Sentencia Civil Nº 531/2015, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 16, Rec 736/2014 de 27 de Diciembre de 2015

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

SECCIÓ 16a

ROTLLE n. 736/2014-a

JUDICI ORDINARI 943/2013

JUTJAT DE PRIMERA INSTÀNCIA 10 BARCELONA

SENTÈNCIA núm. 531/2015

Magistrats/magistrades:

Sr. JORDI SEGUÍ PUNTAS

Sra. MARTA RALLO AYEZCUREN

Sr. JOSÉ LUIS VALDIVIESO POLAINO

Barcelona, 28 de desembre de 2015.

La Secció 16a d'aquesta Audiència Provincial de Barcelona, ha vist en apel·lació les actuacions de judici ordinari número 943/2013, de nul·litat de contracte, seguides davant del Jutjat de Primera Instància número 10 de Barcelona. La demandant, la Sra. Vanesa , ha estat representada pel procurador Sr. Juan Álvaro Ferrer Pons i defensada pel lletrat Sr. Albert Garcia Borràs. La demandada, CATALUNYA BANC, SA, ha estat representada pel procurador Sr. Ignacio de Anzizu Pigem i defensada pel lletrat Sr. Ignasi Fernández de Senespleda. CATALUNYA BANC, SA ha apel·lat contra la Sentència del Jutjat de 30 de juny de 2014 .

Antecedentes

1.La part dispositiva de la Sentència del Jutjat diu:

'Que estimando íntegramente la demanda interpuesta por doña Vanesa , contra CATALUNYA BANC, S.A.:

1) Debo declarar y declaro la nulidad, por vicio del consentimiento de las siguientes Órdenes:

- Orden de suscripción de obligaciones de 4 títulos de deuda subordinada, 7ª emisión, de fecha 02 de octubre de 2008, por importe de 6.000 ?.

- Orden de compra de 24 títulos de participaciones preferentes emitidas por Caixa Preferential Issuance Limited de la Serie A, de fecha 10 de febrero de 2003, por importe total de 24.000 ¿;

- Orden de compra de 2 títulos de participaciones preferentes emitidas por Caixa Preferential Issuance Limited de la Serie A, de fecha 02 de enero de 2004, por importe total de 2.000 ¿

- Orden de compra de 4 títulos de participaciones preferentes emitidas por Caixa Preferential Issuance Limited de la Serie A, de fecha 02 de enero de 2004, por importe total de 4.000 ¿.

- Orden de compra de 10 títulos de participaciones preferentes emitidas por Caixa Preferential Issuance Limited de la Serie A, de fecha 16 de julio de 2010, por importe total de 10.000 ¿;

2) Debo condenar y condeno a la demandada a estar y pasar por dicha declaración y a que restituya a doña Vanesa el principal invertido -46.000?- y los frutos que el capital ha generado, esto es, el interés legal devengado desde el instante en que se materializó cada orden; paralelamente doña Vanesa deberá hacer entrega a la demandada de los títulos -ahora ya acciones- y de la totalidad de los importes que le fueron abonados como intereses o cupones durante la vigencia de los contratos.

Las costas serán satisfechas por la demandada'.

2.CATALUNYA BANC, SA va formular recurs d'apel·lació contra la Sentència. Admès el recurs a ambdós efectes, les actuacions es van remetre a aquesta Secció, un cop citades a termini les parts. Compareguts els litigants, es van seguir els tràmits legals i es va assenyalar per decidir el dia 17 de desembre de 2015.

Ha estat ponent la Magistrada MARTA RALLO AYEZCUREN

Fundamentos

1. Plantejament del litigi

Catalunya Banc, SA apel·la contra la Sentència del Jutjat de Primera Instància que va estimar la demanda de la Sra. Vanesa i va declarar la nul·litat, per error en el consentiment, dels contractes de subscripció de deute subordinat i de participacions preferents signats entre les parts, amb condemna de la part demandada a restituir a l'actora la suma de 46.000 euros, més interessos, un cop deduïts els rendiments obtinguts dels productes per part de la demandant.

2. Els motius del recurs d'apel·lació

Les al·legacions del recurs d'apel·lació tenen les rúbriques següents:

1) Una participació preferent i una obligació de deute subordinat són títols valors.

2) El contracte entre les parts sobre el qual recauria el vici del consentiment és el contracte de compravenda dels títols valors.

