Sentencia CIVIL Nº 524/2018, Audiencia Provincial de Lleida, Sección 2, Rec 666/2017 de 10 de Diciembre de 2018

Encabezamiento

Secció núm. 02 de l'Audiència Provincial de Lleida. Civil

Carrer Canyeret, 1 - Lleida

25007 Lleida

Tel. 973705820

Fax: 973700281

A/e: aps2.lleida@xij.gencat.cat

NIG 2512042120168245222

Recurs d'apel lació 666/2017 A

Matèria: Procediment Ordinari

Òrgan d'origen: Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Lleida

Procediment d'origen: Procediment ordinari 1241/2016

Part recurrent / Sol licitant: Carmela, Catalina

Procurador/a: Ignacio Bartret Gutierrez, Laia Minguella Barallat

Advocat/ada: CAROLINA GARCÍA LUNA, CARLOS SEGARRA SANCHEZ

Part contra la qual s'interposa el recurs:

Procurador/a:

Advocat/ada:

SENTÈNCIA NÚM. 524/2018

Presidente:

Ilmo. Sr. Albert Montell Garcia

Magistrados/das:

Ilma. Sra. Mª Carmen Bernat Álvarez

Ilma. Sra. Ana Cristina Sainz Pereda

Lleida, 10 de desembre de 2018

Antecedentes

PRIMER.- El 2 de novembre de 2017 es van rebre les actuacions de Procediment ordinari núm. 1241/2016, procedents del Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Lleida, a fi de resoldre els recursos d'apel lació interposats pel procuradora Ignacio Bartret Gutierrez, en representació de Catalina, i per la procuradora Laia Minguella Barallat, en representació de Carmela, contra la Sentència de fecha 27/07/2017.

SEGON.- El contingut de la decisió de la Sentència objecte de recurs és el següent:

'ESTIMO PARCIALMENTE la demanda interpuesta por la representación procesal de Doña Carmela contra Doña Catalina y, en consecuencia, CONDENO a la demandada a pagar a la actora DOS MIL EUROS (2.000 Euros), más los intereses legales correspondientes desde la fecha de la reclamación judicial.

Todo ello sin expresa condena en costas. [...]'

TERCER.- El recurs es va admetre i es va tramitar de conformitat amb la normativa processal per a aquest tipus de recursos.

Assenyalat l'acte de deliberació, votació i decisió, ha tingut lloc el dia 10/12/2018.

QUART.- En la tramitació d'aquest procediment s'han observat les normes processals essencials aplicables al cas.

Es va designar com a ponent el magistrat Albert Montell Garcia .

Fundamentos

PRIMER.-El recurs de la Sra. Catalina planteja en primer lloc que contràriament al que diu la sentència de primera instància, va negar a la contestació a la demanda els fets essencials sostinguts per la demandant- També sosté que aquests fets no han estat provats al llarg del procés. Afirma, així, que no és cert que hagués deixat oberta per descuit la seva sessió de correu electrònic a un ordenador de lliure accés que es trobava a una sala del col legi Fundació Dominiques Anunciata Pere Coll, de Lleida. Sosté que va deixar tancada la seva sessió abans d'anar a impartir les classes del dia. Ara bé, si s'examina l'enregistrament de l'acte de l'audiència prèvia es pot comprovar que els únics fets fixats com a controvertits a proposta del Sr. Jutge i amb acceptació expressa dels lletrats de totes dues parts litigants, van ser l'existència de relació de causalitat, l'abast del dany i la seva valoració econòmica. Per tant, no es va establir com a fet controvertit el nucli fàctic de l'acció que la demanda imputava a la Sra. Catalina, consistent en què aquesta, el dia 23-1-14, va utilitzar un ordinador del col legi per iniciar una sessió durant la qual va accedir al seu correu corporatiu personal del col legi sense que, a l'acabar, tanqués la sessió. Això va permetre que una persona no identificada accedís al correu de la demandada on va veure a la safata d'entrada un e-mail enviat pel Sr. Estanislao, director general, en el qual s'adjuntava un arxiu contenint dades personals de tot el professorat del centre escolar, com ara la data de naixement, anys de servei, etapa en la qual imparteix classes, càrrec i diverses puntuacions numèriques. A un quadre específic amb el títol de 'persones afectades per l'extinció del' havia el nom de cinc professors, entre els quals l'ara demandant Sra. Carmela, amb la 'Decisió' de 'Acomiadament' per 'extinció de contracte' i amb especificació d'una quantitat econòmica com a 'indemnització'. No és controvertit que aquest correu enviat pel Sr. Estanislao a tots els membres de la Junta Directiva del col legi va ser reenviat a tothom que disposava d'usuari de correu electrònic amb domini 'fedac.cat', és a dir, a tots els empleats de tots els col legis de la Fundació Dominiques.

