comissió d'obertura.

Per tot això no es pot apreciar l'existència de cosa jutjada per manca d'identitat en el que s'ha reclamat en els dos processos.

Clàusula d'obertura del préstec.

NOVÈ.La jurisprudència del Tribunal Suprem, en diverses sentències de data 23 de gener de 2.019, ha admès la validesa d'aquesta clàusula contractual.

Aquestes resolucions argumenten que la clàusula d'obertura forma part del preu del contracte, el que fa que resti exclosa d'un control de contingut.

Per altra banda, aquesta clàusula està específicament admesa i regulada per la legislació espanyola.

Té com a finalitat remunerar diversos serveis que presta el banc amb caràcter previ a la concessió del préstec.

Per aquesta raó no és necessari demostrar un servei que és inherent a aquella concessió.

Aquelles sentències argumenten:

'la comisión de apertura no es una partida ajena al precio del préstamo; por el contrario, el interés remuneratorio y la comisión de apertura constituyen las dos partidas principales del precio del préstamo, en cuanto que son las principales retribuciones que recibe la entidad financiera por conceder el préstamo al prestatario, y no corresponden a actuaciones o servicios eventuales.

10.- No estamos propiamente ante la repercusión de un gasto, sino ante el cobro de una partida del precio que el banco pone a sus servicios...

11.- Como tales partes principales del precio del préstamo, el interés remuneratorio y la comisión de apertura son objeto de regulación por las normas tanto de Derecho de la Unión Europea como de Derecho interno, con la finalidad de asegurar su transparencia. Uno de los principales medios de asegurar esa transparencia es que ambas partidas deben incluirse en el cálculo de la tasa anual equivalente (TAE)...

la etapa inicial del préstamo, esto es, su preparación y concesión, exige de la entidad financiera la realización de una serie de actividades que son de una naturaleza distinta al servicio que supone la disposición del dinero por el prestatario durante la duración del préstamo.

Ello justifica que la normativa relativa a esta actividad bancaria prevea la posibilidad de que, además del interés remuneratorio, la entidad financiera pueda cobrar como parte integrante del precio una comisión de apertura...

Sería incompatible con esta previsión normativa declarar la abusividad de la cláusula que establece la comisión de apertura porque con la misma se retribuyen actuaciones 'inherentes al negocio bancario' que no proporcionan al cliente servicio alguno distinto de la propia concesión del préstamo...

Por tanto, el principio de 'realidad del servicio remunerado' no exige, en el caso de la comisión de apertura, nada distinto de la propia concesión del préstamo...

no puede exigirse que la entidad bancaria, para justificar el cobro de esa parte del precio, haya de probar, en cada préstamo, la existencia de esas actuaciones. La mayoría de estas actuaciones no son prescindibles para el banco porque son exigidas tanto por las normas sobre solvencia...

21.- En tanto que componente sustancial del precio del préstamo, la cláusula que establece la comisión de apertura está excluida del control de contenido'.

DESÈ.El plantejament d'una qüestió prejudicial davant del TJUE sobre el possible caràcter abusiu d'aquesta clàusula, va provocar que aquest Tribunal europeu dictés la sentència de 16 de juny de 2.020, on explicava:

'Una comisión de apertura no puede considerarse una prestación esencial de un préstamo hipotecario por el mero hecho de que tal comisión esté incluida en el coste total de este...

debe responderse a las cuestiones prejudiciales séptima a décima que el artículo 3, el artículo 4, apartado 2, y el artículo 5 de la Directiva 93/13 deben interpretarse en el sentido de que las cláusulas contractuales incluidas en el concepto de 'objeto principal del contrato' deben entenderse como las que regulan las prestaciones esenciales de ese contrato y que, como tales, lo caracterizan. En cambio, las cláusulas de carácter accesorio respecto de las que definen la esencia misma de la relación contractual no están incluidas en dicho concepto. El hecho de que una comisión de apertura esté incluida en el coste total de un préstamo hipotecario no implica que sea una prestación esencial de este'.

ONZÈ.La interpretació d'aquest criteri sobre la base de la primacia del Dret de la Unió i de la jurisprudència del TJUE, ha provocat decisions contradictòries entre les diferents Audiències que l'han aplicat.

Això ha motivat que el Tribunal Suprem, en la seva interlocutòria de 10 de setembre de 2.021, decidís plantejar al seu torn una qüestió prejudicial al TJUE sobre la possible nul·litat d'aquesta clàusula.

