Sentencia Civil Nº 54/2013, Audiencia Provincial de Tarragona, Sección 3, Rec 501/2012 de 05 de Febrero de 2013

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE TARRAGONA

SECC. 3a

Apel lació 501/12

Verbal 7/12 del Jutjat de 1a Instància 3 de Tortosa

S E N T È N C I A

MAGISTRAT

Il lm. Sr. JOAN PERARNAU i MOYA

Tarragona, 5 de febrer de 2013

Vist en aquesta Secció 3a de l'Audiència Provincial recurs d'apel lació interposat per ALLIANZ S.A., representada en aquesta instància pel Procurador/a Sr. Elias Arcalís i defensada pel Lletrat/da Sr. Alcoverro Folqué, contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 3 de Tortosa de data 10- 4-2012, en procediment Verbal 7/12, en el que figura com a demandant Sergio , i com a demandada la recurrent, Custodia i Adriano .

Antecedentes

PRIMER.-La Sentència d'instància disposa: 'Estimo íntegrament la demanda presentada per Sergio contra Custodia , Adriano i ALLIANZ S.A., condemnant als demandats a pagar solidàriament a la part actora la quantitat de 3.565,10 euros, condemnar ALLIANZ S.A. a pagar, a més del principal, un interès anual igual al de l'interès legal del diner vigent en el moment que es meriti incrementat en el seu 50%, computat des de la data del sinistre fins al total pagament, conforme l' art. 20 LCS , amb condemna en costes als demandats'.

SEGON.-En data 11-5-2012 es va presentar per ALLIANZ S.A. recurs d'apel lació contra la Sentència d'instància.

TERCER.- Sergio en data 16-5-2012 es va oposar al recurs presentat.

QUART.-En la tramitació del present procediment, en aquesta alçada, s'han observat les normes i formalitats legals.

Fundamentos

PRIMER.-Es va interposar demanda reclamant els danys materials produïts al vehicle de l'actor en l'accident que va varen tenir les parts el dia 24-7-2011 a l'Av. Port de Caro de Roquetes.

Front a sentència d'instància que estima la demanda s'interposa recurs per la codemandada al legant error en la valoració de la prova.

Segons reiterat criteri jurisprudencial, la valoració probatòria és facultat dels Tribunals sostreta als litigants, els quals encara que evidentment poden aportar les proves que la Llei autoritza, de cap manera poden tractar d'imposar-la als Jutjadors, ja que no pot substituir-se la valoració que el Jutjador fa de tota la prova legalment practicada per la valoració que de la mateixa fa la part recurrent, al correspondre la valoració de la prova única i exclusivament al Jutjador i no a les parts, valoració que ha de fer de manera lliure però mai arbitrària. Mitjançant el recurs d'apel lació, es transfereix al Tribunal de segona instància o ad quem el coneixement ple de la qüestió, però quedant reduïda la seva funció a verificar si la valoració conjunta del material probatori feta pel Jutge de primera instància és il lògica, arbitrària, contrària a les màximes d'experiència o a les normes de la sana crítica, o si, pel contrari, l'apreciació conjunta de la prova és la procedent ( SSTS 15-2-1999 i 26-1-1998 , entre moltes).

És a la part actora a qui correspon la càrrega de provar els fets en que fonamenta la seva pretensió, conforme la norma general de distribució de la càrrega de la prova de l' art. 217 LEC , en el sentit de que correspon a l'actor la prova dels fets normalment constitutius de la seva pretensió, i al demandat, en general, la dels fets impeditius o extintius que al legui.

SEGON.-En el present cas, de les proves practicades al judici, òbviament les úniques que es poden tenir en compte a l'hora de dictar la sentència i en base a les quals aquesta s'ha de dictar, s'aprecia parcialment error en la sentència impugnada.