SEGON.-Atès que a l'audiència prèvia només es va fixar com a controvertida la relació de causalitat, no pot la demandant al seu recurs d'apel lació ampliar l'objecte de la controvèrsia al fet de si va deixar tancada la seva sessió de correu electrònic. Era a l'audiència prèvia on havia de fer valer la seva disconformitat amb els fets sostinguts a la demanda i ampliar la proposta de fets controvertits realitzada pel Sr. Jutge d'instància ( art. 428.1 de la LEC), tota vegada que la proposició de prova està limitada només als fets que són discutits per les parts litigants. En qualsevol cas, però, encara que hagués estat així, la prova aportada al procés és concloent. El correu electrònic que el Sr. Estanislao va enviar als membres de la Junta Directiva del col legi va ser reenviat des del correu electrònic de la Sra. Catalina, que hi a apareix com a tal. L'informe confeccionat pels agents dels MMEE determina com a dades objectives que la demandada va iniciar la seva sessió a les 9:51 hores i no es va tancar fins a les 12:17 hores, mentre que el correu es va reenviar a les 11:26 hores des de la mateixa adreça IP. Per tant, no es pot dubtar que el correu electrònic del Sr. Estanislao es va reenviar des del correu de la Sra. Catalina, de manera que o bé el va reenviar ella mateixa (cosa que no és possible perquè en aquell moment estava donant classe) o bé un tercer va accedir a l'ordinador i va aprofitar que no s'havia tancat la sessió de treball per reenviar el correu.

TERCER.-Es tracta, d'aquesta forma, d'una omissió, d'una falta de diligència que va propiciar l'accés indegut d'un tercer a dades personals, professionals i, fins i tot, econòmiques, de la Sra. Carmela. La Sra. Catalina era membre de la Junta Directiva del col legi i, per tenir aquest càrrec, el Sr. Estanislao li va enviar el correu amb el fitxer adjunt. Per tant, estava vinculada pels deures i obligacions que estableix Llei Orgànica d15/99, de 13 de desembre, de Protecció de dades de caràcter personal. Segons el seu art. 3 c) constitueix tractament de dades un seguit d'accions que enumera consistents en: 'operaciones y procedimientos técnicos de carácter automatizado o no, que permitan la recogida, grabación, conservación, elaboración, modificación, bloqueo y cancelación, así como las cesiones de datos que resulten de comunicaciones, consultas, interconexiones y transferencias'. La Llei Orgànica 15/99 és transposició de la Directiva 95/46/CE i sobre el concepte de tractament de dades la sentència del TJUE de 6-11-03 aclareix el següent: 'En cuanto al concepto de 'tratamiento' de dichos datos que utiliza el artículo 3, apartado 1, de la Directiva 95/46, éste comprende, con arreglo a la definición del artículo 2, letra b), de dicha Directiva, 'cualquier operación o conjunto de operaciones, efectuadas o no mediante procedimientos automatizados, y aplicadas a datos personales'. Esta última disposición enumera varios ejemplos de tales operaciones, entre las que figura la comunicación por transmisión, la difusión o cualquier otra forma que facilite el acceso a los datos'. Per tant, és tractament de dades qualsevol tipus d'acte que facilita l'accés a dades personals, incloses les consultes i transferències.