Segons la interlocutòria esmentada, la manera com es va explicar la normativa interna i la jurisprudència del Tribunal Suprem en la qüestió prejudicial avantdita, distorsionava tant el criteri d'aquest Tribunal com la normativa interna aplicable.

Per aquesta raó, les preguntes que aquella resolució sotmet a la valoració del TJUE són les següents:

' 1 .º- ¿Se opone a los artículos 3.1, 4 y 5 de la Directiva 93/13/CEE una jurisprudencia nacional que, a la vista de la regulación específica de la comisión de apertura en el Derecho nacional...considera que la cláusula que establece tal comisión regula un elemento esencial del contrato, pues constituye una partida principal del precio, y no puede apreciarse su carácter abusivo si está redactada de manera clara y comprensible, en el sentido extensivo que ha establecido la jurisprudencia del TJUE?.

2 .º- ¿Se opone al artículo 4.2 de la Directiva 93/13/CE una jurisprudencia nacional que para valorar el carácter claro y comprensible de la cláusula que regula un elemento esencial del contrato de préstamo o crédito hipotecario toma en consideración elementos tales como el conocimiento generalizado de tal cláusula entre los consumidores, la información obligatoria que la entidad financiera debe dar al potencial prestatario de acuerdo con la regulación de las fichas normalizadas de información, la publicidad de las entidades bancarias, la especial atención que le presta el consumidor medio por ser una partida del precio que ha de pagarse por entero en el momento inicial del préstamo y constituir una parte sustancial del sacrificio económico que le supone la obtención del préstamo, y que la redacción, ubicación y estructura de la cláusula permitan apreciar que constituye un elemento esencial del contrato?

3. º- ¿Se opone al artículo 3, apartado 1, de la Directiva 93/13/CEE, una jurisprudencia nacional que considera que una cláusula contractual como la controvertida en el litigio principal, relativa a la comisión de apertura... no causa, contrariamente a las exigencias de la buena fe y en detrimento del consumidor, un desequilibrio importante entre los derechos y las obligaciones de las partes que derivan del contrato?'.

DOTZÈ.La sentencia del TJUE sembla prou clara i concloent.

Tampoc podem passar per alt que la concessió d'un préstec no és una operació que beneficiï només al prestatari.

És cert que per aquest via obté un finançament i una capacitat adquisitiva que no tindria sense ella.

També ho és, però, que el banc igualment n'obté un benefici, derivat de la retribució per la via del cobrament d'uns interessos com a conseqüència de la disponibilitat d'uns diners pel prestatari.

Els estudis i les gestions de l'entitat financera previs a la concessió del préstec, que la clàusula d'obertura pretén retribuir, no es fan només en benefici del prestatari, sinó també del banc.

Amb aquests estudis i gestions prèvies, mira d'assegurar-se de la solvència del seu client als efectes que pugui retornar-li la quantitat manllevada i pagar els interessos convinguts.

En definitiva, està cobrant per uns serveis la finalitat dels quals també l'afavoreixen.

Per tant, d'acord amb el criteri del TJUE, haurà de demostrar que les actuacions fetes afavoreixen al prestatari, de manera que pugui cobrar-li una comissió per un servei prestat.

La realització d'aquest servei no ha quedat demostrada, el que fa que la declaració de nul·litat de la clàusula contractual que estableix la comissió d'obertura, s'hagi de confirmar.

TRETZÈ.L'al·legació del recurs, en el sentit que no ha quedat acreditat el seu pagament en el cas concret, és insostenible.

De la seva lectura resulta clarament que es merita per la sola disposició del capital, que és evident que es va produir.

És a dir, és consubstancial a la recepció el capital manllevat.

Clàusula de comissió per posicions deutores.

CATORZÈ.El Tribunal Suprem, en les seves sentències de 25 d'octubre i de 15 de juliol de 2.020, s'ha ocupat de perfilar els requisits que ha de complir aquesta clàusula per no considerar-la abusiva.

La primera de les avantdites resolucions argumenta:

'para que las entidades puedan cobrar comisiones a sus clientes deben cumplirse dos requisitos: que retribuyan un servicio real prestado al cliente y que los gastos del servicio se hayan realizado efectivamente. Bajo estas dos premisas, las entidades bancarias no pueden cobrar por servicios que no hayan solicitado o aceptado los clientes, que deberán haber sido informados personalmente y por anticipado del importe que van a tener que pagar por ese servicio.