Es reclamen al present plet els danys materials que va tenir l'actor en l'accident de trànsit que varen tenir les parts el dia 24-7-2011 a l'Av. Port de Caro de Roquetes. Compateix aquest Tribunal que la causa principal de l'accident va ser la falta de respecte per part de la codemandada a la senyal de 'cediu el pas' que l'obligava, de manera que va incorporar-se a l'avinguda per on circulava l'actor en lloc de cedir-li el pas, obligant a l'actor a haver de frenar bruscament el seu vehicle, frenada, però, que no va poder evitar el raspat lateral del seu vehicle en una banda amb el vehicle de l'actora i en l'altra banda amb un vehicle estacionat, de manera que el vehicle de l'actor va passar entremig dels dos altres vehicles raspant per ambdós costats o laterals amb ells. Al lega la recurrent com a motiu d'impugnació que el vehicle de la codemandada -assegurat per la recurrent- ja havia 'guanyat el carril, ja s'havia incorporat al carril', sense tenir en compte que la senyal de 'cediu el pas' precisament el que vol és cedir el pas a un altre vehicle que circula o circularà immediatament per la via preferent, per la qual cosa no es tracta en absolut mai 'd'arribar abans o guanyar la via' sinó precisament de tot el contrari: de cedir el pas per evitar que el vehicle que circula per la via preferent hagi de frenar o de fer maniobres evasives.

Ara bé, concorre també negligència per part de l'actor. El vehicle de l'actor va deixar una frenada de 27 m, tal i com consta a l'informe de la Policia local, empremta que comença força abans del punt de col lisió i que conclou passat aquest, de manera que ni amb la col lisió va poder l'actor aturar el seu vehicle. Aquesta tant notable empremta permet deduir, raonablement i per sentit comú, que l'actor circulava a una velocitat superior a la permesa (40 km/h), dient un policia local que va testificar al judici que tal vehicle havia d'anar 'llançat', manifestant però que no varen calcular la velocitat concreta a la que anava. En definitiva, la negligència de l'actor, no circulant per la via a la velocitat permesa sinó a velocitat superior, no és indiferent ni en la dinàmica dels fets ni en la causació dels danys de l'accident, ja que aquesta major velocitat incrementa la probabilitat de col lisió i, també necessàriament, la quantitat i qualitat dels danys materials que es varen produir.

Hi ha doncs concurrència de culpes de l' art. 1.1 de la LRCSCVM : 'Si concurren la negligencia del conductor y la del perjudicado se procederá a la equitativa moderación de la responsabilidad y al repartimiento de la cuantía de la indemnización, atendida la entidad respectiva de las culpas concurrentes'.

Respecte a la concurrència de culpes, la doctrina ve dient que 'La situación que suele presentarse en los supuestos en que intervienen una pluralidad de sujetos en la ocurrencia del hecho imprudente ha venido siendo tratado desde la perspectiva de la 'concurrencia de culpas convergentes o eficientes', identificando la presencia de comportamientos que, desde puntos distintos, confluyen en la producción de la lesión del bien jurídico protegido, sin que medie acuerdo alguno entre estos.

Dentro de los distintos criterios manejados por la doctrina y jurisprudencia para valorar la conducta de la víctima, perjudicado o terceros se sitúa en primer término la denominada 'Teoría de la incidencia sobre la infracción del deber de cuidado'. El deber de cuidado comprende todos aquellos de naturaleza genérica y de común experiencia en el ejercicio de la actividad de que se trate, adecuados para evitar la lesión del bien jurídico. En la determinación de este deber de cuidado externo habrá de tomar como punto de referencia las reglas establecidas para evitar situaciones de riesgo o situar estas en márgenes de probabilidad asumibles, examinada la situación desde el común sentir social, se tendrá fundamentalmente en cuenta el principio de confianza, con fundamento en el cual el partícipe en la circulación rodada puede confiar en que los demás usuarios de la vía o peatones se comportarán correctamente, mientras no sea previsible una reacción distinta por concurrir circunstancias especiales. Dicho principio se formula como 'de confianza ajustada a la normalidad del tráfico'. Se traduce, por tanto, en una expectativa fundada y legítima de un comportamiento correcto y ajustado a la norma por parte de quienes actúan reglamentariamente. Así cuando 'a priori' los acontecimientos revistan el carácter de imprevisibles, en función del peligro introducido por la víctima, habrá lugar a la exoneración. De este modo cuando la conducta de la víctima adquiere tal protagonismo que la del sujeto activo resulta secundaria, no parece necesario acudir a la explicación de la relevancia causal, justificando la exoneración en base a que la culpa de la víctima desplaza a la del autor aparente. La eficacia causal que en la ocurrencia del hecho imprudente origina el comportamiento desplegado por la víctima es esencial para determinar la culpabilidad del sujeto activo, ya que en la medida en que esta sea más intensa o notable disminuye, en sentido inverso, el deber de previsión de este último. Los procesos que siguen los Tribunales para ponderar las conductas concurrentes se traducen habitualmente en la individualización de cada uno de los comportamientos con sus correspondientes contenidos, su valoración en orden a la producción del resultado y su posterior elevación a un plano comparativo para extraer su nivel de eficacia en grado de inferioridad, igualdad o preponderancia. Según su nivel de eficacia podrá llegarse a la conclusión de la irrelevancia de la conducta de la víctima o bien a la degradación o exoneración de la responsabilidad del sujeto activo'. ( AP Navarra, sec. 3ª, S 02-09-2002, núm. 136/2002, rec. 23/2002 , i en el mateix sentit AP València, sec. 5ª, S 26-11-2001, núm. 289/2001 , rec. 261/2001).

