Sentencia Civil Nº 51/2013, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Civil y Penal, Sección 1, Rec 62/2012 de 19 de Septiembre de 2013

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE CATALUNYA

Sala Civil i Penal

R. Cassació núm. 62/2012

SENTÈNCIA núm. 51

President:

Excm. Sr. Miguel Ángel Gimeno Jubero

Magistrats:

Il·lm. Sr. Enric Anglada Fors

Il·lm. Sr. Joan Manel Abril Campoy

Barcelona, 19 de setembre de 2013

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s'expressen més amunt, ha vist el recurs de cassació núm. 62/2012, contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 2a de l'Audiència Provincial de Girona en el rotllo d'apel·lació núm. 620/11 , com a conseqüència de les actuacions de procediment ordinari núm. 554/09 seguides davant el Jutjat de 1a Instància núm. 4 de Blanes. Els senyors Iván , Delia , Estrella , Marcelino , Julia , Pablo , Marisol i Patricia han interposat el recurs de cassació representats per la procuradora Sra. Francesca Bordell Sarró i defensats pel lletrat Sr. Jaume Puig i Agut. Els senyors Sergio i Teodora , part contra la qual es recorre en aquest procediment, han estat representats pel procurador Sr. Jesús Sanz López i defensats pel lletrat Sr. Alfredo Rabanal Gil-Martín.

Antecedentes

PRIMER. La procuradora dels tribunals Sra. Francina Pascual Sala, en representació de Iván , Delia , Estrella , Marcelino , Julia , Pablo , Marisol i Patricia , va formular la demanda de procediment ordinari núm. 554/09 en el Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Blanes. Un cop seguida la tramitació legal, el Jutjat indicat va dictar sentència en data 30 de desembre de 2010, la part dispositiva de la qual diu el següent:

'Que ACUERDO la ESTIMACIÓN de la demanda formulada por D. Iván , Delia , Estrella , Marcelino , Julia , Pablo , Marisol y Patricia , representados por la Procuradora Dª FRANCINA PASCUAL SALA; contra Dª Teodora y D. Sergio , representados por el Procurador D. FIDEL SÁNCHEZ GARCÍA, a los que condeno a que dejen libre y expedito el espacio del elemento común de paso de 11,64 metros de superficie, que se halla frente a sus plazas de aparcamiento número NUM000 y NUM001 de la finca registral de Blanes núm. NUM002 , en la planta NUM003 de la CALLE000 núm. NUM004 a NUM005 ; restituyendo el uso de este espacio a la comunidad de propietarios del edificio y retirando los cierres, tabiques u otros elementos, muebles o no, que se encuentre en el citado espacio citado.

Asimismo, decido que las costas causadas sean abonadas por los demandados'.

SEGON. Contra aquesta Sentència, la part demandada va interposar recurs d'apel·lació, que es va admetre i es va substanciar a la Secció 2a de l' Audiència Provincial de Girona, la qual va dictar sentència en data 29 de febrer de 2012 , amb la següent part dispositiva:

'Estimem el recurs d'apel·lació presentat en nom de Sergio i Teodora , i revoquem la Sentència d'instància en el sentit de desestimar la demanda, amb imposició de les costes d'instància a la part demandant, i sense fer imposició de les costes d'aquesta alçada'.

TERCER. Contra aquesta Sentència, el procurador Sr. Carles Xavier Sobrino Cortés, en representació de Iván , Delia , Estrella , Marcelino , Julia , Pablo , Marisol i Patricia , va interposar recurs de cassació, el qual, per mitjà d'una interlocutòria d'aquesta Sala de data 10 de gener de 2013, es va admetre a tràmit i es va traslladar a la part contra la qual es recorre i que s'havia personat perquè formalitzés la seva oposició per escrit en el termini de vint dies.

QUART. Per mitjà d'una provisió de data 7 de març de 2013 es va tenir per formulada l'oposició al recurs de cassació i, d'acord amb l' article 485 de la Llei d'enjudiciament civil, es va adiar per a la votació i decisió, que ha tingut lloc el 27 de maig de 2013.

N'ha estat ponent l'Il·lm. Sr. Magistrat Enric Anglada Fors.

Fundamentos

PRIMER. 1. El recurs de cassació interposat pels actors en aquest litigi, els Don. Iván , Delia , Estrella , Marcelino , Julia , Pablo , Marisol i Patricia , es fonamenta en un únic motiu: 'Infracció dels articles 544-1 , 544-2 i 544-3 del Codi Civil de Catalunya ', i això en relació amb l'acció reivindicatòria exercitada, atès que, segons sosté la part recurrent, concorren tots els requisits jurisprudencialment exigits per a l'èxit de l'acció esmentada.