Según el Banco de España (Memoria del Servicio de Reclamaciones de 2009), la comisión por reclamación de posiciones deudoras compensa a la entidad por las gestiones efectivas realizadas para recuperar la deuda impagada por su cliente; debe estar recogida en el contrato; y para que sea acorde con las buenas prácticas bancarias debe reunir los siguientes requisitos mínimos: (i) el devengo de la comisión está vinculado a la existencia de gestiones efectivas de reclamación realizadas ante el cliente deudor; (ii) la comisión no puede reiterarse en la reclamación de un mismo saldo por gestiones adicionales realizadas por la entidad con el mismo fin, ni siquiera cuando, en el caso de impago en el tiempo, este se prolonga en sucesivas liquidaciones; (iii) su cuantía debe de ser única, no admitiéndose tarifas porcentuales; (iv) no puede aplicarse de manera automática'.

QUINZÈ.De la lectura de la clàusula del contracte on es va establir aquesta comissió, resulta que no condiciona la seva meritació als paràmetres que acabem d'exposar.

Per tant, coincidim amb el criteri exposat en la sentència impugnada en el sentit que no compleix els requisits fixats per la jurisprudència.

Prescripció de la pretensió de restitució.

SETZÈ.La distinció als efectes de la prescripció entre la pretensió de declaració de nul·litat per abusives de les clàusules incorporades a un contracte entre un professional i un consumidor (que per definició és imprescriptible) i la de devolució de les quantitats pagades en virtut d'aquestes clàusules, ha estat acceptada per la jurisprudència del TJUE.

La seva sentència de 21 de desembre de 2.016, admet la possible prescripció de la pretensió dirigida a obtenir la devolució del que s'hagi pagat en aplicació d'una clàusula nul·la per abusiva, sempre que la normativa interna no s'oposi als principis d'equivalència i d'efectivitat de la norma i de la jurisprudència comunitàries.

Aquesta resolució argumenta:

'El Tribunal de Justicia ya ha declarado que la fijación de plazos razonables de carácter preclusivo para recurrir, en interés de la seguridad jurídica, es compatible con el Derecho de la Unión ( sentencia de 6 octubre de 2009 )...

Por consiguiente, la declaración judicial del carácter abusivo de tal cláusula debe tener como consecuencia, en principio, el restablecimiento de la situación de hecho y de Derecho en la que se encontraría el consumidor de no haber existido dicha cláusula...

No obstante, el Tribunal de Justicia ya ha reconocido que la protección del consumidor no es absoluta ( sentencia de 21 de diciembre de 2016, Gutiérrez Naranjo y otros, C-154/15 , C-307/15 y C-308/15 , EU:C:2016:980 , apartado 68) y que la fijación de plazos razonables de carácter preclusivo para recurrir, en interés de la seguridad jurídica, es compatible con el Derecho de la Unión...

De lo anterior se sigue que el Derecho de la Unión no se opone a una normativa nacional que, a la vez que reconoce el carácter imprescriptible de la acción de nulidad de una cláusula abusiva incluida en un contrato celebrado entre un profesional y un consumidor, sujeta a un plazo de prescripción la acción dirigida a hacer valer los efectos restitutorios de esta declaración, siempre que se respeten los principios de equivalencia y de efectividad....

el artículo 6, apartado 1, y el artículo 7, apartado 1, de la Directiva 93/13 deben interpretarse en el sentido de que no se oponen a que el ejercicio de la acción dirigida a hacer valer los efectos restitutorios de la declaración de la nulidad de una cláusula contractual abusiva quede sometido a un plazo de prescripción, siempre que ni el momento en que ese plazo comienza a correr ni su duración hagan imposible en la práctica o excesivamente difícil el ejercicio del derecho del consumidor a solicitar tal restitución'.

DISSETÈ.Partint de la base de l'admissibilitat de la prescripció de l'acció de restitució, el següent problema que es planteja és quan s'ha d'entendre que comença a córrer el termini prescriptiu.

La sentència del TJUE de 10 de juny de 2.021, fa un resum de la seva jurisprudència sobre aquesta qüestió jurídica.

La de 16 de juliol de 2.020, reiterada per la de 10 de juny de 2.021, ha considerat que s'oposa al principi d'efectivitat situar el dia inicial del còmput en el de la signatura del contracte perquè:

'puede haber expirado antes incluso de que el consumidor pueda tener conocimiento del carácter abusivo de una cláusula contenida en el contrato en cuestión. Un plazo de ese tipo hace excesivamente difícil el ejercicio de los derechos que la Directiva 93/13 confiere a dicho consumidor y, por consiguiente, viola el principio de efectividad'.