En definitiva, es considera en la causació de l'accident una concurrència del 75% per part de la demandada i d'un 25% per part de l'actor.

TERCER.-S'impugna també la quantia de la indemnització, al legant que no s'ha reparat el vehicle de l'actor i que és de l'any 1993, per la qual cosa la reparació és antieconòmica i s'haurien de donar únicament 1.500 euros.

És doctrina que manté aquesta Audiència (SAP Tarragona, sec. 3a, S 13-4-2005, núm. 239/2005 ; Sentència d'11 de desembre de 2006 , entre moltes) que quan el vehicle no es repara, procedeix donar el valor del mercat del mateix -valor venal- incrementat en el seu 30% per afecció.

En el present cas, però, no acredita la demandada -i a ella corresponia- que la quantitat reclamada (3.565,10 euros, corresponent a la reparació del vehicle) sigui antieconòmica per excedir notablement del valor venal. Va aportar la demandada al judici, segons diu la sentència impugnada, únicament una relació de preus de vehicles de segona mà aproximadament de la mateixa antiguitat que el vehicle de l'actor (documentació que no consta unida al procediment), prova d'ínfima qualitat probatòria, que no acredita el valor de mercat del concret vehicle sinistrat, sent necessari a tal efecte normalment una taxació pericial o l'aportació de documentació que valori el concret vehicle.

Es desestima, per tant, el motiu d'impugnació.

Procedeix, en definitiva, estimar parcialment el recurs, revocar parcialment la sentencia impugnada, estimar parcialment la demanda i condemnar solidàriament als demandats a pagar a l'actor la quantitat de 2.673,75 euros (75% del que es reclama), més els interessos legals, que en el cas de l'asseguradora demandada seran els de l' art. 20 LCS (interès legal incrementat en el seu 50% durant els dos primers anys, que serà a partir de tal data del 20% anual) des de la data de l'accident fins al total pagament, sense fer imposició de les costes de primera instància al ser una estimació parcial i conforme l' art. 394 LEC .

QUART.-Conforme als arts. 394 i 398 LEC , a l'estimar parcialment el recurs, no es fa imposició de les costes del mateix.

Fallo

ESTIMO parcialmentel recurs d'apel lació interposat per ALLIANZ S.A. contra Sentència del Jutjat de 1a Instància 3 de Tortosa de data 10-4- 2012, en procediment Verbal 7/12, que es REVOCA parcialment, fent els següents pronunciaments:

1.- Estimo parcialment la demanda i condemno solidàriament als demandats a pagar a l'actor la quantitat de 2.673,75 euros (75% del que es reclama), més els interessos legals, que en el cas de l'asseguradora demandada seran els de l' art. 20 LCS (interès legal incrementat en el seu 50% durant els dos primers anys, que serà a partir de tal data del 20% anual) des de la data de l'accident fins al total pagament, sense fer imposició de les costes de primera instància.

2.- No es fa imposició de les costes del recurs.

Retorneu les actuacions originals al Jutjat de procedència, amb testimoni de la present resolució, i demaneu d'aquell rebut.

Així ho acordo, mano i signo.

PUBLICACIÓN.- Leída y publicada ha sido la anterior resolución por quien la dictó estando celebrando Audiencia Pública en el día doce de febrero de dos mil trece. Doy fe.