3) La consumació del contracte i el termini de caducitat.

4) L'acreditació del vici del consentiment: la càrrega probatòria de la informació facilitada.

5) La condemna en costes.

3. Fets rellevants

No es discuteix, en aquesta segona instància, que els contractes que van signar les parts i que constitueixen l'objecte del judici, tal com resulta de la Sentència del Jutjat i del quadre contingut en la contestació de Catalunya Banc, són, per ordre cronològic:

(1) Orde de compra de 24 títols de participacions preferents emeses por Caixa Catalunya Preferential Issuance Limited de la Sèrie A, de 10 de febrer de 2003, per import total de 24.000 euros.

(2) Orde de compra de 2 títols de participacions preferents emeses por Caixa Catalunya Preferential Issuance Limited de la Sèrie A, de 2 de gener de 2004, per import total de 2.000 euros.

(3) Orde de compra de 4 títols de participacions preferents emeses por Caixa Catalunya Preferential Issuance Limited de la Sèrie A, de 2 de gener de 2004, per import total de 4.000 euros.

(4) Ordre de compra de 4 títols d'obligacions de deute subordinat de Caixa Catalunya, 7a emissió, de 2 d'octubre de 2008, per import de 6.000 euros.

(5) Orde de compra de 10 títols de participacions preferents emeses por Caixa Catalunya Preferential Issuance Limited de la Sèrie A, de 14 de juliol de 2010 (és la data que apareix en l'ordre aportada, document 3 de la contestació, foli 124 de les actuacions), per import total de 10.000 euros.

4. La naturalesa dels títols adquirits i del contracte subscrit

En els dos primers apartats del recurs d'apel·lació s'al·lega, substancialment, que cal separar les obligacions que neixen dels títols valors i les que neixen del contracte d'adquisició. Però la Sentència del jutjat no confon les unes i les altres. Les obligacions subordinades o deute subordinat i les participacions preferents constitueixen instruments financers complexos la comercialització dels quals ha d'ajustar-se a la Llei 24/1988, de 28 de juliol, del mercat de valors (LMV) que imposa al banc que ofereix aquests productes uns deures d'informació específics.

5. Sobre la consumació del contracte i el termini de caducitat

Catalunya Banc invoca la caducitat de l'acció d'anul·labilitat del contracte. Al·lega que la compravenda es va consumar amb l'entrega dels títols i el pagament del preu el mateix dia de la subscripció, sense que quedés pendent cap altra obligació derivada del negoci jurídic. L'acció del comprador per reclamar la nul·litat de la compra per vici en el consentiment hauria caducat, conforme l' article 1301 del Codi civil (CC ), que estableix un termini de quatre anys des de la consumació del contracte.

L'excepció ha de rebutjar-se també en aquesta segona instància.

Pel que fa al contracte, ordre de compra signada el juliol de 2010, no ha transcorregut el termini de quatre anys fins a la data de la demanda, presentada el 19 de juliol de 2013.

Quant als contractes anteriors, en la Sentència de 2 d'octubre de 2014 , vam considerar que la qüestió no podia tractar-se prescindint de la finalitat de les normes reguladores de la caducitat/prescripció, com ho demostren els articles 121-23 i 122-5 del Codi civil de Catalunya , que situen el còmput inicial dels terminis de prescripció i caducitat en la data de naixement de l'acció o en aquella altra en la qual la persona titular coneix o pot conèixer raonablement les circumstàncies que fonamenten l'acció, per la mateixa raó per la qual la convalidació tàcita d'un negoci anul·lable requereix el coneixement previ pel titular de la causa de la nul·litat, tal com estableix l' article 1311 CC .

La qüestió ha estat resolta per la STS de 12 de gener de 2015 , la qual opera amb el criteri interpretatiu de la realitat social del temps en què les normes han de ser aplicades i l'esperit i la finalitat d'aquelles ( article 3 CC ) i posa en relleu la diferència de complexitat entre les relacions contractuals en les quals, a finals del segle XIX, es podia produir amb més facilitat l'error en el consentiment i els contractes bancaris, financers i d'inversió actuals. Quan va ser redactat l' article 1301 del CC , la complexitat escassa que, en general, caracteritzava els contractes permetia que el contractant afectat pel vici del consentiment, amb un mínim de diligència, pogués conèixer l'error sofert en un moment més primerenc del desenvolupament de la relació contractual. Però en l'esperit i la finalitat de la norma es trobava el compliment del requisit tradicional de l' actio nata, conforme al qual el còmput del termini d'exercici de l'acció, tret que una disposició expressa estableixi el contrari, no pot començar a computar-se, si més no, fins que es té o es pot tenir un coneixement cabal i complet de la causa que justifica l'exercici de l'acció, criteri recollit actualment en els principis de Dret europeu dels contractes.