QUART.-Entre les obligacions que imposa la Llei Orgànica 15/99, el seu art. 10 es refereix al deure de secret, segons el qual: 'El responsable del fichero y quienes intervengan en cualquier fase del tratamiento de los datos de carácter personal están obligados al secreto profesional respecto de los mismos y al deber de guardarlos, obligaciones que subsistirán aun después de finalizar sus relaciones con el titular del fichero o, en su caso, con el responsable del mismo'. En conseqüència, no només el responsable d'un fitxer o del tractament de dades està sotmès al deure de secret, sinó que també ho està tot aquell que intervingui en qualsevol fase del tractament de dades, deure de secret que inclou el deure de custòdia de les dades personals, 'de guardarlos' diu la Llei. D'aquest precepte resulta el títol d'imputació de la responsabilitat de la demandada que és, doncs, l'omissió comesa, el descuit de no tancar la seva sessió de correu i que va permetre que un tercer no autoritzat tingués accés a un correu electrònic i a l'arxiu adjuntat, al qual va donar difusió en tot l'àmbit de la Fundació Dominiques. Amb aquest oblit va posar en situació de risc un conjunt de dades de caràcter personal que afecten a la intimitat de la demandant, és a dir, el seu dret fonamental a la intimitat personal de l' art. 18 de la CE i que la Llei Orgànica 15/1999 busca protegir (art. 1). El deure de secret o de confidencialitat pretén protegir el dret de la persona de mantenir la confidencialitat de les seves dades de caràcter personal i la seva capacitat de ser ella mateixa qui controli i tingui el poder de disposició de les dades pròpies. El deure de secret suposa que qualsevol intervinent en el procés de tractament de dades, inclòs el seu accés o consulta legítims, no pot revelar-les a tercers i ha d'adoptar les mínimes mesures de seguretat que impedeixin l'accés indegut de tercers no autoritzats tant per a conèixer-les, com per a difondre-les. Diu al respecte la sentència del Tribunal Constitucional de 30-11-00 que: 'el derecho fundamental a la protección de datos persigue garantizar a esa personaun poder de control sobre sus datos personales, sobre su uso y destino, con el propósito de impedir su tráfico ilícito y lesivo para la dignidad y derecho del afectado. En fin, el derecho a la intimidad permite excluir ciertos datos de una persona del conocimiento ajeno, por esta razón, y así lo ha dicho este Tribunal (SSTC 134/1999, de 15 de julio, FJ 5; 144/1999, FJ 8; 98/2000, de 10 de abril, FJ 5; 115/2000, de 10 de mayo, FJ 4), es decir, el poder de resguardar su vida privada de una publicidad no querida'.

CINQUÈ.-Es tracta, a més, d'un deure de secret professional, que defineix el Tribunal Constitucional a la seva interlocutòria d'11-12-89 dient: 'El secreto profesional, en cuantojustifica, por razón de una actividad, la sustracción al conocimiento ajeno de datos o informaciones obtenidas que conciernen a la vida privada de las personas, está estrechamente relacionado con el derecho a la intimidad que el art. 18.1 de la Constitución garantiza, en su doble dimensión personal y familiar, como objeto de un derecho fundamental. En tales casos, la observancia del secreto profesional puede ser garantía para la privacidad, y el respeto a la intimidad, una justificación reforzada para la oponibilidad del secreto, de modo que se proteja con éste no sólo un ámbito de reserva y sigilo en el ejercicio de una actividad profesional que, por su propia naturaleza o proyección social se estime merecedora de tutela, sino que se preserve, también, frente a intromisiones ajenas, la esfera de la personalidad que el art. 18.1 de la Constitución garantiza' (la cursiva és nostra).