2. Abans d'entrar en l'examen del motiu de cassació esmentat, atès que la part demandada i aquí oponent addueix la inadmissió de l'esmentat recurs per inexistència d'interès cassacional, s'ha de realitzar una anàlisi prèvia de les qüestions plantejades per aquesta part en l'escrit d'oposició al recurs de cassació, pel que fa a la seva admissibilitat.

Doncs bé, el fet que, en l'estat actual de tramitació, els motius oposats en relació amb l'admissió del recurs només puguin determinar-ne la desestimació (per totes, STS, Sala 1a, de 27 de març de 2007 i, per esmentar-ne només algunes de les més recents, sentències del TSJC de 26 de gener i 30 de novembre de 2009 , 31 de maig de 2010 , 12 de juliol de 2011 , 1 d'octubre i 30 de novembre de 2012 i 28 de gener de 2013 ), no obsta perquè s'hagin d'examinar prèviament, sens perjudici d'esmentar, en analitzar el motiu en concret, si fos procedent, aquells altres obstacles que també incideixin en la qüestió de l'admissibilitat, principalment quan fins i tot és possible la seva apreciació d'ofici per afectar normes de contingut imperatiu, conforme ha proclamat repetidament des de fa temps la Sala Primera del Tribunal Suprem en nombroses sentències (entre moltes d'altres, les sentències del TS de 5 de juny , 20 de setembre i 27 de novembre de 2003), segons ha reiterat també aquesta mateixa Sala Civil i Penal (sentències del TSJC de 21 de desembre de 2006 , 26 de gener de 2009, 31 de maig de 2010 i 12 de juliol de 2011) i segons ha admès el mateix Tribunal Constitucional pel que fa al recurs d'empara ( STC 149/1995, de 16 d'octubre ).

3. Dit això, cal assenyalar, com s'acaba d'exposar, que la part oponent addueix la inadmissibilitat del recurs de cassació interposat per la contrapart basant-se en la consideració que l'interès cassacional al·legat no existeix, ja que els recurrents basen els seus al·legats en unes premisses contràries al que ha quedat acreditat en el procediment i, a més, els pressupòsits fàctics de les sentències esmentades i aportades en l'escrit d'interposició són diferents als del cas enjudiciat, atès que en el supòsit de les actuacions no es discuteix la propietat de l'espai comunitari de referència, ja que aquesta qüestió ni tan sols no s'ha tractat, com tampoc la relativa a una suposada usucapió, per les sentències d'instància, per la qual cosa els oponents conclouen que 'el interés casacional es inexistente a la luz de los argumentos y jurisprudencia citada y aportada de adverso'.

4. Fixa't això, s'ha de deixar constància que aquest recurs de cassació va ser interposat i, al seu torn, admès per la Sala, mitjançant una interlocutòria de 10 de gener de 2013, per entendre que realment tenia interès cassacional, per la qual cosa ara no escau entrar en la discussió de la seva existència, si bé, atès que en la resolució esmentada no es va indicar expressament en què consistia, es considera necessari puntualitzar que l'interès cassacional, en el cas examinat, es refereix al consentiment tàcit apreciat en la Sentència objecte de recurs i la diferència d'aquest amb el coneixement i el mer silenci, per la qual cosa resulta evident que la cassació interposada era absolutament admissible, a l'empara del que estableix l'apartat 2n del número 3 de l'article 477 de la LEC .

5. El corol·lari de tot el que s'ha exposat és que el recurs de cassació formulat va ser correctament admès a tràmit, per la qual cosa és procendent examinar, tot seguit, el motiu concret formulat per la part recurrent.

SEGON. 1. Tant la Sentència del jutge de primera instància com la de l'Audiència Provincial donen per provat:

Que abans del mes d'abril de 1989, els demandats van realitzar obres de tancament de les places de pàrquing número NUM000 i NUM001 , l'ús de les quals tenien atribuït, i van ocupar un element comú de pas que pertanyia a la Comunitat de Propietaris de l'edifici de superfície 11,64 m2.

Que en data 25 d'abril de 2009 es va celebrar una junta extraordinària de la Comunitat de Propietaris esmentada, a l'efecte de debatre la qüestió ara sotmesa a litigi. En l'acta consta que, després de preguntar a l'avui codemandada Sra. Teodora si estava disposada a treure el tancament de l'espai comú i haver respost negativament, es va sotmetre a votació si era voluntat de la Comunitat formular una reclamació per via judicial. D'aquesta votació en va sortir un coeficient superior contrari a la interpel·lació judicial, per la qual cosa es va desestimar la pretensió que la Comunitat interposés una demanda amb aquesta finalitat.