La sentència de 22 d'abril de 2.021, també exclou que es fixi en el dia en què s'ha produït el pagament de la quantitat derivada de l'aplicació de la clàusula nul·la per abusiva perquè, igualment, és factible que si es compta el termini d'aquesta manera, faci que el consumidor tampoc s'hagi assabentat de la nul·litat de la clàusula.

Finalment, la sentència de 9 de juliol de 2.020, tampoc admet que el dia inicial de la prescripció sigui el del compliment íntegre del contracte.

DIVUITÈ.Cap d'aquestes resolucions determina exactament quan s'ha d'entendre iniciat el còmput de la prescripció de l'acció de restitució.

Davant d'aquesta situació, el Tribunal Suprem, en la seva interlocutòria de 21 de juliol de 2.021, va decidir plantejar una qüestió prejudicial al TJUE amb la finalitat de determinar un dia inicial que no s'oposi als principis d'equivalència i d'efectivitat.

L'esmentat Tribunal planteja dues opcions, fent esment dels problemes que cadascuna presenta:

'a) Que el día inicial del plazo de prescripción de la acción de restitución sea el de la sentencia que declara la nulidad de la cláusula. Esta solución puede colisionar con el principio de seguridad jurídica, que constituye uno de los principios del ordenamiento jurídico de la UE: en la práctica, convierte la acción de restitución en imprescriptible, puesto que no puede comenzar el plazo de prescripción hasta que se haya estimado una acción (la de nulidad) que es imprescriptible en el Derecho interno, por tratarse de una nulidad absoluta. Además, el principio de seguridad jurídica se podría ver gravemente comprometido si se diera lugar a reclamaciones relativas a contratos consumados y extinguidos desde hace décadas.

b) Que el día inicial sea aquel en que el Tribunal Supremo dictó una serie de sentencias uniformes en que declaró que las cláusulas que atribuían al consumidor el pago de todos los gastos del contrato eran abusivas y decidió cómo debían distribuirse tales gastos una vez expulsada la cláusula del contrato. Igualmente, puede decirse, no respecto de la jurisprudencia del Tribunal Supremo, sino desde la propia jurisprudencia del TJUE, cuando admitió que la acción de restitución podía estar sujeta a un plazo de prescripción.

Este criterio, que no contradice la prescriptibilidad de la acción de restitución, plantea el problema de que puede ser contrario al principio de efectividad, por ser dudoso que un consumidor medio, razonablemente atento y perspicaz pueda ser conocedor de la jurisprudencia del Tribunal Supremo o del TJUE en la materia'.

Les preguntes de la qüestió prejudicial plantejada han estat:

'1.- ¿Es conforme con el principio de seguridad jurídica interpretar los artículos 6.1 y 7.1 de la Directiva 93/13/CEE del Consejo, de 5 de abril de 1993, sobre cláusulas abusivas en los contratos con consumidores, en el sentido de que el plazo de prescripción de la acción para reclamar lo pagado en virtud de una cláusula abusiva no comienza a correr hasta que por sentencia firme se haya declarado la nulidad de dicha cláusula?

2.- Si tal interpretación no fuera conforme con el principio de seguridad jurídica, ¿se opone a los mencionados artículos de la referida Directiva una interpretación que considere día inicial del plazo de prescripción la fecha de las sentencias del Tribunal Supremo que fijaron doctrina jurisprudencial sobre los efectos restitutorios (sentencias de 23 de enero de 2019)?

3.- Si tal interpretación se opusiera a los referidos artículos, ¿se opone a los mismos una interpretación que considere día inicial del plazo de prescripción la fecha de las sentencias del Tribunal de Justicia que declararon que la acción de restitución podía estar sujeta a un plazo de prescripción (básicamente, SSTJUE de 9 de julio de 2020, Raiffeisen Bank SA, asuntos acumulados C-698/10 y 699/18; o de 16 de julio de 2020, Caixabank SA, asuntos acumulados C-224/19 y C- 259/19, que confirma la anterior?'.

DINOVÈ.La següent qüestió a decidir és quina ha de ser la normativa aplicable per determinar el termini de prescripció, més concretament, si ho és la del Codi civil espanyol o la del català.

La normativa de protecció de consumidors i de condicions generals de la contractació és estatal.