SISÈ.-És cert que va ser la tercera persona no identificada qui va difondre il legítimament el correu electrònic, però també ho és que la falta de cura de la Sra. Catalina va ser la que va permetre que aquest tercer pogués accedir i pogués conèixer una informació per a la qual no tenia cap autorització. La Llei 15/99 de Protecció de dades té com a finalitat la protecció dels drets fonamentals a la intimitat personal i familiar pel que fa a la utilització de de dades de caràcter personal susceptibles de ser utilitzades per les anomenades noves tecnologies, i per això estableix l'obligació de custodia d'aquestes dades, adoptant, si és el cas, mesures de caràcter tècnic, o mesures simplement organitzatives que garanteixin la seguretat i evitin que siguin accessibles per persones no autoritzades. És prou il lustrativa la doctrina del Tribunal Constitucional, que sobre el dret a la intimitat té dit que: 'se funda en la necesidad de garantizar 'la existencia de un ámbito propio y reservado frente a la acción y conocimiento de los demás, necesario, según las pautas de nuestra cultura, para mantener una calidad mínima de la vida humana [...] Con unos u otros términos, nuestra doctrina constitucional insiste en que el derecho a la intimidad atribuye a su titular 'el poder de resguardar ese ámbito reservado por el individuo para sí y su familia de una publicidad no querida' (entre otras, SSTC 231/1988, de 2 de diciembre, FJ 3 ; 236/2007, de 7 de noviembre, FJ 11 ; y 60/2010, de 7 de octubre , FJ 8), y, en consecuencia, 'el poder jurídico de imponer a terceros el deber de abstenerse de toda intromisión en la esfera íntima y la prohibición de hacer uso de lo así conocido' (entre otras, SSTC196/2004, de 15 de noviembre, FJ 2; 206/2007, de 24 de septiembre, FJ 5; y 70/2009, de 23 de marzo, FJ 2)'. ( STC de 30-1-12)

Dintre de la intimitat personal s'inclourien dades com la data de naixement, però també inclou la intimitat relacionada amb l'àmbit laboral o professional, com serien, pel cas que aquí es planteja, les dades relatives a l'antiguitat a l'empresa, i no cal dir si aquesta considera prescindible els seus serveis, si planeja acomiadar-la i la indemnització que està disposada a satisfer-li en aquest cas. Com diu la STC de 30-1-12 la intimitat: 'No puede desconocerse [que] también en otros ámbitos, y en particular en el relacionado con el trabajo o la profesión, se desarrollan relaciones interpersonales, vínculos o actuaciones que pueden constituir manifestación de la vida privada ( STEDH de 16 de diciembre de 1992, Niemietz c. Alemania, § 29; doctrina reiterada en las SSTEDH de 4 de mayo de 2000, Rotaru c. Rumania, § 43 , y de 27 de julio de 2004, Sidabras y Dziautas c. Lituania , § 44). La protección de la vida privada en el ámbito del Convenio Europeo de Derechos Humanos, en suma, se extiende más allá del círculo familiar privado y puede alcanzar también a otros ámbitos de interacción social ( SSTEDH de 16 de diciembre de 1992, Niemietz c. Alemania, § 29; de 22 de febrero de 1994, Burghartz c. Suiza , § 24 ; y de 24 de junio de 2004, Von Hannover c. Alemania , § 69)'.

En aquesta línia, la STJUE de 20-5-03, assumptes acumulats 465/00, 138/01 y 139/01, es refereix a un supòsit en el qual un empresari comunica a un tercer dades sobre les retribucions dels seus empleats, que guarda certa semblança amb el supòsit ara plantejat en tant que l'arxiu informàtic difós contenia dades sobre indemnitzacions per acomiadament. Així, indica: ' El Tribunal Europeo de Derechos Humanos declaró, a este respecto, que los términos 'vida privada' no debían interpretarse restrictivamente y que 'ninguna razón de principio permite excluir las actividades profesionales [...] del concepto de vida 'privada'' (véase, en particular, TEDH, sentencias Amann c. Suiza de 16 de febrero de 2000, Recueil des arrêts et décisions 2000-II, § 65, y Rotaru c. Rumanía de 4 de mayo de 2000, Recueil des arrêts et décisions 2000-V, § 43).

74. Hay que observar que, aunque la mera memorización, por el empresario, de datos nominales relativos a las retribuciones abonadas a su personal no puede, como tal, constituir una injerencia en la vida privada, la comunicación de tales datos a un tercero, en el caso de autos, a una autoridad pública, lesiona el derecho al respeto de la vida privada de los interesados, sea cual fuere la utilización posterior de los datos comunicados de este modo, y presenta el carácter de una injerencia en el sentido del artículo 8 del CEDH.

75. Para demostrar la existencia de tal injerencia, carece de relevancia que los datos comunicados tengan o no carácter sensible o que los interesados hayan sufrido o no eventuales inconvenientes en razón de tal injerencia (véase, en este sentido, la sentencia Amann c. Suiza, antes citada, § 70). Basta con observar que el empleador ha comunicado a un tercero los datos relativos a los ingresos que percibe un trabajador o un pensionista'.