El TS declara que, en relacions contractuals complexes com són sovint les derivades de contractes bancaris, financers o d'inversió, la consumació del contracte, als efectes de determinar el moment inicial del termini de l'exercici de l'acció d'anul·lació per error o dol, no pot quedar fixada abans que el client hagi pogut tenir coneixement de l'existència de l'error o dol. El dia inicial del termini d'exercici de l'acció serà, per tant, el de suspensió de les liquidacions de beneficis o de meritació d'interessos, el d'aplicació de mesures de gestió d'instruments híbrids acordades pel FROB, o, en general, un altre esdeveniment similar que permeti la comprensió real de les característiques i riscs del producte complex adquirit mitjançant un consentiment viciat per l'error.

6. Sobre l'acreditació del vici del consentiment i la càrrega probatòria de la informació facilitada.

El banc demandat al·lega que, ordinàriament, la prova del vici del consentiment correspon a qui l'al·lega, és a dir, a la part demandant, i invoca la jurisprudència del Tribunal Suprem, d'acord amb la qual, la voluntat es presumeix manifestada lliurement, conscient i espontània i això representa una presumpció iuris tantum(mentre no es provi el contrari) de la validesa del contracte, que només es pot destruir mitjançant la prova corresponent, la càrrega de la qual recau sobre la part que sosté el contrari.

La part apel·lant afirma que la naturalesa jurídica i les condicions dels títols estaven publicades i registrades per la Comisión Nacional del Mercado de Valores i això feia inexcusable el deure de prendre coneixement la naturalesa dels títols en un període tan llarg.

7. Els deures d'informació del banc

El dret aplicable als deures d'informació a càrrec del banc es condensa en la Llei de mercat de valors (LMV), que va ser modificada en aquesta matèria per la Llei 47/2007, de 19 de desembre, d'incorporació al dret espanyol de la Directiva 2004/39/CE del Parlament Europeu i del Consell, de 21 d'abril de 2004, relativa als mercats d'instruments financers MiFID i el RD 217/2008.

Als contractes d'adquisició de participacions preferents subscrits entre les parts els anys 2003 i 2004, és aplicable l'article 79.1 LMV, en la redacció anterior a la reforma de 2007. Establia que les entitats de crèdit i les persones o entitats que actuessin en el mercat de valors, tant si rebien o executaven ordres com si assessoraven sobre inversions en valors, havien d'atenir-se, entre d'altres, als principis i requisits següents: a) comportar-se amb diligència i transparència en interès dels seus clients i en defensa de la integritat del mercat; b) organitzar-se de forma que es reduïssin al mínim els riscs de conflictes d'interès i, en situació de conflicte, donar prioritat als interessos dels clients; c) desenvolupar una gestió ordenada i prudent, tot tenint cura dels interessos dels clients como si fossin propis; [...] e) assegurar-se que disposaven de tota la informació necessària sobre els seus clients i mantenir-los sempre informats adequadament.

El Reial decret 629/1993 regulava, en l'article 16 , la informació a la clientela sobre les operacions realitzades i incorporava com a annex un Codi general de conducta dels mercats de valors, l'article 4.1 del qual establia que les entitats sol·licitarien dels clients la informació necessària per la identificació correcta i la informació sobre la situació financera, experiència inversora i objectius d'inversió quan aquesta última fos rellevant per als serveis que s'haguessin de proveir.

L'apartat 1 de l'article 5 del codi de conducta establia que les entitats oferirien i subministrarien als clients tota la informació de la qual disposessin quan pogués ser rellevant per adoptar decisions d'inversió i haurien de dedicar a cadascun el temps i l'atenció adequats per trobar els productes i serveis més apropiats als seus objectius.