Que en data 30 de juny de 2009 alguns dels comuners que van votar a favor d'acudir a la via judicial van presentar una demanda de judici ordinari contra els senyors Teodora i Sergio , en la qual van sol·licitar que: 'es dicti sentència condemnant als demandats a deixar completament lliure i expedit l'espai situat al davant de les places d'aparcament números NUM000 i NUM001 de la finca registral número NUM002 de Blanes, en la planta NUM003 del CALLE000 números NUM004 - NUM005 , de superfície 11,64 m2. Restituint l'ús d'aquest espai als altres copropietaris i retirant i enderrocant els tancaments, portes i qualsevol obra, instal·lació permanent o no, així com qualsevol altre element, moble o no, que es trobi en l'espai citat'.

Per tant, el que s'acaba de transcriure és el factum als efectes de resoldre la infracció denunciada per la part recurrent, quan aquest no sigui combatut per la via processal pertinent, com passa en el supòsit que ara ens ocupa, en què ni tan sols s'ha interposat recurs extraordinari per infracció processal.

2. Un cop fixat tot això, cal remarcar que els recurrents fonamenten l'interès cassacional, en el cas que ens ocupa, en l'oposició a algunes sentències de l'Audiència Provincial de Barcelona i, substancialment, en l'oposició a la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem, en al·lusió a les sentències de 19 de desembre de 1990 , 1 de febrer de 1995 i, en particular, de 20 de novembre de 2007 , de les quals es desprèn -segons la direcció lletrada de la part recurrent- que perquè pugui estimar- se l'existència de consentiment tàcit cal que aquest consentiment resulti d'actes terminants i inequívocs que posin en relleu el desig o la voluntat de l'agent, sense que sigui suficient el mer coneixement.

Aquesta mateixa Sala del TSJC -en tractar un supòsit fàctic pràcticament idèntic al que aquí ens ocupa-, es va pronunciar en la Sentència núm. 64/2012, de 31 d'octubre, en el sentit que:

'En realidad, la doctrina del TS (1ª) en materia de consentimiento tácito de la Comunidad de Propietarios de un edificio en régimen de propiedad horizontal frente a las alteraciones que los diversos copropietarios puedan acometer de los elementos comunes se encuentra contenida en las sentencias del TS (1ª) núm. 993/2008, de 5 de noviembre (FD2 ), 564/2009, de 16 de julio ( FFDD2 - 3 ), 808/2010, de 26 de noviembre (FD5 ), 465/2011, de 5 de julio (FD3 ), y 135/2012, de 29 de febrero (FD4), todas ellas posteriores a las dos únicas citadas por la recurrente, de manera que constituyen la jurisprudencia más reciente.

De las mismas, se desprenden las siguientes conclusiones de interés que integran la doctrina jurisprudencial de la Sala 1ª del TS en la materia objeto de examen:

En general, la realización de obras que afectan a elementos comunes exige para su validez el consentimiento unánime de la comunidad ( SSTS 1ª 564/2009 FD2 y 465/2011 FD3);

el consentimiento de la comunidad necesario para considerar lícitamente realizadas las obras que afectan a elementos comunes en edificios sometidos al régimen de propiedad horizontal puede ser tácito ( SSTS 1ª 993/2008 FD2 , 564/2009 FD3 , 808/2010 FD5 , 465/2011 FD3 y 135/2012 FD4);

en principio, el conocimiento no equivale a consentimiento como exteriorización de una voluntad, ni el silencio supone una declaración genérica en la que se pueda encontrar justificación para no obtener los consentimientos legalmente exigidos ( SSTS 1ª 808/2010 FD5 y 135/2012 FD4);

de todas formas, ha de estarse a los hechos concretos para decidir si el silencio puede ser apreciado como consentimiento tácito o manifestación de una determinada voluntad, por lo que, para poder establecer si en un determinado supuesto se ha producido un silencio por parte de la comunidad de propietarios capaz de ser interpretado como un consentimiento tácito, deberán valorarse las relaciones preexistentes entre las partes, la conducta o comportamiento de éstas y las circunstancias que preceden y acompañan al silencio susceptible de ser interpretado como asentimiento (SSTS 1ª 808/20120 FD5, 465/2011 FD3 y 135/2012 FD4); y

en este sentido, cabe interpretar como consentimiento (tácito) la inactividad de la Comunidad de Propietarios y de los propios integrantes de la misma cuando, siendo conocedores de la realización de obras que hubieran requerido el consentimiento unánime de todos ellos, se han mantenido en silencio durante un largo periodo de tiempo -p.e. 'en torno a unos 20 años'- ( SSTS 1ª 993/2008 FD2 y 564/2009 FD2)'.