SETÈ.-Determinada la responsabilitat de la demandada per l'omissió comesa, s'ha de determinar el dany causat, la seva valoració i la relació de causalitat, que són objecte de recurs per una i altra part litigant. Atesos els termes en els quals les parts litigants han desenvolupat el debat tant en primera instància com amb els seus respectius recursos d'apel lació, cal subratllar que la reclamació efectuada a la demanda es basa en l' art. 1902 del c. i en l' art. 19 de la LO 15/99, és a dir, es reclama per un dany causat, en concret, de tipus psicològic, consistent en un trastorn adaptatiu unit a un trastorn d'ansietat patits per la Sra. Carmela. Per tant, no es reclama una indemnització per la intromissió il legítima en el dret a la intimitat de la demandant ni tampoc per lesió del seu dret a l'honor en la vessant del dret a l'honor professional o a la honorabilitat professional motivat pel possible descrèdit de la professionalitat de la Sra. Carmela. Encara que al llarg del procés s'han realitzat diverses referències a aquests dos àmbits, especialment en relació a la honorabilitat professional, cap d'ells pot ser ara tingut en consideració atès que a la demanda no s'ha plantejat cap reclamació per aquestes ingerències, limitant-se només a reclamar pel perjudici o dany psicològic causat. Per acreditar aquest dany, essencialment, només disposem d'una prova pericial mèdica, elaborada pel Sr. Luis Andrés, i un certificat sobre els dies d'incapacitat temporal per motiu de malaltia comú. Del seu contingut resulta sense cap dubte que la Sra. Carmela ha patit un trastorn depressiu i un trastorn d'ansietat. El perit deixa clara la relació de causalitat entre aquests trastorns i la divulgació del correu electrònic i de l'arxiu adjuntat, que s'erigeix com el factor precipitant i determinant d'aquesta reacció adaptativa, originadora d'una situació d'estrès amb idees cícliques concretades en la ideació que la gent disposava d'informació sobre ella i que, a més, aquesta informació era de caràcter despectiu. És cert que el perit va manifestar a l'acte del judici que no podia determinar si la causa era només la divulgació del correu electrònic o era també el fet d'un acomiadament percebut com a menyspreu als serveis prestats durant gairebé quaranta anys de dedicació a l'empresa. Ara bé, sí que va ser rotund alhora de d'identificar la causa dels trastorns i que es troba en la difusió del correu electrònic. De fet les ideacions que tenia la Sra. Carmela, consistents en què la gent disposava d'informació sobre ella i que era professionalment deshonrosa, indica clarament la relació de causalitat entre una i altra. No és el simple fet de l'acomiadament projectat el que motiva la simptomatologia, és la divulgació d'una informació referida al seu àmbit professional i que afecta a la seva reputació professional. Encara que la demandada ha incidit molt en el fet que el motiu de l'acomiadament era que al col legi desapareixia l'ensenyament de batxillerat, on impartia classe la Sra. Carmela, aquest fet no es pot tenir en compte perquè ni al correu electrònic ni al fitxer adjuntat es fa referència a quin pogués ser el motiu o la causa de l'acomiadament. No es diu que fos la supressió del batxillerat. Per tant, qualsevol receptor només podia saber que de l'extensa plantilla del col legi només serien acomiadades cinc professores, entre elles la demandant, i que eren les que havien obtingut una determinada puntuació segons uns criteris que no estan explicitats o, si més no, no estan clarament explicitats, de manera que qualsevol lector fàcilment es pot arribar a forma un judici de desvalor. Com va aclarir el perit a l'acte del judici, el fet desencadenant de la patologia va ser tant el contingut del fitxer com la seva difusió, la qual cosa desvincula el dany de la causa de l'acomiadament atès que està vinculat a la divulgació d'una informació estrictament personal. També va aclarir el perit el motiu pel qual la patologia psicològica no es va manifestar de manera immediata a la divulgació del correu el dia 23-1-14, de manera que la Sra. Carmela no va iniciar la baixa laboral fins el dia 19-3-15. Va ser prou clar quan va indicar que produït el fet determinant d'un factor estressant el subjecte realitza una gestió emocional, que és pròpia i diferent en cadascú, en virtut de la qual va creant o elaborant unes idees que van fent el seu procés de manera que pot trigar més o menys temps en aparèixer el trastorn. En conseqüència escau considerar acreditat que s'ha produït un dany i que existeix la necessària relació de causalitat d'aquest amb l'omissió comesa per la demandada.