L'apartat 3 de l'article 5 afegia que la informació a la clientela havia de ser clara, correcta, precisa, suficient i entregada a temps per evitar-ne la interpretació incorrecta i s'havia de remarcar els riscs que cada operació comportava, molt especialment en els productes financers d'alt risc, de manera que el client conegués amb precisió els efectes de l'operació que contractava. Qualsevol previsió o predicció havia d'estar justificada raonablement i acompanyada de les explicacions necessàries per evitar malentesos.

8.La subscripció de deute subordinat, d'octubre de 2008, i de participacions preferents de l'any 2010 es regia ja per la nova redacció de l'article 79 de l'LMV: ' les entitats que prestin serveis d'inversió s'han de comportar amb diligència i transparència en interès dels seus clients, han de cuidar aquests interessos com si fossin propis i, en particular, observar les normes que estableixen aquest capítol i les seves disposicions reglamentàries de desplegament'.

L'article 79 bis regula les obligacions d'informació:

' 1. Les entitats que prestin serveis d'inversió han de mantenir, en tot moment, adequadament informats els seus clients.

2. Tota informació adreçada als clients, inclosa la de caràcter publicitari, ha de ser imparcial, clara i no enganyosa. Les comunicacions publicitàries han de ser identificables amb claredat com a tals.

3. Als clients, inclosos els clients potencials, se'ls ha de proporcionar, de manera comprensible, informació adequada sobre l'entitat i els serveis que ofereix; sobre els instruments financers i les estratègies d'inversió; sobre els centres d'execució d'ordres i sobre les despeses i costos associats de manera que els permeti comprendre la naturalesa i els riscos del servei d'inversió i del tipus específic d'instrument financer que s'ofereix, i que, per tant, puguin prendre decisions sobre les inversions amb coneixement de causa[...]

La informació referent als instruments financers i a les estratègies d'inversió ha d'incloure orientacions i advertències apropiades sobre els riscos associats a aquests instruments o estratègies.'

9.L'article 79.5 obliga les entitats que prestin serveis d'inversió a assegurar-se en tot moment que disposen de tota la informació necessària sobre els seus clients.

' Quan es presti el servei d'assessorament en matèria d'inversions o de gestió de carteres, l'entitat ha d'obtenir la informació necessària sobre els coneixements i experiència del client [...] en l'àmbit d'inversió corresponent al tipus de producte o de servei concret de què es tracti; sobre la situació financera i els objectius d'inversió d'aquell, amb la finalitat que l'entitat li pugui recomanar els serveis d'inversió i instruments financers que més li convinguin.' (article 79.6).

' Quan es prestin serveis diferents dels que preveu l'apartat anterior, l'empresa de serveis d'inversió ha de sol·licitar al client, inclosos, si s'escau, els clients potencials, que faciliti informació sobre els seus coneixements i experiència en l'àmbit d'inversió corresponent al tipus concret de producte o servei ofert o sol·licitat, amb la finalitat que l'entitat pugui avaluar si el servei o producte d'inversió és adequat per al client. Quan, sobre la base d'aquesta informació, l'entitat consideri que el producte o el servei d'inversió no és adequat per al client, li ho ha d'advertir' (article 79.7 de l'LMV).

10.Sobre si un servei d'inversió constitueix o no un assessorament en matèria d'inversió, l' STS de 20 de gener de 2014 cita l' STJUE de 30 de maig de 2013 (cas Genil 48. SL), d'acord amb la qual, la qüestió no depèn de la naturalesa de l'instrument financer, sinó de la forma en què és ofert al client o possible client.

A partir dels criteris previstos en l' article 52 de la Directiva 2006/73 , que aclareix la definició de servei d'assessorament en matèria d'inversió de l' article 4.4 de la Directiva 2004/39/CE, el TJUE considera que la recomanació de subscriure el contracte feta per l'entitat financera a un client inversor és un servei d'assessorament en matèria d'inversió sempre que el contracte es presenti com a convenient per al client o es basi en una consideració de les seves circumstàncies personals, i que no estigui divulgada exclusivament mitjançant canals de distribució o destinada al públic.

11.En desenvolupament de l' article 79 bis.2 de l'LMV, l ' article 60 de l'RD 217/2008 estableix les condicions que ha de complir la informació per tal de ser imparcial, clara i no enganyosa (ha de ser exacta i no ha de destacar els beneficis potencials d'un servei d'inversió o d'un instrument financer sense que també indiqui els riscos pertinents, de manera imparcial i visible; ha de ser suficient i s'ha de presentar de forma que sigui comprensible per a qualsevol integrant mitjà del grup al qual es dirigeix o per als seus probables destinataris, i no ha d'ocultar, encobrir o minimitzar cap aspecte, declaració o advertència importants).