3. Així les coses, en consideració als fets concrets declarats provats en la instància i a la doctrina jurisprudencial que els és aplicable, s'ha de ratificar la Sentència objecte de recurs, ja que, sobre l'innegable coneixement que la Comunitat de Propietaris de l'edifici va tenir del tancament de les places de pàrquing esmentades, que ocupava uns metres d'un element comú de pas, com a mínim des del mes d'abril de 1989 -més de 20 anys abans d'interposar-se aquesta demanda-, i en diverses juntes de la qual va arribar a discutir-se la qüestió, i sobre la seva inactivitat pel que fa a impugnar-les i que en el seu moment la majoria de comuners va arribar a desmarcar-se expressament de qualsevol acció dirigida a l'esmentat fi, la Sentència objecte de recurs descriu: '..., el cert és que, en tot cas, com es recull a la instància i es desprèn de les actes de la pròpia Comunitat, aquest tancament tindria més de vint anys. En aquest sentit, doncs, ens trobem, certament, amb que la Comunitat va conèixer i tolerar el tancament de l'espai durant un llarg període de temps, la qual cosa suposa l'existència d'un consentiment tàcit per la seva part. ... De fet quan, desprès de més de vint anys de fet el tancament, es proposa en Junta la possibilitat de plantejar en el Jutjat la qüestió, la proposta no obté la majoria dels comuners que, de manera coherent en la seva postura fins aquell moment, acorden no iniciar, com a Comunitat, actuacions judicials'. Això implica raonablement -com va decidir la STS 1a 465/2011, de 5 de juliol , FD3, per a un supòsit similar- el consentiment tàcit, prou raonat pel tribunal a quo, que impedeix estimar la demanda rectora d'aquest litigi.

A més, però, no es pot obviar ni desconèixer que en el cas que ara ens ocupa l'acord de la Comunitat de Propietaris que va desestimar la pretensió d'acudir a la via judicial no es va impugnar, per ser perjudicial als seus interessos -art. 553-31. bdel CCC- per cap dels comuners dissidents i aquí demandants, la qual cosa comporta la seva vinculació a l'acord esmentat, de conformitat amb el que estableix l'article 553-30.1. CCC.

4. Per tant, el motiu del recurs de cassació formulat ha de decaure; no obstant això, cal afegir, de manera succinta, d'acord amb els arguments revocatoris al·legats pels recurrents en l'escrit d'interposició, que la Sentència de l'Audiència Provincial no ha infringit en absolut el contingut dels articles 544-1, 544-2 i 544-3 del CCC, ja que, malgrat que en l'escrit esmentat es manifesta que els demandats s'han apropiat d'un espai comunitari, el fet cert és que en la pètita de la demanda no es fa esment al terme apropiació, sinó exclusivament al d'ocupació i utilització, és a dir, possessió i, a més, com s'acaba d'exposar, existia un consentiment tàcit per part de la majoria dels comuners, per la qual cosa l'acció reivindicatòria exercitada no podia prosperar de cap manera, la qual cosa comporta que la infracció al·legada respecte de l'article 544, 1 i 2, del CCC sigui inexistent, en atenció a les particulars circumstàncies del cas de les actuacions.

I finalment, quant a la invocada infracció de l'article 544-3 del CCC, cal assenyalar que, a més d'artificiosa, és inexacta, ja que la Sentència objecte de recurs en cap moment aplica el dit precepte, ni esmenta i encara menys aprecia la prescripció de l'acció reivindicatòria per usucapió, la qual tampoc va ser invocada per la part demandada al llarg del procés.

5. Corol·lari del que s'exposa i sense necessitat de majors consideracions, davant la clara improcedència d'aqueta cassació, és procedent rebutjar l'únic motiu deduït.

TERCER. Conseqüentment amb tot el que s'ha explicitat fins aquí, és procedent desestimar el recurs formulat i confirmar íntegrament la Sentència impugnada.

QUART. Per imperatiu legal, les costes processals d'aquest recurs de cassació s'han d'imposar a la part recurrent - art. 398.1 en relació amb el 394.1 de la LEC -.

Fallo

LA Sala Civil I Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, DECIDEIX:

DESESTIMAR el recurs de cassació interposat per la representació processal dels senyors Iván , Delia , Estrella , Marcelino , Julia , Pablo , Marisol I Patricia contra la Sentència dictada per la Secció 2a de l'Audiència Provincial de Girona, en data 29 de febrer de 2012, en el rotllo d'apel·lació núm. 620/11 , la qual ES CONFIRMA en tots els seus punts i pronunciaments; això amb expressa imposició de les costes del recurs de cassació als recurrents esmentats.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts personades i, amb el seu testimoniatge, remeteu el rotlle i les actuacions a la Secció indicada de l'Audiència.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Aquesta Sentència s'ha signat, pels magistrats d'aquesta Sala que l'han dictada, i publicat el mateix dia de la data. En dono fe.