VUITÈ.-Pel que fa a la valoració indemnitzatòria, cal tornar a insistir en que només s'ha de referir a les patologies sofertes per la demandant. No pot incloure, doncs, ni una compensació per dany moral, ni per haver-se produït una intromissió en la seva intimitat ni tampoc per un possible dany causat a la seva honorabilitat professional. No es pot compartir tampoc que pugui influir en la seva quantificació el pelegrinatge judicial que ha seguit la demandant, primer en un procediment penal que va acabar amb el seu arxiu, i després amb aquest procediment civil. Es tracta de valorar la indemnització del concret dany o perjudici psicològic causat. Tampoc es pot tenir en compte per minorar l'abast de la indemnització reparatòria del dany el fet que la divulgació del correu electrònic va ser realitzada per un tercer i no per la Sra. Catalina, atès que, com ja s'ha indicat, existeix relació de causalitat entre l'omissió comesa per aquesta i el dany. Tampoc pot incidir el fet que el contingut del correu electrònic i del seu arxiu no era humiliant per la Sra. Carmela, tal i com valora el Sr. Jutge d'instància. Aquesta valoració podria ser necessari efectuar-la en cas que s'estigués reclamant per lesió causada en el dret a l'honor de la Sra. Carmela, en la vessant de l'honor o honorabilitat professional, però no és aquesta l'acció exercitada. De la mateixa forma, malgrat les al legacions efectuades al recurs de la Sra. Carmela, tampoc es pot tenir en compte el grau de difusió o divulgació que va tenir el correu. Això podria tenir incidència si estiguéssim en l'àmbit de valoració d'una vulneració al dret a la intimitat o al dret a l'honorabilitat professional però, cal insistir, no es reclama per aquests motius. Només es reclama pel concret dany psicològic causat. Finalment, puntualitzar que el barem de valoració de danys corporals utilitzat en l'àmbit dels accidents de trànsit, que és el que utilitza la demandant per quantificar l'import de la indemnització, pot utilitzar-se en àmbits diferents als accidents de trànsit, per bé que de manera orientativa.

NOVÈ.-El que sí que s'ha de compartir amb la sentència de primera instància és que hi ha una falta de concreció o determinació suficientment detallada del dany, la qual cosa dificulta la fixació del seu abast. El perit Sr. Luis Andrés indica que el tractament adequat per aquestes patologies és tractament psicològic i psiquiàtric units a tractament farmacològic. Però mentre el darrer queda acreditat amb l'informe mèdic de la doctora Valentina que diu que va precisar de tractament mèdic amb alprazolam, lormetazepan i sertralina des de març de 2015 fins a gener de 2016, res s'ha acreditat en relació a si la Sra. Carmela va seguir tractament psicològic i psiquiàtric, doncs no s'ha aportat cap documentació dels metges que hagin realitzat aquest tractament ni tant sols han estat proposats com a testimonis. No és possible presumir la seva existència de la baixa i alta mèdiques realitzades pel metge de família o de la mútua que atenia la Sra. Carmela, tal i com es pretén a l'escrit de recurs de la Sra. Carmela. El perit Sr. Luis Andrés indica al seu informe que la teràpia psicològica té una durada no inferior a divuit mesos, per bé que no pot determinar ni data d'inici ni data d'acabament atès que no sabia si la demandant l'havia seguit. Tampoc sabia si havia seguit cap teràpia psiquiàtrica. Només això fa que no puguin ser acollits els càlculs que realitza la demandant i pels quals reclama un total de 12.204,05 €. Menys encara quan no s'ha aportat cap prova de la què es pugui desprendre que la teràpia ha durat divuit mesos de tractament psicològic coincidents durant els primers dotze mesos també amb un tractament psiquiàtric, tal i com s'afirma a la demanda. I menys encara no consta cap prova que acrediti que del total de divuit mesos, sis mesos serien impeditius i dotze no impeditius. De fet, la falta de prova és la que porta que a l'escrit de demanda es digui, i es continua sostenint a l'apel lació, que aquests mesos de baixa impeditius de les ocupacions habituals i els no impeditius són 'aproximados' o 'de unos doce meses'. En aquest context d'imprecisió, però en el qual la patologia descrita i diagnosticada és certa, només es disposa com única dada indubitada el període en què la Sra. Carmela va estar de baixa per incapacitat laboral, que segons la certificació de la Mútua laboral que ha estat aportada va durar des del dia 19-3-15 fins el dia 9-10-15, és a dir, un total de 218 dies. No consta si durant tot aquest temps va estat impedida per a realitzar les tasques pròpies de la vida diària o només les pròpies de l'activitat laboral, és a dir, l'abast invalidant que va patir durant tot aquest període de temps. Això fa que només es pugui aplicar la quantitat prevista al barem d'accidents de trànsit pels supòsits de dies no totalment impeditius, que pel cas seria a raó de 31,43 € per dia, el que fa un total de 6.851.74 €.