L'article 62 de l'RD exigeix que la informació que preveu la norma es faciliti als clients minoristes amb antelació suficient al contracte i en un suport durador o en una pàgina web que compleixi determinats requisits.

L'article 64.1 de l'RD diu: 'Les entitats que presten serveis d'inversió han de proporcionar als seus clients, inclosos els potencials, una descripció general de la naturalesa i riscos dels instruments financers, tenint en compte, en particular, la classificació del client com a detallista o professional. La descripció ha d'incloure una explicació de les característiques del tipus d'instrument financer en qüestió i dels riscos inherents a aquest instrument, d'una manera suficientment detallada per permetre que el client pugui prendre decisions d'inversió fundades.'

Els articles 72 i següents de l'RD regulen l'avaluació de la idoneïtat i la conveniència a què es refereix l'article 79 bis.6 i 7 de l'LMV.

12. Sobre la prova de la informació facilitada

Els únics documents contractuals aportats a les actuacions són l'ordre de compra de 2 d'octubre de 2008 (document 1 de la demanda i 6 de la contestació); el test de conveniència datat a 16 de setembre de 2009 (document 7 de la contestació); l'ordre de compra de 14 de juliol de 2010 (document 3 de la contestació) i el test de conveniència datat a 14 de juliol de 2010 (document 4 de la contestació).

L'ordre de compra de deute subordinat indica que el perfil del producte és conservador, indicat per a inversors que volen assumir pocs riscos o amb un termini d'inversió molt curt. L'ordre de compra indica que a efectes de prelació de crèdits de l'entitat emissora, aquest deute subordinat se situa al darrere de tots els creditors comuns. També diu que, en compliment de la normativa MiFID, la inversió resulta adequada d'acord amb el resultat del test de conveniència.

El test de conveniència aportat, de lectura difícil per l'estat de la còpia, conclou que el client té el coneixement i l'experiència inversora suficient per contractar productes d'estalvi inversió sense risc i amb risc de rendibilitat (no amb risc de capital).

L'ordre de compra de participacions preferents de 2010 fa constar que el perfil del producte és conservador, indicat per a inversors que volen assumir pocs riscos o amb un termini d'inversió molt curt. També diu que, en compliment de la normativa MiFID, la inversió resulta adequada d'acord amb el resultat del test de conveniència.

El test de conveniència conclou que el client té el coneixement i l'experiència inversora suficient per contractar productes d'estalvi inversió sense risc i amb risc de rendibilitat (no amb risc de capital).

No consta que s'entregués a l'actora, abans dels contracte o simultàniament, cap més dada sobre la naturalesa, les característiques i els riscos dels productes adquirits en les ordres de compra de 2008 i 2010. Quan a les subscripcions de 2003 i 2004, no s'ha aportat cap mena de documentació contractual o precontractual.

13.D'acord amb les regles generals sobre la càrrega de la prova de l' article 217 LEC , pesa sobre el banc la càrrega de provar la informació facilitada al client: (i) ho imposa el principi de facilitat probatòria, ja que és l'entitat financera qui es troba en condicions d'acreditar la informació facilitada al client i (ii) la falta d'informació és un fet negatiu de prova pràcticament impossible.

En el cas examinat, hem de concloure, com la Sra. magistrada, la insuficiència de les manifestacions de la part demandada -i dels seus treballadors-, mancades de qualsevol suport documental, per tal de provar que es facilités una informació que complís els requisits exigits per la LMV, tant en la redacció posterior a la normativa MiFID com en l'anterior: una informació que permetés a l'actora comprendre la naturalesa i l'abast de l'instrument financer ofert i, en conseqüència, prendre una decisió amb coneixement de causa. La prova practicada mostra que la informació donada al client no només va ser insuficient, sinó també incorrecta (producte conservador sense risc de capital).