Ara bé, que la norma que reguli l'aspecte substantiu d'una determinada institució jurídica no s'inclogui dins del dret civil català, no exclou que la llei aplicable a la prescripció hagi de ser el Codi civil de Catalunya.

Aquest és el criteri del TSJC en la seva sentència de 4 de desembre de 2.017, que argumenta.

''En cuanto a la regulación de laprescripciónen el derecho civil de Cataluña esta Sala se ha pronunciado reiteradamente en el sentido de que la normativa prevista en los artículos 121-1 a 121-24 del CCCat es aplicable con carácter general en Cataluña incluso en aquellas relaciones jurídicas no específicamente reguladas en el CCCat .

Así, en las STSJCat de 12 de septiembre de 2011 o de 14 de noviembre de 2016 dijimos que el actual sistema de fuentes viene establecido en el art. 111-1 a cuyo tenor 'El derecho civil de Cataluña está constituido por las disposiciones del presente Código , las demás leyes del Parlamento en materia de derecho civil, las costumbres y los principios generales del derecho propio, aunque la costumbre solo rige en defecto de ley aplicable', precepto complementado por el artículo 111- 5 cuando dice que las disposiciones del derecho civil de Cataluña se aplican con preferencia a cualesquiera otras.

El derecho supletorio solo rige en la medida en que no se opone a las disposiciones del derecho civil de Cataluña o a los principios generales que lo informan.

De ahí que las normas relativas a la prescripcióncontenidas en los artículos antes citados sean de aplicación general y preferente en Cataluña aunque la totalidad de la relación jurídica a la que resulte aplicable no venga regulada en el Código civil catalán sino en el CC'.

VINTÈ.Partint de la base de l'aplicació del termini general de 10 anys de l' article 121.20 del CCCat, el problema plantejat en realitat no té cap transcendència pràctica.

La Secció Primera d'aquesta Audiència, en moltes sentències, ha considerat que no és possible la devolució de les quantitats pagades fent aplicació de clàusules del contracte declarades nul·les, fins que no s'ha produït aquesta declaració de nul·litat.

Per tant, l'inici de la prescripció s'ha de situar en el dia que s'ha declarat la seva nul·litat.

Si s'aplica aquesta tesi, és evident que no s'hauria produït la prescripció.

Descartat pel TJUE que l'inici del còmput del termini es pugui situar en el dia del pagament o en el de l'extinció del contracte, l'aplicació de qualsevol altra opció, singularment la plantejada pel Tribunal Suprem en la qüestió prejudicial avantdita, respecte de la data del coneixement generalitzat de la seva jurisprudència o la del TJUE, ens portaria al mateix resultat.

Des que un o altre d'aquests Tribunals s'ha pronunciat sobre la nul·litat de certes clàusules contractuals, és evident que tampoc hauria passat el termini prescriptiu de 10 anys que esdevé aplicable.

Retard deslleial.

VINT-I-UNÈ.Les sentències del Tribunal Suprem de 12 de gener de 2.012 i de 3 de desembre de 2.010, entre altres, s'ocupen de perfilar aquesta doctrina i la seva aplicació amb els següents arguments:

'Según la doctrina, la buena fe 'impone que un derecho subjetivo o una pretensión no puede ejercitarse cuando su titular no solo no se ha preocupado durante mucho tiempo de hacerlos valer, sino que incluso ha dado lugar con su actitud omisiva a que el adversario de la pretensión pueda esperar objetivamente que el derecho ya no se ejercitará'. O como señala el art. I.-1:103 (2) del DCFR (Draf of Common Frame of Reference), 'en particular, resulta contrario a la buena fe que una parte actúe de forma inconsecuente con sus previas declaraciones o conducta, en perjuicio de la otra parte que había confiado en ellas' (trad. propia). Es decir, lo que se sanciona en el art. 7 CC es una conducta contradictoria del titular del derecho, que ha hecho que la otra parte confiara en la apariencia creada por dicha actuación.

Se considera que son características de esta situación de retraso desleal (Verwirkug): a) el transcurso de un periodo de tiempo sin ejercitar el derecho; b) la omisión del ejercicio; c) creación de una confianza legítima en la otra parte de que no se ejercitará. En este sentido, la jurisprudencia de esta Sala se ha pronunciado en temas directamente relacionados con esta cuestión, si bien en la mayoría de las sentencias se produce una remisión bien a la doctrina de los actos propios ( SS por ejemplo, 16 febrero 2005 , 8 marzo y 12 abril 2006 , entre otras), bien a la doctrina del abuso del derecho (entre otras, SSTS 17 junio 1988 , 21 diciembre 2000 y todas las allí citadas)'.