DESÈ.-Pel que fa a la data a partir de la qual s'han de meritar els interessos de demora, té raó l'apel lant Sra. Carmela quan fa notar que no pot ser la data d'interposició de la demanda, tal i com fa la sentència de primera instància, atès que consta una reclamació extrajudicial dirigida a la deutora mitjançant burofax certificat de data 14-6-16, per la qual cosa ha és aquesta la data en què s'inicia la mora del deutor (art. 1.100 del c.)

ONZÈ.-Atès el que disposen els articles 394 i 398 de la LEC no escau efectuar pronunciament pel que fa a les costes de causades amb el recurs interposat per la Sra. Carmela, mentre les causades amb el recurs de la Sra. Catalina han de ser imposades a aquesta darrera al ser desestimat.

Atesos els anteriors articles i els altres de general i pertinent aplicació,

Fallo

Estimem, parcialment, el recurs d'apel lació interposat per la representació processal de la Sra. Carmela contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Lleida, en procediment de judici ordinari núm. 1242/16, que revoquem parcialment en el sentit que condemnem la Sra. Catalina a pagar a la Sra. Carmela una indemnització per la quantitat de 6.851,74 €, més els interessos de demora a comptar des del dia 14-6-15 i fins al seu complert pagament. Al mateix temps, desestimem el recurs interposat per la Sra. Catalina, a qui condemnem a pagar les costes de segona instància causades amb el mateix. No escau efectuar pronunciament pel que fa a les costes causades amb el recurs de la Sra. Carmela.

Torneu les actuacions al Jutjat de procedència amb certificació de la sentència als efectes que escaiguin.

Finalment, respecte del dipòsit constituït per la part recurrent, cal disposar el que escaigui de conformitat amb el que estableix la disposició addicional 15a de la Llei orgànica del poder judicial (LOPJ).

Contra aquesta resolució es pot interposar un recurs de cassacióen els supòsits de l' article 477.2 de la LEC i un recurs extraordinariper infracció processal ( regla 1.3 de la disposició final 16a de la LEC) davant del Tribunal Suprem ( article 466 de la LEC), sempre que es compleixin els requisits legals establerts jurisprudencialment.

També s'hi pot interposar unrecurs de cassacióen relació amb el dret civil català, en els supòsits de l' article 3 de la Llei 4/2012, de 5 de març, del recurs de cassació en matèria de dret civil a Catalunya.

Els recursos s'han d'interposar per mitjà d'un escrit que s'ha de presentar en aquest òrgan judicial en el termini devint diesa partir de l'endemà de la notificació. Així mateix, s'ha de constituir al compte de dipòsits i consignacions d'aquest òrgan judicial el dipòsit a què es refereix la disposició addicional addicional 15a de la Llei orgànica del poder judicial, reformada per la Llei orgànica 1/2009, de 3 de novembre.

Així ho manem i ho signem.

Els magistrats