14.La STS de 20 de gener de 2014 indaga el sentit dels deures d'informació establerts per la normativa MiFID: ' Ordinariamente existe una desproporción entre la entidad que comercializa servicios financieros y su cliente, salvo que se trate de un inversor profesional. La complejidad de los productos financieros propicia una asimetría informativa en su contratación, lo que ha provocado la necesidad de proteger al inversor minorista no experimentado en su relación con el proveedor de servicios financieros. Como se ha puesto de manifiesto en la doctrina, esta necesidad de protección se acentúa porque las entidades financieras al comercializar estos productos, debido a su complejidad y a la reseñada asimetría informativa, no se limitan a su distribución sino que prestan al cliente un servicio que va más allá de la mera y aséptica información sobre los instrumentos financieros, en la medida en que ayudan al cliente a interpretar esta información y a tomar la decisión de contratar un determinado producto.'

La STS declara que els deures d'informació a càrrec de l'entitat financera responen a un principi general: tot client ha de ser informat pel banc, abans de la perfecció del contracte, dels riscos de l'operació especulativa de què es tracti. Aquest principi general és una conseqüència del deure general d'actuar conforme a les exigències de la bona fe, que comporta el deure més concret de proporcionar a l'altra part informació sobre els aspectes fonamentals del negoci, entre els quals es troben, en aquest cas, els riscos concrets del producte financer que es pretén contractar.

15. Sobre la prova de l'error

Com declara la STS ja esmentada, de 20 de gener de 2014 , l'incompliment dels deures d'informació, per si sol, no comporta necessàriament l'apreciació d'error vici, però no hi ha dubte que la previsió legal d'aquests deures, que té com a base l'asimetria informativa que acostuma a donar-se en la contractació d'aquests productes financers amb clients minoristes pot incidir en l'apreciació de l'error. Allò que vicia el consentiment per error és la falta de coneixement del producte contractat i dels riscos concrets que s'hi associen: determina en el client no expert una representació mental equivocada sobre l'objecte del contracte. Alhora, l'existència dels deures d'informació a càrrec del banc, incideix directament sobre l'existència del requisit del caràcter excusable de l'error, perquè si el client necessitava aquesta informació i el banc estava obligat a subministrar-la-hi de manera comprensible i adequada, el coneixement erroni dels riscos del producte financer complex contractat esdevé excusable per al client.

La documentació invocada pel banc, relativa als rendiments del deute subordinat i de les participacions preferents que, des de feia anys, obtenia la demandant, permet concloure que aquesta coneixia aquests aspectes del producte, però res no acredita sobre el coneixement dels riscos aparellats

Per les raons exposades, hem de desestimar el recurs.

16. Costes

La demanda ha estat estimada i no s'aprecien dubtes de fet ni de dret que fonamentin la separació del principi general del venciment pel que fa a les costes de la primera instància ( article 394.1 LEC ).

La desestimació del recurs comporta la imposició de les costes de la segona instància ( articles 398.1 y 394.1 LEC ).

Fallo

Desestimem el recurs d'apel·lació formulat per CATALUNYA BANC, SA, contra la Sentència dictada, el 30 de juny de 2014, pel Jutjat de Primera Instància número 10 de Barcelona , en el judici ordinari número 943/2013, instat per la Sra. Vanesa , contra CATALUNYA BANC, SA.

Confirmem la Sentència del Jutjat.

Imposem a Catalunya Banc, SA les costes de la segona instància, amb pèrdua del dipòsit prestat per recórrer.

Contra aquesta sentència s' hi pot interposar recurs de cassació per interès cassacional (si el recurs presenta aquest interès conforme a la llei) i recurs extraordinari per infracció processal, aquest últim si es presentés conjuntament amb el primer. Si s' escau, s' han d' interposar davant aquesta Secció, en el termini de vint dies, constituint el corresponent dipòsit.

Conforme a la Llei 4/2012, de 5 de març, del Parlament de Catalunya, si hagués de fonamentar-se el recurs, encara que sigui en part, en infracció de l' ordenament jurídic català, s' hi podria interposar recurs de cassació, en cas d' apreciar-se contradicció amb la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya o de l' antic Tribunal de Cassació de Catalunya, o per falta d' aquesta jurisprudència.

Un cop ferma aquesta resolució, torneu les actuacions originals al Jutjat, amb un testimoniatge per al compliment.

Així, per aquesta Sentència, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.- En aquest dia, i una vegada signada por tots els magistrats que l' han dictada, es dóna a l' anterior sentència la publicitat ordenada per la Constitució i les lleis. En dono fe.