La de 15 de febrer de 2.022 afegeix:

'Como declaramos en las sentencias 616/2021, de 21 de septiembre y 783/2021, de 15 de noviembre :

'La doctrina indica que la figura del retraso desleal se distingue de la prescripción porque, si bien en ambas se requiere que el derecho no se haya ejercido durante un largo tiempo, en el ejercicio retrasado se requiere, además, que la conducta sea desleal, de modo que haya creado una confianza en el deudor, de que el titular del derecho no lo ejercería. Por otra parte, la renuncia tácita requiere de una conducta cuya interpretación permita llegar a la conclusión de que el derecho se ha renunciado ( sentencia 872/2011, de 12 de diciembre )'.

VINT-I-DOSÈ.A l'hora de ponderar un possible retard deslleial en l'exercici de la pretensió, el que primer que s'haurà de tenir en compte és des de quan la part demandant la podria haver accionat.

La conseqüència necessària, igual que en la prescripció, és que sàpiga que pot fer-ho i no ho faci durant un període tan extens que legítimament l'altra part pugui entendre que ja no ho farà.

En el cas de les clàusules abusives dels contractes entre professionals i consumidors, i d'una manera especial en el cas dels bancaris, aquest coneixement queda condicionat a les decisions fermes i continuades dels tribunals en un sentit determinat.

La jurisprudència sobre la comissió d'obertura dels contractes o sobre la de descoberts, ni molt menys és de no fan tant de temps.

Per tant, no és possible aplicar la figura del retard deslleial.

Costes.

VINT-I-TRESÈ.De conformitat amb l' article 398.1 de la LEC, imposem les costes de la segona instància a la part apel·lant.

Fallo

PRIMER.Desestimem el recurs d'apel·lació presentat en nom de Banco Sabadell SA contra la sentencia de primera instància i la confirmem íntegrament.

SEGON.Imposem les costes de la segona instància a la part apel·lant.

Contra aquesta resolució es pot presentar recurs de cassació d'acord amb allò que estableix l' article 477.2.3 de la LEC, si s'acredita el seu interès cassacional, i per infracció processal de conformitat al que preveu la disposició final setzena de la mateixa llei processal.

Serà competent per a la seva resolució el Tribunal Suprem i s'haurà de presentar davant d'aquesta Secció de l'Audiència en el termini de vint dies des de la seva notificació.

En el moment d'interposar-los s'haurà de fer, si escau, el pagament del dipòsit preceptiu.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i, una vegada ferma, retorneu les actuacions originals al Jutjat de Primera Instància i Instrucció d'on procedeix.

Així ho ha decidit la Sala, integrada pels Il·lms. Srs. Magistrats indicats, els quals, a continuació, signen.

Podeu consultar l'estat del vostre expedient a l'àrea privada de seujudicial.gencat.cat.

Les persones interessades queden informades que les seves dades personals s'han incorporat al fitxer d'assumptes de l'oficina judicial, sota la custòdia i responsabilitat d'aquesta, on es conservaran amb caràcter confidencial i es tractaran amb la màxima diligència.

Així mateix, queden informades que les dades que conté aquesta documentació són reservades o confidencials i que el tractament que se'n pugui fer queda sotmès a la legalitat vigent.

Les parts han de tractar les dades personals que coneguin a través del procés de conformitat amb la normativa general de protecció de dades. Aquesta obligació incumbeix als professionals que representen i assisteixen les parts, així com a qualsevol altra persona que intervingui en el procediment.

L'ús il·legítim de les dades pot donar lloc a les responsabilitats establertes legalment.

Amb relació al tractament de les dades amb finalitat jurisdiccional, els drets d'informació, accés, rectificació, supressió, oposició i limitació s'han de tramitar conforme a les normes que siguin aplicables en el procés en què s'obtinguin les dades. Aquests drets s'han d'exercir a l'òrgan o oficina judicial en què es tramita el procediment i n'ha de resoldre la petició qui en tingui la competència atribuïda en la normativa orgànica i processal.

Tot això de conformitat amb el Reglament EU 2016/679 del Parlament Europeu i del Consell, la Llei orgànica 3/2018, de 6 de desembre, de protecció de dades personals i garantia dels drets digitals i el capítol I bis del títol III del llibre III de la Llei orgànica 6/1985, de l'1 de juliol, del poder judicial.